Adéu-siau, doctor Saló

Adéu-siau, Dr. Saló

«Frescor tèbia, ombra blanca,

poma d'olor en un vell calaix de roba blanca...»

(Poesia de M. Torres dedicada a Josep Saló)

     Divendres, 25 d’octubre de 2013, va morir a Manresa el metge especialista en malalties del pit, Josep Saló i Serra. Havia fet cent anys.

     Des de fa temps, i per atzars de la vida, el seu nom va quedar íntimament lligat per sempre al del poeta Màrius Torres.

     El Dr. Saló havia nascut a Girona el 26 d’abril de 1913, al carrer de la Força. A punt d’acabar la carrera de medecina, a finals de 1935, se li va diagnosticar una tuberculosi per la qual va ingressar al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. El primer any al sanatori el va haver de passar al llit amb febre persistent.

     Qui va decidir ser metge i triar l’especialitat de pneumologia, va haver d’experimentar en carn pròpia què era ser tuberculós i ser tractat com a tal.

     A l’esclat de la Guerra Civil ja era al sanatori. Això li va salvar la vida, ja que un escamot de milicians l’havia anat a detenir, per fejocista (Federació de Joves Cristians de Catalunya) del Grup Sant Narcís de Girona, a la pensió de Barcelona on havia residit mentre estudiava.

     A Puig d’Olena va ser on va començar la seva pregona amistat amb Màrius Torres. El poeta, que havia ingressat el desembre de 1935, s’hi passaria set anys, fins a la seva mort ocorreguda el 29 de desembre de 1942. Josep Saló va ser qui el va atendre i acompanyar fins el darrer moment. Hi ha un dibuix a llapis del poeta mort, fet per en Saló.

     Un cop acabada la Guerra Civil, i ja guarit de la malaltia, Saló va poder llicenciar-se, i decidí desenvolupar la seva vocació al mateix sanatori que l’havia acollit com a malalt. Allà va exercir de metge resident.

     Si bé va ser alumne del gran tisiòleg Jacint Reventós, com s’anomenava abans als especialistes de malalties pulmonars, ell es considerava deixeble del Dr. Gerard Manresa.

Sanatori de Puig d'Olena, façana sud. 1932

     El sanatori de Puig d’Olena, fundat el 1932, va ser un dels més avançats i preparats de la seva època. Fundat per Maria Planas i Cabot, la senyoreta Maria, com l’anomenava tothom. Era, segons el Dr. Saló, una dona extraordinària, d’una gran qualitat humana, “una santeta laica”, deia.

     Va ser durant els anys de guerra que al sanatori es va formar el “cenacle”, com li deien els seus components: Màrius Torres, Maria Planas, Mercè Figueres (la Mahalta dels poemes d’en Màrius), la seva germana Esperança i el mateix Dr. Saló amb la seva dona, al que a vegades s’hi afegia algun altre lletraferit, com en Joan Sales i la seva dona. En aquell grup íntim, reunit a l’habitació d’en Màrius o bé al Mas Blanc, s’hi llegien les poesies que en Màrius anava fent, es feia algun concert de piano, etc.

     Com es sabut, en aquells anys no hi havia més tractament pels qui patien la tuberculosi que fer molt repòs, prendre el sol, bons aliments i quatre pastilles que no servien per a res. No va ser fins a la primeria dels anys 50 del segle passat, amb l’estreptomicina, que aquella malaltia va deixar de ser mortal. Com deia el Dr. Saló, l’estreptomicina va tancar els sanatoris.

     El novembre de 1941 Josep Saló es  va casar, a la capella del sanatori de Puig d’Olena, amb Dolors Orfila i Cirach. Un dels testimonis d’aquest enllaç va ser Màrius Torres, que va dedicar-li algunes de les seves poesies, els manuscrits dels quals Saló va dipositar fa anys a la Biblioteca del Monestir de Montserrat.

     Arran del meu treball sobre la incidència de la tuberculosi en aquells anys i el paper dels sanatoris, el Dr. Saló va accedir que li fes una entrevista per parlar de Puig d’Olena. Va ser a casa seva un matí de tardor de 2009.

     Durant la llarga estona que va durar l’agradable i sincera conversa, un moment molt especial va ser quan, a banda d’explicar-me els darrers moments d’en Màrius, em va explicar, molt emocionat, la seva relació amb el sacerdot i diplomàtic vigatà el Dr. Antoni Vilaplana i Forcada, sobretot quan em parlà de la seva mort, ocorreguda la Setmana Santa de 1944.

     El Dr. Saló era un metge curull d’humanitat, el que es necessita per estar al costat del malalt i que dissortadament s’ha anat perdent. Com molt bé deia el Dr. Moisès Broggi, els metges d’abans potser no curaven, però consolaven. Ara curen però no consolen...

     El 1949 el Dr. Saló va marxar de Puig d’Olena per instal·lar-se a Manresa. Allà va exercir la seva professió fins que l’any 2001 va decidir jubilar-se.

     A casa seva hi queden trenta mil fitxes, segons em va dir ell mateix, dels pacients que va atendre a la seva consulta particular al llarg de la seva dilatada vida com a metge i humanista.

______________________

Publicat a El 9Nou el 8 de novembre de 2013.

___________________

Del mas a l'altar

     
Del mas a l'altar

Beat Frederic Vila i Bartrolí, cmf

        Frederic Vila i Bartrolí

     El passat dia 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona una cerimònia en la qual es van beatificar més de cinc-cents sacerdots, religiosos, monges, seminaristes i laics que van ser assassinats durant la nostra darrera guerra, mal anomenada, civil.

     Entre aquests s’hi troben set claretians que el juliol de 1936 eren a la demarcació de Tarragona. Un d’aquests claretians és en Frederic Vila i Bartrolí, un veí del Brull, nascut al mas Boscàs de La Castanya, en ple Montseny, si bé de ben petit va residir a Tona, on va passar la seva infància.

     Allà a Tona, la família Vila-Bartrolí va viure al carrer de Barcelona, però en Frederic, que era el fill més petit, va passar unes temporades al mas Vall-llovera on vivia una tia seva.

     El seu pare, que era natural de La Castanya, s’havia casat amb una filla del propietari del mas Bartrolí, de Vidrà. Aquest matrimoni, pregonament religiós, va donar diversos fills a l’Església.

     Tres filles van decidir de fer-se monges dins de la congregació de les Dominiques de l’Anunciata, del P. Coll, i dos fills van optar per ser missioners claretians.

     Una altra filla d’aquell matrimoni va maridar amb l’hereu del mas Cruells de Tagamanent, i en Ramon, el fill gran, que havia estat secretari de l’Ajuntament del Brull, també ho va ser del de Tona, on es casaria amb la filla d’un fabricant de cadires d’aquell poble de la Plana des d’on, més tard, es traslladà a Rubí, exercint allà també de secretari municipal.

     Als deu anys en Frederic va ingressar al Col·legi de Sant Josep, que era el seminari menor on anaven els fills de les famílies més modestes, i on va coincidir amb el centellenc Pere Barnils i Giol, amb qui anys més tard col·laboraria en la recollida de mots per a l’Obra del Diccionari, dirigida per Antoni M. Alcover.

     Després d’estudiar dos anys a Vic, en Frederic va ingressar al seminari dels claretians, sent ordenat prevere quan encara no havia fet els 24 anys, en ocasió del primer centenari del naixement del fundador dels Fills del Cor de Maria, sant Antoni M. Claret.

     Va arribar a ser professor de grec, hebreu, francès, arqueologia, ciències naturals, sagrades escriptures i teologia, en diverses cases que tenien els claretians, a més de ser un destacat catedràtic a la Universitat de Cervera i a la Pontifícia de Tarragona.

     Frederic Vila va ressaltar per la seva entrega al treball intel·lectual, publicant molts articles en revistes i periòdics, a més de diversos llibres, entre els quals sobresurt la seva coneguda Historia de la Universidad de Cervera.

     A Cervera, a més d’organitzar el museu de ciències naturals de la seva universitat, va fer una gran amistat amb l’arxiver Agustí Duran i Sanpere, una amistat que duraria tota la vida.

     Durant la seva estada a Solsona com a professor, va col·laborar amb Joan Serra i Vilaró en els treballs d’arqueologia que aquest hi estava fent.

     A la casa mare dels claretians, a l’antic convent de la Mercè de Vic, va organitzar i ordenar el seu Arxiu Pairal, a més de recollir els nombrosos escrits del pare Claret de qui va escriure vàries biografies.

     Quan es trobava destinat a Barcelona, va ser l’impulsor de la publicació La Festa Santificada, així com de la impremta claretiana i d’altres iniciatives editorials d’aquella congregació religiosa.

     Dotat d’una gran voluntat i memòria, cridava l’atenció la seva intel·ligència amb coneixements de tot tipus, com també la seva tasca com a religiós i investigador, a més de la gran activitat cultural que va arribar a desenvolupar.

     Durant la Setmana Santa de 1932 va visitar La Castanya (Osona), predicant a la seva església i també a la de La Móra (Tagamanent)..

     En una carta, datada el 1934, que va escriure al seu germà Modest, també claretià, que era a Xile, explica el seu somni per un futur que no podia ni imaginar com seria, però que desitjava que fos tranquil, passant els seus darrers dies en pau tot conreant un hort ―curiós ressò dels seus avantpassats de La Castanya― i esperant que arribés l’hora de la seva mort: «A l’estiu vinent demanaré un hort, on podré cavar un xic, passar tranquil·lament la vellesa que comença i preparar-se pel traspàs. Records als coneguts que ja escassegen.»

     Destinat a Tarragona, l’esclat revolucionari de 1936 va fer que, per la seva condició de sacerdot, s’hagués d’amagar i busqués refugi a casa d’uns coneguts on un dia, després de practicar-hi un registre, fou detingut i empresonat en un vell vaixell amarrat al port, que es feia servir de presó.

     Després de passar uns quatre mesos detingut, la matinada de l’11 de novembre va ser tret d’una de les bodegues del vaixell i portat, juntament amb d’altres presoners, religiosos i laics, al cementiri de Torredembarra, on tots van ser afusellats. Frederic Vila, tenia 52 anys.

     L’atzar va voler que hores més tard que fos mort, arribés una ordre per posar-lo en llibertat gràcies a la gestió feta pel seu bon amic Agustí Duran i Sanpere, aleshores funcionari de la Generalitat.

     El passat dia 17 de setembre les restes del pare Vila van ser traslladades des de l’església de Sant Agustí, de Tarragona, a la de la Mercè, de Vic, on van ser dipositades  a la cripta, prop de les de sant Antoni M. Claret.

     I els altres?

     Aquesta massiva beatificació d’homes i dones d’Església, aquesta l’ha anomenat com a la beatificació de màrtirs de la “persecució religiosa dels anys 30”, segurament per no utilitzar el terme de màrtirs de la Guerra Civil de 1936-1939, si bé és cert que entre els que van ser beatificats n’hi ha alguns que van ser assassinats durant la revolució de 1934 a Astúries, encara que la majoria ho van ser durant la Guerra Civil.

     Ara, quan més es parla de recuperar la memòria històrica, s’ha discutit molt sobre la conveniència o no de fer noves beatificacions de gent de l’Església, ja que acabada la guerra el nacionalcatolicisme va reivindicar i honorar abastament com a «Caídos por Dios y por España» els seus màrtirs, terme utilitzat per definir els assassinats per causa de la fe. Fins i tot des de dins de la mateixa Església hi ha qui ha qüestionat que encara es facin aquestes cerimònies.

     Sobretot s’ha discutit, i criticat, aquesta celebració en uns moments en què es posen tantes dificultats en poder localitzar i obrir les fosses de la Guerra Civil.

     Perquè ara, per justícia, també cal preguntar-se, i els altres? Aquells vençuts de la guerra, soldats de lleva portats al front de combat sovint contra la seva voluntat i consciència. Nois amb esperances i projectes de vida estroncats, massa joves per matar o morir. Executats d’un tret en una cuneta de qualsevol carretera o en una paròdia de judici. Fugitius de les dues bandes morts per un tret quan només volien sobreviure a l’horror. Homes, dones i joves; laics i religiosos; propietaris i treballadors...

     Un assassinat és i serà un assassinat, sigui per causa de les idees polítiques, religioses, de raça o de sexe. Independentment de que les persones puguin ser de dretes o d’esquerres, creients o no creients, no hi ha, ni hi pot haver, cap fet que ho pugui justificar.

     Ens cal el reconeixement moral de totes les víctimes de la nostra darrera guerra civil. Posar noms als morts, quelcom tan senzill com això. Encara massa ferides resten obertes i l’únic gest que pot cicatritzar-les, ara ja després de tants anys, és aquest reconeixement moral, i de justícia, a tots els morts, molts dels quals encara avui dia resten tirats en una fossa comuna o en una cuneta, la memòria dels quals és reivindicada per llurs familiars que reclamen el suport del govern de l’Estat per portar a terme la recuperació dels seus. Tothom té dret a trobar els seus morts per enterrar-los amb dignitat, o senzillament saber on són encara que només sigui per a poder portar-hi unes flors o anar a plorar-los.

     El claretià, Pere Codinachs i Verdaguer, nascut a Sta. Eugènia de Berga (Osona), traspassat fa poc, va escriure, amb tota raó, que: «Han hagut de passar molts anys per a poder tornar a obrir l’arxiu de la vella memòria i els arxius escrits. Avui, asserenats, podem retrobar la reconciliació fent parlar, ja sense passió ni amarguesa, els records i els documents. Sense cap ànsia reivindicativa; però també sense passar més temps en la fosca, en el neguit, en la pregunta sense resposta, en la sospita sobre fets i persones, en la ignorància volguda...»
______________________

Publicat a El 9Nou, el 4 d’octubre de 2013. 

_________________

Homenatge a un pastor del pla de la Calma

―Recordant en Funda―

 «La meva ànima és com un pastor,

coneix el vent i el sol

i va de la mà de les Estacions,

seguint i mirant.» (F. Pessoa)

Fundador Rodríguez "Funda"

Fundador Rodríguez González, en Funda, com tothom el coneixia, feia just un mes que havia complert els 65 anys, quaranta dels quals passats entre els paratges del nostre Montseny, i més concretament entre els pastorims, brugues, boixos i ginebrons del pla de la Calma, on pacientment guardava el seu ramat d’ovelles i cabres.

Com a pastor en Funda era un home acostumat a la soledat d’aquell pla enlairat i, potser per això, era una persona acollidora i amable que rebia sempre amicalment als excursionistes que se li acostaven per a saludar-lo i fer-la petar una estona.

La conversa amb ell ―amenitzada amb el so de les esquelles i només interrompuda per donar una ordre al gos d’atura, fer un crit o un xiulet per tal de fer girar un escamot de cabres― era amena i fins i tot divertida degut a aquella franquesa que es desprèn de la gent senzilla.

En Funda tenia la saviesa del que, acostumat a viure al bell mig de la natura, en coneix els secrets i els signes,  ja que com a pastor ha d’estar amatent a aquella veu callada dels espais oberts de la muntanya.

Havent nascut a Santiago de la Espada, un petit poble de la província de Jaén, s’havia identificat de ple amb aquesta terra que va triar per viure-hi i treballar-hi. I aquí, a Catalunya, va entendre què volia dir ser ciutadà d’aquest país, i sense renunciar en absolut a les seves arrels andaluses ni a la seva llengua, va voler integrar-se a la nostra societat.

Ell entenia el català i fins i tot a vegades el parlava una mica, i si no ho feia més sovint segurament era per culpa nostra, ja que tenim aquell vici de canviar de llengua si creiem o notem que l’altre no és d’aquí. I ell ens ho repetia sovint: “No, si te entiendo”.  I encara deia més: “Aunque no hable catalán, me siento catalán”. Penso que aquesta frase ha de ser tinguda molt en compte, perquè, diguem-ho clar, també hi ha qui parla català i en canvi no se sent pas català.

L’atzar va voler que un bon dia pasturant el ramat per la Calma ensopegués amb el president Pujol, mentre en Jordi Évole l’entrevistava. I vet aquí que aquell pastor de la nit al dia va aparèixer a les portades dels diaris i el van anar a entrevistar emissores de ràdio i de televisió. I tot per què? Perquè sent un pastor andalús va dir que ell votaria sí a la independència de Catalunya. I és que ell se sentia català ja que aquí, segons va manifestar, es va sentir acollit i respectat.

A casa seva, en Funda, ensenyava la carta que el president Pujol li havia enviat després d’aquella trobada a la Calma: «Celebré encontrarle en Tagamanent el día de la entrevista de Jordi Évole para la televisión. Y quiero agradecerle sus palabras amables hacia mi persona. Y más todavía hacia Cataluña. Lo que más me complace es que las persones consideren que Cataluña es un país acogedor y con buena convivencia. Los que siempre hemos vivido aquí, los que vinieron de fuera y los hijos y nietos de todos nosotros. Usted dejó claro que esto es realmente así. Gracias.» 

Dissabte passat, a l’horabaixa, en Funda es va trobar malament i des de la Calma va telefonar als seus familiars que l’anessin a buscar. Però ja no hi van ser a temps, doncs quan van arribar allà on pasturava se’l van trobar mort. Un atac de cor fulminant va posar fi a tota una vida de pastor, ja que de ben petit ―tindria uns cinc anys― ja feia de guardador de ramats, com diu el poeta. A l’arribar a Osona va anar a fer de pastor a Viladrau i més tard, domiciliat ja a Centelles, la Calma va ser l’espai del seu trescar per aquest massís.

I l’atzar també va voler que diumenge passat el president Pujol i la seva dona s’acostessin al Bellver i preguntessin per en Funda,  ja que volien saludar-lo. Assabentats que havia mort sobtadament el dia abans, es van fer acompanyar a casa dels seus familiars per donar-los el condol.

Què serà d’aquests paisatges de la Calma quan cap pastor hi porti un ramat? Fa uns anys va traspassar en Pitu, del Molar, i ara és en Funda que hi deixa un buit. Cal que l’Administració, i en aquest cas la Diputació de Barcelona que és qui gestiona el Parc Natural del Montseny, es plantegi molt seriosament ajudar i facilitar que el pastoreig no desapareixi d’aquell indret. Els pastors són els jardiners i garants que la muntanya segueixi viva. Ells mantenen viu el paisatge, i ensems els vells coneixements i les tradicions.

Ara potser encara som a temps de preservar la feina callada que fan els pastors, i així evitar que en un futur s’hagi de fer un altre museu per ensenyar a la mainada què era i què feia un pastor, i haver de representar-lo al costat d’una ovella de cartró...
__________________

Publicat a El 9Nou, el 2 d'agost de 2013.

________________