Goigs de Sant Cebrià de la Móra (Tagamanent)

Goigs de Sant Cristòfol de la Castanya (el Brull)

Lectura del Poema del Pessebre

Lectura del Poema del Pessebre al Brull

El mestre Pau Casals

     Bona nit a tothom:

Per fer diferents alguns dies, hem volgut, amb motiu de les festes de Nadal, fer quelcom extra del de cada dia, i així poder trobar-nos veïns i amics.

     Avui és per llegir, tots junts, el Poema del pessebre de Joan Alavedra.

     L’excusa, com qui diu, és el fet de ser a les portes del Nadal, ja que sembla que no sabem trobar-nos, o retrobar-nos, sense un motiu que ho forci o que ho justifiqui. Ben trobat sia!

     És veritat que els versos senzills i corprenedors del Poema del pessebre els hauríem pogut llegir cadascú de nosaltres —de ben segur molts ja els haureu llegit més d’una vegada— asseguts tranquil·lament a casa, però no seria pas el mateix, segur!

     Aquestes lletres del Poema, com aquests dies freds, afavoreixen que les persones es trobin, es reuneixin, i així l’escalf de la germanor ens ajuda a frenar, encara que sigui una mica, el ritme un xic foll que portem en el dia a dia, i ens ajuda també a aflorar el més pregon de nosaltres mateixos.

     Encara més: en aquests temps en què les presses semblen la causa de tantes destrobades, i de la manca de sensibilitat envers el que tenim al costat, en què per culpa de voler globalitzar-ho tot, i també pel consumisme descontrolat d’aquests dies, ens perdem a nosaltres mateixos i perdem les petites coses nostres que són part de la nostra raó d’ésser, com a individus i com a poble, crec que són convenients trobades com aquesta d’avui.

     Bé; escoltem aquest Poema. Més ben dit, sentim, aquest Poema.

     Aquest Poema, si bé és la narració d’uns personatges nascuts a Greccio, aquell poblet d’Itàlia on Francesc d’Assís va fer el primer pessebre —aquesta tradició tan arrelada a casa nostra—, tot seguint els relats que es fan sobre el naixement de Jesús en els Evangelis, hom hi pot fer una lectura, diguem-ne laica, ja que al cap i a la fi el que es relata és també un missatge de pau que trenca de dalt a baix les fronteres artificials amb què s’ha volgut separar els homes, en races, nacions, llengües, religions, sexes, poder econòmic..., i que sovint són causa de no poques guerres.

     Un anunci de pau que, en la música de l’Oratori que d’aquest text compongué Pau Casals, cobra una dimensió de grandiositat terrible i sublim, com només la música pot donar a les paraules perquè tinguin més força encara. Un crit contra les guerres que creen els homes. Un missatge de Pau amb majúscules. D’amor als homes i de fe en l’esdevenidor, al cap i a la fi, a mans dels mateixos homes; dels homes de bona voluntat que poden fer-ho possible.

     Aquest és el gran missatge que mena del Poema del pessebre: Pau a Tothom.

     Vulgueu ser benèvols amb els lectors d’aquests versos. No en som pas professionals; ho sabeu prou. Preneu-ne, doncs, la nostra voluntat més sincera de ser uns senzills portadors, avui i aquí, d’aquest missatge que no pot ni ha de morir.

     Ara deixeu-me dir uns mots sobre l’origen d’aquest Poema.

     Qui és que no ha fet mai un pessebre? Hi ha algú que no ha fet mai un pessebre a casa seva...?

     Tothom, de ben segur, ha fet o ha ajudat a fer-ne un; ha muntat el suro, la molsa...; ha col·locat les velles figuretes de fang, de plom, de guix o de plàstic. I de ben segur també que sent infants, si es podia, s’ hi jugava, fent córrer les figures; ara el pastor cap aquí, ara el pescador cap allà, ara l’àngel vola, els xais s’escapen, el bou remuga, el caganer s’amaga. I els Reis, que calia fer-los caminar cada dia perquè arribessin puntualment el sis de gener a la cova.

     Fins i tot els personatges parlaven. El pagès, amb el pastor; el pastor, amb les ovelles. Sant Josep deia alguna cosa a l’orella de la Mare de Déu...

     Bé... doncs, ves per on, aquest és l’inici del Poema del pessebre que escriví Joan Alavedra.

     Així naixé l’impuls creador d’aquesta obra literària plena de sentiments que acabaria fent la volta al món sencer.

     Resulta que la seva filla Maria, que aleshores tenia cinc anys, li demanà que les figuretes del pessebre que aquell Nadal havien muntat a casa seva, parlessin. Volia que el seu pare li fes uns versos. El pare llavors tenia temps; acabava de sortir de la presó per motius polítics: tenia temps de sobres.

     I es prengué la súplica de la nena seriosament. I començà a escriure, amb un llenguatge entenedor per a la criatura. Amb unes descripcions senzilles i pintoresques, un xic ingènues, com els personatges del mateix pessebre: els pastors, l’home del pou, el pescador, l’home que llaura, la vella que fila, els reis d’orient, l’àngel... Hi són presents totes aquelles icones que ja formen part, des de fa tant de temps, de la nostra memòria col·lectiva. Aquell seria un Nadal joiós. Va ser un Nadal especial per a la nena i per a tota aquella família.

     Sembla que, a casa nostra, és per Nadal que cadascú sent, en el cor, la plenitud i la joia més profunda. Com diu Alavedra: «la gent de parla catalana, ens retrobem cada any quan, a l’entorn del pessebre, xics i grans, familiars i amics, entonem, junts, les nostres cançons nadalenques davant les figuretes pintades de colors vius que a través de les muntanyes de suro i la molsa, fan semblant, immòbils, d’adreçar-se cap al Naixement. Al conjur de “El Noi de la Mare”, de “El rabadà”, de “El cant dels ocells”. Tot aquest petit món plaçat en un raconet del menjador sembla que s’animi, i que ens transmeti, amb l’olor de la molsa, com una alenada de vida més pura, de vida veritable, diríem».

     Tota aquella alegria d’un Nadal joiós en què el pare va començar a vestir els versos per a la seva filla, de sobte, es truncà terriblement. Aquells diàlegs alegres de les figuretes del pessebre foren silenciats sobtadament per una guerra entre germans. Aquella nit blanca, es tornà, de cop, fosca i negra. On es podia cercar, ni que fos, un bri de llum com la de l’estel de Betlem?

     A corre-cuita, fugint com tants d’altres milers de catalans, Alavedra i la seva família passaren els Pirineus; aquelles muntanyes que tan sovint foren amigues eren ara un entrebanc massa alt, massa gran, per a tota aquella gent que es feia escàpola d’uns vencedors cegats per l’odi. Maletes, paquets i records recollits amb por i presses, quedaran estimbats pels barrancs nevats del coll d’Ares. Els uns, llençats pel desesper feixuc d’una càrrega massa pesada d’arrossegar durant tants quilòmetres; d’altres, senzillament extraviats, com les il·lusions passades.

     Era el 28 de gener de l’any 1939. Era una nit de gener, semblant a aquella altra de la caravana dels reis d’orient, que en el poema es queixen amb amargor pel llarg viatge:

     «Que en son de pesats els pendents sobtats

d’aquestes muntanyes!

     Quan s’acabarà tan llarg caminar

per terres estranyes !!»

     La mateixa exclamació desesperada, angoixada, de Joan Alavedra, aquell jorn de partença cap a l’exili; el clam que féu ell, i tants com ell, aquells dies d’infortuni.

      Tan poques coses havien pogut salvar, que s’adonà de seguida que la Maria, la seva filla petita, malgrat tot el que havien passat, no havia deixat anar la cartereta d’anar a col·legi que havia agafat en marxar de casa seva. S’atansà a la filla, i quan va obrir la cartera, va poder veure que la nena hi havia guardat uns papers. Eren els fulls dels primers versos del Poema del pessebre que ell havia començat a escriure aquell Nadal a casa amb tota la família. Aquells que va escriure quan ella li  va demanar: «Pare, fes que parlin les figuretes del nostre pessebre». 

     Els dies de l’exili anaven passant.

     I fou llavors, en aquells dies feixucs, sota un cel cobert per les borrasques més fosques, en una França ocupada per l’exèrcit alemany, amb la por i el perill per companyia, abandonats de tots, i amb l’enyor de la pàtria —sentint-la  tan a prop, i sense poder-hi tornar!— que el poeta continuà el diàleg interromput de les figuretes del pessebre, seguí escrivint aquells versos primers salvats per la filla.

     Fou precisament en aquell exili i aquella nostàlgia, on es forjà la gran amistat d’aquells dos catalans, Joan Alavedra i Pau Casals. Va ser llavors, allà a França, on el mestre Casals va començar a posar música a aquelles senzilles, però pregones, per sentides i sofertes, paraules del Poema del seu amic.

     Fins a l’any 1943, però, aquest Poema no va ser enllestit. Presentat als Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Perpinyà, guanyà la Flor Natural.

     Per sant Joan d’aquell mateix any, com a felicitació al poeta, Casals va posar uns compassos de música a un tros del Poema. Més tard, a partir del llibre que s’havia imprès en una petita edició de dos-cents exemplars, continuà donant-hi forma amb la seva música.

     Eren els dies en què tants catalans foragitats de casa seva, a l’altre costat dels Pirineus, es trobaven amb unes mateixes paraules: «Aquest Nadal ja menjarem els torrons a casa». El dia no arribava, però el Poema del pessebre creixia punyent.

     No tot és joia i alegria en aquest text. També hi ha dolor. El dolor per tot el sofert, que es traslladà al poema, i que va fer que aquella joia primera, aquella que començava a Betlem, a la cova del pessebre de casa de l’autor, es transformés i prengués la forma de drama soterrat. Aquell patiment, aquella passió soferta no feia tant de temps per un home, una família, un país sencer. Una passió que ja s’anunciava a Betlem, i a la pròpia vida, en aquells dies malgrat tot amb veu de futur, que devien transmutar-se, ja que l’esperança es mantenia viva. Una esperança bastida en la lluita de cada dia. Una esperança tan infinita com la mateixa esperança.

     D’aquí que al Poema, enmig de l’alegria de la cova del pessebre, del pastor que toca el flabiol o el tamborí, hi trobem una dona que fila i teixeix un drap, que serà el de la Verònica; la parella portadora que recollirà el vi, que serà el de l’últim sopar... Tot clou amb el gran i majestuós hosanna del final. El cant de la glòria; el del retorn!

     Tot el que diu aquest Poema, que avui sentirem plegats a recer d’aquestes muntanyes nostres, és que, aquells dies, malgrat l’exili forçós a França, malgrat els patiments i les privacions, també eren dies de joiosa creació artística, en què Alavedra creà el Poema a batzacades (i l’anava polint de mica en mica), i Casals cercà la melodia exacta que ressaltés aquells versos que van esdevenir paraules de joia, dolor i esperança; en definitiva, tenim un text on es reflecteix naixença, mort i resurrecció.

     Com a home reconegut i influent, Pau Casals es dedicà a organitzar concerts aquí i allí per ajudar els compatriotes més necessitats en les penúries de l’exili. Més tard, però, abatut per les difícils circumstàncies que li va tocar viure en un món d’injustícies i guerra, el seu exili es va fer més interior, i refusà tocar com a protesta contra els països culpables de crims contra la humanitat. No va ser fins cap als anys cinquanta que Casals decidí tornar a tocar i dirigir. I el 1958, el  secretari general de les Nacions Unides li encarregà el que seria l’Oratori del Poema del pessebre, sobre el text escrit pel seu amic Alavedra.

     Aquell text, que va començar com un innocent i senzill prec d’un infant,  amb el temps es va convertir en un missatge català llançat al món sencer. Un clam en català pels Drets Humans i la Pau. Ho podem apreciar, per exemple, quan parla el rabadà i sona la sardana; segons recorda Alavedra: «...aquella sardaneta graciosa i alegre, els obligava anar pel món amb un flabiol i un tamborí, instruments desconeguts a les grans orquestres, però que en sentir-los en les sales de concert d’Europa i Amèrica, i en l’ONU, una alenada tan fresca de Catalunya, ho omplia tot, i s’els  feia un nus a la gola».

     Traduït als principals idiomes, aquest anunci de pau i concòrdia entre els homes donà la volta al món, i Pau Casals ho aprofità per explicar als pobles d’on era ell, i què era Catalunya, lluny com diu ell mateix «del nacionalisme mal concebut, del fanatisme orb, dels fal·laciosos dogmes polítics i la negació de la llibertat i de la justícia». Va ser a Mèxic, el desembre de l’any 1960, que es va fer l’estrena mundial de l’Oratori, encara que abans, precisament una nit de Nadal, se n’havia fet una audició a l’església de Prada.

     Aquesta és la història de la gestació del Poema del pessebre d’Alavedra, i de l’Oratori de Casals, uns versos i una música amb uns personatges que són les figuretes d’un pessebre.

     Qui és que no ha fet mai un pessebre...?

    

     I ara, deixeu-me acabar amb les paraules que el mestre Pau Casals va pronunciar en una ocasió:

     «Ah si cada home estimava de tot cor la seva terra, les seves tradicions, la seva llengua!!. Cadascú al seu lloc, com en una orquestra... Quin acord que s’obtindria !!!».
____________________


Xerrada sobre aquesta obra de Joan Alavedra feta el dia 23 desembre de 2000, al Brull.

____________________

Estances de febre. El Sanatori del Montseny (Cinquena part)

Estances de febre (V part)

 

Grup de residents al sanatori, amb el mestre Joaquim serra acariciant un gos.

ANNEX

A/ Reglamento o condiciones que deberán observarse para la buena marcha del sanatorio del Montseny (Brull) y poder continuar en el la comunidad de hermanas de Nuestra Señora de la Consolación.

1ª Los enfermos de diferente sexo estarán separados en las galerías y comedores. En el comedor de señoritas habrá una hermana al cuidado de las mismas, para poder luego atender a su alimentación si no han comido bastante durante la comida.

2ª Cuando estén en cama las enfermas, o en sus cuartos, no se les permitirán visitas de distinto sexo más de una vez al día, y ésta no se hará a puerta cerrada, pues las hermanas tendrán facultad para entrar y hacer salir a los visitantes cuando lo crean prudente.

3ª Si se han de aplicar remedios que sean cosa más propia de enfermero que de médico, por ejemplo: poner cataplasmas, dar fricciones, etc. , cuando sea a mujeres será prestado este servicio por una hermana.

4ª Al pasar la visita a los enfermos el señor doctor será acompañado por una hermana a la cual deberá poner al corriente de cuanto recete y ordene, para luego atender debidamente a los enfermos y cumplir con exactitud las prescripciones médicas.

5ª Cuando a alguna señora o señorita tengan que examinarla al Rayo X, o practicarle algún reconocimiento, será acompañada por una hermana.

6ª No se dará entrada en el establecimiento a ningún enfermo sin avisar antes a la Madre Superiora, a fin de que pueda disponer la habitación y demás cosas necesarias con la anticipación debida, evitando de ese modo las deficiencias que hasta el presente se han notado en este punto.

7ª Las hermanas tendrán autoridad sobre el personal y vigilarán cómo desempeña cada cual su empleo u oficio.

8ª No darán ningún recado a las hermanas por conducto de nadie, sino directamente, y a ser posible siempre a la madre superiora.

9ª Por la moralidad de los enfermos y buen nombre de la casa no se exhibirá ninguna película sin estar debidamente revisada.

Estas condiciones serán obligatorias como complemento de las Bases de Fundación, y si no son aceptadas, o después no se cumplieren, rescindirán el contrato las hermanas y dejará la comunidad el sanatorio en el plazo máximo de cuarenta y cinco días, a contar desde el en que lo notifique la superiora al Sr. Director.

Sanatorio del Montseny a uno de mayo de mil novecientos treinta y dos.

Por orden de mi Rdma. Madre Superiora General. Firmado: Sor Leonila Pablo. Rubricado: Superiora local.

_________________

Jardí del sanatori del Brull, amb el Dr. Reventós en la rotllana

B/ Rodolins fets per un intern adreçats al xofer del sanatori, Hilari Crivillé i Ciurana

Hilari, si vas a Vic,

recorda bé el que et dic.

Pega dolça necessito

de la de pesseta i pico.

I si és de fàcil trobar,

porta goma d’esborrar.

La que tenia, no s’ha fos,

me l’ha pispada el senyor Ros.

Si a ca la Gitana vas,

si no vigiles rebràs.

Necessito de debò,

una pastilla de sabó.

Procura que vagi bé

i que costi poc “calé”.

I de moment s’ha finit,

i et resto molt agraït.[1]

C/ Carta de Mn. Carles Creus a Amàlia Tineo

Sra. Dña. Amalia Tineo

Barcelona

Muy señora mía: Anteayer recibí su carta del 18 del próximo pasado setiembre: no había recibido otra.

Ciertamente había hablado con un señor que me indicó los deseos de V. en la reparación de la lápida, pero quedamos en que nada haría yo hasta recibir carta de V.. Ya procuraré hablar lo más pronto posible con el Sr. Crivillé para que me diga el importe de la reforma y se lo comunicaré. Pero antes debo advertirle que hay que abonar el importe del “ninxo” que es de doscientas pesetas (200 pts.) si lo quiere alquilado para cuatro años: y si lo quiere en propiedad son quinientas pesetas (500 pts), ya que según una ley del Estado, todas las operaciones de compra de “nichos” realizadas durante el período rojo, quedan sin efecto. Espero que me contestará pronto si se decide a alquilar el nicho o comprarlo, de lo contrario procedería, en el tiempo legal, a evacuarlo.

De V. Attm. s. s.

Carlos Creus, Párroco[2]

Brull a 2 de octubre 1939 = Año de la Victoria

___________________

D/ Factura del paleta Josep Crivillé

Josep Crivillé

Constructor d’obres

Balenyà-Seva, 14 de octubre de 1939

Sra. Dª Amalia Tineo

Por 1 lápida del Sr. Rosselló puesta en obra y colocada 180 pts.

Trabajo de quitar un ramo refundido en la misma y hacer una cruz 40 pts.

Total: 220 pessetes.

___________________

E/ Auca del sanatori del Montseny

(L’original el conserva la família Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú)

Text i dibuixos: Núria de Cabanyes i Ricart

Si mai et vols divertir

i cap burla no has de témer

llegeix del cap a la fi

l’auca del S. del M.

En una casa pairal,

perduda com una ermita,

per entretenir llur mal

uns quants tarats s’han dat cita.

Tenen com a veïnatge

exclusivament el Brull,

vers on empren el viatge

qui no arranja el seu tribull.

Hi ha un metge dels més famosos

que fa miracles molt grans:

per guarir els tuberculosos

els entreté amb jocs de mans.

I un altre, savi entre mils

que té teories russes,

i en lloc de mata els bacils

s’entreté matant les puces.

Una ajudant colossal

per lluitar contra el microbi

amb l’energia que cal

és l’oxigenada Provi.

Per als malalts greus d’ací

un bon home s’espavila

i busca menjar a desdir:

l’interventor senyor Vila.

Per acreditar la casa

viu ací el senyor Baró;

no menja carn a la brasa

perquè ja està prou rodó.

—Volem aprendre llatí.

Mestre: algunes regles dóna’ns—

I surt amb allò tan fi

que diu: —...alicuando souans.—

Amb combat descomunal

segons conten velles faules

quan ja veu venir el final

ell exclama: —això són taules.—

I l’il·lustre professor

per admirar el panorama

seu sovint al gran saló

fins que se li adorm la cama.

Una manera molt loca 

de guarir els malalts de pit,

és fer el tutti o el poker

a deshores de la nit.

Un sistema acreditat,

també és jugar al tresillo;

sovint crida algú, exaltat,

de resultes d’un codillo.

La Nuri, ulls i nassiró,

amb les seves mans d’artista

fa nenes amb camisó

de les que es perden de vista.

Qui passeja per l’herbei?

L’atlot de la gavardina

el del nas i el del jersei:

el trio de la benzina.

El primer, una menudència

molt ric en moixoneries

i mancat de paciència

és l’il·lustre Pau Socias.

El Gali, a l’altre cantó,

per evitar cap baralla,

quan hauria de dir no,

baixa el cap, camina i calla.

El del mig, en Joan Trius

va ser l’altra nit raptat.

No t’ho creus? per què somrius?

si encara no està espantat.

—Quin escàndol, fora mida—!

Hi ha batusses al saló

Què passa? És que tothom crida—?

—Res, que parla en Rovelló.

En Costa és un tarambana

—dia al llit, nit al saló—

fuma quan li dona la gana

i escup massa al mocador.

I si a la Conxa pessiga

i s’esposa a greus perills,

és perquè ella, bona amiga

li cuida molt bé els conills.

Hi ha una senyora tibada

que el foc de la llar ens pren

i a la persona que bada

la porta a visitar al nen.

I quan hom espera veure

un minyonet indecís,

troba, i no s’ho vol creure

que passa dels trenta-sis.

Per tenir sempre treball

i renovar l’hemoptisi

hom organitza un gran ball

així que un any entre en crisi.

En Lluís amb les ulleres,

fa la cara d’home viu;

juga als escacs com les feres

i fa riure quan ell riu.

Ací dalt cada divendres

tothom fa festa major.

Uns enamorats molt tendres

l’esperen amb fruïció.

Quan arriba l’autobús

el rep una gran cridòria

els enamorats, segurs,

ho celebren amb eufòria.

—Hi ha els teus avis, Julieta

—Hi ha ta germana Gali

—i una dona menudeta

amb una ampolla de vi.

Mireu la senyora Gusi:

s’engreixa que és un no dir.

Senyora Gusi, no abusi;

se n’haurà de penedir.

Un jorn els més filharmònics

per passar bé la vetllada,

varen fer uns concerts simfònics

a base de Cherezada.

I la senyora Molins

de tanta son no s’hi veu,

i en callar els violins,

diu: —Em trobava al Liceu.—

L’àrbitre de l’elegància

resplendeix com un mirall

no és estrany per la constància

amb que fa córrer el raspall.

Al saló tothom en reia.

—Fa fred, avui? — —No, fa fred.—

—Ah, doncs, miri, ben bé em creia

que deia que fa fred.—

Campiona de fer mitja

la Rita de Vilassar.

Ni la neu ni la calitja,

l’en distreu, ni el passejar.

Però també és campiona

d’assassinar ratolins:

tota sola els atacona

i els deixa fets a bocins.

Hi ha un metge amb una dotzena

de termòmetres posats:

Villalobos s’anomena

i és el rei dels refredats.

Però si salta la llebre

i l’ocasió al ve a temptar,

oblida el pols i la febre

i s’atipa de ballar.

Ha vingut un matrimoni

que té un punt de divertit:

si l’un es lleva, dimoni!

l’altre no es mou gens del llit.

La dona és un xic gelosa

quan ell es posa malalt,

no se li acudi altra cosa

que agafar el seu mateix mal.

Menut, menut que enamora

sempre parla del setrill;

tot fent broma, a la senyora

ha posat en greu perill.

Un dia que no té febre

li arriba un noi molt manyac,

i tothom d’ací ho celebra

amb un bon raig de conyac.

Els malalts del trenta-dos

fan cures descompassades

fumen quan no tenen tos

i surten massa vegades.

Hi ha un gos que és una delícia

si no fos pels convidats.

Porta tot sol més brutícia

que quinze porcells plegats.

Un dia, dos innocents

el porten a la banyera,

i els obsequia amb presents

dels que fan venir rasquera.

En Jordi està capficat

i fa una cara de pena

perquè la ràdio ha trigat

a tocar-li la Novena.

I quan es posa com cal

a escoltar, i el cor li para

els musicòfols de dalt

es posen a fer gatzara.

En Beltran és molt pelut

té la cabellera dreta

i el bigoti decaigut

i es pensa ser un gran poeta.

Fa pocs dies que ha arribat

i ja ha aprés a fer el tronera,

juga fort al baccarat

i no torna mai enrere.

El fum ha fet fracassar

un gentleman que hi havia.

Un dia el van atrapar

quan burilles recollia.

En Giménez s’emociona

amb el cocktail misteriós

perquè veu que en poca estona

ha matat quatre senyors.

¿Sents quin soroll que atabala

i un trontoll com de petard?

L’Adela puja l’escala

i té por d’arribar tard.

Hi ha una senyora casada

que té alguns cops amagats;

quan la nit és ben entrada

rep visites de soldats.

Sempre hi ha algú que murmura:

—Ves, la senyora Simón!—

—És el marit que procura

passar ací el permís del front.—

Mira la vamp Teresina

amb els ulls mig aclucats

apa, eixerit, endevina

quants cents cors ha travessats.

Però no és pas bona nina

i algú en té greus desenganys.

No sé perquè s’hi amoïna

si tot just ha fet setze anys.

A la cura del matí

quin èxit la galeria!

Hom haurà de prohibir

que s’ompli així cada dia.

Si ha de parlar amb algú

la Montserrat s’enrojola

però gasta un to segur

quan apunta la pistola.

En Vea està ben cuidat

i el renyen així que es mou.

Un jorn que estava exaltat

per poc se li trenca un ou.

La Lola és una minyona

que no és pas gens llepafils;

té la careta rodona

i tragina bons pernils.

Si mai la repartidora

arribes a fer furor

únicament justa fora

si repartís en Melchor.

Si una nit entra un fantasma

amb un vas de llet als dits,

o et porta una cataplasma

no perdis pas els sentits:

és la Maria que ronda

per agombolar els malalts

i amb una mirada fonda

els alleugereix els mals.

Veus aquest home que gamba,

carn-rosat, plogut del cel?

És l’angelical Caramba,

que puja a prendre’ns el pèl.

Les cambreres també

han canviat d’uniforme.

Qui pogués palpar-lo bé

per donar-hi el seu conforme.

Entre elles n’hi ha unes quantes

que volen seguir la corrent

i per semblar més picantes

s’han fet fer la permanent.

Hi ha un minyó que no té preu

si afegeix llenya a la brasa

i molt més si du el correu

així que arriba a la casa

Anant amb autos malalts

no fareu mai gaire via;

o pugeu sobre els fanals

o en Domingo els desgracia.

I per els més exigents

queden encara tres gràcies

que no es deixen veure gens

per evitar grans desgracies.

Amb forces equilibrades

hom lluita als escacs molt bé

sorpreses inesperades

es broden a l’escaquer.

I amagat a dins del llit

o bé ignorat del cronista

queda encara algú, pansit,

del qual s’ha perdut la pista.

_______________

Publicat a Monografies del Montseny n. 25, any 2010.

---

[1] Ca la Gitana era una “casa de barrets” de Vic.

[2] Mossèn Carles Creus i Garriga (Tona, 1896-Campdevànol, 1988). L’any 1935 era el rector de les parròquies de la Castanya i de la Móra. Un cop acabada la guerra va ser enviat, com a rector, a la parròquia de Sant Martí del Brull, on s’hi va estar fins l’any 1948.