Les cartes inèdites de Màrius Torres des de Puig d'Olena al Dr. Josep Saló

 

                          VALLESOS. Gent, terra i patrimoni, número 27, Estiu-Tardor 2024

Puig Antich i Mataró en...

 

Miguel Guillén Burguillos 2 de març de 2024 (10:42 CET) 

CAPGRÒS https://www.capgros.com/

Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del seu assassinat

Miguel Guillén recorda els vincles amb la capital del Maresme del jove militant anarquista executat pel règim Franquista, un assassinat del qual aquest dissabte 2 de març es compleixen 50 anys

Aquest 2 de març es compleixen cinquanta anys exactes de l'assassinat de Salvador Puig Antich, jove militant anarquista que va ser executat en el matí d'aquell dia a la presó Model de Barcelona mitjançant el garrot vil. Detingut el mes de setembre de 1973 per la seva militància en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) (anteriorment havia format part de Comissions Obreres), en el transcurs d'aquesta detenció va morir un policia per ferides de bala, sent Puig Antich acusat de l'homicidi, "jutjat" en consell de guerra i condemnat a pena de mort. Malgrat les pressions per fer que el dictador Franco li commutés la pena, el jove va ser executat i, en aquell moment, naixia un mite. Perquè és innegable la influència social que va tenir aquest assassinat en la nostra història recent, malgrat que el MIL era una organització molt petita. Cal, primerament, contextualitzar el moment que s'estava vivint al nostre país, en una etapa final del franquisme caracteritzada per la intensa activitat de l'antifranquisme, principalment el moviment obrer i, no hem d'oblidar-ho, per l'assassinat del president el govern, Carrero Blanco, a finals de 1973. Però en aquest article ens centrarem en la relació entre Salvador Puig Antich i Mataró, que va ser important.

Salvador Puig Antich

Com explicava Manuel Cusachs en un article publicat fa vint anys a Capgròs, Puig Antich va estudiar al col·legi de Sant Antoni de Pàdua dels Salesians de Mataró. Francesc Escribano va explicar al seu llibre Compte enrere que la família de Puig Antich va matricular-lo a l'internat de l'escola després de ser expulsat de La Salle Bonanova i passar uns mesos a l'escolania dels caputxins de l'església de Pompeia. Als Salesians de Mataró s'hi va estar fins als setze anys, el 1964. Aquell any, quan feia cinquè de batxillerat, va escriure un diari personal a què fa referència Escribano. Als Salesians l'anomenaven "Puchito", i els seus antics companys el recordaven com un apassionat de la música del moment i que fins i tot es pentinava imitant l'estil de Johnny Hallyday. Al diari, Puig Antich escrivia sobre el seu distanciament de l'esperit religiós, malgrat procedir d'una família de tradició cristiana: "respecte a la religió, m'ha desenganyat per complet, per això no pensa practicar ni fer res més", escrivia. I sobre els Salesians, deia el següent: "estic completament fart d'estar en aquest col·legi fastigós i, a més, de tenir aquests fastigosos companys que són bèsties educats com a burros. El que més em fastigueja i m'avorreix són aquests hipòcrites de capellans. Avui he anat a parlar amb el dire i, amb el seu somriure fastigosament hipòcrita, perquè ell és el més hipòcrita del cole, m'ha dit que a cinquè sobre uns quants nois i jo sóc un dels que sobra. És clar que estan buscant una excusa per expulsar-me. No tinc paraules per expressar la ràbia i l'odi que els tinc". Explica Escribano que un company d'aquells anys, Josep Marinel·lo, descrivia així en Salvador: "era un nano molt inquiet i nerviós. Rebia molts calbots perquè mai no s'amagava de res, era molt valent i a  la vegada molt noble i innocent. No tenia mà esquerra i sempre l'enxampaven". En aquells temps als Salesians, a l'expedient constava que el seu comportament era negatiu, i aquest va ser l'argument principal per tal que el director de l'escola aconsellés els pares de Puig Antich que el següent curs, sisè de batxillerat, el fes en un altre centre.

1964 Puig Antich a Salesians Mataró

Font: ESCRIBANO ROYO, Francesc (2001). Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich. Edicions 62

Com recordava Maria Coll l'any 2006 en un article a Capgròs, als Salesians de Mataró és també on Puig Antich coneix el Pare Manero, darrera persona que el veu amb vida i l'únic sacerdot que respectava: "Puig Antich havia conegut el pare Manero en el col·legi de Mataró, no tenien cap relació especial, però senzillament el respectava i quan els policies de la presó li diuen si vol un capellà abans de l'execució pensa en ell, encara que no tenien una estreta relació".

Panell explicatiu del pas de Salvador Puig Antich per la presó Model de Barcelona. Font: Sergi Alcàzar, El Nacional

 

 

A Mataró, el nostre protagonista va conèixer la que seria la seva darrera parella, Margalida Bover. En una entrevista que li va fer l'estiu de l'any passat Ricard Ustrell al programa Col·lapse de TV3, Bover recorda com va ocórrer. Aquell 1973, vivia a la nostra ciutat en un pis amb una parella que tenia un fill petit, en Felip, al qual feia de cangur, a més de treballar en una escola de Mataró. Doncs bé, va ser en aquella casa que va conèixer en Salvador, un dissabte al vespre que ella, amb el nen entre els seus braços, va anar a obrir la porta, doncs acabava de sonar el timbre. Quan va obrir, va veure que havia estat en Salvador, de qui es va enamorar a primera vista. Margalida Bover reconeix que mai no ha superat la seva mort. Els lectors d'aquest article recordaran la famosa cançó del cantautor Joan Isaac, "A Margalida", dedicada precisament a ella i la seva història d’amor amb en Salvador Puig Antich.

                                             Margalida Bover. Font: Col·lapse, TV3

L'activista cultural Xavier Cateura, actualment resident al Montseny però molts anys a Mataró, era el responsable d'agitació i propaganda del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la nostra ciutat en el moment de l'assassinat de Puig Antich. Curiosament, també era amic de Margalida Bover i va ser l'encarregat de donar-li la notícia de l'execució del seu company. En un documental de l'any 2004 per a TV3 dintre de la sèrie "Dies de Transició", "Dotze hores de vida: l'execució de Puig Antich i Heinz Chez", Cateura ho rememora perfectament, de la mateixa manera que ho escrivia fa ara deu anys, en un preciós article al diari El 9 Nou. Reproduïm, per la seva qualitat i sensibilitat, aquell text:

"Jo sabia el que m'esperava al sortir d'aquell edifici, i per això necessitava asserenar-me i cercar les  paraules adients, ja que al matí, mentre era a la feina, tal com havíem parlat el dia abans, la Margalida m'havia telefonat, quan encara no se sabia res de les gestions fetes durant la nit per tal d'aconseguir l'indult i, malgrat això, les paraules que ens vam dir van ser d'esperança, ja que necessitàvem creure en el que no crèiem, mentre l'espera es feia eterna. Vam quedar de trobar-nos a la parada de l'autobús de la plaça Tetuan cap allà quarts de 3, ja que ella volia anar, tant sí com no, a Barcelona. El rellotge marcava 2/4 de 3. Havia de marxar de pressa per informar de tot el que s'havia dit allà i planificar les accions a fer a la meva ciutat. Vaig sortir de la sala sense dir res a ningú. Havia d'agafar un autobús per arribar al més aviat possible a Mataró. A fora plovia amb ganes. Sense parar de caminar, buscava un taxi inexistent. El vent i la pluja em van ajudar a relaxar-me, però al mateix temps, aquell dia gris, amb una llum estranya, accentuava encara més la meva sensació de ràbia i d'una impotència massa sovint experimentada, però poques vegades tan sentida com aquell matí plujós del 2 de març de 1974, ara fa 40 anys, quan van matar Salvador Puig Antich. Corria per poder agafar l'autobús que m'havia de portar a la meva ciutat però hauria fet l'impossible per no haver d'anar a aquell lloc, ja que m'angoixava el que havia de dir. Quan vaig arribar a la parada l'autobús en què venia la Margalida encara no havia arribat. Quan la vaig veure arribar em vaig abraçar a ella molt fort. Li havia de dir!, però com? Senzillament li vaig deixar anar: "Aquest matí l'han matat". És molt fort, ho sé, però em va sortir així.

Jo no controlava les paraules, elles van anar per lliure. Havia oblidat tot un seguit de frases que havia assajat mentre caminava sota la pluja. És fàcil imaginar la reacció d'aquella noia que estimava a cor què vols el seu company executat hores abans. Havia de quedar-me ni que fos una estona, fent companyia a l'amiga i companya amb la qual durant l'empresonament d'en Salvador tantes estones havíem compartit parlant de literatura, de cinema i triant quins llibres algú li portaria a la presó, o discutint sobre les lluites obreres mentre l'acompanyava en el meu cotxe de Mataró a Barcelona. No podia consolar-la, això era impossible, i més en aquelles circumstàncies i en aquell lloc al mig del carrer, davant de tota la gent que esperava un autobús, i que ens mirava, entre estranyada i indiferent, sense entendre què li passava a aquella noia que abraçada a mi no parava de plorar. Sempre més recordaré aquell instant. Aquella mirada. Les seves llàgrimes barrejades amb la pluja que queia sota un cel ingrat i gris de plom. Vaig intentar calmar-la amb paraules improvisades i absurdes. El seu plor era un crit, i jo era incapaç de trobar un sol mot per poder dir-li que jo havia de marxar, ja que a Mataró havíem d'organitzar les accions que es farien. Finalment, no recordo com, ni amb quines paraules, em vaig acomiadar d'ella, patint pel que pogués fer, o pel que li pogués passar, i sense saber on aniria... Mentre m'asseia dins l'autobús vaig guaitar per la finestra com la Margalida, amb el cap cot i sota la pluja, travessava com una somnàmbula el carrer amb el semàfor dels vianants en vermell, després de saber que a en Salvador finalment l'havien assassinat. Potser això passava al mateix temps que Segimon Serrallonga escrivia aquells versos dedicats a en Salvador: "Per què no es para tot? Ametllers del Congost, rius innocents! Oh mar de Barcelona, salta! Esbandeix-nos, cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua. Tots amb un hem pogut morir sota el garrot". Llavors, Cateura va tornar a Mataró, per coordinar les accions a efectuar amb els altres dos principals dirigents del PSUC, Antoni Cuadras i Agustí Valdé, l'anomenada "troika", i per posar-se a elaborar les octavetes que es van imprimir per denunciar aquest assassinat del Règim franquista.

 

 

 

 

 

 Xavier Cateura. Font: Linkedin

 

També a Mataró va ser on Puig Antich va participar en el seu primer atracament en una sucursal bancària, pràctica que portava a terme el MIL per aconseguir fons econòmics. Com explica Cusachs, va tenir lloc el 20 d'octubre del 1972 i el lloc elegit va ser la sucursal que la Caixa Laietana tenia al barri de Peramàs, al Camí del Mig. Malgrat això, hi ha testimonis de treballadors de l'entitat que, més de cinquanta anys després, insisteixen que no va ser en aquesta sucursal, sinó en la que hi havia als baixos de la Torre Maresme. Tant és, el cas és que va ser a Mataró on va cometre el seu primer atracament.

      Document robatori Caixa Laietana Mataró. Font: 3Cat

Especialment interessant és el record que té de Puig Antich el mataroní Pablo Morales, militant comunista, molt actiu a la JCC i més tard regidor del PSUC a la nostra ciutat, que va ser pres polític del franquisme, i que actualment president a la nostra ciutat el Grup de Recerca de la Memòria Històrica. Morales, que va coincidir amb Puig Antich a la presó Model de Barcelona, conserva intacte el record de l'única trobada que va tenir amb ell allà: "tots dos estàvem en l'anomenat "període", abans de passar a les galeries. Jo venia de Carabanchel, després del judici al Tribunal d'Ordre Públic (TOP), portava allà dos o tres dies mentre que ell acabava d'arribar. Puig Antich encara no sabia res del seu judici, doncs eren els primers dies després de la seva detenció i de passar per l'hospital, docs va quedar ferit després de la detenció. Ens vam trobar perquè tots dos teníem visita familiar i estàvem al passadís. Vam estar xerrant i es va interessar per la meva situació. També em va comentar que pensava que com a molt li caurien tres o quatre anys, perquè encara no coneixia la gravetat ni la importància que el Règim va atorgar a la seva detenció. Després,

suposo que ja es va adonar d'aquesta importància. Jo vaig romandre unes quantes setmanes a la Model, a la sisena galeria, i llavors no ens vam tornar a veure, perquè a ell el van traslladar a la cinquena. Després, a mi em van enviar a la presó de Lleida i allà vaig tenir notícia de la seva execució. Va ser una justícia molt gran, ens vam indignar molt".

                                 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un jove Pablo Morales a la presó. Font: Pablo Morales

El germà d’en Pablo, Ramón Morales, es trobava exiliat a França. Recorda que van fer protestes a Béziers, on ell es trobava, i que el sindicat CGT va organitzar autobusos per anar a una manifestació a París, davant de l'ambaixada espanyola. A Béziers, van visitar la subdelegació d'Emigració, la Casa d'Espanya, l'Església Espanyola i fins i tot la delegació del Banc Popular. Coordinats amb al Partit Comunista Francès, es van organitzar accions de solidaritat.

El passat mes de gener, en un article publicat a Capgròs, un servidor recordava les mobilitzacions que van tenir lloc a Mataró després de l'execució de Puig Antich. En un article publicat al seu blog "Perquè vull", Jordi Rabassa explicava que "tenim constància de funerals a l'església de Santa Anna de Mataró en el que s'improvisà una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola, a Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a Terrassa i diverses concentracions de reflexió comunitària com la que es donà a l'església de la Puríssima Concepció de Sabadell, a la que seguí una manifestació espontània que durà pocs minuts i que es dispersà després de sentir alguns trets de la policia. No consta que hi hagués detinguts ni ferits. Tant a Mataró com a Sabadell, i a d'altres barris i poblacions catalanes també consten aturades d'escoles, fabriques, despatxos professionals i d'altres actes de solidaritat amb la família i de rebuig de l'assassinat". Montse Taberner recorda la manifestació que va tenir lloc al barri de Cerdanyola: "va tenir lloc al vespre, el mateix dia que van matar Puig Antich, i va ser una manifestació molt ràpida i molt curta, perquè de seguida va arribar la policia i vam haver de sortir corrent. No va haver detinguts".

Manuel Cusachs explica que, arrel de l'assassinat de Puig Antich, a la nostra ciutat es van fer assemblees i aturades a les facultats d'Enginyers, de Ciències i en acadèmies. A l'institut Damià Campeny es van expedientar vint-i-quatre alumnes per manifestar-se per la mort del jove anarquista. El PSUC editava la mateixa nit unes octavetes que condemnaven l'execució del jove, i es va elaborar també una declaració conjunta sobre el cas Puig Antich i la situació política, signada per representants del PSUC, Comissions Obreres, Joventuts Comunistes de Catalunya, Federació Local de la CNT, Bandera Roja, i la delegació local d'UDC. En el número 19 de l'òrgan del PSUC, "Combat", el partit manifestava el seu desig que aquest fos l'últim crim de la dictadura. Santi López, llavors militant de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), recorda al llibre Memoria colectiva de la JCC de Mataró la campanya que va desplegar l'organització per denunciar el judici i la condemna a mort de Puig Antich

 

Ram de flors a la Model en record a Pig Antich. Foto: ACN

Com recorda Jordi Panyella, autor del llibre Salvador Puig Antich, cas obert, no està gens clar que va passar el dia que van detenir a Puig Antich, i no són pocs els indicis que porten a pensar que les ferides de bala del policia mort podrien haver vingut de les pistoles dels seus propis companys. Després, tot el procediment va estar ple d'irregularitats, com queda palès en el recent documental estrenat a Televisió de Catalunya, “Puig Antich, el llibre vermell”. El que està clar és que si hi ha un àmbit on encara no s'ha produït la Transició és en el de la justícia, i el cas de Puig Antic és un clar exemple.

En el número 21 de Combat, òrgan del PSUC de Mataró, s'afirmava el següent en el seu editorial (en castellà): "¿cómo pueden callarse las manifestaciones de repulsa, de todo tipo, que el asesinato de Puig Antich ha provocado entre gentes de las más diversas condiciones a las cuales repugna no tan sólo el crimen político sino la existencia misma de la pena de muerte en un país que se llama cristiano y civilizado?". Aquí crec que trobem una qüestió fonamental: l'existència de la pena de mort, encara a dia d'avui vigent a cinquanta-cinc països del món segons Amnistia Internacional. Com es pot disposar de la vida de qualsevol persona, s'hagi comès el delicte que s'hagi comès? Ens ho podem permetre com a societat? O fins i tot com a espècie humana? Les derives totalitàries que observem arreu del planeta, cap a on ens estan portant? On ens dirigim? Cinquanta anys després, l'assassinat de Puig Antich pot ajudar-nos a reflexionar sobre aquesta qüestió. Sobre aquesta i algunes altres.

---

Fonts:

• BOVER, Margalida (2023). La mort d'en Salvador Puig Antich no l'he superat mai / per Ricard Ustrell. Col·lapse, Televisió de Catalunya, 23 de juliol de 2023

• CATEURA, Xavier (2014). Plovia, era dissabte, corria el mes de març... El 9 Nou, 7 de febrer de 2014

• CATEURA, Xavier (2014). Les històries amagades. El 9 Nou, 28 de febrer de 2014

• CATEURA, Xavier (2014). Quan la foscor omplia el buit d'un anhel. El 9 Nou, 31 d'octubre de 2014

• COLL, Maria (2006). Salvador Puig Antich: dues parades a Mataró en una vida sentenciada a mort. Capgròs, 28 de setembre de 2006

• CUSACHS CORREDOR, Manuel (2003). De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980. Mataró: Patronat Municipal de Cultura de Mataró

• CUSACHS CORREDOR, Manuel (2004). Puig Antich i Mataró. Capgròs, 10 de març de 2004

• CUSACHS CORREDOR, Manuel i PUIG PLA, Josep (1983). L'Assemblea Democràtica de Mataró (1973-1977). Una pàgina de la lluita per la llibertat. Mataró: Editorial del Maresme S.A. i Robafaves Edicions

• ESCRIBANO ROYO, Francesc (2001). Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich. Edicions 62

• ESCRIBANO ROYO, Francesc (director) (2004). Dotze hores de vida: l'execució de Puig Antich i Heinz Chez. Dies de Transició, Televisió de Catalunya [documental]

• ESPUNY, Jaume (2014). Cartes de Puig Antich des de la presó. El 9 Nou, 7 de febrer de 2014

• GÓMEZ BRAVO, Gutmaro (2014). Puig Antich. La Transición inacabada. Taurus

• HUERGA, Manuel (2006) (director). Salvador (Puig Antich). Future  Films, Mediapro [pel·lícula]

• MORALES MORAGO, Ramón (coordinador) (2021). Memoria colectiva de la Joventut Comunista de Catalunya de Mataró. Fundació Nous Horitzons

• PANYELLA FERRERES, Jordi (2014). Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés. Angle Editorial

• PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1973). Combat, número 19, desembre de 1973

• PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1973). Combat, número 21, febrer de 1974

• RABASSA, Jordi (2014). 8 de Març de 1974. Sant Andreu homenatja Salvador Puig Antich. Blog Perquè vull. http://perquehovull.blogspot.com/2014/03/8-de-marc-de-1974-sant-andreu-homenatja.html

• SANJUAN, Xavier (2024) (director). Puig Antich. El llibre vermell. Incís Films, 3Cat [sèrie documental]

* Aquest article ha estat possible gràcies a la col·laboració i les aportacions de les següents persones: Juan Ortiz, Xavier Cateura, Pablo Morales, Ramón Morales, Antonio Rodríguez Avellaneda, Montse Taberner, Antonio Ortiz i Josep Puig Pla. Gràcies a tots.

Presentació del 38è volum de les Monografies del Montseny. Taradell 7 de juliol de 2023. Biblioteca Antoni Pladevall i Font.

     

 Presentació Monografies del Montseny número 38.

     Bona tarda a totes i a tots. Gràcies per la vostra presència aquí, a aquesta casa dels llibres, és a dir, de cultura, per a la presentació del 38è volum de les Monografies del Montseny.

     Sra. Alcaldessa, director del Parc Natural del Montseny, presidenta de l’Associació d’Amics del Montseny, amics de la Junta, amigues i amics tots del Montseny.

     Deixeu-me, abans de res, fer una salutació molt especial al bon amic Antoni Pladevall i Font, patrici que dona nom a aquesta bonica biblioteca.

     No he vingut a parlar del passat com solem fer els historiadors, sinó del present.

     Em van encarregar escriure el pròleg del número que teniu a les mans, i que presentés aquesta Monografia que porta el número 38. Per tant, no us explicaré res sobre la meva relació amb l’excursionisme i tampoc sobre la meva vinculació amb l’Associació d’Amics del Montseny, ja que ho podeu llegir en el pròleg d’aquest volum.

     De fet a l’hora de començar a preparar la meva intervenció d’avui se’m va plantejar el dubte de què podia parlar-vos jo sobre el Montseny que vosaltres no conegueu d’antuvi. I em vaig decidir per reflexionar i explicar, breument, sobre coses i fets que tant la Carme com jo mateix hem viscut durant els 25 anys que fa que tenim la nostra casa en aquesta muntanya, a redós d’un vell campanar i una de les esglésies romàniques que hi ha escampades. Com també coses que  ens han explicat, en trobades o entrevistes, diverses persones que viuen dins el parc. 

     El Montseny és un territori on les notícies són més aviat escasses als mitjans de comunicació, i jo diria que per sort. I també per sort que les Fake News, ara tan de moda, encara no hi hagin penetrat per desvirtuar la seva rica història i vida. Preguem perquè en un temps no massa llunyà, la IA (intel·ligència artificial) no hi faci estralls, en tot cas hi pugui aportar, si cal, quelcom de beneficiós.

     Però la història i llegendes d’aquesta terra tan nostrada, encara són ben vives i gaudeixen d’un bona salut, entre d’altres estudis científics i publicacions, gràcies també, i jo diria que sobretot a aquestes Monografies que any rere any cada juliol veuen la llum. Són com aquestes cuques de llum que a l’estiu, si tenim la sort de veure-les, ens alegren un camí nocturn.

     De petits vam aprendre que l’origen del nom de Montseny era degut als romans, que l’anomenaven com el Monte Signo (muntanya senyal) perquè quan passaven per la mar aquesta alta muntanya, situada al prelitoral, els permetia saber, per exemple, que eren prop d’Iluro, de Baetulo o sobretot de la Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino, l’actual capital de Catalunya.

     Crec que quan es parla d’aquest massís, els que per primera vegada descobreixen els seus boscos, muntanyes, afraus, corriols i fonts, al final de la jornada no tenen més remei que fer-ho sempre amb una estimació especial, al menys això m’agrada creure. Però clar, els que som de lletres ens agrada somniar.

     Un capvespre de la primavera de 1903, el poeta Joan Maragall des del pla de la Calma s’inspirà per escriure la poesia Del Montseny, que molts de vosaltres segur que coneixeu.

«Aquell encantament de cap al tard

(allà en els plans més alts,

al peu dels cims augustes

del color esmortuït de l'hora baixa)

me reprèn i em redona

la tristesa feconda.

Ai! Altes soletats, que en sou de dolces

amb els herbatges verds

on canta l'esquellot de la ramada,

i el bosc silenciós

i la masia lassa!...».

     Avui dia Joan Maragall podria no tan sols sentir de nou una tristesa fecunda, emocionat i sentimentalment tocat pel color del sol camí de la posta, sinó que segurament avui la seva tristor seria deguda per tot el que no hem sabut preservar d’aquell paisatge i, sobretot, per aquella vida que hi brollava i que tant va encisar a poetes, pintors, músics, cantants, rondallaires, etc.

     Dic això sense cap sentimentalisme estúpid, ni malenconia malaltissa, però sí amb el convenciment i la tristor més pregona, per tot aquell batec de vida extraviada. Els anys no han passat pas en va i la realitat és que aquí, al Montseny, la terra alterosa és molt inclinada per feinejar-hi, i la seva terra sol ésser magra. Aleshores les condicions per a viure-hi,  prou ho sabem, eren molt dures , com qui ha d’arrossegar tota la vida el seu pecat original.

     Ara ja no es parla de bosquerols, de carboners, de traginers, tampoc de miners o de pagesos i pastors o de les mocaderes i de les trementinaires, com abans. Alguns d’aquests oficis que homes i dones feien han desaparegut per sempre, i avui dia, alguns d’aquests que encara queden, com pastors i ramaders, estan ben a prop de tirar el barret al foc i vendre’s les cabres, les ovelles o les vaques que ja no els donen per viure. A més, avui dia entre la sequera, el canvi climàtic o això que se’n diu burocràcia de l’administració, els va ofegant mica en mica. Fins i tot, ai! hi podríem afegir algunes d’ aquestes persones que pugen al Montseny els cap de setmana per gaudir, “disfrutar”, en diuen ells, de la natura.

     Cada propietari sap on és el termenal del seu terreny quan aquest és envaït per gent mal educada, vagin a peu, en bicicleta, moto, quad, cotxe o qualsevol altre estri. Sovint han d’enfrontar-s’hi a vegades escoltant-ne de tots colors, o sent agredits físicament.

     Coincidireu amb mi que bona part d’aquells mal anomenats “excursionistes”, han perdut o no saben que és el respecte per la feina que des de fa segles pastors i pagesos hi fan. Quantes vegades no hem escoltat que la muntanya és de tots o que els boscos també són de tots. Sembrats o tancats, i quasibé fins i tot davant mateix de les cases, per aquests pixapins són llocs per deixar-hi el cotxe o instal·lar-s’hi per menjar. I avui no tinc pas cap ganes de parlar d’aquell circuit de cotxes i motos que omplen de soroll fins el cau més amagat dels ratolins, però sí en canvi de la manca de sentit comú dels que hi venen a passejar amb el gos o a vegades amb més d’un, sense portar-los lligats, pel Matagalls, el turó de l’Home, el pla de la Calma, Santa Fe o qualsevol altre racó de muntanya.

     No fa ni un mes que cent d’ovelles van morir ofegades dins un corral del pla de la Calma. Eren del ramat d’un noi que es vol, o potser a hores d’ara només volia dedicar-se a aquest vell ofici tan necessari, no tan sols per la nostra alimentació sinó també per a la biodiversitat i la lluita contra els incendis forestals. Gràcies, però, a la intervenció de la Diputació de Barcelona que va ajudar a que s’enterressin les ovelles mortes com també, sembla, amb l’ajuda econòmica al pobre pastor. No vull dir la quantitat de caps que han mort així, uns dins un corral i altres tot pasturant...

     Ara sembla que es vulgui “recuperar” el pasturatge, quan no fa massa es menystenia als pocs pastors que hi havia. Alguns ja han traspassat i ningú els ha rellevat. Potser podríem recordar aquí a en Joan del Boscàs, en Pitu del Molar, en Funda, en Verdaguer de la Costa, l’avi de can Traveria, en Joan de la Ginesta, en Marcelino de la Sala, en Rosquelles de Viladrau, en Ramon del Bellit, o en Pepus de Seva, per citar-ne només alguns. A vegades fins i tot s’han posant traves burocràtiques a la seva feina, o sobretot a les seves necessitats més materials. Parlar dels pastors, aquests homes i dones sàvies,  ens podria portar a parlar-ne hores i hores com podeu imaginar.

     Són un pou d’històries i de coneixement que s’adquireix durant les hores i hores de solitud per les muntanyes. Del pastor que ve a casa, jo vaig aprendre a mirar el cel quan em deia: «Quan bufa l’arbonès, vent que ve de mar, descarrega a la Castanya, però si tomba abans pel turó de l’Home, descarrega a Sant Marçal». I altres coses així.

     Pel que es pot escoltar i veure per la T.V., ara semblaria que s’ha descobert les propietats que té la llana. La feina, després d’esquilar, és treure-se-la de sobre, i no diguem vendre-la, ja que o en pagaven ben res, o si trobaven algú que se l’emportés els hi feien un gran favor. Ara, que s’han recuperat feines artesanals de la llana, o tornar a fer matalassos de llana (ecològica, això sí) o que la construcció la utilitza per aïllar les cases per exemple, potser caldria donar un valor afegit a la llana de les “nostres” ovelles. Per què no es crea una denominació d’origen “llana del Montseny”? Potser així ajudaríem els pastors, perquè si s’han de refiar del preu que els hi paga el carnisser pels xais i cabrits... Un bestiar que també podria portar la D.O. del Montseny, com fan amb la carn de poltre pirinenc. Confiem amb aquesta nova associació d’ARAM i en l’escola de pastors.

     Però no penseu que m’he oblidat dels “nous conqueridors” d’aquest segle: els senglars. Uns animals  que ara s’atreveixen a tot, que té la seva població descontrolada per la proliferació que arriben a tenir, tant a muntanya com a ciutat. Però a casa nostra ens hem de preocupar doblement, per les destrosses que fan als conreus, i per quan ataquen algun ramat o al xai o cabrit acabat de parir, mentre es limita l’acció dels caçadors.

     A l’hora de fer memòria, tampoc no podem oblidar com s’han perdut les llebres i conills que hi havia, com les perdius i guatlles o els esquirols, per parlar només d’aquests animalons que han deixat de tenir llur hàbitat entre nosaltres.

     Ja sabem que Catalunya és un país forestal. És un territori ocupat principalment per boscos, fins al punt que, segons els estudiosos: «el 60% del seu medi físic està plantat d’arbres. Aquest fet és extraordinari a Europa ja que alguns països considerats molt forestals, com ara França, tenen només el 25% dels terrenys amb arbres».

     El Dr. Martí Boada fa poc ens apuntava que: «No dic que hàgim de tornar a l’època dels anys seixanta, però llavors hi havia entre 2.000 i 3.000 arbres per hectàrea i ara n’hi ha 20.000».

    Però recordem com ha anat això de la creació del parc natural. L’any 1928, en plena dictadura, compartida per aquell Borbó a qui la gent li deia el “cametes” i per un general de mal record pels catalans que fins i tot ens va prohibir parlar amb la nostra llengua i es va obsessionar amb quatre columnes de la ciutat comtal fins a fer-les aterrar, és quan es va crear el Patronato de la Montaña del Montseny. On en el seu Artículo 1º/ Se crea un Patronato de la Montaña del Montseny en la provincia de Barcelona, para fines de repoblación, sanitarios, de turismo, de fomento y de deportes.

     Aquest va ésser el primer espai natural català que ha comptat amb una fórmula jurídica de protecció. I no es va signar pas a Madrid, sinó molt lluny de la capital del reino de España, ja que el decret va ser signat com diu el document: «Dado en Mi Legación de Estocolmo a quince de Septiembre de mil novecientos veintiocho. Firmado: Alfonso. El Presidente del Consejo de Ministros, Firmado: Miguel Primo de Rivera y Orbaneja».

     Com ja sabeu, el 1987 la Generalitat el va declarar Parc Natural, abans ja s’havia aprovat el Pla Especial del Parc i la declaració de Reserva de la Biosfera, que el 2014 es va ampliar el seu àmbit a més de 50.000 hectàrees.      

     L’escriptor Miquel Desclot, en un dels seus escrits referits al Montseny, diu: «Tinc la torbadora sensació que els parcs naturals no són més que la coartada que ens anem construint els humans per continuar depredant la terra incansablement, però amb la consciència tranquil·la».

     Bo i això, cal reconèixer que la declaració de parc natural, més tard ampliat amb a la seva zona d’influència, ha servit per tenir clar quin era i és l’objectiu i les mesures de l’administració referent al parc, on també, cal dir-ho, hi participen consultors, algun propietari i algun altre òrgan de gestió... Encara que algunes mesures potser no han servit per aconseguir el que es pretenia o el que encara es pretén en un espai tan extens a gestionar, amb 18 municipis que en formen part i on hi conviuen més de 50.000 persones.

     S’han ampliat aparcaments. És el que convenia? S’han posat uns autobusos per mirar de rebaixar l’impacte de tants vehicles. Realment funciona aquesta mesura dissuasiva? Serà efectiva perquè aquest quasi un milió de persones que diuen que cada any el visiten deixin de tenir tant d’impacte sobre el paisatge? I qui controla els cotxes i motos aparcats dins els estrets camins sols per veïns i serveis? Quantes vegades no ens hem vist amb problemes per arribar a casa?

     Qui és propietari forestal gestiona el seu bosc i el manté en condicions, sobretot ara davant l’amenaça del foc degut a la manca de pluja. Però i l’administració propietària o gestora d’alguns boscos que a simple vista semblen abandonats? Hi ha alguna muntanya per on ni un senglar no s’hi atreveix a passar. I els bisbats propietaris d’extensions de boscos i de feixes abandonades, on els arbres de varis tipus, com l’acàcia, corren per a conquerir més espai. Com explica en Joan de Santandreu: «Les tasques cada dia són més feixugues i el bosc avança ben de pressa perquè les terres ja no es treballen». Hi ha boscos tan espessos que, a banda d’ofegar i matar el sotabosc, són un vertader polvorí davant un possible incendi. Alguna administració ho controla això?

     Hi ha un mapa de camins, com els que hi havia abans per desemboscar, però que ara permetessin el pas dels camions dels bombers? Les cases aïllades ja disposen de  les coordenades per a la seva localització, però hi ha, ni que sigui un esquema de camins o senders per un cas d’emergència?

     A mi personalment em fa molta, molta pena trobar-me, tot caminant, les pedres d’unes restes del que havia sigut una masia. Ignoro si alguna vegada s’ha fet un treball de camp al Montseny per saber exactament quantes masies abandonades, semi aterrades o aterrades del tot hi ha. I no em refereixo al catàleg que existeix actualment fet per Patrimoni que no contempla les rònegues. Potser caldria avisar a aquella noia, la “caçadora de masies” que d’alguna manera sinó les fa reviure, almenys fa que se’n conservi memòria. I així potser algun dia l’administració i propietaris podrien trobar una solució per aquestes pedres que ara ja són història de la vida que fluïa d’aquesta muntanya.

     I em fa mal quan algun montsenyenc o montsenyenca amb anys a les seves espatlles, referent a la seguretat o tan sols al fet de “sentir” que algú vetlla per ells i la seva propietat, sobretot quan em confessa: «abans sí que... amb la Guàrdia Civil».... «Abans quan nevava i necessitaves alguna cosa...» O quan et comenten que «tot ho fan des dels despatxos, des de Barcelona, i no trepitgen el terreny. Mai veus ningú. Bé, algun guarda molt de tant en tant»...

     I ara que parlo dels guardes del parc que tenen tot el meu reconeixement per l’extensa zona que han de cobrir, per què l’administració d’aquest petit país nostre ha de tenir tantes duplicitats? Potser ara algú s’enfadarà amb mi, però no entenc, per exemple, perquè hi ha d’haver uns guardes de la Diputació si hi ha un cos de guardes forestals de la Generalitat?

     Però també vull dir, referit als guardes del parc, que encara és l’hora que no entenc el canvi que es va introduir, ja fa uns quants anys, per a poder accedir a una plaça. Compte més tenir un títol universitari, que haver nascut en aquestes muntanyes i conèixer com ningú la muntanya. Val més saber àlgebra, per exemple, que conèixer els seus racons, els noms de les seves plantes i on dormen els animals.

     Sovint quan es parla d’aquest país, el Montseny, hom té la sensació que generalment només es tenen en compte els nuclis de població, llocs amb places i carrers, dels municipis que formen part del parc, que tots coneixem, i no pas de les moltes cases aïllades que hi ha entre aquestes muntanyes, amb algunes mancances que avui dia és estrany que encara tinguin. Com la manca d’una bona connexió al wifi. Ara que tothom d’una manera o altra està connectat, o voldria estar-ho, com fer-ho davant una incidència greu si no hi ha una bona cobertura de mòbil, que també afecta a qui necessita treballar per internet des de casa? Sense parlar de la recepció, massa sovint dolenta, de la senyal de TV.

     Un altre, diguem-ne tema, és l’aigua, i més ara amb la gran sequera que hi ha hagut. Les cases dels pobles, més grans o més petits, estan connectades a la xarxa municipal. Algú es planteja què passa a les masies aïllades quan no plou? O quan amb la sequera que hem patit i diuen que patirem d’ara endavant, s’eixuguen pous i fonts? Això referint tant a les necessitats de les persones que hi viuen, com a les del bestiar. Quan alguna vegada escolto respondre, a  persones que han triat anar a viure al Montseny, i que han manifestat alguna problemàtica concreta a l’administració corresponent: «ja saps on vas anar a viure». Jo sempre penso el mateix, contents i feliços que hi deuen viure, però som al segle XXI no al segle X, i no crec que hi hagi ningú del nou veïnatge que s’estalviï de pagar impostos.

     La normativa i la gestió que des de fa anys va servir per preservar el que encara era possible salvar del paisatge, flora, fauna, usos, etc., d’aquest lloc privilegiat, va ser molt important, perquè potser ara no tindríem ni el paisatge que podem contemplar. Però molts, o alguns punts de la normativa vigent, potser caldria revisar-los, o tenir més en compte altres necessitats de la vida i treball dels seus habitants, que tant se’n parla en discursos i papers, com quan podem llegir que: «El Parc vetlla i treballa pel desenvolupament sostenible i la millora de la qualitat de vida dels habitants del Montseny».

     Retornant a l’amic Desclot, que tan bé coneix aquest massís escrivia això que crec que retrata prou bé l’actualitat: «Així, tinc la sensació que el Montseny ha anat esdevenint una mena de “pipican” per a l’alleujament dels desaforats escàpols d’unes ciutats que, contràriament al seu designi inicial, s’han convertit en rateres d’on només sospirem per fugir. Un “pipican” tot bufó, ple de baranetes ben tornejades, de bancs per seure-hi còmodament, de rètols indicadors pertot arreu, però mort per a tota altra cosa que no sigui el solaç d’una societat que en viu —i mor— ben lluny.

      En aquest sentit, m’incomoda especialment adonar-me que un parc com el del Montseny protegeix les espècies animals, vegetals i minerals més remotes, per a l’edificant contemplació dels visitants de les urbs, i alhora es desentén poc o molt de protegir les formes de vida humana que s’han desenvolupat al llarg dels segles damunt la muntanya. Els desencantats de les concentracions urbanes anem empenyent la gent arrelada als pendents de la muntanya perquè deixin les seves feines bosqueroles i ens deixin l’espai lliure per al nostre lleure». Sou dels que penseu que té raó?

     Sincerament crec, com fa temps que diverses persones han fet notar, que el Montseny té un problema, un greu problema de massificació, com altres llocs semblants, és cert, però el que ens preocupa és el nostre parc natural. Estic convençut que els mateixos gestors del parc en són conscients del greu problema de massificació, però que no troben el desllorigador que hi pugui posar ordre.

     Però cal també que les dues diputacions que gestionen aquest territori, com els ajuntaments de la zona del parc, com a primera obligació que deurien tenir és la de vetllar per la gent que hi viu i hi treballa, també pels que voldrien venir-hi a viure i tenir aquí la seva primera i única residència, rehabilitant una de tantes masies abandonades, facilitant els tràmits burocràtics i les ajudes per establir-s’hi.

     De bons propòsits n’hi ha molts, segur, però diuen que l’infern n’està ple de bons propòsits...

     Un montsenyenc, com Martí Boada ens recorda que: «... una de les amenaces que més efectes negatius té sobre la biodiversitat del Montseny, és la sobrefreqüentació de visitants ens indrets d’alt interès ecològic, tant  per les pertorbacions  directes sobre espècies d’alt interès de conservació,  com per la interferència sobre processos ecològics en els hàbitats freqüentats».

     Deixeu-me afegir, amb paraules manllevades, però ben adients a la nostra muntanya, ja que no voldria semblar un pessimista davant el futur del nostre Montseny, i ho faré reculant al passat.

     «La Muntanya del Montseny és el tità formidable de la nostra terra catalana i és el lloc, com diu Mn. Cinto Verdaguer, on se creuen moltes mirades extàtiques i molts pensaments patriòtics; és el lloc on se donen cita i on s’hi troben i conversen molts cors enlairats i moltes ànimes somniadores: els aucells de la poesia que poden fugir una estona de la gàbia de la ciutat, aquí se'n volen, com al plaent reposador de les àligues ferides. Qui ha begut un estiu les fresques i regalades aigües del Montseny no el pot oblidar més».

     Disculpeu-me si m’he allargat amb les meves paraules que he intentat que fossin una reflexió sincera i en veu alta d’algú que estima de veritat aquesta petita comarca nostra que és el Montseny. No podem triar on néixer, però sí on morir.

     Però alerta! Allò que no fa gaires anys enrere deien sobre el canvi climàtic que podria passar, ja el patim, i aquests darrers temps diria que n’hem rebut les primeres i greus conseqüències. I diuen que continuem sense millorar el nostre comú comportament, sinó que anem a pitjor.

     Ja el 1798, l’economista anglès Thomas Robert Malthus en el seu llibre Un assaig sobre el principi de població, ens avisava que la humanitat avançava cap a una situació insostenible si no posava fre al seu creixement desbordat. I vull subratllar això de desbordat.

________________

     Però, vaja,  avui i aquí hi som per a presentar una nova Monografia que porta i escampa el nom del Montseny arreu. Una revista anual, interdisciplinària, on a dia d’avui hi ha recollits més de 650 articles sobre història, i cultura, geologia, i botànica, fauna i arqueologia, biografia i música, arquitectura i ciència, etc.

     Moltes gràcies.