divendres, 5 de desembre del 2014

La lluita contra la Sida, un llarg camí per l’esperança



La lluita contra la Sida, un llarg camí per l’esperança
Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d’un femer

i fa com que parla amb entelada veu,

en una tarda càlida d’estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.”

J. Vinyoli
     Com cada any, l’1 de desembre tornarem a parlar de la sida (síndrome de la immunodeficiència adquirida). Després, durant la resta de dies només hi pensaran aquells que tenen quelcom a veure amb aquestes quatre lletres que defineixen una malaltia que, des de finals dels anys vuitanta del segle passat, ha deixat, d’una punta a l’altra del planeta, un estol de trenta milions de morts. Es pot dir que tota una generació va quedar colpejada per la incidència d’aquesta pandèmia.
     El nostre calendari està ple de jornades dedicades a celebracions, efemèrides..., dies mundials destinats a alguna cosa, per fútil que sigui o que pugui semblar. En són tantes que ja no en fem massa cas, per no dir gens, i així aquells temes més importants la resta de l’any resten arraconats fins al següent.
     Ara, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, ens informaran de la prevalença d’aquesta malaltia, del número de nous casos a Catalunya, on n’hi ha declarats uns disset mil. De la importància de la informació i de la prevenció. Tindrem a l’abast estadístiques posades al dia, fins i tot se’ns explicarà els avenços tan importants aconseguits per al desenvolupament d’una vacuna que pugui evitar el contagi, o que serveixi per als ja infectats.
     Potser tornarem a prendre consciència de les mesures per evitar nous contagis, i ens diran que malgrat que encara no té cura, la gent ja no es mor, que s’ha aconseguit frenar l’aparició de nous casos de sida i que s’ha pogut cronificar el virus que la pot provocar, el VIH (el virus que danya el sistema immunològic), però que un nou contagi suposa el debilitament de la salut, convertir-se en esclau dels antiretrovirals per a tota la vida, amb els seus possibles efectes secundaris. Pensem que actualment al món hi ha unes trenta-cinc milions de persones infectades per aquest virus.
     Hi ha la percepció que tot això de la sida és un mal ja superat i que es cura, però la veritat és que continua escampant-se arreu, precisament entre els més joves d’ambdós sexes. A Catalunya uns cinc-cents nous casos l’any passat.
     Però no és pas de tot això que volia escriure avui aquí, sinó del grup humà que a casa nostra ha treballat sense descans per tal d’aconseguir, en un temps rècord, frenar la mortaldat dels darrers anys vuitanta i primers dels noranta, fins lograr que els malalts poguessin tenir una certa qualitat de vida, estabilitzant el deteriorament de la seva salut i fins i tot aconseguint que el virus es tornés indetectable cronificant així la malaltia, que per altra banda té un alt cost farmacològic. Això, però, en el denominat primer món, on els malalts reben tractament, ja que a la resta de països, l’anomenat tercer món, les persones segueixen morint per no tenir accés als antiretrovirals.
     S’ha de recordar que en aquells primers anys d’incidència de la pandèmia, les persones que tenien la sida, o fins i tot les que no havien desenvolupat aquesta malaltia però eren seropositius, van patir un gran rebuig de la societat. Hi havia molta por al contagi, un temor degut al gran desconeixement de la malaltia, dels seus efectes, i una gran ignorància de la prevenció o mesures per no contraure-la. Això recorda aquells anys en els quals la tuberculosi feia estralls sobretot en la gent jove o adulta, i per a la qual no hi havia medicació, provocant una gran mortalitat, fins que va aparèixer un medicament que la guaria, l’estreptomicina.
     El ja traspassat Dr. Moisès Broggi, deia que el metges abans no curaven, però que consolaven als pacients i que avui dia el metges curen, però no consolen. Per la meva experiència personal i pels comentaris que he pogut anar recollint de persones que dissortadament han patit algun ensurt en la seva salut, generalment això és així, encara que, com en tot, sempre hi ha honroses excepcions.
     Des del 1992 he estat testimoni de com treballen, atenen i curen, els professionals, homes i dones de l’Hospital de Dia de Can Ruti, de Badalona.
     Aquells anys en què només es parlava de les olimpíades, l’equip humà era molt reduït. El Dr. Bonaventura Clotet dirigia un petit grup amb els doctors Cirera i Jou, i unes poques infermeres. Ben desbordats per la incidència i agressivitat del virus del VIH, atenien els malalts que arribaven de tota la geografia catalana, en un espai ben reduït del tretzè pis d’aquell hospital. Allà, puc dir-ho ben alt, vaig viure i veure que aquelles paraules que molt sovint havia repetit el Dr. Broggi, no tenien sentit, doncs aquells metges, malgrat enfrontar-se cada dia amb la mort a més d’intentar curar i salvar vides, tenien un altíssim component humà, ja que les seves paraules i els seus gestos confortaven. I això per a molts infectats d’aleshores era tant o més important que qualsevol medicament o l’absència de patiment, perquè ja sabem que sovint consolar produeix un efecte favorable sobre les malalties i especialment en aquells que les pateixen.
     Poc a poc, massa poc a poc per com incidia el VIH aquells anys, l’equip humà dirigit pel Dr. Clotet va anar creixent, així com les condicions i l’espai del centre d’atenció, arribant avui dia a tenir un equip que l’any passat va atendre uns tres mil pacients i va fer unes disset mil visites, en el seu espai d’assistència multidisciplinar.
     I es va acomplir també un repte, tenir un centre de referència mundial dedicat exclusivament a la investigació del VIH amb la creació de l’Irsi-Caixa.
     La Fundació Lluita contra la Sida, és una entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectius l’assistència, la recerca i la docència en el camp del VIH i la sida. Fer-se soci de la fundació contribueix, durant tot l’any, no només un dia, a donar suport a la investigació per eradicar la malaltia i ajudar a aquelles persones que la pateixen. Des d’aquesta institució s’esforcen a diari per adaptar la recerca a les necessitats dels pacients, a qui procuren oferir una assistència integral i de màxima qualitat.
     Des d’aquí el meu reconeixement a tot l’equip professional que des de l’Hospital de Dia de Can Ruti treballa, dia rere dia, per a millorar la qualitat de vida dels seus pacients. 

Publicat a El 9Nou l'1 de desembre de 2014.

diumenge, 23 de novembre del 2014

La Guerra Civil d'un vigatà. Dietari de 1938.


La Guerra Civil d’un vigatà
Dietari de 1938 d’Antoni Vall-llosada i Costa

«La memòria obre expedients que el dret
o la història donen per cancel·lats
Walter Benjamin

     Introducció
     En aquest treball presentem les vivències d’un home durant un any de la seva vida; durant un any de la nostra darrera guerra civil. Concretament hem transcrit i anotat, el dietari que durant l’any 1938 va escriure Antoni Vall-llosada i Costa, un vigatà que aquell 17 de juliol de 1936 ─ quan les tropes espanyoles destacades a l’Àfrica comandades per un general van travessar l’estret de Gibraltar ─ tenia vint-i-cinc anys.
     També hem transcrit alguns fragments de les cartes que va escriure quan, a partir de la confiscació del seu camió va haver de marxar de la seva ciutat per treballar per a les forces republicanes i es va veure forçat a anar a Barcelona, a València, i al Madrid assetjat.
     A través d’aquestes cartes, enviades a la que aleshores era la seva xicota, així com d’altres cartes i documents que durant el nostre treball de recerca hem pogut localitzar en arxius públics i particulars, podem resseguir la vida d’un home, molt conegut a la seva ciutat, durant uns anys que van canviar de dalt a baix la vida de les persones, la d’una ciutat i la de tot un país.
     A partir de l’aixecament militar contra el govern democràticament elegit de la República ─ un enfrontament que duraria quasi tres anys i que les seves conseqüències s’allargarien durant encara molts més anys ─ el protagonista d’aquesta història, Antoni Vall-llosada, ens fa partícips, a través de les cartes i del dietari, del seu dia a dia pels diferents llocs on va ser destinat. Un dietari, que va voler conservar durant tota la seva vida i que ara, gràcies a la seva filla, donem a conèixer.
     Després de ser forçat a servir amb el seu camió a les tropes republicanes i de passar set mesos emboscat, en Vall-llosada va fugir de la zona roja per anar al costat dels que creia que lluitaven per defensar els valors amb els que havia estat criat i amb els que creia.
     A partir de les anotacions del dietari que va escriure al front de guerra, des de les files de l’exèrcit revoltat, i d’algunes de les cartes escrites els primers dies de la revolució, podem saber quines eren les seves angoixes, les seves pors, les seves esperances... ─ no gaire diferents, en el fons, de les que sentien els combatents d’un i altre costat ─ i podem veure com es desenvolupava la guerra des del lloc on l’anaven enviant.
     Aquesta no és sinó una història més de tantes i tantes històries personals de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. És, podem dir, una microhistòria que ve a complementar les que s’han anat publicant i que ens aporten uns testimonis de primera mà que ens ajuden a entendre una mica més la realitat d’una guerra civil.
     Sortosament, d’un temps ençà, s’han publicat i rescatat de l’oblit i la por, diversos escrits de persones que van viure directament els esdeveniments d’aquells anys terribles. Així, les memòries, dietaris, correspondència, imatges i altres documents d’aquella guerra, ens han fet coneixedors i ens ajuden a entendre fets i circumstàncies locals que fan de contrapunt a la visió i als estudis generals que s’havien anat publicant temps enrere. Uns escrits personals que no exclouen aquells, sinó que els complementen i els enriqueixen. Ara és hora que vegin la llum aquells papers guardats en algun calaix d’una casa. Com escriu Josep M. Solé i Sabaté, gran coneixedor d’aquells tres anys de guerra: «S’ha escrit molt de la Guerra Civil, però encara queda molt per escriure».
     Els dietaris i cartes són un testimoni viu i una de les millors i més fidedignes fonts que ens poden servir per recuperar una part molt important de la nostra història més recent ja que, entre d’altres valors, tenen el que ens sembla més rellevant, i és que llurs autors a l’escriure no tenien cap intenció que fossin publicats i que per tant la mentida o una tergiversació dels fets, no hi tenien cap raó de ser ─ malgrat la subjectivitat, que en algun cas hi pot haver en fer valoracions sobre les situacions viscudes ─. Al cap i a la fi la vida, i molt més una guerra, es viu individualment.
     Segons l’escriptor Gabriel García Márquez: «La vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda, i com la recorda per explicar-la.» Per això els fets relatats en el treball que us presentem tenen per a l’investigador el valor complementari que van ser escrits, no anys després sota l’influx de les trampes de la memòria, sinó el fet d’haver estat escrits al mateix moment en què estaven succeint.
     Massa sovint s’obliden les històries de les persones anònimes; les històries menudes, d'herois que no surten ni potser sortiran mai als manuals d’Història, així en majúscula, però que en canvi tenen el mèrit de no cercar el reconeixement públic, sinó el de ser testimonis honrats dels fets que els va tocar viure i van voler escriure, volem remarcar-ho, sense la pretensió que es publiquessin. I això, precisament, és el que creiem que els hi dóna més valor.
     A través, doncs, dels escrits d’Antoni Vall-llosada, protagonista d’aquesta petita història personal ─ reflex de la gran història que vivia el país ─, podem entendre una mica més la complexitat d’aquells dies que van capgirar la vida quotidiana d’una nació i també d’una ciutat com Vic.
     Avui dia encara es parla de la nostra darrera guerra civil. Encara se’n parla, s’escriu i se’n fan documentals. Setanta-vuit anys després de l’esclat de la guerra, setanta-cinc d’acabada i trenta-nou de dictadura, aquells fets encara són vius pels pocs que encara viuen i els varen patir, però també per a molts que no els van viure.
     Avui es fa més necessari que mai, més urgent diríem, fer justícia i tancar aquest capítol macabre de la nostra història recent. I ho és tant per una reconciliació veritable, suposant que siguem capaços de forjar-la, com també per intentar entendre allò que va portar un país a enfrontar-se a sí mateix en una guerra. Hauríem de ser capaços de recuperar la memòria d’aquells anys per dura que sigui.
     Cal que s’expliqui als més joves aquest tros de la història del nostre país. Saber què vam perdre tots plegats. Explicar i comentar a les aules, i on calgui, què significa això d’una guerra civil. Aquesta és una assignatura que, per raons obvies, no es va poder explicar durant la dictadura del general Franco ─ quan només es podia parlar dels anomenats “nacionals” i dels caiguts “por Dios y por España”, simplificant les diferents ideologies en dos bàndols: la dels bons i la dels dolents ─, i tampoc s’ha explicat, com convindria, durant aquests darrers trenta-nou anys de democràcia.
     Potser és allò d’aquella dita oriental: «Allò a què et resisteixes, persisteix; allò que acceptes, es transforma». Potser si tots plegats féssim la catarsi tant temps ajornada i acceptéssim els fets i les causes pendents, transformaríem la ment i el cor d’aquesta societat que durant massa temps ─ quasi quaranta anys de franquisme i més des d’una Transició política que pateix el mal de l’oblit o de l’amnèsia voluntària ─ n’ha patit les conseqüències i s’ha resistit a mirar aquell tros de la seva història recent cara a cara.
     Perquè, com va escriure Teresa Pàmies: «La història s’escriurà segurament un dia, no pas per descobrir qui era el bo i qui era el dolent. La història s’escriurà per reconstruir uns moments contradictoris i amb totes les seves contradiccions actuant com a factors positius o negatius. Caldrà, potser, esperar molts anys, no per a consultar documents encara secrets i guardats als cofres estatals d’alguns països; no pas perquè morin tots els protagonistes que es podrien sentir denigrats o ferits en l’amor propi, sinó perquè l’estudi d’un període com el de la Guerra Civil Espanyola exigeix, ultra documents encara inassequibles, allunyar-se de les brases que, fins apagades, encara cremen».[1]
___________

     Al final d’aquestes pàgines hem transcrit uns documents de l’Ajuntament de Vic, com el document que una sèrie de vigatans excombatents de l’exèrcit franquista ─ entre ells l’Antoni Vall-llosada ─ van signar a favor de l’advocat Joan Anglada i Vilardebó, que va haver d’exiliar-se durant la guerra i que un cop acabada fou represaliat per les noves autoritats locals.
     També hem cregut d’interès incloure una relació de vigatans declarats fugitius i una altra dels que foren declarats desertors. La majoria d’ells fugiren de Vic per allistar-se a les tropes revoltades. Aquí també hi trobem el nom d’Antoni Vall-llosada.
     Així mateix hi ha una altra relació dels regidors de la ciutat de Vic durant la revolució, on es pot comprovar com, pel fet de ser “dels altres”, també hagueren de fugir, foren detinguts o condemnats per tribunals militars, i com uns pocs restaren a la seva ciutat.
___________

     Antoni Vall-losada, el protagonista
Antoni Vall-llosada i Costa
     Antoni Vall-llosada i Costa, va néixer el 24 de desembre de 1911 a la ciutat de Vic.
     Era fill d’Antoni Vall-llosada i Camprodon, que era ferrer i constructor de carros, i de Francisca Costa i Bosch.[2] A banda d’en Ton, com familiarment li deien, aquest matrimoni va tenir dos fills més, en Narcís i la Miquela.[3] Aquesta família vivia al primer pis del número 40 de la Rambla de l’Hospital, de la capital d’Osona on, a més, als baixos de l’edifici, el pare també hi tenia el taller. Segons ens expliquen, el pare d’en Ton va col·laborar en la forja de la reixa del monument a mossèn Cinto Verdaguer, erigit a la Diagonal confluència amb el Passeig de Sant Joan, de Barcelona.[4]
     L’Anton, el nostre protagonista, va estudiar al col·legi dels Hermanos, els Maristes, i també a l’Escola Municipal de Dibuix on, com hem pogut comprovar, va ser un dels premiats durant els cursos de 1929, 1930 i 1931. L’any 1930 el premi d’honor va ser per en Jacint Conill, i el premi extraordinari per en Ton Vall-llosada. En Ton era nebot dels germans Llucià i Jacint Costa i Bosch[5], reconeguts artistes vigatans. Va conrear el dibuix durant tota la seva vida.
     Ja de ben jove va treballar al taller familiar, on va poder dibuixar i fer peces de forja. Convé recordar que en Francesc Freixenet,[6] que més endavant seria cap dels milicians de Vic, treballava en aquest taller del pare Vall-llosada.
A la dreta, Francesc Freixenet, que seria el cap de les milícies antifeixistes de Vic
     Més tard l’Anton va treballar com a transportista, amb un camió propi marca Citroën,[7] i després es dedicà a fer de recader entre Vic i Barcelona per l’empresa Colom. Aquesta empresa tenia un local a la plaça Paradís número 33, de Vic, i al carrer Princesa, de Barcelona. El camió que aleshores portava, amb un colom dibuixat a la carrosseria, també de la seva propietat, era de la marca Krupp.[8]
     Els primers dies de la guerra i amb aquest camió, al qual en Ton hi va construir un doble fons ─ d’uns 60 centímetres entre la cabina i la caixa, just per poder-s’hi amagar alguna persona dreta ─ va poder portar fins a Barcelona alguns capellans de Vic, entre ells el seu oncle mossèn Jacint Costa, que es va refugiar, fins que va acabar la guerra, a casa del seu nebot, en Narcís Vall-llosada (Siset), que vivia al carrer Marina de Barcelona.
     Cal esmentar que en Ton també es va oferir a portar a Barcelona un altre capellà amic, si bé aquest va refusar l’oferiment confiat en la promesa que li havien fet des del Comitè de Vic de que el respectarien. Es tractava d’Enric Pereira, beneficiat de la catedral, que va ser assassinat l’1 de setembre de 1936 a la carretera de Sentfores.[9]
     L’Anton conduïa el camió, i en Pere Díez era el mosso que l’acompanyava. Aquest camió seria col·lectivitzat l’agost de 1936.

     Pere Díez
     Paga la pena parlar aquí una mica d’en Pere Díez i Díaz — en Pedro, com era conegut a Vic — ja que va ser el company inseparable d’en Vall-llosada ─ aquest com a xofer i en Pere com a mosso acompanyant ─ i també pels fets que passarien la tarda del 21 de juliol de 1936, quan un grup de gent armada, vinguts de fora de Vic, van anar a incendiar la Catedral, el Museu, la Biblioteca i el Palau Episcopal, dels quals parlarem més endavant.
     Segons ens ha explicat la seva filla, Àngela, en Pere Díez havia nascut a Astillero (Santander) l’any 1911. Quan va venir a viure a Vic, per mediació del marit de la seva tia, que era ferroviari destinat a l’estació de Vic, va anar a treballar primer a la Renfe;[10] més tard va fer d’ajudant de cuina a l’Hotel Colon i després aniria a treballar a Marbres Ripoll.
     Continuant l’afició que ja tenia pel futbol a la seva terra, un cop a Vic va jugar amb la Penya Bons,[11] fins que es va lesionar jugant un partit al camp del Manlleu.
     Just abans de la guerra, es va casar amb Àngela Tomàs.[12] Com hem dit, en Pere, va treballar amb en Ton Vall-llosada, al que ajudava en les tasques de recader amb el camió de Transports Colom. Els primers dies de la guerra, en Pere, d’ajudant i en Ton com a conductor d’aquell camió, van poder portar, com ja hem esmentat, alguns capellans fins a Barcelona perquè s’hi amaguessin.    
     Després de la guerra, en Pedro es va dedicar a fer de xofer de la Destil·leria Fité —dels Licors Estrella—, el propietari de la qual era president del Vic C. F.
     Com que els de postguerra van ser temps de gana, moltes persones es van dedicar a allò que se’n va dir “estraperlo”, i en Pere va haver d’agafar la feina de portar un camió, que tenia un doble fons, per anar a buscar oli, farina o altres queviures fora de Vic.[13]
     Uns anys després va conduir un autocar d’Autos Vic, l’empresa fundada per en Llucià Aliberch, aleshores dirigida pel seu fill Pere que, de dilluns a dissabte, portava les dones, de pobles prop de Vic, que treballaven a la fàbrica Còdol Dret, a Roda de Ter. Els diumenges amb aquell mateix autocar feia excursions cap a Montserrat, Lourdes, etc.
     El 1937 van cridar la seva lleva, i en Pere Díez va marxar cap a Barcelona per servir en l’exèrcit republicà amb un camió d’Intendència pels fronts de Codo, Belchite i la Sierra de Híjar, entre altres.
     Durant la desfeta republicana va passar cap a França, on va ser retingut, com tants d’altres, al camp de concentració d’Argelers. Des d’allà, un dia va intentar la fuga, que fracassà. Més tard ho va tornar a intentar, i aquesta vegada, primer fugint pel mar nedant i després a peu, va poder arribar a Vic.
     Un cop a la seva ciutat, en Ramon Rovira i Bori, de can Cama, l’espardenyeria de la plaça de la Divina Pastora, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Vic, el va avalar i aleshores va poder fer vida normal. Cal dir que la dona d’en Pedro treballava en aquella casa.
Antoni Vall-llosada i Pere Díez, amb el camió de Transports Colom
     En Pedro, va morir a Vic el 26 de febrer de 1982.
     Ens hem estès en parlar d’en Pere Díez, ja que ell, juntament amb en Ton Vall-llosada i en Lluís Jiménez,[14] ─ pel que aquest darrer explica en una carta adreçada, a través de la premsa, a l’Albert Manent ─ van ser uns dels protagonistes d’aquella tarda fatídica del 21 de juliol de 1936 ─ el primer dia de revolució a Vic ─ durant la crema de la Catedral i del Palau Episcopal.

     Una carta de Lluís Jiménez
     Creiem d’interès, pels fets en què va participar Anton Vall-llosada, i per entendre millor la personalitat de l’autor del dietari que reproduïm, fer la transcripció íntegra de la carta que en Lluís Jiménez va adreçar a l’Albert Manent, explicant els fets ocorreguts el 21 de juliol de 1936 davant la catedral de Vic.
     Aquesta carta, escrita en resposta a un article que Manent havia publicat al suplement de  La Vanguardia el 20 de juliol de 1986, va donar peu també que en Josep M. Solà i Sala escrivís un altre article al diari Ausona, amb el títol “Pintura al forn”,[15] sobre els fets d’aquell dia de juliol.
     Aquesta és la carta d’en Jiménez.
     «A l’atenció del Sr. Albert Manent[16]
     »Eren les sis de la tarda del dia 21 de juliol del 1936. Faltava un dia just per celebrar els meus 23 anys. Em trobava a la porta de casa, encuriosit i amb més por que goig, esguardant la poca gent que corria com si talment una força invisible els empaités. Un, que anava a tota pressa per la vorera, em digué que la catedral cremava pels quatre costats. A contracor de l’opinió del meu pare, vaig fugir cames ajudeu-me, a baixar pel carrer de l’Escola fins arribar a la Plaça de la Catedral. L’espectacle era desolador. La porta central de l’església oberta de bat a bat, deixava entreveure el pavorós forn que consumia les piles dels bancs i la silleria (sic) del cor dels canonges. A la dreta de la façana de la Seu, els dos balcons que corresponien a la Biblioteca i al Museu,[17] vomitaven glopades de flamarades i de fum espès i negre... Esglaiat, vaig atansar-me als graons que separaven la plaça de les portes de la Seu i del Palau del bisbat.
     »Dues persones per mi conegudes i amigues contemplaven l’espectacle. Vaig atansar-m’hi i comentàrem encongits aquella escena que no enteníem el perquè succeïa. Se’ns apropà un milicià amb l’escopeta a sota el braç —era manco (sic) i l’aixella li feia de suport de l’arma— i ens demanà què hi fèiem allà. El més decidit dels tres que formàvem el grup s’atreví a dir-li: Per què la cremeu la Catedral? El milicià amb mirada i gest d’indiferència va contestar dient-li: Ja en comprareu una altra de Catedral... Però altra vegada el més decidit replicà amb una altra observació i amb més o menys aquestes paraules: Al museu no s’hi guarden solament creus i casulles, també hi ha col·leccions de monedes i calzes d’or i plata que valen un tresor...
     »El milicià va quedar pensatiu i li va espetar altra volta amb el mateix to d’indiferència: Si és així, vosaltres mateixos i si us veieu capaços vosaltres mateixos apagueu-lo.
     »Els bombers havien arribat feia una estona amb el cotxe-bomba, un De Dion Bouton de rodes massisses carregats de bona intenció a fi d’apagar i salvar el que bonament poguessin, però els milicians no els van deixar actuar. El meu conegut, el més decidit, no s’ho va pensar gens ni gaire per anar de dret al capataç (sic) dels bombers i demanar-li que li deixés un pal llarg amb graons i un ganxo, és a dir, una eina de bomber especial per enfilar-se als balcons de poca alçada. El balcó, primer de l’ala esquerra del Palau del bisbe, va [ser] el lloc escollit per enfilar-se i entrar a la Biblioteca.[18] L’altre company li allargà una galleda plena d’aigua, després una altra i una altra... Fou llavors quan els bombers es decidiren a entrar en acció.
     »Enxufades (sic) les mànegues a l’autobomba van poder dominar les flames i poca estona després ja només sortia fum pels balcons... A la Catedral no es va atrevir ningú a entrar-hi. Ni amb deu cotxes-bomba tampoc no es podia apagar el foc. Les bigues de la teulada ja cremaven i ni el Dant seria prou capacitat per a descriure l’horrorós espectacle.
     »Esmaperdut i amb tristesa plena, després de molta estona —dues o tres hores, què sé jo— vàrem marxar de la Plaça de la Catedral guardant a la retina la rogenca foguera, els espetecs del cremar de les fustes i el terrabastall del caure a trossos la teulada.
     »Pel que fa referència al Sr. Soler i Pla,[19] esmentat en el seu article de “La Iglesia católica durante la Guerra Civil” del fulletó de La Vanguardia del 20 de juliol de 1986, ningú el va veure.
     »L’Anton Vall-llosada i Costa, o sia, el més atrevit, i el seu company en Pere Díaz [Díez] i Díaz, els autèntics herois d’aquesta gesta, mai ningú els ha esmentat...
     »Per això he enfilat l’agulla a fi de polir i posar al lloc que li correspon, aquest tros d’història que a nosaltres, vigatans i testimonis d’aquells fets, fan sentir-nos obligats a demanar una rectificació.
     »La història neta i polida, tal com ha de ser.
     »Lluís Jiménez
     »Vic, agost del 1986».[20]
     Segons ens va explicar en Miquel Adillón,[21] tots aquests fets foren perpetrats per gent armada de Santa Coloma de Gramenet,[22] vinguts d’aquella ciutat amb uns camions i un automòbil negre.
     Van sortir de Santa Coloma amb la intenció d’anar a cremar esglésies a Granollers, però com que el comitè d’allà els va aturar, van decidir fer via cap a Vic, tal vegada recordant allò que Vic és anomenada “la ciutat dels sants” i que hi viu un bisbe. Arribats a La Garriga decidiren fer una parada per dinar, i ho feren a la fonda Santa Digna, on pagaren el servei amb un vale (sense cap valor). Ben menjats i beguts, continuaren el viatge cap a Vic. Qui manava aquest escamot, era una dona que anava en el cotxe negre. A quarts de cinc de la tarda, d’aquell dimarts 21 de juliol, van arribar a Vic.
     En Miquel Adillón estava treballant en una pelleteria, a l’altra banda del pont romànic, al costat de can Carana.[23] L’amo, que es deia  Vila Abril, afiliat a la CNT, havia demanat al Comitè de Vic permís per poder treballar, ja que tenia unes pells que si no les treballaven es farien malbé. Els del comitè, malgrat la vaga general imperant, li donaren permís per fer-ho, però amb la condició que tingués la porta tancada i sense engegar motors.
     A les tres de la tarda, quan la campana de la catedral, batejada com Redonell, que tothom anomenava la “de la son”, tocava a oració cridant els canonges, en Miquel va veure passar el canonge Pous[24] i un altre que anaven cap a la catedral i, segons ens diu l’Adillón, en aquella hora ell no va veure cap milicià.
     A quarts de cinc de la tarda es va sentir un soroll de vidres trencats. En Ramon de can Carana, que vivia al costat de la fàbrica, li va dir que havien calat foc a la catedral i al palau episcopal. L’Adillón va veure el fum que sortia de la catedral i en “Tino” amb el cotxe dels bombers. Va córrer cap allà, on va trobar mossèn Junyent, que ja anava vestit de seglar.[25]
     També va trobar un que es deia Coll, que li va explicar que havien arribat tres camions que es van parar al fanal de la Plaça Balmes ─ l’entrada de Vic per la carretera de Barcelona, a tocar del carrer de Santa Maria, on hi ha el palau episcopal ─.
     El primer que van fer aquella gent armada, va ser anar cap a l’oratori de can Pepito Ricart, on van trencar la porta i van començar a treure els objectes que hi havia dins i els van cremar. Després, es van dirigir cap a la catedral on es van dedicar a treure els mobles, imatges, ornaments, llibres, etc., i van fer una pila amb tot allò al mig de la plaça per calar-hi foc. Llavors, va arribar la dona que anava al cotxe negre, que va dir als milicians que ho tornessin a entrar tot a dins de la catedral i que hi calessin foc a dins, no a la plaça.[26]
     El claretià Pere Bertrans, des d’una casa veïna de la Mercè, va poder veure, segons escriu el també claretià Jesús Quibus: «los primeros desmanes de las turbas que entonces salían de la catedral, pasaban ante el convento de las Beatas y se disponían a desembocar en la calle de la Merced capitaneadas por una grasienta miliciana».[27]
     Dos dies més tard, un grup d’homes van anar a l’església dels Dolors, que és darrera de la catedral i que encara tenia les portes obertes, cercant el rector. Va ser allà on van matar el sagristà que s’hi va enfrontar i van ferir la seva germana, Maria, que era la majordoma del rector.[28] Els dos germans eren de Centelles. Aquell, segons ens diu en Miquel Adillón, va ser el primer mort de la Guerra Civil a Vic.[29]
     Els dies i els fets que seguiren a aquella tarda van fer que a Vic ─aleshores una ciutat de poc més de quinze mil habitants─, tal com va passar a la resta de Catalunya, “l’ordre de tota la vida” es capgirés. La revolució va començar a decretar el nou ordre que hauria de regir la vida de la ciutat a partir d’aleshores.
     No entrarem aquí a exposar ni analitzar, les mesures benefactores que des del nou poder municipal es decretaren en favor dels obrers i de les classes populars, ni sobre les transformacions econòmiques i socials; tampoc escriurem sobre els nombrosos assassinats, destruccions i altres actes execrables fets en nom de la revolució, de la llibertat i de la República. Tot això s’escapa d’aquest treball com ja hem anat exposant en la introducció.[30]
     S’havia d’acabar amb el predomini del capitalisme, de la burgesia i sobretot de l’Església, que tanta influència tenia en la societat vigatana, i establir un nou poder, el poder de les classes populars. I una de les mesures, entre d’altres, per aconseguir-ho, van ser les col·lectivitzacions i les expropiacions.
     L’octubre de l’any 1936, com es va fer en altres ciutats, també a Vic es va formar una cooperativa de transportistes.[31] Aquesta va ser presidida per Lluís Balaguer,[32] que era membre del Partit Socialista Unificat i que va ocupar el càrrec de tinent d’alcalde de l’ajuntament i president de la comissió de Governació.
     En un escrit d’en Vall-llosada, s’explica que el mes de setembre de 1937[33] en Balaguer va apoderar-se del cotxe de la seva propietat, un turisme marca Citroën matrícula B-37.914, segurament ─ diu ─, com a represàlia per haver estat declarat pròfug de l’exèrcit popular. També s’hi diu que cinc dies més tard, en Balaguer el va regalar a un  comissari polític de l’exèrcit roig anomenat Francisco Fraile.[34]
     Abans de la guerra, l’Anton Vall-llosada festejava amb la vigatana Mercè Casacuberta.[35] Aquell festeig, però, va quedar interromput per l’esclat de la Guerra Civil.
     No seria fins acabada la guerra, el novembre de 1939, que l’Anton i la Mercè es van poder casar. El nou matrimoni va haver d’anar a viure ─ amb els pares i la germana d’ell ─ al carrer de la Fusina número 20, ja que la casa familiar de la Rambla de l’Hospital va quedar aterrada per l’explosió d’un polvorí que hi havia a la caserna d’Infanteria situada just al costat de la casa dels Vall-llosada. Aquella casa tenia tres pisos dobles i els baixos, utilitzats com a taller, amb un cobert a la part del darrera. L’explosió va ser a conseqüència d’un incendi que va afectar unes caixes de trilita que eren a la paret de la caserna que donava a la propietat dels Vall-llosada.
L'edifici ensorrat
     La Miquela, germana d’en Ton, va ser la primera que es va adonar que hi havia un incendi; va avisar els veïns ─ a l’edifici afectat hi vivien cinc famílies a més dels Vall-llosada, en total 18 persones ─, i va sortir al carrer per alertar els soldats que van cridar: «todo el mundo a la calle!».
     A resultes d’aquesta explosió van morir dues persones i diverses més van resultar ferides.
     Un dels morts va ser Lluís Viñeta i Plantalamor, de 52 anys, que era forner i vivia davant per davant del lloc de l’explosió. Una reixa de la caserna va anar a parar a casa seva per l’explosió i el va tocar de ple. Va morir al cap d’un parell de dies de ser ingressat a l’hospital. Tenia tres fills.
     L’altra persona morta va ser Manuela Gordo, de 57 anys, que vivia en un dels pisos de can Vall-llosada. Aquesta dona quan va sentir els crits avisant del foc, va baixar corrents al carrer, però sembla que es va adonar que al pis s’hi havia deixat alguna cosa important i va tornar a pujar a casa seva. Allà va ser on l’agafà l’explosió i on va morir.[36]
     Pel registre d’entrades a l’Hospital de la Santa Creu, sabem que entre els ferits hi va haver la dona del forner, Àngela Aguilar, de 40 anys, i la seva filla Angeleta, de 22 anys, que va haver d’estar-se uns sis mesos ingressada.
     Un altre ferit va ser Pere Toll i Brunet, que feia d’esmolet en el petit cobert dels baixos de la casa que es va esfondrar i que va estar dos dies enterrat sota la runa.
     El 16 d’agost de 1939, l’Ajuntament de Vic va adreçar una carta al capità General de la 4a Regió, en què sol·licitava «una subvención importante para atender las ampliaciones proyectadas que debían tender principalmente al mejoramiento de las condiciones higiénicas, con la instalación de baños, duchas y retretes y dar una mayor amplitud a las naves utilizadas para dormitorios de la tropa». Més endavant, a la carta, hi podem llegir: «Iniciados tan solo los primeros trabajos para formular el proyecto, un acto improvisto puso en sobresalto a toda la ciudad con las consiguientes desgracias personales entre el elemento civil i militar, y el derrumbamiento de edificios cercanos al lugar».[37]
     L’ajuntament va pressupostar, com a quantitat necessària per arreglar els desperfectes ocasionats per l’explosió (parets, sostres i teulades), unes cent mil pessetes.
     Posteriorment, el dia 25 d’agost, una comissió de l’ajuntament es va desplaçar fins a Barcelona per tal de visitar el tinent general Ordaz,[38] cap de la 4a Regió Militar, i sol·licitar-li, aquesta vegada personalment, que es restaurés la caserna malmesa per l’explosió.[39]
     Per un altre escrit, datat el 30 de setembre de 1939,[40] signat pel pare d’en Ton, ens assabentem de l’hora del succés i de la precària situació econòmica en què va quedar aquella família. El pare fa constar que és excaptiu, i que a causa de l’explosió del polvorí de la caserna d’Infanteria, ocorreguda a tres quarts de deu del matí del dia 14 de juliol de 1939,[41] la seva casa va quedar totalment destruïda i que per aquesta raó no es podia treure el jornal que guanyava (hi tenia una torradora esfèrica per torrar civada ─ substitut habitual del cafè durant la postguerra ─, i l’explosió també va destruir el taller de ferrer que tenia sota casa. El motiu d’aquest escrit era per tal de recórrer una denúncia que li havien fet uns carrabiners que, a més, s’havien apoderat de la civada que hi guardava.
     En la correspondència de l’Ajuntament de Vic, de l’any 1941, trobem un ofici contestant un requeriment de l’exèrcit pel qual ens assabentem que les obres de restauració de l’edifici de la caserna encara no han acabat, així com el fet que es preveia un possible enviament de més tropa a la ciutat i de la capacitat de la caserna afectada per l’explosió: «Contestando su telegrama postal nº 7831, de fecha 21 del corriente, recibido el día 28, interesado de esta Alcaldía se indique a V. S. si en esta ciudad existen locales para alojar en caso de movilización contingentes sucesivos de 200 a 250 hombres, he de manifestarle, que existe únicamente el antiguo cuartel de infantería hoy en reparación de los daños sufridos por explosión de trilita, cuya capacidad es de unos 499 hombres. Dios guarde a V. S. muchos años
Vich, 30 de julio de 1941. El Alcalde Accidental».

     Extractes d’algunes cartes d’Antoni Vall-llosada
     Una de les fonts més interessants i fidedignes per tenir notícies sobre la nostra darrera guerra civil sovint són, com hem apuntat en la introducció, les cartes escrites des del front de guerra o des de la reraguarda de pobles i ciutats, pels que van viure aquells fets.
     A continuació transcrivim alguns extractes de les cartes d’Anton Vall-llosada ─ guardades per la seva filla ─ que un cop mobilitzat amb el camió de la seva propietat, ara ja confiscat, envia a la Mercè Casacuberta, la seva xicota. Aquestes cartes estan enviades al carrer del Nord número 5, de Vic, on vivia la Mercè amb els seus pares, Pere Casacuberta i Puigdollers i Teresa Molas i Casas, i el fill d’aquests, en Josep.[42]
     Com és obvi, hem evitat traslladar aquí aquelles referències personals o familiars que res aportarien al relat dels fets tractats en aquestes pàgines.
     En el dietari que va escriure el vigatà Antoni Bassas i Cuní, el dia 20 d’agost de 1936 hi fa aquesta anotació: «Per ordre del comitè de guerra s’han confiscat a particulars en aquesta ciutat setze o disset camions dels més moderns i de més tonatge. Portats a Barcelona, seran blindats i traslladats al front».[43]
     Així mateix, el dia 21 d’octubre, escriu: «A la nostra ciutat han estat confiscats pel comitè de guerra de Barcelona uns vint autocars del servei públic de la comarca i diversos camions, que han estat traslladats per donar serveis en els fronts».[44]
     I encara el 27 de novembre, Bassas anota: «Tots aquells vehicles que es considerin en condicions, seran numerats i conduits pels seus propietaris o xofers cap a Madrid. Aquesta disposició s’aplicarà a tot Catalunya. Tots els que no compleixin la disposició seran castigats severament com a feixistes i els seran confiscats els vehicles».[45]
     Una altra referència a la sortida de camions de la ciutat de Vic, ens la dóna també Antoni Bassas en el seu apreciable dietari que tantes dades aporten a l’estudi d’aquelles jornades revolucionaries de Vic. «Dissabte dia 28 de novembre de 1936. S’ha format avui una caravana de setanta-vuit vehicles entre autocars i camions que han marxat cap a Madrid».[46]
     I és que en Ton Vall-llosada, va ser un d’aquests a qui se’l va obligar a conduir el camió de la seva propietat per fer transports de proveïments del cos d’Intendència, primer a Barcelona, d’allà a València i, més tard, al front d’Aragó i després a Madrid.
     El dia 11 de gener de 1937, Bassas escrivia en el seu dietari: «Demà al matí sortirà la segona expedició, d’uns vint-i-cinc autocars i camions de Vic i comarca, que, reunits amb altres a Barcelona, sortiran cap a Madrid amb la finalitat d’evacuar gent, que serà repartida entre Barcelona i província».[47]
     Com veurem més endavant, l’estada d’aquells vehicles a la capital de l’Estat, que en principi havia de ser puntual, es va anar allargant. Madrid aquells dies patia un ferotge setge per part de les tropes rebels.
     Així trobem que el dia 20 de febrer de 1937, en Ton Vall-llosada escriu, des de Barcelona, a la seva promesa, «Encara som al mateix lloc d’ahir. Aquesta nit passada ens han telefonat a l’hotel que ens presentéssim de seguida al parc mòbil, que és on tenim els camions. N’han fet marxar 30 cap al front d’Aragó, i el meu, per ésser d’olis pesats, l’han fet quedar. Els altres 2 camions de la cooperativa[48] han marxat entre ells.
     »Segurament aquesta nit (o sia, la de dissabte al diumenge) crec, per lo que he comprés que ens faran marxar, doncs ens han fet preparar els camions d’olis pesats que n’hi ha 8...
     »Si ens passés alguna cosa, com que hi ha 3 camions de la cooperativa, ho sabríeu de seguida.
     »Ara per ara, fem vida de senyor. Mengem bé, amb pa i tot, dormim millor. Al quarto hi tenim telèfon, aigua “caliente y fría”, i per cridar-nos, ens telefonen. Això perquè vegis que els de la FAI ens tracten bé».
     El dia següent, 21 de febrer, torna a escriure a la Mercè també des de Barcelona:                            
     «Encara estem al mateix lloc, demà hauran de marxar 12 camions a València, el meu es torna a quedar, ara perquè han d’esser sense sostre.
     »Ho tenim molt avorrit, doncs has de pensar que ens hem d’estar contínuament al Parc Mòbil que és a l’Exposició, i a la nit no podem sortir ni a prendre un cafè per la por que ens demanin. Avui ens han donat permís per anar a un cine que tenim davant, al menys hem passat l’estona».
     El 25 de febrer, ara des de València, escriu: «Volguda Mercè, estem a València, de moment ja fa dues nits que hem de dormir al camió, una a Tortosa, doncs quan hi entràrem un avió estava bombardejant un pont que hi ha antes d’entrar-hi, i l’altre arribant ací a València, doncs no va ésser possible trobar allotjament, degut a la gent que ha marxat de Madrid.
     »Avui ja en tenim, i per cert, que està molt bé. Aquesta tarda carregarem queviures i demà matí marxarem cap a Madrid que diuen que s’hi està molt bé, doncs d’hotels en sobren».
     En una altra carta, aquesta enviada ja des de Madrid el dia 3 de març, explica que han treballat 24 hores seguides, anant a buscar queviures amb els camions. També diu que van anar a la Conselleria de Transports de Madrid a protestar per les hores de feina. I que van nomenar un parell de delegats per protestar, ja que un dels xofers es va adormir i es va estimbar amb el camió.
     El dia 7 de març de 1937, des de Torres de la Alameda, prop de Madrid, comenta: «Estimada Mercè: suposo que en Siset[49] ja t’haurà posat al corrent de tot lo que està passant. Jo, com ja et deu haver dit, provo si puc salvar el camió, no creguis que faci poc sacrifici al quedar-me ací, doncs has de pensar que si en Siset no passa via al reclamar-me a mi i al camió, no podré aguantar-ho, i tindré de deixar el camió al qual no el veuré més, es a dir, que si abandono el camió, ja l’hem perdut, això és lo que m’han dit molts xofers d’ací.
     »Perquè vegis el sacrifici que faig, has de saber que de treball me’n donen molt. M’havien dit que ens donarien un xofer per rellevar-me, però el xofer no ve mai, i em toca fer cada dia 220 quilòmetres amb una carretera infernal. Ademés els avions ens empaiten cada dia, i alguna altra cosa més.
    »Si sapiguessis les ganes que tinc de tornar, no t’ho pots arribar a suposar. Ara t’escric des d’un poble que es diu Torres de la Alameda, al qual he passat tota la nit amb avaria al camió. Una casa m’han donat sopar i llit, que per cert he estat molt bé.
     »Com deus sapiguer, la Cooperativa mirarà si la Generalitat els fa un paper reclamant-me a mi i a en Titet,[50] i si no és possible haurem de tornar sense camió tots dos, doncs ací no ens el volen pas entregar».
     I encara el dia 9, també des de Madrid, diu que ha enviat una carta al president de la cooperativa per tal que reclamin els camioners d’aquesta ciutat [Vic], sinó abandonaran allà els camions. Diu que cada dia l’aviació bombardeja els camions per la carretera i des de  la cabina no els veuen venir.
     L’11 de març, des de la mateixa capital, aquesta vegada hostatjat a l’Hotel Roma de l’Avinguda Rússia (Gran Via), explica que a Madrid es van concentrar varis camions amb els seus conductors. Ell es queixa de les estones que passen sense fer res, només esperant. Tem que el facin deixar el camió i el retornin al front, però aleshores hauria d’agafar un arma, cosa que no desitja fer.
     En una altra carta, enviada també des de Madrid, el dia 16 de març, i adreçada com sempre a la Mercè, en Ton explica que de Barcelona varen marxar cap a Madrid cinquanta camions, «la majoria guiats per xofers que eren taxistes i el qual el sindicat de Barcelona els va manar anar a Madrid a portar dits camions i entornar-se’n, d’altres eren xofers de la casa on treballaven, és a dir, que de propietaris dels camions casi només érem jo i en Titet.
     »Ací ens varen dir que a l’estació d’Aranjuez hi havia molt gènere atrassat, i nosaltres havíem vingut per desembarassar dita estació. Els taxistes en veure que hi havia d’estar alguns dies varen dir que ells se’n volien anar a Barcelona, per xo varen marxar. Així és que aquests camions que abandonaren no els hi tornaran més.
     »Ara bé, jo i en Titet antes d’abandonar els camions, hem cregut convenient provar si podem salvar-los, i per xo ens hem quedat perquè sembla que val la pena. Si nosaltres volguéssim marxar ho podríem fer qualsevol hora, però deixant els camions, com tu podràs pensar ¿Què farem després nosaltres si tornem sense els camions? per xo fem tots els possibles per poder-nos-els endur, si veiem que es impossible, haurem de tornar per força sense ells, però abans ho volem provar-ho tot.
     »Ja saps tu que el Citroën no l’hem vist més, i segurament no el tornarem a veure, si abandono el Krupp passarà lo mateix i un cop acabada la guerra què?
     »... després penso, si vinc perdo el camió i m’exposo a que em demanin a les quintes, perquè ací Madrid i Guadalajara els dels meus anys ja hi són tots».
     Al cap d’uns dies de nou escriu a la xicota: «Crec convenient esperar l’últim esforç, si aquest resulta inútil, nosaltres tornarem, així es que no pateixis per mi, doncs ja he aprés de guardar les espatlles».[51]

     Passant la frontera
     Moltes persones, per un o altre motiu, van jugar-se la vida passant la frontera a peu cap a França. Altres, a través de contactes i complicades gestions, van aconseguir marxar del país embarcant en un vaixell rumb a Marsella o Gènova. Molts d’aquests que van marxar de la zona republicana ho van fer per motius ideològics o religiosos, bé per por a perdre la vida o perquè no volien combatre amb aquells que anomenaven “rojos”. Alguns, després de marxar van tornar a entrar a la Península per incorporar-se a l’exèrcit del general Franco.[52]
     També hi van haver joves que no volien anar al front i es van anar amagant durant mesos, alguns durant tota la guerra, a cases, masies o per les muntanyes en coves o balmes; aquests eren els anomenats “emboscats”. Alguns d’aquests joves, però, després de passar un temps amagats van decidir travessar la frontera francesa amb l’esperança d’arribar més tard a l’Espanya dita nacional, a través del pas fronterer d’Hendaia, per tal d’incorporar-se a l’exèrcit rebel.[53] Aquest va ser el cas d’Anton Vall-llosada, que després d’estar-se set mesos amagat en una casa de pagès del Brull ─ que era la casa on vivia la xicota d’en Josep Casacuberta, cunyat seu ─, va decidir passar a “l’altre costat”.[54]
El Raurell, del Brull, actualment
     Aquesta masia del Brull, en ple Montseny,[55] era el Raurell, propietat de la família Montañá.[56] Amb ell també hi eren amagats, segons hem pogut esbrinar: l’Enric Gomis, de Barcelona, en Joan Castells i Gironés, de la Garriga, Josep Solà i Castells,[57] en Lluís i en Joan Cascante i Dávila,[58] veïns de Barcelona, en Josep Boixeda i Mas, del mas Mesquí de Vilalleons,[59] entre d’altres.
     Havent decidit passar la frontera cap a França, en Ton ho va fer amb un grup, segons explica ell mateix, de seixanta-sis persones[60]. Aquest grup va estar organitzat, com tants d’altres a la comarca d’Osona, per mossèn Pere Viñas, popularment conegut con en Pere de la Pipa[61], que tenia muntat un dispositiu de guies i llocs on poder descansar durant la fugida.
     Decidit que el dia 27 de gener sortiria un grup amb un guia, el seminarista de la Sala del Brull va fer la gestions per la marxa.[62] En aquest cas el guia va cobrar tres-centes pessetes a cadascú. El preu que cobraven els guies va anar variant i augmentant durant la guerra.
     Altres persones es van ajuntar al grup del Brull que s’havia dirigit cap a la sortida de Vic. Sabem que, per exemple, s’hi afegiren, entre altres, en Josep Codinachs, que feia de recader de Barcelona. Un tal Colom, que tenia una lampisteria. En Lluís Montañá, germà del propietari del Raurell, que es va incorporar a l’expedició amb un grup de persones de Seva. En Joan, de Ca la Nagna, que era paleta. Tots van sortir del Franch, una masia a les afores de Vic, amb l’esperança de poder creuar la frontera. El propietari d’aquella masia era en Josep Franch.
     Així doncs, en ple hivern, el grup va iniciar la marxa fent la part del camí dels Pirineus amb neu fins més amunt dels genolls amb grans dificultats i algun altre contratemps.  
     En principi aquesta expedició tenia com objectiu arribar a Andorra, però a causa de la meteorologia d’aquells dies, van haver de canviar-lo per dirigir-se cap a territori francès. Això, per exigències del guia, els va costar cent vint-i-cinc pessetes més a cada un dels expedicionaris.
     Un cop arribats a França, en Ton Vall-llosada va escriure una postal a la seva “germana” ─ en realitat era adreçada a la seva sogra ─ per tal de fer-los saber que havia arribat bé a França.
     «Querida hermana:
     »Tengo el gran sentimiento de anunciarte que el tío Maurice ha fallecido el día 15 tras una terrible enfermedad que le duró seis días de horribles padecimientos.
     »Se despide de ti y familia tu hermano Antoine.
     »Osseja, 15 – 2 – 38»
Nota enviada a la "germana"
     Al cap d’uns dies, i després de fer les gestions oficials pertinents amb els policies francesos, en Ton i d’altres, van viatjar pel sud de França fins poder entrar de nou a Espanya. Arribats a la zona franquista, ell es va passar un mes i mig a l’hospital a causa del reuma contret durant la travessa pels Pirineus nevats.
     Un cop recuperat, va ser mobilitzat i destinat a una caserna de Loiola, prop de Sant Sebastià, i més tard enviat a Saragossa on, després de cinc dies, li van donar un camió.
     A la primera pàgina del seu dietari, corresponent a l’any 1938, hi va escriure: «Antonio Vall-llosada de Vich (Barcelona) Parque Automóvil del 5º Cuerpo de Ejército. División 55. Zaragoza».
     El mateix Vall-llosada ens fa avinent, en la carta que va escriure des de Castelló, a en Miquel Vilà i Canyelles, que també s’havia incorporat a l’exèrcit dit nacional, el que va fer després de la seva participació en la columna de camions sortits de Vic per abastir els combatents i la població de Madrid.
     Com podem apreciar, tant a l’inici com al final de la missiva va ser escrita en castellà, no pas la part central que és escrita en català. Assenyalem que sota la frase obligada de l’“Arriba España”, una altra mà va escriure ben gran: “En español”.
    «!Arriba España¡
     »Castellón, 27 agosto 1938  III
     »Volgut amic Miquel Vilà. Déu et guard.
    »En vista que no me has contestado otra anterior te mando ésta por si fuera caso que se hubiera perdido.
     »Como debes saber, yo desde el 16 de febrero me encuentro en la España Nacional después de permanecer siete meses oculto en una casa de pagès (sic).
     »Ja sé que tu també vares estar algunes setmanes amagat doncs aixís ho vaig comprendre, pel fet d’en Isidro Molist, fins hi tot vaig sospitar que estaves prop de la Guixa, a una de les seves propietats.
     »Els set mesets que em vaig tirar de “vacances” els vaig passar a casa de la xicota d’en Casacuberta, prop del Brull, junt amb en Josep Solà (xicot de la Mary Izern),[63] passat aquest temps vàrem emprendre la marxa cap a França junt amb 66 més. En Solà a la segona nit va tenir de quedar-se per cansanci, actualment esta amagat a casa seva.[64]
     »Acabo de passar un mes i mig a l’hospital a causa d’un reuma contret al pas del Pirineo.
     »Et felicito pel fet d’haver tingut la sort de quedar-te [a] Sevilla.
     »En Vic según tengo entendido lo pasan muy mal en todos [los] conceptos.
     »Saluda de mi parte a los hermanos Alemany.[65]
     »Espero que me escribirás y me explicarás alguna cosita de lo que fue tu vida en la zona roja y lo que es aquí.
     »Francitorra y Ramón Parareda mis dos mejores amigos, me temo que los habré perdido para siempre. El primero es probable que murió pasando la frontera y el segundo en Teruel, así son todas las apariencias.[66]
     »Sin más por hoy se despide tu amigo y compañero de armas.
     »A. Vall-llosada. Adéu»
     Ens expliquen que un bon dia, mentre en Ton portava el camió es va aturar, com tenia per costum, en una font, i va donar la casualitat que allà hi va trobar un diari pel qual es va assabentar que el seu pare havia estat detingut a Vic.
     Segons la relació de detinguts a la presó de Vic, el pare de l’Anton, va ingressar-hi el dia 28 de juny de 1938. Abans però, havia estat portat a la presó Model de Barcelona. Així, en L’Hora Nova, del dia 16 d’abril de 1938, en l’espai dedicat a la Comissaria d’Ordre Públic, sota el títol “Detencions diverses” hi llegim: «Han estat posats a la disposició del Tribunal d’Alta Traïció i Espionatge, els següents individus ─ i entre d’altres ciutadans se cita a ─ Antoni Vall-llosada Camprodon, de Vic, per derrotista contra el Govern legal de la República i induir els soldats darrerament incorporats a què desertin».[67]
     De fet, creiem que el pare d’en Ton va ser empresonat més que pels motius que exposava el diari ─ que no deixava de ser una típica acusació per justificar moltes detencions ─ va ser detingut per ser un convençut i reconegut carlí.
     Va restar detingut fins quasi l’entrada dels franquistes a Vic, quan un funcionari de la presó li va obrir la porta per tal que sortís. Aquest funcionari podria ser l’oficial Gabriel Bernadà Roca, ja que en una carta del 27 d’abril de 1939, els expresoners de Vic, Antoni Vall-llosada i Camprodon, Josep Franquesa i Aliberch[68] i un altre que no hem pogut identificar, certifiquen que van rebre un tracte immillorable per part d’aquell individu.
     Els catalans, fugitius de la zona republicana, que lluitaven amb l’exèrcit franquista, procuraven estar plegats en una mateixa companyia. Aquest és el cas dels catalans agrupats sota la bandera dels requetès del Terç de la Nostra Senyora de Montserrat o en les files de la 1ª Bandera de Falange de Catalunya.
     El 6 de febrer de 1939, ja conquerida Vic, Anton Vall-llosada, que encara es troba al front, escriu i envia directament, per primera vegada després d’un any, una carta a la seva xicota: «No sabes tu la pena que tengo al verme obligado a dirigirme a ti por primera vez, después de un año de ausencia, por carta (...) Tantas veces había pensado en el día que te podría escribir directamente, sin nombres supuestos, sin rodeos de ninguna clase (...). Hoy hace exactamente un año que salimos del Franch, en dirección a Francia (...) En Miquel,[69] també ha estat fins ara sortós, es va enrolar a la 1ª Bandera de Cataluña (sic), composta solament de catalans i no ha entrat en foc mai, actualment forma part de l’escorta personal del Ex. Gral. Varela[70] junt amb altres vigatans». Aquesta carta, escrita en castellà i català, acaba amb el tradicional i obligat: “Arriba España, Viva Franco”, al que afegeix un: “Viva Cataluña”.
     Una de les anotacions que més sovintegen en el dietari d’en Vall-llosada és cada vegada que escriu o rep una carta d’algú. Les numera i hi apunta el nom del destinatari o de qui l’hi envia. I és que sentir-se vinculats als seus, fossin familiars, amics o companys, era per als combatents al front de guerra ─ com també per als que vivien a la rereguarda ─ a banda de tenir-ne notícies, representava un gran suport emocional davant de les vicissituds que els passaven.
     Precisament perquè aquesta repetició de noms i números de les cartes enviades o rebudes ─ del tipus escric a X o rebo carta de Y ─ creiem que faria feixuga la lectura de les notes sobre el transcurs de la guerra i les vivències del seu autor, hem decidit prescindir d’elles, sempre que el fet d’anotar quelcom referent a la correspondència, enviada o rebuda, no anés acompanyat d’alguna consideració especial. Hem deixat però, alguns dels resums que cada final de mes feia de les cartes escrites o rebudes.
     Així, al final de la transcripció de la petita agenda-dietari d’en Vall-llosada, anotem els noms dels corresponsals més sovintejats i dels que n’hem pogut trobar dades.
     Com veurem l’autor d’aquestes notes va participar, entre d’altres llocs, en la lluita al Front de Llevant, sempre conduint un camió.[71]
     Al cap de pocs dies que les tropes faccioses havien conquerit Catalunya, en Ton seguia preocupat pels de casa seva, en especial per l’estat del seu pare que havia estat empresonat, i va enviar un telegrama a l’ajuntament vigatà per tal que li transmetessin notícies dels seus familiars. L’ajuntament va fer arribar la notícia a la seva mare: «Tengo el honor de comunicar a V. que con esta fecha se ha recibido en esta Alcaldía, el telegrama siguiente: “Comuniquen Francisca Costa Bosch, Rambla Hospital 40, 1º hijo Antonio encuentrase Villareal (Castellón) junto primo Miguel. Digan esta Delegación estado y si padre está bien en casa.” Lo que le comunico a los efectos consiguientes. Dios salve a España y guarde a V. muchos años. Vich, 13 febrero de 1939. III Año Triunfal. El Alcalde».[72]
     En Vall-llosada era de la quinta de l’any 1932, que per una disposició del Govern de la Generalitat, va ser mobilitzada l’octubre de 1936.[73]
     Després dels mesos de guerra a la zona nacional i d’uns quants més de postguerra, va ser llicenciat el 12 de juny de 1939.
     Antoni Vall-llosada i Costa, autor del dietari que reproduïm, va morir a Vic, als 87 anys, el dia 7 d’agost de 1999.
______________________________



Dietari d’Antoni Vall-llosada i Costa corresponent a l’any 1938

Característiques del dietari:
Es tracta d’una agenda les mides de la qual són: 6’5 cm. x 11 cm. amb tapes de color negra. Conté un total de 125 pàgines.
Les anotacions són fetes amb ploma o llapis, i pràcticament sempre en català.
Hi ha una nota escrita al principi de l’agenda, a les guardes, que hi diu: “A 16 agost la 55 Cia. està a Sabiñánigo. Huesca.”
A les pàgines del començament de l’agenda hi ha anotats els preus de franqueig, ordinari i per avió,  a França i Alemanya.

Altres notes del principi:
26 cau Barna.[1]
Es crema i explota un camió de projectils a Bechí.[2]
Febrer 2, es pren Vic.[3]
7 em reincorporo al Parc
13 surto amb transmissions, a la província de Tarragona.
1 gener 1939
Rebo c. [carta] d’Anguera.
Cobro 60 d G.
Al final de l’agenda hi ha altres notes sense interès per aquest treball.
Per a la transcripció hem respectat l’ortografia i la sintaxi del text original, afegint, tant sols, algun claudàtor amb la paraula que mancava per completar o fer més comprensiva la frase original.
___________

Any 1938
Febrer
Dimecres, 9 de febrer de 1938
Sortida de Vic amb direcció a la frontera francesa.[4] Entre tots som uns 30.[5] Pernoctem a una casa després de 10 hores de camí.[6]

Dijous 10
Emprenem la segona etapa a les 9 de la nit. Ens ajuntem amb 38 companys més.
En Josep Solà[7] es queda pel camí.

Divendres 11
Caminem tota la nit.

Dissabte 12
Quedem bloquejats per el torb i la neu. Ens refugiem en una barraca.
Se’ns ha acabat la teca.

Diumenge 13
Seguim sense poder-nos moure. L’únic aliment que prenem són patates bullides sense adob de cap classe.
Si demà no fa bo, recularem.

Dilluns 14
Fa bon dia. Emprenem la marxa de l’ultima etapa amb més d’un metre de neu.
A les 12 [de la] nit passem la ratlla [de la] frontera.

Dimarts 15
A les 2 [del] matí entrem a Osseja[8] esgotats.
Ens atipem a una fonda que ens costa a la ratlla de 100 pts.
Agafem el tren que ens portarà a Hendaye[9] 7 tarda.

Dimecres 16
A les 7 [del] matí entrem a l’Espanya d’en Franco.
Ens documentem. Ens afitem.
Anem a dormir als cuartels de Loiola de Sant Sebastià.

Dijous 17
Ens fan declarar.
Trobem molts vigatans, amb els quals vaig tot el dia.
Ens destinen al Parc Automòbil de Saragossa.[10]

Divendres 18
Surto junt amb en Lluís Vernis[11] i Salvador Vila a les 7 ½ matí cap a Saragossa, destinats a dit Parc. Arribem al destí a les 7 del vespre. Ens uniformen.

Dissabte 19
Fem vida de cuartel.
En Miquel Costa[12] i en Pere Mas,[13] que han vingut junt amb mi fins a Saragossa, se’n van al cuartel de Falange.[14]

Diumenge 20
Tinc 225 pts. en metàl·lic.

Dilluns 21
Ens examinen als tres i a mi em destinen a la Companyia 50, a la que em donen un camió de seguida marca Ford 8 cilindres.
Els meus companys resten a la Companyia 58.

Dimarts 22
Quedo de servei definitiu a la Companyia 50, 1ª Secció.
Hi trobo varis xicots de la Plana.

Dimecres 23
Em designen per anar a buscar un cadavre d’un tinent de la Legió a Terol i portar-lo a Sevilla. Es diu Tomás Ibarra Dávila.[15]

Dijous 24
Surto cap al front de Terol on trobem el cadavre al cementiri de Cella.[16] Ja fa 5 dies que és enterrat. El desenterren i ens l’endurem cap a Saragossa. M’hi acompanya un turisme amb familiars.[17]
Tinc averia al camió.

Divendres 25
Arribem amb prou feines a Saragossa a les 2 matí. Com no tinc temps d’arreglar-lo, a les 8 matí té d’anar-hi un altre camió. Ha sigut una llàstima, perdo un gran viatge i bona propina.

Dissabte 26
Escric a tots els amics dels quals tinc direcció.
Anton Vall-llosada amb un grup de soldats al front
Març
Dimarts 1
Cobro els dies del mes de febrer. Total 75 pts.

Divendres 4
Pamplona.

Dijous 10
Toma de Belchite.

Dimarts 15
Voy a Utrillas[18] pasando por Belchite, pueblos conquistados ayer, a llevar material ferroviario.

Dimecres 16
Regreso a Zaragoza.

Dijous 17
Collell[19] pres a Calatayud.
Prenem Casp.[20]

Dissabte 19
Em destaquen a Villamayor.[21]

Dissabte 26
Amb el servei d’intendència segueixo les columnes que van conquistant Aragó.
Entrem aqueixa nit a Castejón de Monegros.[22]

Dilluns 28
Ens traslladem amb el dipòsit d’intendència a Sariñena.[23]

Dimecres 30
Ens traslladem a Casp.

Dijous 31
Trobo als germans Codina, Abadal, Riera.[24]
Notes: Escrites 21 cartes. Rebudes 11 cartes.

Abril
Divendres 1
Degut a l’avanç (sic) tan rapidíssim no puc parar ni nit, ni dia.
Tan bon punt instal·lem la intendència a un poble, ens donen l’avís de traslladar-la a un altre.
Ens instal·lem a Maella.[25]

Dissabte 2
Trobo a Masramon i germans Toll.[26]

Dilluns 4
Ens traslladem a Corbera,[27] poble català.

Dimarts 5
Estic molt emocionat d’estar altre volta en terra de la nostra estimada Catalunya.

Dijous 7
Des de Corbera escric a Carles Bassas, Jaume Vila (Horta), Josep Costa Roca, Lluís Arumí, Lluís Vernis.

Divendres 8
Trobo a Bach (taxi).

Dissabte 9
A la família de Josep Clúa,[28] de Corbera, els dono a guardar un paquet de roba d’hivern.

Diumenge 10
El meu treball és esgotador. Demano relleu.

Dilluns 11
Amb molt de pesar m’entero que ens traslladaran a una altra província.

Dimarts 12
Ens traslladem a Aiguaviva (Terol).[29]

Dijous 14
Ens traslladem a Morella.[30]
Trobo a en J. Tena[31] i Felius.
L’aviació roja ens causa 200 baixes.

Divendres 15
Les nostres tropes arriben a la Mediterrània prenent Vinaròs i Benicarló.[32]

Diumenge 17
M’han dit que en Miquel i en Pere són a un poble prop de Terol.[33]

Dilluns 18
Em sorprèn una esquadreta d’aviació roja a la carretera de Vinaròs. Em metralla, tinc temps per amparar-me amb una roca. Ha sigut miracle sortir-ne indemne. Fins avui no havia vist la mort tan d’aprop (sic).

Dimarts 19
Escric al meu cosí i a en Pere.
Porto el Ford a repassar se’m ha esquerdat una culata.

Dimecres 20
Escric a Segimon Costa[34] per medi d’en Jepet.[35]
Des d’ahir que tinc un fort mal de cap. Em trobo bastant malament. Tinc bastanta (sic) febre.

Dijous 21
Faig llit tot el dia.

Divendres 22
Al migdia m’aixeco una estona.

Dissabte 23
Segueixo malalt.

Diumenge 24
Avui ja em trobo bé, però m’han sortit una sèrie de grans a tot el cos; és l’ortigaria (sic).

Dilluns 25
C. R.[36]

Dimarts 26
Faig una visita a l’Arnaus[37] a 60 Km de Morella, poble de Valdealgarfa.[38]

Dimecres 27
Sant de la meva nebodeta.[39]

Dijous 28
Fa molts dies que plou, pobre infanteria està al ras. Qui sap si en Miquel i en Pere l’han de tombar aquesta pluja?

Divendres 29
M’acabo d’enterar per el diari que han condemnat al pare a 30 anys de treballs. ¡Pobre pare![40]
Això servirà per amargar-me encara més els [segueix l’endemà].

Dissabte 30
dies que falten per acabar la guerra. ¡Déu meu! Feu que siguin ben pocs.
He passat tota la tarda plorant.
¡Com queden la mare i la Miquela!
Notes: Escrites 10 cartes. Rebudes 0

Maig
Diumenge 1
No em puc treure del pensament al pare, cada acció que faig penso amb ell. Qui sap com menja? Jo menjo i dormo bé, i ell?
Cada dia prego perquè li sigui ben lleugera la pena i suportable.
Avui he dit dues misses per ell.

Dimarts 3
Com que encara tinc el camió espatllat, cada dia vaig amb l’Arnaus amb el seu camió al polvorí.

Dijous 5
Em donen dos dies de permís per anar a Saragossa. Vaig a demanar a la Pilarica que ens podem tornar a trobar tota la família. L’hi farem una visita acabada la guerra.

Divendres 6
C. R. T.
Trobo en Ripoll, Violi, Garreta, Baliellas.[41] Aquests m’han donat una injecció d’optimisme referent a l’acabament de la guerra.
Faig compres per valor de 80 pts.

Dissabte 7
Vaig a missa al Pilar i torno cap a Morella. M’ha anat bé aquest permís per comprar-me algunes coses de teca que em feien falta.

Diumenge 8
Vaig a missa a Morella.

Dimarts 10
Cobro el mes d’abril a raó de 6’22 pts. diari. Total 186’75 pts.
Amb l’Arnaus vaig a Valdealgorfa. Hi trobo en Tena i en Macià.[42]

Dimecres 11
Escric en “Jepet” de París una carta per en Segimon certificada. Avui ha parat la pluja i surt el sol.

Dijous 12
Després de 23 dies de tenir el camió avariat, avui queda reparat.

Divendres 13
Em destacan (sic) a un Batalló, és el 4rt de Carros de Combat de posició prop de Castellfort[43] que encara és del rojos.

Dissabte 14
Cada dia tenim de passar a tiro de fusell de dins del poble per anar a Intendència de Cinctorres.[44] No tiren perquè no volen.

Diumenge 15
Al passar per els 2 km. vorejant Castellfort en un sotrac per poc perdo el comandant que venia amb mi.
Torna a ploure com mai.

Dilluns 16
A causa del mal estat del terreny degut al ploure, tinc de deixar el camió a 3 km. de la Plana Major que és on jo dormo. Aquests kilòmetres els tinc de fer sota la pluja.

Dimarts 17
De company amb mi ve el sargento Florià Bartolomé. Dormo i menjo amb ell a la Plana Major. És un excel·lent xicot.

Dimecres 18
L’artilleria roja per primera vegada ens canoneja precisament a unes bateries instal·lades prop de la casa on tinc d’anar a carregar.
Els projectils passen xiulant sobre meu quan recorro el tros que està a la vista d’ells. Quatre vols tinc de fer. Sort del vi.

Dijous 19
Altre dia de sustos. Hem començat el canoneig per prendre Castellfort. L’artilleria roja ens contesta. Els seus projectils cauen a 10 mts. de la casa on estem.
S’acaba de prendre Castellfort. 4000 projectils han calgut.

Divendres 20
Entro a Castellfort amb camió. A la nit els rojos contraataquen.

Diumenge 22
Jo i el sergent Florià estem allotjats a una casa de Castellfort. Estem molt bé.
Els rojos canonegen el poble.

Dilluns 23
El canoneig ens causa baixes a l’ermita.

Dimecres 25
Altre contraatac roig.

Dijous 26
Comença la nostra ofensiva hi ha un canoneig que fa por. Tinc de passar amb el camió per la carretera batuda per l’enemic.
Fa un fred que pela.

Divendres 27
Acabo de presenciar les nostres esquadrilles on fan la “cadena”.[45]
Aquesta nit tinc d’anar amb el camió al lloc de [continua al dia següent]

Dissabte 28
Mando situat prop de Ares,[46] en aquests moments la nostra artilleria tira a discreció d’una muntanya propera passant els projectils sobre el nostre cap. L’infanteria va pujant a la muntanya que canonegem.

Diumenge 29
Aquesta nit l’he dormida al ras. El “convoi” d’avions nostres de bon matí ja està bombardejant.
El meu camió és el primer que entra a Ares.
Acabo de presenciar una gran batalla.

Dilluns 30
Dormo a una casa del poble. Entre els molts presoners n’hi ha un de Manlleu.
Per primera volta veig el mar jo.
Aquesta nit la faré a l’avançada prop Benasal.[47]

Dimarts 31
AVUI rebo per primera vegada carta de la meva família; estic molt content.
Està fetxada 28-3-38.
Notes: Escrites 26 cartes. Rebudes 14.
Fotografia feta al front per en Vall-llosada
Juny
Divendres 3
A la tarda prenem Villar de Canes.[48]
Entro al poble. Hi faig nit.

Dissabte 4
Faig nit a Torre de Embesora[49] (sic) al peu de la Serra Esparraguera. Ací converso amb varis presoners catalans. Em crida molt l’atenció un bastonet que tots porten com si fos un biberón, penjat amb un cordill.[50]

Diumenge 5
Passem diàriament per el balneari de Font de Segures, per Culla i Benasal.

Dilluns 6
C. R. T.
A les nits és un trànsit continu de material bèl·lic amb direcció a Adzaneta.[51] Es prepara un gran xafarranxo direcció Castelló.

Dimecres 8
Aquesta tarda prenem Atzeneta.

Divendres 10
Fa uns dies que fem vida campestre. Pel dinar fem una “paella”.
Escric a Lluís Anglada que em fagi un giro.

Dissabte 11
Entro amb el camió a La Barona,[52] poble conquistat (sic) avui. Ens reben molt bé... a canonades.

Diumenge 12
Passo per Villafamés.[53] Fem nit a uns quants quilometres més enllà, direcció Castelló.
Les nostres tropes entren a Castelló de la Plana.[54]

Dilluns 13
Avui em dono compte que és el meu sant.

Dimarts 14
El tinent del parc, com a premi de tenir el camió en bon estat, m’ha concedit 8 dies de permís. On aniré?

Dimecres 15
Un furiós tiroteo a la nit, em fa marxar d’on em disposava a dormir, “pitant”.

Dijous 16
El meu batalló entra a Moró.[55] Hi faig nit.

Divendres 17
M’entero per la carta del meu cosí que ha mort en Ramon Franc.[56]
Entro a Castelló.[57]

Dissabte 18
¡Quin entusiasme! Les noies ens tiren flors. Hi ha un bullici espantós.
Cobro el mes de març i juny: 314’60 pts.
Faig nit al campament a 8 km. de Castelló.

Diumenge 19
Faig varis viatges a Castelló a portar-hi soldats amb permís.
Avui tinc un dia molt trist doncs Castelló em reviu els temps d’abans de la guerra. Quant més alegria [l’anotació segueix al dia següent]

Dilluns 20
veig més tristor tinc.
Ahir em vaig banyar al mar junt amb els oficials.

Dimarts 21
Ens traslladem a Villareal.[58]
Cada dia de bon matí anem a comprar al mercat de Castelló. Per les tardes al Grao,[59] a banyar-nos.

Dimecres 22
A les nits tinc de marxar amb el camió de la posició, doncs cada nit els rojos contraataquen.
Aquesta nit m’han cridat ¡¡¡l’alto!!! ¡Quin sust!.

Dijous 23
Trobo per la carretera en una columna que va a descansar a Joaquim Rovira (Sansalvador) i a J. Baliellas †[60]

Divendres 24
Avui matí els avions rojos han intentat entrar a Castillo.[61] Hi ha hagut una desfilada en el mercat, de upa.

Dissabte 25
Passo les tardes amb uns alemanys de antiaeris. Són molt divertits i simpàtics.[62]

Diumenge 26
Em anat a la platja de Benicàsim a banyar-nos.

Dilluns 27
Anem a banyar-nos a Benicasim. Disfrutem molt amb una barca. Fem una paella i cap a la guerra, a sentir fresses falta gent això ho fem cada dia.

Dimarts 28
L’alemany Fritz Bus em regala una màquina fotogràfica.

Dimecres 29
Vaig a Saragossa amb els oficials del 4rt Batalló. Sortim a les 16 hores, arribem a les 22 hores.

Dijous 30
Trobo a en Ramon Baranera, a Lluís Cascante,[63] aquest a Alcanyis.
Notes:
Tinc en metàl·lic 200 pts. en total.
Escrites 27 cartes. Rebudes 18 cartes.

Juliol
Divendres 1
Torno cap a Castelló.
A 20 km de Saragossa, a causa d’un frenasso d’un Studebaker,[64] que em venia davant, i per estar la carretera mullada dono una trompada que em [segueix al dia següent].

Dissabte 2
deixo el Ford inutilitzat. Dono gràcies a St. Cristòfor per no haver-me passat res, doncs ha sigut un cop aparatós.
La grua me’l porta al parc de Palafox.[65]

Diumenge 3
Trobo als tallers a l’escrivent de l’Auto American Salón, Ramon Bofarull.[66]
Em quedo a Saragossa fins que el camió estigui arreglat.

Dilluns 4
Trobo, com de costum, molts vigatans. Passo el dia amb ells.
Degut a que tindré de permanèixer uns 15 dies a Saragossa i per estar les dispeses molt cares, vaig a menjar i a dormir al Parc; me’n faig 165 [al] dia.

Dimarts 5
Vaig a demanar a la Verge del Pilar que ens permeti juntar-nos tota la família i amb la Mercè, un cop acabada la guerra.

Dijous 7
Em trobo malament.

Divendres 8
Em porten a la infermeria del cuartel, sembla que he arreplegat el grip, sort que no estic sol..., les mosques no m’abandonen mai (avui m’ho agafo a broma).

Dissabte 9
És coincidència: dues vegades que he tingut el camió avariat, dues vegades que estic malalt.

Diumenge 10
Al migdia m’aixeco i menjo una mica. Surto a dar un tomb i per poc torno amb camilla. Me’n torno al llit.
No cal dir com barrina el meu pensament durant les hores que estic despert.

Dilluns 11
Estic molt flac, quasi no puc caminar degut segurament al grip.

Dimarts 12
Pagar Parc.
M’ha quedat un fort dolor a les cames.

Dimecres 13
Trobo a en Joanet de la Constància.[67] M’explica els detalls de la detenció del meu pare, i em dóna noves dels meus amics que resten a la zona roja.

Dijous 14
Faig revelar una pel·lícula tirada amb la meva màquina.[68]

Divendres 15
El dolor, en comptes de disminuir-me, m’augmenta. El metge del Parc em consulta.

Dissabte 16
Em vista de que no em passa, em porten a l’Hospital de la Enseñanza,[69] a Saragossa mateix. Ho faig saber a en Miquel Costa.

Diumenge 17
El metge dóna ordre d’evacuar-me a un altre hospital. Crec que em portaran a una ciutat del nord.
És l’Hospital Alfonso Carlos, de Pamplona.[70]

Dilluns 18
Acudeixo a un desfile colossal. Aquí hi trobo a en Joaquim Costa, està ferit al cap.

Dimarts 19
Fa 3 dies que em donen extraordinari per menjar. Les Margarites[71] ens serveixen pastes, cafè, anís i puro.

Dimecres 20
Cada tarda vaig al cine en una sessió especial pels hospitalitzats.

Divendres 22
Avui em trobo bastant malament, torno a tenir febre.

Dissabte 23
Avui no em llevo fins a la tarda.
Envio telegrama al Parc demanant les pts.

Diumenge 24
Vaig a confessar a l’iglésia de l’hospital, per combregar demà, doncs és el patró d’Espanya.

Dilluns 25
Ens dóna la comunió i diu la missa a l’església de l’hospital l’Exm. cardenal Gomà.[72]

Dimarts 26
M’evacuen altre volta, em porten a un poble de Navarra dit Falces.[73]
Arribem al poble en el mateix moment que l’iglésia està cremant.

Dimecres 27
Escric a Marin Lleonart de l’Hospital Alfonso Carlos.
Ja estic cansat d’hospital, voldria trobar-me ja bé per a tornar al front.

Dijous 28
Escric a la Mercè per mitjà d’en Ramon Segalés[74] de Can Toni, que l’he trobat al mateix hospital.

Divendres 29
Cada dia prenc silicilato i em fan fregues a les cames d’una solució de salicilato metilo-alcohol.
Notes:
Em resten en total: escrites 40, rebudes 18.
Dietari del temps de guerra d'Antoni Vall-llosada

Agost
Diumenge 7
Estic desanimat i trist. Un xicot m’acaba d’enterar de les dificultats i penalitats que hi han a Vic. ¡Pobre família meva! Com deu patir, i jo ací no em falta res de menjar, i pensar que falta molt encara per[1] [continua al dia següent].

Dilluns 8
acabar aquesta guerra. ¡Quant trobo a faltar als sers estimats!

Dimarts 9
Em donen d’alta a l’hospital amb 15 dies de convalescència. Com que no sé a on passar-los per no tenir cap familiar, els passaré al mateix hospital.

Dijous 11
A les tardes anem a novena a una ermita que hi ha prop del poble.

Dimarts 16
Rebo l’avís de gir.[2]

Dimecres 17
M’anuncien l’alta definitiva per demà.

Dijous 18
Me’n vaig a Saragossa. A Vilafranca baixo a cobrar el gir. Deixo les mil pts. a la Madre Carme Mascaró i Madre Teresa Viñas, perquè me les guardin.[3]
Aquesta, casualment la trobo a Saragossa.

Divendres 19
Violi em deixa 15 pts.

Dissabte 20
M’incorporo altre volta a la meva Companyia. M’hi quedo en qualitat de retén.

Dimarts 23
Cobro el mes de juny i part de juliol 325 pts.
M’imposen 100 pts. de multa a causa del xoc.

Divendres 26
Vaig a portar forces aquesta nit a Artana,[4] en convoi.

Divendres 26
C. [carta] de J. Comella notificant-me la probable mort d’en Parareda.[5]

Dissabte 27
Avui em donen, per primera a la vida, una injecció.

Diumenge 28
En Josep Comella em demana diners, l’hi giro 25 pts.
Faig amistat amb Jaume Boix, de Gironella, és de transmissions.
Notes:
Escric al tio Esteve per Alemanya i per avió.[6]
Tinc en metàl·lic 75 pts. en total.
Escrites 64 c., rebudes 32 c.

Setembre
Dijous 1
Vaig a enterro i missa d’un xofer mort per un projectil.

Divendres 2
Avui fa 4 anys que ens prometérem amb la Mercè.

Diumenge 4
Com a final de festes de la M. d. D. de Gràcia, patrona de Villareal, es fa una processó molt lluïda.

Dilluns 5
Em torna a molestar el dolor.
Envio un calendari a en Miquel.[7]
A causa d’estar el front de la Serra Espadán parat, segueixo inactiu.[8]

Dimarts 6
Vaig per enginyers a Artana. La carretera és batuda.
La “Temerosa” fa dues nits que ens fa llevar.[9]

Dimecres 7
Als vespres vaig a novena de la M. d. Déu de Gràcia.

Dijous 8
Vaig a Castelló per fer-me arreglar un queixal. No ho faig.

Dissabte 10
Cobro el mes d’agost (14 dies) 58’50 pts.

Dimarts 13
Em destaquen a la 3ª Brigada a Bechí.[10]

Dimecres 14
Estic a l’observatori al cim de la serra Espadán. ¡Quin panorama! Veig al mateix temps Castelló, el port de Sagunto i pobles intermitjos. A sota hi ha la Vall d’Uxó [Uixó], que encara és dels rojos.

Divendres 16
Visito al nebot de A. Barea, a les posicions de la s. [serra d’] Espadán. D’ací es veu perfectament com transiten els rojos per les carreteres.
Demà tinc d’anar a Saragossa per la 1ª Bandera de Falange.

Dissabte 17
Faig un viatge a Saragossa. Visito a J. Jansana i falia.[família].
Faig una visita al Pilar.

Diumenge 18
He requisat una casa estupenda, fins hi tot m’hi he instal·lat llum elèctrica; volguen-la “reformar” he produït un cort-circuit que he deixat tot el poble de Bechí [Betxí] a les fosques.

Dilluns 19
Retorno a Bechí. Visito a A. Ferrer de Morella.

Divendres 23
Se’m avaria la bomba d’aigua. Jo mateix me l’arreglo.

Dissabte 24
Sant de la meva xicota.
Em quedo altra volta al Parc.

Dijous 29
Sóc destinat a la Bateria d. 10’5, que hi ha en J. Obón.

Divendres 30
Em reintegro al Parc ¡Tan bé que estava!
El tinent em fa presentar i em demana si sé escriure a màquina.

Octubre
Dilluns 3
Vaig de suplent al 4rt Batalló.

Dijous 6
Em reincorporo al Parc.

Dissabte 8
Aquesta nit després de 4 “visites” de l’aviació roja, a la 5ª, i estant nosaltres dormint, 5 bombes han caigut al nostre Parc. Hem tingut solsament un ferit. Una de les bombes ha caigut a 10 mts. d’on jo dormia.
Pel el servei dels permisionaris, faig un vol a St. Mateo.[11]

Diumenge 9
Aquesta nit, per precaució, tota la companyia anem a fer nit amb els camions al camp ras. L’aviació roja ha tornat a tirar a les proximitats del Parc.
Mentre hi hagi lluna, farem nit a fora Villareal.[12]

Dilluns 10
De tornada de la serra on hem anat a buscar tropa, i estant al poble de Bechí, aquesta nit un avió roig ha tirat dues bombes a uns 50 mts. darrera el comboi de camions.

Dimarts 11
Cobro mes setembre 136 pts.
Té lloc la inauguració de les festes del Pilar. Avui anem a una funció de teatre, molt lluïda ha sigut.

Dimecres 12
Grans festes tenen lloc avui. Després de la missa de campanya desfilem tota la tropa davant del general Aranda,[13] recorrent els carrers de Villareal. Hem sigut molt ovacionats, especialment nosaltres els xofers, que anem de “gran gala”.

Dijous 13
Portem la tropa que va desfilar, al Grao de Castelló, a fer un dia d’esbarjo.

Divendres 14
Retornem dita tropa a la serra.

Dissabte 15
Estant a Artana he tingut “d’aguantar” una pluja de metralla roja.

Dilluns 17
Reclamo les 25 pts que vaig enviar a en J. Comella i que no les ha rebut.

Dimarts 18
Torno de servei al 4rt Batalló.

Dimecres 19
Es disfruta, per ací, d’un clima immillorable; no fa fred ni de nit ni de dia.

Dissabte 22
Hi ha l’atmosfera molt enrarida, estem a l’expectativa d’un probable atac roig per aquest sector.[14]

Dissabte 29
Sant del meu germà.

Diumenge 30
Destacat a enginyers.[15]
Prop d’Artana, a una curva, un camió se’m tira damunt del meu quedant ell destrossat. Hi han hagut dos ferits que els he portat al lloc de socors d’Artana. Sortosament el meu camió ha rebut poc.

Dilluns 31
He arribat a les primeres cases de Eslida,[16] poble situat entre les dues línies de foc.
Notes:
Cartes escrites: 26, rebudes 19.

Novembre
Dimarts 1
Rebo una sèrie de postals d’Alemanya que me les envia la Sra. Käthe.[17]
A les nits ja comença a fresquejar.
Faig 150 pts. de M.

Diumenge 6
Cobro 50 pts. de 4 viatges de garrofes.

Dilluns 7
En aquests moments s’ha desencadenat un furiós atac a les proximitats de Villavieja[18]. Són les 7 del matí.
Tot el dia han atacat els rojos. Un batalló s’ha adentrat dos km. al nostre terreny i els hem copat 700 pre. [presoners i] 6 tancs.
Totes les nostres carreteres estan batudes.[19]

Dimarts 8
Ens traslladen al camp de la batalla a reforçar la 83 D. [Divisió][20] Hi entro de nit; la passem tota sense dormir. A la matinada, al portar el cafè a la companyia, una bala ha sigut parada miraculosament, pel travesser mitger del parabrís. En cas d’haver passat, forçosament m’hauria tocat. Les bales passen a cents per sobre el nostre cap. Paro i ens refugiem a unes trinxeres.
El canoneig no para ni un moment en tot el dia per part dels rojos.

Dimecres 9
Estem a les proximitats de Nules.[21] En tota la nit no ha parat el tiroteig ni el bombardeig.
Al retorn de subministrar, ja prop de la nostra cuina, quatre projectils em cauen a uns 10 mts. al costat i davant de la camioneta; segueixo sense parar, invocant a la Verge Santíssima. No m’ha passat res, a pesar de quedar cobert de la terra que ha aixecat els projectils. I un obús ha caigut a unes 6 passes d’un pagès. No sé si l’han ferit.

Dijous 10
Aquesta matinada l’aviació roja ens metralla estan a les trinxeres.
Tinc de seguir repartint el cafè a varies posicions, enmig d’una pluja de bales.
Avui som nosaltres els qui ataquem. Les nostres bateries vomiten els projectils a milers, tots passen per sobre nostre.
Diuen que la infanteria nostre, en aquests està avançant.
Trobo a en Pere Cuadrench que també està ficat al “jaleo”.
Em relleven.

Divendres 11
Em vaig a reincorporar a la 10 zapadors (sic). És de nit, plou i m’extravio.
Rebo c. [carta] del pare, Mercè, Miquela i Esteve, mitjançant la Käthe. Tinc molta alegria.

Dissabte 12
Prop de Nules, al camp de batalla, trobo a en Joaquim Junyent.[22]
A Villareal en Joan Riubrojent.[23]
Avui és un dia de calma. No se sent ni un tir ni un canonasso (sic).

Diumenge 13
Passo les hores vagaroses llegint i escrivint a la platja.

Dilluns 14
Visito els tancs conquistats a l’enemic.

Dimecres 16
Cobro el mes d’octubre 100’25 pts.

Dissabte 19
Ens traslladem tota la Cnyia. [Companyia] a Villareal a descansar.
Trobo a en Ramon Baranera que ha vingut a Villareal.

Diumenge 20
En Baranera em ve a visitar a Villareal des de Castelló. Al marxar em deixa una profunda tristor.

Dilluns 21
Envio per la Creu Roja, un missatge al tio Llucià.
M’entero de la mort d’en Pere Francitorra.[24] Present.

Dimarts 22
Ens traslladem altra volta a Artana.

Dimecres 23
Cobro 15 pts. [de] transports [de] garrofa.

Divendres 25
Sant de la tia.
Felicito a en Miquel.

Desembre
Divendres 2
Em faig arreglar un queixal després d’haver calgut 3 visites.
Em reincorporo al Parc després d’haver servit 35 dies a Zapadors.[25]

Diumenge 4
Rebo la 1ª carta d’en Siset.[26]
Festa dels artillers; per ells es celebra una missa molt lluïda. A la sortida hi ha desfile militar.
Destacat a la 1ª Bandera.[27]

Dilluns 5
Visito a en J. Boix a la Serra Espadán.

Dimecres 7
Ve a visitar-me en Miquel.[28] Anem al cine.

Dijous 8
Anem a dinar amb en Miquel a la serra. Es la festa de la infanteria.
En Ton[29] m’ha obsequiat amb un dinar a la serra que ens hem llepat els dits.

Divendres 9
He vist el mar i m’hi he mullat. M’ha impressionat molt.
Escrivim al tio Sagis,[30] per la Käthe.
Ens tirem unes fotos.

Dissabte 10
Anem a cine a Castelló.

Diumenge 11
Anem a teatre a veure varietés amb en Miquel.

Dilluns 12
Escrivim al tio Sagi per la Käthe.
Em despedeixo (sic) d’en Miquel que marxa ja a Sta. Eulàlia.
Ens tirem unes fotos al Grao.
L’hi regalo 50 pts.

Dimarts 13
Cobro el mes de novembre 143 pts.

Dimecres 14
Tot fa preveure una probable gran ofensiva nostre sobre Catalunya.[31]
Estic molt animat.

Dijous 15
Ens traslladem amb la 1ª Bandera a Artana.
Tiren els rojos amb artilleria.

Divendres 16
En tot el dia no ha parat el foc artiller dels rojos sobre el poble.

Diumenge 18
Al Parc em donen roba.

Dimecres 21
Compleanys meu, 27.
Rebo c. [carta] de Mta. Arrom sol·licitant-me per afillat c/22.

Dijous 22
Per el bon comportament, conservació del camió i per haver tingut poques averies, em dóna el capità 50 pts. i 10 dies de permís per passar les festes a la meva llar, cosa això que no ho accepto.

Divendres 23
Cobro 10 pts. del recader.
Es trenca el front de Catalunya.[32]

Dissabte 24
Cobro 10 pts. més del mateix.

Dilluns 26
Sant del tio.

Dimarts 27
Cobro 60 pts. de G.

Divendres 30
Cumpleanys de la Mercè.

Dissabte 31
S’ha desencadenat un furiós canoneig per part nostre per apoderar-nos del castell d’Uxó.[33]
Cau a nostre poder.
Notes:
Pts. rebudes 1.634’10
Pts. dispen. 1.409’10
Entr. 225
En efect. 450
_______________________________

     Pel que fa a la correspondència d’en Ton Vall-llosada, rebuda o escrita per ell, n’hem destacat uns quants noms, els més sovintejats, que relacionem tot seguit.
Carles Bassas i Cuní, que estava destinat, com a sanitari, a l’Hospital Militar de Cestona, a Gipúzkoa. Més tard va ser destinat a la 5a Cia. Sanitat 61a Divisió Barbastre.[34]
Josep Vilà i Canyelles, va estar a l’Hospital Alfonso Carlos de Pamplona. Joaquim Costa i Velasco. Alferes a la 1a Bandera del Terç de Ntra. Sra. de Montserrat.
Jaume Vila, que pertanyia al Parc d’Artilleria de Burgos, i estava en un destacament al poble d’Hurones, d’aquella província.
Lluís Arumí i Fargas, estava a Sant Sebastià. Un cop van entrar les tropes franquistes a Vic, Arumí va ser nomenat Fiscal Municipal suplent.
Comandant Fernando Vives, que era Auditor de Guerra a Burgos.
Secundí Aulí, que s’estava a Sijan o Sigean, localitat del Rosselló.
Josep Casals (Dachs), de la perfumeria Casals “Can Dachs”, de la Rambla de l’Hospital. Estava destinat a Sanitat Militar, Secció Higiene i Desinfecció. C. E. Navarra.  
Miquel Furriols, que servia a la 1ª Bandera de Falange de Catalunya.
Esteve Castells i Gironès, que era de la Garriga, estava a la 3a Companyia del Terç de Ntra. Sra. de Montserrat. El seu germà, Joan, que havia estat amagat al Raurell amb en Ton Vall-llosada, estava destinat a Artilleria Muntanya nº 2 Div. 85, 14 Bateria.
Manuel Barea Arnal, combatent a la Serra d’Espadà, era nebot del comandant Andrés Barea Malo.
Salvador Puntí i Puntí, que combatia amb els de la 1a Companyia del Terç de la Nostra Senyora de Montserrat.
Francisco Alemany, que estava a Sevilla.
Josep Comella i Bassas, destinat a la caserna d’Infanteria Grup Jaca, a Santoña (Cantabria).
Miquel Ferrer i Melià, era capità de la Falange amb destinació a Palma de Mallorca.
Agustí Toll i Massana, destinat a Daroca (Saragossa), a la 4ª Bateria de Obusos 15’5. I el seu germà, Joan, destinat al destacament d’artllilleria del Parc nº 6, a Porviesca (Burgos).
A banda de les monges Carme Mascaró o Teresa Viñas, o amb els residents a París, H. G. Cornet, i René Delame.
També hem trobat que rebia correspondència de Radio Verdad.[35]


ANNEX
Document n. 1
Noranta-quatre ciutadans de Vic, excombatents de l’exèrcit de Franco, signen un document a favor de Joan Anglada i Vilardebó[1]
     Per tal d’entendre una mica la situació d’aquest conegut advocat de Vic, transcrivim un parell de fragments d’unes cartes. Una és de durant la guerra, i l’altra d’un cop acabada aquella.
     La primera carta és de Maria d’Abadal i Pedrals al seu marit Joan Anglada que ja havia fugit de Vic i es trobava a Sant Sebastià..
     Cap d’any de 1937 des de Vilassar de Mar.
     «... estic contenta ara de saber-te tranquil i lliure; i pensar que vàrem badar tant tots dos; sem fa una quimera! Si als germans els podem fer un monument a nosaltres ens poden coronar per tontos, no et sembla? Ara es clar que si hagués vingut jo i la quitxalla com havíem pensat no sé si menjaríem. En fi, em de pensar que vàrem tenir una bena als ulls que D. sap perquè. La qüestió és que ara pots reposar lliurament, i mirar si pots fer quelcom per nosaltres, doncs sembla que això es va allargant, molt, (...)»[2]

     La segona carta, que porta la data de 2 de març de 1939, escrita des de San Sebastià per Joan Anglada i adreçada a la seva germana Pilar. Aquest n’és un extracte.
     «Lo de nuestro pueblo se va organizando pero poco a poco. Se ha constituido una comisión gestora que preside el abogado José Sala Molas (anciano) y de la cual forman parte Juan Puigcerver, Luís Massana, José Vilaplana Pujolar (el padre) José Benito (sic)[3] y alguno más del mismo color.[4] Se cree que será interina. (...) se cree que cuando se desmovilice entrará el elemento joven combatiente, y tengo en ello esperanzas. De Juez de 1ª Instancia, actúa el padre Vilaplana. Hay un Juez militar (notario) del que el Sr. Sans me ha hecho muchos elogios. Mucho rigor para los asesinos y ladrones, justicia sencillamente pero con espíritu noble y amplio. Se ha constituido en casa Masferrer (Can Quico). Por cierto a Comas,[5] el de Cantoni se lo han embargado todo, tienda y edificios; esto y más se merece.»[6]
______________

     Ofici adreçat al Il·ltre. Sr. Degà del Col·legi d’Advocats de Vic, el 4 de març de 1943, pel Governador civil de Barcelona.

     L’any 1943 s’obre expedient contra l’advocat Joan Anglada i Vilardebó, com: «autor de numerosos artículos de propaganda separatistas publicados en el periódico del mismo matiz “La Gazeta de Vich” hechos que han sido comprobados en virtud de información practicada por la Jefatura Superior de Policía de esta Capital; de la que se desprende además que siendo muy joven ingresó en la Entidad “Catalunya Vella” de carácter autonomista; asociación integrada por un conglomerado de separatistas, republicanos y anarco-sindicalistas; destacándose prontamente en el grupo separatista el Sr. Anglada Vilardebó hasta el punto de capitanearlo, interviniendo de manera directa y activa en las elecciones, siempre en contra de la Unidad de Española. Firma, Antonio F. de Correa.»[7]

Document a favor de Joan Anglada[8]
«Los infraescritos, soldados todos del EJERCITO NACIONAL y vecinos de la Ciudad de Vich, DECLARAN bajo su responsabilidad que conocen perfectamente al Abogado y vecino de la misma don JUAN ANGLADA VILARDEBO; que dicho Sr. tuvo que huir de la Ciudad al estallar el Movimiento pues era buscado para poder asesinarle, que su domicilio fue asaltado por los rojos y saqueado; que el mismo pudo llegar a San Sebastián desde principios del año 1937 y demostró su incondicional adhesión al Movimiento y en especial al Ejército Nacional, preocupándose de animar a los combatientes, escribiendo a muchos, interesándose por sus cosas, mandándoles correspondencia de sus familias, enviando a los que más lo necesitaban los objetos y socorros que necesitaban, obsequiándoles en sus permisos, cuidando de sus asuntos; tramitación de instancias y en fin ayudándoles a todos en todas las formas posibles y que tanto aprecian y agradecen los combatientes en el frente, con el mayor desinterés y evidenciando en sus cartas todo su entusiasmo por el Ejército y su adhesión al Caudillo y sus consignas, como podrían demostrar por la correspondencia causada.
»Y para que conste lo firman en Vich a catorce de julio de 1939. Siguen las firmas.»[9]


Ciutadans de Vic a favor de Joan Anglada

noms
regiment on van combatre
Rafael de Abadal
1ª División Caballería
Manuel de Abadal
Aviación Nacional-1 Cóndor
Lorenzo Alemany
Sanidad 18ª Cía.
Jaime Anglada Mataró
América nº 23 5ª Cía.
Jaime Anglora Coma
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
José Arará
Regimiento Valladolid nº 20 Batallón 522º
Miguel Arará
Tercio C.P.
A. Arumí
Radio Requeté Campaña
Agustín Arumí
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Ramón Ausió
Regimiento San Marcial nº 22 11º Batallón
Luís Baliellas
Teniente Infantería O.P.
Ramón Baranera
Cía. 7ª Automóviles
Ignacio Barniol
Vº Cuerpo E.
Tomás Bartrolí
1ª Bandera Aragón FET
Carlos Bassas
5ª Cía. Sanidad 61ª División Barbastro
Rosendo Bausells
3er Batallón Regimiento Flechas Azules
Ramón Bayés
Grupo Esquiadores
J. Benito
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
A. Brugarolas
Destacamento Palencia Automóviles
Mariano Callís
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Luís Camprodón
Servicio Nacional de Propaganda
Agustín Camprubí
Motorista Ejército Levante
Ramón Camps
Batallón Zapadores nº 7 2ª Cía.
José Carol
1ª Bandera Cataluña FET
J. Casals
Sanidad Militar Cuerpo Urgel
Manuel Casals
Cía. Transmisiones 61ª División
Francisco Casanova
52ª Comandancia Intendencia 6ª Cía.
José Catalá
División Mixta Flechas Verdes
S. Claveria
Parque Artillería Burgos
Segismundo Clos
  Bandera de Aragón FET
Rafael Codina
Cuerpo Intendencia 1ª División Navarra
Jesús Codinachs
3ª División Navarra 43ª Cía. Automóviles
José Colomer
28ª Batería Antiaérea 10º Grupo
Jesús Conill
Jefatura Milicias
Miguel Costa
1ª Bandera Cataluña FET
Ramón Costa
Regimiento Infantería Granada nº 6 Batallón 145º
J. Costa
Batallón Ametralladores C. E. Maestrazgo
José Costa
Falange Naval de Baleares
José Costa Castany
Teniente S.G.C.
José Cunill
Batallón 140º San Marcial
R. Cunill
4ª División Navarra. Sección Policía
Antonio Dou
Jefatura Sanidad 15ª División C.E. Levante
Luís Espona
Motorista E. M. Cuartel General
J. Estevez
Parque Automovilismo 5ª Región M.
José Febrer
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Miguel Furriols
  Bandera de Cataluña FET
Jorge Gamissans
Batallón 1º San Marcial
Javier Illa Bach
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Arturo Jorba
Batallón Esquiadores 2ª Cía.
José Maciá
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
José Maciá
Servicio de Municionamiento
Juan Maciá
1ª Bandera Aragón FET
Juan Masrramo
n
Sargento Grupo 65/17 1ª División Navarra
M. Noguera
Batallón 107º División 105ª
Juan Orriols
Grupo de Esquiadores
Juan Pla
Batería del 2º Montaña
José M. Pou
11º Ligero de Burgos
Alberto Pou
1ª Bandera Catalana FET
Joaquín Puigserinanell
Automovilismo VIª Región M.
Salvador Puntí
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Salvador Puntí T.
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Ramón Riera
Teniente Cuerpo Ejército Navarra
Camilo Riera
Capellán Alférez 5º Regimiento Granada 6º
José Riera Carol
Batallón 134º Sicilia 8 1ª Cía.
Juan Riera Rius
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Javier Roca
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
J. Roca
Batallón Zapadores 24ª Cia.
Ramón Roca
4ª División Navarra 1er. Batallón Flandes
Luís Roca
4º Batallón La Victoria  4ª División Navarra
José Rosés
Comandancia Art. 5ª División Navarra
José Rovira
Chofer de C.G.Q.
José Rovira
Batallón Grupo de Regulares Larache
Ramón Saborit
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Manuel Saborit
San Quintín 4ª Cía.
Juan Saborit
Batallón Montaña Flandes 4ª Cía.
Miguel Saborit
8ª Cía. de Carros de Intendencia
G. Sans
35ª Unidad Automóviles-Aviación
Jaime Segalés
Reserva General Art. 11ª G. 2ª Batería
Luís Serdá
5ª Cía. Sanidad 61ª División
Guillermo Serra
Sargento Tercio Ntra. Sra. de Montserrat
Pedro Serra
1ª División Navarra
José Serra Sala
12ª División  B. 161º P. M. Madrid
Pedro Solá
Parque Artillería Burgos Miajadas
José Tarradellas
Cía. Circulación Zona Vanguardia
Tomás Toll
4ª Batería Obuses 11º Regimiento Ligero
Agustín Toll
4ª Batería 11º Regimiento Ligero Maestrazgo
A. Vall-llosada
División 55ª Automóviles
Jaime Vila
Parque Artillería de Burgos
Antonio Vila
Regimiento Transmisiones 2ª Cía. Pardo
M. Vilá
Tercio Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
Joaquín Vilaplana
Brigada Sanidad 1ª Región
José Vilarrasa
Aviación Nacional 9-G 18
Antonio Ylla
19ª Batería Antitanques 2º Grupo
Miguel Ylla
6º Grupo Sanidad Tren Hospital nº 1

Document n. 2[2]

Relació de desertors i de provables desertors
noms

Joan Abel Puig
desertor
Pere Abel Puig
desertor
Llorenç Alemany Camps
desertor
Francesc Alemany Camps
desertor
Fèlix Alier Riera
desertor
Josep Anglada Jofre
desertor
Miquel Arara Riera
provable
Pere Arbós Colomer
desertor
Agustí Arumí Seuva
desertor
Llorenç Ausió Comerma
desertor
Ramon Ausió Comerma
desertor
Anton Balasch Company
desertor
Felip Balasch Company
desertor
Joan Balasch Company
desertor
Carles Bassas Cuní
desertor
Ramon Bayés Vayreda
desertor
Josep Bayot Colom
desertor
Carles Bertrana Forcada
desertor
Llucià Bou Costa
desertor
Miquel Bruguerolas Boixeda
desertor
Ramon Campà Ylla
desertor
Pere Camps Coma
desertor
Jaume Castells Saborit
desertor
Segimon Claveria Cors
desertor
Pelai Codina Deordal
desertor
Rafael Codina Deordal
desertor
Josep Coll Bardolet
desertor
Carles Comas Pratsobrerroca
desertor
Manuel Comella Riera
desertor
Manuel Conill Sans
desertor
Josep Cunill Ricart
desertor
Josep Fabré Sitjà
provable
Joan Font Farrés
desertor
Eudald Fontarnau Capdevila
desertor
Josep Fontarnau Capdevila
provable
Miquel Furriols Bardolet
provable
Antoni Garreta Pastor
desertor
Manuel Garreta Pastor
desertor
Ramon Garreta Pastor
desertor
Jaume Genís Rius
desertor
Josep Genís Rius
desertor
Joan Grau Sitjà
provable
Joan Herrero Cunill
desertor
Josep Macià Pou
desertor
Ramon Massallera Verdaguer
desertor
Pere Molas Garriga
desertor
Josep Oliva Relat
provable
Jaume Ollich Pons
provable
Joan Orriols Monset
desertor
Miquel Parés Alemany
desertor
Agustí Pla Bau
desertor
Joan Pla Comerma
provable
Ramon Pla Bau
desertor
Martí Pou Fontarnau
desertor
Lluís Pujol Matavera
desertor
Joaquim Riera Comella
desertor
Josep Riera Carol
desertor
Manuel Riera Comella
desertor
Josep Riera Comella
desertor
Xavier Roc Vinyes
desertor
Ramon Roca Torrents
provable
Jesús Roses Bergue
desertor
Josep Roses Bergue
desertor
Josep Rovira Cuspinera
desertor
Manuel Rovira Cuspinera
provable
Anton Saborit Serratosa
desertor
Miquel Saborit Serratosa
desertor
Josep Sanglas Caralt
desertor
Constanti Serra Bardolet
desertor
Guillem Serra Bardolet
provable
Josep Serra Franch
desertor
Miquel Serra Franch
desertor
Ventura Seva Billaret
desertor
Antoni Solà Castells
desertor
Pere Solà Castells
desertor
Joan Surinyach Salazar
desertor
Agustí Toll Massana
desertor
Joan Toll Massana
desertor
Tomàs Toll Massana
desertor
Ramon Torrents Rius
desertor
Joan Tort Crespi
desertor
Antoni Vall-llosada Costa
desertor
Ramon Vidal Pietx
desertor
Jaume Vila Soler
desertor
Anton Vilà Canyelles
provable
Josep Vilà Canyelles
desertor
Miquel Vilà Canyelles
desertor
Josep Vilarrasa Julià
desertor
Joan Vinyeta Romeu
desertor
Enric Vinyolas Muntaner
desertor
Miquel Ylla Casals
provable
Joan Ysern Iserns
desertor

Document n. 3[3]
«Habiéndose dispuesto por la superioridad, que los batallones de retaguardia sean los que intervengan en la recuperación de prófugos, ruego a Vd. se sirva remitirme una relación detallada de nombres, apellidos, domicilios y todos aquellos datos que puedan interesar, relacionados con los individuos de los reemplazos movilizados y que han dejado de hacer su presentación, para poder efectuar la debida investigación. Salud y República. Vich, 9 de noviembre 1938

Relació de fugitius
noms
Manuel Abadal Pedrals
Joan Abel Sanz
Joan Anglada Vilardebó
Mario Anglada Vilardebó
Manuel Anglada Vilardebó
Manuel Anglada Jofre
Francesc Arumí Fargas
Lluís Arumí Fargas
Salvador Baliellas Berengueras
Lluís Baliellas Godayol
Joan Bansells Riera
Fèlix Bertrana Forcada
Família Boré
Josep Calderó Casanova
Francesc Calderó Casanova
Anton Calderó Casanova
Ramon Calderó Casanova
Francesc Campà Soler
Francesc Casabosch Pasqués
Tomàs Castells Mir
Josep Claveras Roca
Joan Comella Colom
Manuel Comella Mora
Josep Costa Rocs i família
Esteve Costa Roca
Josep Cuspinera Santesmases
Joan Dou Blancafort
Joan Font Roura
Carles Forcada Homs
Josep Forcada Homs
Manuel Gros Raguer
Josep Lasaleta i família
Josep Maresch Dou
Lluís Massana Masvidal
Pere Massana Masvidal
Família Miravet
Manuel Pladevall Colom
Albert Pladevall Colom
Carles Pladevall Colom
Josep Portavella Serdà
Jeroni Portavella Serdà
Camilo Porties Vall-llosera
Família Pratdesaba
Joan Puigcerver Vilaseca i família
Jordi Puigdollers Prat
Gaspar Pujol Matavera
Gonçal Ramon Boada
Josep Ricart Fargas
Lluís Roca Villaret i muller
Lluís Roca Vilardell
Josep Rocafiguera Pou
Lluís Rocafiguera Vila
Pau Rovira Puntí
Miquel Rovira Serrabassa
Rafael Sala Gallifa
Gustau Sans Pedrals
Josep Serdà Prat
Família Vaquer
Lluís Vaquer Riera
Joan Vila Tallada i fill
Ramon Viñas Comella

Document n. 4[4]
Relació de regidors durant la revolució
«Don José Sala Molas, Alcalde Presidente del Ayuntamiento de la Ciudad de Vich,
CERTIFICO: Que en los antecedentes obrantes en esta Alcaldia, resulta que durante el dominio rojo actuaron con el cargo de concejales los Sres. que a continuación se relacionan pertenecientes a los partidos que integraban el frente popular:»

Regidors i càrrecs durant la revolució

nom
càrrec
situació
José Aguilar Bruguera

S. Ramón Baix (afueras de Vich)
Felipe Alcubierre Peleato

detenido
Luis Aumatell Casellas
Teniente Alcalde
fugitivo
Manuel Baillo López
del Comité rojo
fugitivo
Luis Balaguer Bonaventura

residente en Vich, calle S. Pablo 46
José Bassols Sala

domiciliado en Vich, calle de Gurb, nº 12
Juan Bau Comas

domiciliado en Vich, calle Capuchinos 7
Ramón Bosch Simón

fugitivo
Manuel Calafell Galí
del Comité rojo
fugitivo
Miguel Cañellas Mas

condenado por el Tribunal Militar
José Caralt Torrents

domiciliado en Vich calle Remedio
José Carol Arimany

domiciliado en Casitas Caldetenas, Vich
Ramón Collell Baborés

fugitivo
José Comas Puigcercós

condenado por el Tribunal Militar
Juan Constans Valldaura

domiciliado en esta ciudad, ctra. Roda
José Dam Teulats
Teniente Alcalde
detenido
Salvador Dordal Bosch
Alcalde
condenado por el Tribunal Militar
Miguel Fábregas Corominas

fugitivo
José Fabregó Verneda

condenado por el Tribunal Militar
José Ferrarons Rovira

fugitivo
Juan Fitó Vilardell

fugitivo
Prudencio Flamenco Medel

fugitivo
Manuel Font Marqués

fugitivo
Carlos Forcada Subirachs

fugitivo
José Franquesa Vidal
del Comité rojo
fugitivo
Francisco Freixenet Alborqués
presidente del Comité rojo
fugitivo
Juan Frexenet Pou

fugitivo
Miguel Gabarrós Vila

difunto
Jaime Jutglar Verdaguer
Vice-presidente del Comité rojo
fugitivo
Enrique Juvany Castells
Teniente Alcalde
fugitivo
Celso Marina Castaño

fugitivo
José Marsinyach Cabanas

domiciliado en esta ciudad, c.Capuchinos
José Mas Musach

fugitivo
Luis Mulas García

fugitivo
Modesto Nicolau Pujol

fugitivo
José Oliva Fábregas

fugitivo
Ramón Om Berengueras
Teniente Alcalde
detenido
Luis Oms Vallbona

fugitivo
Ramón Padrisa Parareda
Teniente Alcalde
condenado por el Tribunal Militar
Tomás Pastoret Armengol

domiciliado en Vich, calle c. Nueva 89
David Poveda Campoy
del Comité rojo
fugitivo
José Pujadas Casalí

detenido
Jaime Rovira Berenguera
Teniente Alcalde
detenido
Luis Rovira Prat

fugitivo
Pedro Rufí Petit

fugitivo
Ramón Sabatés Vilaró

fugitivo
Luis Sala Relats

domiciliado en c. Nueva 63 de esta ciudad
Ventura Sala Casals

domiciliado en esta ciudad Plaza Vieja 6
Mariano Serra Badell
Alcalde
fugitivo
Juan Serra Molist
Teniente Alcalde
fugitivo
Mariano Soler Guitart

detenido
Joaquin Tañá Cividi

detenido
José Vila Rafat

condenado por el Tribunal Militar
Jaime Vilá Moncau
Teniente Alcalde
fugitivo
Francisco Vilá Rovira

fallecido
Luis Vilarnau Berengueras

fugitivo
Andrés Vilaró Molas

detenido

Y a los efectos interesados por el Tribunal de Responsabilidades  políticas, libro la presente en Vich a veintiuno de Agosto de mil novecientos treinta y nueve.- Año de la Victoria

______________________

     Volem deixar constància del nostre agraïment, molt especialment i en primer lloc, a M. Teresa Vall-llosada i Casacuberta, perquè gràcies a ella hem pogut donar a conèixer el dietari, les cartes i les fotografies del seu pare de durant la guerra.
     També el nostre agraïment a: Manel Alibés i Bassas, Francesc de Rocafiguera i García, Imma Franquesa i Serra, Angelina Verdaguer i Tarrés, Fina Presseguer i Etxebarria (†), Teresa Llach i Galilea, Àngela Díez i Tomàs, Francesc Vergara i Linares, Montserrat Costa i Vilatimó, Lluïsa Rovira i Riera, Josep M. Franquesa i Anglada, Domènec Mulas i Díaz (†), Wences Vilar i Nieto, Enriqueta Anglada i d’Abadal, Joan Bach i Casamitjana, Pere Pi i Cabanas.
 ______________________

Bibliografia
Adillón i Baucells, Miquel. El último soldado del POUM.
Bassas i Cuní, Antoni. La Guerra Civil a Vic: dietari 1936-1939. Eumo editorial, 1991.
Alemany i Riera, Lluís. Notes de dietari de les penalitats que m’han esdevingut durant el període de dominació roja en la nostra estimada Pàtria. Exemplar mecanografiat, s/d.
Cascante Dávila, Luis M. Vicisitudes y vivencias de una peligrosa aventura. Evasión a Francia (del 26 de enero de 1938 al 1º de febrero del mismo año. Desde “El Raurell” (Brull) hasta Hendaya. Text mecanografiat, s/d.
Casanovas i Prat, Josep. Quan les campanes van emmudir. Patronat d’Estudis Osonencs, 1993.
Cunill i Sanz, Isidre. Los sicarios de la retaguardia (1936-1939). Ed. Styria, 2010.
Esculies i Serrat, Joan. Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys. Edicions de 1984, 2011.
Espona i Bayés, Candi. Entre el roig i el blau. Memòria de la guerra i altres coses: 1934-1942. Publicacions Abadia de Montserrat, 2002.
Espona i Serinanell, Lluís. Les meves memòries (1919 – 1994). Ed. Ausa, 1995.
Farrés i Sucarrat, Esther. La repressió franquista a Vic (1939 – 1945). Publicacions del Patronat d’Estudis Osonencs, 2008.
Hernández Holgado, Fernando. Mujeres encarceladas. La prisión de Ventas: De la República al franquismo, 1931 – 1941. Ed. Marcial Pons, 2003.
Marin i Silvestre, Dolors. Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Diputació de Barcelona, 2004.
Nonell i Bru, Salvador. El laureado Tércio de Ntra. Sra. de Montserrat. Hermandad Del Tércio de Ntra. Sra. de Montserrat, 1992.
Orwell, George. Homenatge a Catalunya. Ed. Ariel, 1972.
Pujadas i Farrés, Pere. Records i vivències d’un santboià del segle XX. Edició de l’autor, 1994.
Quibus i Pomar, Jesús. Misioneros mártires. Gráficas Claret, 1942. 
Reventós, Joan i Reventós, Jacint. Dos infants i la guerra. Records de 1936-1939. Club editor, 1974.
Reverte, Jorge M. La batalla del Ebro. Ed. Crítica, 2003.
Sanyes i Capdevila, Elisabet. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Fundació Col·legi Sant Miquel dels Sants, 2009.
Téllez Sola, Antonio. Sabaté. Guerrilla urbana em España (1945 – 1960). Ed.Virus,1992.
Les Actes del Ple de l’Ajuntament de Vic. Ajuntament de Vic, 2006.

Premsa
El Diluvio
L’HoraNova
Sembrar
La Vanguardia

Fonts consultades
Arxiu Comarcal d’Osona (ACOS)
Arxiu Municipal de Vic (AMV)
Arxiu i Biblioteca del Bisbat de Vic (ABEV)
Arxiu de la família Vall-llosada (AFV)
Arxiu de la família Diez (AFD)
Arxiu Carmelites de la Caritat (ACC)

Entrevistes
Miquel Adillón i Baucells, feta el dia 20 de novembre de 2006. El Brull.
M. Teresa Vall-llosada i Casacuberta, fetes els dies 1 i 8 de febrer de 2010. Vic.
Abert Manent i Segimon, feta el dia 10 de juny de 2010 (per telèfon). Barcelona.
Àngela Díez i Tomàs, feta el dia 13 de gener de 2011. Vic.
Domènec Mulas i Díaz, feta el dia 12 de gener de 2012. Vic.

Procedència de les fotografies
Família Vall-llosada
Arxiu Comarcal d’Osona. Fons Antoni Vall-llosada
Arxiu Xavier Cateura i Valls
 ____________________

Publicat a AUSA n. 173. Any 2014.

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/282783
 

[1] El 30 de març de l’any 1940, a Vic i havien 175 excombatents. El delegat comarcal dels excombatents, era Lluís Baliellas i Godayol. Correspondència 1940 (AMV).
[2] Correspondència de l’any 1938 (AMV). Elaboració pròpia.
[3] Correspondència de l’any 1938 (AMV). Elaboració pròpia.
[4] Correspondència de l’any 1939 (AMV).

[1] Joan Anglada i Vilardebó (Vic, 1895 - 1979). Advocat i periodista, havia estat regidor de l’Ajuntament de 1931 a 1936, per Catalunya Vella. Durant el primer temps del règim franquista, fou desterrat de la seva ciutat, per les seves passades activitats catalanistes. El setembre de 1924, en plena Dictadura de Primo de Rivera, ja havia estat acusat de separatista, junt al seu germà Manel.
[2] Arxiu Família Anglada i  d’Abadal.
[3] Es tractaria de Ramon Benito i Rafart, integrant de la primera Comissió Gestora: «Així, el 2 de febrer de 1939, José M. Salcedo Ortega, capità honorífic del cos jurídic militar, en nom del general en cap del cos d’exèrcit del Maestrat, nomenà un alcalde accidental en la persona de l’advocat Josep Sala i Molas, i quedà constituïda la primera Comissió Gestora de la ciutat de Vic sota el franquisme. Josep Sala Molas esdevenia l’alcalde-president d’una gestora formada també per Josep Vilaplana Pujolar, com a tinent d’alcalde, i per Lluís Massana Masvidal, Ramon Benito Rafart, Ramon Codinachs Reixach i Joan Puigcerver Vilaseca com a regidors.» FARRÉS I SUCARRAT, Esther. La repressió franquista a Vic (1939-1945). Publicacions del Patronat d’Estudis Osonencs, 2008, p. 35-36.
A més cal destacar que: «La instrucció dels expedients de depuració fou dirigida, al Consistori de Vic, per Lluís Massana i Ramon Benito, membres de la gestora municipal, que portaren a terme la seva tasca fonamentant-se en el recolzament o no a les autoritats “rojas”, la seva col·laboració amb el “Movimiento” i el seu passat polític.» FARRÉS I SUCARRAT, E. Op. Cit. p. 221.
[4] Joan Puigcerver i Vilaseca, militar d’intendència, natural de Vic. Lluís Massana i Masvidal, que el 2 de febrer de 1939, va ser nomenat Fiscal Municipal suplent de Vic. Va formar part de la primera gestora de l’ajuntament constituït després de la guerra, i un temps (octubre 1939) fou alcalde accidental. L’any 1933 havia estat president del Centre Tradicionalista de l’Alta Muntanya, de Vic. Josep Vilaplana i Pujolar, que havia estat caporal del Somatén del Partit de Vic durant la Dictadura de Primo de Rivera i que va ser tinent d’alcalde en la primera gestora de l’ajuntament franquista.
[5] No hem trobat dades sobre ell.
[6] Arxiu Família Anglada i d’Abadal.
Aportem aquí un cas entre els molts que podríem reproduir, de la “torna” amb que els franquistes “catalans”, van pagar als que de bona fe van creure que es respectarien els drets de la nostra terra, llengua, tradicions i costums. Un d’aquests cassos és el que ens va deixar escrit, en el seu volum de memòries, en Lluís Espona i Serinanell, referit, a Manel Anglada, germà d’en Joan. 
«A Vic hi havia una família d’extrema dreta, anticatalanista, que amb el senyor Anglada, sempre hi tenien raons. Quan va venir la tamborinada, el Sr. Manel Anglada va haver-se d’amagar en aquells boscos de Muntanyola, ja que aquells botxins del Comitè de Vic l’haurien mort. Per fi, amb la seva família va poder marxar en vaixell cap a Marsella, i després a Sant Sebastià, ciutat refugi dels catalans. Als pocs dies d’arribar a Sant Sebastià el varen detenir per una denúncia que li havia fet aquell vigatà anticatalanista per “rojo separatista”. En aquell temps l’haurien pogut condemnar a mort. De “rojo”, res de res; de separatista, crec que tampoc; ara, de catalanista, liberal, conservador, com el primer. En aquells temps i molts anys després de la guerra, els que no pensaven com ells, érem “rojos, separatistes, comunistes, judaico-maçons i demo-liberals”. Va estar detingut a la presó d’Ondarreta més de 6 mesos, i mercès al Sr. Ignasi de Foncuberta (sic), amo i senyor d’aquella finca tan bonica de “Saladeures”, on el Sr. Anglada era el seu administrador, va ser alliberat d’aquella presó.» ESPONA I SERINANELL, Ll. Op. Cit., p. 129.
[7] Correspondència de l’any 1943 (AMV).
Antonio Federico de Correa Véglison (1904 – 1971). Va formar part del contingent de tropes rebels que des de l’Àfrica passà a la Península. El febrer de 1939 va ser nomenat Governador Civil de Girona i més tard comissari general d’informació. El comandant Correa el 1940 va ser designat Governador Civil de Barcelona, càrrec que va ocupar fins que el juliol de l’any 1945 fou destituït.
[8] Arxiu Família Anglada i d’Abadal. Elaboració pròpia.
[9] El 30 de març de l’any 1940, a Vic i havien 175 excombatents. El delegat comarcal dels excombatents, era Lluís Baliellas i Godayol. Correspondència 1940 (AMV).




[1] El dietari d’Antoni Bassas, confirma aquesta penúria d’aliments a la seva ciutat. «Dilluns, dia 1 d’agost (1938). El mercat del passat dissabte, que vaig tenir l’ocasió de veure perquè era a Vic, era una veritable calamitat, amb molt poques parades de roba, sis o vuit amb cols, cebes i enciams i algunes de fruites i tomàquets. A les deu del matí ja no quedava cap article per menjar.» BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit. p. 136.
«Diumenge, dia 14 d’agost. Com que sóc des d’ahir a la nostra ciutat, aquest matí he pogut veure la misèria del nostre mercat, el qual ha consistit en molt poques parades de roba i quincalleria i unes cistelles de cebes i hortalisses. Per obtenir aquesta misèria, molta gent ha fet cua tres hores. L’important mercat de porcs ja fa més d’un any que no existeix i tampoc no es veu ni un ou ni un cap de bestiar.» BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 138.
[2] Per una nota al final del dietari d’en Vall-llosada, sabem que aquell dia la 55a Companyia, que era la seva, es trobava a Sabiñánigo.
[3] Es tracta de la monja Dolors Mascaró i Calderó, Carme de nom de religió, era carmelita de la Caritat Vedruna, nascuda a Vic l’any 1873. Filla única del vigatà Miquel Mascaró i Prat-Gibert i de Esperança Calderó i Vila, residents a la Plaça Major. Carme Mascaró va professar l’any 1897. Ell a és l’autora, entre d’altres, del llibre Compendio ilustrado del Instituto (1926), tota una història de la congregació fundada per Joaquima de Vedruna. A la primeria de 1937 va poder marxar cap a França. El juliol de l’any 1937 va passar a Saragossa i el desembre de 1939 era a Valladolid. Va tornar a la casa mare de Vic el 1944, on va morir l’any 1947. Durant la guerra va tenir una gran activitat epistolar amb molts vigatans escapats de Vic, refugiats o combatents.
Teresa Viñas i Viñas (Vic, 1884 - 1971). Carmelita de la Caritat. Va ingressar a la Congregació Vedruna el 1904. El 1936 s’estava a Balaguer com a superiora. Durant un temps va tenir cura dels malalts a l’Hospital d’Almenar, a la comarca del Segrià. Va morir al Mas de l’Escorial el 20 d’octubre de 1971.
Segons ens va explicar el claretià Josep M. Viñas, nebot de la G. Teresa: «l’Anton Vall-llosada era amic de la família. Tinc idea que érem parents de lluny. Com que el meu pare es va morir quan jo tenia 8 anys ─jo era el noi més gran de casa─,  ell passava moltes estones a casa meva ajudant a la meva mare, i fent-nos jugar».  Aquí el pare Viñas fa referència a la seva mare, aleshores vídua, que tenia una botiga de roba a la Plaça Major de Vic.
[4] Artana, dins la província de Castelló.
[5] Segurament fa referència a Joan Comella. Com hem pogut veure per una carta a Miquel Vilà, del 27 d’agost de 1938, Vall-llosada diu que Ramon Parareda potser va morir al front de Terol. De fet no figura en la relació dels Caídos.
[6] Esteve Costa i Bosch (1882 - 1984), casat amb Caterina Vilatimó i Costa.
[7] Miquel Costa i Vilatimó.
[8] Serra d’Espadà, a Castelló.
[9] Amb “la Temerosa” els franquistes feien referència, irònicament, a l’aviació dels republicans, la qual era anomenada per aquests com “la Gloriosa”.
[10] Betxí, poble de la província de Castelló.
[11] Permissionaris, persones que gaudien de llicència o permís per a descansar.
Sant Mateu, poble de la demarcació de Castelló i capital del Maestrat.
[12] Aquests dies tenien lloc combats molt durs per la zona de la Fatarella, en l’anomenat Front de l’Ebre.
[13] General Antonio Aranda Mata, cap del Cos de l’Exèrcit de Galícia.
[14] Estava a punt de començar l’ofensiva nacional al Front de l’Ebre.
[15] Comença l’ofensiva dels franquistes al Front de l’Ebre. La 1a Divisió de Navarra pren la Serra de Cavalls. Aquells dies el cos d’enginyers de l’exèrcit sollevat va treballar en la construcció de pontons per travessar el riu Ebre.
[16] Eslida, poble de la província de Castelló, a la carretera d’Artana.
[17] Frau Käthe Glück, que vivia a la Haslerstrasse 20 I. Nuremberg, Alemanya. Pensem que es deu tractar d’algun familiar dels soldats alemanys del front on estava en Vall-llosada. Aquest, sovint utilitzava l’adreça d’aquesta dona per fer arribar les cartes, des d’Alemanya, a la seva família de Vic. Aquesta era una estratagema que tenia com a finalitat evitar que la censura existent s’assabentés que el remitent es trobava a la zona franquista i estalviar problemes als familiars residents a l’altra zona.
[18] Vilavella, poble de Castelló.
[19] Aquest dia, 7 de novembre de 1938, les tropes del general Rafael García Valiño, cap del Cos d’Exèrcit del Maestrat, van arribar a Mora d’Ebre. Les seves tropes van ser les que l’1 de febrer de 1939, van entrar a Vic. El diumenge, 5 de febrer, el general visitava la capital d’Osona acabada de conquerir.
[20] Com ja hem apuntat, la 83a Divisió del Cos d’Exèrcit de Galícia, estava manada pel general Pablo Martín Alonso.
[21] Nules, poble a la vora de Vilavella.
[22] Joaquim Junyent i Subirana, que havia estat detingut i va ser posat en llibertat el 2 de juliol de 1938. Era germà de mossèn Eduard Junyent. En una carta del 25 de setembre de 1938, Eduard Junyent, des d’Itàlia, agraeix a mossèn Gaspar Puigneró, que aleshores era a una parròquia de Salamanca, els tràmits fets per ajudar al seu germà, i li comunica que aquest va poder allistar-se com a voluntari de Falange a Olmedo (Valladolid), durant un mes, fins que va poder passar al Front de Llevant, a la 3ª Bandera de Galícia [Falange]. Diu també que li recomanen que el seu germà passi a l’exèrcit, cosa que poden fer els voluntaris de Falange. Correspondència Mn. Gaspar Puigneró i Bofill (ABEV).
[23] Joan Riubrojent, que tenien una casa de licors al carrer Manlleu, davant la “casa blanca”.
[24] Pere Francitorra i Díaz, va morir intentant passar la frontera per anar cap a la zona controlada per Franco.
[25] Segurament transportant materials per tal que les tropes sollevades poguessin travessar l’Ebre.
[26] Fa referència al seu germà Narcís.
[27] Es deu tractar de la 1ª Bandera de Falange.
[28] Fa referència a en Miquel Costa i Vilatimó, de la 1a Bandera de Falange, on hi havia una majoria de catalans.
[29] En Antoni “Ton” Costa i Robert, cosí d’en Vall-llosada.
[30] Es refereix al seu oncle Segimon Costa i Bosch, que vivia a Sant Quirze de Besora. Algunes vegades en Ton l’escrivia a través d’Andorra. A la seva agenda hi trobem anotat el nom d’un tal Pere Palmitjavila, de Soldeu, Andorra.
[31] El dia 23 de desembre va començar la gran ofensiva de les forces franquistes contra Catalunya.
[32] Ofensiva contra Catalunya en diversos fronts.
[33] Castell d’Uxó, a la vall del mateix nom, a la província de Castelló.
[34] El dia 1 de gener de 1939, Antoni Bassas anota al seu dietari que desconeix on és el seu germà Carles, ja que va travessar la frontera i ignora si es troba a Espanya o a França. Aquesta era la inquietud de moltes persones perquè no sabien què els hi havia passat als familiars que havien marxat de casa per passar la frontera. Fixem-nos amb la data de l’anotació d’en Bassas que és del gener de l’any 1939, quan faltava poc per que la guerra es donés per acabada.
[35] L’emissora, famosa per les arengues que el general Queipo de Llano hi feia cada vespre i que, per les poques emissores radiofòniques que existien aleshores, es podia sentir des de qualsevol punt d’Espanya, era Radio Sevilla, també coneguda com a Radio Verdad, instal•lada en aquella capital andalusa.
Referint-se a Radio Verdad, Joan Reventós explica: «Alguna vegada escoltàvem Radio Verdad, que emetia probablement des d’Itàlia i era favorable als “nacionals”. Recordo les paraules finals amb què acabaven totes les emissions: “La palabra de hoy de Radio Verdad es...” una paraula que canviava cada nit. El sentit d’aquestes paraules suposo que devia tenir alguna significació, que a nosaltres se’ns escapava.» REVENTÓS I CARNER, Joan. Dos infants i una guerra. Club editor, 1974, p. 136,137.
Hi ha qui ens diu que els diumenges, a mitjanit, radiava en català com a Ràdio Veritat, provablement emetent des d’una altra ciutat conquerida on de seguida ocupaven els estudis radiofònics.


[1] Referència al 26 de gener de 1939 quan l’exèrcit franquista entra a Barcelona.
[2] Segurament es refereix al bombardeig d’un comboi de camions que es produí el 10 d’octubre de 1938.
[3] Data de l’entrada de les tropes de Franco a Vic.
[4] «De camí cap a la frontera amb l’Estat francès, la comarca d’Osona va ser un lloc de pas de molts joves que havien desertat. Les forces d’ordre van intensificar-ne la persecució registrant les masies de la Plana. Durant una captura al Mas Aiats de l’Esquirol, els guàrdies d’assalt van cridar l’alto a uns joves fugitius. Però aquests continuaren escapant-se i els guàrdies van disparar. Dos joves van ser ferits: un va morir a l’hospital i l’altre va quedar malferit.
»El camí cap a França a peu era llarg. No tothom aconseguia arribar-hi. A la presó de Vic ingressaven constantment desertors que havien estat capturats.» CASANOVAS I PRAT, Josep. Quan les campanes van emmudir. Patronat d’Estudis Osonencs,1993, p. 242
[5] Com hem pogut llegir en la carta del 27 d’agost de 1938, adreçada a Miquel Vilà i Canyelles, allà diu que van marxar cap a la frontera seixanta-sis persones.
Lluís Cascante, escriu que un cop arribats els expedicionaris a França, eren: «sesenta o setenta personas.» Op. cit., p. 25.
[6] Aquesta casa, segons el relat que sobre la fugida de la zona republicana fa en Lluís Cascante i Dávila, era Les Lloses.
[7] Josep Solà i Castells, va morir en la travessa a l’intentar passar a l’Espanya blanca.
[8] Osseja, ja en territori de França. Molts dels que marxaven de la zona republicana, des de Catalunya, per la ruta dels Pirineus, arribaven aquest petit poble de l’Alta Cerdanya.
[9] Hendaia, població basca en territori francès, prop de la frontera de l’Espanya controlada pels franquistes.
[10] Parc d’Automòbils de Saragossa del 5è cos de l’Exèrcit. Allí li van donar un camió Ford per transportar avituallament a les tropes espanyoles i als soldats alemanys i italians.
[11] Lluís Vernis, que a Vic s’estava a la plaça dels Màrtirs, on arreglaven tractors. Estava destinat al Taller Mòbil n. 1, del petit poble de Concilio, prop d’Ayerbe, a Osca.
[12] Miquel Costa i Vilatimó, cosí germà d’en Ton Vall-llosada, estava destinat al Cos d’Exèrcit de Castella 1ª Bandera de Catalunya (de la Falange).
[13] Com ja hem apuntat, en Pere Mas i Roquer, era fill del masover del Raurell, del Brull, la casa on en Vall-llosada va amagar-se durant mesos. En Pere Mas era com un parent d’en Vall-llosada, ja que la Mercè, germana d’en Pere, era la promesa d’en Josep Casacuberta i Molas, cunyat d’en Vall-llosada.
[14] «Sols sortir al carrer [a Irún] varen venir uns requetès molt ben uniformats; volien que ens allistéssim al Terç de la Mare de Déu de Montserrat; uns altres, vestits de blau marí, eren falangistes; també volien el mateix, però havia de ser a la Bandera de la Falange Catalana.» ESPONA I SERINANELL, Lluís. Les meves memòries (1919 – 1994). Ed. Ausa, 1995, p. 112.
La territorial de Catalunya de la Falange tenia la seva caserna a Burgos. En Vall-llosada en una nota marginal del seu dietari, al costat de l’adreça de la Falange catalana, hi afegeix “per roba”, doncs facilitaven roba als combatents catalans.
[15] El tinent de la Legió Tomás de Ybarra Dávila, de 21 anys, havia mort el dia 18 de febrer al traspassar el riu Alfambra, a Terol. Pertanyia a la noblesa espanyola. Va ser enterrat a la catedral de Sevilla. El 17 de febrer el general Yagüe havia traspassat el riu durant l’ofensiva sobre la ciutat de Terol, que va ser ocupada pels rebels el dia 22 de febrer.
[16] Cella, poble situat a 1.023 m. d’altitud, prop de Terol.
[17] Després que el 22 de desembre de 1937 les tropes republicanes entressin a la ciutat de Terol, el 5 de febrer de 1938 es tornava a lluitar en aquest front, on els rebels s’apoderaren de diferents pobles, entre ells Alfambra. Sota unes duríssimes condicions meteorològiques, Terol va ser reconquerida pels feixistes el 22 de febrer. Aquest front va causar milers de morts i ferits als dos bàndols. Com exemple, només aquesta dada: el 19 de febrer l’aviació franquista va llançar prop de dues-centes tones de bombes en el front Terol per reconquerir la ciutat, a qui alguns han anomenat com la petita Estalingrad, i també com la darrera, i breu, victòria de l’Exèrcit Popular.
[18] Utrillas és un poble de la província de Terol.
[19] Es tracta del fill del sastre de la Rambla de l’Hospital, Josep Collell i Rosell.
[20] Efectivament, la 5a Brigada Navarra, entra a Casp el 17 de març de 1937, i s’inicia la campanya del Maestrat.
[21] Villamayor, de la província de Saragossa.
[22] Castejón de Monegros, a Osca. Aquest poble es troba, a uns 68 quilòmetres de Saragossa, al peu de la Serra d’Alcubierre. Aquest va ser un dels escenaris de guerra on va estar l’escriptor anglès George Orwell, de nom real Eric Arthur Blair (1903 – 1950), allistat en una unitat de les milícies del POUM, i que recolliria la seva participació en la Guerra Civil espanyola en el llibre Homenatge a Catalunya. Aquest testimoni és qui explica que «de nit vèiem els llums del nostres camions de subministrament que venien d’Alcubierre, i, simultàniament, els dels franquistes que procedien de Saragossa.» ORWELL, G. Homenatge a Catalunya, Ed. Ariel, 1972, p. 53.
Orwell, també explica que «els soldats que teníem enfront eren espanyols, però segons els desertors hi havia entre ells uns quants sots-oficials alemanys.» ORWELL, G. Op. Cit., p. 54. Com podrem llegir més endavant, en Vall-llosada va fer amistat amb alguns soldats alemanys que es trobaven en el mateix front.
[23] Sariñena, a la província d’Osca.
[24] Pelai i Rafel Codina i Deordal. Miquel i Manel Riera i Comella. Aquest darrer formaria part del consistori del primer ajuntament franquista de la ciutat l’any 1940, i nomenat alcalde l’any 1943.
[25] Maella, a la província de Saragossa.
[26] Joan Masramon i Isern, era sergent del Grup 65/17, 1ª Divisió Navarra. Va formar part de la segona gestora municipal de Vic. Els germans Toll eren Agustí i Joan Toll i Massana. L’Agustí estava destinat a Daroca (Saragossa), a la 4ª Bateria de Obusos 15’5. I el seu germà Joan va ser destinat al destacament d’artllilleria del Parc nº 6, a Porviesca (Burgos).
[27] Corbera d’Ebre, ja a la demarcació de Tarragona.
[28] Josep Clúa i Clúa, s’estava a Corbera d’Ebre. Sembla, per les notes d’en Ton, que era moliner.
[29] Aiguaviva, poble de Terol.
[30] Morella, a la província de Castelló.
[31] Joan Tena Ariñó, integrat a la 8ª Companyia,  3ª Secció de Automòbils C. E. Nord. Era carrosser com el seu pare Miquel Tena i Jové, que s’estaven al carrer del Nord, el mateix carrer on vivia la novia d’en Ton Vall-llosada.
[32] Tropes de la IV Divisió de Navarra, comandades per Camilo Alonso Vega (1889 - 1971). Aquell dia entrant a Vinaros, l’exèrcit revoltat va arribar la riba de la Mediterrània. 
[33] Es refereix a Miquel Costa i Vilatimó i a Pere Solà i Castells. Aquest darrer estava concentrat a la província de Burgos.
[34] Segimon Costa i Bosch, oncle d’en Vall-llosada.
[35] Gepet o Jepet. En Ton Vall-llosada sovint s’adreçava a en Jaques Bach per tal de fer arribar les seves cartes a Vic. En Jaume Bach i Molist, fill d’Olost, de ben jove va marxar a París, on va regentar un bar. En Jaume, o Jaques, era germà d’en Josep Bach i Molist (Olost, 1879), que cap el 1912, va obrir a Vic el conegut bar Jepet, del Passeig, que abans havia sigut una taverna. El març de 1938, un fill seu, en Joan Bach i Cutrina (Vic, 1919 - 1987), per no haver d’anar al front, va marxar cap a París a casa del seu oncle Jaume. Al tornar a Espanya, un cop acabada la guerra, va ser enviat a un batalló de treballadors, on hi passaria uns sis anys. Més endavant va continuar el negoci del seu pare, el bar de Can Jepet.
Un germà d’en Joan, en Josep Bach i Cutrina (Vic, 1918), que era ortopèdic, també va anar a viure a París, a casa del seu oncle Jaume. Allà va arribar a dirigir una important fàbrica d’aparells ortopèdics, que degut als estralls causats per la Segona Guerra Mundial, tenien una gran demanda. Aquest, es va casar amb una infermera alamana que havia conegut durant la guerra europea. L’any 2010 va morir a París, amb 92 anys.
[36] Ignorem el significat d’aquestes inicials.
[37] Xavier Arnaus i Terradellas, tenia una fàbrica tèxtil al carrer del Nord de Vic.
[38] Valdealgorfa, dins la província de Terol.
[39] Es tracta de Montserrat Vall-llosada i Molet.
[40] M. Teresa Vall-llosada, filla de l’Anton, ens explica que el seu pare anava amb el camió, quan es va voler parar en una font. Va ser allà on, per atzar, va trobar a terra un tros de diari on es donava la notícia de la detenció, a Vic, del seu pare.
En el transcurs de l’elaboració d’aquest treball, i a partir de l’empresonament del pare Vall-llosada, vàrem trobar unes dades sobre el centre de detenció, presó o preventori, que estava establert a l’antic convent dels caputxins de Vic, que no ens resistim a transcriure.
Pocs dies després de la caiguda de Barcelona, va ser enviat a Vic un personatge estrany. Aquest era un oficial de presons anomenat Eugenio Vargas Rodríguez, qui l’any 1933, durant el govern de la República, havia propiciat la fuga de la presó reformatori d’Alcalá d’Henares, i el posterior trasllat fins a Gibraltar, del magnat, banquer i contrabandista, Joan March i Ondinas, que seria el gran mecenes del general Franco. A la capital d’Osona aquest funcionari va ser l’encarregat d’organitzar l’edifici de la presó on, al cap d’un mes, hi tenia espai per tancar-hi 500 presoners. Aquest individu s’hi va estar fins l’abril de 1939, quan va ser traslladat a Madrid. Ell a més va ser l’encarregat d’obrir expedient als presos que va trobar a Vic, a vegades sense documentació i per tant ignorant a disposició de qui estaven detinguts, obrint llibre de registre, les entrades i sortides, etc.
Vegeu: HERNÁNDEZ HOLGADO, Fernando. Mujeres encarceladas. La prisión de Ventas: de la República al franquismo (1931-1941). Ed. Marcial Pons, 2003, p. 208-211.
[41] Antoni Ripoll i Miralpeix, marbrista. Ramon Baranera, s’estava a Saragossa, destinat a la 7ª Companyia de Automòbils. Era de “can Violi”, de Vic, on tenien una fàbrica d’embotits. Manel Garreta i Pastor, estava al 3er. Batalló de Metralladores, Bailén, 4ª Divisió Navarra. Lluís Baliellas i Godayol, procurador. Era tinent d’infanteria. Després de la guerra va ser cap de la Falange a Vic (1940 - 1942).
[42] Podria ser Josep Macià i Pou, que formava part del Terç de Ntra. Sra. de Montserrat, o el seu germà, Joan, també combatent.
[43] Castellfort, poble de la província de Castelló, situada a 1.181 m. sobre el nivell del mar.
[44] Cinctorres, poble que pertany també a la província de Castelló.
[45] Amb la cadena es refereix a la forma en que actuava el grup de l’aviació franquista I-G-2, generalment integrat per un grup de cinc avions. En la batalla per conquerir Alcanyís, les tropes nacionals del general García-Valiño, davant la 1a Divisió de Navarra, que lluitaven contra algunes Brigades Internacionals, van rebre l’ajut dels aparells de l’I-G-2, amb les “passades” dels avions que feien la cadena a molt baixa altura; sembla que ho feien a uns 400 metres.
[46] Ares del Maestrat, a Castelló.
[47] Benasal, a Castelló.
[48] Villar de Canes, Castelló.
[49] Torre d’en Besora, a Castelló.
[50] Aquí Vall-llosada fa referència a soldats de la Lleva del Biberó. Els integrants d’aquesta lleva eren els joves cridats a files l’abril de l’any 1938. Molts d’ells no havien complert els 18 anys. Van participar a la famosa i cruenta Batalla de l’Ebre on molts d’ells van morir.
En Pere Pi i Cabanes, un d’aquells nois de la lleva del biberó, ens comenta: «Jo, d’això del bastonet de fusta (xumet de fusta), es la primera vegada que en sento parlar i em fa l'efecte que això, en alguna companyia de soldats  d'aquesta lleva a algun se li devia acudir i va ser com enfoten-se, que a uns mamellons com els de la nostra edat ens cridessin a "cumplir los deberes con la Patria", ja que se’n va fer una carnisseria entre el Segre i l'Ebre i quan el govern del  Negrin feia alguns mesos que ja estaven convençuts que teníem  la guerra perduda».
Un altre component d’aquella lleva del 1938, en Josep Prats, ens escriu: «El que puc dir, és que jo portava una fusta a la boca quan hi havia moltes explosions de bombes, doncs amb la boca tancada et rebentaven l'interior del cos».
[51] Adzeneta del Maestrat, província de Castelló.
[52] La Barona, poble també de la província de Castelló.
[53] Vilafamés, poble de la demarcació de Castelló.
[54] Comandades pel general Pablo Martín Alonso (1896 - 1964), les tropes rebels entren a Castelló amb la Divisió 83 del Cos d’Exèrcit de Galícia.
[55] Sant Joan de Moró, poble de Castelló.
[56] Ramon Franch i Bracons, que va morir al front de guerra.
[57] La ciutat de Castelló va ser presa el 13 de juny de 1938. Va participar en la presa de la ciutat el coronel Antonio Aranda Mata (1888 -1979). Cal apuntar que després de la guerra, ja amb el grau de general, aquest va conspirar contra Franco perquè pretenia la restauració de la monarquia i, per aquesta raó, fou empresonat, encara que per la seva condició d’heroi durant la Guerra Civil, fou alliberat.
[58] Vila-real dels Infants, a set quilòmetres de Castelló.
En Lluís Espona, que també es trobava aquells dies combatent en el front de Llevant, enquadrat a la 4a Divisió de Navarra, que era amb la 1a, una unitat de xoc, explica: «Passats tres dies vàrem trencar el front i al cap d’unes tres setmanes vàrem entrar a Castelló de la Plana. Pocs dies després vàrem entrar a Vila-real, on hi varen haver lluites casa per casa. Després entràrem a Burriana i vàrem parar les operacions bèl·liques a la “Serra d’Espadán” i aleshores vàrem anar a descansar uns dies al Grao de Castelló de la Plana.» ESPONA I SERINANELL, Ll. Op. cit. p. 117-118.
[59] El Grao, port de Castelló.
[60] Joaquim Rovira i Sansalvador, destinat a Infanteria Bailén nº 24, 2a Cia. 4º Batalló, 4ª Divisió Navarra, situada a Vitòria. En Joaquim Baliellas i Godayol, que va morir al front.
[61] El Castell, a Castelló.
[62] En Vall-llosada va fer amistat amb diversos soldats alemanys. Recordem que amb el seu camió abastia els destacaments d’aquell país i d’Itàlia,  ambdós aliats de Franco. Entre la correspondència d’en Ton hi hem trobat algunes cartes d’antics combatents alemanys a Espanya, que un cop acabada la guerra espanyola, durant la Segona Guerra Mundial, van ser enviats al front rus. Aquest és el cas del sergent Gerhard Finke, de Berlín, que després d’estar-se a Espanya fins el febrer de 1939, va ser enviat a lluitar a Polònia, França i Holanda, per més tard anar a parar al front de l’Est, a Rússia.  O el de G. Trischer, que també va lluitar a Espanya des del desembre de 1937 fins el febrer de 1939.
[63] Lluís M. Cascante era, com ja hem apuntat, un dels que formava part del grup que va passar la frontera amb en Ton.
[64] Studebaker, era la marca d’un camió construït als Estats Units.
[65] Palafox, a Saragossa.
[66] L’Auto American Salón, era un garatge de Barcelona, amb servei permanent en els seus tallers mecànics. Concessionari de Chevrolet, que, segons la publicitat de l’època, tenien  recanvis legítims de Chevrolet i de Bedford, venda de cotxes usats i de remolcs.
[67] Es tracta de Joan Font Farrés, del bar “La Constància”, establiment molt popular que estava situat a la Plaça Major, número 18 baixos, de Vic. En “Joanet” era un dels cambrers d’aquell bar.
[68] A l’Arxiu Comarcal d’Osona hi ha un fons de fotografies i documents d’en Ton Vall-llosada, dipositats per la seva filla.
[69] L’Hospital de la Enseñanza, era un dels hospitals militars que hi havia a Saragossa.
[70] Aquest hospital de guerra va ser creat per la Junta Central Carlista de Guerra de Navarra, en l’edifici del seminari de Pamplona. Va funcionar de l’octubre de l’any 1936 fins el maig de 1939. Disposava d’uns 1.450 llits atesos per uns set-cents voluntaris, la majoria dones que pertanyien a l’organització “Margarites”, branca femenina dels Requetès.
[71] Las Margaritas era l’organització femenina dels carlistes. Fundada després de la darrera guerra carlista, per Margarita de Borbó i Borbó, esposa del rei Carles VII. Durant la Guerra Civil de 1936 - 1939 tenien cura dels hospitals de guerra, del repartiment de roba, orfenats, etc. Solien anar cobertes amb una boina vermella, i altres amb una de blanca. Heus aquí un fragment d’una de les cançons que cantaven les dones de l’organització les Margarites: «Pregonant en son exemple, / als soldats de nostre Rei / les valentes Margarites / sempre prompte estarem. / I si els homes, covards, covards / fugen quan perilla Déu, Pàtria i Rei / en defensa de la nostra bandera / si fa falta morirem».
[72] El cardenal Isidre Gomà i Tomàs (1869 - 1940), amb seu a Toledo, durant la guerra s’estava a Pamblona. L’any 1937 va redactar la Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España, defensant l’aixecament militar contra la República i batejant-lo com a Croada.
[73] Poble situat a una cinquantena de quilòmetres de Pamplona.
[74] Ramon Sagalés, que s’estava a la Reserva General Art. 11ª G. 2ª Bateria.





[1] PÀMIES I BERTRAN, Teresa. Quan érem capitans. Ed. Dopesa, 1974, p. 72-73.
[2] Antoni Vall-llosada i Camprodon (Vic, 1878 - 1947). Francisca Costa i Bosch (Vic, 1878 - 1945).
[3] Narcís Vall-llosada i Costa (Vic, 1909 - 1989), al que solen anomenar “Siset”. Miquela Vall-llosada i Costa (Vic, 1917 -1999).
[4] Explicat pels seus familiars.
[5] Llucià Costa i Bosch (Vic, 1883 - 1942). Va ser un reconegut pintor i dibuixant, a qui la seva ciutat li va dedicar un carrer. Jacint Costa i Bosch (Vic, 1899 - 1980). Famós pessebrista i poeta, va ser ordenat prevere el 1924. Acabada la Guerra Civil fou nomenat vicari de la catedral, i l’any 1944, director de la Casa de Caritat de Vic.
[6] Francesc Freixenet i Alborqués, nascut a Vic l’any 1910. Militant de la CNT-FAI, vivia al carrer Nou. Arran dels Fets de Maig de l’any 1937, en Freixenet, com d’altres milicians vigatans, va ser detingut i empresonat, primer a la Model de Barcelona i més tard traslladat a la presó o preventori de Vic. Segons la relació setmanal dels empresonats a Vic, hi hem trobat el seu nom com a ingressat el dia 14 d’abril de 1938, amb la data de sortida de l’1 de maig del mateix any. Sembla, doncs, que ja havia estat detingut amb anterioritat. Després de la guerra s’exilià a Sud-Amèrica, on va morir, sembla que als anys vuitanta del segle passat.
A propòsit d’en Freixanet, cal deixar clar que el peu de la fotografia que es reprodueix a la pàgina 175 del llibre Los sicarios de la retaguardia, escrit per Isidre Cunill, no correspon a la veritat, ja que ni el taller és de cap familiar d’en Freixenet, ni les altres dues persones són germans d’ell. Es tracta d’una fotografia feta entre els anys 1927 - 1930 al taller del pare Vall-llosada, on hi apareixen, la mare d’en Ton Vall-llosada, Francisca Costa, el seu germà Narcís al centre de la imatge, i en Freixenet a la dreta.
[7] Camió Citroën, de 18 HP, matrícula B-51.550, donat d’alta l’abril de 1933, fins que el desembre de 1935 fou donat de baixa.
[8] Camió de tres tones i 18 HP, matrícula B-60.365, donat d’alta l’abril de 1935 i “traspassat”, durant la col·lectivització, a Transports Reunits, del carrer Verdaguer, el 15 de novembre de 1936. Aquest camió va poder ser recuperat l’agost de 1939 i donat de baixa el desembre de 1942. Dades del Registre d’Altes i Baixes de Vehicles (AMV).
[9] Enric Pereira i Soler (La Seu d’Urgell, 1875 - Vic, 1936).
[10] Pedro González Martínez (Cobrenes –Santander–, 1894), treballava a l’estació de trens de Vic. Estava casat amb Andrea Sansebastián Díez (Santander, 1893).
[11] Segons un cartell conservat per la filla d’en Pedro, el diumenge 3 d’abril de 1933, al camp del Vic FC, jugava la Joventut Vigatana contra la Penya Bons. En aquest darrer equip hi jugaven: Roura, Francitorra, Rovira, Vallès, Toll, Vila, Coma, Estapé, Clos, Jiménez i Castellano. I com a suplents: Prat i Costa, l’àrbitre va ser en Conill. Aleshores en Díez ja estava lesionat. Alguns d’aquests noms els anirem trobant al llarg d’aquest treball.
[12] Àngela Tomàs i Castellví (Santa Eugènia de Berga, 1914 -Vic, 1992).
[13] Els propietaris del camió eren en Ramon Aliberch i en Joan Vinyeta.
[14] Lluís Jiménez i Cerrada (Vic, 1913 - 1993). Va fer de transportista en el negoci familiar i més tard de fotògraf, on va desenvolupar una feina molt important i reconeguda, recollint més de dues-centes mil fotografies, a més de pel·lícules de gran valor documental. Per conèixer la seva vida i obra, vegeu: SANYES I CAPDEVILA, Elisabet. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Col·legi de Sant Miquel dels Sants, Vic, 2009.
[15] Ausona, 22 d’agost de 1986, pàgina 7.
[16] Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930 – Barcelona, 2014). Crític literari, poeta i escriptor. Fill del també escriptor Marià Manent i Cisa. Lluitador antifranquista, Albert Manent ha estat un prolífic historiador de la cultura i de l’Església catalanes. Va ser assessor del president Jordi Pujol i director del Centre d’Història Contemporània.
[17] Els dos balcons als quals es refereix Jiménez, a la part dreta de la catedral, corresponen a la vivenda del bisbe, no pas a la biblioteca, que no va ser cremada, ni al museu, que aleshores era al segon pis de l’edifici del palau episcopal.
[18] Com ja hem apuntat, es tracta de la vivenda de bisbe, que aleshores ja havia marxat de casa, i no pas de la Biblioteca Episcopal.
[19] Segons ens va explicar Albert Manent, es tractaria del Dr. Joan Solé i Pla, (Barcelona, 1874 - Barranquilla ─Colòmbia─, 1950). El 1932 fou diputat al Parlament de Catalunya per ERC; membre de la junta del Patronat d'Assistència Social de les Cases de Caritat i Maternitat i Expòsits i de Protecció de Menors. Durant la guerra va ser membre del Socors Roig Internacional de Catalunya. Va col·laborar amb Ventura Gassol i Rovira (1893 - 1980), aleshores conseller de Cultura, en la salvaguarda del patrimoni català. Cal destacar el seu paper en la salvació del monestir de Montserrat, al capdavant d'un grup de mossos d'esquadra i de milicians d'Estat Català. També va ser decisiva la seva participació en el rescat i salvament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer (1868 - 1943) quan ja havia estat detingut per un grup de faistes.
Sobre la presència del Dr. Solé i Pla a Vic, hem pogut constatar que aquella tarda de juliol va fer acte de presència a la capital d’Osona per tal d’intentar evitar la destrucció dels béns artístics i patrimonials.
Solé i Pla, segons es desprèn dels seus escrits, seguint les ordres del conseller Ventura Gassol, es va traslladar al monestir de Montserrat on  hi va arribar el migdia del 22 de juliol, just abans que hi arribessin uns “incontrolats”, que van dir ser membres de les Joventuts Llibertàries del barri de La Torrassa, de l’Hospitalet de Llobregat, disposats a incendiar-lo.
Després d’enfrontar-se amb aquells homes armats i un cop ensenyats els documents que portava els quals l’acreditaven com a membre del Parlament enviat pel conseller Gassol, va procedir a declarar el recinte del monestir “Edifici incautat per la Generalitat de Catalunya per al servei de les institucions del poble”. Davant d’això, «els revolucionaris van decidir retirar-se, amenaçant d’anar a Vic. (...) Des de Montserrat, deixant el monestir amb el destacament que havia enviat el conseller Espanya, Solé i Pla va veure una fumera que provenia de Vic i va sortir prest amb els seus acompanyants. Va passar per Moià, on va trobar un autocar amb “murcians” de Santa Coloma de Gramanet que venien de saquejar l’església del poble. A la capital osonenca, hi va arribar a les cinc de la tarda. La catedral cremava, i amb ella les pintures de Josep Maria Sert. Després de dur a terme diverses gestions amb les autoritats locals, el doctor va sortir, “deixant-ho mig apuntalat amb agulles”, en direcció a Ripoll, on va arribar a negra nit. (...)
»L’endemà al matí va anar a Ribes de Freser i Sant Joan de les Abadesses, on no hagué de lamentar cap desgràcia. A la tarda va retornar a Barcelona passant, de nou, per Ripoll, Manlleu i Vic, on “no es veu més que gent que treu el cap per un portal mig tancat (...). La vida és morta, allò sembla arran del front”.»
ESCULIES I SERRAT, Joan. Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys. Edicions de 1984, 2011, p. 266-267.
En acabar la guerra civil espanyola el Dr. Solé i Pla es va exiliar i es va establir a Barranquilla.
[20] Sobre els fets ocorreguts aquella tarda a la catedral i al palau episcopal, cal fer unes precisions al relat que en fa en Lluís Jiménez en la seva carta. Una carta escrita, cal tenir-ho present, cinquanta anys més tard. A banda de les nombroses persones que van córrer cap a la Plaça de la Catedral per mirar què passava, molts pocs deurien ser els qui s’hi van implicar ajudant, en la mesura del possible, als bombers i al Dr. Junyent que sabem va intentar salvar el que va poder. Uns d’aquests darrers deurien ser, segons ens explica Jiménez, en Vall-llosada, “el més atrevit” i en Pere Díez. El fet que en la carta en Jiménez no s’hi inclogui a ell mateix com un dels “herois” d’aquella “gesta”, creiem que dóna credibilitat al relat dels fets descrits pel que fa a la participació dels seus dos coneguts. Massa sovint passa que anys després de transcorreguts, diguem-ne uns fets que esdevindran “històrics”, apareixen molts presumptes protagonistes. Uns potser hi eren i feien de badocs, d’altres potser s’ho guaitaven d’amagat, i altres potser ni hi eren al lloc dels fets, però masses se’n fan protagonistes, quan no herois.
[21] Miquel Adillón i Baucells (Vic, 1921 - El Brull, 2007). Entrevista feta el 20 de novembre de 2006, a casa seva, al Mas Els Bastons del Brull.
[22] Hi ha algun autor, com hem vist, que assegura que aquella gent venien des de La Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat). El nostre entrevistat, testimoni ocular dels fets, ens va assegurar el que hem transcrit, com així també ho corroboren altres autors.
Segons explica Dolors Marin, citant el testimoni d’Albert Bonet i Marrugat (1894 - 1974), consiliari general de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), que aquell dia es trobava a Montserrat on s’hi celebrava una trobada dels fejocistes de Santa Maria del Mar de Barcelona, diu que «arribaren dos camions de la FAI de Santa Coloma de Gramanet disposats a cremar-ho tot.» MARIN I SILVESTRE, Dolors. Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Diputació de Barcelona, 2004, p. 167-168.
Aquesta versió coincidiria amb el què ens va explicar Miquel Adillón. Suposem que aquells “incontrolats”, que van dir anirien a Vic, van marxar de Montserrat abans que ho fes el doctor Solé, que encara hi va restar una bona estona després d’entrevistar-se amb l’abat Antoni Maria Marcet i d’haver disposat una sèrie de mesures de seguretat, tant pels edificis com pels religiosos i seglars que es trobaven allà. També podria ser que els homes armats, que segons Adillón eren de Santa Coloma de Gramanet, i que el doctor Solé i Pla es va trobar a Moià, es trobessin a Vic amb els que havien arribat des de Montserrat. Sigui com sigui, el que està clar, és que els incendis i destroces perpetrats els primers moments de la revolució a molts pobles de la demarcació de Barcelona, generalment van ser obra de gent vinguda de fora, especialment de l’entorn de la capital catalana. Més tard, els actes de saqueig i assassinats sovint foren dirigits i/o perpetrats per veïns de les mateixes poblacions.
[23] Pont romànic de Vic sobre el riu Mèder, també anomenat Pont de Queralt. En aquella zona de la ciutat s’hi trobaven les adoberies.
[24] Segurament es tractava del canonge Pere Pous i Solà (Sta. Coloma de Centelles, 1887 - Malla, 1936).
[25] Segons el Dr. Miquel S. Gros, el Dr. Junyent li havia explicat que aleshores ja no anava vestit de seglar, sinó que anava vestit de bomber, ja que en “Tino” li havia portat un vestit de bomber a casa seva, a la Plaça, per tal que pogués anar-hi sense aixecar sospites. Segons en Miquel Adillón, que presenciava els fets, en “Tino” s’adreçava, amb veu fluixa, al Dr. Junyent, dient-li: «mossèn», i aquest el feia callar amb un: «pss..., no em diguis mossèn!!.»
[26]Entrevista feta a Miquel Adillón el dia 20 de novembre de 2006.
[27] QUIBUS I POMAR, Jesús. Misioneros mártires. Gráficas Claret, 1942,  p. 244.
[28] Precisament Maria Llorens i Muns, el maig de 1941, es va presentar a la Delegación Provincial de Excombatientes, a Barcelona, sol·licitant un lloc de treball a Vic donada la seva condició de, segons llegim «presunta mutilada de guerra por haber sufrido fusilamiento por la orda marxista en el templo de los Dolores de esa localidad.» Correspondència de l’any 1941 (AMV).
[29] Es tracta de Salvador Llorens i Muns (Centelles, 1899 - Vic, 1936). En les “Declaracions de defunció i servei funerari”, es fa constar que era solter, que va morir d’accident, i que va ser enterrat de beneficència a terra, el dia 25. (AMV).
El rector era Mn. Josep Anglada i Ollich (Vic, 1874 - Santa Eulàlia de Riuprimer, 1936). Els dos assassinats el dia 23 de juliol. Fem notar que el nom de Salvador Llorens, si bé surt en llista dels “Caídos por Dios y por España” publicada al diari Ausona, del dia 28 d’octubre de 1944, no l’hem trobat en la relació de morts d’Osona de l’obra de J. M. Solé i Sabaté i J. Villarroya i Font, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989. Vol. II, p. 360.
[30] Sobre aquests temes vegeu: SOLÉ I SABATÉ, J. / VILLARROYA I FONT, J. La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939) vol. II. Publicacions Abadia de Montserrat, 1989. I pel que fa a les transformacions econòmiques i socials a la ciutat de Vic, vegeu: CASANOVAS I PRAT, Josep. Quan les campanes van emmudir. Patronat d’Estudis Osonencs,1993.
[31] La Cooperativa Obrera de Transports Reunits de Vic, del carrer Verdaguer.
[32] Aquest automòbil, adquirit per el pare Vall-llosada l’any 1929, va ser requisat i “traspassat” a Transports Reunits el novembre de 1936. Es tracta de Lluís Balaguer i Bonaventura, nascut a Sant Hipòlit, el 1906. Vivia al carrer Sant Pau de Vic i havia fet de xofer. Era membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest partit va entrar a l’equip de govern de l’ajuntament després dels Fets de Maig de 1937. En l’acta del Ple extraordinari de l’Ajuntament de Vic del dia 26 de juny de  1937, s’anota la constitució del nou consistori on hi figura Lluís Balaguer.
[33] Es deu tractar d’un error d’en Ton, doncs en la carta que des de Madrid, el 16 de març de 1937, va adreçar a la seva xicota, ja hi diu que: «Ja saps tu que el Citroën no l’hem vist més, i segurament no el tornarem a veure.» Per tant la requisa ha de ser en una data anterior, no pas el mes de setembre.
[34] El setembre de 1937, l’Anton Vall-llosada es trobava amagat esperant poder creuar la frontera amb França. Sobre Francisco Fraile no hem trobat cap referència.
Escrit de denúncia d’Antoni Vall-llosada i Costa, amb data del 2 d’agost de 1939. Correspondència de l’any 1939 (AMV).
[35] Mercè Casacuberta i Molas (Vic, 1911 - 1996).
[36] Lluís Viñeta i Plantalamor havia nascut a Malla. La seva dona, Àngela Aguilar i Ricart era natural de Vic. A la casa també hi vivien els seus fills Ramon, de 10 anys i Dolors que tenia 15 anys. L’altra filla, Angeleta, que va resultar ferida, tenia llur domicili en una altra casa de la Rambla de l’Hospital, però aquell dia, casualment, estava a casa dels seus pares.
Manuela Gordo Moreno, era nascuda al poble de Villar del Arzobispo (València). Tenia dos fills. L’alcalde de Vic, en aquell moment Josep Vilaplana i Pujolar, va fer un comunicat demanant notícies sobre on es trobava aquesta dona que vivia al segon pis del número 40 de la Rambla de l’Hospital, i ho fes saber a Francisco Goula, que vivia al número 38 del mateix carrer.
[37] Correspondència de l’any 1939 (AMV).
[38] Luis Orgaz Yoldi (1881 - 1946). Capità General de Catalunya de 1939 a 1941. Va ser un dels militars que va conspirar contra Franco i a favor de la restauració de la monarquia, representada aleshores pel comte de Barcelona, Joan de Borbó.
[39] La Vanguardia Española, 26 agost 1939.
[40] Correspondència de l’any 1939 (AMV).
[41] «Tengo el honor de informar a V. E. que en el día de ayer y hora de las 9’45 en el cuartel de Infantería situado en la Rambla del Hospital, por causas completamente desconocidas, se produjo una lamentable explosión por consecuencia de un incendio ocurrido en dicho local y que alcanzó un depósito de trilita allí existente; el hecho relacionado ocasionó diversas víctimas debidamente atendidas, y el desperfecto de dos inmuebles situados al lado del aludido cuartel.» Carta del dia 15  de juliol de 1939, de l’Ajuntament de Vic, adreçada al Capità General de la 4a Regió Militar. Correspondència de l’any 1939 (AMV).
Per un ofici del tinent coronel del 8è Batalló de Muntanya, 42 divisió, establert a Vic, sabem que el mes d’octubre de 1939, a més dels soldats que hi havia a la mig destruïda caserna de la Rambla de l’Hospital, hi havia 300 soldats allotjats a l’edifici del seminari: «cuyas condiciones son todavía peores que el anterior, por carecer de tejas en su mayoría, de ventanas y puertas que lo harán inhabitable en el momento que empiecen los fríos y además necesitarlo su dueño.»
La carta també fa esment que en diversos llocs de la ciutat encara hi ha dipòsits de munició dels “rojos”. Exposa que en el camp d’aviació hi resten 1.700 bombes, així com en d’altres llocs també hi resten explosius, i anomena les Beates, els Caputxins i, sobretot, els baixos de l’Hospital de la Santa Creu.
Amb data 12 de desembre de 1939, l’Ajuntament de Vic de nou es dirigeix al Capità General de la 4a Regió, oferint uns terrenys i una participació en el cost total de l’obra (50%), com també l’aportació d’aigua, per a la construcció d’una nova caserna que pogués albergar un batalló de soldats d’Infanteria. Els terrenys que s’oferien eren al costat de la carretera de Barcelona a Ribes, en el lloc entre el Prat de la Riera i la Plaça Balmes i la zona de Can Caralt. Correspondència de l’any 1939 i 1940 (AMV).
[42] Pere Casacuberta i Puigdollers (Vic, 1882 - 1957). Teresa Molas i Casas (Perpinyà, 1885 - Martorell, 1944).
[43] BASSAS I CUNÍ, Antoni. Guerra Civil a Vic (1936-1939) p. 42.
[44] BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 54.
[45] BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 63.
[46] BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 63.
[47] BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 73.
[48] Es refereix a la Cooperativa Obrera de Transports Reunits de Vic, que tenia el seu local al carrer Verdaguer 13 (casa Puig, antic local de Catalunya Vella), i que tenia una delegació a Barcelona al carrer Trafalgar, 74.
[49] Es tracta del seu germà Narcís, que segons sabem per una carta, del 19 de febrer de 1937, era el xofer suplent del seu camió.
[50] No hem pogut saber qui era aquest Titet, propietari d’un camió i, pel que sembla, veí de Vic.

[51] Carta escrita des de Madrid, el 17 de març de 1937.
[52] Mossèn Lluís Alemany i Riera (Vic, 1904 - 1990). Ordenat prevere el 1930, va ser beneficiat de la catedral. Mn. Alemany va deixar escrit un dietari on, el 12 de gener de 1938, hi va escriure que, mentre uns militars buscaven un soldat desertor, fill de la casa de Vic on es trobava de visita juntament amb el franciscà Pare Marcet, en un moment de descuit d’aquells, Alemany i Marcet, aprofitaren: «... per treure’ns de les butxaques les coses que ens podien comprometre (...) i papers plens de noms, perquè ell i jo ens dedicàvem a buscar cèdules velles de persones difuntes i canviàvem els noms i oficis i edats per donar-les a desertors, capellans i emboscats (...).» ALEMANY I RIERA, Lluís. Notes de dietari de les penalitats que m’han esdevingut durant el període de dominació roja en la nostra estimada Pàtria. Exemplar autògraf i inèdit.
[53] «Dissabte, dia 10 de juliol (1937) ...la majoria dels joves compresos en les pròximes lleves i que no volen que els portin a matar als fronts, s’organitzen constantment en grups clandestins que, dirigits per persones amb molta pràctica a l’alta muntanya, es llancen a passar la frontera amb França. Malgrat el perill de perdre-hi la vida, cada dia marxa més gent jove.» BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 94.
[54] Els masovers del Raurell eren Jaume Mas i Antonina Roquer. La xicota d’en Josep Casacuberta i Molas, era la Mercè Mas i Roquer, filla dels masovers.
[55] En Pere Pujadas va ser un d’aquets joves. Militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), de Sant Boi de Llobregat, en les seves memòries, escriu sobre els dies que va passar amagat en una casa del Brull. Després d’arribar a Vic, on només coneixia en Josep Franquesa, el mestre que havia tingut a l’escola, aquest li va buscar una masia on poder-se amagar uns dies abans de poder passar la frontera cap a França. «Convinguérem anar a una masia del Brull, al Montseny. A la tarda, tot xano-xano, marxem cap allà dalt amb en Lluís, cap de casa de la masia de la Sala i jo, amb uns quants llibres que don Josep [Franquesa] m’entregà per llegir durant les previsibles llargues hores que m’esperaven, tot arribant a la casa a mitjanit. (...) Al cap d’un mes de fer vida montsenyenca a la masia, la policia de Vic ens visità, ens feu un registre i s’emportà detinguts dos sacerdots felipons i també dos joves de lleves.[55] (...) Aleshores posàrem fil a l’agulla per poder enrolar-me en alguna expedició que el Pere de la Pipa[55] organitzava, per passar fugitius per la frontera, ajudat amb guies.»
Més endavant segueix: «Pel perill de viure a la masia, a pesar dels amagatalls que s’hi construïen, anàrem a viure en una barraca feta de troncs i arbustos on, durant els primers mesos de la revolució, s’hi emboscaren set o vuit sacerdots de la Plana de Vic. En ple bosc i en un terreny molt abrupte, de cara al pla de la Calma i la Móra, vaig passar unes setmanes (...).»  PUJADAS I FARRÉS, Pere. Records i vivències d’un santboià del segle XX. Edició de l’autor, 1994, p. 13-15.
Per aquestes memòries, també ens assabentem que a la primeria del mes de juny de l’any 1938, uns cinc-cents policies van fer una gran batuda pel Montseny, que duraria fins a mitjans de setembre, buscant joves, en edat militar, que estaven emboscats per aquell massís.
[56] Propietat de Pius Montañá i Mir, que el febrer de 1939 seria alcalde de Seva.
[57] Josep Solà i Castells, que era l’hereu d’una fàbrica de llonganisses de Vic, va ser executat després de ser detingut en l’intent de passar la frontera.
[58] Lluís M. Cascante Dávila (Barcelona, 1920 – 2008), va deixar escrites unes memòries mecanografiades sobre la guerra viscuda, de les quals n’hem extret alguns paràgrafs per aquest treball.
[59] El seu pare, Josep Boixeda i Tarter, seria alcalde de Vilalleons.
[60] «A la mañana siguiente seguía nevando y a ambos lados de la puerta de entrada al establo había como unas paredes de nieve y entre ellas, en unos tres metros de longitud, había un pasillo que se había hecho por las pisadas de los más de sesenta expedicionarios, en sus salidas para hacer sus necesidades.» CASCANTE DÁVILA, Luis M. Vicisitudes y vivencias de una peligrosa aventura. Evasión a Francia. Ejemplar mecanografiat, p. 15.
[61] Personatge popular i carismàtic, en Pere de la Pipa no era altra que mossèn Pere Viñas i Corrius (Ogassa, 1903 – Vic, 1985). Segons Luis Cascante, un dels expedicionaris, descriu la trobada amb Mn. Pere així: «Tenia unos soberbios mostachos negros en punta, llevaba boina y vestía una blusa negra de ganadero, acompañándose de un bastón largo en forma de báculo y soltando palabrotas (no muy fuertes) pero impropias de un sacerdote.» CASCANTE DÁVILA, L. Op. Cit., p. 8.
El recorregut que varen seguir va ser aquest: Sortida del Brull cap a Vic. Masia El Franch, del terme de Sentfores. St. Bartomeu del Grau. La primera nit van pernoctar a la masia Les Lloses, a Vidrà, aleshores dins la comarca del Ripollès. Seguint cap el poble de Vilada, Serra de Picancel (Berguedà), Bagà, el bosc de Gresolet (prop de Gisclareny), el Coll de Pendís, Collada de Tosses, La Molina (bordejant Masella), Tossa d’Alp, per, finalment, entrar a França pel poble d’Osseja.
A l’arribar a la fita de la frontera, els expedicionaris que portaven armes curtes les van anar donant al guia.
[62] Ignorem qui podia ser aquest seminarista.
[63] Josep Solà i Castells, del qual hem parlat més amunt. La Mari Izern i Pietx era la filla de Maurice Izern, un francès que va arribar a Vic i on fundà una acadèmia, la Acadèmia Maurici Izern, d’estudis de Comerç, un centre de referència a Vic i comarca.
[64] Com ja hem apuntat, va ser mort després que fos detingut al desistir, per cansament, de passar la frontera. És de suposar que en Ton, que era al front, en aquells moments no sabia que en Solà havia estat executat al ser detingut.
[65] Segurament en Francisco i en Llorenç Alemany i Camps.
[66] Pere Francitorra i Díaz, el van matar a l’intentar passar la frontera cap a França. En Ramon Parareda, finalment no havia mort.
[67] L’Hora Nova, 16 d’abril 1938, p. 2.
L’Antoni Bassas, en el seu dietari sobre la guerra a Vic, escriu: «Diumenge, dia 3 de juliol. Durant aquests dies han estat molts els detinguts a Vic que han estat traslladats a Barcelona als Tribunals Populars.» BASSAS I CUNÍ, A. Op. Cit., p. 134.
[68] Josep Franquesa i Aliberch (Vic, 1894 – 1975).
[69] Miquel Costa i Vilatimó, cosí de l’Anton. Aquest aspecte ha estat confirmat per Montserrat Costa i Vilatimó.
[70] General José Enrique Varela Iglesias (1891-1951). Va participar a la reconquista de Terol. L’any 1937 era general de Divisió. A l’acabar la guerra, va ser nomenat ministre de l’Exèrcit (1939 -1942). L’any 1943 va lliurar una carta a Franco, signada per diversos militars, en la qual es demanava la restauració de la monarquia.
[71] Precisament referit-se al front de Terol, en Salvador Puntí, el 24 d’abril de 1938, va donar aquesta notícia al que havia estat director de la Casa de Caritat de Vic, mossèn Gaspar Puigneró i Bofill, que havia marxat de Vic, a la primeria de 1937, cap a la zona blanca: «Hace un par de meses que el ejército nacional en el frente de Teruel cogió preso a Isidro Franquesa, de la calle San Pedro, de Vich. Diez vigatones firmaron un documento en el cual lo hicimos culpable de muchas calamidades actuales. Suponemos que se ha hecho justicia.» De fet el vigatà, veí del carrer St. Pere, Isidre Franquesa i Sala, militant d’ERC i membre de Comitè Antifeixista de Vic, que havia estat un dels signants de l’editorial del diari Hora Nova, titulat “Prou sang”, publicat el 8 de maig de 1937, amb motiu dels Fets de Maig ocorreguts a Vic, estava enquadrat al XXIè Cos de l’Exèrcit, 27a Divisió, 122a Brigada Mixta, Cia. d’Ametralladores. En un comunicat del febrer de 1938 es donava per desaparegut en unes operacions de guerra a Pancrudo, a la demarcació de Terol. Va ser afusellat a Pamplona. Segurament va ser un més dels vigatans detinguts a la Serra Palomera, Terol, com Josep Vila i Verdaguer, detingut l’11 de març de 1938, concentrat a Pamplona, enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro i, d’allà, a un batalló de treballadors d’Astúries, on va morir.
[72] Correspondència de l’any 1939 (AMV).
[73] De totes maneres, hi va haver joves d’aquesta lleva que van poder tornar amb les seves famílies, i no va ser fins el mes de juliol de 1937 quan van ser cridats a incorporar-se a l’Exèrcit Popular i enviats al front.
[74] Referència al 26 de gener de 1939 quan l’exèrcit franquista entra a Barcelona.
[75] Segurament es refereix al bombardeig d’un comboi de camions que es produí el 10 d’octubre de 1938.
[76] Data de l’entrada de les tropes de Franco a Vic.

Puig Antich i Mataró en...

  Miguel Guillén Burguillos 2 de març de 2024 (10:42 CET)  CAPGRÒS https://www.capgros.com/ Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del...