Goigs de Sant Cebrià de la Móra (Tagamanent)

Goigs de Sant Cristòfol de la Castanya (el Brull)

Lectura del Poema del Pessebre

Lectura del Poema del Pessebre al Brull

El mestre Pau Casals

     Bona nit a tothom:

Per fer diferents alguns dies, hem volgut, amb motiu de les festes de Nadal, fer quelcom extra del de cada dia, i així poder trobar-nos veïns i amics.

     Avui és per llegir, tots junts, el Poema del pessebre de Joan Alavedra.

     L’excusa, com qui diu, és el fet de ser a les portes del Nadal, ja que sembla que no sabem trobar-nos, o retrobar-nos, sense un motiu que ho forci o que ho justifiqui. Ben trobat sia!

     És veritat que els versos senzills i corprenedors del Poema del pessebre els hauríem pogut llegir cadascú de nosaltres —de ben segur molts ja els haureu llegit més d’una vegada— asseguts tranquil·lament a casa, però no seria pas el mateix, segur!

     Aquestes lletres del Poema, com aquests dies freds, afavoreixen que les persones es trobin, es reuneixin, i així l’escalf de la germanor ens ajuda a frenar, encara que sigui una mica, el ritme un xic foll que portem en el dia a dia, i ens ajuda també a aflorar el més pregon de nosaltres mateixos.

     Encara més: en aquests temps en què les presses semblen la causa de tantes destrobades, i de la manca de sensibilitat envers el que tenim al costat, en què per culpa de voler globalitzar-ho tot, i també pel consumisme descontrolat d’aquests dies, ens perdem a nosaltres mateixos i perdem les petites coses nostres que són part de la nostra raó d’ésser, com a individus i com a poble, crec que són convenients trobades com aquesta d’avui.

     Bé; escoltem aquest Poema. Més ben dit, sentim, aquest Poema.

     Aquest Poema, si bé és la narració d’uns personatges nascuts a Greccio, aquell poblet d’Itàlia on Francesc d’Assís va fer el primer pessebre —aquesta tradició tan arrelada a casa nostra—, tot seguint els relats que es fan sobre el naixement de Jesús en els Evangelis, hom hi pot fer una lectura, diguem-ne laica, ja que al cap i a la fi el que es relata és també un missatge de pau que trenca de dalt a baix les fronteres artificials amb què s’ha volgut separar els homes, en races, nacions, llengües, religions, sexes, poder econòmic..., i que sovint són causa de no poques guerres.

     Un anunci de pau que, en la música de l’Oratori que d’aquest text compongué Pau Casals, cobra una dimensió de grandiositat terrible i sublim, com només la música pot donar a les paraules perquè tinguin més força encara. Un crit contra les guerres que creen els homes. Un missatge de Pau amb majúscules. D’amor als homes i de fe en l’esdevenidor, al cap i a la fi, a mans dels mateixos homes; dels homes de bona voluntat que poden fer-ho possible.

     Aquest és el gran missatge que mena del Poema del pessebre: Pau a Tothom.

     Vulgueu ser benèvols amb els lectors d’aquests versos. No en som pas professionals; ho sabeu prou. Preneu-ne, doncs, la nostra voluntat més sincera de ser uns senzills portadors, avui i aquí, d’aquest missatge que no pot ni ha de morir.

     Ara deixeu-me dir uns mots sobre l’origen d’aquest Poema.

     Qui és que no ha fet mai un pessebre? Hi ha algú que no ha fet mai un pessebre a casa seva...?

     Tothom, de ben segur, ha fet o ha ajudat a fer-ne un; ha muntat el suro, la molsa...; ha col·locat les velles figuretes de fang, de plom, de guix o de plàstic. I de ben segur també que sent infants, si es podia, s’ hi jugava, fent córrer les figures; ara el pastor cap aquí, ara el pescador cap allà, ara l’àngel vola, els xais s’escapen, el bou remuga, el caganer s’amaga. I els Reis, que calia fer-los caminar cada dia perquè arribessin puntualment el sis de gener a la cova.

     Fins i tot els personatges parlaven. El pagès, amb el pastor; el pastor, amb les ovelles. Sant Josep deia alguna cosa a l’orella de la Mare de Déu...

     Bé... doncs, ves per on, aquest és l’inici del Poema del pessebre que escriví Joan Alavedra.

     Així naixé l’impuls creador d’aquesta obra literària plena de sentiments que acabaria fent la volta al món sencer.

     Resulta que la seva filla Maria, que aleshores tenia cinc anys, li demanà que les figuretes del pessebre que aquell Nadal havien muntat a casa seva, parlessin. Volia que el seu pare li fes uns versos. El pare llavors tenia temps; acabava de sortir de la presó per motius polítics: tenia temps de sobres.

     I es prengué la súplica de la nena seriosament. I començà a escriure, amb un llenguatge entenedor per a la criatura. Amb unes descripcions senzilles i pintoresques, un xic ingènues, com els personatges del mateix pessebre: els pastors, l’home del pou, el pescador, l’home que llaura, la vella que fila, els reis d’orient, l’àngel... Hi són presents totes aquelles icones que ja formen part, des de fa tant de temps, de la nostra memòria col·lectiva. Aquell seria un Nadal joiós. Va ser un Nadal especial per a la nena i per a tota aquella família.

     Sembla que, a casa nostra, és per Nadal que cadascú sent, en el cor, la plenitud i la joia més profunda. Com diu Alavedra: «la gent de parla catalana, ens retrobem cada any quan, a l’entorn del pessebre, xics i grans, familiars i amics, entonem, junts, les nostres cançons nadalenques davant les figuretes pintades de colors vius que a través de les muntanyes de suro i la molsa, fan semblant, immòbils, d’adreçar-se cap al Naixement. Al conjur de “El Noi de la Mare”, de “El rabadà”, de “El cant dels ocells”. Tot aquest petit món plaçat en un raconet del menjador sembla que s’animi, i que ens transmeti, amb l’olor de la molsa, com una alenada de vida més pura, de vida veritable, diríem».

     Tota aquella alegria d’un Nadal joiós en què el pare va començar a vestir els versos per a la seva filla, de sobte, es truncà terriblement. Aquells diàlegs alegres de les figuretes del pessebre foren silenciats sobtadament per una guerra entre germans. Aquella nit blanca, es tornà, de cop, fosca i negra. On es podia cercar, ni que fos, un bri de llum com la de l’estel de Betlem?

     A corre-cuita, fugint com tants d’altres milers de catalans, Alavedra i la seva família passaren els Pirineus; aquelles muntanyes que tan sovint foren amigues eren ara un entrebanc massa alt, massa gran, per a tota aquella gent que es feia escàpola d’uns vencedors cegats per l’odi. Maletes, paquets i records recollits amb por i presses, quedaran estimbats pels barrancs nevats del coll d’Ares. Els uns, llençats pel desesper feixuc d’una càrrega massa pesada d’arrossegar durant tants quilòmetres; d’altres, senzillament extraviats, com les il·lusions passades.

     Era el 28 de gener de l’any 1939. Era una nit de gener, semblant a aquella altra de la caravana dels reis d’orient, que en el poema es queixen amb amargor pel llarg viatge:

     «Que en son de pesats els pendents sobtats

d’aquestes muntanyes!

     Quan s’acabarà tan llarg caminar

per terres estranyes !!»

     La mateixa exclamació desesperada, angoixada, de Joan Alavedra, aquell jorn de partença cap a l’exili; el clam que féu ell, i tants com ell, aquells dies d’infortuni.

      Tan poques coses havien pogut salvar, que s’adonà de seguida que la Maria, la seva filla petita, malgrat tot el que havien passat, no havia deixat anar la cartereta d’anar a col·legi que havia agafat en marxar de casa seva. S’atansà a la filla, i quan va obrir la cartera, va poder veure que la nena hi havia guardat uns papers. Eren els fulls dels primers versos del Poema del pessebre que ell havia començat a escriure aquell Nadal a casa amb tota la família. Aquells que va escriure quan ella li  va demanar: «Pare, fes que parlin les figuretes del nostre pessebre». 

     Els dies de l’exili anaven passant.

     I fou llavors, en aquells dies feixucs, sota un cel cobert per les borrasques més fosques, en una França ocupada per l’exèrcit alemany, amb la por i el perill per companyia, abandonats de tots, i amb l’enyor de la pàtria —sentint-la  tan a prop, i sense poder-hi tornar!— que el poeta continuà el diàleg interromput de les figuretes del pessebre, seguí escrivint aquells versos primers salvats per la filla.

     Fou precisament en aquell exili i aquella nostàlgia, on es forjà la gran amistat d’aquells dos catalans, Joan Alavedra i Pau Casals. Va ser llavors, allà a França, on el mestre Casals va començar a posar música a aquelles senzilles, però pregones, per sentides i sofertes, paraules del Poema del seu amic.

     Fins a l’any 1943, però, aquest Poema no va ser enllestit. Presentat als Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Perpinyà, guanyà la Flor Natural.

     Per sant Joan d’aquell mateix any, com a felicitació al poeta, Casals va posar uns compassos de música a un tros del Poema. Més tard, a partir del llibre que s’havia imprès en una petita edició de dos-cents exemplars, continuà donant-hi forma amb la seva música.

     Eren els dies en què tants catalans foragitats de casa seva, a l’altre costat dels Pirineus, es trobaven amb unes mateixes paraules: «Aquest Nadal ja menjarem els torrons a casa». El dia no arribava, però el Poema del pessebre creixia punyent.

     No tot és joia i alegria en aquest text. També hi ha dolor. El dolor per tot el sofert, que es traslladà al poema, i que va fer que aquella joia primera, aquella que començava a Betlem, a la cova del pessebre de casa de l’autor, es transformés i prengués la forma de drama soterrat. Aquell patiment, aquella passió soferta no feia tant de temps per un home, una família, un país sencer. Una passió que ja s’anunciava a Betlem, i a la pròpia vida, en aquells dies malgrat tot amb veu de futur, que devien transmutar-se, ja que l’esperança es mantenia viva. Una esperança bastida en la lluita de cada dia. Una esperança tan infinita com la mateixa esperança.

     D’aquí que al Poema, enmig de l’alegria de la cova del pessebre, del pastor que toca el flabiol o el tamborí, hi trobem una dona que fila i teixeix un drap, que serà el de la Verònica; la parella portadora que recollirà el vi, que serà el de l’últim sopar... Tot clou amb el gran i majestuós hosanna del final. El cant de la glòria; el del retorn!

     Tot el que diu aquest Poema, que avui sentirem plegats a recer d’aquestes muntanyes nostres, és que, aquells dies, malgrat l’exili forçós a França, malgrat els patiments i les privacions, també eren dies de joiosa creació artística, en què Alavedra creà el Poema a batzacades (i l’anava polint de mica en mica), i Casals cercà la melodia exacta que ressaltés aquells versos que van esdevenir paraules de joia, dolor i esperança; en definitiva, tenim un text on es reflecteix naixença, mort i resurrecció.

     Com a home reconegut i influent, Pau Casals es dedicà a organitzar concerts aquí i allí per ajudar els compatriotes més necessitats en les penúries de l’exili. Més tard, però, abatut per les difícils circumstàncies que li va tocar viure en un món d’injustícies i guerra, el seu exili es va fer més interior, i refusà tocar com a protesta contra els països culpables de crims contra la humanitat. No va ser fins cap als anys cinquanta que Casals decidí tornar a tocar i dirigir. I el 1958, el  secretari general de les Nacions Unides li encarregà el que seria l’Oratori del Poema del pessebre, sobre el text escrit pel seu amic Alavedra.

     Aquell text, que va començar com un innocent i senzill prec d’un infant,  amb el temps es va convertir en un missatge català llançat al món sencer. Un clam en català pels Drets Humans i la Pau. Ho podem apreciar, per exemple, quan parla el rabadà i sona la sardana; segons recorda Alavedra: «...aquella sardaneta graciosa i alegre, els obligava anar pel món amb un flabiol i un tamborí, instruments desconeguts a les grans orquestres, però que en sentir-los en les sales de concert d’Europa i Amèrica, i en l’ONU, una alenada tan fresca de Catalunya, ho omplia tot, i s’els  feia un nus a la gola».

     Traduït als principals idiomes, aquest anunci de pau i concòrdia entre els homes donà la volta al món, i Pau Casals ho aprofità per explicar als pobles d’on era ell, i què era Catalunya, lluny com diu ell mateix «del nacionalisme mal concebut, del fanatisme orb, dels fal·laciosos dogmes polítics i la negació de la llibertat i de la justícia». Va ser a Mèxic, el desembre de l’any 1960, que es va fer l’estrena mundial de l’Oratori, encara que abans, precisament una nit de Nadal, se n’havia fet una audició a l’església de Prada.

     Aquesta és la història de la gestació del Poema del pessebre d’Alavedra, i de l’Oratori de Casals, uns versos i una música amb uns personatges que són les figuretes d’un pessebre.

     Qui és que no ha fet mai un pessebre...?

    

     I ara, deixeu-me acabar amb les paraules que el mestre Pau Casals va pronunciar en una ocasió:

     «Ah si cada home estimava de tot cor la seva terra, les seves tradicions, la seva llengua!!. Cadascú al seu lloc, com en una orquestra... Quin acord que s’obtindria !!!».
____________________


Xerrada sobre aquesta obra de Joan Alavedra feta el dia 23 desembre de 2000, al Brull.

____________________