Presentació
Monografies del Montseny número 38.
Bona tarda a totes i a tots. Gràcies per la vostra presència aquí, a aquesta casa dels llibres, és a dir, de cultura, per a la presentació del 38è volum de les Monografies del Montseny.
Sra. Alcaldessa, director del Parc Natural del Montseny, presidenta de l’Associació d’Amics del Montseny, amics de la Junta, amigues i amics tots del Montseny.
Deixeu-me, abans de res, fer una salutació molt especial al bon amic Antoni Pladevall i Font, patrici que dona nom a aquesta bonica biblioteca.
No he vingut a parlar del passat com solem fer els historiadors, sinó del present.
Em van encarregar escriure el pròleg del número que teniu a les mans, i que presentés aquesta Monografia que porta el número 38. Per tant, no us explicaré res sobre la meva relació amb l’excursionisme i tampoc sobre la meva vinculació amb l’Associació d’Amics del Montseny, ja que ho podeu llegir en el pròleg d’aquest volum.
De fet a l’hora de començar a preparar la meva intervenció d’avui se’m va plantejar el dubte de què podia parlar-vos jo sobre el Montseny que vosaltres no conegueu d’antuvi. I em vaig decidir per reflexionar i explicar, breument, sobre coses i fets que tant la Carme com jo mateix hem viscut durant els 25 anys que fa que tenim la nostra casa en aquesta muntanya, a redós d’un vell campanar i una de les esglésies romàniques que hi ha escampades. Com també coses que ens han explicat, en trobades o entrevistes, diverses persones que viuen dins el parc.
El Montseny és un territori on les notícies són més aviat escasses als mitjans de comunicació, i jo diria que per sort. I també per sort que les Fake News, ara tan de moda, encara no hi hagin penetrat per desvirtuar la seva rica història i vida. Preguem perquè en un temps no massa llunyà, la IA (intel·ligència artificial) no hi faci estralls, en tot cas hi pugui aportar, si cal, quelcom de beneficiós.
Però la història i llegendes d’aquesta terra tan nostrada, encara són ben vives i gaudeixen d’un bona salut, entre d’altres estudis científics i publicacions, gràcies també, i jo diria que sobretot a aquestes Monografies que any rere any cada juliol veuen la llum. Són com aquestes cuques de llum que a l’estiu, si tenim la sort de veure-les, ens alegren un camí nocturn.
De petits vam aprendre que l’origen del nom de Montseny era degut als romans, que l’anomenaven com el Monte Signo (muntanya senyal) perquè quan passaven per la mar aquesta alta muntanya, situada al prelitoral, els permetia saber, per exemple, que eren prop d’Iluro, de Baetulo o sobretot de la Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino, l’actual capital de Catalunya.
Crec que quan es parla d’aquest massís, els que per primera vegada descobreixen els seus boscos, muntanyes, afraus, corriols i fonts, al final de la jornada no tenen més remei que fer-ho sempre amb una estimació especial, al menys això m’agrada creure. Però clar, els que som de lletres ens agrada somniar.
Un capvespre de la primavera de 1903, el poeta Joan Maragall des del pla de la Calma s’inspirà per escriure la poesia Del Montseny, que molts de vosaltres segur que coneixeu.
«Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmortuït de l'hora baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!...».
Avui dia Joan Maragall podria no tan sols sentir de nou una tristesa fecunda, emocionat i sentimentalment tocat pel color del sol camí de la posta, sinó que segurament avui la seva tristor seria deguda per tot el que no hem sabut preservar d’aquell paisatge i, sobretot, per aquella vida que hi brollava i que tant va encisar a poetes, pintors, músics, cantants, rondallaires, etc.
Dic això sense cap sentimentalisme estúpid, ni malenconia malaltissa, però sí amb el convenciment i la tristor més pregona, per tot aquell batec de vida extraviada. Els anys no han passat pas en va i la realitat és que aquí, al Montseny, la terra alterosa és molt inclinada per feinejar-hi, i la seva terra sol ésser magra. Aleshores les condicions per a viure-hi, prou ho sabem, eren molt dures , com qui ha d’arrossegar tota la vida el seu pecat original.
Ara ja no es parla de bosquerols, de carboners, de traginers, tampoc de miners o de pagesos i pastors o de les mocaderes i de les trementinaires, com abans. Alguns d’aquests oficis que homes i dones feien han desaparegut per sempre, i avui dia, alguns d’aquests que encara queden, com pastors i ramaders, estan ben a prop de tirar el barret al foc i vendre’s les cabres, les ovelles o les vaques que ja no els donen per viure. A més, avui dia entre la sequera, el canvi climàtic o això que se’n diu burocràcia de l’administració, els va ofegant mica en mica. Fins i tot, ai! hi podríem afegir algunes d’ aquestes persones que pugen al Montseny els cap de setmana per gaudir, “disfrutar”, en diuen ells, de la natura.
Cada propietari sap on és el termenal del seu terreny quan aquest és envaït per gent mal educada, vagin a peu, en bicicleta, moto, quad, cotxe o qualsevol altre estri. Sovint han d’enfrontar-s’hi a vegades escoltant-ne de tots colors, o sent agredits físicament.
Coincidireu amb mi que bona part d’aquells mal anomenats “excursionistes”, han perdut o no saben que és el respecte per la feina que des de fa segles pastors i pagesos hi fan. Quantes vegades no hem escoltat que la muntanya és de tots o que els boscos també són de tots. Sembrats o tancats, i quasibé fins i tot davant mateix de les cases, per aquests pixapins són llocs per deixar-hi el cotxe o instal·lar-s’hi per menjar. I avui no tinc pas cap ganes de parlar d’aquell circuit de cotxes i motos que omplen de soroll fins el cau més amagat dels ratolins, però sí en canvi de la manca de sentit comú dels que hi venen a passejar amb el gos o a vegades amb més d’un, sense portar-los lligats, pel Matagalls, el turó de l’Home, el pla de la Calma, Santa Fe o qualsevol altre racó de muntanya.
No fa ni un mes que cent d’ovelles van morir ofegades dins un corral del pla de la Calma. Eren del ramat d’un noi que es vol, o potser a hores d’ara només volia dedicar-se a aquest vell ofici tan necessari, no tan sols per la nostra alimentació sinó també per a la biodiversitat i la lluita contra els incendis forestals. Gràcies, però, a la intervenció de la Diputació de Barcelona que va ajudar a que s’enterressin les ovelles mortes com també, sembla, amb l’ajuda econòmica al pobre pastor. No vull dir la quantitat de caps que han mort així, uns dins un corral i altres tot pasturant...
Ara sembla que es vulgui “recuperar” el pasturatge, quan no fa massa es menystenia als pocs pastors que hi havia. Alguns ja han traspassat i ningú els ha rellevat. Potser podríem recordar aquí a en Joan del Boscàs, en Pitu del Molar, en Funda, en Verdaguer de la Costa, l’avi de can Traveria, en Joan de la Ginesta, en Marcelino de la Sala, en Rosquelles de Viladrau, en Ramon del Bellit, o en Pepus de Seva, per citar-ne només alguns. A vegades fins i tot s’han posant traves burocràtiques a la seva feina, o sobretot a les seves necessitats més materials. Parlar dels pastors, aquests homes i dones sàvies, ens podria portar a parlar-ne hores i hores com podeu imaginar.
Són un pou d’històries i de coneixement que s’adquireix durant les hores i hores de solitud per les muntanyes. Del pastor que ve a casa, jo vaig aprendre a mirar el cel quan em deia: «Quan bufa l’arbonès, vent que ve de mar, descarrega a la Castanya, però si tomba abans pel turó de l’Home, descarrega a Sant Marçal». I altres coses així.
Pel que es pot escoltar i veure per la T.V., ara semblaria que s’ha descobert les propietats que té la llana. La feina, després d’esquilar, és treure-se-la de sobre, i no diguem vendre-la, ja que o en pagaven ben res, o si trobaven algú que se l’emportés els hi feien un gran favor. Ara, que s’han recuperat feines artesanals de la llana, o tornar a fer matalassos de llana (ecològica, això sí) o que la construcció la utilitza per aïllar les cases per exemple, potser caldria donar un valor afegit a la llana de les “nostres” ovelles. Per què no es crea una denominació d’origen “llana del Montseny”? Potser així ajudaríem els pastors, perquè si s’han de refiar del preu que els hi paga el carnisser pels xais i cabrits... Un bestiar que també podria portar la D.O. del Montseny, com fan amb la carn de poltre pirinenc. Confiem amb aquesta nova associació d’ARAM i en l’escola de pastors.
Però no penseu que m’he oblidat dels “nous conqueridors” d’aquest segle: els senglars. Uns animals que ara s’atreveixen a tot, que té la seva població descontrolada per la proliferació que arriben a tenir, tant a muntanya com a ciutat. Però a casa nostra ens hem de preocupar doblement, per les destrosses que fan als conreus, i per quan ataquen algun ramat o al xai o cabrit acabat de parir, mentre es limita l’acció dels caçadors.
A l’hora de fer memòria, tampoc no podem oblidar com s’han perdut les llebres i conills que hi havia, com les perdius i guatlles o els esquirols, per parlar només d’aquests animalons que han deixat de tenir llur hàbitat entre nosaltres.
Ja sabem que Catalunya és un país forestal. És un territori ocupat principalment per boscos, fins al punt que, segons els estudiosos: «el 60% del seu medi físic està plantat d’arbres. Aquest fet és extraordinari a Europa ja que alguns països considerats molt forestals, com ara França, tenen només el 25% dels terrenys amb arbres».
El Dr. Martí Boada fa poc ens apuntava que: «No dic que hàgim de tornar a l’època dels anys seixanta, però llavors hi havia entre 2.000 i 3.000 arbres per hectàrea i ara n’hi ha 20.000».
Però recordem com ha anat això de la creació del parc natural. L’any 1928, en plena dictadura, compartida per aquell Borbó a qui la gent li deia el “cametes” i per un general de mal record pels catalans que fins i tot ens va prohibir parlar amb la nostra llengua i es va obsessionar amb quatre columnes de la ciutat comtal fins a fer-les aterrar, és quan es va crear el Patronato de la Montaña del Montseny. On en el seu Artículo 1º/ Se crea un Patronato de la Montaña del Montseny en la provincia de Barcelona, para fines de repoblación, sanitarios, de turismo, de fomento y de deportes.
Aquest va ésser el primer espai natural català que ha comptat amb una fórmula jurídica de protecció. I no es va signar pas a Madrid, sinó molt lluny de la capital del reino de España, ja que el decret va ser signat com diu el document: «Dado en Mi Legación de Estocolmo a quince de Septiembre de mil novecientos veintiocho. Firmado: Alfonso. El Presidente del Consejo de Ministros, Firmado: Miguel Primo de Rivera y Orbaneja».
Com ja sabeu, el 1987 la Generalitat el va declarar Parc Natural, abans ja s’havia aprovat el Pla Especial del Parc i la declaració de Reserva de la Biosfera, que el 2014 es va ampliar el seu àmbit a més de 50.000 hectàrees.
L’escriptor Miquel Desclot, en un dels seus escrits referits al Montseny, diu: «Tinc la torbadora sensació que els parcs naturals no són més que la coartada que ens anem construint els humans per continuar depredant la terra incansablement, però amb la consciència tranquil·la».
Bo i això, cal reconèixer que la declaració de parc natural, més tard ampliat amb a la seva zona d’influència, ha servit per tenir clar quin era i és l’objectiu i les mesures de l’administració referent al parc, on també, cal dir-ho, hi participen consultors, algun propietari i algun altre òrgan de gestió... Encara que algunes mesures potser no han servit per aconseguir el que es pretenia o el que encara es pretén en un espai tan extens a gestionar, amb 18 municipis que en formen part i on hi conviuen més de 50.000 persones.
S’han ampliat aparcaments. És el que convenia? S’han posat uns autobusos per mirar de rebaixar l’impacte de tants vehicles. Realment funciona aquesta mesura dissuasiva? Serà efectiva perquè aquest quasi un milió de persones que diuen que cada any el visiten deixin de tenir tant d’impacte sobre el paisatge? I qui controla els cotxes i motos aparcats dins els estrets camins sols per veïns i serveis? Quantes vegades no ens hem vist amb problemes per arribar a casa?
Qui és propietari forestal gestiona el seu bosc i el manté en condicions, sobretot ara davant l’amenaça del foc degut a la manca de pluja. Però i l’administració propietària o gestora d’alguns boscos que a simple vista semblen abandonats? Hi ha alguna muntanya per on ni un senglar no s’hi atreveix a passar. I els bisbats propietaris d’extensions de boscos i de feixes abandonades, on els arbres de varis tipus, com l’acàcia, corren per a conquerir més espai. Com explica en Joan de Santandreu: «Les tasques cada dia són més feixugues i el bosc avança ben de pressa perquè les terres ja no es treballen». Hi ha boscos tan espessos que, a banda d’ofegar i matar el sotabosc, són un vertader polvorí davant un possible incendi. Alguna administració ho controla això?
Hi ha un mapa de camins, com els que hi havia abans per desemboscar, però que ara permetessin el pas dels camions dels bombers? Les cases aïllades ja disposen de les coordenades per a la seva localització, però hi ha, ni que sigui un esquema de camins o senders per un cas d’emergència?
A mi personalment em fa molta, molta pena trobar-me, tot caminant, les pedres d’unes restes del que havia sigut una masia. Ignoro si alguna vegada s’ha fet un treball de camp al Montseny per saber exactament quantes masies abandonades, semi aterrades o aterrades del tot hi ha. I no em refereixo al catàleg que existeix actualment fet per Patrimoni que no contempla les rònegues. Potser caldria avisar a aquella noia, la “caçadora de masies” que d’alguna manera sinó les fa reviure, almenys fa que se’n conservi memòria. I així potser algun dia l’administració i propietaris podrien trobar una solució per aquestes pedres que ara ja són història de la vida que fluïa d’aquesta muntanya.
I em fa mal quan algun montsenyenc o montsenyenca amb anys a les seves espatlles, referent a la seguretat o tan sols al fet de “sentir” que algú vetlla per ells i la seva propietat, sobretot quan em confessa: «abans sí que... amb la Guàrdia Civil».... «Abans quan nevava i necessitaves alguna cosa...» O quan et comenten que «tot ho fan des dels despatxos, des de Barcelona, i no trepitgen el terreny. Mai veus ningú. Bé, algun guarda molt de tant en tant»...
I ara que parlo dels guardes del parc que tenen tot el meu reconeixement per l’extensa zona que han de cobrir, per què l’administració d’aquest petit país nostre ha de tenir tantes duplicitats? Potser ara algú s’enfadarà amb mi, però no entenc, per exemple, perquè hi ha d’haver uns guardes de la Diputació si hi ha un cos de guardes forestals de la Generalitat?
Però també vull dir, referit als guardes del parc, que encara és l’hora que no entenc el canvi que es va introduir, ja fa uns quants anys, per a poder accedir a una plaça. Compte més tenir un títol universitari, que haver nascut en aquestes muntanyes i conèixer com ningú la muntanya. Val més saber àlgebra, per exemple, que conèixer els seus racons, els noms de les seves plantes i on dormen els animals.
Sovint quan es parla d’aquest país, el Montseny, hom té la sensació que generalment només es tenen en compte els nuclis de població, llocs amb places i carrers, dels municipis que formen part del parc, que tots coneixem, i no pas de les moltes cases aïllades que hi ha entre aquestes muntanyes, amb algunes mancances que avui dia és estrany que encara tinguin. Com la manca d’una bona connexió al wifi. Ara que tothom d’una manera o altra està connectat, o voldria estar-ho, com fer-ho davant una incidència greu si no hi ha una bona cobertura de mòbil, que també afecta a qui necessita treballar per internet des de casa? Sense parlar de la recepció, massa sovint dolenta, de la senyal de TV.
Un altre, diguem-ne tema, és l’aigua, i més ara amb la gran sequera que hi ha hagut. Les cases dels pobles, més grans o més petits, estan connectades a la xarxa municipal. Algú es planteja què passa a les masies aïllades quan no plou? O quan amb la sequera que hem patit i diuen que patirem d’ara endavant, s’eixuguen pous i fonts? Això referint tant a les necessitats de les persones que hi viuen, com a les del bestiar. Quan alguna vegada escolto respondre, a persones que han triat anar a viure al Montseny, i que han manifestat alguna problemàtica concreta a l’administració corresponent: «ja saps on vas anar a viure». Jo sempre penso el mateix, contents i feliços que hi deuen viure, però som al segle XXI no al segle X, i no crec que hi hagi ningú del nou veïnatge que s’estalviï de pagar impostos.
La normativa i la gestió que des de fa anys va servir per preservar el que encara era possible salvar del paisatge, flora, fauna, usos, etc., d’aquest lloc privilegiat, va ser molt important, perquè potser ara no tindríem ni el paisatge que podem contemplar. Però molts, o alguns punts de la normativa vigent, potser caldria revisar-los, o tenir més en compte altres necessitats de la vida i treball dels seus habitants, que tant se’n parla en discursos i papers, com quan podem llegir que: «El Parc vetlla i treballa pel desenvolupament sostenible i la millora de la qualitat de vida dels habitants del Montseny».
Retornant a l’amic Desclot, que tan bé coneix aquest massís escrivia això que crec que retrata prou bé l’actualitat: «Així, tinc la sensació que el Montseny ha anat esdevenint una mena de “pipican” per a l’alleujament dels desaforats escàpols d’unes ciutats que, contràriament al seu designi inicial, s’han convertit en rateres d’on només sospirem per fugir. Un “pipican” tot bufó, ple de baranetes ben tornejades, de bancs per seure-hi còmodament, de rètols indicadors pertot arreu, però mort per a tota altra cosa que no sigui el solaç d’una societat que en viu —i mor— ben lluny.
En aquest sentit, m’incomoda especialment adonar-me que un parc com el del Montseny protegeix les espècies animals, vegetals i minerals més remotes, per a l’edificant contemplació dels visitants de les urbs, i alhora es desentén poc o molt de protegir les formes de vida humana que s’han desenvolupat al llarg dels segles damunt la muntanya. Els desencantats de les concentracions urbanes anem empenyent la gent arrelada als pendents de la muntanya perquè deixin les seves feines bosqueroles i ens deixin l’espai lliure per al nostre lleure». Sou dels que penseu que té raó?
Sincerament crec, com fa temps que diverses persones han fet notar, que el Montseny té un problema, un greu problema de massificació, com altres llocs semblants, és cert, però el que ens preocupa és el nostre parc natural. Estic convençut que els mateixos gestors del parc en són conscients del greu problema de massificació, però que no troben el desllorigador que hi pugui posar ordre.
Però cal també que les dues diputacions que gestionen aquest territori, com els ajuntaments de la zona del parc, com a primera obligació que deurien tenir és la de vetllar per la gent que hi viu i hi treballa, també pels que voldrien venir-hi a viure i tenir aquí la seva primera i única residència, rehabilitant una de tantes masies abandonades, facilitant els tràmits burocràtics i les ajudes per establir-s’hi.
De bons propòsits n’hi ha molts, segur, però diuen que l’infern n’està ple de bons propòsits...
Un montsenyenc, com Martí Boada ens recorda que: «... una de les amenaces que més efectes negatius té sobre la biodiversitat del Montseny, és la sobrefreqüentació de visitants ens indrets d’alt interès ecològic, tant per les pertorbacions directes sobre espècies d’alt interès de conservació, com per la interferència sobre processos ecològics en els hàbitats freqüentats».
Deixeu-me afegir, amb paraules manllevades, però ben adients a la nostra muntanya, ja que no voldria semblar un pessimista davant el futur del nostre Montseny, i ho faré reculant al passat.
«La Muntanya del Montseny és el tità formidable de la nostra terra catalana i és el lloc, com diu Mn. Cinto Verdaguer, on se creuen moltes mirades extàtiques i molts pensaments patriòtics; és el lloc on se donen cita i on s’hi troben i conversen molts cors enlairats i moltes ànimes somniadores: els aucells de la poesia que poden fugir una estona de la gàbia de la ciutat, aquí se'n volen, com al plaent reposador de les àligues ferides. Qui ha begut un estiu les fresques i regalades aigües del Montseny no el pot oblidar més».
Disculpeu-me si m’he allargat amb les meves paraules que he intentat que fossin una reflexió sincera i en veu alta d’algú que estima de veritat aquesta petita comarca nostra que és el Montseny. No podem triar on néixer, però sí on morir.
Però alerta! Allò que no fa gaires anys enrere deien sobre el canvi climàtic que podria passar, ja el patim, i aquests darrers temps diria que n’hem rebut les primeres i greus conseqüències. I diuen que continuem sense millorar el nostre comú comportament, sinó que anem a pitjor.
Ja el 1798, l’economista anglès Thomas Robert Malthus en el seu llibre Un assaig sobre el principi de població, ens avisava que la humanitat avançava cap a una situació insostenible si no posava fre al seu creixement desbordat. I vull subratllar això de desbordat.
________________
Però, vaja, avui i aquí hi som per a presentar una nova Monografia que porta i escampa el nom del Montseny arreu. Una revista anual, interdisciplinària, on a dia d’avui hi ha recollits més de 650 articles sobre història, i cultura, geologia, i botànica, fauna i arqueologia, biografia i música, arquitectura i ciència, etc.
Moltes gràcies.
