domingo, 28 de octubre de 2018

...i encara porta cua.


     ...i encara porta cua.

     A la secretaria dels bisbats espanyols es va rebre un escrit com aquest que reprodueixo, i aquests en traslladarien còpia als rectors de les parròquies que gestionaven el cementiri de cada població. Això passava als anys 50 del segle passat, i ha portat cua, de moment, fins l’any 18 del nostre segle.

     I per mostra, un “boto”. Aquest és l’ofici que el Govern Civil de Girona va enviar al bisbe de Vic, que porta data del 17 de febrer de 1959, i que va ser comunicat a la parròquia de Viladrau.

     “Debiendo procederse al traslado de los restos de los héroes y mártires de la Cruzada al Valle de los Caídos y siendo necesaria a tenor en lo dispuesto en el párrafo 12 del canon 1.214 del Código de Derecho Canónico, licencia del ordinario del lugar, solicito de V. E. Rvdma. la oportuna autorización para efectuar la exhumación de los restos que reuniendo las condiciones para merecer aquel concepto, se hallan en el cementerio de Viladrau en una fosa común”.
      De fet això no era una sol·licitud, sinó més aviat una ordre que s’havia de complir. Més tard, a aquells herois de la creuada esmentats en l’ofici del governador civil, s’hi van afegir també, alguns dels morts de l’altre bàndol, o sia dels anomenats “rojos”. Fixeu-vos que no s’esmenten els familiars dels morts.
     Darrerament s’ha tornat a parlar sobre aquesta qüestió que s’ha anat repetint des que aquest país va signar una constitució “democràtica”, ni que fos redactada amb soroll de sabres de fons. Què fer amb aquell indret anomenat Valle de los Caídos? I la pregunta encara es complica més, perquè allà hi ha dipositada la mòmia del “caudillo”. Ei, dic mòmia perquè realment es tracta d’unes restes embalsamades, que ara es volen treure d’on són. I mira, ja tenim un altre problema!

     I és que, ai Manela! No sé si hem topat amb l’Església o amb els militars, o amb els nostàlgics dels anys 40, quan estaven de moda les camises blaves. O potser la qüestió està amb tots plegats. Ja hem vist ara com han aparegut manifestos de militars posant el crit al cel davant una possible exhumació del seu “generalísimo”, i com han ressuscitat veus justificant el cop d’estat del 36.

     De fet aquell indret ja va néixer maleit. Uns van aplaudir la idea de construir aquella obra faraònica, altres però van arrufar el nas, i al llarg dels anys en són més els que estan convençuts que “allò” no s’havia d’haver fet. Sobretot després que algú (qui?) decidís que les despulles del dictador s’havien de sebollir en aquella basílica, entre les restes de milers d’homes morts durant la nostra darrera guerra civil, no al llit com ell. 
El Valle de los Caídos

     D’entrada ja era complicat que els “blaus” compartissin lloc amb els “rojos”, aquells “sense Déu”, i que aquests ho fessin sota una imponent creu de formigó i ciment de 200.000 tones de pes, 150 metres d’altura i uns braços de 46 metres de llargada. Una obra monumental construïda per presoners polítics, batallons de treballadors, formats per soldats derrotats i civils a qui van represaliar. Un monument, santuari del franquisme i lloc de peregrinació de nostàlgics d’aquell règim, que ha esdevingut una vergonya en aquesta Unió Europea, ja que és l’únic mausoleu dedicat a algú que ha estat considerat, i reconegut internacionalment, com un dictador. També en això, Espanya és diferent.

     Dubto molt que aquell lloc pugui ser mai un lloc de vertadera reconciliació com es pretenia. Ni un lloc per a la memòria històrica com ara somien alguns. Crec que a aquestes alçades de la història d’Espanya, és impossible que aquell immens panteó, pugui treure’s de sobre el tuf de mort fratricida i victòria feixista. Ni que pugui esborrar tant de dolor causat als que hi van haver de treballar durant els quasi vint anys que va durar la seva construcció.

     Molts dels familiars que hi tenen algun parent, fa temps que van començar a reclamar les restes, per traslladar-les junt amb els seus difunts. Hi ha una família que durant més de sis anys ha pledejat per aconseguir treure els seus familiars d’allà. El Tribunal Suprem i l’Advocacia de l’Estat finalment els va donar la raó, però el govern del PP i el prior de la basílica, un antic jove falangista, van obstaculitzar el lliurament de les restes. Aquesta demanda va arribar fins i tot a l’ONU.

     Ara el nou govern socialista, després de 43 anys de la mort del dictador, ha pres la decisió de traslladar el general que va encetar una guerra civil que no hauria d’haver començat mai i que va fer durar el màxim temps possible per poder exterminar l’enemic, i que encara s’allargà en una postguerra de revenja.

     S’arribarà a executar mai aquest trasllat? I si és així, què en faran d’aquell lloc, del cementiri privat més gran d’Espanya, d’aquella fossa tan gran? Per molt que s’esforcin, aquell edifici no podrà ser mai altra cosa que aquella per a la qual es va edificar, un lloc sinistre. Potser tot això de l’exhumació del “Caudillo por la gracia de Dios”, acabarà sent un gest polític i res més, i que aquell indret passi molt temps sent un espai sense cap ús concret, i es vagi degradant encara més.

     Després d’una transició política, que no s’ha acabat mai de fer, seguim havent de parlar de reparació i reconeixement moral de totes les víctimes que va causar aquella guerra. De les 3000 fosses que es calcula que hi ha a l’Estat, massa en resten oblidades o per obrir. Tots els morts, d’un i altre bàndol, haurien de rebre la dignitat que es mereixen. Com aquells quasi nens de la lleva del biberó, o els homes cridats per lleva per anar al front, agafant una arma per defensar unes idees que potser no eren les seves. Acabada la guerra, els vencedors van lloar els seus caiguts i màrtirs, aquells “caídos por Dios y por España”. Però i els altres? Que potser els que creien en els valors republicans no van morir per defensar la pàtria, fos l’espanyola o la catalana?

     Quants familiars encara busquen les restes dels seus? Alguns tirats al peu d’una carretera, i altres, d’un i altre bàndol, per un decret franquista desenterrats del lloc on eren, sense coneixement de la família. Massa vegades vàrem escoltar allò de “por decreto ley”. Doncs així, per un “ordeno y mando” van ser segrestats la majoria dels 33.847 morts de la guerra, entre els quals uns 12.419 estan dipositats sota aquell rocam sense ni tan sols haver estat identificats i als que potser encara algú està buscant en lloc equivocat.

     Quants osonencs va ser trets d’on havien estat sepultats per emprendre un llarg camí sense cap autorització de les seves famílies? Sabem prou bé que durant la llarga nit de la dictadura, la por i el silenci va ser el pa que cada dia van haver de prendre els vençuts. O és que el ressò dels afusellaments no va durar fins el final de 1975?

      I al final, tot aquest debat sobre aquell lloc i sobre qui hi està enterrat, qüestiona de nou com es va fer la Transició, i posa de relleu que aquesta democràcia que tenim no és una democràcia normalitzada.

     Però el que considero més greu de tot plegat, és que durant tots aquests anys, des del 20-N del 1975, fins ara, ja quasi al 20-N del 2018, l’aprenentatge del que va ser i representar el franquisme, ha estat i és, una assignatura pendent a escoles, instituts i universitats. Perquè com deia algú, “les generacions nascudes després del franquisme, s’haurien de qüestionar la història que han explicat i escrit els vencedors de la nostra darrera guerra civil”.


Publicat a El 9 Nou, el dia 19.10.2018

lunes, 30 de julio de 2018

On és la “llibreta de tapes negres”?


     On és  la “llibreta de tapes negres”? 



     Aquest escrit també l’hagués pogut titular com “on és el dietari de la Maria Aurèlia Capmany?”

     Algú que coneix el meu interès pels dietaris escrits durant la nostra darrera guerra civil, al front o a la rereguarda, em va parlar que la Maria Aurèlia Capmany havia redactat un dietari d’aquells jorns malaurats.

     Es tracta del dietari, inèdit, que va escriure entre el 26 de maig de 1937 i el 28 de febrer de 1939. I pel que he pogut esbrinar, malauradament, s’ha perdut!

     L'escriptora Maria Aurèlia Capmany i Farnés, filla del gran folklorista Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 1868-1954), va morir a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, ciutat on havia nascut el 1918. Enguany doncs, se celebra el centenari del seu naixement, així com el cent cinquantè aniversari del naixement del seu pare.  I per això la Generalitat de Catalunya ha organitzat un seguit d’actes que se celebraran al llarg d’aquest any.

     M. Aurèlia Capmany, va escriure novel·la, teatre i assaig, va ser una incansable lluitadora antifranquista i una gran defensora dels drets de les dones, una feminista convençuda, com avui s’estila més d’anomenar. Va militar al Partit del Socialistes de Catalunya, i va ser també una ferma defensora del catalanisme polític.



     En la seva tasca dins el món de les lletres, va guanyar diversos premis, el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el de la Crítica de Serra d’Or, entre altres. Com a dramaturga fundà, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va ser presidenta del PEN de 1979 a 1983, regidora de Cultura i de les Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona de 1983 fins el 1991, i membre de la Diputació de Barcelona, durant aquells mateixos anys. En resum, podem dir que va dedicar enterament la seva vida a la cultura i a la política.

     Tot buscant aquell dietari, conegut com la “llibreta de tapes negres”, sobre el qual ningú no em sabia donar raó, vaig trobar-ne una referència en el treball sobre "Dones i catalanes = persones oprimides. El feminisme i el nacionalisme de M. Aurèlia Capmany", escrit per Montserrat Palau. Va ser allà on se’m va obrir una escletxa d’esperança al llegir que: "El dietari inèdit es troba al llegat Vidal-Capmany de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili. Tarragona". Encara que allà ja m’havien dit que no hi era.

     Però efectivament, el fons bibliogràfic Vidal-Capmany, documentació de Jaume Vidal i Alcover i de M. Aurèlia Capmany, havia estat lliurat l’any 1999 a l’Arxiu de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Rovira i Virgili.

     Em vaig tornar a dirigir al departament de lletres de la universitat, on només van saber dir-me que no constava en el seu fons de llegats. Tampoc la Fundació M. Aurèlia Capmany, ni altres persones a qui em vaig adreçar, em van saber dir on era aquest dietari. Cap informació. Cap pista...

     Finalment em vaig assabentar que el 2001 es va fer un trasllat a una nova facultat, dins la mateixa universitat Rovira i Virgili, i que potser el dietari s’havia perdut aleshores. També podria ser que hagués desaparegut abans, però ningú sap com ni quan es va “extraviar”.

     Bé, doncs, després de seguir la pista d’aquells escrits del temps de la guerra, vaig arribar a la conclusió que, donat que ningú a qui m’havia adreçat sabia on era, el dietari s’havia “perdut” irremeiablement. Però també podia ser que algú el tingués guardat en un calaix de casa seva. Qui? That is the question! Em costa molt de pensar que senzillament s’hagi perdut!

     La sort és que Montserrat Palau, que és doctora en Filologia Catalana i professora a la Universitat Rovira i Virgili, quan va fer el treball esmentat, cap els anys 90, en va fer fotocòpies, i això ha permès, d’alguna manera, recuperar aquelles lletres de la Capmany i saber què escrivia i sentia la seva autora en aquelles greus circumstàncies, des de la seva finestra de la Rambla de les Flors, on el seu pare hi tenia una botiga de cistells.

     Em diuen que ara una alumna del departament de Filologia Catalana, d’aquella universitat, ha pogut transcriure aquell text, que ha acompanyat amb una introducció, conclusions i bibliografia, per al seu treball de final de grau. I la gran notícia que em dóna la mateixa Montserrat Palau, és que potser aprofitant el ressò de l’any Capmany, es pugui editar. Tan de bo!

     Però de moment, només en podem fer un “tast” en els pocs paràgrafs que va transcriure Palau en el seu estudi sobre el feminisme i el catalanisme de Capmany, o els records del dia de la proclamació de la República que aquesta va escriure el 1977 a la revista l’Avenç que, salvant totes les distàncies, em porten records molt propers.

     “No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses ―noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia― i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: ―Ja la tenim! Ja la tenim! Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents”.

     Hi afegeix: “La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica”.

     Sobre aquell dietari perdut, Palau escriu: “En aquest dietari, escrit de forma irregular, tant pel que fa a la continuïtat com a la forma, i també per les circumstàncies de la guerra i pels constants canvis d’ànim de l’autora, trobem per primer cop tant les seves referències al país com a la seva condició de dona, en aquest ordre”.

     Sobre aquesta malaurada pèrdua, un se segueix preguntant com pot ser que desaparegui un document d’un llegat fet a una institució pública?

Publicat a El 9 Nou, el dia 20.07.2018
          




    

miércoles, 18 de julio de 2018

Aquell tren abandonat a Vic (i III)


Aquell tren abandonat a Vic (i III)

Luis Castán, aquell sobreestant d’obres de l’estació de Vic que va haver de conduir un tren ple de refugiats cap a la frontera perquè el maquinista estava malalt, va morir a Cotlliure l’any 1943, tal com vaig explicar a El 9 Nou del divendres passat. Bo i que la família va rebre la carta d’en Ramon en què explicava el seu enterrament i deia que havia mort d’un atac de cor, després van poder saber que els alemanys l’havien afusellat. Això ho van conèixer per una carta que un veí exiliat, que  també era a Cotlliure i que ho havia presenciat, va escriure a la seva dona, i aquesta va córrer a explicar-ho a la Teresa, la muller d’en Luis. Més tard el mateix Ramon, veient que no ho podia amagar, va confessar la veritat a la seva germana.

De totes maneres, en Luis, que era militant de la CNT i que havia estat detingut a Vic durant els Fets d’Octubre del 34, encara era buscat dins de l’Estat espanyol on tenia una ordre de cerca i captura a causa d’un judici sumaríssim obert per ser considerat desafecte al Movimiento Nacional, i se’l comminava a presentar-se al Jutjat Militar Eventual de Vic, al carrer de Manlleu núm. 55.

Dins de les entrevistes que vaig fer per estirar el fil de les vivències d’aquests vigatans que van haver de marxar de la seva ciutat i del seu país per les seves idees republicanes (sobre els quals se’n podria fer una pel·lícula, com segurament sobre moltes altres famílies que van haver de patir la guerra a un o altre costat d’un país dividit entre “rojos” i “blancs”), ara toca parlar d’en Josep, el cunyat d’en Luis i germà d’en Ramon i de l’Artur, que era el que no va pujar en aquell tren abandonat a l’estació de Vic.

En Josep també vivia amb la seva família al barri de l’estació, on treballava de carregador de vagons. El primer temps de la revolució que va seguir a l’alçament militar va fer de milicià del Comitè Antifeixista de Vic. Més tard va ser enviat a fer fortificacions a les carreteres de l’entorn de la ciutat i durant un temps es va estar a les oficines del Comitè, segons ell mateix explicava, potser per no haver d’anar al front.

Davant de l’avanç dels “nacionals”, el 7 de gener de 1939 va marxar de Vic i, com tants republicans durant aquells dies de retirada, va passar la frontera francesa per Puigcerdà. Més tard va decidir retornar a Espanya, i el 30 de juliol travessava el pont internacional d’Hendaia-Irun. Però el 6 d’agost era capturat i tancat al camp de presoners de La Magdalena, a Santander, fins que el novembre el van traslladar a la presó de la Tabacalera, també a Santander. El desembre del 39 van començar les actuacions judicials i el van acusar d’auxili a la rebel·lió militar i d’estar afiliat a la CNT (en va ser president del Comitè de Transports Ferroviaris) i de ser militant d’ERC durant la “dominación rojo-separatista”. El gener de 1941 el van portar a la presó de Vic, i el juny del mateix any el van dur a la presó Model de Barcelona. 
Antiga presó de Vic

El maig de 1941, mossèn Joan Lladó demanava al jutge militar que accelerés el seu judici, perquè l’acusat ja havia estat detingut vint mesos a Santander més els que portava a la presó de Vic, i que “la seva pobra dona té sis fills, la més gran de disset anys, que és la que, quan pot, treballa”. Fins i tot l’ecònom de la catedral, el Dr. Carles Masferrer, segons “informes de personas fidedignas”, va advocar per ell. També el propietari de la fàbrica de farines “La Teresita” de Vic, on en Josep havia treballat, va intercedir per ell.

Finalment, el 19 de juliol de 1943 se li va fer un consell de guerra sumaríssim, en què se’l va condemnar a 18 anys de presó menor. Però l’octubre del mateix any, se li va concedir la llibertat condicional vigilada. Malgrat que la pena no s’extingiria fins l’agost de 1957.

M’expliquen, que al cap d’uns anys d’haver estat posat en llibertat, tenia el projecte de treure’s el carnet de conduir per a poder portar un camió i així guanyar-se més bé la vida, doncs a l’estació la feina no anava massa bé, perquè sovint hi havien robatoris als vagons que arribaven a Vic, degut a la misèria que hi havia.

Però el dia 7 de juny de 1947, cap a les sis de la tarda, de nou va ser detingut. Aquesta vegada va ser la Guàrdia Municipal de Vic qui se l’endugué al quartelillo que tenien als baixos de l’ajuntament. Sembla que en aquesta ocasió el motiu de la detenció va ser per la denúncia d’un veí que descobrí que en Josep es dedicava a imprimir octavetes contra el règim franquista.

En Josep Piqué i Fargas que havia nascut a Vic el 1896, va morir la tarda del 9 de juny de 1947 a la cel·la de l’ajuntament a causa de les pallisses rebudes, tot i que oficialment es va fer constar que s’havia suïcidat. En aquests casos s’obligava els familiars a fer l’enterrament fora del recinte del cementiri catòlic. Alguns familiars m’expliquen que el Dr. Federico Casimiro no va voler signar l’autòpsia que se li practicà, i que es va voler entrevistar amb el bisbe per explicar-li la veritat del cas i demanar que se’l pogués enterrar en terra sagrada, cosa que es va fer el 10 de juny.

Arran d’aquest fet, i per les pressions de les autoritats franquistes del moment, la seva dona es va veure obligada a marxar de la ciutat amb els seus fills. La filla gran, de 17 anys, va ser acomiadada de la botiga on treballava, i les monges van fer fora del col·legi una cosina seva. Altres familiars que es quedaren a Vic, també van patir les conseqüències de ser assenyalats com a “rojos”. Era temps de postguerra, on la por, la denúncia, la calumnia, la revenja i la misèria moral, física i econòmica, era el pa que més sovintejava.

El Caudillo havia visitat Vic per primera vegada una setmana abans.

          Quin paper van tenir els “camises blaves” (velles o noves) de la ciutat en aquest trist succés?
Publicat a El 9 Nou, el dia 6 de juliol de 2018

domingo, 8 de julio de 2018

Aquell tren abandonat a Vic (II)


          Aquell tren abandonat a Vic (II)


En El 9 Nou del passat 22 de juny, vam poder llegir com en Luis, aquell ferroviari aragonès de l’estació de Vic, va ajudar a escapar les persones que volien fugir de les tropes franquistes que ja eren molt a prop. Un cop a França, tant ell com el seu cunyat Ramon es van poder escapar de les detencions que els soldats alemanys, ajudats per la policia francesa, feien dels republicans espanyols.

També van aconseguir escapar dels camps de refugiats, que el govern francès havia creat per tancar-hi els fugits de l’Espanya franquista. Gràcies a la manca de mà d’obra masculina, van poder anar a treballar a una masia de Portvendres. L’Artur, l’altre cunyat d’en Luis, no va tenir aquesta sort, va ser detingut pels nazis i traslladat al camp de concentració de Mauthausen, aquell lloc de mort on a la porta d’entrada, sota la gran àliga hitleriana, hi havia unes lletres de ferro forjat, on s’hi podia llegir: “Vosaltres que entreu, deixeu aquí tota esperança”. Més tard va ser assassinat al camp de Gusen. 
La Todesstiege, l'escala de 186 graons de la pedrera de Mauthausen. 



El 22 d’abril de 2007, va tenir lloc a Vic l’assemblea anual de l’Amical Mauthausen, i un dels actes previstos era la inauguració d’un monument en record de tots els deportats de la comarca d’Osona als camps de concentració nazis. L’artista Jordi Arévalo tenia feta una escultura evocant aquella tristament famosa escala de 186 graons, que servia perquè els presoners hi pugessin sobre les seves espatlles, grans blocs de pedra de la pedrera del camp i on tants hi van deixar la vida. Però aquella peça feta de bronze i granit, no s’arribà a posar mai en cap indret de la ciutat, ja que l’ajuntament, pel que fos, no es va decidir a fer-ho. Ara sembla que el tema s’està movent, i potser aviat podrà fer-se realitat el reconeixement i la memòria que mereixen totes aquelles persones que van haver de patir l’horror o la mort dins aquells camps. Potser s’optarà per posar una d’aquelles llambordes anomenades “Stolpersteine” (pedra que fa ensopegar), obra de l’artista alemany Gunter Demnig?

Vigatans morts al camp de Gusen, entre parèntesi l’any del seu naixement: Artur Piqué i Fargas (1900), Lluís Serradell i Santanera (1904), Felicià Tona i Bassas (1903), Josep Verdaguer i Anglada (1903), Joaquim Delgado i Ribaudulla (1901), Joan Franquesa i Vidal (1890). Tots assassinats durant l’any 1941.

Vigatans que van sobreviure i van ser alliberats del camp de Mauthausen l’any 1945: Ramir Badia i Quintillà (1919), Carles Franquesa i Güell (1908), Miquel Gudiol i Rovira (1913), Joan Rodríguez i Pons (1914).

Vaig tenir la sort de trobar aquest document que transcric. Es tracta de la carta on es dóna compte de la mort de l’Artur. Va ser escrita per en Ramon des d’un poble de la Gascunya, on havia anat a parar durant els primers anys del seu exili forçat, i és adreçada a la seva germana Teresa.



«Auch, 12 del 12 de 1945

A Teresa Piqué. Vich

Muy apreciada hermana.

En primero es decir que me perdonarás porque lo que te digo hoy ya podía habértelo dicho antes, pero es que pensaba que había darte un disgusto que valía más esperar, pero como ahora ya sabes la desgracia, te doy los detalles de que me mandó el compañero Juan Rodríguez Pons, conocido por el “paraygüero”, que estaba junto con nuestro inolvidable hermano Arturo, pues este le asistió hasta el último momento.

Pues nuestro hermano entró el día 26-4-1941 en el campo de Mauthausen, y murió en Gusen el día 8 del 1 del 1942, con el número 3904. Que en paz descanse.

Teresa, espero que tengas fuerza y resignación, ya que no podemos hacer nada para él, así es que cuídate que lo demás ya lo arreglaremos cuando yo venga, que espero que sea bien pronto. Espero que no dirás nada a nuestro querido padre y mira de conservarlo en todo lo que puedas.

Si encuentras a la compañera de Siano dale de saludos de mi parte pues yo era un gran compañero de su marido que en paz descanse.

Y por hoy nada más. Saludos a los que se interesan por mí, y muchos besos por la peterrina y a nuestro padre, y tú recibe un fuerte abrazo de tu hermano que te quiere, Ramón Piqué».



El company a què fa referència en Ramon a la seva carta, era el vigatà Joan Rodríguez i Pons, fill del “paraigüer” que aleshores hi havia al carrer dels Màrtirs. En Joan va tenir la gran sort de sobreviure i ser alliberat per les forces aliades el 5 de maig de 1945. Segons em diuen, es va quedar a viure a França.

En Luis, que seguia fent feines fora del camp de refugiats, explicava als seus companys d’exili, republicans espanyols com ell, que havia escoltat rumors que deien que molts dels que s’emportaven cap a Alemanya eren assassinats, i els advertia del perill que corrien en cas de ser presos pels soldats alemanys o per la policia francesa.

Potser per això quan, el 29 d’octubre de 1943, en Luis Castán Lasus va morir a Cotlliure, el seu enterrament va ser una manifestació dels antics combatents republicans refugiats en terres del Rosselló.

En una altra carta d’en Ramon, aquesta escrita des del Mas des Capeillans el 25 de novembre de 1943, adreçada al seu pare i a la seva germana Teresa, dona d’en Luis, els hi explica la mort i l’enterrament d’en Luis i, entre altres coses, els hi diu que: “tuvo un bonito entierro, pues en Portvendres y Cotlliure por lo menos trabajan 2.000 españoles y todos fueron al entierro, pues ha sido el entierro más grande que ha habido en Cotlliure, pues habían varias corones regaladas por los españoles.”

Aquell antic ferroviari de l’estació de Vic va ser enterrat al petit cementiri de Cotlliure, el mateix on uns anys abans havia estat sebollit un altre exiliat republicà, el gran poeta Antonio Machado, en una tomba pagada entre molts d’aquells refugiats de “l’altra” Espanya. Un poeta que, potser intuint pròxima la seva fi, va escriure els seus darrers versos, recordant la seva infantesa sevillana: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
Sobre de la carta del 25 de novembre de 1943


En Ramon Piqué i Fargas, com tants i tants altres exiliats republicans catalans i espanyols, ja no va tornar a Vic, va refer la seva vida a França on es va casar i on va morir.

Quan, arran de l’aixecament militar d’una part de l’exercit contra el govern de la República, va començar la revolució social, en Ramon, membre d’aquella família compromesa amb les idees de l’esquerra, no va dubtar en participar en la defensa de la legalitat republicana.

El 10 d’octubre de 1936 s’havia allistat com a voluntari a les Milícies Catalanes i marxà al front junt amb altres militants d’ERC de la comarca, com els vigatans Isidre Franquesa i Sala, Pere Cuberta i Bartrone, Ramon Quatrecases i Vila ―que va morir al front de Madrid―, Llàtzer Coma i Cruells, Lluís Marfà i Anglada, Àngel Soler i Macià, etc.

Mentre, l’1 d’abril de 1939 es va donar per acabada oficialment aquella guerra mal anomenada civil, la xifra d’espanyols i catalans exiliats era de quasi mig milió. Molts ja no van tornar mai més a la seva terra, uns perquè la mort els va trobar refugiats a l’exili, altres, quasi 5.000 republicans com l’Artur o una quarantena d’osonencs, perquè van ser assassinats pel feixisme alemany després de patir l’horror dels camps d’extermini.

Altres van decidir tornar per no patir més un exili cruel o per no sentir més l’enyor de la família que havien deixat a casa. Molts d’aquests van haver de patir la presó, el desterrament o la mort davant d’un escamot d’afusellament després d’un consell de guerra sumaríssim. Alguns es van mantenir ferms en les seves idees republicanes aguantant l’exili, i no tornant a Catalunya fins a la mort del dictador.

Però, per tancar la història d’aquesta família de vigatans, encara falta parlar de l’altre cunyat, en Josep, aquell que no va pujar al tren i es va quedar a Vic.



Publicat a El 9 Nou, el dia 29 de juny de 2018