Els dietaris
personals
La veritat es corromp
tant amb la mentida
com amb el silenci. Ciceró.
Des de fa uns
anys hi ha hagut un creixent interès per la recerca, l’estudi i la publicació
de dietaris personals que expliquen en primera persona els fets de la nostra darrera
Guerra Civil.
Una cosa són els
documents oficials sobre aquells mesos de revolució i guerra, o bé les memòries
de dirigents polítics i militars d’ambdós bàndols enfrontats, i una altra és
l’estudi dels fets viscuts i exposats en els dietaris personals, tant dels que
van combatre al front com dels que van viure la guerra des de la rereguarda en
pobles o ciutats, sent emboscats o estant detinguts.
 |
| Dietari de Gaspar Puigneró |
Els dietaris són
una de les millors fonts per ajudar a comprendre els esdeveniments d’aquells
anys, ja que tenen com a mèrit el fet d’haver estat escrits a mesura que els
fets relatats s’anaven succeint, evitant així les trampes de la memòria, com
sol passar a vegades en els relats memorialistes, i no traint allò que realment
se sentia i es pensava al mateix instant en què es vivia. Perquè, com diu
Kapuscinski, “les persones recorden allò que volen recordar i no el que ha
succeït en realitat, ja que cada individu la tenyeix (la història) del color
que més li convé i prepara la seva pròpia barreja en el seu gresol particular.”
Ben segur que existeixen
molts dietaris personals escrits durant la guerra, avui encara anònims i
desconeguts, guardats en un calaix o en una capsa entre fotos, cartes i records
carregats de velles històries de vida. Aquestes cròniques personals són apunts
frescos, sincers, d’una veracitat que brolla de la profunda experiència
viscuda, sense pretensió de fer-ne una redacció literària per a ser publicats i
que constitueixen una molt valuosa font de coneixement històric.
Massa sovint,
però, aquests testimonis són fora de l’abast dels historiadors, ja que resten confiscats
pels familiars de qui els va escriure, per una espècie de pudor malentès. A
vegades fins i tot són destruïts, demostrant així molt poca sensibilitat i
respecte amb el llegat del seu antecessor, sense pensar tampoc en el seu valor
per a la història local.
Potser caldria
pensar que si l’autor d’un dietari després de la feina de deixar fixats, negre
sobre blanc, per a no oblidar les seves vivències i records més íntims, els ha
guardat al llarg dels anys sense destruir-los, deu ser per alguna raó. I una podria
ser la de voler deixar un testimoni dels fets d’una època, una evidència que
pugui servir per ajudar a entendre el temps confús que li va tocar viure a ell
i a la seva generació.
És a través dels
dietaris que poden veure la llum, que ens assabentem tant de les petites coses
que succeïen, com d’alguns fets generals més destacats, àdhuc dels pensaments,
angoixes, pors i il·lusions més pregones de llur autor.
Perquè aquests
dietaris res tenen a veure amb els que s’escriuen en la tranquil·litat de la
monotonia quotidiana, per a vanitat personal o com exercici d’afició literària,
ni tampoc cal buscar-hi una acurada anàlisi del que està succeint davant els
ulls de qui escriu, sinó la frescor del relat dels moments més difícils de la
vida d’una persona, com ho són els viscuts durant una guerra.
 |
| Una pàgina del dietari del vigatà Antoni Vall-llosada |
Aquests
escriptors anònims són els desconeguts de la gran història, una disciplina que
no ha tingut gaire en compte aquests notaris sense nom que aixecaven acta en
una senzilla llibreta dels fets no oficials, de les coses de cada dia que
passaven al seu voltant, dels petits detalls, d’allò que no apareix mai en la
història oficial.
Sortosament d’uns
anys cap aquí han vist la llum diversos dietaris personals que ens aporten una
visió diferent dels fets ocorreguts als pobles i ciutats allunyats del front, i
també dels de dins del camp de batalla.
A Osona hem
tingut la sort de veure’n publicats diversos, com el d’Antoni Bassas, Mn.
Gaspar Puigneró, Sebastià Buxaderas, Antoni Vall-llosada, per citar-ne només alguns, i n’hi ha d’altres
que sabem que estan a punt de ser publicats, com el de Joan Reixach, Jordi
Anglada, Josep M. Viñas, Salvador Puntí, etc.
Aquests petits
tresors guardats en la intimitat familiar, no es poden perdre ni menystenir, ja
que són una inestimable font per a qualsevol que vulgui endinsar-se en la
quotidianitat de la gent senzilla de qualsevol poble enmig d’una guerra o d’una
revolució.
Els dietaris personals ajuden a conformar
les nostres històries locals i/o comarcals, contraposant informació i alhora
complementant-la, i contribuint d’aquesta manera a entendre els grans fets d’un
país, com ho són els de la nostra darrera Guerra Civil.
Publicat a El 9Nou el 13 de febrer de 2015.
Publicat a El 9Nou el 13 de febrer de 2015.
