Els deu primers dies de la Revolució Marxista (18 de juliol a 27 de juliol de 1936) en la Casa de Caritat de Vich. Notes íntimes.
Per Gaspar Puigneró, pbre.
Preliminar. La Revolució del 6
d’octubre de 1934. Ambient precursor. Nit del dissabte dia 6. Matí del diumenge
dia 7. Com a preliminar, y per l’estreta relació que tingué ab el posterior
desenvolupament de la
Revolució Marxista del 18 de juliol de 1936, consignaré breument
lo actuat en la nit del dissabte 6 d’octubre de 1934 en la Casa de Caritat de
Vich,[1]
de la qual n’era director.
Degut a les famoses llamades
de la ràdio barcelonina, transmetent fins a embafar aquell desagradable (per lo
apagat, y per la dolenta intenció) so de fusta ab què s’advertia als catalans
que estéssim atents, penetrà ab convicció en el cor de molts que alguna
atzagallada per part d’en Companys y dels seus sayons no trigaria a
produhir-se, en detriment de la tranquil·litat y pau del pays, que ja vivia en
angoixa per les lluytes socials, que d’una faysó cruenta se desarrollaven ja,
dies abans, en els carrers de Barcelona.
En efecte: vivint sobre avís,
per rahó del meu càrrech, el vespre del dissabte dia 6 d’octubre vaig sortir
uns moments ab l’interès de recollir notícies y impressions sobre incerts
esdeveniments que’s pressentien y fins s’albiraven. Personat en la Tipografia Balmesiana,
m’anuncià el seu propietari y amich, en Joan Pietx,[2]
que prompte sortiríem de dubtes, ja que dintre breus instants, a les vuyt de la
nit, havien anunciat per ràdio que transmetrien el discurs que anava a
pronunciar, des de la
Generalitat, en Companys, dirigit als Catalans.
Abdós paràrem orelles a
l’aparell, y ràpidament y sense embuts, ens sortí el desatinat parlament del
President de la
Generalitat, proclamant aquell gerolífich polítich de la República Federal
Catalana dins l’Estat Espanyol, declarant-se, ab aquest fet,
tot un govern autònom, en guerra ab ell mateix. L’arenga del President y’l
pamflet d’en Ventura Gasol[3]
ens deixà als dos amichs oyents aixafats, declarant ab unanimitat que la pedra
ja estava llensada y que ningú dels revolucionaris (ni el pays tampoch) sabia
hont aniria a parar, y que’ns preparéssim per rebre, com a catalans y gent
d’ordre.
Eren dos quarts de nou que,
carrer de la Riera
avall, tot desert, apretava neguitós el pas, per arribar incòlume a la Casa de Caritat, que tenia ja
barrades les dues porteries, la de St. Domingo y la dels Trinitaris,
aquesta vegada més cuydadosament.
Arribat a Casa, me dirigeixo
immediatament a la cuina, per ser l’última de les dependències en què’s
manifesta moviment després del sopar dels albergats, y demano per la Superiora[4]
y Germanes, contestant-me, el servey, que estaven retirades a les seves
habitacions, ja que s’havia fet l’últim toch. Davant de la resposta, desisteixo
del meu intent o propòsit, que no era altre que demanar-los, si tothom era a
Casa, que refermessin la vigilància, y davant lo que passava, establíssim un
torn de vetlla y d’oració al Santíssim Sagrament. Repeteixo que vaig desistir
del plan pel rebombori y inquietud general que s’hauria aixecat, cridant a
deshora a la Comunitat,
ja recollida en ses cel·les, bastant pròximes a les habitacions y dormitoris de
les acollides.
Calladament m’asseguro de que
totes les portes foranes del carrer de St. Pere y St. Domingo restaven ben
tancades y, tot encomanant a Déu y a Sant Miquel dels Sants la tràgica
situació, resolch vetllar, observant, valguent-me de les balconades y finestres
de la rambla de St. Domingo y plaça d’en Balmes, y per l’hort dels Trinitaris y
can Liri,[5]
si’s produhia cap moviment estrany o quelcom d’anormal que pogués afectar-nos a
tots els de la Casa.
Convençut, més enllà de mitja
nit, que no’s produhia res de lo temut, vaig determinar anar-me’n a descansar,
mes ab el cor en vetlla.
L’endemà, diumenge dia 7
d’octubre, vingué, com de costum en totes les festes, a celebrar missa el Sr.
Secretari del Bisbat, Rnt. P. Miquel Rosselló,[6]
y en la sagristia, per breus paraules creuades, convinguérem que la situació
era perillosa y difícil, y que era moment y ocasió de refermar les nostres
pregàries a Déu N.[Nostre] S.[Senyor]
El P. Miquel féu la plàtica
dominical, sense fer al·lusió al moment, mes jo en l’hora de la publicació de
les festes setmanals, des de la trona, vaig comunicar a la població asilada,
que restà sorpresa, el perill en què’ns trobàvem, y que dirigíssim tots les
oracions al cel, perquè salvés a Catalunya, perquè salvés a Espanya. (Textual)
Després d’haver celebrat jo la santa
missa, vaig sortir de Casa per informar-me, y a l’arribar a la Plaça Major, ensopego
ab el canonge Dr. Pere Molas,[7]
qui m’innovà de que en Companys a les sis de la matinada s’havia rendit,
després d’una pseudo-rebelió tragico-còmica, que havia causat nombroses
víctimes, havia mantingut a tot el país espanyol durant unes llargues hores en
tensió indescriptible y havia compromès la legal situació política de la terra
catalana. ¡Gràcies a Déu!, responguí a l’amich prebendat, que’m donava satisfet
aquella nova, precisament a dos quarts de vuyt, hora en què començava a
deixondir-se la ciutat. En les cares dels qui matinejaren circulant pels
carrers endormiscats hi notava la satisfacció d’haver-se pogut aturar el
penombre de l’atzagallada d’en Companys y d’en Dencàs,[8]
fomentada ab bogeria, durant tota la nit passada.
Després, lo que passà anà a
càrrech dels tribunals y polítichs...
Recollint més tard impressions
de les conseqüències que hauria pogut tenir el moviment subversiu per la Casa de Caritat, me fou afirmat
per persona de solvència que a la llista negra d’honrats ciutadans que havien
de resultar víctimes de les represàlies esquerranes, al cap de la qual hi anava
el nom del metge Dr. Boré[9]
y els germans Manel y Joan Anglada,[10]
hi figurava el meu nom y el de Mn. Agustí Puigbó,[11]
Administrador de l’Hospital, confirmant la informació una dita tonta de la
muller d’en Mariano Serra (cols),[12]
de que de la Casa de Caritat,
y del St. Hospital, n’haurien saltat abdós, el Director de l’una y l’Administrador
de l’altre. Per una mercè de Déu no li resultaven persones grates. ¡Millor! ¡Ni
ganes!
Passada la febrada del 6
d’octubre, observant de quina manera quedà caldejada l’atmosfera social,
parlant al cap de pochs dies ab el P. Superior dels Missioners Claretians, P.
Eduart Fabregat,[13]
ponderant abdós els perills passats y’ls que ab certenitat s’apropaven, vaig
oferir-li, motu propio, la clau de la porta forana del claustre de St. Domingo
–departament d’homes– per tal de poguer servir de refugi momentani a la volguda Comunitat
de Religiosos del Cor de Maria, en un moment perillós per ells, que
indefectiblement esdevindria. Com la porta forana del barri interior del seu
convent era enfrontada a la nostra de St. Domingo, separades per la carretera
que dóna entrada a la ciutat, y era qüestió, en cas de necessitat, de donar
vinticinch passes per aixoplugar-se en la nostra porteria, era evident la
ventatja precauciosa, y fent-se càrrech el P. Fabregat de la possible eficàcia,
acceptà a l‘acte y agrahint l’oferta, rebent la clau a mans besades, disposat a
fer-ne ús si esdevenia l’ocasió. Després, molt més tard, poch temps abans de la Revolució del 18 de
juliol, el nou Superior P. Mascaró,[14]
per mediació d’un Germà de la
Comunitat, el sagristà,[15]
me retornà la clau lliberadora, sens dubte persuadit de que’ls temps
calamitosos havien amaynat. Ab tot y no compartir semblant optimisme, vaig
recollir-la y... al temps.
L’insigne vigatà P. Joseph
Puigdesens,[16] de
l’al·ludida Congregació Missionera, en una conversa sostinguda entre abdós pels
finals de juny del 36, tot y sent home de potència intel·lectual indiscutida y
de clara visió intuïtiva de cara al pervindre, distà molt d’encertar el seu
judici de càlcul sobre lo que seria la futura Revolució, o el capgirell social,
que l’Espanya anava a sofrir, a no trigar gayre, ja que’s veya supurar per tot
el seu cos malalt les resultàncies de l’enfermetat gangrenosa que la rosegava. Ni la
destrucció general que’s produhí en edificis y institucions, ni l’eliminació
cruenta de clergues, religiosos y seglars, que en número espavertable se
succehí, fou objecte dels seus temors y vaticinis, tot y reconeixent que a
Espanya, contra la dita sàdica del malvat Azaña, però dins d’un altre punt de
vista, la majoria dels seus moradors no era de fet catòlica, perquè,
senzillament, no practicava. Recordo que un dels resultats propers que
m’anuncià, després de la dissolució dels jesuïtes, prohibició de les
manifestacions religioses, supressió del culte y clero, fou que se’ns negaria
l’ostentació de l’hàbit sacerdotal y religiós...
La predicció quedà, donchs,
molt limitada si atenem a les il·limitades conseqüències ab què l’esperit
infernal s’expandí ab urch diabòlich durant l’inacabable període dels tres anys
ab què assolà la nostra ciutat, terra y pàtria benaurada.
Parlant temps després ab
l’amich Secretari de l’Ajuntament, en Lluís Bayés,[17]
de la incògnita hont ens portaven els governants, y concretament els de
Catalunya y de Vich, recordant ell les trifulgues y els desespers que la gent
d’ordre de Vich, singularment els elements de Guàrdia Cívica, que’s veyen ab
coratge de plantar cara als futurs esdeveniments, me significà la necessitat de
trobar un lloch hont, sota una consigna secreta, poguessin reunir-se el dia y
en el moment que esclatés la Revolució, iniciada per uns o per altres,
poguessin reunir-se y acoblar-se els dretaires lluytadors, y jo davant les
ventatges que oferia l’edifici del convent de St. Domingo, ab la sèrie de
sortides o escapes, y la seva magnífica situació, li vaig indicar y oferir,
prenent-ne ell bona nota, dihent-me que ningú hi havia atinat, y que ho tindria
en compte. Ell era pessimista de debò enfront de la incertitud del futur.
Vaig a consignar, donchs, per
lo que jo tinguí de suportar com actor directe durant els deu dies que vaig
permanèixer a la Casa de Caritat
de Vich, sortejant perills, sofrint angúnies y vituperis..., portat sols per
l’abnegació de veure aguantar esperançada en una reunió, que no vingué, a tota
l’estimada població albergada, des de les Germanes Carmelites fins a l’últim
infant y malalt.
Comencem, donchs, en nom de
Déu, la petita relació durant aquells deu primers dies de penar. Per afers de la Casa de Caritat, tinguí d’anar,
el dimecres dia 15 de juliol, a Barcelona, y davant de lo que veyeren, ab
astorament, els meus ulls (pasquins a tot arreu, inscripcions dibuixades a
vista dels encarregats d’Ordre Públich...), vaig fer-me el propòsit de no
tornar més a la capital, fins hi tant no millorés la situació, desembussant-se
la barrera que per tots indrets feya perillar la seguretat personal dels
pacífichs vianants, moradors y viatgers que acudien a Barcelona.
Tothom pogué experimentar com
cada un dels jorns que antecediren al 18 de juliol anaven carregant-se
d’ambient antisocial, fent-se per moments l’atmosfera més irrespirable.
A Vich arribaven noves poch
tranquil·litzadores de Barcelona, singularment a l’arribada dels trens; els
passatgers inquiets y neguitosos, els vagons plens d’inscripcions, dibuixos y
caricatures subversives y revoltants, al·ludint a la revolució social, a les
vagues, als sense feina y mal remunerats, y cosa singular, inclòs ab
pasquinades contra el traïdor Prieto, el prohom socialista-burgès de
Bilbao.
El dia 16, diada de la Verge del Carme, Patrona de
les nostres Religioses Carmelites de la Caritat, se celebrà en la Casa, mitx clandestinament,
suprimint-se, ab aplaudiment posterior de les Superiores de l’Escorial,[18]
l’acostumada visita de religioses y noyes asilades a la
Casa Mare de l’Institut, limitant tota la
festa a la Casa de Caritat,
no descuydant per res l’extraordinari del dinar, sense jochs, cantades y altres
expansions dels anys anteriors.
Al cap tard del divendres dia
17, se produhí un fet que podia tenir conseqüències lamentables y graves entre
dos infelissos asilats, y que l’oportunitat providencial de la meva presència
evità tingués resultats fatals. Aquest fet motivà que el
Dissabte, dia 18
després de l’esmorzar, a les
vuyt y mitja, acudí al despatx del Sr. Lapeira,[19]
Vocal de Torn, en la fàbrica de mosaichs del carrer de Verdaguer, per donar-li
compte y detall de l’al·ludit incident entre en Ramon Padrós y en Joseph
Verdaguer,[20]
abdós fills de Vich, el dia anterior, y de l’expulsió de l’últim, atenint-me a
l’autorització que ab referència al mateix tenia de temps, donat el seu
caràcter busca-bregues, indòmit y gandul, y díscol per tota la població
asilada.
Aquí, el seu nebot, en Joseph
Roura y Lapeira,[21]
m’innovà del Moviment d’en Franco des de l’Àfrica y de l’actitud aspectant de
tot el pays, y de com se deya que algunes guarnicions havien respost al
Moviment.
A pesar d’haver-se suspès,
pels de la Generalitat,
les comunicacions telegràfiques y telefòniques, serveys de premsa..., a Vich se
celebrà el mercat setmanal, bé que s’observà major pressa en enllestir els
afers per part dels concurrents forasters y indígenes.
Després d’haver aprovat el Sr.
Lapeira lo actuat per mi, retorno a la Casa de Caritat, notificant
l’estat de les coses a la
Mare Superiora, pintant-li la situació d’un color grave, tal
com jo l’observava.
La Mare Superiora, encomanant-se el meu pessimisme, féu la indicació de
que per la meva seguretat personal me retirés de la Casa, de que fugís cap a
pagès o vers la muntanya, ja que els elements esquerrans y revolucionaris me
tenien al cap de la llista, recordant sens dubte la meva actuació en les
darreres eleccions, defensant els drets que assistien a les religioses y
albergades pensionistes.[22]
Jo, tot y agrahint la bona intenció, li vaig respondre que el meu deure
m’encadenava a la Casa,
per la sort de les Germanes, y dels asilats tots, y fent-me serenament càrrech
de les greus circumstàncies, me poso més amatent sobre avís, inquirint
notícies, observant actituds y refermant la vigilància entre els elements de la
Casa.
Al cap tard m’asseguro de que
ningú falti en la mateixa. A la nit inspecciono les portes foranes y recabo de la Mare Superiora, que
després que tots els albergats siguin retirats al descans, volia veure a totes
les Germanes vestides de seglar per estar aixís previngudes a tota desagradable
eventualitat. Aquest desitx fou acceptat a l’acte, sense vacil·lacions, y més
tard complimentat al peu de la lletra, vers les deu de la nit, donant jo a tota
la comunitat afligida algunes indicacions pertinents per millor assegurar la
seva immunitat personal, y animant a totes elles, que, com és natural, en
aquells moments se manifestaven desolades. Tinch de fer notar que, en aquest
primer dia, no comparegué ningú de la
Junta.
Diumenge, dia 19
A les sis y mitja, hora de
costum, ve el P. Miquel Rosselló a celebrar la primera missa, a la qual hi
assisteix tota la Casa. Immediatament després la celebro jo, y després
d’esmorzar, a treballar, y si pot ser a prevenir, fent cara a la maltempsada
que teníem al damunt.
És cridada la senyoreta
pentinadora Lladó,[23]
per a procedir a la prudent obra de l’arreglo del cabell o pentinat de les
Germanes que ho necessitaven, y al propi temps aquestes se donen pressa a
confeccionar-se bates o vestits més adients al fi que les circumstàncies
aconsellaven, fugint, com jo’ls havia indicat la nit anterior, de la seva
inclinació, explicable, al color negre que dominà en l’acte colpidor de la seva
presentació primera, arranjades de seglar. Desentaforaren d’allà hont pogueren robes
de coloraynes, y asseguro que més d’un cobrellit estampat serví a meravella al
propòsit.
Per lo que pogués
interessar-les, vaig fer arribar a l’Escorial l’oferta dels meus serveys y
l’aixopluch de la Casa de Caritat,
repetint la ja feta quan els fets del 6 d’octubre de 1934.
Nota al dors \En
aquesta ocasió, per personal de la Casa
de Caritat, varen ser retirades sigil·losament un número de
caixes y paquets, la major part, documents d’arxiu y llibres de l’Institut, ab
altres records preuadíssims y objectes de valor, y que quedaren ben resguardats
a la Casa de Caritat. Passat,
que semblà, el temporal, tot fou retornat a la Casa Mare/.
Algunes famílies amigues de la Casa y de les Germanes, en
aquest dia feren arribar també les seves caritatives invitacions y
ofertes.
En aquest mateix diumenge dia
19, les germanes Paüles, Filles de la Caritat, de l’Hospital de Santa Creu,[24]
celebraven la festa del seu fundador, St. Vicens de Paül. Els noys y noyes
nostres asilats correspongueren a la invitació de la Comunitat Paüla concorrent
a l‘acte de la
Comunió General. Després, a la tarda, jo vaig fer-hi acte de
presència en la funció anunciada. Al començament d’aquest establim conversa ab
Mn. Agustí Puigbó, Administrador de l’Hospital, Mn. Hipòlit Serra,[25]
predicador de la festa, y ab Joseph Costa Cassany,[26]
industrial vigatà, parlant sobre la situació que unànimement califiquem de
greu, enterant-nos ab estupor de la rendició del general Goded,[27]
que’ns esforcem a posar en dubte, atribuint-ho a les males arts dels contraris
al Moviment.
Retornat a Casa, dono ordes de
que tothom resti com aquarterat, y a la nit torno a assegurar-me de les portes
foranes, imposant-me una vigilància personal y permanent, en diverses hores,
rondant pel ex-convent de St. Domingo, per l’hort dels Trinitaris y per l’hort
de can Liri.
Ab això, y sense altre novetat
remarcable, sense que hagués comparegut ningú de la Junta, arribàrem al
Dilluns, dia 20
Des de primeres hores del matí
se notà en l’ambient de la Ciutat quelcom d’extraordinari y anormal. S’anaven
paralitzant els treballs; ab aquest fet s’acostumava [a] preparar les
catàstrofes. A nou hores, estant d’observació al portal de St. Domingo,
sostinch una conversa ab el metge Dr. Boré, qui ja no havia dormit en el propi
domicili. Coincidim en la gravetat del moment, que’s presenta més pujada de to
que el 6 d’octubre del 34, però mantenim, abdós, un cert optimisme recolzat en
el cop d’en Franco, y de l’exèrcit, que per les notícies que’ns donava la
ràdio, diguem-ne nacional, donava la sensació que actuava organitzat ab un pla
d’atach y de reconquesta.
El pànich y silenci inquietant
continuà tot el jorn dominant en la ciutat.
A mitx matí acudo a
l’Hospital, no obtenint parlar ab Mn. Agustí, qui començava a fer-se fonedís;
això’m confirmà en les impressions pessimistes dominants.
A la tarda, de tres a quatre,
visito a l’amich condeixeble, Mn. Joan Macià,[28]
qui, greument malalt, està acabant la vida en sa casa del carrer de St.
Francesch. Tot anant-hi, al pont de la Calla trobo al P. Pere Macià,[29]
Prepòsit de l’Oratori, molt preocupat, puix a les dificultats del moment se li
afegia la de trobar-se greu en la residència oratoriana el P. Feu,[30]
qui morí aquell mateix dia. Jo vaig assistir durant una hora al meu amich
condeixeble, fins que, considerant la meva presència necessària a la Casa de Caritat, deixí al
malalt, agonitzant, despedint-me fins al cel, encomanant-li la difícil situació
que els que’ns quedaríem tindríem que travessar.
De retorn cap a Casa, al bell
davant de la capella de St. Antoni, de la plaça d’en Balmes, saludo als joves
estudiants dels Missioners del Cor de Maria y al seu P. Mestre,[31]
els quals, quieta y ordenadament, abandonant sa residència, sortien de Vich,
per el pont de ferro, per dirigir-se cap a les serres de Puig-l’agulla, ahont
hi feren estada uns quants dies, corrent per aquells boscos y balmes, fins
que’ls milicians de la ciutat n’hagueren esment, anant-los a recollir per
portar-los a la Casa de Caritat. Ficats
en aquelles serres, reberen auxili de part d’algunes d’aquelles masies,
especialment de la Noguera
de Viladrau y de Masvidal.[32]
Nota al dors \En el
llibret escrit pel P. Quibus[33]
del C. de Mª s’hi dóna una relació equivocada y injusta referent als auxilis
extraordinaris i abnegats que els prestaren les masies Noguera i Masvidal,
singularment aquesta última, segurament mal informat./
Dimars, dia 21
Igual que en el dia anterior,
a l’hora acostumada del matí (sis y mitja) se celebrà la missa, a porta
tancada, assistint-hi tota la
Casa. Vers vuyt hores arribaren noves de que en algunes
iglésies s’havia suspès el culte y les celebracions, de resultes d’haver rebut
indicacions de part d’algú del novell ajuntament revolucionari. A la Casa de Caritat ningú ens avisà
de res y sobre res referent a l’edifici religiós y actes del culte, continuant
mantenint les precaucions y augmentant-les, per tot lo que podia succehir. Les
Germanes s’afanyaren a enllestir els seus trajos o vestits de seglar. Jo’l
tenia preparat d’abans del 6 d’octubre del 34, y molt sovint el trajo feia
guàrdia a la cadira de l’espona del meu llit, especialment en temps de
bullangues y eleccions. No cal dir com estaria en aquests dies: fins una corda
tenia a punt, per despenjar-me per l’androna de la Casa Asil,[34]
o per l’hort dels Trinitaris, en cas apurat.
En aquest dimars començà a
Vich la Revolució, de fet.
Matí dens y turbulent,
precursor de la
catàstrofe. Ab la vaga general, s’hi lligà l’arribada d’autos
ab foresteralla jove, que s’ocupà en entregar armes per la rambla de les
Devallades. D’això ne sortiren els incidents de casa el canonge Massanell,[35]
de Mn. Jeroni Novellas[36]
y del Dr. Joseph Casases,[37]
al carrer de Gurb. Vingueren noves de que a la plaça Major s’invadien pisos ab
el pretext de llançar al carrer quadros y símbols religiosos. La imatge
esplèndida del Sgt. Cor de can Font-Bach[38]
fou tirotejada y desmontada. Y mentres es produhien tots aquests aldarulls, jo
encar vestit de sacerdot vaig arribar-me a l’Hospital, no aconseguint parlar ab
Mn. Agustí. Torno a Casa ràpidament y faig tancar la porta de St. Domingo. El
pàrroco Dr. Rafel Duran[39]
fa portar-me uns calzes, per tal de que procuri amagar-los, fent aquesta
operació junts ab el seminarista auxiliar, en Joan Marquet,[40]
adjuntant-hi per la meva part objectes de valor de la nostra iglésia, entre
ells la Vera-Creu,
y’l joch complet d’altar de Mn. Joseph Gudiol.[41]
De la iglésia, poca cosa més
ne retiràrem. Era tan compromès, en una Casa de població tan heterogènia... El
primer impuls fou per la
Santíssima Reserva, que vaig traslladar secretament al rebost
o despensa, dins d’uns envasos buyts de greix de la Casa Marnet,[42]
que formava part d’una llarga filera dels mateixos, en un dels amples
prestatges. Els objectes més amunt indicats els entaforí en el sota escala del
convent de St. Domingo, ahont esperaren indemnes y ab fortuna el moment de la
lliberació, essent retrobats intactes.
Un sol calze quedà en la
sagristia, pel cas d’una reclamació revolucionària, y aquest fou el meu propi
regal apreciat de Primera Missa de la meva padrina de Fonts, la Sra. Miquela Fargas
de Ricart.[43]
(Aquest calze més tard fou amagat per les Germanes en les golfes dels
Trinitaris, d’hont fou sostret, y als primers dies de la lliberació,
restituhit, junt ab dos jochs de canadelles, també de plata.)
Al mitx dia, y mentres els
asilats dinaven, s’observà que colles de revolucionaris en diferents autos
donaven voltes per la ciutat, seguint les Rambles, engegant descargues, quan
s’esqueya que passaven davant d’edificis religiosos, simulant ésser agredits, y
ràpidament, vers l’una de la tarda, començaren els incendis y les destruccions
essent els primers la iglésia y convent de les Devallades[44]
y de la Mercè,[45]
seguint la Catedral,
Sagramentàries,[46]
acabant a entrada de fosch ab el de la iglésia del Remey.[47]
La fera estava desencadenada.[48]
Al mateix temps que
s’iniciaven els incendis y assalts, rebo avís pel telèfon interior en nom de
Mn. Agustí de l‘Hospital, indicant-me que a correcuyta em vesteixi de seglar,
lo mateix que les Germanes, puix s’havien generalitzat els sucessos greus, y
era probable que’ls revolucionaris se presentessin a la Casa de Caritat.
En un santiamén tothom estigué
preparat, inclòs els asilats; tots ells esperaven, reunits, en el passadís de
la porteria dels Trinitaris, per aixís haver-ho disposat la Superiora Mare
Magdalena Vinyas, compareixent-hi jo ben vestit, encar que en
mànigues de camisa, donant l’ordre contrària, de tothom al seu lloch y a la
seva feyna, encarregant la porteria sobredita a la Germana Dolors
Sanmartí,[49] que,
vestida, com queda dit, a l’igual de totes les Germanes, de seglar, dissimulava
molt bé la condició, mantenint-se tancada la porteria de St. Domingo.
Ab una providencial intuïció
de llamp, redacto a màquina un ofici al Delegat de la Creu Roja de Vich,[50]
oferint-li en nom de la Junta Administradora els edificis y serveys de la Casa
per hospital de sang, y judicant que l’al·ludit personatge [que] no sabia qui
era, se trobaria a l’Hospital. Per mediació de la Germana Sanmartí,
li és portat al dit edifici, trobant-lo en aquell, y llegit que hagué l’ofici,
acceptà la meva oferta, y en virtut d’ella, ordeno posar la Bandera de la Creu Roja als edificis,
o sia, al balcó del portal de St. Domingo, y a la finestra de la façana dels
Trinitaris, y des d’aquest moment quedem relativament salvaguardats persones y
interessos de la Casa de Caritat. Tinch
de fer notar que, en un girant d’ulls, les Germanes, ab uns llençols y unes
tires de cortines vermelles, confeccionaren les banderes ab el símbol salvador,
decisiu en aquells moments. La
Creu Roja, en la persona del dit Sr. Delegat, me féu promesa
de retens de guàrdia per al dia següent, car fins a la nit no podia reunir y
per lo tant no sabia el personal ab què podia comptar.
Coincidint ab el moment
descrit, m’arriba el meu nebot Jacinto Puigneró,[51]
interessant-se per la meva seguretat personal, per la meva germana y per la de
la seva Germana Manuela,[52]
de la
nostra Comunitat Carmelitana. Fent abstracció de tot lo que
representava per mi interès personal, me valech d’ell per aconseguir que la
meva germana Felissa[53]
se retiri a casa de l’altra germana Roser,[54]
obtenint ab aqueix resultat major independència y major llibertat d’acció per
obrar y per afrontar y sortejar els perills que se’ns acumulaven, tot a
benefici de les religioses, asilats y interessos de la Casa.
Això coincidia ab la petició
que rebo del Dr. Esteve Orriols,[55]
per boca de la seva minyona, demanant acollida en la Casa, seguint indicacions del
capellà de l’Hospital. Hi accedeixo a l’instant, posant mà per fer-lo anar a
recollir en camilla per la
Creu Roja, donat el defecte físich que feya més descobridora
la seva persona. Poch més tard, la mateixa serventa me comunicà que havien
trobat altra solució a casa del germà del Dr. Esteve, l’Agustí,[56]
agrahint-me, en nom del Dr. Orriols, la diligent cooperació.
Posats a tenir trasbals y
emocions, a mitja tarda, la
Francisca Roca, de cal Sastre de la Guixa,[57]
me compareix fent-me petició a nom del Sr. Rector de la Pietat, Mn. Lluís
Otzet,[58]
per si tenia a bé y la caritat d’acceptar-lo com a hoste a la Casa. Poch vaig
pensar-m’hi gens; era un altre que perillava y a més membre de la Junta de la Casa. Ab vint minuts,
entrant per la porteria dels Trinitaris, compareix Mn. Lluís, comptant des
d’aquest instant ab un amich y company sereníssim, en aquelles dures proves que
vivíem.
Un altre nebot meu, n’Anton
Puigneró,[59] acut
a la Casa de
Caritat per interessar-se y oferir-se, y reunits ab Mn. Lluís Otzet en el
menjador del meu pis, ens ensenya una llista feta a màquina que ha trobat tot
venint a Casa, enfront de la Biblioteca Popular de la Generalitat,[60]
en què hi constava la relació d’iglésies a cremar. Mn. Lluís y jo la devoràrem
ab la vista, y notàrem la singularitat de que en ella no hi constaven les
iglésies de la Casa de Misericòrdia,
Germanetes, Hospital y la
nostra Casa de Caritat (Trinitaris).
Això era un síntoma. A més,
poguérem observar que de tot el conjunt d’iglésies y capelles vigatanes, la del
Seminari portava escrit a ploma el nom del Dr. Villegas,[61]
y al final de la llista, el nom de la iglésia de les Sagramentàries, també
escrit a ploma, de la qual s’havien oblidat. Me sab greu haver fet destruir
aquest document, ja que les anotacions a mà eren d’una cal·ligrafia característica.
En resum, la llista era una nova prova de que hi havia un pla, com també uns
organitzadors que no eren estranys de la ciutat.
Des d’una de les finestres del
segon pis de St. Domingo, en aquella hora poguí observar un espectacle
desolador. Per la muralla, y pel carrer de Sta. Maria, diversos grups de
monges, de Sta. Teresa, de les Sagramentàries..., mal girbades de seglar y
acompanyades per familiars y amichs, anaven com esmaperdudes a refugiar-se al
lloch generosament ofert. D’algunes d’elles puch assegurar que ni sabien
caminar, donat que portaven calçat modern, afegint-hi l’atolondrament per la
situació creada. A la plaça d’en Balmes, en la boca del creuament de les vies
que donen entrada a la ciutat, enfront del nostre edifici, a mitja tarda s’hi
establí un control de milicians, havent tallat algun plàtan y format ab tronch
y brancam una espècie de barricada per impedir la velocitat dels cotxes y
facilitar-los-hi el registre o requisa. Un dels milicians, jove d’uns 18 o 20
anys, des d’aquella tarda, y durant els dies de la meva estada en la Casa, en son servey de dia,
ostentava desvergonyidament el boneto
del Sr. Bisbe, servant-lo cuidadosament quan terminava la guàrdia per lluir-lo
de nou el dia següent.
En la Casa de Caritat, ab tot y la
norma de prudència y discreció que vaig imposar des del primer moment de
desencadenar-se la fera revolucionària, s’hi manifestà certa activitat d’anants
y vinents, ab la més bona intenció de fer cara a les violències y estropici que
de tota mena amenaçaven.
Poca estona després d’haver
acollit al Sr. Rector de la
Pietat, la Ramona Codina m’avisa de part del Sr. Rector de la Catedral, Dr. Rafel
Duran, que ha trobat refugi y acolliment al costat de la nostra Casa, a can
Sala, el fideuer Miquel Cunill.[62]
Per el mateix conducte, li ofereixo la nostra estada, indicant-li que podia
escollir els medis d’entrar-hi, o bé per la porteria dels Trinitaris, o bé
saltant la paret o tanca de l’hort, colindant ab la casa acollidora. La
seva resposta no’s feu esperar, no defugint l’oferta, y que resoldria segons li
aconsellés el desenrotllament dels successos. Un encàrrech me féu ab zelós
interès, que en el sagrari de Sant Domingo hi restava abandonat el copó ab les
Sagrades Espècies; li fiu de contesta que corria a compte meu y que restés
tranquil. Al fer jo aquesta afirmació comptava ab probabilitats d’èxit dintre
breu plaç, que si ben promptament me fallaren, en realitat tingueren al cap
d’uns quants dies ple resultat satisfactori.
Entrat Mn. Lluís Otzet a Casa
nostra, tingué prompte un enllaç en una de les noyes de Pernau de Campdevànol,[63]
resident a Vich, a la que encarregà la compra d’unes bates blanques d’infermer,
que arribaren ab promptitud y que vestírem ell y jo, completant la indumentària
ab el braçal de la Creu Roja,
que faig per confeccionar ràpidament a les nostres religioses carmelites;
aquella improvisada indumentària no l’abandonarem fins el moment d’ausentar-nos
de la Casa de
Caritat.
El dia següent, el seminarista
Joan Marquet completava, sota la mateixa presentació blanch-creuada, el
triumvirat d’assistents infermers al servey de la Casa de Caritat de Vich. El
referit Auxiliar, sempre que sortí, y això ab freqüència, per serveys fora de la Casa, recorrent la ciutat,
lluhia tal indumentària, servint-li excel·lentment de passaport o
salvaconducte, no molestant-lo persona nada.
Vers les cinch de la tarda,
compareix cridat per mi el Vocal de la
Junta, Sr. Joseph Genís,[64]
de qui reclamo la conveniència de retirar de la caixa els pochs valors
propietat de la Casa,
a qual efecte se passa avís al Vocal Sr. Domingo Camps,[65]
y abdós sense vacilacions retiren les làmines, que, dissimuladament
empaquetades, se les emporta cap a la farmàcia del carrer de Manlleu[66]
en Joan Nogué,[67]
dependent y amich del Sr. Genís. Mentres despatxàvem aquest assumpte, compareix
la minyona del Sr. Rector de la
Pietat, demanant-me una ara per utilitzar-la el Sr. Bisbe,[68]
qui’s troba refugiat en aquella rectoria, de la qual n’havia fugit el seu
estadant o rector. Convenientment arranjada, li fou entregada, venint a parar
deu dies més tard a les meves mans, valguent-me’n jo per celebrar durant una
temporada a casa de la meva cunyada Pilar Boada,[69]
al carrer dels Cerrallers.
Ab totes aquestes trifulgues,
arribàrem a la nit enllestint-se tot lo que feya relació ab l’ordre interior,
com si no passés res d’anormal en la Casa. De des de la meva disposició que tothom
ocupés el seu lloch y’s dediqués a la seva feyna, tots havien complert
serenament. Vingué l’hora de sopar, y enllestits que estigueren, la gran
majoria de la Casa
se retirà a descansar. A l’edifici de St. Domingo, vaig disposar que els
asilats, en Jaume Soler
y n’Anton Majoral, permaneixessin de guàrdia en els claustres clausurats,
pressentint la possibilitat de que’ns podia comparèixer o bé el retén promès de
la Creu Roja o bé’ls milicians, pretextant qualsevol ordre d’una urgència o
necessitat urgent inesperada.
Bona precaució, ja que envers
les deu de la nit, en el moment que intentàvem sopar ab el Sr. Rector de la Pietat, en la petita
estància prop de la cuina de la
Casa, els sentinelles al·ludits m’innoven que, donant forts
cops, uns individus armats reclamaven entrar per St. Domingo, pretextant venir
a recollir matalassos y roba per les guàrdies milicianes de servey en la Casa de la Ciutat, a qual fi tenien
preparat un camió al peu de la
porta. De moment hi envio personal de noyes y Germanes, les
quals començaren l’entrega del material exigit, desmuntant els trenta llits
preparats y oferts a Creu Roja, instal·lats en els corredors de 1er. y 2on.
pis, en la comunicació acceptada pel seu Delegat, a primeres hores d’aquella
tarda.
Mentres s’efectuava l’operació
de l’entrega dels matalassos y roba, que eren carregats al camió, rebo nou avís
de que era reclamada la presència del Director a St. Domingo. Decidida y
serenament, però ab recanssa, vaig personar-m’hi, trobant apostat al balcó
d’enfront de la porta del meu quarto, y que enfoca la porteria del claustre, a
un individu, fusell en mà, apoyat en la barana, al qui’m dirigeixo, demanant-li
pel número de matalassos que necessitaven. Per tota resposta, un mutisme
absolut, y davant d’això me decideixo a baixar al claustre per aclarir la
incontestada pregunta, mes un «Oiga Vd., si abajo alguien le molesta, avíseme
Vd.» me féu aturar el pas, contestant jo, secament, «muchas gracias», y
reprench el pas, quan novament se’m dirigeix el milicià armat y’m repeteix:
«Oiga Vd., si abajo alguien le molesta, chista... avíseme Vd.». Repeteixo el
«muchas gracias» y cap a les escales avall, arribant al portal del carrer
rodejat del personal de la Casa
y del grup de milicians, els quals abans d’obrir boca jo, ja’m notifiquen que
el camió estava ple. Aviso al milicià armat, qui, per lo que vaig entendre, era
el cap de colla, es despedeixen tots ab certa correcció, y a l’indicar un
d’ells de que si no’n tenien prou, ja tornarien, el cap de colla me digué seca
y resoltament, «Cierre Vd. y si no tienen bastante que vayan con la música a
otra parte»,
lamentant que fins aquell
moment no haguéssim portat res de l’espoli dels convents (cità el dels Saits)[70]
a la Casa de Caritat.
La innata curiositat de les
dones féu que les Germanes Paquita Guasch[71]
y Encarnació Sagristà[72]
s’atrevissin a entaular conversa ab el milicià armat, y d’ell ne tragueren la
declaració que elles y els edificis de St. Domingo y Trinitaris no passaven cap
perill ni havien de témer res..., «que no les ocurriría nada, porque me acuerdo
que Vds. educaron a mis hijas», y, posat a declarar en confiansa, que en Vich
«todo estava liquidado, faltando únicamente El Escorial, y Sta. Margarita de
Vilatorta».[73]
La porta, com queda dit, quedà
tancada, esperant el retén promès de la Creu Roja.
Poca estona feya que’m trobava
en el meu pis, reunit ab Mn. Otzet, quan me telefonen, serien les onze de la
nit, que les Germanes de l’Escorial farien cap vers la nostra Casa, tal com
els havia ofert. Accepto prestar-los-hi els deguts socors, no reparant ni un
segon per les possibles conseqüències que’m podien sobrevenir y s’avisà a la Creu Roja, la qual ab la
promptitud del llamp, ab personal propi y l’auto del metge Dr. Tolosa,[74]
dirigit personalment per ell, fa varis viatges, des de la Casa Mare, a la nostra
de Caritat, traslladant, entre onze y una de la nit, a un grup de 25 o 30
religioses carmelites, entre les quals s’hi comptaven la Reverendíssima Mare
General[75]
y altres Mares del Consell, juntament ab algunes malaltes, inclosa l’ex-General
Mare Margarida Arolas.[76]
Alguna de les malaltes vingué
transportada en son cotxet d’invàlida y algunes altres en camilla. No cal dir
com se’ls prodigà els auxilis y atencions del cas. En general totes tenien
força presència d’esperit, exterioritzant-la la Mare Sagrament
Lizárraga, ab una frase d’il·limitada resignació cristiana a
la voluntat de Déu. «Nos lo han quitado todo..., por voluntad de Dios. Él sea
alabado, suyo todo era.» Aquella fou la resposta a la meva salutació
consoladora, lamentant la borratxera destructora y sacrílega del
revolucionari.
Durant els dos últims viatges
que féu l’auto del Dr. Tolosa, se passejava per l’atri dels Trinitaris, arma a
l’espatlla, el pintor
Ferrer,[77]
ab qui vaig creuar algunes paraules, preguntant-me ell si ens havia passat res
desagradable en la Casa,
tot oferint-se y manifestant-me que feya servey d’enllaç ab el Comitè. També
vaig escoltar com feya semblant oferta al Dr. Tolosa y a la Creu Roja, mereixent la
callada el seu estrany oferiment. (Aquest jove enllaç milicià de primera hora
era el qui va promoure el violent aldarull en un dels col·legis electorals de
St. Domingo, en les darreres eleccions, pretenent impedir votar a les nostres
religioses y pensionistes, y ab qui vaig contendir en aquella perillosa ocasió,
emparat per valents ciutadans y per la Guàrdia Civil, que respongué a la meva reclamació
d’auxili, obtenint un sonat èxit, sofrint com a resultat el Front Popular en
aquell col·legi electoral una inesperada y plena derrota, que és lo que
pretenien evitar.)[78]
Tancada la porteria dels
Trinitaris, y despedits que’ns haguérem Mn. Otzet y jo de les religioses refugiades,
férem cap a St. Domingo, pujant a segon pis per observar el tràgich incendi de la Catedral. L’espectacle
era esgarrifós; del gran rosetó y de les dues balconades laterals, n’eixien uns
reflexes tan vius de llum y roentor, que produïa calfred, augmentat per les
crepitacions que s’oïen d’esfondraments y calcigacions de pedres y parets,
acabant d’omplir la dolorosa impressió el foch encara més destructor de la
iglésia y convent de la Mercè
y les llengotades fulgurants del convent franciscà del Remey, últim dels
incendis d’aquesta tràgica diada.
A les dues de la nit, per les
Rambles y la plaça d’en Balmes el silenci era absolut, y en aquesta hora
intentàrem els dos amichs y companys retirar-nos a descansar, si és que ho
aconseguíssim...
Dimecres, dia 22
A les cinch del matí, ja érem
dempeus. Mn. Lluís Otzet no pot sostreure’s al neguit a l’observar, pels seus
propis ulls, les malvestats comeses en la seva parròquia de la Pietat, ja que n’hi havien
donat noves gens falagueres. Surt, donchs, cautelosament de la Casa de Caritat dirigint-se al
seu domicili personal y a la seva iglésia, d’hont torna al cap de cinch quarts
d’hora, si bé apenat, molt serè, havent aprofitat el temps per donar
instruccions a enllaços y a feligresos fidelíssims, resumint-me la impressió de
les seves observacions ab aquesta frase optimista: «De mal n’han fet molt,
moltes destroces..., però tot té remey, y’s pot fàcilment adobar.»
A les set del matí, celebro jo
la missa en un altar improvisat, en la sala de les habitacions de les Germanes,
assistint-hi y combregant totes elles, inclòs la Mare General y la Mare Arolas. Més tard
celebrà en la iglésia el Sr. Rector de la Pietat, havent aprofitat la seva presència per
confessar-se totes les religioses comunitàries y refugiades.
El catedràtich Dr. Ramon Puig[79]
també comparegué per celebrar, y ho féu en la iglésia, aquests dies y altres
dos següents. Després se li indicà que no insistís, puix compareixia prenent
poques precaucions.
Immediatament després de la
meva missa la Mare Sagrament[80]
me cridà y’m parlà de que a la
Casa Mare hi quedaven abandonats porchs, conills, aviram,
etc., y l’estoch de comestibles en el rebost o despensa, y que desitjava en
gran manera [que] pogués ser recollit y convenint pels pobres de la Casa de Caritat.
En aquells moments se trobava
a Casa el Vocal Sr. Genís, qui, dit sia de veritat, se mostrà diligentíssim y
gens poruch en aquelles greus circumstàncies, al qual vaig traspassar el desitx
de la Mare General,
fent-se’n càrrech a l’acte, acudint al quefe de la Guàrdia Municipal,
Sr. Font,[81] qui
fins allà hont pogué procurà beneficiar a la Casa de Caritat. Més
tard, vers les onze, una colla d’energúmens ingressaren a la Casa deu porchs
nodriços, que fou un dels tres lots en què repartiren el bestiar de l’Escorial,
lot que al cap d’unes hores, a mitja tarda, fou novament recollit y consumit en
l’improvisat menjador popular del convent de Sta. Clara,[82]
donant per resultat que la Casa de Caritat
no participà de res de l’Escorial, contra els desitjos de les seves
propietàries.
A les vuyt del matí,
complint-se la paraula donada pel Sr. Delegat de la Creu Roja a Vich, Sr. —
[ ], quedà establert el servey de guàrdia permanent, endolcint-se, en certa
manera, la violenta y perillosa situació de la Casa y del personal religiós. Des del primer
moment, els individus de la Benemèrita Institució se mostraren diligents y
cuydadors, impedint y dificultant l’entrada a tota classe d’individus
perillosos y de dubtós aspecte. Les dues porteries quedaren obertes, ab el
corresponent servey sanitari al peu de la porta, inclòs ab els corresponents
llits per tot el personal. El conegut sastre Sr. Feo[83]
dirigí els serveys ab un atinadíssim interès que molt se li agrahí.
Ab el personament de la Creu Roja, coincidí una allau
esparveradora y poch meditada de l’entrada de moltes religioses carmelites,
indumentades de seglar, desitjoses de visitar a la Mare General y a les
Superiores, ab el fi de rebre instruccions. El bon encert de la Reverendíssima fou
trencar tals visites comprometedores y disposar [que] se’ls participés que
totes y cada una d’elles, que’s trobaven refugiades per la ciutat, fessin via,
en la forma que poguessin, als seus pobles y famílies, o ahont poguessin
trobar-hi acolliment y seguretat personal fent que se’ls entregués algun auxili
en metàlich.
A mitx matí Mn. Pere Codina,[84]
de Casa Asil, compareix desorientat ab el copó contenint les Sagrades Espècies
que li fou portat de la iglésia de les monges del Sgt. Cor, y no considerant-lo
segur a casa seva el diposità en un armari de la nostra sagristia, d’ahont jo,
avisat y davant la turbulència de la jornada matinal, el retirí y’l vaig
amagar-lo en el mateix lloch y parament hont tenia guardada la Nostra.
Prop del mitx dia, la Mare General de les
nostres Carmelites m’envia al meu pis als germans pintors Claveria[85]
perquè’ls doni instruccions sobre lo que tenien de fer ab el Tresor del
Copó-Reserva, que la nit anterior des de l’Escorial pogué ser traslladat y
salvat en la seva pròxima casa llur, d’enfront del convent, y també respecte
d’altres joyes y béns comestibles dipositats a la seva guarda, manifestant-me
els temors que tenien de que eren vigilats, y que perillaven d’un registre. Les
instruccions que’ls vaig donar les compliren aquella família de bons germans y
germanes, cristiana y escrupolosament.[86]
A l’assenyada actitud de la Reverendíssima Mare
General de les Carmelites de la Caritat, de la qual he
parlat més amunt, queda bastant reduïda l’entrada de religioses y amistats a la Casa, donant lloch a que’s
pogués maniobrar més desembarassadament per atendre a les necessitats més
peremptòries, inclòs permetent que el Consell de l’estimat Institut Carmelità
pogués reunir-se y deliberar, ja que en la Casa s’hi trobaven ab la Mare General,
Sagrament Lizárraga, la
Secretària Mare Loreto, la Mare Ignàsia,
fent-hi cap les M. M. Guadalupe Rius y — [
] Claret,[87]
allotjades en diferents cases de Vich, no esdevenint cap desagradable incident,
ja que les tals reunions eren extremadament dissimulades, y que en cas contrari
haurien portat conseqüències fatals, que no m’espantaven.
Per mediació de la Ramona Codina, a
mitja tarda rebo petició del Sr. Rector de la Catedral, com ja tinch
escrit, refugiat a can Sala junt ab algunes religioses, demanant-me [que] li
facilités tot lo necessari per poguer celebrar la santa missa. Li contesto que
entre deu y onze de la nit li traspassaria els ornaments per la reixa de la
sagristia, que dóna a l’androna del referit vehí el fideuer, en Miquel Cunill,
cosa que executàrem ab la
Germana Dolors Mas,[88]
exceptuant lo de l’ara, que aquella li traspassà tirant-la per la paret de
l’hort, per darrera d’un fesolar, operació que fou espiada y que sota amenaces
me fou denunciada per un fulano, que bé podia ser en Xere,[89]
del carrer de Gurb.
El Dr. Rafel Duran també
m’havia interessat, com tinch dit, zelosament la salvació del copó consagrat
del sagrari de St. Domingo, tement per la seva profanació, operació delicada a
la que també’m vaig comprometre, però davant de l’embastida del sobredit
fulano, y afegint la circumstància que les nits d’aquells jorns eren d’un
esclatant clar de lluna, vaig desistir de moment. (Més tard, a l’ésser
saquejada la iglésia de St. Domingo, gràcies a les instruccions que vaig donar
al seminarista nostre, en Joan Marquet, s’evità la temuda profanació, recollint
hàbilment el copó, en els primers moments d’entrar-hi la Brigada Municipal
saquejadora.)
La nit del dimecres al dijous,
la passàrem ab la intranquil·litat de les anteriors, potser aumentada. Entre’ls
que’s refugiaren a Casa, recordo al jove fill del violinista Carles Orra,[90]
ab l’intent d’escabullir-se del perill de tenir d’anar a Saragossa, per hont
els rojos revolucionaris demanaven forces per ràdio als catalans per tal
d’oposar-se a l’empenta dels patriotes aragonesos y navarros, que’s disposaven
a defensar la ciutat de l‘Ebre de la invasió anarco-comunista.
Dijous, dia 23
Al punt de la mitja nit, ab
una claror de catacumba y un silenci de desert, vaig celebrar missa en la
iglésia dels Trinitaris, ajudant-me la meva neboda Germana Manuela, y
assistint-hi una o dues Germanes ab la Teresa Ridola y la Pepita Surinyach,[91]
combregant totes elles. A primera hora del matí, vaig distribuir la comunió a
les religioses en la seva cel·la.
Envers les onze del matí, es
produhí el saqueig del convent dels Missioners del C. de Maria, en les
dependències de la cuina, menjadors y despensa, apor[tant-se] els revolucionaris part dels comestibles, y
vaixella, etc., a la Casa de Caritat,
perquè els consumissin o utilitzessin. Jo vaig poguer observar que d’entre
aquells entusiasmats repartidors comunistes, escolliren, reservaven o retiraven
pel seu compte particular gèneros y peces que’ls devien fer molt goig y molt
servey.
Seguiren una tarda dins de Casa
relativament quieta. Al defora, per les Rambles y plaça d’en Balmes, tot era
tragí y moviment de cotxes y camions requisats, ab milicians armats y
milicianes desfardades, dels que corrien pels pobles y masies fent estropicis y
cometent tota classe de maldats infernals.
Continuàrem rebent ofertes
d’auxili per part d’operaris y d’amichs dels de la Casa, que per lo que fa
referència a les Germanes y a mi, declinàvem agrahits, puix elles estaven
disposades a no abandonar-la, y jo tampoch, mentres hi permaneixessin elles y
els albergats a emparar y protegir.
Divendres, dia 24
A dins de Casa y al defora,
seguí el moviment del dia anterior, regnant entre els albergats força serena
tranquil·litat, que de totes maneres procuràvem encomana’ls-hi. Tothom continuava
aquarterat, a excepció dels que prestaven algun servey, per el qual jo els
havia estès uns passes sota el segell de la Casa de Caritat, y que de
moment foren acceptats. Després exigiren el segell o segells del Comitè, que
anava imposant-se en el domini de la ciutat. Només alguns dels asilats, homes, se
sostragueren a les ordres generals de la Casa, corrent per les seves y anant fins a menjar
al famós menjador de Sta. Clara,[92]
mes això durà pochs dies, puix que’ls aviaren novament a menjar a la Casa, si bé, aprofitant
aquells moments d’eufòria democratico-popular, acudiren en Carles Coll y l’Antoni
Majoral al Comitè[93]
queixant-se del tracte alimentari que se’ls donava en la Casa de Caritat.
A les deu de la nit, el
Delegat de la Creu Roja,
acompanyat, entre altres, del tinent Sr. Serra,[94]
féu una visita d’inspecció per fer-se càrrech de com teníem instal·lat l’obert
servey d’hospitalització y sanitari, etc., per qualsevol possible eventualitat,
trobant-ho tot del seu gust. Tinch de fer constar que’l personal dels retens de
guàrdia permanent de la Creu
Roja se comportà digníssimament, menjant per altra part y
dormint en els respectius llochs a compte de la Casa.
Dissabte, dia 25
El sobresalt del dia en la Casa de Caritat s’inicià ab
l’assalt y crema del Jutjat de 1ª Instància, instal·lat, com és sapigut, en
l’andanada de llevant del primer pis del convent de St. Domingo, departament
d’homes. Mobiliari, lligalls d’actuacions y diligències judicials, tot el que a
mà els vingué y potser quelcom que a algú convenia, inclòs màquines d’escriure,
fou tirat daltabaix y incendiat a la plaça d’en Balmes, infestant de fumera
totes les dependències del nostre Departament, el que per res invadiren.
Mentres s’executava aquesta
nova fazaña, que jo d’amagat vigilava, me telefonen des dels Trinitaris que una
família del carrer St. Pere demana per caritat si vull anar a confessar y
extremunciar a una dona greument malalta. M’hi presto a l’instant. Canviant-me
ràpidament la bata d’infermer per l’americana y prenent l’Oli Sant surto per la
porteria dels Trinitaris, y, seguint al guia, resulta que’m porten a can
Sabatés, puix se tracta d’una tia de Mn. Pere Codina. Vaig administrar-li els
Sagraments, y feta la recomanació de l’ànima en presència de totes les dones de
la família, retorno a Casa, passant pel mitx de curiosos d’aquell carrer, un
dels quals vingué ràpidament a aconsellar-me me quedés retirat, ja que havien
començat les detencions de sacerdots, y jo perillava.
Les Germanes m’anunciaren que
no m’avisarien més per actes semblants, puix comprengueren molt bé el perill
grave que m’amenaçava.
Per les noves que’m donà
l’hortolà de la Casa,
en Joseph Soler,[95] vaig
recollir alguns documents comprometedors, entre ells els de l’herència
Torrebadella,[96] y tenint
en compte el furor antireligiós y anticlerical que arreu senyorejava, vaig destruir-los al foch de la cuina, essent-ne
testimonis algunes Germanes, les quals ignoraven de quins documents se
tractava.
A les dues de la tarda
compareixeren per la porteria de St. Domingo dos individus ferroviaris,
mostrant un d’ells un gros revòlver, exigint parlar ab el Director, ab qui
havia de «liquidar un assumpte» referent a unes nenes. De moment hi envio a la Mare Superiora, y
al cap de vint minuts hi acudo jo, trobant els tres reunits, y a peu dret, al
cap de les escales del claustre, sota el gos simbòlich. Aïradament se’m
dirigeixen fent-me càrrech de que jo detenia en la Casa a les dues germanetes
Estragués,[97]
contra la voluntat de llur mare (era veritat, fins el Jutjat y el Tribunal de
Menors hi havia intervingut), y a més amenaçant-me un d’ells ab el revòlver,
qui resultava més perillós, car estava semi-borratxo, perquè en una ocasió,
segons ell afirmava, no li havia volgut admetre a una seva filleta. Aquest
extrem era senzillament inexacte; may havia intervingut en el cas que exposava.
Sense tenir-les jo totes, però ab serenitat, vaig convidar-los a seure en un
dels banchs preparats en el claustre pels banyistes.
Asseguts la Superiora, el del
revòlver, jo y l’altre ferroviari castellà, aquest sostingué el diàlech ab mi,
preguntant-me si era sacerdot (vestia bata blanca ab el distintiu de la Creu Roja),
contestant-li plenament que de veritat ho era. «Y què hi fa aquí»...,
«cumpleixo ab el deure dels meus càrrechs»... «Y perquè no fuig»..., «mentres
permaneixin aquí els pobrets asilats y sobretot els infants, jo no’n marxo»....
¡Moment providencial! (la
Mare Superiora sostenia conversa ab el del revòlver), un jove
desconegut se planta al meu davant, y trencant-nos l’aprimada conversa, me
pregunta si he rebut cap avís de l’ajuntament. Li faig de resposta: «No, senyor»... Y diu ell: «Prepari’s,
que la Corporació
ve a la Casa de Caritat
y està per arribar.» Fet aquest anunci y oir remor d’autos que’s paraven, y
veure entrar al claustre l’alcalde Serra (cols) y un grup d’altres persones ab
guàrdies d’Assalt, fou cosa d’uns segons, y aixecant-me automàticament, ens
dirigim ab la Mare
Superiora al Sr. Serra (l’únich que coneixíem) per
saludar-lo. A l‘acte rebo dels seus llavis l’ordre: «Cap a la Sala de Juntes.» Obeint jo (y
quedant-se la Mare
Superiora ab aquells energúmens ferroviaris ab els quals
liquidà l’assumpte entregant a les dues germanetes Estragués, perquè no podia
fer altra cosa), al costat de l’alcalde, pujàrem tota la comitiva, al primer
pis, entrant al Saló indicat ahont prenguérem seyent ab el Sr. Serra, els
altres deu o dotze personatges regidors, desconeguts totalment per mi, a
excepció de l’advocat Sr. Malla,[98]
que actuava de Secretari. Aquest, a seguit, tragué d’una cartera uns papers ja
redactats, llegint d’ells en primer lloch el que feya referència a la
incautació dels edificis de la Casa
de Caritat per part de l’ajuntament roig. Seguí la lectura de
la destitució de la
Junta Administradora, tocant el torn, després, a la meva
destitució, fonamentant-la en la meva condició de sacerdot, y en les meves
tendències feixistes, antirepublicanes..., contràries als interessos
democratico-populars. L’últim
document que’s llegí fou el
nomenament del regidor Sr. Salvador Dordal[99]
com a President de la Casa,
y de l’Emili Llobet[100]
com a Director-Secretari de la
mateixa. Tota aquesta aparatosa cerimònia se desarrollà
pacíficament presidint encar aquesta pseudo-assemblea la imatge de Crist
Redemptor, en una oleografia de Velázquez propietat meva, que no molestà a
ningú, perquè ningú li trobà de sobres. Vull fer constar que mentres se
desarrollava aquesta singular escena comparegueren els metges Dr. Vilar[101]
y Albó,[102]
reclamant parlar ab el nounat Director Sr. Llobet, empleat de la Clínica
Comarcal.[103]
Acabada la lectura documental,
vaig parlar acceptant sincerament la destitució, oferint-me per si com a
senzill particular podia ésser útil als asilats de la Casa de Caritat. Diverses
veus respongueren instintivament ab l’acostumat «gràcies, gràcies».
Immediatament vaig significar-los-hi quina era la meva obligació, invitant-los
a rebre l’entrega dels llibres de comptabilitat y fer l’arqueig, si és que
comptessin ab temps, y allavors l’alcalde y algú més afegiren que’ls esperava
altra feyna y que lo més pràctich era que’ns poséssim d’acord ab els nous
President y Secretari, Sr. Dordal y Llobet, senyalant la de les quatre de la
tarda del dia següent.
L’alcalde Serra donà per
acabat l’afer y bo y dret disposà que la iglésia dels Trinitaris se mantingués
tancada y barrada a tothom, igualment que la de l’Hospital, y tot marxant,
dirigint-se’m me diu: «Ja procurarà marxar ben aviat d’aquí»...; resposta meva:
«Pot comptar, Sr. Alcalde». Mes, pel darrera, sota veu, en Dordal me digué:
«Vostè no’s mogui.» De tal manera no’m vaig moure que ni els vaig acompanyar a
la porta forana. Axís va acabar l’important fet de la diada.
Diumenge, dia 27 [sic] [de
fet, dia 26]
De conformitat ab lo convingut
el dia anterior en l’acte d’incautació dels edificis y de la destitució del
personal, portat a cap per l’ajuntament roig, sota la presidència d’en Marian
Serra, a les quatre de la tarda comparegueren a la Casa de C. en Salvador Dordal
y n’Emili Llobet, nous President y Director de la Casa. En la Sala de Juntes reberen y
acceptaren l’entrega que’ls vaig fer dels llibres de comptabilitat y
interessos, trobant les apuntacions d’ingressos y gastos, al dia, acompanyats
dels corresponents càrrechs y lliuraments, rebut el remenent de fondos resultat
de l’arqueig, donant la seva conformitat en tot. També’s feren càrrech de la
liquidació de les Festes Religioses de l’Administració de St. Miquel dels
Sants, incautant-se del sobrant, igualment que de la llibreta de la Caixa d’Estalvis a nom d’en
Lluís Bayés, secretari de l’ajuntament y del meu, com a capellà dels
Trinitaris, hont hi constava la quantitat depositada de 1.100,46 pts.
Seguidament vaig fer-los
exposició de la situació econòmica de la Casa, del servey abnegat y insubstituïble de les
Germanes Carmelites de la
Caritat, y de les condicions ab què’ls prestaven; de la
manera d’ésser de la població albergada; del compromís formal contret ab les
anomenades pensionistes, que en molt havien ajudat al sosteniment y millora de la Casa, convencent-me que,
respecte d’aquelles últimes, els por[ta]ven una verdadera enemiga, que’s
traduïa en un marcat interès d’eliminar-les. Vaig insistir llargament a favor
d’elles, desfent un argument de dos talls, que consistí en no eliminar algunes
d’elles per tal de que substituïssin a les Germanes Religioses en el maneig de la Casa. Altra vegada
vaig esforçar-me en convence’ls del servey insubstituïble de les últimes,
carregant sobre l’extrem que de sempre l’havien fet gratuïtament... Y sota la
impressió d’aquests raonaments, visitàrem detingudament els edificis y llurs
dependències, en companyia de la Mare Superiora, atenent abdós, ab dignitat y
correcció, els nous amos de l’Establiment, que, ab justícia tinch de confessar,
se portaren cavallerosament.
Aquesta conversa-visita durà
més de tres hores, fent-me l’efecte que tota ella els produhí bona impressió, y
que per lo tant donaria el seu relatiu resultat la conversa llarga y
interessant ab ells sostinguda. De moment fou l’ordre de que continuéssim en els
nostres llochs y atenent als asilats.
Dilluns, dia 27
A les nou del matí vingué el
novell Director, l’Emili Llobet, per demanar-me què’s podria fer per millorar
la vida dels asilats de la Casa,
ja que en aquest sentit havia rebut ordres, no recordo si digué de l’Ajuntament
o del Comitè. Això obeia a les queixes d’en Carlos Coll y de l’Antoni Majoral.
Jo li vaig exposar el tracte en el menjar que’s donava a tothom, que gràcies a
Déu era ben excel·lent, y davant de que s’havia de donar la sensació de que’l
nou estat de coses era de millorament general, disposà que des d’aquell dia en
davant, se dongués a tots els acollits y en tots els àpats, vi, y en el sopar
se’ls afegís quelcom de companatge, a més de la verdura, concretant que fos un
tall de carn, de peix, de truita..., començant l’augment aquest mateix dia.
També començà a prestar un indeterminat servey d’auxiliar l’asilat Majoral,[104]
per imposició, crech, del Comitè.
Més tard comparegué el metge de la Casa Dr. Ramon Serra,[105]
el qual, dins de la confiança que la
Casa y jo li mereixíem, me sol·licità estatge nocturn per més
tranquil·litat personal seva, donat que’ls revolucionaris també les emprenien
contra determinats elements de dretes, d’entre els quals s’hi comptava ell,
afegint-hi la circumstància d’haver actuat d’alcalde de Vich, en l’ajuntament
format de Vocals Associats, en els primers temps de la Dictadura d’en Primo de
Rivera. Com en tots els casos que se’m presentaren, hi vaig acudir
immediatament, y per donar-li una prova de la meva amistat que li tenia, li
vaig mostrar l’habitació que ocuparia en el meu pis, fent constar que al mateix
temps actuaria de metge de la
Creu Roja, de la qual Delegació Vigatana
n’era fundador, com resava el seu carnet. El Dr. Serra se’n anà satisfet per
les facilitats atorgades, despedint-nos fins al vespre.
Poch més tard, burlant la
guàrdia del retén de la Creu
Roja, se’m presentà un individu ben vestit, que pel aspecte
vaig conjeturar si seria en Xere, electricista del carrer de Gurb, germà de
l’asilat expulsat el dia 18,[106]
y que acabava de reingressar aquest matí, y’m preguntà resolta y aïradament què
hi feya jo allí, contestant-li jo, no menys resolta, que hi complia les ordres
rebudes del President Sr. Dordal, a qui el dit individu li negà representació,
afegint que no era res y, en canvi, que qui manava allí y a tot arreu era el
poble, y per lo tant que’m donava dues hores de temps per marxar y si no
complia vindria ab una colla de companys, y allavors jo y totes les meves coses
saltaríem en un santiamén pel balcó, allargant encara sota aquest to la
catilinària y les amenaces, retirant-se, tot seguit, el flamant demòcrata.
Vaig fer passar recado al Sr.
Dordal perquè vingués, qui comparegué cap a la una de la tarda, fent-li jo
recompte detallat de l’incident promogut pel subjecte al·ludit, preguntant-me
de qui’s tractava, en lo que jo no vaig poguer contestar ab certesa. El Sr.
Dordal m’anuncià que anava immediatament a diligenciar si podia obtenir
guàrdies per dins de la nostra Casa.
Fins a les quatre de la tarda
no retornà, y’l resultat fou fer-me avinent que no havia pogut aconseguir res y
que des d’aquell moment es veya precisat a dir-me que jo devia marxar de la Casa, puix que la meva vida
corria perill, y això que m’indicava per mi, ho fes també avinent per la Mare General de les
Carmelites de la Caritat,
y que se n’ausentés a tota pressa. Per la meva part, me donguí per ben entès;
en quant a la Mare
Lizárraga, vaig declinar l’encàrrech en la confiança de que
tal vegada se m’avisaria la comminatòria.
Mentres rebia, arribaren dos
milicians vigatans, armats fins a les dents, demanant per en Dordal,
introduhint-lo jo en el meu pis, ahont acabava de reunir-se ab en Vicens Serra[107]
y en Ramon Rierola,[108]
els quals tractaven d’allotjar a la Casa
de Caritat a una seva parenta de Tortosa llençada de les
Josefines.[109] El
Sr. Dordal, al cap d’un bon temps, sortí per anunciar-me y demanar-me la manera
d’ingressar y col·locar als noys (juniores) dels Germans Maristes,[110]
que anaven a ser recollits pel Comitè, y que corrien errants per les cases de
pagès y de muntanya. Li diguí que de moment podrien prendre mà dels 30 llits
que tenia preparats y oferts a la Creu Roja, no passant llarg espay de temps
que altra volta compareixen els dos referits milicians acompanyant a un grup de
16 noys, equipats ab un farcellet, cuydant jo de senyalar-los llit, fent que
cada un col·loqués el paquet sobre el que podia considerar ja el propi.
Enllestida aquesta feyna,
després d’indicar a la
Germana Gassó se proporcionés berenar als nou arribats, puix
venien necessitats d’aliment, entro al pis y telefono la Mare Superiora,
dihent-li textualment: «Me’n vaig. Encomani’m a Déu; passi-ho-bé.»
Me despedeixo del Sr. Dordal y
Llobet, fent-los present que’m convenia un petit paquet que ab unes sabates, el
breviari y’l llibre de fundacions y administració de la iglésia, havia
preparat. Me respongueren que era millor que no me l’emportés, y que ells
cuidarien de fer-me’l a mans, com de veritat ho feren el dia següent, per
mediació del seminarista Marquet.
Els Srs. Dordal y Llobet
s’oferiren per dues vegades per acompanyar-me, refusant jo l’oferta per no
cridar l’atenció, afegint-los que si bé’m retirava no era pas per fugir camps a
través per la muntanya, sinó per anar al c. de Cerrallers nº 18, 1er., a casa
el meu nebot Jacinto.[111]
El Sr. Dordal me replicà: «¿Que ha comès algun crim perquè tingui de fugir?»
Contesta meva: «La consciència no’m remordeix de tal cosa, mes jo sé del cert
que en el compliment del meu deber en aquesta Casa, he molestat a més d’una
persona, fent acatar el Reglament y imposant els acords de la Junta, y això és lo que
ara’s paga. A més soch sacerdot.» Els Srs. Dordal y Llobet intentaren
tranquil·litzar-me, y’m vaig retirar de la Casa de Caritat, vers les 8 de la
tarda, ab la incògnita aplastant de lo que seria Ella y de lo que m’esdevindria
a mi. La resignació més completa y serena a la voluntat de Déu fou l’alè que’m
sostingué en aquesta meva sortida fent camí vers el meu refugi, tot passant per
la R. de St. Domingo,
c. de la Ramada,
c. dels Archs, Pont, Riera, St. Just, St. Miquel, Ciutat, St. Felip, Peix,
Garces y Cerrallers, obtenint no passar enfront de cap edifici cremat o
devastat, a excepció del domicili de l’advocat Sr. Anglada,[112]
ahont poguí observar les romanalles dels seus mobles y llibres incendiats,
entre’ls quals s’hi conservava intacte un bellíssim quadro a l’oli de forma
ovalada, pintat pel Llucià Romeu,[113]
y que lluïa en el vestíbul del despatx del dit Sr. y que els vigatans havien
pogut admirar l’any 25 en l’Exposició Iconogràfica del Sant, organitzada pel
Centre Excursionista de Vich, en la cel·la del Temple Romà ab
motiu del III centenari del naixement del nostre Seràfich Compatrici.[114]
Soch rebut al pis citat del
carrer de Cerrallers per els meus familiars ab els braços oberts, rebent
successivament de tots ells, y dels que vivien fora d’aquell tocom, expressives
mostres de consideració y respecte que confortaven plenament l’esperit,
naturalment trasbalsat per les emocions tan intenses com continuades d’aquells
deu primers dies de cataclisme social y moral al qual per la meva part havia
intentat posar-hi front, dintre la meva òrbita d’acció, no pensant en altra
cosa que en la Institució y vides dels qui la Providència m’havia
encomanat, y gràcia sia a Déu donada, tinch el convenciment d’haver complit el
meu intent.
De lo que posteriorment a la
meva marxa de la Casa de Caritat
succehí en aquell Establiment, algunes notícies podré consignar, recollides
durant els cinch mesos de reclusió forçada, fins que vaig tenir la sort de
passar per França a l’Espanya Nacional, y de les que per veus arribades al vol
en la intensa correspondència que vaig sostenir ab altres patriotes refugiats,
me foren traslladades ab l’intent companyerívol de mantenir l’amor y el fervor
als nostres estimats y a la nostra volguda y desgraciada Terra.
___________________
La Lliberació de Vich
Naturalment, des del dia del
començament de la revolució y de la guerra, agarrotada la ciutat ab les grapes
de la més forta demagògia, sospiràvem per la seva lliberació, que, després de
llarga y calamitosa prova, arribà per mercè de Déu al cap tard del dia 2 de
Janer de 1939, diada de la
Purificació de la
Verge.[115]
Des de l’Espanya Nacional,
seguint dia per dia, sobre el mapa, les etapes glorioses de l’Exèrcit,
reempreses ab més rigor pel Nadal del 38, vegí que era qüestió de preparar-me
per agafar la maleta, tal com eren els desitjos del meu Prelat, y aixís ser
dels primers d’arribar a la
Diòcesi y capital estimades. D’acord ab el Bisbe de
Salamanca,[116]
deixí les parròquies de Pozos de Hinojos y de Tragruntia,[117]
que vaig regentar des del 17 de Dbre. de 1936[118]
y, despedit de tothom, emprenguí el viatge a Salamanca, cap a Valladolid,
coincidint la meva arribada ab la notícia de la presa de Barcelona.[119]
____________________________
Publicat a Ausa n. 160, any 2007.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/109774/137309
____________________________
Publicat a Ausa n. 160, any 2007.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/109774/137309
[1] La Casa de Caritat de Vic va ser fundada l’any 1832
al carrer de Sant Francesc (la
Calla), a l’antic Hospital de Sant Bartomeu o “dels
pelegrins”, d’on més tard passà al que havia estat convent dels Trinitaris i al
de Sant Domènec, entre el carrer de Sant Pere i la rambla de Sant Domènec. El
que era l’orfenat estava dividit en els dos edificis: a l’exconvent de Sant
Domènec s’hi estaven els nens i els homes, i al dels Trinitaris, les nenes, les
dones i les monges. Algunes de les fonts d’ingressos eren els banys públics,
l’assistència dels asilats als enterraments o bé les rifes, com per exemple la
del juliol de 1907, en què es sortejava el “verdader retrato de Sant Miquel
dels Sants”.
[2] Joan Pietx i Oliva, nascut a Vic el 19 de novembre de 1879. Va pertànyer a Catalunya
Vella, grup d’ideari catalanista-conservador creat per uns quants socis del
Círcol Literari de Vic. Havia estat funcionari de l’Ajuntament, d’on va ser
expulsat per la dictadura de Primo de Rivera. Al començar la guerra va ser
detingut i portat a la presó Model de Barcelona, després de ser alliberat va
tornar a Vic. L’any 1939 va ser jutjat per les autoritats franquistes pel fet
de ser membre, segons aquestes, d’una organització “separatista”. La Tipografia Balmesiana
es trobava al carrer de la Riera
5.
[3] Ventura Gasol i Rovira.
Polític i escriptor, fou un dels dirigents d’Estat Català i conseller de
Cultura de la
Generalitat. Destacà la seva tasca per salvaguardar el
patrimoni artístic i en la protecció de persones perseguides pels extremistes.
Gràcies a la seva intervenció, al cardenal Vidal i Barraquer fou alliberat.
[4] La superiora, des de gener
de 1936, era Magdalena Vinyas i Rosselló, que substituí en el càrrec a
Gertrudis Dalmau i Sabater.
[5] L’hort de can Liri era un tros de terra, a tocar
de l’hort dels Trinitaris, llogat a la Casa de Caritat per Francisca
Bassols i Torras, filla de Vic, casada amb el lleidatà Dr. Frederic Casimiro i Casimiro, de la rambla del Carme.
[6] Pare Miquel Rosselló i Llull , natural de
Manacor. Pertanyia a la congregació dels Sagrats Cors, la mateixa que el bisbe,
Joan Perelló. Va ingressar a l’Hospital Comarcal de Vic el 26 de juliol de 1936
per sotmetre’s a una operació de pròstata que realitzà el Dr. Rierola, a
resultes de la qual va morir el dia 17 d’agost.
[7] El doctor Pere Molas i
Cañellas va néixer a Vic el 1866. Ordenat prevere l’any 1891, va ser capellà de
la comunitat de les Carmelites de la
Caritat durant quaranta anys. El setembre de 1936 va ser
assassinat a la carretera de Collsuspina, vora el mas Floriach.
[8] El vigatà Josep Dencàs i
Puigdollers era metge i ben aviat es dedicà a la política. Durant els fets del
Sis d’Octubre de 1934 exercia com a conseller de governació.
[10] Manel i Joan Anglada i Vilardebó. Manel era aparellador a l’Ajuntament de
Vic, càrrec que va perdre durant la dictadura de Primo de Rivera el 1924. El
juliol de 1936 fou depurat pel nou consistori presidit per Marià Serra. Havia
estat regidor per Catalunya
Vella de 1911 a
1915.
El seu germà Joan, que era advocat i periodista, havia estat regidor de
l’Ajuntament de 1931 a
1936, també per Catalunya Vella. Durant el primer temps del règim franquista,
fou desterrat de la seva ciutat, per les seves activitats catalanistes. El
setembre de 1924 tant Joan com Manel Anglada ja havien estat acusats de
separatistes.
[11] Mossèn Agustí Puigbó i Callís, nascut a Sant Hipòlit de Voltregà l’any
1888. Fou ordenat el 1914. Amagat al mas de can Pere Riera de Fontfreda, va ser
detingut el 24 de desembre de 1936. El van assassinar al trencant de la
carretera de Santa Eulàlia a Santa Maria d’Oló, al lloc conegut com el pont del
llop.
[12] Es tracta de Marià Serra i
Badell, àlies “Cols”. Adober d’ofici, va ser el primer alcalde de la Segona República,
de l’abril de 1931 al desembre de 1932. Durant la guerra, ho fou del 30 de
juliol de 1936 al 28 de setembre de 1938, per ERC. Nascut a Vic l’any 1893. Va
morir a l’exili, a Mèxic, el 1944.
[13] Eduard Fabregat i Castells, claretià. Nascut l’any 1886 a Ciutadella (Lleida),
va ser superior de la
Comunitat de Vic des de 1931 fins 1934. Va morir a la capital
d’Osona l’any 1976.
[14] Manuel Mascaró i Borràs, nascut a Riner (Lleida)
l’octubre de 1882. Va ser superior dels claretians de Vic des de l’any 1934
fins a l’esclat de la
Guerra Civil. Va morir a Barcelona l’any 1957.
[16] Josep Puigdesens i Pujol.
Aquest important intel·lectual claretià va néixer a Vic el 14 de gener de 1877.
Va ser catedràtic de Teologia a la Universitat Pontifícia
de Tarragona, i més tard residí a Solsona. Va ser executat a Vic, el dia 17
d’agost de 1936, juntament amb Julio Aramendia, un altre claretià, mentre
preparaven, en aquesta ciutat, un estudi sobre el pare Claret.
[17] Lluís Bayés i Coch (1881-1948). Advocat, va ser
secretari de l’Ajuntament de 1908 fins el juliol de 1936 en que fou destituït.
També havia estat expulsat d’aquest càrrec durant els anys de la dictadura primo-riverista. Amb l’arribada de les noves
autoritats va ser condemnat a sis anys de presó per les seva ideologia
catalanista.
[18] L’Escorial estava situat al camí dels Caputxins. Era la Casa Mare de la congregació
de les monges, també conegudes com a
“vedrunes”; avui el carrer porta el nom de la seva fundadora santa Joaquima
Vedruna. Entre el convent i el noviciat
hi residien unes cent noranta religioses. Durant
la guerra, el convent es convertí en un centre de proveïments, i més tard va
esdevenir Hospital Internacional gràcies a l’ajut de l’organització
nord-americana American Bureau to Aid Sapanisch Democracy, que donava suport a la República.
[19] Jaume Lapeira i Fitó, de la Lliga Catalana.
Havia estat president de la
Junta de la
Casa de Caritat, en qualitat de regidor-delegat. El març de
1932 va tornar a ser elegit per entrar a la Junta, aquest cop com a vocal.
[21] Josep Roura i Lapeira,
contractista d’obres i gerent de l’empresa de mosaics Roura, del carrer de
Verdaguer, 26. Militant del Partit Tradicionalista, va ser executat a la
carretera de Fontfreda (Santa Eulàlia de Riuprimer) la matinada del 2 de
desembre de 1936, als trenta-un anys.
[22] Durant la jornada d’eleccions legislatives del novembre
de 1933, ja hi hagueren incidents en aquella mesa al fet de no voler deixar
votar a les dones de la Casa
de Caritat, segons es pot llegir en la Gazeta de Vich del dia 21 de novembre de 1933:
«De coaccions també se’n realitzaren i sobre tot procurà impedir-se el vot dels
partidaris de la Lliga
Catalana. El fet de no permetre que votessin les pensionistes
de la Casa de
Caritat és verdaderament intolerable, perquè constitueix una infracció de la
llei electoral vigent. S’aixecà acta notarial del fet i es farà la denuncia
corresponent.» En canvi, el Diari de Vic
del dia 20 després de ressaltar la normalitat de la jornada afegia: «La nota
remarcable de l’elecció principalment a la ciutat, la constituí el fervor
electoral de les dones. Cal dir que l’entusiasme femení fou el factor decisiu
per forjar l’esclatant victòria de les dretes a Vic.» Més endavant trobarem una
altra referència de Puigneró als incidents d’una altra jornada electoral.
[23] La senyora Àngela Lladó
i Pol, del carrer Beat P. Claret, ara de la Ramada. Mare i filla
eren perruqueres.
[24] L’Hospital de la Santa
Creu, concebut com “hospital de pobres”, estava a càrrec d’un
patronat del qual formaven part tant l’Ajuntament con l’Església. A la primeria
de 1936 hi havia unes tretze monges, un capellà, la germana de mossèn Puigbó i
el seu nebot que era l’escrivent, a més d’un infermer, un parell de cotxers i
hortolans, una cuinera, i uns manobres, feines que solien fer alguns dels
asilats, a banda dels malats i demés asilats. A partir de l’any 1930 es
convertí en Hospital Comarcal.
[25] Mossèn Hipòlit Serra i Arboix, nascut a Sant
Hipòlit de Voltregà el 1891. Va ser ordenat l’any 1919. Morí a Sant Boi de
Llobregat el 1967.
[26] Creiem que hi ha un error amb aquest nom i que
segurament es tracta de Josep Costa i Castany, pellaire del Passeig, en aquell
temps passeig Francesc Macià.
[27] El general Manuel Goded, comandant militar de les
Balears, havia declarat l’estat de guerra a Palma de Mallorca. Es traslladà a
Barcelona per combatre les forces lleials a la República. Fracassà
en el seu intent, i cap a les set de la tarda del dia 19 de juliol, es rendí.
Parlà per ràdio per demanar la rendició dels militars revoltats. Sotmès a un
consell de guerra, fou condemnat i afusellat.
[28] Mossèn Joan Macià i Pou va néixer a Vic l’any
1885, on fou ordenat el 1911. Va morir, tal com s’explica en aquest relat, el
mateix dia 20 de juliol de 1936.
[30] Ramon Feu i Ayats, felipó.
[31] El pare mestre era Josep Arner i Margalef,
natural de la província d’Osca. Va exercir de mestre de novicis claretians de
1933 fins a 1936, any en què va ser assassinat, el dia 7 d’agost, a Sant
Sadurní d’Osormort.
[32] Segons el testimoni d’un d’aquets estudiants —el claretià de Vic Josep M.
Viñas i Colomer—, els novicis passaren la primera nit a la masia de Saladeures.
L’endemà, després d’oir missa a la capella del castell de Saladeures, anaren a
sojornar a la masia la Serra,
per arribar el dia 22 al santuari de Puig-l’agulla. L’endemà, veient que a Vic la
situació de violència no minvava (havien incendiat la casa dels claretians), anaren
direcció a Viladrau amb l’intenció de dirigir-se cap a Girona, ja que creien
que allí tot estava tranquil. A Masvidal foren auxiliats pel masover. Aquets
fugitius, un grup d’uns trenta, també foren socorreguts, amb queviures i
aixopluc, per la gent de Vilardelbosc, de l’Hostal de la Noguera, i pels de la casa de la Noguera, la família
Maspons. El 28 de juliol, davant la certesa de que un grup de milicians els
estava buscant per aquelles muntanyes, sota la promesa d’immunitat i convençuts
per dues dones de Vic que coneixien, foren conduïts a Vic per ordre del Comitè
Antifeixista. Un cop arribats, els que tenien familiars a la ciutat o en pobles
veïns anaren a les seves cases; els altres foren ingressats a la Casa de Caritat.
[33] El pare Jesús Quibus i Pomar,
és autor del llibre Misioneros mártires, editat
per Gráficas Claret (1942). Encara que era
membre de la comunitat de Solsona, durant la confrontació civil del 36 va
passar un temps refugiat a Vic. Joan Sunyol en el seu llibre Retorns parla del pare Quibus: «Passats
els primers mesos del gran desastre, apareixien alguns sacerdots, com el
claretià pare Quibus, destinat feia poc a Vic. Jove, morè, gens identificable
amb un capellà, es movia amb certa llibertat. Venia a casa (el Cantarell) de
tant en tant i oficiava.»
[34] Casa Asil per als capellans, situada a la plaça
de Balmes, on aquells dies hi habitaven al voltant de deu capellans. L’any 1938
s’hi instal·là una fàbrica de tabacs.
[35] El canonge Antoni Massanell i Marlés, va néixer a
Sant Pere de Riudebitlles el 7 de gener de 1883. Membre de l’ordre dels
Trinitaris, va ser ordenat el juny de 1907. A la diòcesi de Vic, fou Secretari del
bisbe Francisco Muñoz i Izquierdo, qui el nomenà canonge l’any 1925. Va morir
al seu poble natal l’any 1965.
[36] Mossèn Jeroni Novellas i Roca va néixer a Sant
Feliu de Torelló el 13 de juliol de 1878. Des de que va ser ordenat, el
setembre de 1905, fou capellà i almoiner del bisbe Torras i Bages, fins a la
mort d’aquest. A partir del 18 de juliol de l’any 1936, s’hostatjà a l’Hospital
de la Santa Creu.
D’allà passà a residir a l’asil de capellans, fins el 24 de juliol, quan marxà
al seu poble, on fou detingut per un escamot de milicians. El van matar el dia
2 de setembre de 1936, juntament amb uns altres tres preveres, davant
l’església parroquial de Granollers de la Plana.
[37] El doctor Josep Casases i Font, nascut l’any 1877 a Santa Eugènia de Berga.
Fou ordenat el 1903, i va ser beneficiat del l’església del Carme. El 21 de
juliol van assaltar la seva casa del carrer de Gurb. Després d’amagar-se a
diferents cases de la rodalia de Vic, marxà cap a Barcelona, on fou pres i ja
no se’l tornà a veure més.
[39] El doctor Rafel Duran i Carbonell, nascut a
Manresa el 8 d’octubre de 1875. Va ser ordenat l’any 1900. Després de passar
per diverses parròquies, l’any 1935 va ser rector de la Catedral i membre de la Junta de la Casa de Caritat de Vic,
ciutat on va morir el 2 de novembre de 1939.
[40] Joan Marquet i Tubau va néixer a Santa Eulàlia de
Puig-oriol l’11 de desembre de 1916. Va ser ordenat prevere el 29 d’octubre de
1941. Havia entrat a la Casa
de Caritat, com auxiliar de la direcció, el juny de 1934, mentre era estudiant
de Teologia, procedent de la Colònia Vila-seca de Sant Vicenç de Torelló. Va
morir, com arxiprest de Calaf, el 6 de desembre de 1990.
[41] Es tracta de mossèn Josep Gudiol i Cunill, que havia mort l’any 1931. Va ser conservador
del Museu Episcopal i col·laborador artístic en diverses publicacions. Va
deixar editades diverses obres, en especial sobre arqueologia.
[42] La casa Marnet era la fàbrica de conserves
coneguda com “la Sibèria”,
de capital francès.
[43] Miquela Fargas i Sala, vídua
de Ricart, de can Ricart del carrer de Santa Maria, si bé creiem que el nom
d’aquesta casa hauria de ser l’antic de “casa Codina”.
[44] El convent de les Devallades fou enderrocat.
[45] L’església de la Mercè fou enderrocada, i el convent, on hi
residien els missioners claretians, va servir més tard per acollir a refugiats.
[46] El convent de les Sagramantàries es feu servir
com a taller dels sabaters.
[47] El convent dels franciscans, al costat de
l’església del Remei, va ser abatut. L’església del Remei també fou enderrocada.
[48] Segons ens explica Miquel Adillón, tots aquests fets foren perpetrats per
milicians del Comitè de Santa Coloma de Gramanet, vinguts d’aquella ciutat amb
un camió i un automòbil. Assaltaren el Palau
Episcopal, la Catedral,
l’oratori de can Pepito Ricart, i les esglésies de la Mercè i del Remei, i també l’impremta dels franciscans que estava al
costat de la Remei,
on s’editava el butlletí quinzenal Revista franciscana, i la Revista de estudios franciscanos, distribuïts
arreu del món. Després, com ja és sabut, calaren foc a la Catedral, al Palau
Episcopal, destruint part de l’important fons de l’arxiu de la Cúria. Aquest dia hi
hagué la primera víctima: Salvador Llorenç i Munts, natural de Centelles,
sagristà de l’església dels Dolors, mort allà mateix.
[49] Dolors Sanmartí i Riera, nascuda a Calaf.
[50] El president-delegat de la Creu Roja local, al
menys fins a l’esclat de la revolució, era el vigatà Carles Forcada Sors, àlies
“Forcadeta”, propietari de la casa del carrer Morgades coneguda com “el Temple
Romà xic”. Farmacèutic titular del Hospital. Militant carlí i més tard dirigent
de la Unión
Patriótica. No hem pogut trobar cap dada referent al
nomenament d’un nou delegat immediatament després del 18 de juliol. El local de
la Creu Roja
era a la plaça dels Caputxins. Carles Forcada, després de la guerra, continuà
exercint com a president-delegat de l’Assemblea Local.
[51] Es tracta de Jacint Puigneró i Boada, fill de Vic.
Aleshores vivia a la merceria del carrer dels Serrallers, avui Argenters, amb la seva mare i germana.
Va morir el 2001, als noranta-cinc anys.
[52] Manela Puigneró i Boada, nascuda a Vic el 1907. L’any 1930 prengué l’hàbit
de carmelita de la Caritat.
[53] Feliça Puigneró i Bofill, vídua de Francesc Oñós
i Bofill, ajudava al seu germà en les tasques de la Casa de Caritat. Va morir a
Vic el 1959.
[54] Roser Puigneró i Bofill, de Vic, estava casada
amb Josep Bertran i Munt, natural de Manlleu.
[55] Dr. Esteve Orriols i Marquès, nascut a Vic l’any
1’any 1891. El desembre de 1939 va ser nomenat notari eclesiàstic, i canonge el
1940. Va morir a la seva ciutat l’any 1968.
[56] Agustí Orriols i Marquès, mecànic del carrer de
Sant Miquel dels Sants.
[57] Aquest sastre, Lluís Roca i Pla, conegut com “el sastre de la Guixa”, que feia les sotanes
i altres vestits per als clergues, s’estava a la mateixa rambla de Sant
Domènec. En realitat es tractava de la dona del
sastre, Francisca Viñas.
[58] Mossèn Lluís Otzet i Casanovas era natural de
Santpedor, on va néixer el 15 d’abril de 1877. L’any 1903 va ser ordenat. El
1935 s’estava a l’església de la
Pietat d’on era rector. Era vocal de la Junta de la Casa de Caritat. Va morir a
causa del bombardeig franquista sobre la ciutat de Vic, el dia 20 de gener de
1939.
[59] Antoni Puigneró i Boada, nascut a Vic l’any 1905.
Vivia a la plaça del Peix amb la seva dona i fill. Avui encara viu.
[60] La
Biblioteca de la Generalitat ocupava
l’espai on hi havia hagut l’escola de Sant Bernat. Estava situada a la que avui
és la plaça de davant del Museu Episcopal.
[61] El doctor Climent Villegas i Boixader, nascut el 1881 a Sant Boi de Lluçanès.
L’any 1941 va ser nomenat canonge penitenciari de la Catedral, i el 1944,
rector del Seminari. L’any 1948 adquirí el rang de prelat. Va morir a Vic el
1951.
[63] La família Pernau, natural de Campdevànol, la formaven catorze fills: cinc
nois i nou noies. Després de la guerra, tres es feren monges.
[64] Josep Genís i Arumí, de la farmàcia Genís, es
presentà a les eleccions municipals de l’abril de 1931 per Catalunya Vella.
[65] Domingo Camps i Gudiol, conegut
com “Mingo mà”, feia de baster a la rambla del
Carme. Havia estat alcalde de Vic durant els períodes 1911-1914 i 1916-1917.
[66] Fa referència a la farmàcia Genís del carrer
Manlleu.
[67] Es tracta de Joan Nogué i
Casanovas que es va casar, durant la guerra, amb la professora de música de
l’Orfeó Vigatà, Pilar Bach i Font de família
pregonament carlina habitants de can Rabadà de la plaça.
[68] El bisbe era Joan Perelló i
Pou, nascut a Mallorca. Fou general de la congregació dels Sagrats Cors. Va ser
elegit bisbe de Vic l’any 1927. Procurà la reconstrucció de la Catedral, destruïda
durant la Guerra Civil,
així com la construcció del nou Seminari. Va morir a Vic el 27 de juliol de 1955.
[69] Pilar Boada i Font, vídua d’Antoni Puigneró i
Bofill , era la mare entre d’altres, de Pilar, Manela (carmelita de la Caritat), Josefa (filla de
la Caritat),
Teresa, Jacint i Antoni, que apareixen en aquestes notes i que vivien al carrer
dels Serrallers, o dels Argenters, número 20. Va morir l’any 1940.
[70] De les monges filipenses. Aquest convent es va
fer servir com un dels llocs per acollir els refugiats destinats a Vic.
[73] Amb “Santa Margarita de Vilatorta”, es referien a
la capella pública de Santa Margarida, terme municipal de Calldetenes, que es
troba just a l’entrada de Sant Julià de Vilatorta venint de Vic, i que forma
part de la casa del mateix nom que era propietat d’Ignasi Pascual i Pons
(1898-1988), marquès de Villota. En el seu
dietari hi llegim que el dimarts dia 22, trobant-se a casa seva a Barcelona,
una persona vinguda de Sant Julià li diu: «que por Santa Margarita tranquilo,
pero que en Vich iban a quemas.» Al dia següent, després d’aconseguir un
salconduit, ell i la seva família es traslladen amb cotxe cap a la finca de
Santa Margarida. Finalment aquella esglesiola no fou cremada. Com a dada
curiosa val a dir que en aquella casa s’hi refugià durant la guerra Felip
Sagués, un cineasta amateur, que filmà, l’any 1937, el documental Imitant al faquir, protagonitzat pels asilats de
l’orfenat del Roser d’aquell poble.
[74] Segons ens explica la senyora Antònia Costa i
Serrabassa, infermera de l’Hospital, es tractava del doctor Ferran Tolosa i
Isern, metge de coll, nas i orelles.
[75] La mare general era Apolonia Lizárraga Ochoa de
Zabalegui, (del Santíssim Sagrament), era natural de Lezáun (Navarra), on havia
nascut el 18 d’abril de 1867. Va ser una de les víctimes, el 9 de setembre de
1936, de la txeca del carrer de Sant Elíes de Barcelona. Segons ens diuen, mai
no se’n va trobar el cos.
[77] Pel que ens diuen, aquest
era Ramon Farrés i Fabregó, fill de ferroviari, membre del POUM, anomenat “el
Ros”, d’ofici pintor, que vivia al carrer dels Serrallers o Argenters.
[78] En canvi en la premsa local, com la Gazeta de Vich del dia 18 de febrer, s’hi pot
llegir: «En aquesta ciutat, la diada electoral del diumenge transcorregué amb
normalitat absoluta (...)»
Els resultats electorals del 16 de febrer de 1936 en aquella mesa electoral,
que corresponia al districte 2on., secció 5a., i que afectava als veïns del
carrer de Sant Pere, on votaven les dones asilades i religioses, van ser: Font
Català d’Ordre, 211 vots; Front d’Esquerres de Catalunya, 187 vots. Els
resultats de l’altra mesa electoral, situada a la rambla de Sant Domènec,
districte 2on., secció 6a., on vivien els homes interns, van ser aquests: Front
Català d’Ordre: 120 vots. Front
d’Esquerres de Catalunya: 223 vots. (dades extretes de Gazeta de Vich, n. 4621, del dimarts 18 de febrer de 1936). Val la
pena recordar que en aquestes eleccions els vigatans es decantaren molt
clarament pels partits de dretes, representades pel Front Català d’Ordre. Els
resultats finals a la ciutat foren: Front Català d’Ordre, 4.242 vots, davant dels 2.405 vots del Front
d’Esquerres de Catalunya. El recompte total d’Osona quedà en un 51,60% per a
les dretes i un 48,40% per als d’esquerra.
[79] El doctor Ramon Puig i Coll va néixer a
Gombrèn el 1868. Era nebot del pare Francesc Coll. L’any 1906 va ser catedràtic
de Teologia del Seminari. Estant refugiat a casa d’un germà seu, a Gombrèn, va
ser detingut i afusellat el 16 d’agost de 1936.
[80] Es tracta de la mare general, Apolonia Lizárraga,
del Santíssim Sagrament.
[81] Josep Font i Mas, cap de la Policia Municipal, nascut a Vic el 2 de gener de
1885. Va morir en aquesta ciutat el 6 de gener de l’any 1956, als 71 anys.
[82] El convent de Santa Clara, de les monges dominiques, on s’instal·là un menjador popular. Més tard
l’edifici fou enderrocat.
[83] Miquel Feo i Gutiérrez, d’Acció Ciutadana. Sastre
que s’estava a la rambla de l’Hospital, 34.
[84] Mossèn Pere Codina i Sabatés va néixer a Vic el
1883. Ordenat el 1907, va ser nomenat administrador de la Casa Asil per a
capellans el 1918. Posteriorment va ser beneficiat de la Catedral. Va morir a
la seva ciutat l’any 1969.
[85] Es tracta dels germans pintors Josep i Segimon
Claveria i Teulats, de can Sagall. Vivien al carrer dels Caputxins, avui de
Santa Joaquima Vedruna, just al davant del convent de l’Escorial, de les
Carmelites de la
Caritat. Josep va néixer l’any 1911; a més de pintor, també
fou músic. Segons van poder esbrinar els seus familiars, va morir l’any 1938 en
l’ofensiva de l’Ebre. Segimon nascut el 1904, avui encara viu; va ser professor
de l’Escola Municipal de Música, i, com a compositor, ha rebut diversos
guardons
[86] La senyora Caritat Claveria i Teulats, mestre jubilada, ens ha explicat
aquest fet viscut per ella mateixa. El seu germà Josep traslladà un parell de
calzes de l’Escorial, que amagaven a casa, a la Casa de Caritat per tal d’evitar que fossin
requisats. Davant la impossibilitat de traslladar uns altres quatre calzes i la
custòdia, els amagaren dins un pou existent al jardí de casa seva, burlant els
registres de què foren objecte. Aquesta família també aixoplugà, per unes
hores, a unes vuitanta monges expulsades del convent pels milicians, si bé després
marxaren a casa dels seus familiars o a cases que les auxiliaren. Restaren amb
la família Claveria la general i altres membres del Consell, en total unes onze
monges, que s’estaven refugiades al tercer pis de la casa. Al cap d’uns dies, tant
Josep com Segimon les acompanyaren, de dues en dues i vestides de seglar, cap a
la Casa de
Caritat, a causa del perill que es produïssin més registres i també a causa de
la imprudència d’una de les monges, que, traient el cap per una de les
finestres, va preguntar a un milicià que feia guàrdia davant del convent quan
podrien tornar a casa seva.
[87] Es tracta de Loreto Sureda i
Gruart, natural de Sant Pere de Cercada (Girona), que morí a Vic, a la Casa Mare, el gener de
1981; s’havia estat més de trenta-set anys a la Casa de Caritat. Ignàsia Borrós i Catllà, nascuda
a Manresa, havia ingressat a la congregació l’any1935 i va morir l’any 2004.
Dolors Rius i Mas (Guadalupe, de nom de religió) va néixer a Argençola, va ser
superiora de la província de Barcelona de 1917 a 1923 i consultora
general a partir de 1923; va morir a Vic l’any 1939. Assumpció Claret i Asoll,
natural de Manresa, va ser consultora general i superiora de la Casa Mare i del col·legi
de Vic, ciutat on va morir el 1966.
[88] Dolors Mas i Bigas, natural de Vilanova de Sau.
[89] En “Xere”, del carrer de Gurb, era en Joan
Verdaguer i Ribera. Cap a finals de la guerra marxà de Vic. El seu germà,
Josep, asilat a la Casa
de Caritat, va morir l’any 1939. Amb “Xere” es volia indicar el nom de la casa, que segons
la relació de cases del llibre El carrer
de Gurb, es podria tractar de la coneguda com a “Cala Mercè Xerès”.
[90] Carles Orra i Comella, músic
que vivia al carrer de Sant Pere. El seu fill, Francesc, també era músic.
[91] Teresa Ridola i Vila i Josefa Surinyach i Saborit,
naturals de Vic, que s’estaven com a pensionistes a la Casa de Caritat.
[93] El Comitè Antifeixista, autoritat màxima de la ciutat d’aquells dies
(juliol-octubre de 1936), el presidia Francesc Freixenet i Alborques, manobre (CNT-FAI),
i la resta de membres eren: Jaume Jutglà i Verdaguer, paleta (CNT), David
Poveda i Campoy, ferroviari (CNT), Manuel Baíllo i López, ferroviari (UGT),
Isidre Franquesa i Güell, tintorer (ERC), Lluís
Aumatell i Casellas, manyà (POUM), i Josep Franquesa i Vidal, (POUM). Tenien la
caserna al carrer de Gurb, on fins feia poc hi havia el convent dels Maristes.
El cos de milicians fou dissolt el 13 d’octubre
de 1936, i en el seu lloc es creà la Conselleria de Defensa i Seguretat Interior, que continuà
comandada per Francesc Freixenet fins que finalment, després dels Fets de Maig
de 1937, fou detingut i empresonat, encara que més tard fou alliberat; va morir
a l’exili.
[94] Desconeixem de qui es tractava.
[96] En el llibre d’actes de la Junta de la Casa de Caritat, sessió del
dia 19 de juny de 1935, llegim: «La Presidència dóna compte d’haver tingut
coneixement d’una deixa molt important que’l quasi compatrici D. Manuel
Torrebadella, al morir, ha disposat per fins benèfics...». Manel Torrebadella i
Garrigolas, fill de mare vigatana, havia nascut a Barcelona el 1852. Advocat i
propietari, va morir a Barcelona el març de 1935.
[97] Margarida i Rosa Estragués i
Baldà, naturals de Rupit, van ser acceptades, interinament, el desembre de
1935, mentre l’alcaldia feia gestions a favor seu i no disposés altra cosa. A
la sessió celebrada el 30 de març de 1936, la Junta dóna
compte de la comunicació rebuda del Tribunal de Menors. Tenien dos
germans asilats també a la Casa
de Caritat. Margarida va morir el 1939.
[98] L’advocat Daniel Malla, veí
de Vic.
[99] Salvador Dordal i Bou que
era mecànic, va entrar a l’Ajuntament arran de les eleccions de 1931, i va
exercir d’alcalde del 28 de setembre de 1938, a l’11 de febrer de 1939, per ERC. Va
néixer a Vic l’any 1898 i va viure al carrer de Sant Pere. En el moment de
l’entrada dels franquistes, es va amagar a la Casa de Caritat. Més tard va ser empresonat, fins
a l’any 1943. Va morir a Vic.
[100] Emili Llobet i Rovira, veí del carrer dels
Serrallers.
[101] Doctor Joan Vilar i Talleda, cirurgià de
l’Hospital.
[102] Doctor Ignasi Albó i Molins, metge radiòleg.
[103] La Clínica Comarcal és, avui dia, l’Aliança.
[104] Deu tractar-se de l’asilat Antoni Majoral i
Serra, de 51 anys, ingressat en condició d’interí.
[105] El doctor Ramon Serra i Vilagut metge de
capçalera, que al cap de poc temps, passà cap a França. Havia estat alcalde de
Vic del 2 d’octubre de 1923 a
l’1 de març de 1924. Va morir l’any1944.
[107] Vicenç Serra i Ferrer,
vigatà. Exercia de funcionari interventor en l’Ajuntament. Durant els anys de
la dictadura de Primo de Rivera va ser expulsat del seu càrrec. En el Ple de
l’Ajuntament del 8 de desembre de 1938 se li obrí un expedient «per
considerar-se negligència en les seves funcions».
[109] A les Josefines hi
concentraren les asilades de la
Misericòrdia, els nois i noies del col·legi de Sant Josep i
els estudiants claretians que havien estat portats a la Casa de Caritat.
[110] Igual que havia passat amb
els claretians, els novicis dels maristes que eren de Vic o pobles de l’entorn
anaren a casa seva, mentre que els que eren de més lluny havien sigut portats a
la Casa de Caritat.
[111] Jacint Puigneró i Boada.
[112] Es refereix a Joan Anglada i Vilardebó que vivia
al carrer de la Riera.
Vegeu la nota 10.
[114] Aquesta exposició iconogràfica, dedicada a sant
Miquel dels Sants, fill i patró de la ciutat de Vic, es celebrà el mes de
juliol de 1925, amb motiu del tercer centenari de la seva mort.
[115] Sic. Aquí mossèn Gaspar erra el mes de l’entrada de
l’exèrcit de Franco, ja que les tropes comandades pel general Rafael García
Valiño, van entrar a Vic cap al tard del dia 1 de febrer, si bé el nou règim va
voler que l’”alliberament” de la ciutat es fixés en el dia 2 de febrer, a fi
que coincidís amb la festa de la
Candelera o Purificació de la Mare de Déu, d’aquí, segurament, l’equivocació de
data.
[116] El bisbe era Enric Pla i Daniel, que havia nascut
a Barcelona el 1876. Va ser nomenat bisbe d’Àvila el 1918, càrrec que exercí
fins que el 25 de maig de 1935 va prendre possessió de la Seu de Salamanca, on s’estaria
fins que, l’any 1941 va passar a la de Toledo, com a arquebisbe i primat
d’Espanya. Més tard, el 1946, va ser nomenat cardenal. Era un ferm partidari
del règim del general Franco, el qual el nomenà procurador a Corts i conseller
d’Estat. Va morir a Toledo l’any 1968.
[118] Puigneró equivoca la data,
ja que va marxar de Vic el gener de 1937 i no va prendre possessió de les
esmentades parròquies fins el 17 de desembre de 1937.
[119] Finalment arribà a la seva ciutat el dia 5 de
febrer, reintegrant-se a les feines de la Casa de Caritat, encara que per poc temps.
