Horror, ràbia, impotència!!
“No es pot
tolerar que el mar Mediterrani es converteixi en un gran cementiri. En les
barcasses que arriben quotidianament a les costes europees hi ha homes i dones
que necessiten acollida i ajuda.” Papa Francesc
I és que “la vida
a l’Àfrica és més perillosa que travessar el mar”. Aquesta frase no és pas el
titular d’un periòdic, sinó que la va dir una de les persones rescatades durant
el darrer ―de moment― naufragi d’un vaixell al nostre mar.
I utilitzo el substantiu “persona” amb la intenció manifesta de subratllar que
aquells que s’embarquen a les costes africanes amb l’esperança d’arribar a
l’Europa de l’esperança, a l’anomenat
“primer món”, són això: persones!
Acostumats, o
millor seria dir, mal acostumats com estem a llegir, escoltar i sobretot veure
per televisió aquests desastres humans, sembla que sovint oblidem que aquells
que arriben a les costes d’Espanya, d’Itàlia, o del país que sigui, i aquells
que no hi arriben i acaben ofegats per les aigües de la Mediterrània no són pas
una mercaderia ni un número, sinó éssers humans que quasi sempre embarquen en
un vaixell rònec, o en un símil d’embarcació, per fugir de la guerra, de la
fam, o de les persecucions, ja siguin de caràcter polític o a causa de la seva
ètnia o religió. I no vull escriure aquí, perquè no puc, sobre els nadons o
criatures que igualment moren per un somni que no són encara capaços de comprendre.
Què trist tot plegat!
Aquesta darrera
vegada, això mentre escric aquestes ratlles, han estat 700 les persones
desaparegudes sota les aigües. Però potser quan acabi de redactar-ho o quan
surti publicat en seran moltes més, perquè de moment unes 10.000 han estat
rescatades en una setmana i el compte no sembla que tingui aturador.
"Hi anàvem 950
persones, entre 40 i 50 nens i 200 dones", ha explicat el primer dels 28
supervivents d’aquest últim naufragi d'immigrants, molts d’ells tancats en la
bodega del esgavellat pesquer. Un tràfic de persones fet per mafiosos que
s’enriqueixen amb la misèria dels altres, conscients de la precarietat de les
embarcacions i per tant responsables de totes aquestes víctimes. Ja fa massa
temps que contemplem impassibles, encara que sigui amb horror tanta mort.
S’estima que
l’any passat cap a unes 300.000 persones van creuar el nostre mar, més del
doble que el 2013. I que unes 3.000 van morir per esgotament, asfíxia, fam,
set, calor o fred. L’alcaldessa de Lampedusa s’exclamava: “Fins on haurem
d’ampliar el nostre cementiri”? L’any passat Itàlia va rescatar un total de 189.741
persones.
Però, i els governs
què fan? Com actuen els mandataris d’aquesta Europa que es presenta com a defensora
dels drets humans, de la solidaritat i de la democràcia? Sabem que la majoria
d’immigrants que intenten arribar-hi ho fan fugint de les guerres, uns
conflictes sovint propiciats per foscos interessos vinculats a governs o
empreses europees. Qui proporciona les armes als combatents de Síria, de Líbia,
del Iemen, d’Iraq, d’Afganistan, de Nigèria, etc.? No es tracta, només, de
salvar les vides dels que fugen dels seus països, que també, sinó d’aconseguir
la pau d’aquelles regions on hi ha combats, però sobretot, proporcionar-los les
eines necessàries que els ajudin a viure amb la dignitat que es mereixen allà,
en els seus pobles i ciutats.
També resulta
sorprenent, i és una paradoxa, que quan a casa nostra es deté algú sota
l’acusació d’intentar engruixir els combatents de l’estat Islàmic, Al Qaeda,
etc., quasi sempre se’ns explica que vivien en les nostres barriades més
pobres, on l’atur entre els joves arriba a xifres dramàtiques. I què es fa per
posar-hi remei, a part de empresonar-los?
Alguna cosa fa
pudor de podrit a Europa, aquest vell territori que perd un temps preciós en mil
reunions i discussions estèrils, mentre al seu entorn creix sense aturador un
polvorí que un cop esclati ningú sap com s’aturarà. Aquesta Europa que només
reacciona quan és ella qui se sent agredida directament. O és que no es van fer
manifestacions i grans declaracions quan hi va haver l’atemptat a Charlie
Hebdo, per no citar-ne d’altres ?. I què fa, què fem davant aquest holocaust de
tants de milers de persones mortes, a banda de rebaixar el pressupost per al
rescat de tants immigrants que travessen el mar? Aquesta és l’Europa en la que hem
de creure?
Quants morts calen
per reaccionar i sortir tots plegats al carrer, i reclamar als estats, solucions
dràstiques per aturar aquest genocidi, i exigir d’una vegada per totes el
control de l’armament, de la seva fabricació i de la seva exportació que, tot
sigui dit, un dels principals exportadors n’és l’estat espanyol. Sabem a quines
mans van a parar les armes?
Callar ens fa
còmplices de totes aquestes morts!
Publicat a El 9Nou el 24 d'abril de 2015.
