jueves, 28 de febrero de 2019

Una fuga de la presó de Vic.


       Una fuga de la presó de Vic

     Diu l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, que “S’ha escrit molt de la guerra civil, però encara queda molt per escriure”.

     És ben cert que s’ha escrit manta vegades sobre la nostra darrera guerra civil, però massa sovint sobre aspectes generals i no tant sobre els fets locals o les històries personals.

     És sabut que a Vic hi va haver un preventori correccional, vaja, una presó. Un centre que aleshores era considerat ben segur, ja que en paraules del que va ser director dels serveis correccionals i de readaptació de la Generalitat republicana, en Rafel Tasis:   “A una presó ben guardada com la de Vic, a un establiment construït en un lloc adient, amb finestres ben enreixades i mur de recinte exterior...”, els presos no es podien escapar.

     Però el cert és que al cap de poc, un parell de presos portats des de Barcelona, se les van pirar, així s’explica que de la “sinistra fortalesa medieval de Vic” s’havien escapolit dos reclusos. Tot un desengany pel responsable de les presons, i més quan feia poc que de la de Reus també s’havien escapat, en un sol dia, ni més ni menys que onze interns!

     Arran dels Fets de Maig de 1937 quatre anarquistes, que estaven tancats en una altra presó catalana, es van escapar fent un túnel. A aquests, però, els van enxampar. I on els van portar? Doncs a Vic hi falta gent, ja que els murs de la seva presó eren “com la Bastilla”, que presumia Tasis.

     Durant aquells dies de maig, molts anarquistes foren empresonats en diversos centres penitenciaris de Catalunya, i Vic no va ser una excepció. Diversos membres de la CNT-FAI local foren portats al que havia sigut convent dels caputxins, convertit en presó. D’aquí, alguns foren traslladats a la Model de Barcelona.

     Però vet aquí, que un dels homes que durant la postguerra portaria més de corcoll a la policia i a la guàrdia civil, a finals de juliol de 1938 va ser traslladat de la Model a la presó de Vic, per allò que era “com una Bastilla”. Es tractava de Francisco Sabaté i Llopart,   el que seria famós maqui Quico Sabaté. Va ser portat a Vic, perquè, no endebades, ja s’havia fugat d’una presó, després d’haver lluitat al front d’Aragó per haver-se enfrontat als comunistes que es negaven a proporcionar armes als anarquistes. En Quico era un home d’acció directa.
Quico Sabater i Llopart

     I va demostrar una vegada més, que quan una persona vol ser lliure, no hi ha reixes, ni murs que valguin. Això sí, calen unes quantes complicitats..., i potser també calés. A Vic va saber guanyar-se la confiança d’algun vigilant. Va ser tanta la confiança, que va aconseguir una  cel·la per a ell sol, on rebia la seva amiga ben sovint. Sembla que aquell vigilant es relaxava tant, o es feia el cec gràcies als diners, que en una de les visites, que avui diríem de vis-a-vis, l’amiga li va portar una pistola i una bomba de mà.

     Ara, només li calien alguns companys per organitzar la fugida. Va explicar el seu pla a tres companys de presidi, que acceptaren fugir amb ell.

     Era el mes d’agost quan, el dia assenyalat per fugir, en Quico va cridar un ordenança. Hi va acudir Ali Salok, un moro ex boxejador, que es va trobar amb una pistola al davant de la cara. Amb l’enrenou de neutralitzar-lo, acudí a la cel·la un oficial que amb el raonament de l’arma fou anul·lat i tancat a la cel·la. Ja van tenir dues pistoles.

     Van deixar fora de joc els guardes que van anar trobant, els tancaven i anaven aconseguint més armes. Però, com en les pel·lícules de lladres i serenos, el protagonista que es vol escapar d’un penal sempre té imprevistos, segurament per allò d’afegir una mica d’intriga. Va resultar que es van trobar que en aquell moment arribava el director de la presó i, per més inri, anava acompanyat d’una dona. Sigui perquè aquella dona estava embarassada, per la visió de les armes o pel que sigui, l’home no es va resistir i es va avenir a signar els papers necessaris perquè aquells homes passessin la porta que donava al carrer. Ningú s’assabentà de la fugida fins a l’hora del repartiment del ranxo de la nit. Els diaris, és clar, no en van dir res.

     La documentació generada arran d’aquesta fuga  parla de sis reclusos, no pas de quatre. Es veu que amb el Quico Sabaté, que aleshores tenia 23 anys, hi anaven dos italians, el napolità Nino Pizzano, de 19 anys ―membre de la CNT que havia lluitat al front d’Aragó amb la Columna Durruti i que havia estat detingut a Roda de Ter per increpar uns carrabiners que controlaven la població arran del fets de maig―,  i el sicilià Giuseppe Peione, i tres més de nacionalitat espanyola. Tots van aconseguir escapar i en el procés obert contra ells, van ser declarats en rebel·lia.

     Avui encara és memòria viva, que en Quico Sabaté va ser abatut per la guàrdia civil, el 5 de gener de 1960, a Sant Celoni, després d’anys de ser perseguit per les forces d’ordre franquistes, que no aconseguien detenir-lo.

     A causa d’aquella evasió del preventori vigatà, el seu director, Pedro Llampallas i Camarasa,  que era advocat, va ser detingut per membres del SIM destacats a la ciutat, portat a una txeca de Barcelona i més tard empresonat a la Model, on el van trobar els franquistes quan van ocupar Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser afusellat a Girona, malgrat ser persona de dretes, d’haver afavorit, durant la guerra, els presos d’aquella ideologia quan era director de la presó de Girona i més tard de la de Tarragona. No van servir de res les declaracions al seu favor fetes per testimonis d’ex-presos presentades al tribunal que el va jutjar en consell de guerra sumaríssim.

    I parlant de la presó de Vic, apunto un altre fet:

    Pocs dies després de la caiguda de Barcelona ―ocorreguda el 26 de gener de 1939―, va ser destinat a Vic un personatge peculiar. Era un oficial de presons anomenat Eugenio Vargas Rodríguez,  que l’any 1933, durant el govern de la República, havia ajudat el banquer Joan March, gran mecenes del general Franco durant la guerra, a fugir de la presó d’Alcalá d’Henares i fugar-se fins a Gibraltar.

     A Vic, aquest funcionari va ser l’encarregat d’organitzar l’edifici de la presó on, al cap d’un mes, diuen que hi va fer espai per tancar-hi uns 500 presoners. Va ser ell qui va obrir un expedient als presos que hi va trobar, alguns sense documentació, ignorant doncs a disposició de qui estaven detinguts, va obrir un llibre de registre, amb les entrades i les sortides, etc.

     Aquest individu s’hi va estar fins l’abril de 1939, quan va ser traslladat a Madrid.

Publicat a El 9 Nou, el dia 22 de febrer de 2019

martes, 15 de enero de 2019

Homenatge a un fill de Manlleu.


       Homenatge a un fill de Manlleu.
Lluís Terricabres i Molera

     Mataró dedica una exposició homenatge al manlleuenc Lluís Terricabres i Molera, més conegut com en Terri, amb motiu del centenari del seu naixement: “El Mataró d’en Terri (1918-2000)”, que es podrà veure fins el 19 de maig al Museu de la capital del Maresme. L’ajuntament de la ciutat ja li havia concedit el títol de Fill Adoptiu de la ciutat el 1985.

     En Terri, “el manyà encès”, com l’anomena l’amic Manuel Cuyàs, havia nascut a la ciutat de vora el Ter l’any 1918. Autodidacte inquiet, va ser un gran activista cultural, artesà, escultor, escriptor i promotor de la cultura catalana. Encara que a ell li agradava definir-se senzillament com a manyà d’ofici.

     Era fill d’en Ton de la Perrita i de la Lores de can Xarant. Recordava que quan vivia a Manlleu, al número 7 del que era la carretera de l’Estació i avui és carrer de Santiago Rusiñol, la seva mare, obrera de la fàbrica de filats de can Ramisa, que era a uns tres quilòmetres de la ciutat, “els dissabtes que plegava al migdia, anava a rentar al riu, al canal del Ter, que passava molt a prop de casa. Els rentadors eren a flor de terra, i ella, com les altres dones, s’enduia una mena de reclinatori de fusta que la protegia de caure a l’aigua. Les tardes dels dissabtes, tot un enfilall de dones abocades al riu netejaven roba i passaven bugada dels fets, persones i notícies del poble”.

     Però el 1929 la seva família es va traslladar a viure vora el mar, a Mataró, on el seu pare aconseguí una feina com a guàrdia municipal. Encara que passà la resta de la seva vida fora de la seva ciutat nadiua, en Terri deia que estimava el Manlleu que “em va sentir trencar el plor, perquè és el meu poble, perquè té la plaça més bonica del món, malgrat fos un dels feus d’en Lerroux, l’inventor dels esquirols.”

     A l’arribar a Mataró en Terri era un nen d’onze anys, i es pot dir que quasi no va tenir temps d’anar a l’escola, perquè el març de 1931 entrà a treballar a la Foneria J. Roure, i ben aviat va freqüentar els ambients polítics republicans de la ciutat. El mateix any ingressà a la CNT i després a les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra col·laborà en el diari antifeixista local, Llibertat. Anys a venir militaria a Estat Català, i més endavant formaria part d’una candidatura mataronina d’ERC, si bé sempre va conservar la seva ànima llibertària i va participar en totes les iniciatives de la lluita antifranquista.

     El 1937 va ser cridat per anar al front, i l’1 de gener de 1938 començà a escriure un dietari des del Centre d’Instrucció núm. 42, on va ser comissari polític dels reclutes. Un dietari que encetava escrivint: “Començo avui el diari de la guerra. Aquesta guerra que m’obre un pas agegantat per la meva vida que comença ara, als vint anys. Vull ésser extens en el meu diari i vull que en aquest solament imperi la veritat de la meva ànima, tot quan vegi i tot quan pensi.”

     Formant part de la 22a Brigada Mixta, va ser enviat al front, passant per Terol i Castelló, i va patir el seu bateig de foc a Alcalà de Xivert. Aviat però, va ser fet presoner per les tropes rebels. Va passar per diverses presons, com les de Lleó, Morella i Saragossa, i després per diversos camps de concentració, Camposancos, Bilbao i San Juan Mozarrifar a Saragossa. Va haver de treballar com a mecànic pel cos de l’Aviació Legionària Italiana de l’1 de gener al 30 de maig de 1939, quan va ser posat en llibertat. El juny arribava a casa seva, on va saber que el seu pare havia marxat a l’exili. Va tornar a treballar a la mateixa foneria d’abans de la guerra, fins que un dia la guàrdia civil el va anar a detenir. Va ser torturat i tancat en un convent de la capital del Maresme que servia de camp de presoners. Fins que el desembre es traslladat a la presó Model de Barcelona. Consell de guerra sumaríssim i una condemna de dotze anys de presó, que finalment, gràcies a un indult, en compleix dos.

     Al cap d’un temps de ser de nou a casa, criden la lleva del 39, que era la seva, i és enviat a Àfrica, al 91è Batalló disciplinari de soldats treballadors i penats, on restarà fins l’any 1945. D’aquesta estada en terres africanes, conversador com era, no en volia parlar. De tornada a la seva ciutat adoptiva, el 1949 va fundar el Racó, espai de llibertat on cada dissabte, durant vint-i-nou anys, es van fer conferències, debats i trobades a l’entorn de la cultura catalana. En Terri també col·laborà en la fundació del Cine Club, entre altres, amb el que seria director de cinema Lluís Josep Comeron.

     Participava en les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, a les reunions que es feien al pis de Barcelona del mataroní Josep Puig i Cadafalch, i en altres trobades del bo i millor de la cultura catalana que es feien a la capital. Gràcies al també mataroní Antoni Comas, amb qui l’uní una forta amistat, i que seria el primer catedràtic de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, fa coneixença amb acadèmics que participaran en les tertúlies del Racó, i el conviden a les seves reunions literàries. Organitzador de diverses exposicions dels millors pintors d’aleshores, etc.

     Com a artista plàstic, de ferros vinclats, que deia ell, forjà diverses escultures, algunes col·locades en l’espai públic, o com l’estatueta de sant Jordi trofeu dels premis Sant Jordi de cinematografia. Una de les seves especialitats artístiques van ser els collages amb “cromets” vells. Va escriure contes, narracions, guanyant algun premi, i algun guió de teatre al que era aficionat i on actuà alguna vegada, com també fou actor en alguna pel·lícula. Publicà diversos llibres, amb pròlegs de Paco Candel, Pere Calders o Pilarin Bayés, entre altres.

     El 1982 la Generalitat el va distingir amb la Creu de Sant Jordi.

     Com explicava ell mateix en el llibre El manyà encès: «Els  fills van néixer  en dissabte tots dos. El dissabte ha estat de sempre un dia especial i màgic  per a mi. En dissabte vaig conèixer la dona, un dissabte ens vam casar. El  Racó ha estat una història de vint-i-nou anys de dissabtes. En dissabte vaig   fer un infart i els dissabtes són els dies elegits pels cobradors per trucar a la  porta de casa».

     I va ser precisament un dissabte de l’any 2000 que aquest manlleuenc, que es va mantenir sempre fidel al catalanisme i al republicanisme, va ser enterrat a la ciutat que el va acollir i on va esdevenir destacat activista de la represa cultural del nostre país i pregonament compromès amb la seva llibertat.

Publicat a El 9 Nou, el dia 11 de gener de 2019

domingo, 28 de octubre de 2018

...i encara porta cua.


     ...i encara porta cua.

     A la secretaria dels bisbats espanyols es va rebre un escrit com aquest que reprodueixo, i aquests en traslladarien còpia als rectors de les parròquies que gestionaven el cementiri de cada població. Això passava als anys 50 del segle passat, i ha portat cua, de moment, fins l’any 18 del nostre segle.

     I per mostra, un “boto”. Aquest és l’ofici que el Govern Civil de Girona va enviar al bisbe de Vic, que porta data del 17 de febrer de 1959, i que va ser comunicat a la parròquia de Viladrau.

     “Debiendo procederse al traslado de los restos de los héroes y mártires de la Cruzada al Valle de los Caídos y siendo necesaria a tenor en lo dispuesto en el párrafo 12 del canon 1.214 del Código de Derecho Canónico, licencia del ordinario del lugar, solicito de V. E. Rvdma. la oportuna autorización para efectuar la exhumación de los restos que reuniendo las condiciones para merecer aquel concepto, se hallan en el cementerio de Viladrau en una fosa común”.
      De fet això no era una sol·licitud, sinó més aviat una ordre que s’havia de complir. Més tard, a aquells herois de la creuada esmentats en l’ofici del governador civil, s’hi van afegir també, alguns dels morts de l’altre bàndol, o sia dels anomenats “rojos”. Fixeu-vos que no s’esmenten els familiars dels morts.
     Darrerament s’ha tornat a parlar sobre aquesta qüestió que s’ha anat repetint des que aquest país va signar una constitució “democràtica”, ni que fos redactada amb soroll de sabres de fons. Què fer amb aquell indret anomenat Valle de los Caídos? I la pregunta encara es complica més, perquè allà hi ha dipositada la mòmia del “caudillo”. Ei, dic mòmia perquè realment es tracta d’unes restes embalsamades, que ara es volen treure d’on són. I mira, ja tenim un altre problema!

     I és que, ai Manela! No sé si hem topat amb l’Església o amb els militars, o amb els nostàlgics dels anys 40, quan estaven de moda les camises blaves. O potser la qüestió està amb tots plegats. Ja hem vist ara com han aparegut manifestos de militars posant el crit al cel davant una possible exhumació del seu “generalísimo”, i com han ressuscitat veus justificant el cop d’estat del 36.

     De fet aquell indret ja va néixer maleit. Uns van aplaudir la idea de construir aquella obra faraònica, altres però van arrufar el nas, i al llarg dels anys en són més els que estan convençuts que “allò” no s’havia d’haver fet. Sobretot després que algú (qui?) decidís que les despulles del dictador s’havien de sebollir en aquella basílica, entre les restes de milers d’homes morts durant la nostra darrera guerra civil, no al llit com ell. 
El Valle de los Caídos

     D’entrada ja era complicat que els “blaus” compartissin lloc amb els “rojos”, aquells “sense Déu”, i que aquests ho fessin sota una imponent creu de formigó i ciment de 200.000 tones de pes, 150 metres d’altura i uns braços de 46 metres de llargada. Una obra monumental construïda per presoners polítics, batallons de treballadors, formats per soldats derrotats i civils a qui van represaliar. Un monument, santuari del franquisme i lloc de peregrinació de nostàlgics d’aquell règim, que ha esdevingut una vergonya en aquesta Unió Europea, ja que és l’únic mausoleu dedicat a algú que ha estat considerat, i reconegut internacionalment, com un dictador. També en això, Espanya és diferent.

     Dubto molt que aquell lloc pugui ser mai un lloc de vertadera reconciliació com es pretenia. Ni un lloc per a la memòria històrica com ara somien alguns. Crec que a aquestes alçades de la història d’Espanya, és impossible que aquell immens panteó, pugui treure’s de sobre el tuf de mort fratricida i victòria feixista. Ni que pugui esborrar tant de dolor causat als que hi van haver de treballar durant els quasi vint anys que va durar la seva construcció.

     Molts dels familiars que hi tenen algun parent, fa temps que van començar a reclamar les restes, per traslladar-les junt amb els seus difunts. Hi ha una família que durant més de sis anys ha pledejat per aconseguir treure els seus familiars d’allà. El Tribunal Suprem i l’Advocacia de l’Estat finalment els va donar la raó, però el govern del PP i el prior de la basílica, un antic jove falangista, van obstaculitzar el lliurament de les restes. Aquesta demanda va arribar fins i tot a l’ONU.

     Ara el nou govern socialista, després de 43 anys de la mort del dictador, ha pres la decisió de traslladar el general que va encetar una guerra civil que no hauria d’haver començat mai i que va fer durar el màxim temps possible per poder exterminar l’enemic, i que encara s’allargà en una postguerra de revenja.

     S’arribarà a executar mai aquest trasllat? I si és així, què en faran d’aquell lloc, del cementiri privat més gran d’Espanya, d’aquella fossa tan gran? Per molt que s’esforcin, aquell edifici no podrà ser mai altra cosa que aquella per a la qual es va edificar, un lloc sinistre. Potser tot això de l’exhumació del “Caudillo por la gracia de Dios”, acabarà sent un gest polític i res més, i que aquell indret passi molt temps sent un espai sense cap ús concret, i es vagi degradant encara més.

     Després d’una transició política, que no s’ha acabat mai de fer, seguim havent de parlar de reparació i reconeixement moral de totes les víctimes que va causar aquella guerra. De les 3000 fosses que es calcula que hi ha a l’Estat, massa en resten oblidades o per obrir. Tots els morts, d’un i altre bàndol, haurien de rebre la dignitat que es mereixen. Com aquells quasi nens de la lleva del biberó, o els homes cridats per lleva per anar al front, agafant una arma per defensar unes idees que potser no eren les seves. Acabada la guerra, els vencedors van lloar els seus caiguts i màrtirs, aquells “caídos por Dios y por España”. Però i els altres? Que potser els que creien en els valors republicans no van morir per defensar la pàtria, fos l’espanyola o la catalana?

     Quants familiars encara busquen les restes dels seus? Alguns tirats al peu d’una carretera, i altres, d’un i altre bàndol, per un decret franquista desenterrats del lloc on eren, sense coneixement de la família. Massa vegades vàrem escoltar allò de “por decreto ley”. Doncs així, per un “ordeno y mando” van ser segrestats la majoria dels 33.847 morts de la guerra, entre els quals uns 12.419 estan dipositats sota aquell rocam sense ni tan sols haver estat identificats i als que potser encara algú està buscant en lloc equivocat.

     Quants osonencs va ser trets d’on havien estat sepultats per emprendre un llarg camí sense cap autorització de les seves famílies? Sabem prou bé que durant la llarga nit de la dictadura, la por i el silenci va ser el pa que cada dia van haver de prendre els vençuts. O és que el ressò dels afusellaments no va durar fins el final de 1975?

      I al final, tot aquest debat sobre aquell lloc i sobre qui hi està enterrat, qüestiona de nou com es va fer la Transició, i posa de relleu que aquesta democràcia que tenim no és una democràcia normalitzada.

     Però el que considero més greu de tot plegat, és que durant tots aquests anys, des del 20-N del 1975, fins ara, ja quasi al 20-N del 2018, l’aprenentatge del que va ser i representar el franquisme, ha estat i és, una assignatura pendent a escoles, instituts i universitats. Perquè com deia algú, “les generacions nascudes després del franquisme, s’haurien de qüestionar la història que han explicat i escrit els vencedors de la nostra darrera guerra civil”.


Publicat a El 9 Nou, el dia 19.10.2018

lunes, 30 de julio de 2018

On és la “llibreta de tapes negres”?


     On és  la “llibreta de tapes negres”? 



     Aquest escrit també l’hagués pogut titular com “on és el dietari de la Maria Aurèlia Capmany?”

     Algú que coneix el meu interès pels dietaris escrits durant la nostra darrera guerra civil, al front o a la rereguarda, em va parlar que la Maria Aurèlia Capmany havia redactat un dietari d’aquells jorns malaurats.

     Es tracta del dietari, inèdit, que va escriure entre el 26 de maig de 1937 i el 28 de febrer de 1939. I pel que he pogut esbrinar, malauradament, s’ha perdut!

     L'escriptora Maria Aurèlia Capmany i Farnés, filla del gran folklorista Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 1868-1954), va morir a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, ciutat on havia nascut el 1918. Enguany doncs, se celebra el centenari del seu naixement, així com el cent cinquantè aniversari del naixement del seu pare.  I per això la Generalitat de Catalunya ha organitzat un seguit d’actes que se celebraran al llarg d’aquest any.

     M. Aurèlia Capmany, va escriure novel·la, teatre i assaig, va ser una incansable lluitadora antifranquista i una gran defensora dels drets de les dones, una feminista convençuda, com avui s’estila més d’anomenar. Va militar al Partit del Socialistes de Catalunya, i va ser també una ferma defensora del catalanisme polític.



     En la seva tasca dins el món de les lletres, va guanyar diversos premis, el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el de la Crítica de Serra d’Or, entre altres. Com a dramaturga fundà, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va ser presidenta del PEN de 1979 a 1983, regidora de Cultura i de les Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona de 1983 fins el 1991, i membre de la Diputació de Barcelona, durant aquells mateixos anys. En resum, podem dir que va dedicar enterament la seva vida a la cultura i a la política.

     Tot buscant aquell dietari, conegut com la “llibreta de tapes negres”, sobre el qual ningú no em sabia donar raó, vaig trobar-ne una referència en el treball sobre "Dones i catalanes = persones oprimides. El feminisme i el nacionalisme de M. Aurèlia Capmany", escrit per Montserrat Palau. Va ser allà on se’m va obrir una escletxa d’esperança al llegir que: "El dietari inèdit es troba al llegat Vidal-Capmany de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili. Tarragona". Encara que allà ja m’havien dit que no hi era.

     Però efectivament, el fons bibliogràfic Vidal-Capmany, documentació de Jaume Vidal i Alcover i de M. Aurèlia Capmany, havia estat lliurat l’any 1999 a l’Arxiu de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Rovira i Virgili.

     Em vaig tornar a dirigir al departament de lletres de la universitat, on només van saber dir-me que no constava en el seu fons de llegats. Tampoc la Fundació M. Aurèlia Capmany, ni altres persones a qui em vaig adreçar, em van saber dir on era aquest dietari. Cap informació. Cap pista...

     Finalment em vaig assabentar que el 2001 es va fer un trasllat a una nova facultat, dins la mateixa universitat Rovira i Virgili, i que potser el dietari s’havia perdut aleshores. També podria ser que hagués desaparegut abans, però ningú sap com ni quan es va “extraviar”.

     Bé, doncs, després de seguir la pista d’aquells escrits del temps de la guerra, vaig arribar a la conclusió que, donat que ningú a qui m’havia adreçat sabia on era, el dietari s’havia “perdut” irremeiablement. Però també podia ser que algú el tingués guardat en un calaix de casa seva. Qui? That is the question! Em costa molt de pensar que senzillament s’hagi perdut!

     La sort és que Montserrat Palau, que és doctora en Filologia Catalana i professora a la Universitat Rovira i Virgili, quan va fer el treball esmentat, cap els anys 90, en va fer fotocòpies, i això ha permès, d’alguna manera, recuperar aquelles lletres de la Capmany i saber què escrivia i sentia la seva autora en aquelles greus circumstàncies, des de la seva finestra de la Rambla de les Flors, on el seu pare hi tenia una botiga de cistells.

     Em diuen que ara una alumna del departament de Filologia Catalana, d’aquella universitat, ha pogut transcriure aquell text, que ha acompanyat amb una introducció, conclusions i bibliografia, per al seu treball de final de grau. I la gran notícia que em dóna la mateixa Montserrat Palau, és que potser aprofitant el ressò de l’any Capmany, es pugui editar. Tan de bo!

     Però de moment, només en podem fer un “tast” en els pocs paràgrafs que va transcriure Palau en el seu estudi sobre el feminisme i el catalanisme de Capmany, o els records del dia de la proclamació de la República que aquesta va escriure el 1977 a la revista l’Avenç que, salvant totes les distàncies, em porten records molt propers.

     “No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses ―noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia― i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: ―Ja la tenim! Ja la tenim! Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents”.

     Hi afegeix: “La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica”.

     Sobre aquell dietari perdut, Palau escriu: “En aquest dietari, escrit de forma irregular, tant pel que fa a la continuïtat com a la forma, i també per les circumstàncies de la guerra i pels constants canvis d’ànim de l’autora, trobem per primer cop tant les seves referències al país com a la seva condició de dona, en aquest ordre”.

     Sobre aquesta malaurada pèrdua, un se segueix preguntant com pot ser que desaparegui un document d’un llegat fet a una institució pública?

Publicat a El 9 Nou, el dia 20.07.2018