dissabte, 28 de març de 2020

Presentació llibre anul·lada

Queda suspesa la presentació del llibre 

de Víctor Amela:

Ens van robar la joventut 

que s'havia de fer el dia 2 d'abril 
a la llibreria Muntanya de llibres
de Vic

dilluns, 27 de gener de 2020

Pròleg del Dr. Josep Casanovas i Prat al llibre: Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés


Records de la guerra (1936-1939)

de Jordi Anglada i Bayés

 i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic.



     Pròleg

     Xavier Cateura explica a la introducció d’aquest llibre que, l’any 1959, les autoritats franquistes van multar la família Anglada per escriure en català l’esquela mortuòria de Manuel Anglada Vilardebó, el pare d’en Jordi Anglada Bayés, autor dels records sobre la guerra civil recollits en aquest llibre. En censurar una esquela, s’exercia una insospitada forma de repressió en l’àmbit familiar, cap a una de les principals famílies de la ciutat de Vic que lideraven el moviment polític i cultural conegut com a vigatanisme. Un vigatanisme que no és res més que una expressió local del catalanisme a Vic.

     He començat aquest pròleg destacant aquesta multa, imposada vint anys després del final de la guerra civil, força anys després el moment històric que recullen les memòries d’en Jordi Anglada, perquè ens porta a preguntar-nos com és que els franquistes multaven una família que, en esclatar la guerra va haver de fugir de Vic, d’amagar-se i viure clandestinament fins a poder refugiar-se fora de Catalunya, primer a la ciutat francesa de Marsella i, més endavant, al País Basc, a la zona nacional, a la ciutat de Sant Sebastià o Donosti. Com és que multaven la família d’en Jordi Anglada, que com a soldat va lluitar al costat de l’exèrcit franquista i va ser ferit en combat al camp de batalla. La resposta no és altra que la persecució del catalanisme per part del franquisme, encara que fos en la seva versió conservadora i clerical, com era la del catalanisme de la família Anglada Vilardebó.

     També m’ha influït a començar aquest pròleg amb l’exemple d’aquella multa repressiva per una esquela en català, perquè en el moment d’escriure’l, entre els anys 2017 i 2018, a Catalunya estem davant d’un moment històric molt intens. Com en els temps de la dictadura franquista, tornem a viure una onada de repressió cap un moviment catalanista que ha derivat, de forma molt àmplia, cap a l’independentisme. En el moment d’escriure aquestes ratlles, hi ha presos polítics a les presons espanyoles, el president legítim de la Generalitat amb part del seu govern són a l’exili, a Brussel·les. El govern espanyol ha aplicat l’article 155 de la Constitució espanyola per intervenir la Generalitat de Catalunya. I fins i tot, la Junta Electoral va prohibir el color groc durant les darreres eleccions al parlament de Catalunya, el dia 21 de desembre de 2017. Una prohibició del color groc que rememora la multa per imprimir esqueles en català. La història l’escrivim des del present, per això,  no puc deixar de veure el que passa en l’actualitat com un capítol posterior del que tracta aquest llibre, un llibre que tracta sobre una família catalanista de Vic, però amb influència a tot Catalunya.

     Ens trobem, doncs, amb un llibre sobre la família dels germans Anglada Vilardebó, sobre una important família catalanista de Vic, amb una història explicada a partir de les memòries del temps de la guerra civil per part d’un dels seus membres, en Jordi Anglada Bayés. Una història que narra les seves vivències personals, però també una història familiar. La introducció a l’obra, així com les notes a peu de pàgina al llarg del text, ens ajuden en gran manera a contextualitzar i aclarir molts aspectes de la història familiar, però també del catalanisme a la ciutat de Vic i a tot el país. En conjunt, a partir de la recerca i documentació afegida a l’escrit original, l’obra assoleix una dimensió més àmplia que altres llibres de memòries sobre la guerra civil a Vic. Uns llibres que, tot i que tenen un gran interès informatiu, no han assolit aquesta dimensió més àmplia de la qual parlo, com és la de contribuir a explicar un moviment polític i cultural com el catalanisme a partir d’una història familiar.[1]


     En Xavier Cateura és un historiador que, amb gran professionalitat, ha posat a la llum pública un bon nombre de dietaris i memòries sobre la guerra civil espanyola. En l’edició crítica d’aquestes obres de memòria històrica, aquest historiador ens transcriu els textos originals, aporta també molts detalls biogràfics de les persones esmentades i, a més,  relaciona el que expliquen els seus autors amb altres obres històriques i documentació de l’època.

     Estretament vinculats a la ciutat de Vic, en Xavier Cateura ja té publicats dos articles a partir de les memòries personals de dos vigatans. Un és el dietari de mossèn Gaspar Puigneró, centrat en els primers dies de la revolució, quan era el director de la Casa de Caritat de Vic.[2] En Gaspar Puigneró havia estat rector de la parròquia de la Castanya, al Montseny, en una etapa de la seva vida també coneguda i estudiada per aquest mateix historiador que ja va fer l’edició crítica del seu dietari.[3] Per tal de completar les memòries de Jordi Anglada, a partir del fons de Gaspar Puigneró, que es conserva a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, en Xavier Cateura també ha utilitzat l’abundant correspondència entre mossèn Puigneró i diversos membres de la família Anglada.

     Les altres memòries d’un vigatà publicades per Xavier Cateura són el dietari i cartes d’Antoni Vall-Llosada.[4] Un altre jove de la ciutat que va fugir de Vic i va lluitar amb l’exèrcit franquista. En la introducció d’aquest article hi ha escrit que les “memòries, dietaris, correspondència, imatges i altres documents d’aquella guerra ens han fet coneixedors de fets i circumstàncies locals, ens ajuden a entendre’ls i fan de contrapunt a la visió i als estudis generals que s’havien anat publicant temps enrere.”[5] Jo que l’any 1993 vaig publicar l’estudi general més complet del moment sobre la guerra civil a Vic, coincideixo en destacar les aportacions que han fet aquestes obres de memòria històrica en el coneixement de la guerra civil.

     De moment, en relació a Vic, gairebé totes les memòries i dietaris publicats dels temps de la guerra civil formen part del grup social i ideològic que es va oposar als republicans i revolucionaris. Sembla, aparentment, que tots formaven part d’un mateix bàndol, el conegut com els nacionals o franquistes. Però, com molt bé demostra aquest llibre, era un bàndol ben divers, amb enfrontaments interns importants, com també divers i enfrontat era el bàndol contrari, el republicà. En Jordi Anglada i la seva família, així com mossèn Gaspar Puigneró, eren una part activa del catalanisme conservador a Vic, l’Antoni Vall-Llosada era un convençut i reconegut carlí.

     La recuperació de memòries de vigatans encara no ens dóna una visió completa de la realitat de la ciutat. Fa falta, per tenir-la encara més ajustada, que surtin a la llum altres memòries de vigatans. Memòries de persones republicanes, catalanistes d’esquerres, socialistes, obreristes, anarquistes, que també n’hi havia a la ciutat. De moment, en aquest sentit només comptem amb una autobiografia de Miquel Adillón, un comunista en els seus anys de joventut.[6] Es tracta d’una autobiografia, escrita anys després del conflicte que, en haver passat molt temps, no és exactament el mateix que les memòries i dietaris escrites en els moments de la guerra civil.

     De candidats del bloc republicà i obrerista de Vic habituats a escriure, en podem trobar molts exemples, com és el cas de Ramon Vilacís, republicà d’esquerres, articulista del Diari de Vic i L’Hora Nova, o de Manuel Calafell, redactor del periòdic anarquista Sembrar. Dos exemples, sobre els que n’hem fet algunes recerques, però de qui no hem trobat memòries. No obstant això, tot i les dificultats, cal continuar buscant en aquesta línia per trobar un ventall més ampli de dietaris i memòries. Cal seguir buscant memòries dels qui es van oposar directament al franquisme a Vic. Tan de bo se’n trobin, per tal d’enriquir més la història escrita sobre la guerra civil a Vic.

     A l’hora de classificar les memòries d’en Jordi Anglada, les podem considerar com una crònica sobre l’inici de la guerra civil, l’exili, la mobilització militar i el front de batalla, Són els tres o quatre principals capítols amb els quals es poden agrupar les seves memòries. Una part important dels seus records estan centrats en el front de guerra, primer servint com a soldat d’infanteria i, després de ser ferit al braç, de ser hospitalitzat i de recuperar-se, com a soldat conductor de camions que abastien el front de batalla. Les seves memòries formen també part del que s’ha anomenat cròniques del front, que es complementen amb les cròniques escrites per alguns intel·lectuals i universitaris, que van escriure nombroses cròniques des del front de batalla.[7]



     A la part de les memòries que en Jordi Anglada escriu sobre el front de guerra, és quan ens explica més batalletes. No per això, en conjunt, la narració d’aquesta part decau. Té molt d’interès veure com explica la guerra un soldat nacional, d’una família catalanista, que lluita en l’exèrcit franquista. Hi ha una obra catalana de referència sobre cròniques del front, que tracta de les guerres del Rif, al Marroc, que anys abans de la guerra civil va enfrontar l’exèrcit espanyol contra els revoltats en contra el domini colonial d’Espanya.[8] El seu autor, Josep M. Prous Vila, republicà i catalanista, que va ser un soldat en aquella guerra al Marroc, va escriure les seves memòries simpatitzant amb l’enemic contra el que va lluitar, ja que considerava que els rifenys lluitaven per la seva llibertat, com ell, que volia la llibertat de Catalunya.

     En el cas de la crònica del front de Jordi Anglada, no trobem manifestacions clares d’aquest tipus, no hi ha una descripció, i menys encara una reflexió, sobre qui és l’enemic contra el qual es veu obligat a lluitar fins la primera línia del front. Sí que hi ha, però, crítiques als militars pel seu funcionament, ens mostra el sofriment i les penoses condicions de lluita dels soldats al front de batalla, tot i que és amb l’exèrcit vencedor. De forma més o menys velada, expressa en alguns moments com els soldats catalans eren malvistos dins de l’exèrcit franquista. També narra amb cert sentiment, el fet de poder-se entendre amb civils catalans quan està fent tasques de proveïments al front del Segre.

     Les memòries d’en Jordi Anglada no són, però, només una crònica del front de guerra. La persecució de la seva família, que els obligarà a amagar-se, primer en masies de la Plana de Vic i, més endavant, a Barcelona en cases de parents de la seva extensa família. En espera de poder-se refugiar fora de Catalunya. Un dels passatges memorables dels records d’en Jordi Anglada és el que explica el seu viatge a França, com va passar la duana al port de Barcelona, com es va embarcar i viatjar en el vaixell francès Emerithy rumb a Marsella, ciutat  on l’esperava el seu tiet, Joan Anglada, i on va reunir-se amb la seva família. D’allí passaren la frontera cap Espanya per viure a San Sebastian, sota domini nacional. Ens trobem, per tant, amb una interessant crònica sobre l’exili, d’un exili menys conegut que altres. Els germans Anglada Vilardebó, amb les seves famílies, van viure el seu exili marsellès i en certa manera també l’exili donostiarra, ciutats on van coincidir amb altres famílies catalanes.

     En Jordi Anglada va entrar a l’Espanya nacional amb part de la seva família sense ser gaire investigats, ni ser retinguts en espera d’avals. Van fer valdre que el seu pare, en Manuel Anglada, era un empleat municipal de Vic, destituït pels republicans, i que aquest a Marsella havia col·laborat amb els Serveis d’Intel·ligència Militar (SIM) franquistes. Després d’instal·lar-se a Sant Sebastià, en Manuel Anglada va ser denunciat per catalanista, sembla que per part d’un conciutadà de Vic, fet que el va portar a la presó durant 19 dies. La família Anglada havia fugit de Vic i Catalunya en sentir-se perseguits i, arribats a l’Espanya nacional, continuaven sent perseguits.



     Els germans Joan i Manuel Anglada Vilardebó eren perseguits a l’Espanya nacional per catalanistes, on havien arribat amb les seves famílies fugint de l’esclat revolucionari que s’havia produït a Catalunya i al seu Vic natal. Un esclat revolucionari que havia estat desencadenat per l’alçament militar encapçalat pel general Franco. A Vic i a la Catalunya revolucionària i republicana els germans Anglada i Vilardebó. en canvi, no eren perseguits per catalanistes, sinó per ser una important família conservadora i catòlica de Vic. Era una persecució de tipus social. A Vic, els primers dies de la revolta, el juliol de 1936, el pis del carrer Verdaguer on vivia en Jordi Anglada va ser el primer de Vic en ser assaltat pels revolucionaris, que buscaven el seu pare. En no trobar-lo, van destruir mobles i objectes de la casa.

     ¿Per què els revolucionaris perseguien els germans Joan i Manuel Anglada i les seves famílies? En resposta a aquesta pregunta podem tenir en compte la introducció, en forma de pròleg, que va escriure Joan Anglada en un llibre sobre els Fets d’Octubre de 1934, publicat abans de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936.[9] En aquest llibre s’explica detalladament com en diverses poblacions catalanes, aquells Fets d’Octubre van esdevenir una revolució social. Destaca Joan Anglada que els autors del llibre prologat, els periodistes Joan Costa i Modest Sabaté, arriben a la conclusió que “la revolta a Catalunya no fou catalanista, sinó purament social, en el pitjor sentit del mot”. I presenta els fets com si fossin la mostra, per unes hores, d’una “Catalunya lliurada a la guerra civil”. Una guerra civil, amb una revolució social associada, que esclataria pocs mesos després.

     A Vic, els Fets d’Octubre van consistir en una vaga i la proclamació de l’Estat Català des de l’Ajuntament de Vic, emulant la proclamació que havia fet el president Lluís Companys des del Palau de la Generalitat de Catalunya. La vaga a Vic, però, va tenir menys força que en algunes poblacions industrials de la comarca d’Osona. A Torelló van ser molt intensos, els Fets d’Octubre van ser el “preludi de la revolució obrera”, els obrers armats van intentar prendre el poder a la població, es van arribar a enfrontar a trets amb les forces d’ordre públic i l’exèrcit, amb el resultat de dues víctimes mortals.[10] Era la revolució social que apuntava en Joan Anglada en el pròleg del llibre, un llibre que recollia fets similars en altres poblacions catalanes, cap de la comarca d’Osona, però que en Joan Anglada i la seva família havia viscut de ben a prop.

     Com a conseqüència dels Fets d’Octubre, entre els centenars d’empresonats hi havia una dotzena de vigatans. Els van tancar als vaixells presó que hi havia al port de Barcelona, de noms Uruguay, Argentina i Ciudad de Cádiz, a Tarragona també hi havia el vaixell presó Manuel Arnús, on s’hi van empresonar més persones.[11] Entre els detinguts i processats a Vic, pels Fets d’Octubre de 1934, hi predominaven els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya i de les seves joventuts, les JERC. Aquests formaven part del grup que la tarda del dia 6 d’octubre havien proclamat l’Estat Català i penjat la bandera independentista al balcó de la casa consistorial. També van empresonar i processar alguns obrers i masovers de Vic. En destaca l’anarquista Francesc Freixenet, de l’Associació Obrera de Vic, membre de la FAI, la Federació Anarquista Ibèrica. Amb l’esclat de la guerra, des del 19 juliol de 1936, en Francesc Freixenet va ser el president del Comitè Antifeixista de Vic. Diversos testimonis, entre ells la dona de Jordi Anglada, Rosa M. Puigcerver, recorden a  Francesc Freixenet com una de les persones que dirigien les milícies que perseguien i assaltaven les cases de vigatans de dretes. En Jordi Anglada, explica en els seu records que un amic li va contar que quan van assaltar el pis on vivia la família Anglada Bayés, al capçal del llit dels seus pares van escriure amb lletres grans les sigles FAI.

     La figura i pensament de Joan Anglada, el tiet de Jordi Anglada, ens permet situar ideològicament i socialment els Anglada dins del catalanisme conservador de l’època. L’advocat Joan Anglada era un destacat dirigent cultural, social i polític del catalanisme a Vic. Va ser director del periòdic catalanista La Gazeta de Vich. El seu pensament, de forma més àmplia, està recollit en un llibre amb pròleg de Josep Playà, que conté una selecció d’editorials que va publicar en el periòdic que va dirigir.[12] A través dels records del seu nebot, Jordi Anglada, hem pogut aproximar i conèixer més bé aquesta important figura del catalanisme de Vic. En Joan Anglada és el pare de M. Àngels Anglada, destacada escriptora de la literatura catalana contemporània, que va estar adherida al partit independentista Nacionalistes d’Esquerra. També és el pare d’Enriqueta Anglada, que ha sobresortit en el camp de la música, amb la introducció del cant coral infantil en català en temps de la dictadura franquista i que, en els darrers anys, forma part de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una associació per aconseguir la independència de Catalunya. Com el seu pare, en l’àmbit cultural, ambdues filles van seguir l’estela catalanista del seu progenitor, i van esdevenir unes figures referents de la cultura catalana dins del seu àmbit.



     Un altre fill de Joan Anglada, en Josep Maria, va tenir un destacat paper dins el catalanisme polític i cultural. Enginyer industrial, l’any 1958 va començar a treballar a la Farga Casanova de Campdevànol. Resident a Ripoll, va ser un dels principals impulsors del moviment cultural i polític antifranquista d’aquesta població. L’any 1968 va ser un dels principals promotors de l’Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals (ARIC), que durant els anys finals de la dictadura i els primers de la democràcia va aglutinar el moviment polític, social i cultural de Ripoll. Des de l’any 1955, en Josep Maria Anglada militava clandestinament al partit democratacristià Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Va participar activament en la creació de l’Assemblea de Catalunya, va ser detingut i va passar tres dies a la comissaria de la via Laietana de Barcelona. L’any 1979, en les primeres eleccions municipals de la democràcia, en Josep Maria Anglada va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Ripoll i, més tard,  fou nomenat diputat provincial a la Diputació de Girona. Una carrera política que va quedar estroncada per la seva prematura mort l’any 1985. Un altre membre destacat d’una “família molt compromesa amb la cultura catalana”, tal com escrivia Anton Cañellas, que va ser secretari general d’UDC i Síndic de Greuges.[13]

     Des del punt de vista de la ideologia social i política, la família de Jordi Anglada no és limita només al catalanisme, en la seva versió conservadora. Dins de la seva família directa hi ha hagut persones que han format part d’altres corrents polítics. La dona de Jordi Anglada, Rosa M. Puigcerver, provenia d’una família tradicionalista, d’arrels carlines. Com se’ns explica en la introducció del llibre, el sogre de Jordi Anglada era en Joan Puigcerver, el qual va arribar a ser alcalde de Vic entre 1947 al 1952. Segons la seva filla, en Joan Puigcerver mai no va voler vestir la camisa blava dels falangistes. Com ja s’ha apuntat en altres treballs d’història, a Vic hi havia una evident divisió entre les diferents famílies carlines, tradicionalistes o integristes.[14] Amb unes divisions que segurament venien d’abans de la guerra, unes divisions que explicarien que mentre uns perseguien els Anglada per catalanistes, els altres s’hi van arribar a emparentar sense problemes.

     Una mostra més de la diversitat en l’espectre polític familiar és el cas d’un dels germans petits de Jordi Anglada, en Manuel Anglada Bayés. Aquest germà va tenir un fort compromís polític amb les esquerres i per Catalunya a finals del franquisme i durant els anys de la transició democràtica.[15] En Manuel Anglada Bayés va formar part d’unes organitzacions polítiques que, aparentment, presentaven contradiccions amb el catalanisme conservador predominant en la família dels germans Anglada Vilardebó. L’arquitecte Manuel Anglada va entrar a formar part del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) quan estudiava a la Universitat de Barcelona. L’any 1972 formava part de la cèl·lula vigatana clandestina del PSUC a Vic. També va participar activament en l’articulació de l’Assemblea de Catalunya a Osona. L’any 1979, en les primeres eleccions municipals de la Democràcia,  va ser elegit regidor amb la coalició d’esquerres de nom Entesa Democràtica de Vic.

     En començar aquest pròleg he parlant del pare d’en Jordi Anglada, l’autor d’aquests records de guerra civil,  i l’acabo parlant del seu germà petit. Començo i acabo parlant de seva família, perquè a través dels records d’en Jordi Anglada coneixem la seva història personal i també la de la seva família, la seva ciutat i del nostre país. Els records i la memòria familiar ens mostren, de primera mà, com es va viure en el passat d’una manera directa i pròxima. Quan aquestes famílies tenen un cert protagonisme en l’activitat cultural, econòmica, política o social, la història familiar té un gran interès històric. En definitiva, en aquest llibre, a través de la història familiar, se’ns donen a conèixer molts aspectes sobre el catalanisme, la ideologia dominant en la família, així com de la guerra civil, el moment en què se centren els records d’en Jordi Anglada.


Vic, 19 gener de 2018

Josep CASANOVAS I PRAT

Doctor en Història Contemporània.


(Llibre publicat per Çtrencada edicions. Vic, juny de 2019)


NOTES:
[1] Una primera obra de memòries de la guerra civil a Vic, publicada ja fa anys, és el dietari de BASSAS I CUNÍ, Antoni. La Guerra civil a Vic. Dietari 1936-1939. Edició a cura de Josep Burgaya. Eumo Editorial. Vic, 1992.
[2] CATEURA I VALLS, Xavier. “Dies de revolució. Els deu primers dies de la Revolució Marxista (18 de juliol a 27 de juliol de 1936) en la Casa de Caritat de Vich. Notes íntimes”, dins AUSA n. 160, Patronat d’Estudis Osonencs. Vic, 2007, p. 249-293.
[3] CATEURA I VALLS, Xavier. “Els germans Puigneró, rectors de la Castanya.” dins Monografies del Montseny n. 29. Amics del Montseny. Viladrau, 2014, p. 17-54.
[4] CATEURA I VALLS, Xavier. “La guerra civil d’un vigatà. Dietari de 1938 d’Antoni Vall-Llosada i Costa.”, dins AUSA n. 173. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic, 2014, p. 779-858.
[5] Íbidem, p. 780.
[6] ADILLÓN I BAUCELLS, Miquel. El último soldado del POUM. Edició de l’autor. Vic. 2001.
[7] Vegeu un ampli recull d’aquest tipus de cròniques a CAMPILLO, Maria (ed.). La Brigada del Vidre. Cròniques del front (1936-1939). L’Avenç. Barcelona, 2017.
[8] PROUS I VILA, Josep M. Quatre gotes de sang. Dietari d’un català al Marroc. Llibreria Catalònia. Barcelona, 1936.
[9] ANGLADA I VILARDEBÓ, Joan. “Introducció” dins COSTA I DEU, Joan i SABATÉ, Modest. La veritat del 6 d’Octubre. Impremta Clarasó. Barcelona, 1936, p. 5-7. Aquest llibre va ser reeditat el 2006 per Cossetània Edicions, conjuntament amb un altre llibre anterior dels mateixos autors, La nit del 6 d’Octubre a Barcelona, publicat originalment el 1935 i que la introducció de Joan Anglada en fa de pròleg conjuntament de les dues obres.
[10] PUJOL I BASCO, Ramon. Torelló 1931-1975. Estudi histórico-sociològic d’un poble de la Catalunya interior. Edició de l’autor. Torelló, 1993, p. 90-95.
[11] LÓPEZ ESTEVE, Manuel. Els fets del 6 d'octubre de 1934. Editorial Base. Barcelona, 2013. Vegeu l’annex 2 amb la relació de detinguts i empresonats, per la insurrecció d’octubre, entre l’octubre de 1934 i el gener de 1935.
[12] ANGLADA I VILARDEBÓ, Joan. Editorials de “La Gazeta de Vich” (1930-1936). Patronat d’Estudis Osonencs. Vic, 1992.
[13] CAÑELLAS, Anton. “Josep Maria Anglada i d’Abadal” a El 9 Nou, 27 de gener de 2003, p. 16.
[14] Així ho apunta MARÍN CORBERA, Martí. “El personal polític de l’Ajuntament de Vic durant el franquisme. Algunes consideracions (1939-1975)” dins AUSA n. 146. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic, 2001, p. 395.
[15] Manuel Anglada i Bayés, home compromès. 1925-1999. Catàleg editat per Eumogràfic. Vic, 2002, p. 23 i 27.

dilluns, 16 de desembre de 2019

Un jove claretià fuig del Vic revolucionari de 1936


Un jove claretià fuig del Vic revolucionari de 1936

"Aquell temps de punys alçats", recull en un llibre el dramàtic relat de Josep Maria Viñas i Colomer, de 17 anys

per Redacció , 16 de desembre de 2019 a les 13:30 | Osona.com


El convent claretià de la Mercè, destruït. A la dreta, Josep M. Viñas

L'Exèrcit s'aixeca contra la República. En resposta, la revolució s'apodera dels carrers de Catalunya. Comença el temps dels punys alçats. I aquest és el títol d'un nou llibre que recull les memòries d'un jove claretià que participa en una dramàtica fugida del Vic de l'estiu de 1936 cap a les muntanyes de les Guilleries.


Aquest és el contingut d'Aquell temps de punys alçats, una llibre editat per Ç Trencada Edicions, en una edició a càrrec de Xavier Cateura i Valls, infatigable estudiós de la Guerra Civil a casa nostra i que està duent una terme una valuosa tasca de recuperar-ne testimonis escrits i documents.

El claretià de només 17 anys era Josep Maria Viñas i Colomer, nascut i criat a Vic. Amb una vocació religiosa que l'empeny a ingressar al convent dels claretians de la Mercè. Un convent que ell i quasi quaranta homes més, de totes les edats, es veuen obligats a abandonar de forma desesperada quan comença la repressió a la reraguarda republicana. En forma de detencions, tortures, assassinats de capellans, propietaris i persones considerades de dretes.


El destí de l'escapada és la zona boscosa a cavall entre les Guilleries i el Montseny, a l'entorn de Mas Vidal i de la Barita, llocs prou coneguts, en el camí de Taradell cap a Viladrau. Les penúries i la por són el turment d'aquest grup d'homes que, doblegats per l'adversitat, a la fi accepten tornar a Vic arran de les gestions que efectua el comitè antifeixista de la ciutat, que els garanteix la seva seguretat.

Una seguretat que només arribar i parlar amb alguns dels milicians més coneguts, tots sota les ordres del llegendari Francesc Freixenet, veuen que no és tan fiable com se'ls havia promès. Alguns dels frares són assassinats i d'altres empresonats i vexats. Viñas aconsegueix salvar la seva vida i al cap d'uns mesos emprendre lla fugida a través de les xarxes clandestines que el porten fins a Osseja, a la Catalunya Nord. Des d'allà, passa a la zona franquista.

Un encàrrec que rep dels superiors claretians consisteix en redactar un informe sobre la seva peripècia per tal de reconstruir tot el que havia passat a Vic -on el convent i l'església van ser completament saquejats i destruïts. El resultat d'aquell informe és el llibre que ara ha editat Xavier Cateura, reforçat amb nombroses notes a peu de pàgina que situen amb detall els personatges i institucions. També inclou abundants fotografies de l'època, tant de Vic com de la posterior fugida i incorporació a l'exèrcit franquista del protagonista de la història. 


Publicat a Osona.com, 16 desembre 2019


Dos veïns de Seva víctimes de l'horror nazi

Publicat a El 9 Nou , el 8 de maig de 2020