Quan la foscor omplia el buit d'un anhel

Quan la foscor omplia el buit​ d'un anhel

“O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau, però no vull l’oblit.”

Màrius Torres

     El 25 de setembre de 1973, Salvador Puig Antich, membre del MIL, era detingut per uns policies quan anava a entrar al bar Funicular del carrer Consell de Cent, cantonada amb el carrer Girona, de Barcelona. D’això ara fa 41 anys.

     El MIL (Movimento Ibérico de Liberación) era un grup d’ideologia anarquista, que com tants altres grups lluitava contra el franquisme. Es tractava d’un grup armat que havia assaltat alguns bancs per aconseguir diners per als treballadors en vaga i per a comprar armament. El MIL s’havia autodissolt l’agost d’aquell mateix any 1973.

     La tarda del 25 de setembre, abans que en Salvador pogués entrar al bar, uns policies de paisà se li van tirar a sobre portant-lo dins la botiga de queviures Betlem, del carrer Girona número 70, que era al costat, llençant-lo al terra. He pogut parlar amb en Ricard i la seva dona, l’Aurèlia, antics propietaris d’aquella botiga de queviures, avui ja jubilats.

     Em van explicar que a la cantonada del davant mateix de la botiga, els va cridar l’atenció que des de bon matí (així m’ho van dir) hi havia un home que anava amunt i avall. Després dels anys transcorreguts, les trampes de la memòria ens juguen males passades, ja que aquests fets van succeir a la tarda, no pas al matí, com ara els hi sembla.

     Al cap d’un temps dels incidents que van tenir lloc en aquella cruïlla, van saber que aquell home que passejava amunt i avall, era un membre del MIL que havia estat detingut, i que la policia, que vigilava camuflada per l’entorn i també dins el bar, havia posat com esquer per a capturar a un company seu que havia d’acudir a la cita.

El bar Funicular, l'entrada a la porteria del n. 70 i la botiga de queviures Betlem.

     Quan va arribar en Salvador, caminant pel carrer Consell de Cent, “amb un cartró de tabac i un diari sota el braç”, acompanyat per un company, que era qui tenia la cita al bar, ja que en Salvador no hi havia d’anar, però va decidir acompanyar-lo, em diuen que uns homes se’ls hi van tirar a sobre per detenir-los, just al costat de la farola de davant de la botiga. Quan en Salvador es va resistir, li van clavar un cop al cap amb la culata d’una pistola, que el va estabornir, i el van entrar i tirar a terra dins la botiga de queviures.

     L’Aurèlia va començar a cridar a aquells homes que el traguessin. A la botiga en aquell moment hi havia una clienta amb una nena. Va seguir dient i repetint: “Aquí no el deixin”. Em diu que aquesta és la pena que sempre ha tingut, doncs potser si haguessin deixat en Salvador allà no l’haurien mort. Aleshores un d’aquells homes va dir: “Vamos a la escalera”. Com que no portaven manilles, van immobilitzar en Salvador amb un cinturó, i entre quatre van agafar-lo i se’l van emportar a l’entrada de l’edifici del costat on el van tornar a tirar a terra i on hi va haver una sèrie de trets de pistola de resultes dels quals va morir un policia i en Salvador va ser ferit per dos dels trets.

     Mentrestant un d’aquells homes va dir als de la botiga que el deixessin telefonar, i va demanar reforços. Llavors va ser quan en Ricard va preguntar: “Què li han fet a aquest noi?” La resposta va ser: “Es un atracador. Somos policias. No querrá que vayamos a detenerlos vestidos de uniforme”; però en cap moment no li van ensenyar cap identificació. Aquells homes eren membres de la temuda Brigada Político Social franquista.

     Fins llavors, doncs, en Ricard i l’Aurèlia no van saber que eren policies.     Després que s’emportessin a en Salvador de la botiga, en Ricard va sortir al carrer per veure què passava, i va poder observar com el company que havia arribat amb en Salvador s’escapava de la policia i començava a córrer carrer Girona avall. Llavors en Ricard li va fer la traveta. “Sempre vaig pensar que eren atracadors”, em diu. I està convençut que allò potser li va salvar la vida a aquell noi, doncs un dels policies l’estava apuntant amb la pistola i creu que el més probable és que l’haguessin matat per l’esquena.

     Al mateix moment va ser quan es van començar a sentir trets al vestíbul de la casa del costat on s’havien endut a en Salvador. En Ricard, que era fora el carrer va veure com un dels policies, a l’escoltar els trets, hi entrava pistola en mà i disparant.

     Al cap de poca estona van arribar a aquell lloc varis cotxes de la policia governativa i una ambulància.

     En Ricard em confirma que el van fer anar a declarar a comissaria de la Via Laietana, però que mai el van cridar a testificar en el judici. Tampoc a la portera, una dona gran, de l’escala dels pisos del costat, on va haver-hi els trets. Mai la van cridar perquè testifiqués. Mentre la policia intentava immobilitzar en Salvador, cridaven a la portera: “Abuela usted súbase para arriba”, i ella, segons m’expliquen, anava dient: “Ay qué le hacen a ese chico?”.

     Un cop se’n van endur el policia mort i a en Salvador ferit, l’Antonio, que feia de repartidor de la botiga, va agafar una galleda i una fregona per netejar el gran bassal de sang del vestíbul de la casa del costat. Ell també va ser citat a declarar a comissaria, però no va arribar a declarar a judici, com cap d’aquells testimonis d’aquella tarda.

     L’autòpsia del policia mort curiosament no es va fer a l’Hospital Clínic, on van portar a en Salvador ferit, sinó a la comissaria. I les beines dels trets disparats, que servirien per determinar quina de les armes utilitzades va matar realment al policia, van desaparèixer misteriosament...

     Al cap d’uns dies, van telefonar a la botiga dient-los: “No oblidarem el què ha passat aquí”. Fins avui en Ricard i la seva dona no saben qui els trucava. La novia del policia mort va anar a la botiga i a l’escala del costat, on va deixar-hi un ram de flors, i els va preguntar què havia passat.

     Uns mesos més tard, de sis a vuit del matí, es va fer la reconstrucció dels fets. La policia no va deixar que la gent dels pisos sortís de casa ni que els de la botiga obrissin. La zona va ser presa per la policia sense deixar transitar a ningú per aquell sector.

     Quan ja havia passat tot, els veïns van parlar de tot plegat. Els del bar van explicar que tota la tarda hi havia hagut uns individus asseguts al voltant d’una taula bevent i fumant, i que de tant en tant sortien a fer una ullada al carrer.

     En Ricard i l’Aurèlia, quan van succeir tots aquests fets, estaven convençuts que aquells joves eren realment uns atracadors, com els hi va dir la policia. Pensem que eren botiguers i que sovint hi ha atracaments als comerços. Ells aleshores no tenien cap idea política, com tanta gent durant aquells anys de dictadura. No va ser fins al cap d’uns quants anys que van prendre consciència social i van perdre la por habitual de quan es viu sota un règim totalitari.

     Fins que no es van assabentar, sis mesos més tard, el març de 1974, que havien executat a aquell noi que havien llençat dins la seva botiga, no van comprendre la dimensió dels fets que havien viscut aquell dimarts 25 de setembre de 1973.

Publicat a El 9Nou el 30 d'octubre de 2014.