La Guerra Civil d’un vigatà
Dietari de 1938 d’Antoni Vall-llosada i Costa
«La memòria
obre expedients que el dret
o la història donen per cancel·lats.»
Walter Benjamin
Introducció
En
aquest treball presentem les vivències d’un home durant un any de la seva vida;
durant un any de la nostra darrera guerra civil. Concretament hem transcrit i
anotat, el dietari que durant l’any 1938 va escriure Antoni Vall-llosada i
Costa, un vigatà que aquell 17 de juliol de 1936 ─ quan les tropes espanyoles
destacades a l’Àfrica comandades per un general van travessar l’estret de
Gibraltar ─ tenia vint-i-cinc anys.
També
hem transcrit alguns fragments de les cartes que va escriure quan, a partir de
la confiscació del seu camió va haver de marxar de la seva ciutat per treballar
per a les forces republicanes i es va veure forçat a anar a Barcelona, a
València, i al Madrid assetjat.
A través
d’aquestes cartes, enviades a la que aleshores era la seva xicota, així com
d’altres cartes i documents que durant el nostre treball de recerca hem pogut
localitzar en arxius públics i particulars, podem resseguir la vida d’un home,
molt conegut a la seva ciutat, durant uns anys que van canviar de dalt a baix
la vida de les persones, la d’una ciutat i la de tot un país.
A partir
de l’aixecament militar contra el govern democràticament elegit de la República
─ un enfrontament que duraria quasi tres anys i que les seves conseqüències
s’allargarien durant encara molts més anys ─ el protagonista d’aquesta
història, Antoni Vall-llosada, ens fa partícips, a través de les cartes i del
dietari, del seu dia a dia pels diferents llocs on va ser destinat. Un dietari,
que va voler conservar durant tota la seva vida i que ara, gràcies a la seva
filla, donem a conèixer.
Després
de ser forçat a servir amb el seu camió a les tropes republicanes i de passar
set mesos emboscat, en Vall-llosada va fugir de la zona roja per anar al costat
dels que creia que lluitaven per defensar els valors amb els que havia estat
criat i amb els que creia.
A partir
de les anotacions del dietari que va escriure al front de guerra, des de les
files de l’exèrcit revoltat, i d’algunes de les cartes escrites els primers
dies de la revolució, podem saber quines eren les seves angoixes, les seves
pors, les seves esperances... ─ no gaire diferents, en el fons, de les que
sentien els combatents d’un i altre costat ─ i podem veure com es desenvolupava
la guerra des del lloc on l’anaven enviant.
Aquesta
no és sinó una història més de tantes i tantes històries personals de la Guerra
Civil Espanyola de 1936-1939. És, podem dir, una microhistòria que ve a
complementar les que s’han anat publicant i que ens aporten uns testimonis de
primera mà que ens ajuden a entendre una mica més la realitat d’una guerra
civil.
Sortosament, d’un temps ençà, s’han publicat i rescatat de l’oblit i la
por, diversos escrits de persones que van viure directament els esdeveniments
d’aquells anys terribles. Així, les memòries, dietaris, correspondència,
imatges i altres documents d’aquella guerra, ens han fet coneixedors i ens
ajuden a entendre fets i circumstàncies locals que fan de contrapunt a la visió
i als estudis generals que s’havien anat publicant temps enrere. Uns escrits
personals que no exclouen aquells, sinó que els complementen i els enriqueixen.
Ara és hora que vegin la llum aquells papers guardats en algun calaix d’una
casa. Com escriu Josep M. Solé i Sabaté, gran coneixedor d’aquells tres anys de
guerra: «S’ha escrit molt de la Guerra Civil, però encara queda molt per
escriure».
Els
dietaris i cartes són un testimoni viu i una de les millors i més fidedignes
fonts que ens poden servir per recuperar una part molt important de la nostra
història més recent ja que, entre d’altres valors, tenen el que ens sembla més
rellevant, i és que llurs autors a l’escriure no tenien cap intenció que fossin
publicats i que per tant la mentida o una tergiversació dels fets, no hi tenien
cap raó de ser ─ malgrat la subjectivitat, que en algun cas hi pot haver en fer
valoracions sobre les situacions viscudes ─. Al cap i a la fi la vida, i molt
més una guerra, es viu individualment.
Segons
l’escriptor Gabriel García Márquez: «La vida no és la que un ha viscut, sinó la
que un recorda, i com la recorda per explicar-la.» Per això els fets relatats
en el treball que us presentem tenen per a l’investigador el valor
complementari que van ser escrits, no anys després sota l’influx de les trampes
de la memòria, sinó el fet d’haver estat escrits al mateix moment en què
estaven succeint.
Massa
sovint s’obliden les històries de les persones anònimes; les històries menudes,
d'herois que no surten ni potser sortiran mai als manuals d’Història, així en
majúscula, però que en canvi tenen el mèrit de no cercar el reconeixement
públic, sinó el de ser testimonis honrats dels fets que els va tocar viure i
van voler escriure, volem remarcar-ho, sense la pretensió que es publiquessin.
I això, precisament, és el que creiem que els hi dóna més valor.
A
través, doncs, dels escrits d’Antoni Vall-llosada, protagonista d’aquesta
petita història personal ─ reflex de la gran història que vivia el país ─,
podem entendre una mica més la complexitat d’aquells dies que van capgirar la
vida quotidiana d’una nació i també d’una ciutat com Vic.
Avui dia
encara es parla de la nostra darrera guerra civil. Encara se’n parla, s’escriu
i se’n fan documentals. Setanta-vuit anys després de l’esclat de la guerra,
setanta-cinc d’acabada i trenta-nou de dictadura, aquells fets encara són vius
pels pocs que encara viuen i els varen patir, però també per a molts que no els
van viure.
Avui es
fa més necessari que mai, més urgent diríem, fer justícia i tancar aquest
capítol macabre de la nostra història recent. I ho és tant per una
reconciliació veritable, suposant que siguem capaços de forjar-la, com també
per intentar entendre allò que va portar un país a enfrontar-se a sí mateix en
una guerra. Hauríem de ser capaços de recuperar la memòria d’aquells anys per
dura que sigui.
Cal que
s’expliqui als més joves aquest tros de la història del nostre país. Saber què
vam perdre tots plegats. Explicar i comentar a les aules, i on calgui, què
significa això d’una guerra civil. Aquesta és una assignatura que, per raons
obvies, no es va poder explicar durant la dictadura del general Franco ─ quan
només es podia parlar dels anomenats “nacionals” i dels caiguts “por Dios y por
España”, simplificant les diferents ideologies en dos bàndols: la dels bons i
la dels dolents ─, i tampoc s’ha explicat, com convindria, durant aquests
darrers trenta-nou anys de democràcia.
Potser
és allò d’aquella dita oriental: «Allò a què et resisteixes, persisteix; allò
que acceptes, es transforma». Potser si tots plegats féssim la catarsi tant
temps ajornada i acceptéssim els fets i les causes pendents, transformaríem la
ment i el cor d’aquesta societat que durant massa temps ─ quasi quaranta anys
de franquisme i més des d’una Transició política que pateix el mal de l’oblit o
de l’amnèsia voluntària ─ n’ha patit les conseqüències i s’ha resistit a mirar
aquell tros de la seva història recent cara a cara.
Perquè,
com va escriure Teresa Pàmies: «La
història s’escriurà segurament un dia, no pas per descobrir qui era el bo i qui
era el dolent. La història s’escriurà per reconstruir uns moments
contradictoris i amb totes les seves contradiccions actuant com a factors
positius o negatius. Caldrà, potser, esperar molts anys, no per a consultar
documents encara secrets i guardats als cofres estatals d’alguns països; no pas
perquè morin tots els protagonistes que es podrien sentir denigrats o ferits en
l’amor propi, sinó perquè l’estudi d’un període com el de la Guerra Civil Espanyola
exigeix, ultra documents encara inassequibles, allunyar-se de les brases que,
fins apagades, encara cremen».
___________
Al final
d’aquestes pàgines hem transcrit uns documents de l’Ajuntament de Vic, com el
document que una sèrie de vigatans excombatents de l’exèrcit franquista ─ entre
ells l’Antoni Vall-llosada ─ van signar a favor de l’advocat Joan Anglada i
Vilardebó, que va haver d’exiliar-se durant la guerra i que un cop acabada fou
represaliat per les noves autoritats locals.
També
hem cregut d’interès incloure una relació de vigatans declarats fugitius i una
altra dels que foren declarats desertors. La majoria d’ells fugiren de Vic per
allistar-se a les tropes revoltades. Aquí també hi trobem el nom d’Antoni
Vall-llosada.
Així
mateix hi ha una altra relació dels regidors de la ciutat de Vic durant la
revolució, on es pot comprovar com, pel fet de ser “dels altres”, també
hagueren de fugir, foren detinguts o condemnats per tribunals militars, i com
uns pocs restaren a la seva ciutat.
___________
Antoni Vall-losada, el protagonista
 |
| Antoni Vall-llosada i Costa |
Antoni Vall-llosada
i Costa, va néixer el 24 de desembre de 1911 a la ciutat de Vic.
Era fill
d’Antoni Vall-llosada i Camprodon, que era ferrer i constructor de carros, i de
Francisca Costa i Bosch.
A banda d’en Ton, com familiarment li deien, aquest matrimoni va tenir dos
fills més, en Narcís i la Miquela.
Aquesta família vivia al primer pis del número 40 de la Rambla de l’Hospital,
de la capital d’Osona on, a més, als baixos de l’edifici, el pare també hi tenia
el taller. Segons ens expliquen, el pare d’en Ton va col·laborar en la forja de
la reixa del monument a mossèn Cinto Verdaguer, erigit a la Diagonal
confluència amb el Passeig de Sant Joan, de Barcelona.
L’Anton,
el nostre protagonista, va estudiar al col·legi dels Hermanos, els Maristes, i també a l’Escola Municipal de Dibuix on,
com hem pogut comprovar, va ser un dels premiats durant els cursos de 1929,
1930 i 1931. L’any 1930 el premi d’honor va ser per en Jacint Conill, i el
premi extraordinari per en Ton Vall-llosada. En Ton era nebot dels germans
Llucià i Jacint Costa i Bosch,
reconeguts artistes vigatans. Va conrear el dibuix durant tota la seva vida.
Ja de
ben jove va treballar al taller familiar, on va poder dibuixar i fer peces de
forja. Convé recordar que en Francesc Freixenet,
que més endavant seria cap dels milicians de Vic, treballava en aquest taller
del pare Vall-llosada.
 |
| A la dreta, Francesc Freixenet, que seria el cap de les milícies antifeixistes de Vic |
Més tard
l’Anton va treballar com a transportista, amb un camió propi marca Citroën,
i després es dedicà a fer de recader entre
Vic i Barcelona per l’empresa Colom. Aquesta empresa tenia un local a la plaça
Paradís número 33, de Vic, i al carrer Princesa, de Barcelona. El camió que
aleshores portava, amb un colom dibuixat a la carrosseria, també de la seva
propietat, era de la marca Krupp.
Els primers dies de la guerra i amb aquest
camió, al qual en Ton hi va construir un doble fons ─ d’uns 60 centímetres
entre la cabina i la caixa, just per poder-s’hi amagar alguna persona dreta ─
va poder portar fins a Barcelona alguns capellans de Vic, entre ells el seu
oncle mossèn Jacint Costa, que es va refugiar, fins que va acabar la guerra, a
casa del seu nebot, en Narcís Vall-llosada (Siset), que vivia al carrer Marina
de Barcelona.
Cal
esmentar que en Ton també es va oferir a portar a Barcelona un altre capellà
amic, si bé aquest va refusar l’oferiment confiat en la promesa que li havien
fet des del Comitè de Vic de que el respectarien. Es tractava d’Enric Pereira,
beneficiat de la catedral, que va ser assassinat l’1 de setembre de 1936 a la
carretera de Sentfores.
L’Anton
conduïa el camió, i en Pere Díez era el mosso que l’acompanyava. Aquest camió
seria col·lectivitzat l’agost de 1936.
Pere Díez
Paga la
pena parlar aquí una mica d’en Pere Díez i Díaz — en Pedro, com era conegut a
Vic — ja que va ser el company inseparable d’en Vall-llosada ─ aquest com a xofer
i en Pere com a mosso acompanyant ─ i també pels fets que passarien la tarda
del 21 de juliol de 1936, quan un grup de gent armada, vinguts de fora de Vic,
van anar a incendiar la Catedral, el Museu, la Biblioteca i el Palau Episcopal,
dels quals parlarem més endavant.
Segons
ens ha explicat la seva filla, Àngela, en Pere Díez havia nascut a Astillero
(Santander) l’any 1911. Quan va venir a viure a Vic, per mediació del marit de
la seva tia, que era ferroviari destinat a l’estació de Vic, va anar a
treballar primer a la Renfe;
més tard va fer d’ajudant de cuina a l’Hotel Colon i després aniria a treballar
a Marbres Ripoll.
Continuant l’afició que ja tenia pel futbol a la seva terra, un cop a
Vic va jugar amb la Penya Bons,
fins que es va lesionar jugant un partit al camp del Manlleu.
Just
abans de la guerra, es va casar amb Àngela Tomàs.
Com hem dit, en Pere, va treballar amb en Ton Vall-llosada, al que ajudava en
les tasques de recader amb el camió
de Transports Colom. Els primers dies de la guerra, en Pere, d’ajudant i en Ton
com a conductor d’aquell camió, van poder portar, com ja hem esmentat, alguns
capellans fins a Barcelona perquè s’hi amaguessin.
Després
de la guerra, en Pedro es va dedicar a fer de xofer de la Destil·leria Fité
—dels Licors Estrella—, el propietari de la qual era president del Vic C. F.
Com que
els de postguerra van ser temps de gana, moltes persones es van dedicar a allò
que se’n va dir “estraperlo”, i en Pere va haver d’agafar la feina de portar un
camió, que tenia un doble fons, per anar a buscar oli, farina o altres
queviures fora de Vic.
Uns anys
després va conduir un autocar d’Autos Vic, l’empresa fundada per en Llucià
Aliberch, aleshores dirigida pel seu fill Pere que, de dilluns a dissabte,
portava les dones, de pobles prop de Vic, que treballaven a la fàbrica Còdol
Dret, a Roda de Ter. Els diumenges amb aquell mateix autocar feia excursions
cap a Montserrat, Lourdes, etc.
El 1937 van
cridar la seva lleva, i en Pere Díez va marxar cap a Barcelona per servir en
l’exèrcit republicà amb un camió d’Intendència pels fronts de Codo, Belchite i
la Sierra de Híjar, entre altres.
Durant
la desfeta republicana va passar cap a França, on va ser retingut, com tants
d’altres, al camp de concentració d’Argelers. Des d’allà, un dia va intentar la
fuga, que fracassà. Més tard ho va tornar a intentar, i aquesta vegada, primer
fugint pel mar nedant i després a peu, va poder arribar a Vic.
Un cop a
la seva ciutat, en Ramon Rovira i Bori, de can Cama, l’espardenyeria de la
plaça de la Divina Pastora, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Vic, el
va avalar i aleshores va poder fer vida normal. Cal dir que la dona d’en Pedro treballava en aquella casa.
 |
| Antoni Vall-llosada i Pere Díez, amb el camió de Transports Colom |
En Pedro, va morir a Vic el 26 de febrer de
1982.
Ens hem
estès en parlar d’en Pere Díez, ja que ell, juntament amb en Ton Vall-llosada i
en Lluís Jiménez,
─ pel que aquest darrer explica en una carta adreçada, a través de la premsa, a
l’Albert Manent ─ van ser uns dels protagonistes d’aquella tarda fatídica del
21 de juliol de 1936 ─ el primer dia de revolució a Vic ─ durant la crema de la
Catedral i del Palau Episcopal.
Una carta de Lluís Jiménez
Creiem
d’interès, pels fets en què va participar Anton Vall-llosada, i per entendre
millor la personalitat de l’autor del dietari que reproduïm, fer la
transcripció íntegra de la carta que en Lluís Jiménez va adreçar a l’Albert
Manent, explicant els fets ocorreguts el 21 de juliol de 1936 davant la
catedral de Vic.
«A l’atenció del Sr. Albert Manent
»Eren les sis de la tarda del dia 21 de
juliol del 1936. Faltava un dia just per celebrar els meus 23 anys. Em trobava
a la porta de casa, encuriosit i amb més por que goig, esguardant la poca gent
que corria com si talment una força invisible els empaités. Un, que anava a
tota pressa per la vorera, em digué que la catedral cremava pels quatre
costats. A contracor de l’opinió del meu pare, vaig fugir cames ajudeu-me, a baixar
pel carrer de l’Escola fins arribar a la Plaça de la Catedral. L’espectacle era
desolador. La porta central de l’església oberta de bat a bat, deixava
entreveure el pavorós forn que consumia les piles dels bancs i la silleria (sic) del cor dels canonges. A la dreta de la
façana de la Seu, els dos balcons que corresponien a la Biblioteca i al Museu,
vomitaven glopades de flamarades i de fum espès i negre... Esglaiat, vaig
atansar-me als graons que separaven la plaça de les portes de la Seu i del
Palau del bisbat.
»Dues persones per mi conegudes i amigues
contemplaven l’espectacle. Vaig atansar-m’hi i comentàrem encongits aquella
escena que no enteníem el perquè succeïa. Se’ns apropà un milicià amb
l’escopeta a sota el braç —era manco (sic) i l’aixella li feia de suport de l’arma— i ens demanà què hi fèiem
allà. El més decidit dels tres que
formàvem el grup s’atreví a dir-li: Per què la cremeu la Catedral? El milicià
amb mirada i gest d’indiferència va contestar dient-li: Ja en comprareu una
altra de Catedral... Però altra vegada el més decidit replicà amb una altra
observació i amb més o menys aquestes paraules: Al museu no s’hi guarden
solament creus i casulles, també hi ha col·leccions de monedes i calzes d’or i
plata que valen un tresor...
»El milicià va quedar pensatiu i li va
espetar altra volta amb el mateix to d’indiferència: Si és així, vosaltres
mateixos i si us veieu capaços vosaltres mateixos apagueu-lo.
»Els bombers havien arribat feia una estona
amb el cotxe-bomba, un De Dion Bouton de rodes massisses carregats de bona
intenció a fi d’apagar i salvar el que bonament poguessin, però els milicians
no els van deixar actuar. El meu conegut, el més decidit, no s’ho va pensar
gens ni gaire per anar de dret al capataç (sic) dels bombers i demanar-li que li deixés un pal llarg amb graons i un
ganxo, és a dir, una eina de bomber especial per enfilar-se als balcons de poca
alçada. El balcó, primer de l’ala esquerra del Palau del bisbe, va [ser] el
lloc escollit per enfilar-se i entrar a la Biblioteca.
L’altre company li allargà una galleda plena d’aigua, després una altra i una
altra... Fou llavors quan els bombers es decidiren a entrar en acció.
»Enxufades (sic) les mànegues a l’autobomba van poder dominar les flames i poca estona
després ja només sortia fum pels balcons... A la Catedral no es va atrevir
ningú a entrar-hi. Ni amb deu cotxes-bomba tampoc no es podia apagar el foc.
Les bigues de la teulada ja cremaven i ni el Dant seria prou capacitat per a descriure
l’horrorós espectacle.
»Esmaperdut i amb tristesa plena, després de
molta estona —dues o tres hores, què sé jo— vàrem marxar de la Plaça de la
Catedral guardant a la retina la rogenca foguera, els espetecs del cremar de
les fustes i el terrabastall del caure a trossos la teulada.
»Pel que fa referència al Sr. Soler i Pla,
esmentat en el seu article de “La Iglesia católica durante la Guerra Civil” del
fulletó de La Vanguardia del 20
de juliol de 1986, ningú el va veure.
»L’Anton Vall-llosada i Costa, o sia, el més
atrevit, i el seu company en Pere Díaz [Díez] i Díaz, els autèntics herois
d’aquesta gesta, mai ningú els ha esmentat...
»Per això he enfilat l’agulla a fi de polir i
posar al lloc que li correspon, aquest tros d’història que a nosaltres,
vigatans i testimonis d’aquells fets, fan sentir-nos obligats a demanar una
rectificació.
»La història neta i polida, tal com ha de
ser.
»Lluís Jiménez
Van
sortir de Santa Coloma amb la intenció d’anar a cremar esglésies a Granollers,
però com que el comitè d’allà els va aturar, van decidir fer via cap a Vic, tal
vegada recordant allò que Vic és anomenada “la ciutat dels sants” i que hi viu
un bisbe. Arribats a La Garriga decidiren fer una parada per dinar, i ho feren
a la fonda Santa Digna, on pagaren el servei amb un vale (sense cap valor). Ben menjats i beguts, continuaren el viatge
cap a Vic. Qui manava aquest escamot, era una dona que anava en el cotxe negre.
A quarts de cinc de la tarda, d’aquell dimarts 21 de juliol, van arribar a Vic.
En
Miquel Adillón estava treballant en una pelleteria, a
l’altra banda del pont romànic, al costat de can Carana.
L’amo, que es deia Vila Abril, afiliat a
la CNT, havia demanat al Comitè de Vic permís per poder treballar, ja que tenia
unes pells que si no les treballaven es farien malbé. Els del comitè, malgrat
la vaga general imperant, li donaren permís per fer-ho, però amb la condició
que tingués la porta tancada i sense engegar motors.
A les
tres de la tarda, quan la campana de la catedral, batejada com Redonell, que
tothom anomenava la “de la son”, tocava a oració cridant els canonges, en
Miquel va veure passar el canonge Pous
i un altre que anaven cap a la catedral i, segons ens diu l’Adillón, en aquella
hora ell no va veure cap milicià.
A quarts
de cinc de la tarda es va sentir un soroll de vidres trencats. En Ramon de can
Carana, que vivia al costat de la fàbrica, li va dir que havien calat foc a la
catedral i al palau episcopal. L’Adillón va veure el fum que sortia de la
catedral i en “Tino” amb el cotxe dels bombers. Va córrer cap allà, on va
trobar mossèn Junyent, que ja anava vestit de seglar.
També va
trobar un que es deia Coll, que li va explicar que havien arribat tres camions
que es van parar al fanal de la Plaça Balmes ─ l’entrada de Vic per la
carretera de Barcelona, a tocar del carrer de Santa Maria, on hi ha el palau
episcopal ─.
El
primer que van fer aquella gent armada, va ser anar cap a l’oratori de can
Pepito Ricart, on van trencar la porta i van començar a treure els objectes que
hi havia dins i els van cremar. Després, es van dirigir cap a la catedral on es
van dedicar a treure els mobles, imatges, ornaments, llibres, etc., i van fer
una pila amb tot allò al mig de la plaça per calar-hi foc. Llavors, va arribar
la dona que anava al cotxe negre, que va dir als milicians que ho tornessin a
entrar tot a dins de la catedral i que hi calessin foc a dins, no a la plaça.
El
claretià Pere Bertrans, des d’una casa veïna de la Mercè, va poder veure,
segons escriu el també claretià Jesús Quibus: «los primeros desmanes de las turbas que entonces
salían de la catedral, pasaban ante el convento de las Beatas y se disponían a
desembocar en la calle de la Merced capitaneadas por una grasienta miliciana».
Dos dies
més tard, un grup d’homes van anar a l’església dels Dolors, que és darrera de
la catedral i que encara tenia les portes obertes, cercant el rector. Va ser
allà on van matar el sagristà que s’hi va enfrontar i van ferir la seva
germana, Maria, que era la majordoma del rector.
Els dos germans eren de Centelles. Aquell, segons ens diu en Miquel Adillón, va
ser el primer mort de la Guerra Civil a Vic.
Els dies
i els fets que seguiren a aquella tarda van fer que a Vic ─aleshores una ciutat
de poc més de quinze mil habitants─, tal com va passar a la resta de Catalunya,
“l’ordre de tota la vida” es capgirés. La revolució va començar a decretar el
nou ordre que hauria de regir la vida de la ciutat a partir d’aleshores.
No
entrarem aquí a exposar ni analitzar, les mesures benefactores que des del nou
poder municipal es decretaren en favor dels obrers i de les classes populars,
ni sobre les transformacions econòmiques i socials; tampoc escriurem sobre els
nombrosos assassinats, destruccions i altres actes execrables fets en nom de la
revolució, de la llibertat i de la República. Tot això s’escapa d’aquest
treball com ja hem anat exposant en la introducció.
S’havia
d’acabar amb el predomini del capitalisme, de la burgesia i sobretot de
l’Església, que tanta influència tenia en la societat vigatana, i establir un
nou poder, el poder de les classes populars. I una de les mesures, entre
d’altres, per aconseguir-ho, van ser les col·lectivitzacions i les
expropiacions.
L’octubre de l’any 1936, com es va fer en altres ciutats, també a Vic es
va formar una cooperativa de transportistes.
Aquesta va ser presidida per Lluís Balaguer,
que era membre del Partit Socialista Unificat i que va ocupar el càrrec de
tinent d’alcalde de l’ajuntament i president de la comissió de Governació.
En un
escrit d’en Vall-llosada, s’explica que el mes de setembre de 1937
en Balaguer va apoderar-se del cotxe de la seva propietat, un turisme marca Citroën matrícula B-37.914, segurament ─ diu ─, com a
represàlia per haver estat declarat pròfug de l’exèrcit popular. També s’hi diu
que cinc dies més tard, en Balaguer el va regalar a un comissari polític de l’exèrcit roig anomenat
Francisco Fraile.
Abans de
la guerra, l’Anton Vall-llosada festejava amb la vigatana Mercè Casacuberta.
Aquell festeig, però, va quedar interromput per l’esclat de la Guerra Civil.
No seria
fins acabada la guerra, el novembre de 1939, que l’Anton i la Mercè es van
poder casar. El nou matrimoni va haver d’anar a viure ─ amb els pares i la
germana d’ell ─ al carrer de la Fusina número 20, ja que la casa familiar de la
Rambla de l’Hospital va quedar aterrada per l’explosió d’un polvorí que hi
havia a la caserna d’Infanteria situada just al costat de la casa dels Vall-llosada.
Aquella casa tenia tres pisos dobles i els baixos, utilitzats com a taller, amb
un cobert a la part del darrera. L’explosió va ser a conseqüència d’un incendi
que va afectar unes caixes de trilita que eren a la paret de la caserna que
donava a la propietat dels Vall-llosada.
 |
| L'edifici ensorrat |
La
Miquela, germana d’en Ton, va ser la primera que es va adonar que hi havia un
incendi; va avisar els veïns ─ a l’edifici afectat hi vivien cinc famílies a
més dels Vall-llosada, en total 18 persones ─, i va sortir al carrer per alertar
els soldats que van cridar: «todo el mundo a la calle!».
A
resultes d’aquesta explosió van morir dues persones i diverses més van resultar
ferides.
Un dels
morts va ser Lluís Viñeta i Plantalamor, de 52 anys, que era forner i vivia
davant per davant del lloc de l’explosió. Una reixa de la caserna va anar a
parar a casa seva per l’explosió i el va tocar de ple. Va morir al cap d’un
parell de dies de ser ingressat a l’hospital. Tenia tres fills.
L’altra
persona morta va ser Manuela Gordo, de 57 anys, que vivia en un dels pisos de
can Vall-llosada. Aquesta dona quan va sentir els crits avisant del foc, va
baixar corrents al carrer, però sembla que es va adonar que al pis s’hi havia
deixat alguna cosa important i va tornar a pujar a casa seva. Allà va ser on
l’agafà l’explosió i on va morir.
Pel
registre d’entrades a l’Hospital de la Santa Creu, sabem que entre els ferits
hi va haver la dona del forner, Àngela Aguilar, de 40 anys, i la seva filla
Angeleta, de 22 anys, que va haver d’estar-se uns sis mesos ingressada.
Un altre
ferit va ser Pere Toll i Brunet, que feia d’esmolet en el petit cobert dels
baixos de la casa que es va esfondrar i que va estar dos dies enterrat sota la
runa.
El 16
d’agost de 1939, l’Ajuntament de Vic va adreçar una carta al capità General de
la 4a Regió, en què sol·licitava «una subvención importante para atender las
ampliaciones proyectadas que debían tender principalmente al mejoramiento de
las condiciones higiénicas, con la instalación de baños, duchas y retretes y
dar una mayor amplitud a las naves utilizadas para dormitorios de la tropa». Més
endavant, a la carta, hi podem llegir: «Iniciados tan solo los
primeros trabajos para formular el proyecto, un acto improvisto puso en
sobresalto a toda la ciudad con las consiguientes desgracias personales entre
el elemento civil i militar, y el derrumbamiento de edificios cercanos al lugar».
L’ajuntament
va pressupostar, com a quantitat necessària per arreglar els desperfectes
ocasionats per l’explosió (parets, sostres i teulades), unes cent mil pessetes.
Posteriorment,
el dia 25 d’agost, una comissió de l’ajuntament es va desplaçar fins a
Barcelona per tal de visitar el tinent general Ordaz,
cap de la 4a Regió Militar, i sol·licitar-li, aquesta vegada personalment, que
es restaurés la caserna malmesa per l’explosió.
Per un
altre escrit, datat el 30 de setembre de 1939,
signat pel pare d’en Ton, ens assabentem de l’hora del succés i de la precària
situació econòmica en què va quedar aquella família. El pare fa constar que és
excaptiu, i que a causa de l’explosió del polvorí de la caserna d’Infanteria,
ocorreguda a tres quarts de deu del matí del dia 14 de juliol de 1939,
la seva casa va quedar totalment destruïda i que per aquesta raó no es podia
treure el jornal que guanyava (hi tenia una torradora esfèrica per torrar
civada ─ substitut habitual del cafè durant la postguerra ─, i l’explosió també
va destruir el taller de ferrer que tenia sota casa. El motiu d’aquest escrit era
per tal de recórrer una denúncia que li havien fet uns carrabiners que, a més,
s’havien apoderat de la civada que hi guardava.
En la
correspondència de l’Ajuntament de Vic, de l’any 1941, trobem un ofici
contestant un requeriment de l’exèrcit pel qual ens assabentem que les obres de
restauració de l’edifici de la caserna encara no han acabat, així com el fet
que es preveia un possible enviament de més tropa a la ciutat i de la capacitat
de la caserna afectada per l’explosió: «Contestando su telegrama postal nº 7831, de fecha
21 del corriente, recibido el día 28, interesado de esta Alcaldía se indique a
V. S. si en esta ciudad existen locales para alojar en caso de movilización
contingentes sucesivos de 200 a 250 hombres, he de manifestarle, que existe
únicamente el antiguo cuartel de infantería hoy en reparación de los daños
sufridos por explosión de trilita, cuya capacidad es de unos 499 hombres. Dios
guarde a V. S. muchos años
Vich, 30 de julio de 1941. El Alcalde Accidental».
Extractes d’algunes cartes d’Antoni Vall-llosada
Una de les fonts més interessants i
fidedignes per tenir notícies sobre la nostra darrera guerra civil sovint són, com
hem apuntat en la introducció, les cartes escrites des del front de guerra o
des de la reraguarda de pobles i ciutats, pels que van viure aquells fets.
A continuació transcrivim alguns extractes
de les cartes d’Anton Vall-llosada ─ guardades per la seva filla ─
que un cop mobilitzat amb el camió de la seva propietat, ara ja confiscat,
envia a la Mercè Casacuberta, la seva xicota. Aquestes cartes estan enviades al
carrer del Nord número 5, de Vic, on vivia la Mercè amb els seus pares, Pere
Casacuberta i Puigdollers i Teresa Molas i Casas, i el fill d’aquests, en
Josep.
Com és
obvi, hem evitat traslladar aquí aquelles referències personals o familiars que
res aportarien al relat dels fets tractats en aquestes pàgines.
En el
dietari que va escriure el vigatà Antoni Bassas i Cuní, el dia 20 d’agost de
1936 hi fa aquesta anotació: «Per ordre
del comitè de guerra s’han confiscat a particulars en aquesta ciutat setze o
disset camions dels més moderns i de més tonatge. Portats a Barcelona, seran
blindats i traslladats al front».
Així
mateix, el dia 21 d’octubre, escriu: «A
la nostra ciutat han estat confiscats pel comitè de guerra de Barcelona uns
vint autocars del servei públic de la comarca i diversos camions, que han estat
traslladats per donar serveis en els fronts».
I encara
el 27 de novembre, Bassas anota: «Tots
aquells vehicles que es considerin en condicions, seran numerats i conduits
pels seus propietaris o xofers cap a Madrid. Aquesta disposició s’aplicarà a
tot Catalunya. Tots els que no compleixin la disposició seran castigats
severament com a feixistes i els seran confiscats els vehicles».
Una
altra referència a la sortida de camions de la ciutat de Vic, ens la dóna també
Antoni Bassas en el seu apreciable dietari que tantes dades aporten a l’estudi
d’aquelles jornades revolucionaries de Vic. «Dissabte dia 28 de novembre de 1936. S’ha format avui una caravana de
setanta-vuit vehicles entre autocars i camions que han marxat cap a Madrid».
I és que
en Ton Vall-llosada, va ser un d’aquests a qui se’l va obligar a conduir el
camió de la seva propietat per fer transports de proveïments del cos
d’Intendència, primer a Barcelona, d’allà a València i, més tard, al front
d’Aragó i després a Madrid.
El dia
11 de gener de 1937, Bassas escrivia en el seu dietari: «Demà al matí sortirà la segona expedició, d’uns vint-i-cinc autocars i
camions de Vic i comarca, que, reunits amb altres a Barcelona, sortiran cap a
Madrid amb la finalitat d’evacuar gent, que serà repartida entre Barcelona i
província».
Com
veurem més endavant, l’estada d’aquells vehicles a la capital de l’Estat, que
en principi havia de ser puntual, es va anar allargant. Madrid aquells dies
patia un ferotge setge per part de les tropes rebels.
Així
trobem que el dia 20 de febrer de 1937, en Ton Vall-llosada escriu, des de
Barcelona, a la seva promesa, «Encara som
al mateix lloc d’ahir. Aquesta nit passada ens han telefonat a l’hotel que ens
presentéssim de seguida al parc mòbil, que és on tenim els camions. N’han fet
marxar 30 cap al front d’Aragó, i el meu, per ésser d’olis pesats, l’han fet
quedar. Els altres 2 camions de la cooperativa
han marxat entre ells.
»Segurament aquesta nit (o sia, la de
dissabte al diumenge) crec, per lo que he comprés que ens faran marxar, doncs
ens han fet preparar els camions d’olis pesats que n’hi ha 8...
»Si ens passés alguna cosa, com que hi ha 3
camions de la cooperativa, ho sabríeu de seguida.
»Ara per ara, fem vida de senyor. Mengem bé,
amb pa i tot, dormim millor. Al quarto hi tenim telèfon, aigua “caliente y fría”,
i per cridar-nos, ens telefonen. Això perquè vegis que els de la FAI ens
tracten bé».
El dia
següent, 21 de febrer, torna a escriure a la Mercè també des de Barcelona:
«Encara estem al mateix lloc, demà hauran de
marxar 12 camions a València, el meu es torna a quedar, ara perquè han d’esser
sense sostre.
»Ho tenim molt avorrit, doncs has de pensar
que ens hem d’estar contínuament al Parc Mòbil que és a l’Exposició, i a la nit
no podem sortir ni a prendre un cafè per la por que ens demanin. Avui ens han
donat permís per anar a un cine que tenim davant, al menys hem passat l’estona».
El 25 de
febrer, ara des de València, escriu: «Volguda
Mercè, estem a València, de moment ja fa dues nits que hem de dormir al camió,
una a Tortosa, doncs quan hi entràrem un avió estava bombardejant un pont que
hi ha antes d’entrar-hi, i l’altre arribant ací a València, doncs no va ésser
possible trobar allotjament, degut a la gent que ha marxat de Madrid.
»Avui ja en tenim, i per cert, que està molt
bé. Aquesta tarda carregarem queviures i demà matí marxarem cap a Madrid que
diuen que s’hi està molt bé, doncs d’hotels en sobren».
En una
altra carta, aquesta enviada ja des de Madrid el dia 3 de març, explica que han
treballat 24 hores seguides, anant a buscar queviures amb els camions. També
diu que van anar a la Conselleria de Transports de Madrid a protestar per les
hores de feina. I que van nomenar un parell de delegats per protestar, ja que
un dels xofers es va adormir i es va estimbar amb el camió.
El dia 7
de març de 1937, des de Torres de la Alameda, prop de Madrid, comenta: «Estimada Mercè: suposo que en Siset
ja t’haurà posat al corrent de tot lo que està passant. Jo, com ja et deu haver
dit, provo si puc salvar el camió, no creguis que faci poc sacrifici al
quedar-me ací, doncs has de pensar que si en Siset no passa via al reclamar-me
a mi i al camió, no podré aguantar-ho, i tindré de deixar el camió al qual no
el veuré més, es a dir, que si abandono el camió, ja l’hem perdut, això és lo
que m’han dit molts xofers d’ací.
»Perquè vegis el sacrifici que faig, has de
saber que de treball me’n donen molt. M’havien dit que ens donarien un xofer
per rellevar-me, però el xofer no ve mai, i em toca fer cada dia 220
quilòmetres amb una carretera infernal. Ademés els avions ens empaiten cada
dia, i alguna altra cosa més.
»Si sapiguessis les ganes que tinc de tornar,
no t’ho pots arribar a suposar. Ara t’escric des d’un poble que es diu Torres
de la Alameda, al qual he passat tota la nit amb avaria al camió. Una casa
m’han donat sopar i llit, que per cert he estat molt bé.
»Com deus sapiguer, la Cooperativa mirarà si
la Generalitat els fa un paper reclamant-me a mi i a en Titet,
i si no és possible haurem de tornar sense camió tots dos, doncs ací no ens el
volen pas entregar».
I encara
el dia 9, també des de Madrid, diu que ha enviat una carta al president de la cooperativa
per tal que reclamin els camioners d’aquesta ciutat [Vic], sinó abandonaran
allà els camions. Diu que cada dia l’aviació bombardeja els camions per la
carretera i des de la cabina no els
veuen venir.
L’11 de
març, des de la mateixa capital, aquesta vegada hostatjat a l’Hotel Roma de
l’Avinguda Rússia (Gran Via), explica que a Madrid es van concentrar varis
camions amb els seus conductors. Ell es queixa de les estones que passen sense
fer res, només esperant. Tem que el facin deixar el camió i el retornin al front,
però aleshores hauria d’agafar un arma, cosa que no desitja fer.
En una
altra carta, enviada també des de Madrid, el dia 16 de març, i adreçada com
sempre a la Mercè, en Ton explica que de Barcelona varen marxar cap a Madrid
cinquanta camions, «la majoria guiats per
xofers que eren taxistes i el qual el sindicat de Barcelona els va manar anar a
Madrid a portar dits camions i
entornar-se’n, d’altres eren xofers de la casa on treballaven, és a dir, que de
propietaris dels camions casi només érem jo i en Titet.
»Ací ens varen dir que a l’estació d’Aranjuez
hi havia molt gènere atrassat, i nosaltres havíem vingut per desembarassar dita
estació. Els taxistes en veure que hi havia d’estar alguns dies varen dir que
ells se’n volien anar a Barcelona, per xo varen marxar. Així és que aquests
camions que abandonaren no els hi tornaran més.
»Ara bé, jo i en Titet antes d’abandonar els
camions, hem cregut convenient provar si podem salvar-los, i per xo ens hem
quedat perquè sembla que val la pena. Si nosaltres volguéssim marxar ho podríem
fer qualsevol hora, però deixant els camions, com tu podràs pensar ¿Què farem
després nosaltres si tornem sense els camions? per xo fem tots els possibles
per poder-nos-els endur, si veiem que es impossible, haurem de tornar per força
sense ells, però abans ho volem provar-ho tot.
»Ja saps tu que el Citroën no l’hem vist més,
i segurament no el tornarem a veure, si abandono el Krupp passarà lo mateix i
un cop acabada la guerra què?
»... després penso, si vinc perdo el camió i
m’exposo a que em demanin a les quintes, perquè ací Madrid i Guadalajara els
dels meus anys ja hi són tots».
Al cap
d’uns dies de nou escriu a la xicota: «Crec
convenient esperar l’últim esforç, si aquest resulta inútil, nosaltres tornarem,
així es que no pateixis per mi, doncs ja he aprés de guardar les espatlles».
Passant
la frontera
Moltes
persones, per un o altre motiu, van jugar-se la vida passant la frontera a peu
cap a França. Altres, a través de contactes i complicades gestions, van
aconseguir marxar del país embarcant en un vaixell rumb a Marsella o Gènova.
Molts d’aquests que van marxar de la zona republicana ho van fer per motius
ideològics o religiosos, bé per por a perdre la vida o perquè no volien
combatre amb aquells que anomenaven “rojos”. Alguns, després de marxar van
tornar a entrar a la Península per incorporar-se a l’exèrcit del general Franco.
També hi
van haver joves que no volien anar al front i es van anar amagant durant mesos,
alguns durant tota la guerra, a cases, masies o per les muntanyes en coves o
balmes; aquests eren els anomenats “emboscats”. Alguns d’aquests joves, però,
després de passar un temps amagats van decidir travessar la frontera francesa
amb l’esperança d’arribar més tard a l’Espanya dita nacional, a través del pas
fronterer d’Hendaia, per tal d’incorporar-se a l’exèrcit rebel.
Aquest va ser el cas d’Anton Vall-llosada, que després d’estar-se set mesos
amagat en una casa de pagès del Brull ─ que era la casa on vivia la xicota d’en
Josep Casacuberta, cunyat seu ─, va decidir passar a “l’altre costat”.
 |
| El Raurell, del Brull, actualment |
Havent
decidit passar la frontera cap a França, en Ton ho va fer amb un grup, segons
explica ell mateix, de seixanta-sis persones.
Aquest grup va estar organitzat, com tants d’altres a la comarca d’Osona, per
mossèn Pere Viñas, popularment conegut con en Pere de la Pipa,
que tenia muntat un dispositiu de guies i llocs on poder descansar durant la
fugida.
Decidit
que el dia 27 de gener sortiria un grup amb un guia, el seminarista de la Sala
del Brull va fer la gestions per la marxa.
En aquest cas el guia va cobrar tres-centes pessetes a cadascú. El preu que
cobraven els guies va anar variant i augmentant durant la guerra.
Altres
persones es van ajuntar al grup del Brull que s’havia dirigit cap a la sortida
de Vic. Sabem que, per exemple, s’hi afegiren, entre altres, en Josep
Codinachs, que feia de recader de
Barcelona. Un tal Colom, que tenia una lampisteria. En Lluís Montañá, germà del
propietari del Raurell, que es va incorporar a l’expedició amb un grup de
persones de Seva. En Joan, de Ca la Nagna, que era paleta. Tots van sortir del Franch, una masia a les afores de Vic,
amb l’esperança de poder creuar la frontera. El propietari d’aquella masia era
en Josep Franch.
En
principi aquesta expedició tenia com objectiu arribar a Andorra, però a causa
de la meteorologia d’aquells dies, van haver de canviar-lo per dirigir-se cap a
territori francès. Això, per exigències del guia, els va costar cent
vint-i-cinc pessetes més a cada un dels expedicionaris.
Un cop
arribats a França, en Ton Vall-llosada va escriure una postal a la seva “germana”
─ en realitat era adreçada a la seva sogra ─ per tal de fer-los saber que havia
arribat bé a França.
«Querida hermana:
»Tengo el gran sentimiento de anunciarte que
el tío Maurice ha fallecido el día 15 tras una terrible enfermedad que le duró
seis días de horribles padecimientos.
»Se despide de ti y familia tu hermano
Antoine.
»Osseja, 15 – 2 – 38»
 |
| Nota enviada a la "germana" |
Al cap
d’uns dies, i després de fer les gestions oficials pertinents amb els policies
francesos, en Ton i d’altres, van viatjar pel sud de França fins poder entrar
de nou a Espanya. Arribats a la zona franquista, ell es va passar un mes i mig
a l’hospital a causa del reuma contret durant la travessa pels Pirineus nevats.
Un cop
recuperat, va ser mobilitzat i destinat a una caserna de Loiola, prop de Sant
Sebastià, i més tard enviat a Saragossa on, després de cinc dies, li van donar
un camió.
A la
primera pàgina del seu dietari, corresponent a l’any 1938, hi va escriure: «Antonio Vall-llosada de Vich (Barcelona)
Parque Automóvil del 5º Cuerpo de Ejército. División 55. Zaragoza».
El
mateix Vall-llosada ens fa avinent, en la carta que va escriure des de
Castelló, a en Miquel Vilà i Canyelles, que també s’havia incorporat a
l’exèrcit dit nacional, el que va fer després de la seva participació en la
columna de camions sortits de Vic per abastir els combatents i la població de
Madrid.
Com
podem apreciar, tant a l’inici com al final de la missiva va ser escrita en
castellà, no pas la part central que és escrita en català. Assenyalem que sota
la frase obligada de l’“Arriba España”,
una altra mà va escriure ben gran: “En
español”.
«!Arriba
España¡
»Castellón, 27 agosto 1938 III
»Volgut amic Miquel Vilà. Déu et guard.
»En vista que no me has contestado otra anterior
te mando ésta por si fuera caso que se hubiera perdido.
»Como debes saber, yo desde el 16 de febrero
me encuentro en la España Nacional después de permanecer siete meses oculto en
una casa de pagès (sic).
»Ja sé que tu també vares estar algunes setmanes
amagat doncs aixís ho vaig comprendre, pel fet d’en Isidro Molist, fins hi tot
vaig sospitar que estaves prop de la Guixa, a una de les seves propietats.
»Els set mesets que em vaig tirar de
“vacances” els vaig passar a casa de la xicota d’en Casacuberta, prop del
Brull, junt amb en Josep Solà (xicot de la Mary Izern),
passat aquest temps vàrem emprendre la marxa cap a França junt amb 66 més. En
Solà a la segona nit va tenir de quedar-se per cansanci, actualment esta amagat
a casa seva.
»Acabo de passar un mes i mig a l’hospital a
causa d’un reuma contret al pas del Pirineo.
»Et felicito pel fet d’haver tingut la sort
de quedar-te [a] Sevilla.
»En Vic según tengo entendido lo pasan muy
mal en todos [los] conceptos.
»Saluda de mi parte a los hermanos Alemany.
»Espero que me escribirás y me explicarás
alguna cosita de lo que fue tu vida en la zona roja y lo que es aquí.
»Francitorra y Ramón Parareda mis dos mejores
amigos, me temo que los habré perdido para siempre. El primero es probable que
murió pasando la frontera y el segundo en Teruel, así son todas las apariencias.
»Sin más por hoy se despide tu amigo y
compañero de armas.
»A. Vall-llosada. Adéu»
Ens
expliquen que un bon dia, mentre en Ton portava el camió es va aturar, com
tenia per costum, en una font, i va donar la casualitat que allà hi va trobar
un diari pel qual es va assabentar que el seu pare havia estat detingut a Vic.
Segons
la relació de detinguts a la presó de Vic, el pare de l’Anton, va ingressar-hi
el dia 28 de juny de 1938. Abans però, havia estat portat a la presó Model de
Barcelona. Així, en L’Hora Nova, del dia 16 d’abril de 1938, en l’espai
dedicat a la Comissaria d’Ordre Públic, sota el títol “Detencions diverses” hi
llegim: «Han estat posats a la disposició
del Tribunal d’Alta Traïció i Espionatge, els següents individus ─ i entre
d’altres ciutadans se cita a ─ Antoni Vall-llosada
Camprodon, de Vic, per derrotista contra el Govern legal de la República i
induir els soldats darrerament incorporats a què desertin».
De fet,
creiem que el pare d’en Ton va ser empresonat més que pels motius que exposava
el diari ─ que no deixava de ser una típica acusació per justificar moltes
detencions ─ va ser detingut per ser un convençut i reconegut carlí.
Va
restar detingut fins quasi l’entrada dels franquistes a Vic, quan un funcionari
de la presó li va obrir la porta per tal que sortís. Aquest funcionari podria
ser l’oficial Gabriel Bernadà Roca, ja que en una carta del 27 d’abril de 1939,
els expresoners de Vic, Antoni Vall-llosada i Camprodon, Josep Franquesa i Aliberch
i un altre que no hem pogut identificar, certifiquen que van rebre un tracte
immillorable per part d’aquell individu.
Els catalans, fugitius de la zona
republicana, que lluitaven amb l’exèrcit franquista, procuraven estar plegats
en una mateixa companyia. Aquest és el cas dels catalans agrupats sota la
bandera dels requetès del Terç de la Nostra Senyora de Montserrat o en les
files de la 1ª Bandera de Falange de Catalunya.
El 6 de
febrer de 1939, ja conquerida Vic, Anton Vall-llosada, que encara es troba al
front, escriu i envia directament, per primera vegada després d’un any, una
carta a la seva xicota: «No sabes tu la pena que tengo al verme obligado a dirigirme a ti por
primera vez, después de un año de ausencia, por carta (...) Tantas veces había
pensado en el día que te podría escribir directamente, sin nombres supuestos,
sin rodeos de ninguna clase (...). Hoy hace exactamente un año que salimos del
Franch, en dirección a Francia (...) En
Miquel,
també ha estat fins ara sortós, es va enrolar a la 1ª Bandera de Cataluña
(sic), composta solament de catalans i
no ha entrat en foc mai, actualment forma part de l’escorta personal del Ex.
Gral. Varela
junt amb altres vigatans». Aquesta carta, escrita en castellà i català, acaba
amb el tradicional i obligat: “Arriba España, Viva Franco”, al que afegeix
un: “Viva Cataluña”.
Una de
les anotacions que més sovintegen en el dietari d’en Vall-llosada és cada
vegada que escriu o rep una carta d’algú. Les numera i hi apunta el nom del
destinatari o de qui l’hi envia. I és que sentir-se vinculats als seus, fossin
familiars, amics o companys, era per als combatents al front de guerra ─ com
també per als que vivien a la rereguarda ─ a banda de tenir-ne notícies,
representava un gran suport emocional davant de les vicissituds que els
passaven.
Precisament perquè aquesta repetició de noms i números de les cartes
enviades o rebudes ─ del tipus escric a X o rebo carta de Y ─ creiem que faria
feixuga la lectura de les notes sobre el transcurs de la guerra i les vivències
del seu autor, hem decidit prescindir d’elles, sempre que el fet d’anotar
quelcom referent a la correspondència, enviada o rebuda, no anés acompanyat
d’alguna consideració especial. Hem deixat però, alguns dels resums que cada
final de mes feia de les cartes escrites o rebudes.
Així, al
final de la transcripció de la petita agenda-dietari d’en Vall-llosada, anotem
els noms dels corresponsals més sovintejats i dels que n’hem pogut trobar
dades.
Com veurem l’autor d’aquestes notes va
participar, entre d’altres llocs, en la lluita al Front de Llevant, sempre
conduint un camió.
Al cap
de pocs dies que les tropes faccioses havien conquerit Catalunya, en Ton seguia
preocupat pels de casa seva, en especial per l’estat del seu pare que havia
estat empresonat, i va enviar un telegrama a l’ajuntament vigatà per tal que li
transmetessin notícies dels seus familiars. L’ajuntament va fer arribar la
notícia a la seva mare: «Tengo el honor de comunicar a V. que con esta fecha se ha recibido en
esta Alcaldía, el telegrama siguiente: “Comuniquen Francisca Costa Bosch,
Rambla Hospital 40, 1º hijo Antonio encuentrase Villareal (Castellón) junto
primo Miguel. Digan esta Delegación estado y si padre está bien en casa.” Lo
que le comunico a los efectos consiguientes. Dios salve a España y guarde a V.
muchos años. Vich, 13 febrero de 1939. III Año Triunfal. El Alcalde».
En Vall-llosada
era de la quinta de l’any 1932, que per una disposició del Govern de la
Generalitat, va ser mobilitzada l’octubre de 1936.
Després
dels mesos de guerra a la zona nacional i d’uns quants més de postguerra, va
ser llicenciat el 12 de juny de 1939.
Antoni Vall-llosada
i Costa, autor del dietari que reproduïm, va morir a Vic, als 87 anys, el dia 7
d’agost de 1999.
______________________________
Dietari d’Antoni Vall-llosada i Costa corresponent a l’any 1938
Característiques del dietari:
Es tracta d’una agenda les mides de la qual són:
6’5 cm. x 11 cm. amb tapes de color negra. Conté un total de 125 pàgines.
Les anotacions són fetes amb ploma o llapis, i pràcticament
sempre en català.
Hi ha una nota escrita al principi de l’agenda, a
les guardes, que hi diu: “A 16 agost la 55 Cia. està a Sabiñánigo. Huesca.”
A les pàgines del començament de l’agenda hi ha
anotats els preus de franqueig, ordinari i per avió, a França i Alemanya.
Altres notes del principi:
Es crema i explota un camió de projectils a Bechí.
7 em reincorporo al Parc
13 surto amb transmissions, a la província de
Tarragona.
1 gener 1939
Rebo c. [carta] d’Anguera.
Cobro 60 d G.
Al final de l’agenda hi ha altres notes sense
interès per aquest treball.
Per a la transcripció hem respectat l’ortografia i la
sintaxi del text original, afegint, tant sols, algun claudàtor amb la paraula
que mancava per completar o fer més comprensiva la frase original.
___________
Any 1938
Febrer
Dimecres, 9 de febrer de 1938
Sortida de Vic amb direcció a la frontera francesa.
Entre tots som uns 30.
Pernoctem a una casa després de 10 hores de camí.
Dijous 10
Emprenem la segona etapa a les 9 de la nit. Ens
ajuntem amb 38 companys més.
En Josep Solà
es queda pel camí.
Divendres 11
Caminem tota la nit.
Dissabte 12
Quedem bloquejats per el torb i la neu. Ens
refugiem en una barraca.
Se’ns ha acabat la teca.
Diumenge 13
Seguim sense poder-nos moure. L’únic aliment que
prenem són patates bullides sense adob de cap classe.
Si demà no fa bo, recularem.
Dilluns 14
Fa bon dia. Emprenem la marxa de l’ultima etapa amb
més d’un metre de neu.
A les 12 [de la] nit passem la ratlla [de la]
frontera.
Dimarts 15
A les 2 [del] matí entrem a Osseja
esgotats.
Ens atipem a una fonda que ens costa a la ratlla de
100 pts.
Agafem el tren que ens portarà a Hendaye 7 tarda.
Dimecres 16
A les 7 [del] matí entrem a l’Espanya d’en Franco.
Ens documentem. Ens afitem.
Anem a dormir als cuartels de Loiola de Sant
Sebastià.
Dijous 17
Ens fan declarar.
Trobem molts vigatans, amb els quals vaig tot el
dia.
Ens destinen al Parc Automòbil de Saragossa.
Divendres 18
Surto junt amb en Lluís Vernis
i Salvador Vila a les 7 ½ matí cap a Saragossa, destinats a dit Parc. Arribem
al destí a les 7 del vespre. Ens uniformen.
Dissabte 19
Fem vida de cuartel.
En Miquel Costa
i en Pere Mas, que
han vingut junt amb mi fins a Saragossa, se’n van al cuartel de Falange.
Diumenge 20
Tinc 225 pts. en metàl·lic.
Dilluns 21
Ens examinen als tres i a mi em destinen a la
Companyia 50, a la que em donen un camió de seguida marca Ford 8 cilindres.
Els meus companys resten a la Companyia 58.
Dimarts 22
Quedo de servei definitiu a la Companyia 50, 1ª
Secció.
Hi trobo varis xicots de la Plana.
Dimecres 23
Em designen per anar a buscar un cadavre d’un
tinent de la Legió a Terol i portar-lo a Sevilla. Es diu Tomás Ibarra Dávila.
Dijous 24
Surto cap al front de Terol on trobem el cadavre al
cementiri de Cella.
Ja fa 5 dies que és enterrat. El desenterren i ens l’endurem cap a Saragossa.
M’hi acompanya un turisme amb familiars.
Tinc averia al camió.
Divendres 25
Arribem amb prou feines a Saragossa a les 2 matí.
Com no tinc temps d’arreglar-lo, a les 8 matí té d’anar-hi un altre camió. Ha
sigut una llàstima, perdo un gran viatge i bona propina.
Dissabte 26
Escric a tots els amics dels quals tinc direcció.
 |
| Anton Vall-llosada amb un grup de soldats al front |
Març
Dimarts 1
Cobro els dies del mes de febrer. Total 75 pts.
Divendres 4
Pamplona.
Dijous 10
Toma de Belchite.
Dimarts 15
Voy a Utrillas
pasando por Belchite, pueblos conquistados ayer, a llevar material ferroviario.
Dimecres 16
Regreso a Zaragoza.
Dijous 17
Collell
pres a Calatayud.
Dissabte 19
Em destaquen a Villamayor.
Dissabte 26
Amb el servei d’intendència segueixo les columnes
que van conquistant Aragó.
Entrem aqueixa nit a Castejón de Monegros.
Dilluns 28
Ens traslladem amb el dipòsit d’intendència a
Sariñena.
Dimecres 30
Ens traslladem a Casp.
Dijous 31
Trobo als germans Codina, Abadal, Riera.
Notes: Escrites 21 cartes. Rebudes 11 cartes.
Abril
Divendres 1
Degut a l’avanç (sic) tan rapidíssim no puc parar
ni nit, ni dia.
Tan bon punt instal·lem la intendència a un poble,
ens donen l’avís de traslladar-la a un altre.
Dissabte 2
Trobo a Masramon i germans Toll.
Dilluns 4
Ens traslladem a Corbera,
poble català.
Dimarts 5
Estic molt emocionat d’estar altre volta en terra
de la nostra estimada Catalunya.
Dijous 7
Des de Corbera escric a Carles Bassas, Jaume Vila
(Horta), Josep Costa Roca, Lluís Arumí, Lluís Vernis.
Divendres 8
Trobo a Bach (taxi).
Dissabte 9
A la família de Josep Clúa,
de Corbera, els dono a guardar un paquet de roba d’hivern.
Diumenge 10
El meu treball és esgotador. Demano relleu.
Dilluns 11
Amb molt de pesar m’entero que ens traslladaran a
una altra província.
Dimarts 12
Ens traslladem a Aiguaviva (Terol).
Dijous 14
Ens traslladem a Morella.
Trobo a en J. Tena
i Felius.
L’aviació roja ens causa 200 baixes.
Divendres 15
Les nostres tropes arriben a la Mediterrània
prenent Vinaròs i Benicarló.
Diumenge 17
M’han dit que en Miquel i en Pere són a un poble
prop de Terol.
Dilluns 18
Em sorprèn una esquadreta d’aviació roja a la
carretera de Vinaròs. Em metralla, tinc temps per amparar-me amb una roca. Ha
sigut miracle sortir-ne indemne. Fins avui no havia vist la mort tan d’aprop
(sic).
Dimarts 19
Escric al meu cosí i a en Pere.
Porto el Ford a repassar se’m ha esquerdat una
culata.
Dimecres 20
Escric a Segimon Costa
per medi d’en Jepet.
Des d’ahir que tinc un fort mal de cap. Em trobo
bastant malament. Tinc bastanta (sic) febre.
Dijous 21
Faig llit tot el dia.
Divendres 22
Al migdia m’aixeco una estona.
Dissabte 23
Segueixo malalt.
Diumenge 24
Avui ja em trobo bé, però m’han sortit una sèrie de
grans a tot el cos; és l’ortigaria (sic).
Dilluns 25
Dimarts 26
Faig una visita a l’Arnaus
a 60 Km de Morella, poble de Valdealgarfa.
Dimecres 27
Sant de la meva nebodeta.
Dijous 28
Fa molts dies que plou, pobre infanteria està al
ras. Qui sap si en Miquel i en Pere l’han de tombar aquesta pluja?
Divendres 29
M’acabo d’enterar per el diari que han condemnat al
pare a 30 anys de treballs. ¡Pobre pare!
Això servirà per amargar-me encara més els [segueix
l’endemà].
Dissabte 30
dies que falten per acabar la guerra. ¡Déu meu! Feu
que siguin ben pocs.
He passat tota la tarda plorant.
¡Com queden la mare i la Miquela!
Notes: Escrites 10 cartes. Rebudes 0
Maig
Diumenge 1
No em puc treure del pensament al pare, cada acció
que faig penso amb ell. Qui sap com menja? Jo menjo i dormo bé, i ell?
Cada dia prego perquè li sigui ben lleugera la pena
i suportable.
Avui he dit dues misses per ell.
Dimarts 3
Com que encara tinc el camió espatllat, cada dia
vaig amb l’Arnaus amb el seu camió al polvorí.
Dijous 5
Em donen dos dies de permís per anar a Saragossa.
Vaig a demanar a la Pilarica que ens podem tornar a trobar tota la família.
L’hi farem una visita acabada la guerra.
Divendres 6
C. R. T.
Trobo en Ripoll, Violi, Garreta, Baliellas.
Aquests m’han donat una injecció d’optimisme referent a l’acabament de la
guerra.
Faig compres per valor de 80 pts.
Dissabte 7
Vaig a missa al Pilar i torno cap a Morella. M’ha
anat bé aquest permís per comprar-me algunes coses de teca que em feien falta.
Diumenge 8
Vaig a missa a Morella.
Dimarts 10
Cobro el mes d’abril a raó de 6’22 pts. diari.
Total 186’75 pts.
Amb l’Arnaus vaig a Valdealgorfa. Hi trobo en Tena
i en Macià.
Dimecres 11
Escric en “Jepet” de París una carta per en Segimon
certificada. Avui ha parat la pluja i surt el sol.
Dijous 12
Després de 23 dies de tenir el camió avariat, avui
queda reparat.
Divendres 13
Em destacan (sic) a un Batalló, és el 4rt de Carros
de Combat de posició prop de Castellfort
que encara és del rojos.
Dissabte 14
Cada dia tenim de passar a tiro de fusell de dins
del poble per anar a Intendència de Cinctorres.
No tiren perquè no volen.
Diumenge 15
Al passar per els 2 km. vorejant Castellfort en un
sotrac per poc perdo el comandant que venia amb mi.
Torna a ploure com mai.
Dilluns 16
A causa del mal estat del terreny degut al ploure,
tinc de deixar el camió a 3 km. de la Plana Major que és on jo dormo. Aquests
kilòmetres els tinc de fer sota la pluja.
Dimarts 17
De company amb mi ve el sargento Florià Bartolomé.
Dormo i menjo amb ell a la Plana Major. És un excel·lent xicot.
Dimecres 18
L’artilleria roja per primera vegada ens canoneja
precisament a unes bateries instal·lades prop de la casa on tinc d’anar a
carregar.
Els projectils passen xiulant sobre meu quan
recorro el tros que està a la vista d’ells. Quatre vols tinc de fer. Sort del
vi.
Dijous 19
Altre dia de sustos. Hem començat el canoneig per
prendre Castellfort. L’artilleria roja ens contesta. Els seus projectils cauen
a 10 mts. de la casa on estem.
S’acaba de prendre Castellfort. 4000 projectils han
calgut.
Divendres 20
Entro a Castellfort amb camió. A la nit els rojos
contraataquen.
Diumenge 22
Jo i el sergent Florià estem allotjats a una casa
de Castellfort. Estem molt bé.
Els rojos canonegen el poble.
Dilluns 23
El canoneig ens causa baixes a l’ermita.
Dimecres 25
Altre contraatac roig.
Dijous 26
Comença la nostra ofensiva hi ha un canoneig que fa
por. Tinc de passar amb el camió per la carretera batuda per l’enemic.
Fa un fred que pela.
Divendres 27
Acabo de presenciar les nostres esquadrilles on fan
la “cadena”.
Aquesta nit tinc d’anar amb el camió al lloc de
[continua al dia següent]
Dissabte 28
Mando situat prop de Ares,
en aquests moments la nostra artilleria tira a discreció d’una muntanya propera
passant els projectils sobre el nostre cap. L’infanteria va pujant a la
muntanya que canonegem.
Diumenge 29
Aquesta nit l’he dormida al ras. El “convoi”
d’avions nostres de bon matí ja està bombardejant.
El meu camió és el primer que entra a Ares.
Acabo de presenciar una gran batalla.
Dilluns 30
Dormo a una casa del poble. Entre els molts
presoners n’hi ha un de Manlleu.
Per primera volta veig el mar jo.
Aquesta nit la faré a l’avançada prop Benasal.
Dimarts 31
AVUI rebo per primera vegada carta de la meva família;
estic molt content.
Està fetxada 28-3-38.
Notes: Escrites 26 cartes. Rebudes 14.
 |
| Fotografia feta al front per en Vall-llosada |
Juny
Divendres 3
A la tarda prenem Villar de Canes.
Entro al poble. Hi faig nit.
Dissabte 4
Faig nit a Torre de Embesora
(sic) al peu de la Serra Esparraguera. Ací converso amb varis presoners
catalans. Em crida molt l’atenció un bastonet que tots porten com si fos un
biberón, penjat amb un cordill.
Diumenge 5
Passem diàriament per el balneari de Font de
Segures, per Culla i Benasal.
Dilluns 6
C. R. T.
A les nits és un trànsit continu de material
bèl·lic amb direcció a Adzaneta.
Es prepara un gran xafarranxo direcció Castelló.
Dimecres 8
Aquesta tarda prenem Atzeneta.
Divendres 10
Fa uns dies que fem vida campestre. Pel dinar fem
una “paella”.
Escric a Lluís Anglada que em fagi un giro.
Dissabte 11
Entro amb el camió a La Barona,
poble conquistat (sic) avui. Ens reben molt bé... a canonades.
Diumenge 12
Passo per Villafamés.
Fem nit a uns quants quilometres més enllà, direcció Castelló.
Les nostres tropes entren a Castelló de la Plana.
Dilluns 13
Avui em dono compte que és el meu sant.
Dimarts 14
El tinent del parc, com a premi de tenir el camió
en bon estat, m’ha concedit 8 dies de permís. On aniré?
Dimecres 15
Un furiós tiroteo a la nit, em fa marxar d’on em
disposava a dormir, “pitant”.
Dijous 16
El meu batalló entra a Moró.
Hi faig nit.
Divendres 17
M’entero per la carta del meu cosí que ha mort en
Ramon Franc.
Dissabte 18
¡Quin entusiasme! Les noies ens tiren flors. Hi ha
un bullici espantós.
Cobro el mes de març i juny: 314’60 pts.
Faig nit al campament a 8 km. de Castelló.
Diumenge 19
Faig varis viatges a Castelló a portar-hi soldats
amb permís.
Avui tinc un dia molt trist doncs Castelló em reviu
els temps d’abans de la guerra. Quant més alegria [l’anotació segueix al dia
següent]
Dilluns 20
veig més tristor
tinc.
Ahir em vaig banyar al mar junt amb els oficials.
Dimarts 21
Ens traslladem a Villareal.
Cada dia de bon matí anem a comprar al mercat de
Castelló. Per les tardes al Grao,
a banyar-nos.
Dimecres 22
A les nits tinc de marxar amb el camió de la
posició, doncs cada nit els rojos contraataquen.
Aquesta nit m’han cridat ¡¡¡l’alto!!! ¡Quin sust!.
Dijous 23
Trobo per la carretera en una columna que va a
descansar a Joaquim Rovira (Sansalvador) i a J. Baliellas †
Divendres 24
Avui matí els avions rojos han intentat entrar a
Castillo. Hi
ha hagut una desfilada en el mercat, de upa.
Dissabte 25
Passo les tardes amb uns alemanys de antiaeris. Són
molt divertits i simpàtics.
Diumenge 26
Em anat a la platja de Benicàsim a banyar-nos.
Dilluns 27
Anem a banyar-nos a Benicasim. Disfrutem molt amb
una barca. Fem una paella i cap a la guerra, a sentir fresses falta gent això
ho fem cada dia.
Dimarts 28
L’alemany Fritz Bus em regala una màquina
fotogràfica.
Dimecres 29
Vaig a Saragossa amb els oficials del 4rt Batalló.
Sortim a les 16 hores, arribem a les 22 hores.
Dijous 30
Trobo a en Ramon Baranera, a Lluís Cascante,
aquest a Alcanyis.
Notes:
Tinc en metàl·lic 200 pts. en total.
Escrites 27 cartes. Rebudes 18 cartes.
Juliol
Divendres 1
Torno cap a Castelló.
A 20 km de Saragossa, a causa d’un frenasso d’un
Studebaker, que
em venia davant, i per estar la carretera mullada dono una trompada que em
[segueix al dia següent].
Dissabte 2
deixo el Ford inutilitzat. Dono gràcies a St.
Cristòfor per no haver-me passat res, doncs ha sigut un cop aparatós.
La grua me’l porta al parc de Palafox.
Diumenge 3
Trobo als tallers a l’escrivent de l’Auto American
Salón, Ramon Bofarull.
Em quedo a Saragossa fins que el camió estigui
arreglat.
Dilluns 4
Trobo, com de costum, molts vigatans. Passo el dia
amb ells.
Degut a que tindré de permanèixer uns 15 dies a
Saragossa i per estar les dispeses molt cares, vaig a menjar i a dormir al
Parc; me’n faig 165 [al] dia.
Dimarts 5
Vaig a demanar a la Verge del Pilar que ens permeti
juntar-nos tota la família i amb la Mercè, un cop acabada la guerra.
Dijous 7
Em trobo malament.
Divendres 8
Em porten a la infermeria del cuartel, sembla que
he arreplegat el grip, sort que no estic sol..., les mosques no m’abandonen mai
(avui m’ho agafo a broma).
Dissabte 9
És coincidència: dues vegades que he tingut el
camió avariat, dues vegades que estic malalt.
Diumenge 10
Al migdia m’aixeco i menjo una mica. Surto a dar un
tomb i per poc torno amb camilla. Me’n torno al llit.
No cal dir com barrina el meu pensament durant les
hores que estic despert.
Dilluns 11
Estic molt flac, quasi no puc caminar degut
segurament al grip.
Dimarts 12
Pagar Parc.
M’ha quedat un fort dolor a les cames.
Dimecres 13
Trobo a en Joanet de la Constància.
M’explica els detalls de la detenció del meu pare, i em dóna noves dels meus
amics que resten a la zona roja.
Dijous 14
Faig revelar una pel·lícula tirada amb la meva
màquina.
Divendres 15
El dolor, en comptes de disminuir-me, m’augmenta.
El metge del Parc em consulta.
Dissabte 16
Em vista de que no em passa, em porten a l’Hospital
de la Enseñanza, a
Saragossa mateix. Ho faig saber a en Miquel Costa.
Diumenge 17
El metge dóna ordre d’evacuar-me a un altre
hospital. Crec que em portaran a una ciutat del nord.
És l’Hospital Alfonso Carlos, de Pamplona.
Dilluns 18
Acudeixo a un desfile colossal. Aquí hi trobo a en
Joaquim Costa, està ferit al cap.
Dimarts 19
Fa 3 dies que em donen extraordinari per menjar.
Les Margarites ens
serveixen pastes, cafè, anís i puro.
Dimecres 20
Cada tarda vaig al cine en una sessió especial pels
hospitalitzats.
Divendres 22
Avui em trobo bastant malament, torno a tenir
febre.
Dissabte 23
Avui no em llevo fins a la tarda.
Envio telegrama al Parc demanant les pts.
Diumenge 24
Vaig a confessar a l’iglésia de l’hospital, per
combregar demà, doncs és el patró d’Espanya.
Dilluns 25
Ens dóna la comunió i diu la missa a l’església de
l’hospital l’Exm. cardenal Gomà.
Dimarts 26
M’evacuen altre volta, em porten a un poble de
Navarra dit Falces.
Arribem al poble en el mateix moment que l’iglésia està
cremant.
Dimecres 27
Escric a Marin Lleonart de l’Hospital Alfonso
Carlos.
Ja estic cansat d’hospital, voldria trobar-me ja bé
per a tornar al front.
Dijous 28
Escric a la Mercè per mitjà d’en Ramon Segalés
de Can Toni, que l’he trobat al mateix hospital.
Divendres 29
Cada dia prenc silicilato i em fan fregues a
les cames d’una solució de salicilato metilo-alcohol.
Notes:
Em resten en total: escrites 40, rebudes 18.
 |
| Dietari del temps de guerra d'Antoni Vall-llosada |
Agost
Diumenge 7
Estic desanimat i trist. Un xicot m’acaba d’enterar
de les dificultats i penalitats que hi han a Vic. ¡Pobre família meva! Com deu
patir, i jo ací no em falta res de menjar, i pensar que falta molt encara per
[continua al dia següent].
Dilluns 8
acabar aquesta guerra. ¡Quant trobo a faltar als
sers estimats!
Dimarts 9
Em donen d’alta a l’hospital amb 15 dies de
convalescència. Com que no sé a on passar-los per no tenir cap familiar, els
passaré al mateix hospital.
Dijous 11
A les tardes anem a novena a una ermita que hi ha
prop del poble.
Dimarts 16
Dimecres 17
M’anuncien l’alta definitiva per demà.
Dijous 18
Me’n vaig a Saragossa. A Vilafranca baixo a cobrar
el gir. Deixo les mil pts. a la Madre Carme Mascaró i Madre Teresa
Viñas, perquè me les guardin.
Aquesta, casualment la trobo a Saragossa.
Divendres 19
Violi em deixa 15 pts.
Dissabte 20
M’incorporo altre volta a la meva Companyia. M’hi
quedo en qualitat de retén.
Dimarts 23
Cobro el mes de juny i part de juliol 325 pts.
M’imposen 100 pts. de multa a causa del xoc.
Divendres 26
Vaig a portar forces aquesta nit a Artana,
en convoi.
Divendres 26
C. [carta] de J. Comella notificant-me la probable mort
d’en Parareda.
Dissabte 27
Avui em donen, per primera a la vida, una injecció.
Diumenge 28
En Josep Comella em demana diners, l’hi giro 25
pts.
Faig amistat amb Jaume Boix, de Gironella, és de
transmissions.
Notes:
Escric al tio Esteve per Alemanya i per avió.
Tinc en metàl·lic 75 pts. en total.
Escrites 64 c., rebudes 32 c.
Setembre
Dijous 1
Vaig a enterro i missa d’un xofer mort per un
projectil.
Divendres 2
Avui fa 4 anys que ens prometérem amb la Mercè.
Diumenge 4
Com a final de festes de la M. d. D. de Gràcia,
patrona de Villareal, es fa una processó molt lluïda.
Dilluns 5
Em torna a molestar el dolor.
Envio un calendari a en Miquel.
A causa d’estar el front de la Serra Espadán parat,
segueixo inactiu.
Dimarts 6
Vaig per enginyers a Artana. La carretera és
batuda.
La “Temerosa” fa dues nits que ens fa llevar.
Dimecres 7
Als vespres vaig a novena de la M. d. Déu de
Gràcia.
Dijous 8
Vaig a Castelló per fer-me arreglar un queixal. No
ho faig.
Dissabte 10
Cobro el mes d’agost (14 dies) 58’50 pts.
Dimarts 13
Em destaquen a la 3ª Brigada a Bechí.
Dimecres 14
Estic a l’observatori al cim de la serra Espadán.
¡Quin panorama! Veig al mateix temps Castelló, el port de Sagunto i pobles
intermitjos. A sota hi ha la Vall d’Uxó [Uixó], que encara és dels rojos.
Divendres 16
Visito al nebot de A. Barea, a les posicions de la
s. [serra d’] Espadán. D’ací es veu perfectament com transiten els rojos per
les carreteres.
Demà tinc d’anar a Saragossa per la 1ª Bandera de
Falange.
Dissabte 17
Faig un viatge a Saragossa. Visito a J. Jansana i
falia.[família].
Faig una visita al Pilar.
Diumenge 18
He requisat una casa estupenda, fins hi tot m’hi he
instal·lat llum elèctrica; volguen-la “reformar” he produït un cort-circuit que
he deixat tot el poble de Bechí [Betxí] a les fosques.
Dilluns 19
Retorno a Bechí. Visito a A. Ferrer de Morella.
Divendres 23
Se’m avaria la bomba d’aigua. Jo mateix me
l’arreglo.
Dissabte 24
Sant de la meva xicota.
Em quedo altra volta al Parc.
Dijous 29
Sóc destinat a la Bateria d. 10’5, que hi ha en J.
Obón.
Divendres 30
Em reintegro al Parc ¡Tan bé que estava!
El tinent em fa presentar i em demana si sé
escriure a màquina.
Octubre
Dilluns 3
Vaig de suplent al 4rt Batalló.
Dijous 6
Em reincorporo al Parc.
Dissabte 8
Aquesta nit després de 4 “visites” de l’aviació
roja, a la 5ª, i estant nosaltres dormint, 5 bombes han caigut al nostre Parc.
Hem tingut solsament un ferit. Una de les bombes ha caigut a 10 mts. d’on jo
dormia.
Pel el servei dels permisionaris, faig un vol a St.
Mateo.
Diumenge 9
Aquesta nit, per precaució, tota la companyia anem
a fer nit amb els camions al camp ras. L’aviació roja ha tornat a tirar a les
proximitats del Parc.
Mentre hi hagi lluna, farem nit a fora Villareal.
Dilluns 10
De tornada de la serra on hem anat a buscar tropa,
i estant al poble de Bechí, aquesta nit un avió roig ha tirat dues bombes a uns
50 mts. darrera el comboi de camions.
Dimarts 11
Cobro mes setembre 136 pts.
Té lloc la inauguració de les festes del Pilar.
Avui anem a una funció de teatre, molt lluïda ha sigut.
Dimecres 12
Grans festes tenen lloc avui. Després de la missa
de campanya desfilem tota la tropa davant del general Aranda,
recorrent els carrers de Villareal. Hem sigut molt ovacionats, especialment
nosaltres els xofers, que anem de “gran gala”.
Dijous 13
Portem la tropa que va desfilar, al Grao de
Castelló, a fer un dia d’esbarjo.
Divendres 14
Retornem dita tropa a la serra.
Dissabte 15
Estant a Artana he tingut “d’aguantar” una pluja de
metralla roja.
Dilluns 17
Reclamo les 25 pts que vaig enviar a en J. Comella
i que no les ha rebut.
Dimarts 18
Torno de servei al 4rt Batalló.
Dimecres 19
Es disfruta, per ací, d’un clima immillorable; no
fa fred ni de nit ni de dia.
Dissabte 22
Hi ha l’atmosfera molt enrarida, estem a
l’expectativa d’un probable atac roig per aquest sector.
Dissabte 29
Sant del meu germà.
Diumenge 30
Prop d’Artana, a una curva, un camió se’m tira
damunt del meu quedant ell destrossat. Hi han hagut dos ferits que els he
portat al lloc de socors d’Artana. Sortosament el meu camió ha rebut poc.
Dilluns 31
He arribat a les primeres cases de Eslida,
poble situat entre les dues línies de foc.
Notes:
Cartes escrites: 26, rebudes 19.
Novembre
Dimarts 1
Rebo una sèrie de postals d’Alemanya que me les
envia la Sra. Käthe.
A les nits ja comença a fresquejar.
Faig 150 pts. de M.
Diumenge 6
Cobro 50 pts. de 4 viatges de garrofes.
Dilluns 7
En aquests moments s’ha desencadenat un furiós atac
a les proximitats de Villavieja.
Són les 7 del matí.
Tot el dia han atacat els rojos. Un batalló s’ha
adentrat dos km. al nostre terreny i els hem copat 700 pre. [presoners i] 6
tancs.
Totes les nostres carreteres estan batudes.
Dimarts 8
Ens traslladen al camp de la batalla a reforçar la
83 D. [Divisió] Hi
entro de nit; la passem tota sense dormir. A la matinada, al portar el cafè a
la companyia, una bala ha sigut parada miraculosament, pel travesser mitger del
parabrís. En cas d’haver passat, forçosament m’hauria tocat. Les bales passen a
cents per sobre el nostre cap. Paro i ens refugiem a unes trinxeres.
El canoneig no para ni un moment en tot el dia per
part dels rojos.
Dimecres 9
Estem a les proximitats de Nules.
En tota la nit no ha parat el tiroteig ni el bombardeig.
Al retorn de subministrar, ja prop de la nostra
cuina, quatre projectils em cauen a uns 10 mts. al costat i davant de la
camioneta; segueixo sense parar, invocant a la Verge Santíssima. No m’ha passat
res, a pesar de quedar cobert de la terra que ha aixecat els projectils. I un
obús ha caigut a unes 6 passes d’un pagès. No sé si l’han ferit.
Dijous 10
Aquesta matinada l’aviació roja ens metralla estan
a les trinxeres.
Tinc de seguir repartint el cafè a varies
posicions, enmig d’una pluja de bales.
Avui som nosaltres els qui ataquem. Les nostres
bateries vomiten els projectils a milers, tots passen per sobre nostre.
Diuen que la infanteria nostre, en aquests està
avançant.
Trobo a en Pere Cuadrench que també està ficat al
“jaleo”.
Em relleven.
Divendres 11
Em vaig a reincorporar a la 10 zapadors (sic). És
de nit, plou i m’extravio.
Rebo c. [carta] del pare, Mercè, Miquela i Esteve,
mitjançant la Käthe. Tinc molta alegria.
Dissabte 12
Prop de Nules, al camp de batalla, trobo a en
Joaquim Junyent.
A Villareal en Joan Riubrojent.
Avui és un dia de calma. No se sent ni un tir ni un
canonasso (sic).
Diumenge 13
Passo les hores vagaroses llegint i escrivint a la
platja.
Dilluns 14
Visito els tancs conquistats a l’enemic.
Dimecres 16
Cobro el mes d’octubre 100’25 pts.
Dissabte 19
Ens traslladem tota la Cnyia. [Companyia] a
Villareal a descansar.
Trobo a en Ramon Baranera que ha vingut a
Villareal.
Diumenge 20
En Baranera em ve a visitar a Villareal des de
Castelló. Al marxar em deixa una profunda tristor.
Dilluns 21
Envio per la Creu Roja, un missatge al tio Llucià.
M’entero de la mort d’en Pere Francitorra.
Present.
Dimarts 22
Ens traslladem altra volta a Artana.
Dimecres 23
Cobro 15 pts. [de] transports [de] garrofa.
Divendres 25
Sant de la tia.
Felicito a en Miquel.
Desembre
Divendres 2
Em faig arreglar un queixal després d’haver calgut
3 visites.
Em reincorporo al Parc després d’haver servit 35
dies a Zapadors.
Diumenge 4
Rebo la 1ª carta d’en Siset.
Festa dels artillers; per ells es celebra una missa
molt lluïda. A la sortida hi ha desfile militar.
Destacat a la 1ª Bandera.
Dilluns 5
Visito a en J. Boix a la Serra Espadán.
Dimecres 7
Ve a visitar-me en Miquel.
Anem al cine.
Dijous 8
Anem a dinar amb en Miquel a la serra. Es la festa
de la infanteria.
En Ton
m’ha obsequiat amb un dinar a la serra que ens hem llepat els dits.
Divendres 9
He vist el mar i m’hi he mullat. M’ha impressionat
molt.
Escrivim al tio Sagis,
per la Käthe.
Ens tirem unes fotos.
Dissabte 10
Anem a cine a Castelló.
Diumenge 11
Anem a teatre a veure varietés amb en Miquel.
Dilluns 12
Escrivim al tio Sagi per la Käthe.
Em despedeixo (sic) d’en Miquel que marxa ja a Sta.
Eulàlia.
Ens tirem unes fotos al Grao.
L’hi regalo 50 pts.
Dimarts 13
Cobro el mes de novembre 143 pts.
Dimecres 14
Tot fa preveure una probable gran ofensiva nostre
sobre Catalunya.
Estic molt animat.
Dijous 15
Ens traslladem amb la 1ª Bandera a Artana.
Tiren els rojos amb artilleria.
Divendres 16
En tot el dia no ha parat el foc artiller dels
rojos sobre el poble.
Diumenge 18
Al Parc em donen roba.
Dimecres 21
Compleanys meu, 27.
Rebo c. [carta] de Mta. Arrom sol·licitant-me per
afillat c/22.
Dijous 22
Per el bon comportament, conservació del camió i
per haver tingut poques averies, em dóna el capità 50 pts. i 10 dies de permís
per passar les festes a la meva llar, cosa això que no ho accepto.
Divendres 23
Cobro 10 pts. del recader.
Es trenca el front de Catalunya.
Dissabte 24
Cobro 10 pts. més del mateix.
Dilluns 26
Sant del tio.
Dimarts 27
Cobro 60 pts. de G.
Divendres 30
Cumpleanys de la Mercè.
Dissabte 31
S’ha desencadenat un furiós canoneig per part
nostre per apoderar-nos del castell d’Uxó.
Cau a nostre poder.
Notes:
Pts. rebudes 1.634’10
Pts. dispen. 1.409’10
Entr. 225
En efect. 450
_______________________________
Pel que
fa a la correspondència d’en Ton Vall-llosada, rebuda o escrita per ell, n’hem
destacat uns quants noms, els més sovintejats, que relacionem tot seguit.
Carles Bassas i Cuní, que estava destinat, com a
sanitari, a l’Hospital Militar de Cestona, a Gipúzkoa. Més tard va ser destinat
a la 5a Cia. Sanitat 61a Divisió Barbastre.
Josep Vilà i Canyelles, va estar a l’Hospital
Alfonso Carlos de Pamplona. Joaquim Costa i Velasco. Alferes a la 1a Bandera
del Terç de Ntra. Sra. de Montserrat.
Jaume Vila, que pertanyia al Parc d’Artilleria de
Burgos, i estava en un destacament al poble d’Hurones, d’aquella província.
Lluís Arumí i Fargas, estava a Sant Sebastià. Un
cop van entrar les tropes franquistes a Vic, Arumí va ser nomenat Fiscal
Municipal suplent.
Comandant Fernando Vives, que era Auditor de Guerra
a Burgos.
Secundí Aulí, que s’estava a Sijan o Sigean,
localitat del Rosselló.
Josep Casals (Dachs), de la perfumeria Casals “Can
Dachs”, de la Rambla de l’Hospital. Estava destinat a Sanitat Militar, Secció
Higiene i Desinfecció. C. E. Navarra.
Miquel Furriols, que servia a la 1ª Bandera de
Falange de Catalunya.
Esteve Castells i Gironès, que era de la Garriga,
estava a la 3a Companyia del Terç de Ntra. Sra. de Montserrat. El seu germà,
Joan, que havia estat amagat al Raurell amb en Ton Vall-llosada, estava
destinat a Artilleria Muntanya nº 2 Div. 85, 14 Bateria.
Manuel Barea Arnal, combatent a la Serra d’Espadà,
era nebot del comandant Andrés Barea Malo.
Salvador Puntí i Puntí, que combatia amb els de la
1a Companyia del Terç de la Nostra Senyora de Montserrat.
Francisco Alemany, que estava a Sevilla.
Josep Comella i Bassas, destinat a la caserna
d’Infanteria Grup Jaca, a Santoña (Cantabria).
Miquel Ferrer i Melià, era capità de la Falange amb
destinació a Palma de Mallorca.
Agustí Toll i Massana, destinat a Daroca
(Saragossa), a la 4ª Bateria de Obusos 15’5. I el seu germà, Joan, destinat al destacament
d’artllilleria del Parc nº 6, a Porviesca (Burgos).
A banda de les monges Carme Mascaró o Teresa Viñas,
o amb els residents a París, H. G. Cornet, i René Delame.
També hem trobat que rebia correspondència de Radio
Verdad.
ANNEX
Document n. 1
Noranta-quatre ciutadans de Vic, excombatents de l’exèrcit de Franco,
signen un document a favor de Joan Anglada i Vilardebó
Per tal
d’entendre una mica la situació d’aquest conegut advocat de Vic, transcrivim un
parell de fragments d’unes cartes. Una és de durant la guerra, i l’altra d’un
cop acabada aquella.
La
primera carta és de Maria d’Abadal i Pedrals al seu marit Joan Anglada que ja
havia fugit de Vic i es trobava a Sant Sebastià..
Cap d’any de 1937 des de
Vilassar de Mar.
«... estic contenta ara de saber-te tranquil i lliure; i pensar que vàrem
badar tant tots dos; sem fa una quimera! Si als germans els podem fer un
monument a nosaltres ens poden coronar per tontos, no et sembla? Ara es clar
que si hagués vingut jo i la quitxalla com havíem pensat no sé si menjaríem. En
fi, em de pensar que vàrem tenir una bena als ulls que D. sap perquè. La
qüestió és que ara pots reposar lliurament, i mirar si pots fer quelcom per
nosaltres, doncs sembla que això es va allargant, molt, (...)»
La
segona carta, que porta la data de 2 de març de 1939, escrita des de San
Sebastià per Joan Anglada i adreçada a la seva germana Pilar. Aquest n’és un
extracte.
«Lo de nuestro pueblo se va organizando pero
poco a poco. Se ha constituido una comisión gestora que preside el abogado José
Sala Molas (anciano) y de la cual forman parte Juan Puigcerver, Luís Massana,
José Vilaplana Pujolar (el padre) José Benito (sic)
y alguno más del mismo color.
Se cree que será interina. (...) se cree que cuando se desmovilice entrará el
elemento joven combatiente, y tengo en ello esperanzas. De Juez de 1ª
Instancia, actúa el padre Vilaplana. Hay un Juez militar (notario) del que el
Sr. Sans me ha hecho muchos elogios. Mucho rigor para los asesinos y ladrones,
justicia sencillamente pero con espíritu noble y amplio. Se ha constituido en
casa Masferrer (Can Quico). Por cierto a Comas,
el de Cantoni se lo han embargado todo, tienda y edificios; esto y más se
merece.»
______________
Ofici
adreçat al Il·ltre. Sr. Degà del Col·legi d’Advocats de Vic, el 4 de març de
1943, pel Governador civil de Barcelona.
L’any
1943 s’obre expedient contra l’advocat Joan Anglada i Vilardebó, com: «autor de numerosos artículos de propaganda
separatistas publicados en el periódico del mismo matiz “La Gazeta de Vich”
hechos que han sido comprobados en virtud de información practicada por la
Jefatura Superior de Policía de esta Capital; de la que se desprende además que
siendo muy joven ingresó en la Entidad “Catalunya Vella” de carácter
autonomista; asociación integrada por un conglomerado de separatistas, republicanos
y anarco-sindicalistas; destacándose prontamente en el grupo separatista el Sr.
Anglada Vilardebó hasta el punto de capitanearlo, interviniendo de manera
directa y activa en las elecciones, siempre en contra de la Unidad de Española.
Firma, Antonio F. de Correa.»
Document a favor de Joan Anglada
«Los infraescritos, soldados todos del EJERCITO
NACIONAL y vecinos de la Ciudad de Vich, DECLARAN bajo su responsabilidad que
conocen perfectamente al Abogado y vecino de la misma don JUAN ANGLADA VILARDEBO;
que dicho Sr. tuvo que huir de la Ciudad al estallar el Movimiento pues era buscado
para poder asesinarle, que su domicilio fue asaltado por los rojos y saqueado;
que el mismo pudo llegar a San Sebastián desde principios del año 1937 y
demostró su incondicional adhesión al Movimiento y en especial al Ejército
Nacional, preocupándose de animar a los combatientes, escribiendo a muchos,
interesándose por sus cosas, mandándoles correspondencia de sus familias,
enviando a los que más lo necesitaban los objetos y socorros que necesitaban,
obsequiándoles en sus permisos, cuidando de sus asuntos; tramitación de
instancias y en fin ayudándoles a todos en todas las formas posibles y que
tanto aprecian y agradecen los combatientes en el frente, con el mayor desinterés
y evidenciando en sus cartas todo su entusiasmo por el Ejército y su adhesión
al Caudillo y sus consignas, como podrían demostrar por la correspondencia
causada.
»Y para que conste lo firman en Vich a catorce de
julio de 1939. Siguen las firmas.»
Ciutadans de Vic a favor de Joan
Anglada
|
|
noms
|
regiment on van combatre
|
Rafael de Abadal
|
1ª División
Caballería
|
Manuel de Abadal
|
Aviación
Nacional-1 Cóndor
|
Lorenzo
Alemany
|
Sanidad 18ª
Cía.
|
Jaime
Anglada Mataró
|
América nº
23 5ª Cía.
|
Jaime
Anglora Coma
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
José Arará
|
Regimiento
Valladolid nº 20 Batallón 522º
|
Miguel
Arará
|
Tercio C.P.
|
A. Arumí
|
Radio
Requeté Campaña
|
Agustín
Arumí
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Ramón Ausió
|
Regimiento
San Marcial nº 22 11º Batallón
|
Luís
Baliellas
|
Teniente
Infantería O.P.
|
Ramón
Baranera
|
Cía. 7ª
Automóviles
|
Ignacio
Barniol
|
Vº Cuerpo
E.
|
Tomás
Bartrolí
|
1ª Bandera
Aragón FET
|
Carlos
Bassas
|
5ª Cía.
Sanidad 61ª División Barbastro
|
Rosendo
Bausells
|
3er
Batallón Regimiento Flechas Azules
|
Ramón Bayés
|
Grupo
Esquiadores
|
J. Benito
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
A.
Brugarolas
|
Destacamento
Palencia Automóviles
|
Mariano
Callís
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Luís
Camprodón
|
Servicio
Nacional de Propaganda
|
Agustín Camprubí
|
Motorista
Ejército Levante
|
Ramón Camps
|
Batallón
Zapadores nº 7 2ª Cía.
|
José Carol
|
1ª Bandera
Cataluña FET
|
J. Casals
|
Sanidad
Militar Cuerpo Urgel
|
Manuel
Casals
|
Cía.
Transmisiones 61ª División
|
Francisco
Casanova
|
52ª
Comandancia Intendencia 6ª Cía.
|
José Catalá
|
División
Mixta Flechas Verdes
|
S. Claveria
|
Parque
Artillería Burgos
|
Segismundo
Clos
|
1ª Bandera de Aragón FET
|
Rafael
Codina
|
Cuerpo
Intendencia 1ª División Navarra
|
Jesús
Codinachs
|
3ª División
Navarra 43ª Cía. Automóviles
|
José
Colomer
|
28ª Batería
Antiaérea 10º Grupo
|
Jesús
Conill
|
Jefatura
Milicias
|
Miguel
Costa
|
1ª Bandera
Cataluña FET
|
Ramón Costa
|
Regimiento
Infantería Granada nº 6 Batallón 145º
|
J. Costa
|
Batallón
Ametralladores C. E. Maestrazgo
|
José Costa
|
Falange
Naval de Baleares
|
José Costa
Castany
|
Teniente
S.G.C.
|
José Cunill
|
Batallón
140º San Marcial
|
R. Cunill
|
4ª División
Navarra. Sección Policía
|
Antonio Dou
|
Jefatura
Sanidad 15ª División C.E. Levante
|
Luís Espona
|
Motorista
E. M. Cuartel General
|
J. Estevez
|
Parque
Automovilismo 5ª Región M.
|
José Febrer
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Miguel
Furriols
|
1ª Bandera de Cataluña FET
|
Jorge
Gamissans
|
Batallón 1º
San Marcial
|
Javier Illa
Bach
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Arturo
Jorba
|
Batallón
Esquiadores 2ª Cía.
|
José Maciá
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
José Maciá
|
Servicio de
Municionamiento
|
Juan Maciá
|
1ª Bandera
Aragón FET
|
Juan
Masrramo
n
|
Sargento
Grupo 65/17 1ª División Navarra
|
M. Noguera
|
Batallón
107º División 105ª
|
Juan
Orriols
|
Grupo de
Esquiadores
|
Juan Pla
|
Batería del
2º Montaña
|
José M. Pou
|
11º Ligero
de Burgos
|
Alberto Pou
|
1ª Bandera
Catalana FET
|
Joaquín
Puigserinanell
|
Automovilismo
VIª Región M.
|
Salvador
Puntí
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Salvador
Puntí T.
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Ramón Riera
|
Teniente
Cuerpo Ejército Navarra
|
Camilo
Riera
|
Capellán
Alférez 5º Regimiento Granada 6º
|
José Riera
Carol
|
Batallón
134º Sicilia 8 1ª Cía.
|
Juan Riera
Rius
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Javier Roca
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
J. Roca
|
Batallón
Zapadores 24ª Cia.
|
Ramón Roca
|
4ª División
Navarra 1er. Batallón Flandes
|
Luís Roca
|
4º Batallón
La Victoria 4ª División Navarra
|
José Rosés
|
Comandancia
Art. 5ª División Navarra
|
José Rovira
|
Chofer de C.G.Q.
|
José Rovira
|
Batallón
Grupo de Regulares Larache
|
Ramón
Saborit
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Manuel
Saborit
|
San Quintín
4ª Cía.
|
Juan
Saborit
|
Batallón
Montaña Flandes 4ª Cía.
|
Miguel
Saborit
|
8ª Cía. de
Carros de Intendencia
|
G. Sans
|
35ª Unidad
Automóviles-Aviación
|
Jaime
Segalés
|
Reserva
General Art. 11ª G. 2ª Batería
|
Luís Serdá
|
5ª Cía.
Sanidad 61ª División
|
Guillermo
Serra
|
Sargento
Tercio Ntra. Sra. de Montserrat
|
Pedro Serra
|
1ª División
Navarra
|
José Serra
Sala
|
12ª
División B. 161º P. M. Madrid
|
Pedro Solá
|
Parque
Artillería Burgos Miajadas
|
José
Tarradellas
|
Cía.
Circulación Zona Vanguardia
|
Tomás Toll
|
4ª Batería
Obuses 11º Regimiento Ligero
|
Agustín
Toll
|
4ª Batería
11º Regimiento Ligero Maestrazgo
|
A.
Vall-llosada
|
División
55ª Automóviles
|
Jaime Vila
|
Parque
Artillería de Burgos
|
Antonio
Vila
|
Regimiento
Transmisiones 2ª Cía. Pardo
|
M. Vilá
|
Tercio
Requetés Ntra. Sra. de Montserrat
|
Joaquín
Vilaplana
|
Brigada
Sanidad 1ª Región
|
José
Vilarrasa
|
Aviación
Nacional 9-G 18
|
Antonio
Ylla
|
19ª Batería
Antitanques 2º Grupo
|
Miguel Ylla
|
6º Grupo
Sanidad Tren Hospital nº 1
|
Relació de desertors i de provables
desertors
|
noms
|
|
Joan Abel Puig
|
desertor
|
Pere Abel Puig
|
desertor
|
Llorenç Alemany Camps
|
desertor
|
Francesc Alemany Camps
|
desertor
|
Fèlix Alier Riera
|
desertor
|
Josep Anglada Jofre
|
desertor
|
Miquel Arara Riera
|
provable
|
Pere Arbós Colomer
|
desertor
|
Agustí Arumí Seuva
|
desertor
|
Llorenç Ausió Comerma
|
desertor
|
Ramon Ausió Comerma
|
desertor
|
Anton Balasch Company
|
desertor
|
Felip Balasch Company
|
desertor
|
Joan Balasch Company
|
desertor
|
Carles Bassas Cuní
|
desertor
|
Ramon Bayés Vayreda
|
desertor
|
Josep Bayot Colom
|
desertor
|
Carles Bertrana Forcada
|
desertor
|
Llucià Bou Costa
|
desertor
|
Miquel Bruguerolas Boixeda
|
desertor
|
Ramon Campà Ylla
|
desertor
|
Pere Camps Coma
|
desertor
|
Jaume Castells Saborit
|
desertor
|
Segimon Claveria Cors
|
desertor
|
Pelai Codina Deordal
|
desertor
|
Rafael Codina Deordal
|
desertor
|
Josep Coll Bardolet
|
desertor
|
Carles Comas Pratsobrerroca
|
desertor
|
Manuel Comella Riera
|
desertor
|
Manuel Conill Sans
|
desertor
|
Josep Cunill Ricart
|
desertor
|
Josep Fabré Sitjà
|
provable
|
Joan Font Farrés
|
desertor
|
Eudald Fontarnau Capdevila
|
desertor
|
Josep Fontarnau Capdevila
|
provable
|
Miquel Furriols Bardolet
|
provable
|
Antoni Garreta Pastor
|
desertor
|
Manuel Garreta Pastor
|
desertor
|
Ramon Garreta Pastor
|
desertor
|
Jaume Genís Rius
|
desertor
|
Josep Genís Rius
|
desertor
|
Joan Grau Sitjà
|
provable
|
Joan Herrero Cunill
|
desertor
|
Josep Macià Pou
|
desertor
|
Ramon Massallera Verdaguer
|
desertor
|
Pere Molas Garriga
|
desertor
|
Josep Oliva Relat
|
provable
|
Jaume Ollich Pons
|
provable
|
Joan Orriols Monset
|
desertor
|
Miquel Parés Alemany
|
desertor
|
Agustí Pla Bau
|
desertor
|
Joan Pla Comerma
|
provable
|
Ramon Pla Bau
|
desertor
|
Martí Pou Fontarnau
|
desertor
|
Lluís Pujol Matavera
|
desertor
|
Joaquim Riera Comella
|
desertor
|
Josep Riera Carol
|
desertor
|
Manuel Riera Comella
|
desertor
|
Josep Riera Comella
|
desertor
|
Xavier Roc Vinyes
|
desertor
|
Ramon Roca Torrents
|
provable
|
Jesús Roses Bergue
|
desertor
|
Josep Roses Bergue
|
desertor
|
Josep Rovira Cuspinera
|
desertor
|
Manuel Rovira Cuspinera
|
provable
|
Anton Saborit Serratosa
|
desertor
|
Miquel Saborit Serratosa
|
desertor
|
Josep Sanglas Caralt
|
desertor
|
Constanti Serra Bardolet
|
desertor
|
Guillem Serra Bardolet
|
provable
|
Josep Serra Franch
|
desertor
|
Miquel Serra Franch
|
desertor
|
Ventura Seva Billaret
|
desertor
|
Antoni Solà Castells
|
desertor
|
Pere Solà Castells
|
desertor
|
Joan Surinyach Salazar
|
desertor
|
Agustí Toll Massana
|
desertor
|
Joan Toll Massana
|
desertor
|
Tomàs Toll Massana
|
desertor
|
Ramon Torrents Rius
|
desertor
|
Joan Tort Crespi
|
desertor
|
Antoni Vall-llosada Costa
|
desertor
|
Ramon Vidal Pietx
|
desertor
|
Jaume Vila Soler
|
desertor
|
Anton Vilà Canyelles
|
provable
|
Josep Vilà Canyelles
|
desertor
|
Miquel Vilà Canyelles
|
desertor
|
Josep Vilarrasa Julià
|
desertor
|
Joan Vinyeta Romeu
|
desertor
|
Enric Vinyolas Muntaner
|
desertor
|
Miquel Ylla Casals
|
provable
|
Joan Ysern Iserns
|
desertor
|
«Habiéndose dispuesto por la superioridad, que los
batallones de retaguardia sean los que intervengan en la recuperación de
prófugos, ruego a Vd. se sirva remitirme una relación detallada de nombres,
apellidos, domicilios y todos aquellos datos que puedan interesar, relacionados
con los individuos de los reemplazos movilizados y que han dejado de hacer su
presentación, para poder efectuar la debida investigación. Salud y República.
Vich, 9 de noviembre 1938.»
Relació de fugitius
|
noms
|
Manuel Abadal Pedrals
|
Joan Abel Sanz
|
Joan Anglada Vilardebó
|
Mario Anglada Vilardebó
|
Manuel Anglada Vilardebó
|
Manuel Anglada Jofre
|
Francesc Arumí Fargas
|
Lluís Arumí Fargas
|
Salvador Baliellas Berengueras
|
Lluís Baliellas Godayol
|
Joan Bansells Riera
|
Fèlix Bertrana Forcada
|
Família Boré
|
Josep Calderó Casanova
|
Francesc Calderó Casanova
|
Anton Calderó Casanova
|
Ramon Calderó Casanova
|
Francesc Campà Soler
|
Francesc Casabosch Pasqués
|
Tomàs Castells Mir
|
Josep Claveras Roca
|
Joan Comella Colom
|
Manuel Comella Mora
|
Josep Costa Rocs i família
|
Esteve Costa Roca
|
Josep Cuspinera Santesmases
|
Joan Dou Blancafort
|
Joan Font Roura
|
Carles Forcada Homs
|
Josep Forcada Homs
|
Manuel Gros Raguer
|
Josep Lasaleta i família
|
Josep Maresch Dou
|
Lluís Massana Masvidal
|
Pere Massana Masvidal
|
Família Miravet
|
Manuel Pladevall Colom
|
Albert Pladevall Colom
|
Carles Pladevall Colom
|
Josep Portavella Serdà
|
Jeroni Portavella Serdà
|
Camilo Porties Vall-llosera
|
Família Pratdesaba
|
Joan Puigcerver Vilaseca i família
|
Jordi Puigdollers Prat
|
Gaspar Pujol Matavera
|
Gonçal Ramon Boada
|
Josep Ricart Fargas
|
Lluís Roca Villaret i muller
|
Lluís Roca Vilardell
|
Josep Rocafiguera Pou
|
Lluís Rocafiguera Vila
|
Pau Rovira Puntí
|
Miquel Rovira Serrabassa
|
Rafael Sala Gallifa
|
Gustau Sans Pedrals
|
Josep Serdà Prat
|
Família Vaquer
|
Lluís Vaquer Riera
|
Joan Vila Tallada i fill
|
Ramon Viñas Comella
|
Relació de regidors durant la revolució
«Don José Sala
Molas, Alcalde Presidente del Ayuntamiento de la Ciudad de Vich,
CERTIFICO: Que en los
antecedentes obrantes en esta Alcaldia, resulta que durante el dominio rojo
actuaron con el cargo de concejales los Sres. que a continuación se relacionan
pertenecientes a los partidos que integraban el frente popular:»
Regidors i càrrecs durant la
revolució
|
|
nom
|
càrrec
|
situació
|
José Aguilar Bruguera
|
|
S. Ramón Baix (afueras de Vich)
|
Felipe Alcubierre Peleato
|
|
detenido
|
Luis Aumatell Casellas
|
Teniente Alcalde
|
fugitivo
|
Manuel Baillo López
|
del Comité rojo
|
fugitivo
|
Luis Balaguer Bonaventura
|
|
residente en Vich, calle S. Pablo 46
|
José Bassols Sala
|
|
domiciliado en Vich, calle de Gurb,
nº 12
|
Juan Bau Comas
|
|
domiciliado en Vich, calle Capuchinos
7
|
Ramón Bosch Simón
|
|
fugitivo
|
Manuel Calafell Galí
|
del Comité rojo
|
fugitivo
|
Miguel Cañellas Mas
|
|
condenado por el Tribunal Militar
|
José Caralt Torrents
|
|
domiciliado en Vich calle Remedio
|
José Carol Arimany
|
|
domiciliado en Casitas Caldetenas,
Vich
|
Ramón Collell Baborés
|
|
fugitivo
|
José Comas Puigcercós
|
|
condenado por el Tribunal Militar
|
Juan Constans Valldaura
|
|
domiciliado en esta ciudad, ctra.
Roda
|
José Dam Teulats
|
Teniente Alcalde
|
detenido
|
Salvador Dordal Bosch
|
Alcalde
|
condenado por el Tribunal Militar
|
Miguel Fábregas Corominas
|
|
fugitivo
|
José Fabregó Verneda
|
|
condenado por el Tribunal Militar
|
José Ferrarons Rovira
|
|
fugitivo
|
Juan Fitó Vilardell
|
|
fugitivo
|
Prudencio Flamenco Medel
|
|
fugitivo
|
Manuel Font Marqués
|
|
fugitivo
|
Carlos Forcada Subirachs
|
|
fugitivo
|
José Franquesa Vidal
|
del Comité rojo
|
fugitivo
|
Francisco Freixenet Alborqués
|
presidente del Comité rojo
|
fugitivo
|
Juan Frexenet Pou
|
|
fugitivo
|
Miguel Gabarrós Vila
|
|
difunto
|
Jaime Jutglar Verdaguer
|
Vice-presidente del Comité rojo
|
fugitivo
|
Enrique Juvany Castells
|
Teniente Alcalde
|
fugitivo
|
Celso Marina Castaño
|
|
fugitivo
|
José Marsinyach Cabanas
|
|
domiciliado en esta ciudad,
c.Capuchinos
|
José Mas Musach
|
|
fugitivo
|
Luis Mulas García
|
|
fugitivo
|
Modesto Nicolau Pujol
|
|
fugitivo
|
José Oliva Fábregas
|
|
fugitivo
|
Ramón Om Berengueras
|
Teniente Alcalde
|
detenido
|
Luis Oms Vallbona
|
|
fugitivo
|
Ramón Padrisa Parareda
|
Teniente Alcalde
|
condenado por el Tribunal Militar
|
Tomás Pastoret Armengol
|
|
domiciliado en Vich, calle c. Nueva
89
|
David Poveda Campoy
|
del Comité rojo
|
fugitivo
|
José Pujadas Casalí
|
|
detenido
|
Jaime Rovira Berenguera
|
Teniente Alcalde
|
detenido
|
Luis Rovira Prat
|
|
fugitivo
|
Pedro Rufí Petit
|
|
fugitivo
|
Ramón Sabatés Vilaró
|
|
fugitivo
|
Luis Sala Relats
|
|
domiciliado en c. Nueva 63 de esta
ciudad
|
Ventura Sala Casals
|
|
domiciliado en esta ciudad Plaza
Vieja 6
|
Mariano Serra Badell
|
Alcalde
|
fugitivo
|
Juan Serra Molist
|
Teniente Alcalde
|
fugitivo
|
Mariano Soler Guitart
|
|
detenido
|
Joaquin Tañá Cividi
|
|
detenido
|
José Vila Rafat
|
|
condenado por el Tribunal Militar
|
Jaime Vilá Moncau
|
Teniente Alcalde
|
fugitivo
|
Francisco Vilá Rovira
|
|
fallecido
|
Luis Vilarnau Berengueras
|
|
fugitivo
|
Andrés Vilaró Molas
|
|
detenido
|
Y a los efectos interesados por el Tribunal de
Responsabilidades políticas, libro la
presente en Vich a veintiuno de Agosto de mil novecientos treinta y nueve.- Año
de la Victoria
______________________
Volem
deixar constància del nostre agraïment, molt especialment i en primer lloc, a M. Teresa Vall-llosada i Casacuberta,
perquè gràcies a ella hem pogut donar a conèixer el dietari, les cartes i les fotografies
del seu pare de durant la guerra.
També el
nostre agraïment a: Manel Alibés i Bassas,
Francesc de Rocafiguera i García, Imma
Franquesa i Serra, Angelina
Verdaguer i Tarrés, Fina Presseguer
i Etxebarria (†), Teresa Llach i
Galilea, Àngela Díez i Tomàs, Francesc Vergara i Linares, Montserrat Costa i Vilatimó, Lluïsa Rovira i Riera, Josep M. Franquesa i Anglada, Domènec Mulas i Díaz (†), Wences Vilar i Nieto, Enriqueta Anglada i d’Abadal, Joan Bach i Casamitjana, Pere Pi i Cabanas.
______________________
Bibliografia
Adillón i Baucells, Miquel. El último soldado del POUM.
Bassas i Cuní, Antoni. La Guerra Civil a Vic:
dietari 1936-1939. Eumo editorial, 1991.
Alemany i Riera, Lluís. Notes de dietari de les penalitats que m’han esdevingut durant el
període de dominació roja en la nostra estimada Pàtria. Exemplar
mecanografiat, s/d.
Cascante Dávila, Luis M. Vicisitudes y vivencias de una peligrosa aventura. Evasión a Francia
(del 26 de enero de 1938 al 1º de febrero del mismo año. Desde “El Raurell”
(Brull) hasta Hendaya. Text mecanografiat, s/d.
Casanovas i Prat, Josep. Quan les campanes van
emmudir. Patronat d’Estudis Osonencs, 1993.
Espona i Bayés, Candi. Entre el roig i el blau.
Memòria de la guerra i altres coses: 1934-1942. Publicacions Abadia de
Montserrat, 2002.
Farrés i Sucarrat, Esther. La repressió franquista a Vic (1939 – 1945). Publicacions del
Patronat d’Estudis Osonencs, 2008.
Marin i Silvestre, Dolors. Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Diputació de
Barcelona, 2004.
Nonell i Bru, Salvador. El laureado Tércio de Ntra.
Sra. de Montserrat. Hermandad Del Tércio de Ntra. Sra. de Montserrat, 1992.
Quibus i Pomar,
Jesús. Misioneros mártires. Gráficas
Claret, 1942.
Reventós, Joan i Reventós, Jacint. Dos infants i
la guerra. Records de 1936-1939. Club editor, 1974.
Reverte, Jorge M. La batalla del Ebro. Ed. Crítica,
2003.
Sanyes i Capdevila, Elisabet. Fotografia històrica
de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Fundació Col·legi Sant Miquel
dels Sants, 2009.
Téllez Sola, Antonio. Sabaté. Guerrilla urbana em
España (1945 – 1960). Ed.Virus,1992.
Les Actes del Ple de l’Ajuntament de Vic. Ajuntament
de Vic, 2006.
Premsa
El Diluvio
L’HoraNova
Sembrar
La Vanguardia
Fonts consultades
Arxiu Comarcal d’Osona (ACOS)
Arxiu Municipal de Vic (AMV)
Arxiu i Biblioteca del Bisbat de Vic (ABEV)
Arxiu de la família Vall-llosada (AFV)
Arxiu de la família Diez (AFD)
Arxiu Carmelites de la Caritat (ACC)
Entrevistes
Miquel Adillón i Baucells, feta el dia 20 de
novembre de 2006. El Brull.
M. Teresa Vall-llosada i Casacuberta, fetes els
dies 1 i 8 de febrer de 2010. Vic.
Abert Manent i Segimon, feta el dia 10 de juny de
2010 (per telèfon). Barcelona.
Àngela Díez i Tomàs, feta el dia 13 de gener de
2011. Vic.
Domènec Mulas i Díaz, feta el dia 12 de gener de
2012. Vic.
Procedència de les fotografies
Família Vall-llosada
Arxiu Comarcal d’Osona. Fons Antoni Vall-llosada
Arxiu Xavier Cateura i Valls
____________________
Publicat a AUSA n. 173. Any 2014.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/282783
Aportem
aquí un cas entre els molts que podríem reproduir, de la “torna” amb que els
franquistes “catalans”, van pagar als que de bona fe van creure que es
respectarien els drets de la nostra terra, llengua, tradicions i costums. Un
d’aquests cassos és el que ens va deixar escrit, en el seu volum de memòries,
en Lluís Espona i Serinanell, referit, a Manel Anglada, germà d’en Joan.
Joaquim Junyent i Subirana, que havia estat detingut
i va ser posat en llibertat el 2 de juliol de 1938. Era germà de mossèn Eduard
Junyent. En una carta del 25 de setembre de 1938, Eduard Junyent, des d’Itàlia,
agraeix a mossèn Gaspar Puigneró, que aleshores era a una parròquia de Salamanca,
els tràmits fets per ajudar al seu germà, i li comunica que aquest va poder
allistar-se com a voluntari de Falange a Olmedo (Valladolid), durant un mes,
fins que va poder passar al Front de Llevant, a la 3ª Bandera de Galícia
[Falange]. Diu també que li recomanen que el seu germà passi a l’exèrcit, cosa
que poden fer els voluntaris de Falange. Correspondència Mn. Gaspar Puigneró i
Bofill (ABEV).
En
el transcurs de l’elaboració d’aquest treball, i a partir de l’empresonament
del pare Vall-llosada, vàrem trobar unes dades sobre el centre de detenció,
presó o preventori, que estava establert a l’antic convent dels caputxins de
Vic, que no ens resistim a transcriure.
L’Auto American Salón, era un garatge de Barcelona,
amb servei permanent en els seus tallers mecànics. Concessionari de Chevrolet,
que, segons la publicitat de l’època, tenien
recanvis legítims de Chevrolet i de Bedford, venda de cotxes usats i de
remolcs.
Es tracta de Joan Font Farrés, del bar “La Constància”,
establiment molt popular que estava situat a la Plaça Major, número 18 baixos,
de Vic. En “Joanet” era un dels cambrers d’aquell bar.
Las Margaritas
era l’organització femenina dels carlistes. Fundada després de la darrera
guerra carlista, per Margarita de Borbó i Borbó, esposa del rei Carles VII.
Durant la Guerra Civil de 1936 - 1939 tenien cura dels hospitals de guerra, del
repartiment de roba, orfenats, etc. Solien anar cobertes amb una boina
vermella, i altres amb una de blanca. Heus aquí un fragment d’una de les
cançons que cantaven les dones de l’organització les Margarites: «Pregonant en
son exemple, / als soldats de nostre Rei / les valentes Margarites / sempre
prompte estarem. / I si els homes, covards, covards / fugen quan perilla Déu,
Pàtria i Rei / en defensa de la nostra bandera / si fa falta morirem».
Llucià Costa i Bosch (Vic, 1883 - 1942). Va ser un
reconegut pintor i dibuixant, a qui la seva ciutat li va dedicar un carrer. Jacint
Costa i Bosch (Vic, 1899 - 1980). Famós pessebrista i poeta, va ser ordenat
prevere el 1924. Acabada la Guerra Civil fou nomenat vicari de la catedral, i
l’any 1944, director de la Casa de Caritat de Vic.
Solé
i Pla, segons es desprèn dels seus escrits, seguint les ordres del conseller
Ventura Gassol, es va traslladar al monestir de Montserrat on hi va arribar el migdia del 22 de juliol,
just abans que hi arribessin uns “incontrolats”, que van dir ser membres de les
Joventuts Llibertàries del barri de La Torrassa, de l’Hospitalet de Llobregat,
disposats a incendiar-lo.
Després
d’enfrontar-se amb aquells homes armats i un cop ensenyats els documents que
portava els quals l’acreditaven com a membre del Parlament enviat pel conseller
Gassol, va procedir a declarar el recinte del monestir “Edifici incautat per la
Generalitat de Catalunya per al servei de les institucions del poble”. Davant
d’això, «els revolucionaris van decidir retirar-se, amenaçant d’anar a Vic.
(...) Des de Montserrat, deixant el monestir amb el destacament que havia
enviat el conseller Espanya, Solé i Pla va veure una fumera que provenia de Vic
i va sortir prest amb els seus acompanyants. Va passar per Moià, on va trobar
un autocar amb “murcians” de Santa Coloma de Gramanet que venien de saquejar
l’església del poble. A la capital osonenca, hi va arribar a les cinc de la
tarda. La catedral cremava, i amb ella les pintures de Josep Maria Sert.
Després de dur a terme diverses gestions amb les autoritats locals, el doctor
va sortir, “deixant-ho mig apuntalat amb agulles”, en direcció a Ripoll, on va
arribar a negra nit. (...)
»L’endemà
al matí va anar a Ribes de Freser i Sant Joan de les Abadesses, on no hagué de
lamentar cap desgràcia. A la tarda va retornar a Barcelona passant, de nou, per
Ripoll, Manlleu
i Vic, on “no es veu més que gent que treu el cap per un portal mig tancat
(...). La vida és morta, allò sembla arran del front”.»
ESCULIES
I SERRAT, Joan. Joan Solé i Pla. Un
separatista entre Macià i Companys. Edicions de 1984, 2011, p. 266-267.
Segons
explica Dolors Marin, citant el testimoni d’Albert Bonet i Marrugat (1894 -
1974), consiliari general de la Federació de Joves Cristians de Catalunya
(FJCC), que aquell dia es trobava a Montserrat on s’hi celebrava una trobada
dels fejocistes de Santa Maria del Mar de Barcelona, diu que «arribaren dos
camions de la FAI de Santa Coloma de Gramanet disposats a cremar-ho tot.» MARIN
I SILVESTRE, Dolors. Francesca
Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Diputació de Barcelona, 2004, p.
167-168.
Aquesta
versió coincidiria amb el què ens va explicar Miquel Adillón. Suposem que
aquells “incontrolats”, que van dir anirien a Vic, van marxar de Montserrat
abans que ho fes el doctor Solé, que encara hi va restar una bona estona
després d’entrevistar-se amb l’abat Antoni Maria Marcet i d’haver disposat una
sèrie de mesures de seguretat, tant pels edificis com pels religiosos i seglars
que es trobaven allà. També podria ser que els homes armats, que segons Adillón
eren de Santa Coloma de Gramanet, i que el doctor Solé i Pla es va trobar a
Moià, es trobessin a Vic amb els que havien arribat des de Montserrat. Sigui
com sigui, el que està clar, és que els incendis i destroces perpetrats els
primers moments de la revolució a molts pobles de la demarcació de Barcelona, generalment
van ser obra de gent vinguda de fora, especialment de l’entorn de la capital
catalana. Més tard, els actes de saqueig i assassinats sovint foren dirigits i/o
perpetrats per veïns de les mateixes poblacions.
QUIBUS I POMAR, Jesús. Misioneros mártires. Gráficas Claret, 1942, p. 244.
Es tracta de Salvador Llorens i Muns (Centelles, 1899 - Vic, 1936). En les “Declaracions de defunció i
servei funerari”, es fa constar que era solter, que va morir d’accident, i que
va ser enterrat de beneficència a terra, el dia 25. (AMV).
Mossèn Lluís Alemany i Riera (Vic, 1904 - 1990).
Ordenat prevere el 1930, va ser beneficiat de la catedral. Mn. Alemany va
deixar escrit un dietari on, el 12 de gener de 1938, hi va escriure que, mentre
uns militars buscaven un soldat desertor, fill de la casa de Vic on es trobava
de visita juntament amb el franciscà Pare Marcet, en un moment de descuit
d’aquells, Alemany i Marcet, aprofitaren: «... per treure’ns de les butxaques
les coses que ens podien comprometre (...) i papers plens de noms, perquè ell i
jo ens dedicàvem a buscar cèdules velles de persones difuntes i canviàvem els
noms i oficis i edats per donar-les a desertors, capellans i emboscats (...).» ALEMANY
I RIERA, Lluís. Notes de dietari de les
penalitats que m’han esdevingut durant el període de dominació roja en la
nostra estimada Pàtria. Exemplar autògraf i inèdit.
En Pere Pujadas va ser un d’aquets joves. Militant de
la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), de Sant Boi de Llobregat,
en les seves memòries, escriu sobre els dies que va passar amagat en una casa
del Brull. Després d’arribar a Vic, on només coneixia en Josep Franquesa, el
mestre que havia tingut a l’escola, aquest li va buscar una masia on poder-se
amagar uns dies abans de poder passar la frontera cap a França. «Convinguérem anar a una masia del Brull, al
Montseny. A la tarda, tot xano-xano, marxem cap allà dalt amb en Lluís, cap de
casa de la masia de la Sala i jo, amb uns quants llibres que don Josep
[Franquesa] m’entregà per llegir durant les previsibles llargues hores que
m’esperaven, tot arribant a la casa a mitjanit. (...) Al cap d’un mes de fer
vida montsenyenca a la masia, la policia de Vic ens visità, ens feu un registre
i s’emportà detinguts dos sacerdots felipons i també dos joves de lleves. (...) Aleshores posàrem
fil a l’agulla per poder enrolar-me en alguna expedició que el Pere de la Pipa organitzava, per passar fugitius per la
frontera, ajudat amb guies.»
Per
aquestes memòries, també ens assabentem que a la primeria del mes de juny de
l’any 1938, uns cinc-cents policies van fer una gran batuda pel Montseny, que
duraria fins a mitjans de setembre, buscant joves, en edat militar, que estaven
emboscats per aquell massís.
Precisament referit-se al front de Terol, en
Salvador Puntí, el 24 d’abril de 1938, va donar aquesta notícia al que havia
estat director de la Casa de Caritat de Vic, mossèn Gaspar Puigneró i Bofill,
que havia marxat de Vic, a la primeria de 1937, cap a la zona blanca: «Hace un par de
meses que el ejército nacional en el frente de Teruel cogió preso a Isidro
Franquesa, de la calle San Pedro, de Vich. Diez vigatones firmaron un documento
en el cual lo hicimos
culpable de muchas calamidades actuales. Suponemos que se ha hecho justicia.» De fet el vigatà, veí del carrer St. Pere, Isidre
Franquesa i Sala, militant d’ERC i membre de Comitè Antifeixista de Vic, que
havia estat un dels signants de l’editorial del diari Hora Nova, titulat “Prou sang”, publicat el 8 de maig de 1937, amb
motiu dels Fets de Maig ocorreguts a Vic, estava enquadrat al XXIè Cos de
l’Exèrcit, 27a Divisió, 122a Brigada Mixta, Cia. d’Ametralladores. En un
comunicat del febrer de 1938 es donava per desaparegut en unes operacions de
guerra a Pancrudo, a la demarcació de Terol. Va ser afusellat a Pamplona.
Segurament va ser un més dels vigatans detinguts a la Serra Palomera, Terol,
com Josep Vila i Verdaguer, detingut l’11 de març de 1938, concentrat a
Pamplona, enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro i, d’allà, a un
batalló de treballadors d’Astúries, on va morir.
