La
lluita contra la Sida, un llarg camí per l’esperança
“Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement,
els insubstituïbles,
em torno
un gira-sol que puja d’un femer
i fa com
que parla amb entelada veu,
en una
tarda càlida d’estiu,
davant el
somriure dels morts que se li fan propers.”
J.
Vinyoli
Com cada any, l’1 de desembre tornarem a
parlar de la sida (síndrome de la immunodeficiència adquirida). Després, durant
la resta de dies només hi pensaran aquells que tenen quelcom a veure amb
aquestes quatre lletres que defineixen una malaltia que, des de finals dels
anys vuitanta del segle passat, ha deixat, d’una punta a l’altra del planeta, un estol
de trenta milions de morts. Es pot dir que tota una generació va quedar colpejada
per la incidència d’aquesta pandèmia.
El nostre calendari està ple de jornades
dedicades a celebracions, efemèrides..., dies mundials destinats a alguna cosa,
per fútil que sigui o que pugui semblar. En són tantes que ja no en fem massa cas,
per no dir gens, i així aquells temes més importants la resta de l’any resten arraconats
fins al següent.
Ara, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita
contra la Sida, ens informaran de la prevalença d’aquesta malaltia, del número
de nous casos a Catalunya, on n’hi ha declarats uns disset mil. De la
importància de la informació i de la prevenció. Tindrem a l’abast estadístiques
posades al dia, fins i tot se’ns explicarà els avenços tan importants
aconseguits per al desenvolupament d’una vacuna que pugui evitar el contagi, o
que serveixi per als ja infectats.
Potser tornarem a prendre consciència de
les mesures per evitar nous contagis, i ens diran que malgrat que encara no té
cura, la gent ja no es mor, que s’ha aconseguit frenar l’aparició de nous casos
de sida i que s’ha pogut cronificar el virus que la pot provocar, el VIH (el
virus que danya el sistema immunològic), però que un nou contagi suposa el
debilitament de la salut, convertir-se en esclau dels antiretrovirals per a
tota la vida, amb els seus possibles efectes secundaris. Pensem que actualment
al món hi ha unes trenta-cinc milions de persones infectades per aquest virus.
Hi ha la percepció que tot això de la sida
és un mal ja superat i que es cura, però la veritat és que continua
escampant-se arreu, precisament entre els més joves d’ambdós sexes. A Catalunya
uns cinc-cents nous casos l’any passat.
Però no és pas de tot això que volia
escriure avui aquí, sinó del grup humà que a casa nostra ha treballat sense
descans per tal d’aconseguir, en un temps rècord, frenar la mortaldat dels
darrers anys vuitanta i primers dels noranta, fins lograr que els malalts
poguessin tenir una certa qualitat de vida, estabilitzant el deteriorament de
la seva salut i fins i tot aconseguint que el virus es tornés indetectable
cronificant així la malaltia, que per altra banda té un alt cost farmacològic.
Això, però, en el denominat primer món, on els malalts reben tractament, ja que
a la resta de països, l’anomenat tercer món, les persones segueixen morint per
no tenir accés als antiretrovirals.
S’ha de recordar que en aquells primers
anys d’incidència de la pandèmia, les persones que tenien la sida, o fins i tot
les que no havien desenvolupat aquesta malaltia però eren seropositius, van
patir un gran rebuig de la societat. Hi havia molta por al contagi, un temor degut
al gran desconeixement de la malaltia, dels seus efectes, i una gran ignorància de la prevenció o mesures per no contraure-la. Això
recorda aquells anys en els quals la tuberculosi feia estralls sobretot en la
gent jove o adulta, i per a la qual no hi havia medicació, provocant una gran
mortalitat, fins que va aparèixer un medicament que la guaria, l’estreptomicina.
El ja traspassat Dr. Moisès Broggi, deia
que el metges abans no curaven, però que consolaven als pacients i que avui dia
el metges curen, però no consolen. Per la meva experiència personal i pels
comentaris que he pogut anar recollint de persones que dissortadament han patit
algun ensurt en la seva salut, generalment això és així, encara que, com en
tot, sempre hi ha honroses excepcions.
Des del 1992 he estat testimoni de com
treballen, atenen i curen, els professionals, homes i dones de l’Hospital de
Dia de Can Ruti, de Badalona.
Aquells anys en què només es parlava de
les olimpíades, l’equip humà era molt reduït. El Dr. Bonaventura Clotet dirigia
un petit grup amb els doctors Cirera i Jou, i unes poques infermeres. Ben
desbordats per la incidència i agressivitat del virus del VIH, atenien els
malalts que arribaven de tota la geografia catalana, en un espai ben reduït del
tretzè pis d’aquell hospital. Allà, puc dir-ho ben alt, vaig viure i veure que
aquelles paraules que molt sovint havia repetit el Dr. Broggi, no tenien sentit,
doncs aquells metges, malgrat enfrontar-se cada dia amb la mort a més d’intentar
curar i salvar vides, tenien un altíssim component humà, ja que les seves
paraules i els seus gestos confortaven. I això per a molts infectats
d’aleshores era tant o més important que qualsevol medicament o l’absència de
patiment, perquè ja sabem que sovint consolar produeix un efecte favorable sobre
les malalties i especialment
en aquells que les pateixen.
Poc a poc, massa poc a poc per com incidia
el VIH aquells anys, l’equip humà dirigit pel Dr. Clotet va anar creixent, així
com les condicions i l’espai del centre d’atenció, arribant avui dia a tenir un
equip que l’any passat va atendre uns tres mil pacients i va fer unes disset mil
visites, en el seu espai d’assistència multidisciplinar.
I es va acomplir també un repte, tenir un
centre de referència mundial dedicat exclusivament a la investigació del VIH amb
la creació de l’Irsi-Caixa.
La Fundació Lluita contra la Sida, és una
entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectius l’assistència, la
recerca i la docència en el camp del VIH i la sida. Fer-se soci de la fundació
contribueix, durant tot l’any, no només un dia, a donar suport a la
investigació per eradicar la malaltia i ajudar a aquelles persones que la
pateixen. Des d’aquesta institució s’esforcen a diari per adaptar la recerca a les
necessitats dels pacients, a qui procuren oferir una assistència integral i de
màxima qualitat.
Des d’aquí
el meu reconeixement a tot l’equip professional que des de l’Hospital de Dia de
Can Ruti treballa, dia rere dia, per a millorar la qualitat de vida dels seus
pacients.
Publicat a El 9Nou l'1 de desembre de 2014.
Publicat a El 9Nou l'1 de desembre de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada