 |
| Terenci Thos i Codina |
Terenci Thos i Codina
i Jacint Verdaguer
[Reproduïm
aquí dues cartes inèdites de Jacint Verdaguer. Una escrita des de Barcelona el
5 de novembre de 1883, i l’altra escrita a la Gleva el 30 de novembre de 1894. Són un parell de
cartes adreçades a Terenci Thos i Codina, advocat, catalanista conservador,
Mestre en Gai Saber i un dels intel·lectuals de la Renaixença més
desconegut, on Verdaguer comenta la seva impressió sobre un parell d’obres de
Thos, amb qui va mantenir una cordial relació.]
___________________
«Digueu-me com parla un poble, i, va de
bo, jo us diré com pensa; digueu-me com pensa, jo us diré com obra. Si em dieu
com canta, jo us diré com sent. Si m’esplicau quins són els seus esplais i
esbargiments, jo us diré quants punts calça en la ètica i la estètica; jo us
endevinaré son estat físic, intel·lectual i moral; que si fa o no fa me sembla
que és endevinar-ho tot.» (T. Thos i Codina)
THOS
Es
pot dir que Terenci Thos i Codina és, potser, un dels intel·lectuals més
desconeguts de la nostra Renaixença. Escriptor, advocat i polític, influiria,
anys a venir, en el moviment del catalanisme catòlic i conservador. Com a
escriptor, va ser un dels impulsors dels Jocs Florals, on arribaria a ser
proclamat Mestre en Gai Saber.
Acabada
la primera guerra carlina, l’1 de setembre de 1841, naixia a Mataró (Maresme)
el nostre personatge. Fill de Ramon Thos i Bonsoms, advocat, natural de Malgrat
de Mar, i de Francesca Codina i Collell, de Mataró. En Terenci Thos i Codina,
que estudià a l’Escola Pia de la seva ciutat natal, ben aviat va tenir
inquietuds culturals, segurament influït per l’ambient de la capital catalana,
on es desplaçà per cursar la carrera de dret i la de filosofia i lletres.
Traslladat,
per estudis, a Madrid, el 1860 aconseguí el doctorat en filosofia i lletres, i
més tard el de dret civil i canònic. Va ser catedràtic d’economia política i de
legislació industrial a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Es
va casar a Mataró, el 1867, amb Encarnació de Bofarull i de Palau, també de
Mataró, amb qui tingué quatre fills. Uns dels testimonis d’aquest enllaç foren
Coll i Vehí,[1] i
Estanislau Reynals.[2] L’any
1881 es casà, en segones núpcies, amb Carme Cabanyes i Rabassa, d’Argentona.
Fou un treballador incansable en diferents
associacions culturals i en activitats cíviques, que sovint havia impulsat ell
mateix. Va ser el fundador de l’Associació Artístic-Arqueològica Mataronesa,[3]
primera associació catalanista nascuda a Mataró; de l’Associació Excursionista
de Mataró; del Centre Catòlic, i impulsor d’una Escola d’Arts i Oficis a
Mataró, entre d’altres iniciatives. Va ser membre destacat en la creació del
Col·legi d’Advocats de Mataró, del qual fou degà. També va ser professor i
director (1868-1888) del col·legi de Valldemia, reconegut col·legi de la
capital del Maresme d’aquells temps, i president de la Caixa d’Estalvis de
Mataró.
A partir de l’any 1864 col·laborà
setmanalment en el Diario de Barcelona,
del “gran conservador” Mañé i Flaquer, com faria en d’altres publicacions
periòdiques: La veu de Catalunya, Revista Mataronesa, La Veu de Montserrat, La
Renaixensa, Semanario de Mataró, Ilustració Catalana, La Costa de llevant,
Fulla catalanista del Diario de Mataró, que ell havia fundat i va dirigir
els anys 1895-96, Revista Catalana, Calendari
Català, etc.. Intel·lectual
catalanista, compromès amb el seu temps, dins les files del conservadorisme
catòlic, com ja hem dit, fou un gran defensor del Codi civil català en aquells
anys difícils. Va ser diputat provincial (1877-1880) pel Partit Conservador de
Duran i Bas[4]
—lligat a Cánovas— entre les seves propostes hi ha la de crear la càtedra
d’història de la llengua i literatura catalana i provençal a la facultat de
Filosofia i Lletres, proposició que fou, com era d’esperar, tombada a Madrid.
Li fou concedida la placa d’Isabel la Catòlica. Va ser signant del missatge a
la reina regent. Participà a l’Assemblea catalanista de Manresa. Impulsà el
moviment catalanista al Maresme, al qual feren costat, entre d’altres, Josep M.
Pellicer,[5]
Emili Cabanyes,[6] o
l’il·lustre mataroní Puig i Cadafalch,[7]
el qual deia que Terenci Thos havia estat el seu mestre. L’any 1890, per
encàrrec de Manuel de Bofarull,[8]
Víctor Balaguer[9] i
altres, va escriure la circular per a la fundació, a Madrid, d’un Centre
Català.
Quant
només tenia divuit anys assistí a la primera festa dels Jocs Florals, després
de la seva restauració, celebrada el mes de maig de 1859, de la qual sortí
entusiasmat i de la qual, en recordar-ho, comentava que aquell dia se li féu palesa
la ferma creença que la renaixença de les lletres catalanes no es podia pas
separar del renaixement de la pàtria.[10]
Val
a dir que el 1861 es va presentar al Jocs Florals de Barcelona, on se li van
concedir dos accèssits per les composicions “Lasseta de mi!” i “Los
veremadors”. En altres ocasions hi tornà a presentar creacions seves, i
aconseguí diferents premis. El 1863, amb vint i dos anys, en fou mantenidor, i
pronuncià un discurs que aixecà polseguera.
El
1863 ingressa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’any següent
aconsegueix un altre accèssit als Jocs per “L’àliga, l’ós i la formiga”, i
l’Englantina d’Or per “Lo castell de Mataplana”.
Va
relacionar-se amb personatges de la Renaixença com ara Aguiló[11],
Milà i Fontanals[12],
Coll i Vehí, Mañé i Flaquer[13],
Matheu[14],
Collell[15],
Guimerà[16],
el bisbe Morgades[17] o
Jacint Verdaguer, etc.
Va
formar part, juntament amb Elies Rogent,[18]
Milà i Fontanals i Mañé i Flaquer, de la comissió per a la restauració del
monestir de Ripoll; per aquest motiu va escriure unes “Cobles arromançades (A
honor de nostra dona de Santa Maria de Ripoll, en lo mil·lenar de la
consagració de son monestir)”,[19]
que li foren premiades. En una carta de Thos al bisbe de Vic, Josep Morgades,
del 24 de juny de 1893, hi llegim: «L’Associació artístich-arqueológica
mataronesa ja fa temps prengué l’acort de fer presentalla á nostra Dona Santa
Maria de Ripoll d’una bandera sots la advocació de Sant Jordi y Santa Maria,
pera que en tots temps, si cal, tingan á má los catalans una senyera que’ls
guihe en les lluytes per Deu y per la Patria».[20]
En aquest projecte d’oferir una bandera o estendard al reconstruït monestir de
Ripoll, hi van tenir un paper destacat tant Terenci Thos com E. Cabanyes, J. M.
Pellicer i J. Puig i Cadafalch. En l’estendard, dissenyat per Puig i Cadafalch,
i elaborat a mà per un grup de senyores benestants de la capital del Maresme,
penjat a l’entrada del monestir l’1 de juliol de 1893, s’hi podia llegir
l’estrofa «Regina de Catalunya, tornaunos la llibertat!», dels versos de Thos.
En una cara s’hi veia una representació de la Mare de Déu, i en l’altra, sant
Jordi. Amidava uns set metres d’alçada per un i mig d’amplada, amb un pes total
d’uns cent quilos. Va desaparèixer durant la darrera Guerra Civil.[21]
L’any
1886 guanyà, per segona vegada, l’Englantina d’Or, amb la poesia “¡Visca la
ganiveta!”, una espècie d’Himne dels segadors; aquella que a la coda fa:
«¡Visca la ganiveta / de tall´’l pa, - de tallá’l pa: / visca la Catalunya
que’l sap guanyá – que’l sap guanyá!”; en la seva darrera estrofa hi afegeix:
“que’l sap guanyá... - y defensá!». Hi posà música Borràs de Palau,[22]
qui també posà música a poemes de Jacint Verdaguer.
El
1887 guanya la Viola d’Or i argent i se li concedeix el títol de Mestre en Gai
Saber per les seves composicions “Lo castell de Mataplana”, “Visca la ganiveta”
i “Més enllà”, títol que li lliura Jaume Collell. Com a escriptor, va
col·laborar molt en la premsa i en publicacions periòdiques, i va publicar Lo llibre de l’infantesa. Rondallari català (1866),[23]
un llibre “dues voltes ideal”, segons el seu autor: «Rondalles son, aço es,
relacions de fets imaginats y que tocant sa major part en la esfera, dues
voltes ideal, de lo que no es veritat en la historia ni possible en la
naturalesa, troban en ella les dues fonts de maravellosa poesia».[24]
I més endavant del proemi a aquest llibre de rondalles, Thos expressa la seva
esperança: «Així es tambè com en un jorn no llunyer, nosaltres, catalans,
mallorquins y valencians, llegirém ab gran plaher estampades les avuy, ab no
pochs ni gayres afanys, recullides fulles de nostre rondallari; y com mentres
aquest jorn s’atansa, jorn de gotx per nostra benvolguda patria que, molts anys
fa, li prepara un de sos millors fills y mes grans poetes, s’es remogut en mi
lo desitx, y ell m’ha donat entenent, de posar en mans de l’infantesa y de
quants, si n’hi haurán, ...»[25]
Aquest
llibre es pot considerar el primer recull de rondalles catalanes publicat. El
seguirien les rondalles recollides per Maspons i Labrós, com per exemple Lo rondallayre: cuentos populars (1871).
Convé dir que aquest llibre assolí una gran acollida per part del públic,
mentre la resta de l’obra escrita de Thos restava desconeguda, per dispersa o
inèdita.
Va
traduir al català el Tractat de la
Imitació de Christ (1894),[26]
de Tomàs de Kempis.[27]
Aquestes dues obres, el rondallari i la traducció del Kempis, van merèixer els
comentaris elogiosos de mossèn Cinto.[28]
També edità una obra professional: Legislación
industrial (1890).
Sobre
el seu tarannà d’home pregonament religiós i militant catòlic, reproduïm aquí
un escrit, inèdit, traduït del italià, que Thos va dirigir al Papa Pius IX,
el 13 de gener de 1865, que a més fa referència a la seva tasca de
propagandista al Diario de Barcelona. «Beatíssim Pare, Terenci Thós y Codina,
llicenciat en jurisprudència i escriptor del diari catòlic “Diario de
Barcelona”, diòcesi de Barcelona, a Vostra Santedat humilment exposa, que per
millor rebatre els errors que desgraciadament dominen l’època present, li sigui
concedit permís per poder llegir i tenir els llibres prohibits. Súplica que
espera vulgui concedir-li Vostra Beatitud de la manera més generosa.»
VIC
Thos
va mantenir una estreta relació amb els lletraferits i partidaris del
catalanisme conservador de la plana de Vic, a través del Círculo Literario de
Vich,[29]
Collell, Verdaguer, Morgades, Masferrer i Arquimbau,[30]
Serra i Campdelacreu,[31]
Xavier Calderó,[32]
Martí i Genís,[33] ...
De fet, el 1862, el germà de Terenci, Silví[34]
—amb qui Terenci va començar la traducció[35]
del poema de Frederic Mistral[36]
Mireia, que restà inacabat— ja
col·laborava amb el diari El Ausonense,[37]
i en els actes fets amb motiu de la canonització de sant Miquel dels Sants,
Silví Thos va llegir la seva poesia titulada “A la ciutat de Vich”.
Terenci Thos era soci d’honor del Círcol Literari. Recordem
que a la darreria del segle XIX i primeria del XX,
a la ciutat de Vic s’hi desenvolupava una gran activitat cultural. Entre els
llibres que Thos posseïa, n’hi havia de la gent de la capital d’Osona, com Lo nou códich civil. Cartes d’un misser y
cap de casa català, de F. X.
Calderó, amb una dedicatòria “Al Sr. D. Therenci Thos y Codina: Aquí teníu,
amich, eixes poncelles vigatanes: si per cas, esbadellantles fan pera vos
quelcuna olor, fiqueules á la garlanda hermosa que estan trenant pera la Patria
ab les vostres obres catalanes. Y si per cas, no’n feu pas d’eixes fruites
aspres gran conserva”.[38]
Un altre títol d’un autor de la Plana amb una dedicatòria (“A l’inspirat poeta
en Terenci Thos y Codina. Joseph Serra y Campdelacreu”) és en el llibre Primavera trista,[39]
entre d’altres títols. D’altra banda, el Círculo rebia els diaris Crónica Mataronesa, Mataró, El Mataronés, ...[40]
Jaume Collell va ser un dels vigatans que més va tractar
Thos. Recordem que el de Mataró col·laborava a La Veu de Montserrat, periòdic fundat i dirigit pel canonge Collell,
i que aquell també era col·laborador de la Revista
Catalana, dirigida així mateix per Collell. En diverses ocasions el canonge
va visitar Mataró, on es veié amb tota seguretat amb el seu correligionari i
amic. Mossèn Collell, el juliol de 1882, va passar uns dies a Mataró amb motiu
de la festa major de les Santes, predicant en la Basílica de Santa Maria. A
més, en diverses ocasions, Thos va ser a Vic, com podem llegir en la seva
correspondència, entre altres qüestions per parlar sobre el projecte de
restauració del monestir de Ripoll; no endebades tant Collell com el mateix
bisbe de la seu vigatana, Josep Morgades, n’eren impulsors.
L’octubre de l’any 1881, quan mossèn Cinto i Collell, entre altres,
organitzaren la trobada de poetes i escriptors a Montserrat, amb motiu de les
festes del mil·lenari, Terenci Thos hi fou un dels convidats, que recità els
seus versos dedicats a Catalunya: «Ser lo que forem / Açó volem: / Catalans
sempre, / sempre serem».[41]
Tant Terenci com Silví Thos i Codina són,
a ben segur, dels primers membres de la Renaixença que entren en contacte amb el
grup afí de Vic, a través del seu Círcol Literari o de l’Esbart.
 |
| Jacint Verdaguer |
VERDAGUER
Sembla que Thos i Verdaguer es van conèixer l’any 1865 en els Jocs Florals celebrats a Barcelona
aquell any, on Verdaguer fou premiat, i que posteriorment es tractaren en les
reunions a casa de Marià Aguiló (que també conegué a Verdaguer aquell mateix
any), i que mantingueren des d’aleshores una franca relació. Paga la pena
recordar que la primera carta, que s’ha conservat, de Verdaguer al de Mataró,
porta la data del maig de 1866. Segons explica Jaume Vellvehí en el seu estudi
sobre la vida i obra de Terenci Thos[42]
—on, per fi, es recull pràcticament tota la seva obra dispersa—, Verdaguer, que
mantingué una relació amb Mataró i alguns pobles del Maresme (Argentona, Caldes
d’Estrac, Llavaneres, Vilassar, Canet...) visitaria la casa de Thos en alguna
de les seves estades a Mataró. D’altra banda, cal recordar que la filla del seu
cosí germà, Joaquim Salarich i Verdaguer,[43]
estava casada amb Ramon Spà i Torrent,[44]
farmacèutic de Mataró, i no seria estrany, doncs, que mossèn Cinto l’hagués
anat a visitar en alguna ocasió a la casa que tenien al centre de Mataró, just
al davant de la Basílica de Santa Maria, i a prop de la casa de Thos i Codina.
Sobre la relació de Verdaguer amb altra
gent de Mataró, recordarem també a Melcior de Palau, traductor al castellà de L’Atlàntida; i a la Sra. Anna Masdexexart
i Comas,[45]
que faria un préstec de 12.500 pessetes al capellà-poeta, per a la compra de la
capella de la Santa Creu de Vallcarca.
En una carta de Verdaguer, del mes de desembre de 1871, a
Marià Aguiló, trobem que mossèn Cinto li fa l’encàrrec de donar a Thos, quan
vingui a casa seva, entre d’altres «amichs que solia veure a casa seva»,[46]
el full Noves cançons de Nadal.
Referint-se al Llibre
de l’infantesa de Thos, de ben segur el llibre més important de la seva
creació literària en prosa, i el més conegut en vida de l’autor, Aguiló deia en
una carta adreçada a Verdaguer «Damá passat li enviarem les Rondalles den Thos,
que estan á punt de exir».[47]
I el 14 de maig, Verdaguer escriu a Terenci Thos: «Encare que un xich tardanes,
prenga de bon grat les quatre ralles que li envio no més que pera dirli la meva
admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat
sempre en aument fins a la tersa y quarta vegada de llegirlo. Tot m’ha caigut
al ull en aqueix ditxós llibre ...».[48]
Així contestava Verdaguer a la dedicatòria que l’autor li havia fet «Al Sr. D.
Jacinto Verdaguer son afectat amich. Lo Rondallaire».[49]
En les Rondalles de
Verdaguer, publicades pòstumament l’any 1905, ja hi trobem, en la titulada El castell de Mataró, que mossèn Cinto
hi apunta «Me diu Thos Terenci que li contà Manyer que damunt Mataró hi havia
dos castells: lo de Burriach,[50]
que encara hi és, y lo d’en Nofre Arnau, destruït fa pochs anys...»[51]
Així es complia la intenció de Verdaguer de fer un llibre de rondalles, tal com
deia en una carta adreçada a l’autor de Lo
llibre de l’infantesa: «plague á Deu que cap á mes velleses puga tornarli’l
jornal ab un altre llibre que imitás lo de vosté».[52]
Una
altra de les composicions de l’autor mataroní que va merèixer un comentari de
Verdaguer, segons les poques cartes conservades a Thos, va ser Cobles en llaor de les glorioses Santes
Juliana i Semproniana,[53]
musicades per García Robles.[54]
Vegeu aquest comentari en la carta que reproduïm més avall.
Verdaguer li dedicà algunes de les seves obres, com
l’exemplar de L’Atlántida[55]
amb traducció castellana de Melcior de Palau: «Al inspirat autor del Rondallari
D. Terenci Thós y Codina sos amichs Jacinto Verdaguer Pbre. Melchor de Palau[56]»;
o Pàtria[57],
on podem trobar la següent dedicatòria de l’autor: «A mon nou y distingit
company en Gaya Ciencia D. Terenci Thos y Codina Jacinto Verdaguer Pbre.»
A la biblioteca de Terenci Thos s’hi trobaven també altres exemplars
dedicats pel poeta de Folgueroles. Es tracta de Sant Francesch, on va escriure: “A mon estimat amich D. Terenci
Thos, inspirat autor del Llibre de la infantesa y traductor de la Ymitació de
Crist, en penyora de coral afecte l’autor”.[58]
L’aparició d’aquest llibre motivà una de les cartes de Thos al seu autor. Un
altre és Flors del Calvari, dedicat “Al poeta, autor del Llibre de la Ynfantesa, y traductor de la
Ymitació de Crist, D. Terenci Thos y Codina, son admirador y amich, Jacinto
Verdaguer Pbre.”.[59] Són
llibres que Thos comentava a la premsa mataronina.
___________________
Terenci Thos i Codina, mataroní il·lustre, advocat, poeta,
periodista, activista cultural, polític conservador, i catòlic de cap a peus,
va ser un infatigable divulgador de la nostra llengua, cultura i història. Va
dur a terme aquesta tasca a través del catalanisme polític de la darreria del
segle XIX, des de posicions de
l’anomenat “regionalisme català”, aquell que deixà escrit «Volem la Catalunya
que sia catalana,/que ho sia ara i sempre, en tot, de soca rel,/catalana la
pensa, catalana la llengua,/catalanes les obres, català tot, arreu./... /Y
visca sempre Espanya. Y visca tota entera./Y’ls espanyols tots viscan units com
bons germans./Pe’ls espanyols Espanya; pe’ls castellans Castella,/y dintre
Catalunya nosaltres, catalans.»[60]
Desenvolupà la seva tasca fonamentalment des d’una vessant del moviment
cultural. Va morir el dia de la Mare de Déu de Montserrat de l’any 1903. En la
seva poesia que titulà “Cant darrer”[61]
deia, tot evocant Ausiàs March, «viscut he molt sens ésser conegut»,[62]
quelcom que sembla una premonició del que passaria amb la seva obra i la seva
figura dins el món cultural del nostre país.
Com hem vist Thos i Verdaguer es deurien conèixer, cap al
1865, en el Jocs Florals d’aquell any —certamen al qual acudiren en diverses
ocasions— i fou a partir de llavors que mantingueren una sincera i cordial relació,
fins hi tot en els moments en que a Verdaguer molts li giraren l’esquena, com
es pot veure per les cartes, poques, que s’han conservat; es dedicaren algunes
de llurs obres; tots dos, amb el seu estil i notables diferències, conreaven la
poesia i s’interessaren per la rondallística, i es pot dir que foren
coincidents amb el cercles literaris de la seva època i per tant amb les
persones que els freqüentaven.
Thos va morir quasi un any després del traspàs de mossèn
Cinto Verdaguer, amb qui havia creuat algunes cartes. Ara en reproduïm aquí un
parell que han restat inèdites.
No
volem acabar aquest escrit sense abans agrair a la Sra. Maria Thos i Meseguer,
néta de Terenci Thos i Codina, les facilitats donades per a la reproducció
d’aquestes cartes, que junt amb altres escrits i documents del seu avi, ha
guardat amb cura en el seu domicili del País Basc. Amb aquesta petita aportació
hem volgut contribuir a eixamplar, una mica més, l’epistolari de Jacint
Verdaguer i Santaló.
___________________
CARTES
Per
tal de fer més entenedores les paraules que Verdaguer va adreçar a Thos,
transcrivim les que aquest havia enviat a mossèn Cinto, així com les de
Verdaguer adreçades a Thos, i que ja han estat publicades.
Carta A/
De Jacint Verdaguer i Santaló a Terenci
Thos i Codina
Carta (original extraviat)
Datada: Riudeperas, 14 de maig de 1866
Riudeperes,
14 de maig de 1866[63]
Encare que un xich
tardanes, prenga de bon grat les quatre ralles que li envío no més que pera dirli
la meva admiració per son Llibre de la
infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en aument fins a la tersa
y quarta vegada de llegirlo. Tot m’ha caigut al ull en aqueix ditxós llibre,
desde’l comensament del prólech; fins la darrera ralla; sols que pujava de punt
mon enamorament quan vosté parlava del esguart tant bell y trist de la
castellana, quan deya alló del anell encisat, del pelegrí y na Catarineta, y
arribava al cim al contarnos del drach y de la coloma que de les térboles
aygues del gorch de Canigó’n sortiren. Oh! Aleshores, si jo hagués sigut de
l’aliga, tot volant cap á l’illa encantada, de mar endins, estich segur que
m’hauría posat a la finestra de casa de vosté, y, dient “Déu y home”, hauría
entrat y li hauria dit lo que aprés no’s digueren ab la filla del rey qu’en la
finestra guaytava. Y si hagués gosat, no me’n hauria volgut anar sense
apetonarlo.
No pot ser sinó que
alguna fada de les que conta vosté, li ha donat aquell llenguatge, pus si fos
veritat lo que diuhen que l’aprengué entre’l poble, jo que’n so fill y m’hi he
criat, y fins avui día y en una terra en que , com la parla catalana, tot és
més pur, fins l’ayre que aleno, hauría trobat lo trau de parlarlo tant bonic; y
fins are no m’he vist ab cor d’escriuren una ralla. Y en proba de aixó he
esquexat ara mateix, de desesperat, la primera rondalla que per matar una tarda
d’estiu havía escrit.
Però, ja que vosté no
ha pas de menester les meves y justes alabances, me’n despedexo dientli mon
agrahiment y’l greu que’m sap de no poder pagar-li ab res per are. Plague á Deu
que cap á mes velleses puga tornar-li’l jornal ab un altre llibre que imitas lo
de vosté, no fos sinó de lluny en lluny!.
___________________
Carta B/
De Terenci Thos a Jacint Verdaguer
Carta
Datada: Mataró, 26 de maig de 1892
Reverend mossèn Jacinto
Verdaguer, Pvre.[64]
Mon estimat amic i bon
company: Li agraesc moltíssim tot quant ha tingut de bé fer i de més a més
d’ací en avant es proposa fer encara en mon obsequi. Ja m’ho esperava jo de son
cor d’amic, de català i de capellà. Tant si venç com si no venç mon intent,
guardaré bona memòria de son auxili i valiment en totes ocasions amb sencer
desig de correspondre-li. Visca, doncs, molts anys i que Déu l’hi pac. Per a
son govern dec dir-li que d’aquest projecte n’està també enterat nostre bo i
lleial amic Don Eusebi,[65]
qui em penso obrarà com a tal.[66]
Ara com ara, en les
estones de vaga que em deixa mon despatx d’advocat estic avançant una traducció
catalana del tex llatí del Kempis. Desitjaria sebre si d’aqueix llibre ne té o
n’ha vist vostè la traducció catalana del P. Pere Gil,[67]
jesuïta. Les del Rnd. Bonansa[68]
[sic] i d’en Pi[69] de
Figueres ja les tinc. Fa molt de temps que crec que una “Imitació de Crist” en
nostra llengua manca a nostra renaixença literària, i com [que] les traduccions
d’aquells que jo só vist castellanegen per tot arreu, temps fa que em vaig
proposar fer-ne una castissa com sia possible, sens pecar d’arcaica i per tant
d’intel·ligible. Déu vulla que ho conseguesca.
Mentrestant me repetesc
de vostè affm. Amic
q.s.s.q.b.s.m.[A]
Terenci Thos i Codina
26/5/92
___________________
Carta C/[70]
De Terenci Thos
a Jacint Verdaguer
Carta
Datada: Barcelona, 27 de desembre de 1894
Barcelona,
27 de desembre de 1894[71]
Jesus, Josep y Maria,
siau la nostra alegria.
Benvolgut é inoblidable
amich: Molts dies fa que, desitjant respondre á la seua estimada carta, m’ho
privan les meues tasques d’advocat qu’ara com ara, en exes derreríes del any,
se tocan l’una ab l’altra, y no s’acavan may.
Lo que Vosté ha fet ab
mí, jo deuria haverho fet amb Vosté moltes vegades, jatsia que sovint he pogut
tastar y assaborir los bells fruits de son enginy. Mes Vosté es un arbre que’ns
te tan avesats á veureli llevar fruyts, que se’n esperan los explets com
deguts, mentres que jo so un renoch que dexa á tothom boca-badat quan tan sols
trau florida. Sia com vulla, estich content y donch gracies á Deu de que m’haja
permés oferir-li, per la gloria de son Nom y’l bé dels nostres catalans, eix
senzill trevall qu’ha motivat en exos moments la nostra correspondencia.
Molt de goig me va
donar sentir lo seu parer, puig, encara que en sa benevolença hi reconech
l’amich, faig també’l cas que dech del qui, com prohom del gremi, te’l vot de
reconeguda y primera autoritat en la materia. Ben segur, que avans de donar ma
traducció á l’estampa vaig pensar moltes vegades ab Vosté, recantme que no’m
vingués á tom de poderli demanar que ab la ploma á la ma’m dongués una ullada
demunt de les quartilles, que bona cosa’m penso que hi haurian gunyat. Si Deu
volgués que exa traducció tingues edicions succesiues, no deixaria de
demanarli, y ab temps, que m’hi dongués una repassada, pera dexarla tan polida
y endreçada com li cal á una obra de tanta válua com la Imitació de Christ. Sembla que, essent ella mirall de vida espiritual,
exigeig que la forma sia del tot remirada. Algunes correccions, si podia, ara
jo hi faria, y me penso que Vosté també, tot ben entés, en lo sentit de la
puresa de la llengua. Es un gran pler veure lo rica y lo rumbanta qu’es
aquesta, y es un cárrech de conciencia minvarli una sola de ses belleses, un
tan sols dels joyells de son abundós tresor.
De totes maneres, li
estimo molt les encoretjadores paraules que m’ha enviat, y demanantli en ses
oracions un recort pe’l traductor de la Imitació
de Christ quan tinga en ses mans, y desitjanli santes y joyoses Pasqües de
Nadal, me repetesch de Vosté, ab desitx de veure’l, coral amich y s.s.q.s.m.b.[B]
Terenci
Thós y Codina
Carta D/
De Terenci Thos
a Jacint Verdaguer
Carta
Datada: Mataró, 11 d’octubre de 1895
Mon benvolgut amich:[72]
Diumenge, dia 6, passant per davant de la llibreria de’n Duran Bori del carrer
de Fernando,[73] vaig
tenir la agradosa sorpresa de veure en l’aparador estampat lo poema Sant Francesch. Comprar un exemplar,
qu’encara mollejava, ficarme al tren y llegirlo tot de cap á cap abans
d’arrivar á casa fou tot hu. Després l’he anat rellegint á troços y assaborint
á glops, y no tinch de dirli que m’agrada molt, puig no’m pot agradar mes. Lo
trovo moltíssim ben sostingut de sentiment y de carécter y ben treta de relleu
l’amorosa figura del Poverino di Dio.
No cal tampoch dir que’l trobo escayent y triat de llenguatge y d’istil.
L’endemá mateix
d’haverme rebut l’impressió, desitjós de transmétrela y de contribuir á
escampar una tan bona obra entre’ls cristians tant com entre’ls amadors de les
nostres lletres, vaig posar les adjuntes ratlles en la fulla catalanista del
“Diario de Mataró” y la comarca, encarregant li enviessen á Vosté un exemplar,
com penso ho haurán fet.
Deu nostre Senyor, per
intercessió del serafich Patriarca, li donga á Vosté la merescuda recompensa y
molts anys de vida pera poderlo servir consemblants obres.
Terenci
Thós y Codina
Mataró,
11 d’octubre de 1895
P.D. Escrita la present,
tinch lo gust de rebre un exemplar ab dedicatoria de Vosté. Mes, encara que’l
sobrescrit va dirigit á mi, la dedicatòria va á M. Paul Marieton. Penso,
donchs, que hi ha hagut una barata entre’ls dos. Per tant, lo primer dia que jo
vagi á exa, retornaré’l que so rebut á la llibreria de l’Avenç, esperant rebre’l[75]
que suposo que Vosté s’es servit adreçarme y per lo qual li avanço las mes
afectuoses gracies. Vale
___________________
Es
tracta d’un parell de cartes inèdites de Verdaguer, que, encara que tractin un
tema menor, creiem que pagava la pena donar a conèixer, per contribuir
d’aquesta manera a ampliar, una mica més, l’epistolari verdaguerià. Una és de
l’any 1883 escrita des de Barcelona.
L’altra és de 1894, i va ser enviada durant el seu
confinament, o refugi, a la Gleva. Recordem que Verdaguer va anar al Santuari
de la Gleva (Osona) el mes de maig de 1893, d’on no marxaria fins a l’any 1895.
Carta E/
De Jacint
Verdaguer a Terenci Thos
Carta
Datada: Barcelona, 5 de novembre de 1883
†
Barna,
5, novembre, 1883.
Molt estimat amich:
Grans mercés per les
Cobles de las Santes Juliana y Semproniana que’ha dignat enviarme. Las he
trobades saboroses, plenes d’uncio y de bell y triat catalanesch; mes això es
una espiga de la garba de son camp, que sia com les primicies que venen
davant l’esplet com deya V. en son bellissim prolech del inimitable Rondallari[76]
Se repeteix de V.
S.S.S.[D]
amich en Jesus y Maria,
Jacinto Verdaguer Pbr.
___________________
Carta F/
De Jacint Verdaguer a Terenci Thos
Carta
Datada: La Gleva, diada de sant Andreu de
1894
Capçalera, al marge esquerre de la carta,
amb una il·lustració de la Puríssima, amb la llegenda “Bendita tú eres entre
todas las mugeres. (Elisabet á María)”
Jesus, Joseph y Maria sian nostra companyia.
He llegida de cap a
cap, y alguns capitols dues y tres vegades, sa traduccio de la Ymitacio de
Crist[77]
y li tinch de dir que la trobo verament escayguda y bella. Ab molt y gran
plaher que he trobat sempre en llegir aqueix unich llibre, V. m’hi afegeix lo
plaher de la llengua, visca V. molts anys y Deu li pach, ell que es lo gran
pagador de totes les obres bones. La seva no se m’apartará ja de prop y espero
que tot ensenyantme de caminar pel caminar del cel, m’animará tambe á
treballar en lo camp de les lletres, ahont Deu m’ha donat tan bona companyia.
Mani
y disposi d’aquest agrahit e inutil hermitá.
S.S.S.[E]
a en Jesus y Maria,
Jacinto Verdaguer Pvr.
Nª Sª de la Gleva
Diada de Sant Andreu,
94[78]
[A] Forma
de comiat equivalent a: “que’s son segur servidor que besa sa mà”
[B]
Inicials abans de la signatura que es signifiquen com a: “son servidor que sa
mà besa”
[C]
Inicials equivalents a: “que sa mà li besa”
[D] Igual
a: “de Vostè Son Segur Servidor”
[E]
Inicials de la frase de comiat epistolar: “Son Segur Servidor amic en Jesús i
Maria”
___________________________
Publicat a Ausa n. 158, any 2006.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/73134/83508
[1] Josep Coll i Vehí (1823-1876). Nascut a Torrent (Baix Empordà).
Escriptor, catedràtic de retòrica i poètica. Membre de l’Acadèmia de Bones
lletres de Barcelona. Col·laborador a diferents diaris. Considerat un del
portaveus destacats del conservadorisme català.
[2] Estanislau Reynals i Rabassa (1822-1876). Advocat. Catedràtic de dret
i rector a la Universitat de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Barcelona. Col·laborador al Diario de Barcelona.
Escriptor que deixà publicades algunes obres, com El criterio conservador (1872).
[3]
L’Associació Artistic-Arqueològica Mataronesa va ser fundada l’any 1888. El seu
president era Terenci Thos; sotspresident, Gabriel Cardona; tresorer, Emili
Cabanyes; vocal, Josep Puig i Cadafalch; secretari, Josep Manent; conservador
del museu, Josep M. Pellicer.
[4] Manuel Duran i Bas (1823-1907). Doctor en dret i polític que va néixer
a Barcelona. Escriví a diferents periòdics, principalment al “Brusi”.
Catedràtic i més tard rector de la Universitat de Barcelona. Ponent al congrés
de juristes espanyols, on defensà el dret civil català. Redactor de la Memoria acerca de las instituciones del
derecho civil de Cataluña (1883) entre altres obres de jurisprudència.
Presidí diferents institucions com l’Ateneu Barcelonès, l’Acadèmia de Bones
lletres, l’Ateneu Català, l’acadèmia de Jurisprudència i Legislació de
Barcelona, etc. Diputat provincial i a corts, senador vitalici, ministre de
Gràcia i Justícia, etc. Influí en el nomenament de Josep Morgades i de Torras i
Bages com a bisbes de seus catalanes.
[5] Josep M. Pellicer i Pagès (1843-1903). Historiador nascut a Barcelona.
Fou un dels més destacats propagandistes per a la restauració del monestir de
Ripoll, sobre el qual va escriure algunes obres, a banda d’altres de caire
històric i arqueològic, d’on li va venir la
popularitat. Va morir a Mataró, on exercia de mestre.
[6] Emili Cabanyes i Rabassa (1850-1917). Arquitecte, fill de Mataró.
Realitzà diferents obres i fou col·laborador de Melcior de Palau.
[7] Josep Puig i Cadafalch (1867-1957) Va néixer a Mataró. Doctor en
ciències físiques i matemàtiques; arquitecte que té una sèrie d’obres
representatives del corrent modernista; historiador de l’art que impulsà el reconeixement
de l’art romànic català amb la publicació de diverses obres. Va col·laborar a
“La Renaixença” i “La Veu de Catalunya”; membre de diferents moviments
catalanistes, fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista; elegit diputat a
corts per Solidaritat Catalana. President de la Mancomunitat de Catalunya
(1917-1923).
[8] Manuel de Bofarull i de Palau (1851-1929). Notari i polític nascut a
Mataró. Senador per Girona; diputat a corts pel partit tradicionalista;
president del Centre Català de Madrid. Té al seu haver diferents obres
jurídiques. Una germana seva es va casar amb Terenci Thos.
[9] Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901). Polític liberal i progressista,
historiador i home de lletres, va néixer a Barcelona. Col·laborador en
diferents publicacions de l’època. Fundà el diari “El Catalán”, “La Corona de
Aragón”, “La Montaña de Montserrat” i d’altres capçaleres. El 1859 va
participar en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, on fou proclamat
Mestre en Gai Saber l’any 1861. Va publicar nombroses obres de literatura
històrica. Autor de la famosa obra Los
Pirineus (1893), traduïda a diverses
llengües. Diputat a corts en diferents ocasions; va ser nomenat ministre
d’ultramar. Morí a Madrid, on s’havia instal·lat per la seva carrera política.
[10] OMAR i BARRERA, Claudi,
dins Tríptic de biografies del mataroní
il·lustre Dr. Terenci Thos i Codina. Ajuntament de Mataró, 1923, pàg. 68.
[11] Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). Filòleg, poeta i bibliòfil que va
néixer a Palma de Mallorca. Fou nomenat Mestre en Gai Saber en el Jocs Florals
de 1866; membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Pel seu treball en
el camp de les lletres, com a investigador i divulgador, va esdevenir una
figura cabdal en el moviment de la Renaixença en l’àmbit dels Països Catalans.
Autor, entre altres obres, del Diccionari
Aguiló.
[12] Manel Milà i Fontanals (1818-1884). Escriptor i filòleg, doctor en
filosofia i lletres i catedràtic de literatura a la universitat de Barcelona.
Autor prolífic d’obres sobre literatura catalana, encara que escriví
fonamentalment en castellà. És autor del conegut Romancerillo catalán. Va ser president de l’Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona. En dues ocasions va presidir els Jocs Florals.
[13] Joan Mañé i Flaquer (1823-1901). Periodista i escriptor. Catedràtic de
llatí i castellà a la
Universitat de Barcelona. Col·laborador d’Antoni Brusi al Diario
de Barcelona, del qual fou director de l’any 1865 fins a la seva mort.
Liberal davant els carlins, i moderat enfront dels progressistes, segons
definició de Joan Maragall, que fou el seu secretari.
[14] Francesc Matheu i Fornells (1851-1938). Escriptor i editor, fou un
dels fundadors de La Jove Catalunya i de l’organització dels Jocs Florals des
del 1871. Mestre en Gai Saber (1897). Si bé deixà escrites diverses obres
literàries menors, és més coneguda la seva tasca com a editor sobretot en la
revista i editorial de LaIlustració
Catalana. Fou president de L’Orfeó Català i de L’Ateneu Barcelonès.
[15] Jaume Collell i Bancells (1846-1932). Sacerdot i escriptor nascut a
Vic. Membre fundador de l’Esbart de Vic. Col·laborador en diferents periòdics
de caire catalanista conservador i catòlic. Fundà i dirigí La Veu de
Montserrat, des d’on fou un propagandista a favor de la restauració del
monestir de Ripoll, del dret civil català, del Museu Episcopal de Vic, entre
d’altres iniciatives catalanistes. Col·laborador també de la Revista
Catalana, la Gazeta Montanyesa, la Gazeta de Vich. Va deixar
escrites diverses obres. L’any 1871 fou proclamat Mestre en Gai Saber. Va
contribuir a la conservació del Temple Romà de Vic.
[16] Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924). Nascut a Sta. Cruz de Tenerife i
mort a Barcelona. Dramaturg i poeta.
Col·laborà a La Jove Catalunya, La Renaixença; en fou un dels fundadors.
El 1877 fou nomenat Mestre en Gay Saber. Autor de nombroses obres teatrals: Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa, etc.,
i d’altres de poesia i narrativa. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i
president de l’Ateneu Barcelonès, on pronuncià el seu discurs en català que
suscità una viva polèmica i enfrontaments.
[17] Josep Morgades i Gili (1826-1901). Sacerdot que arribà a ser bisbe de
la seu de Vic de 1882 a 1899, on fundà el Museu Episcopal. Fou el gran animador
per a la reconstrucció del monestir de Ripoll i defensor d’utilitzar la llengua
catalana en el si de l’església de casa nostra. El 1899 passà a regir la
diòcesi de Barcelona.
[18] Elies Rogent i Amat (1821-1897). Natural de Barcelona. Catedràtic de
l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Com a arquitecte executà diverses obres
representatives del seu estil, com la Universitat de Barcelona o la presó de
Mataró, entre moltes altres. Projectà les obres de restauració del monestir de
Ripoll (1866) i dirigí les obres de l’Exposició Universal de 1888.
[19] Publicades a Jochs Florals de
Barcelona en 1889. La Renaixensa
1889.
[20] Carta reproduïda a VELLVEHÍ i ALTAMIRA, Jaume. Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903), un home de la renaixença.
Caixa d’Estalvis Laietana, 2003. Premi Iluro 2002. pàg. 1014.
[21] L’any 1997, a iniciativa del Grup d’Història del Casal de Mataró, es
va tornar a col·locar al seu lloc una nova bandera votiva molt semblant a la
que hi havia hagut.
[22] Joan Borràs i de Palau (1868-1953). Músic nascut a Barcelona. Exercí
la crítica musical i compongué diverses cançons catalanes i música religiosa.
Entre altres va musicar la poesia de Verdaguer La farigola.
[23] THOS i CODINA, Terenci. Lo llibre de l’infantesa. Rondallari català. Estampa i llibreria
Verdaguer. Barcelona, 1866. Hi ha una edició facsímil d’Editorial Alta Fulla,
1985.
[24] Thos, T. Lo llibre de
l’infantesa. Edició citada pàg. 1.
[25] Thos, T. Lo llibre de
l’infantesa. Edició citada pàg. 9.
[26] TOMÀS DE KEMPIS, Tractat de la imitació de Christ, traduhit
de la llengua llatina á sa primogénita la llengua catalana per Therenci
Thos i Codina. A. López Robert, 1894.
En el proemi que va escriure Thos hi podem llegir: “(...) Per açó,
obehint als desitgs, --inspirats en los manaments d’antichs concilis- dels
savis Prelats y de gran munió d’honorables sacerdots de la nostra benvolguda
terra, com y també dels mes experts mantenidors del catalanesc renaxement, á fi
y efecte de que’l nostre poble sia sempre adoctrinat, nodrit y apeixat en tot
quant á la Religió y á la devoció pertoca en son propi y nadiu parlar, com á
mes entenent y mes emmotllat á sa genial manera de pensar y de sentir, hevém
volgut traduhir ara de bell nou, y ab triat, pur y vivent llenguatge del
terrer, de la llengua llatina á sa primogénita la catalana exa obra capdal,
entre la dels homens sens comparansa, que traduhida gaire bé á totes les
llengües del món, fins y tot á les mes estranyes, ho havia estat aixís mateix,
encara que ab migrada sort, á la nostra en mal hora avorrida y desheratada,
quan ella anava á mal borràs y de cada jorn mes aperduada.” Vellvehí, J. Obra
citada pàg. 846.
[27] Tomàs de Kempis
(c.1380-1471). Religiós alemany que es creu que és autor, entre molts altres
escrits místics, del molt popular llibre La
imitació de Crist. El seu vertader nom era Thomas Hemerken, si bé es
conegut amb l’altre nom.
[28] Vegeu les cartes de Verdaguer a Thos del 14 de maig de 1866, i la del
30 de novembre de 1894, que reproduïm aquí.
[29] Cercle Literari de Vic, fundat l’any 1860. Verdaguer, Collell, Genís i
Aguilar foren alguns dels membres d’aquesta associació literària que servia de
nexe entre els escriptors de la capital d’Osona i el moviment de la Renaixença.
Mantingué una intensa activitat cultural fins cap al 1921.
[30] Francesc Masferrer i Arquimbau (1847-1901). Llicenciat en dret i
doctor en filosofia, nascut a Vic, on fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic.
Mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1874. Col·laborador a La Veu de Montserrat, La Renaixensa, Lo Gay
Saber, etc.
[31] Josep Serra i Campdelacreu (1848-1901). Nascut a Vic. Historiador,
poeta i arxiver, va participar en la fundació del Círculo Literario de Vich.
Col·laborador de La Veu de Montserrat, La
Renaixensa, Calendari Català de Pelagi i Briz. Descobridor i restaurador
del Temple Romà de Vic i organitzador del Museu Episcopal.
[32] Xavier Calderó i Vila (1832-1908). Advocat i periodista vigatà. Un
dels membres fundadors del Círculo Literario de Vich, així com del diari El Eco de la Montaña, del qual va ser
director de 1863 a 1868. Col·laborador de La
Veu de Montserrat. Va ser amic de Thos, a qui, el 17 d’agost de 1889, des
del mas Grau de Sant Agustí de Lluçanès, escrivia: “En esta masía, hont estich
passant l’hestíu, com de costum, he rebut sa afectuosa carta motivada per
haberli regalat un exemplar de les Cartes
d’un Misser ect. novament publicades. Bonament, y al mateix temps que
presen de amich, fou memorial pera solicitar y coneixer son valiós parer y
discreta y penetrant censura, per’çó que tan excesivament benevola y favorable
ha sigut, mes regoneixo obligat per deute de tan generosa proba de amistat y
bon afecte, y me fa ple manifestarli ver agraiment...”. Aquesta carta es troba
a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
[33] Martí Genís i Aguilar
(1847-1932). Nascut a Vic. Farmacèutic de professió i escriptor. Va participar
en la creació de l’Esbart de Vic. Poeta premiat als Jocs Florals de Barcelona.
Com a escriptor de prosa
publicà Julita, segurament la seva obra més
coneguda.
[34] Silví Thos i Codina (1843-1911). Nascut a Mataró. Enginyer de mines;
membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. Presidí l’Institut Nacional
de Sant Isidre. Com a escriptor col·laborà al Diario de Barcelona, La Veu de
Montserrat i publicà nombrosos estudis científics. Conreà la poesia, i amb
només disset anys va ser premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals celebrats
a Barcelona el 1860. A la col·lecció “Biblioteca d’autors catalans” de “Lectura
Popular” (Il·lustració Catalana, 1913), s’hi recullen poesies tant d’ell com
del seu germà Terenci.
[35] Amb motiu dels actes que es varen celebrar durant tot l’any 2003 a
Mataró per commemorar el centenari de la mort de Terenci Thos, es va organitzar
una exposició a la sala de la Caixa Laietana sota el títol de “Thos i el seu
temps”, on, entre altres documents inèdits, es van poder veure uns fragments,
que es creien perduts, de la Mireia
de Mistral traduïda pels germans Thos.
[36] Frederic Mistral (1830-1914). Escriptor occità, autor, entre moltes
altres obres, de Mirèio, publicada el
1859 i que el féu cèlebre; fou un del promotors del grup de felibres, que promouria el contacte dels escriptors provençals
amb els catalans de la Renaixença. Va ser premi Nobel de Literatura l’any 1905.
[37] El Ausonense, periòdic que
apareix el 1861 com a portaveu del Círculo Literario de Vich. N’era el director
Joaquim Salarich i Verdaguer. A partir de 1863 el substituí la capçalera de El Eco de la Montaña.
[38] Cartes d’un misser y cap de casa
català. Escrites al mestre en Gay-Saber Mossen Jaume Collell. Estampa de
Ramon Anglada. Vich 1889.
Exemplar conservat a la Biblioteca de la Caixa
Laietana de Mataró.
[39] Primavera trista. Estampa de
Ramon Anglada. Vich 1880. Es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de
Mataró.
[40] SALARICH i TORRENTS, Miquel S. Història
del Círcol Literari de Vich. Patronat
d’Estudis Osonencs, 1962.
[41] Poesia datada el 17 de febrer de 1881 que porta per títol Á Catalunya!, llegida per Terenci Thos a
l’Aplec de Poetes a Montserrat el 16 d’octubre de 1881. Va ser publicada a La
Veu de Montserrat el 26 de maig de 1882.
[42] Obra citada, pàg. 49.
[43] Joaquim Salarich i Verdaguer (1816-1884). Metge i escriptor. Fundador
del Círcol Literari de Vic i d’altres iniciatives culturals vigatanes. Director
de El Ausonense. Entre d’altres
moltes publicacions col·laborà a La
Renaixensa, La Il·lustració Catalana, La Veu de Montserrat, etc. Deixà
publicades varies obres científiques i d’història. Home delicat dels pulmons,
d’ençà 1880 va fer llargues estades a Caldes d’Estrac (Maresme) on exercí de
metge i on va morir.
[44] Ramon Spà i Torrent, nascut a Vic el 1841. Home profundament catòlic,
president de la Junta Tradicionalista de Mataró. Es va casar amb una filla de
Joaquim Salarich i Verdaguer, Joaquima Salarich i Giménez, natural de Vic, amb
qui va tenir set fills.
[45] Anna Masdexexart i Comas
(1861-1952). Natural de Mataró, filla de Joan Masdexexart i Rosselló i de Anna
Comas i Balari. Es va casar, el 1880, amb Josep Mustarós i Escorsa, amb qui va
tenir un fill que moriria l’any 1882. Després de la mort del seu marit
ocorreguda el 1883, es va tornar a casar, el dia de Reis de 1886, amb Llorenç
Balari i Coll, de l’Hospitalet, cosí germà de la seva mare, pel que van
necessitar la preceptiva llicència apostòlica degut al grau de consanguinitat;
no tingueren cap fill. El 1891 enviudà de nou. Després de residir un temps a la
capital catalana, tornà a la seva ciutat nadiua on moriria.
[46] Epistolari de Jacint Verdaguer,
vol. i. Transcripció i notes de
J.M. de Casacuberta. Editorial Barcino, 1989, pàg. 123.
[47] Carta de la primeria de 1866. Epistolari
de Jacint Verdaguer, vol. i.
Transcripció i notes de J. M. de Casacuberta. Editorial Barcino, 1989. pàg. 35.
[49] Exemplar que es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
[50] Ens resulta estrany que Mañé hagués
de donar la notícia de l’existència d’aquests castells a un mataroní coneixedor
de l’historia local com ho era Thos.
[51] VERDAGUER, Jacint. Rondalles.
Edició a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda. Ed. Barcino, 1992., pàg. 378.
[52] Carta de Verdaguer del 14 de maig de 1866, que reproduïm aquí.
[53] Les Cobles en llaor de les
glorioses Santes Juliana i Semproniana, Patrones de la Ciutat de Mataró.
“La Veu de Montserrat”, edició del dia 25 d’agost de 1883.
[54] Josep García i Robles (1835-1910). Músic olotí que arribaria a
destacar en el moviment de la Renaixença. Estudià a Reus, Vic i Barcelona.
Residí un temps a Mataró, on exercí de professor a l’escola de Valldemia. Fou
mestre de la família del comte Güell. Compositor prolífic del qual podem
destacar l’oratori a Santa Isabel de
Hungria, o les obres corals La bandera
catalana i Catalònia, entre
moltes altres obres.
[55] La Atlantida, poema de
Mossen Jascinto [sic] Verdaguer ab
traducció castellana per Melchor de Palau. Estampa de Jaume Jepús,
Barcelona 1878. Exemplar que es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de
Mataró.
[56] Melcior de Palau i Català (1842-1910). Enginyer nascut a Mataró.
Membre de la Real Academia Española. Escriptor i poeta tant en català com en
castellà. Van ser famosos els seus Cantares
(1904). El 1905 s’edità Poesias y
cantares amb comentaris de B. Pérez Galdós, E. Pardo Bazán, F. Rahola, J.
Itxart, Clarin, etc. Va escriure la lletra que serví d’himne per a l’Exposició
Universal de 1888, al qual posà música el mestre Rodoreda. Traductor de L’Atlántida (1878) de Verdaguer.
Terenci Thos estava casat amb una cosina de Palau, Encarnació de Bofarull.
[57] Patria, poesíes de Mossen Jacinto Verdaguer ab un prólech de
Mossen Jaume Collell. A. Verdaguer Barcelona, 1888. Aquest exemplar es
troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
[58] Sant Francesch. Poema. L’Avenç,
1895. Exemplar a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
[59] Flors del Calvari. Llibre de
consols. Impremta de Henrich y C. 1896. Exemplar a la Biblioteca de la
Caixa Laietana de Mataró.
[60] Poesia de Thos titulada “Via fora!”. Vellvehí, J. Obra citada, pàg.
285-286.
[61] Cant darrer publicat a La
Costa de Llevant el 17 de maig de 1903.
[62] Ausiàs March, Cants d’amor XV.
[63] Copiada de la transcripció feta per J. M. de Casacuberta a l’Epistolari de Jacint Verdaguer.
Editorial Barcino, 1989, vol. i,
pàg. 39-40. Aquesta carta fou publicada inicialment en l’obra citada d’Omar i
Barrera, C., pàg. 71-72.
[64] Transcripció extreta del DVD Correspondència de Jacint Verdaguer.
Col·lecció Verdaguer-Panadès (1878-1892). Arxiu Nacional de Catalunya, 2002.
[65] Don
Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918). Important industrial que exercí de
mecenes per a diverses obres culturals.
[67] Pere
Gil i Estalella (1551-1622). Jesuïta
català, nascut a Reus. Va ensenyar teologia a Barcelona i a Mallorca. Deixà
escrites diverses obres, Ars bene
moriendi, Historia natural y eclesiastica de Catalunya, etc. Cal destacar
la titulada Llibre primer de la història
catalana en lo qual se tracta d’història o descripció natural, ço és, de coses
naturals de Catalunya, escrita el 1600 i que no fou publicada fins a l’any
1949. La seva traducció del Kempis és de 1621.
[68] Deu tractar-se del Rev. Pere
Bonaura. La seva traducció catalana del llibre de Kempis és de 1740, de la que
se’n van fer diverses edicions, titulada Tractat
de la imitació de Christo y menyspreu del mon: del V. Thomas de Kempis.
Traduhit en llengua cathalana de son original llati per lo Rev. Pere Bonaura,
etc.
[69] Es
tracta de Geroni Pi. El llibre que fa esment Thos, va ser publicat a Figueres
l’any 1845 per Gregori Matas i de Bodallés.
[70] Vegeu la carta F enviada per Verdaguer, que és anterior a aquesta
resposta de Thos als comentaris elogiosos que li feia mossèn Cinto del llibre de
la Imitació de Crist.
[71] Transcripció feta a partir de J.M. de
Casacuberta i J. Torrent i Fàbregas l’Epistolari
de Jacint Verdaguer. Editorial Barcino, 1986 vol. IX, pàg. 37-38. A la
transcripció d’aquesta carta feta per Vellvehí, J. (obra citada, pàg. 1018), hi
afegeix, abans de la signatura, “Diada de la Mare de Deu de l’Esperança”. Cal
recordar que per aquells dies s’havia produït, a causa del seu embaràs,
l’acomiadament de Simona Aparicio com a minyona de donya Deseada, i que això
desencadenà l’agreujament dels problemes de mossèn Cinto. La campanya de
difamació endegada contra Verdaguer, comportà que molts que fins aleshores es
podien considerar amics seus, li giressin l’esquena o participessin, fins i
tot, en aquesta campanya. Com podem veure per aquesta carta, i la següent,
aquest no fou el cas de Terenci Thos.
[72] Transcripció de Epistolari de Jacint Verdaguer vol. ix. Transcripció i notes de J .M. de
Casacuberta i J. Torrent i Fàbregas. Ed. Barcino, 1986 pàg. 145-146. Pensem que
aquesta carta està escrita just quan els atacs al voltant de Verdaguer eren més
aferrissats. Salvant algunes excepcions, com la de Thos, que restà fidel al
amic, es pot dir que els catalanistes més destacats li feren el buit. Guimerà, com d’altres, creien que Verdaguer
s’havia trastocat. Patint aquella situació, el gener de 1896 Verdaguer, en una
carta a Cosme Vidal, es queixava: “De Guimerá y’ls demés catalanistes grossos,
sols puch dirli que sols m’han donat fel y vinagre en mon Calvari; y d’alguns
mes, no’n parlem. Tot sia per amor de Deu.”
[73] Recordem que el Diario de
Barcelona tenia les seves oficines al carrer Ferran, per aquell temps un
dels carrers distingits de la capital catalana.
[74] Terenci Thos pertanyia al tercer ordre de sant Francesc, com
Verdaguer.
[75] Finalment Thos rebé l’exemplar dedicat per mossèn Cinto. Aquest
exemplar es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
[76] En la introducció al Llibre de
l’infantesa diu Thos: “Qual col·lecció, essent tan sols un ensatx y una
petita mostra de lo que pot y deu esser encara nostre matern llenguatje,
replegant y conservant tot quant viu y pertany al antich catalá popular y
literari, mots y paraules, espressions y tropichs, franchs modismes y sabis y
bèn encertats proverbis, valdament que’s troben en los recons mes isarts de les
terres de nostra aragonesa Corona, ab tal que s’hi troben, vulla Deu que tambè
sia com la gentil florida que ve devant l’esplet, la qual mústiga y desfullada
cau tant bell punt com los desitjats y saborosos fruits aparexen.” Obra citada,
pàg. 9-10.
[77] A la Biblioteca de Catalunya hi ha un
exemplar de la traducció de Thos, on es poden veure les anotacions fetes per
Verdaguer. El 2 de novembre d’aquell any, Verdaguer havia escrit aquells versos
que resumien l’estat de la seva ànima en aquells dies: “D’improperis y dolors,
/ quina tiroya m’arriba!.../ Una cèdula de boig, / un protocol de follía, / y
d’un cálzer al voltant / una corona d’espines”. I el 24 d’aquell mateix mes,
festa de sant Joan de la Creu, el bisbe de Vic cridà al capellà per tenir amb
ell, segons diu Torrent i Fàbregas en el seu llibre Mossèn Cinto a la Gleva (pàg. 188), “una memorable entrevista, la
més dramàtica, segons els indicis, de totes”. Creiem que la lectura de la
traducció de Thos de l’Imitació de Crist,
deuria aportar-li quelcom de consol al místic capellà-poeta. En aquests moments
dolorosos, Verdaguer no s’està de senyalar que l’obra l’ensenyarà a caminar
“pel caminar del cel”, però, a més a més, n’oblida la seva tasca de
compromís amb la llengua, i després de dir que el llibre de Thos li aporta “lo
plaer de la llengua” diu: “m’animará també á treballar en lo camp de les
lletres”.
