La importància dels dietaris de la Guerra Civil

La importància dels dietaris de la Guerra Civil

Jornada Memòria Històrica d’Osona. Vic, 26 de maig de 2017

«Davant d’una societat complexa com l’actual, immersa en una dinàmica de canvis constants i mutacions profundes, i en la qual parlem contínuament de processos de globalització i mundialització, sorgeixen nombroses manifestacions de naturalesa diversa que reivindiquen el fet individual i el culte a la memòria, individual i col·lectiva». (Joan Prat)

     Per això avui és fa aquest acte, per recuperar i reivindicar la nostra memòria col·lectiva i també la d’aquells que amb la seva vida van deixar empremta en les pàgines de la nostra història recent, moltes encara per escriure. Per aquesta raó parlaré sobre la importància dels dietaris personals que ens apropen a una experiència vital única, viscuda durant aquells anys tràgics de 1936 a 1939.

     Un fet freqüent és que un cop retornats vius a casa, aquells que la sort o el destí els hi ho va permetre, la majoria no van voler parlar del que havien passat al front. Els familiars no van saber mai, si ho gosaven preguntar, què havien fet al camp de batalla durant tots el mesos que va durar la guerra. Tampoc sabien de l’existència d’un dietari o d’unes memòries.

     La majoria dels que he anat transcrivint, van ser trobats per casualitat i molts anys després de la mort del seu autor. Almenys això és el que em van explicar les persones que em van fer arribar dietaris.

     Molt sovint qui m’ha deixat llegir i publicar els escrits d’un familiar, m’han explicat que va ser quan va traspassar qui els havia escrit que es van assabentar de l’existència d’aquell quadern que restava guardat en un calaix, al fons d’un armari o en una capsa entre fotos, cartes i records carregats de velles històries de vida. I és que després de quasi tres anys de guerra i de la repressió que la va seguir, ningú volia parlar dels patiments passats i la por era present arreu. Bo i els anys transcorreguts des d’aquell 18 de juliol, encara avui dia en les entrevistes em trobo amb persones que no volen explicar allò que saben, i al contrari, d’altres em diuen que, donat que aviat es moriran, això pensen, han decidit parlar.

     Avui que ja queden ben pocs combatents vius que ens puguin parlar de les seves vivències en aquell enfrontament armat, aquests dietaris també ens ajuden a conformar les nostres històries locals, contraposant informació i alhora complementant-la amb documentació fiable, contribuint d’aquesta manera a entendre els grans fets d’un país, com ho són els de la nostra darrera guerra.

     Viure una guerra, i encara més una guerra civil com la que es va viure aquí ―per cert, un país massa acostumat a viure guerres civils, sinó pensem en les tres carlinades― deu marcar de per vida a les persones que d’una forma directa l’han hagut de patir, sigui a les trinxeres, a la presó, estant amagades, etc. Una prova d’això com dic, és que la gran majoria d’elles un cop acabada la guerra no van voler parlar del que havien viscut, guardant un eloqüent silenci a casa seva i amb els seus, un silenci de cementiri com l’ha definit algú.

    

La memòria

     Walter Benjamin diu que: «La memòria obre expedients que el dret o la història donen per cancel·lats».

     Quants de nosaltres hem preguntat als nostres pares o avis, sobre què van fer durant la guerra civil, què feien o com la van viure. I quants no han tingut el silenci per resposta, el “no me’n recordo”, o el “ja fa massa anys d’allò”... o bé respostes confuses, o fins i tot un xic estranyes, com allò que sovint diuen aquells que van ser al front, de: “jo no vaig disparar mai ni un tret”, i que hem escoltat moltes vegades.

     Hem vist com això de parlar de recuperar el que se’n diu Memòria Històrica, causa alarma en certs sectors, malestar o rebuig en d’altres, fins i tot por en alguns... Durant la Transició, una transició tutelada pels militars que van guanyar aquella guerra, es deia: “no és moment de mirar el passat”, i ara sentim a dir: “ja ha passat massa temps”, o “no hi ha diners”. Crec que tot plegat ens demostra que el passat, aquest passat més immediat, com és la nostra darrera guerra mal anomenada civil, encara no és passat, perquè si realment fos passat, ara mateix aquesta jornada no es faria i, evidentment, no en parlaríem.

     Quan hi ha causes de violència, com durant una guerra civil, hi ha moltes pèrdues: morts, desapareguts, empresonats, exiliats, espoliats, torturats, etc. Això afegit a la por, a aquell silenci espès i greu per no poder parlar del dolor, passat o present. Una situació que no és només personal, sinó col·lectiva, ja que la repressió que va seguir a la guerra, va impedir també poder parlar obertament del dolor sofert, del patiment passat, és a dir, de les emocions sentides. Ja qui diu que el dolor queda congelat a través de generacions.

     Perquè massa sovint la repressió i la censura, com també la autocensura, ha estat transmesa de pares a fills, potser inconscientment, ja que a vegades, com expliquen els psicòlegs, en el nostre inconscient hi ha quelcom de l‘inconscient dels pares, en aquest cas dels que va patir la situació traumàtica d’una guerra civil, i això s’absorbeix de petits.

     Lacan deia que “l’inconscient reprimit és la memòria del que oblidem”.

     Cal, doncs, trencar el silenci. Parlar. I una manera de donar veu als que ja no hi són, és a través del que ens van deixar escrit, ja que també allò pot permetre cert alliberament a la família o a la mateixa societat.

     Què va impulsar a tants combatents anotar allò que veien, allò que vivien... No ho sabem. No deuria ser pas una distracció escriure en aquelles circumstàncies. Per què ho van fer, doncs? Volien deixar-nos un testimoni? A qui? Als seus fills? A la seva societat? Sigui com sigui nosaltres avui podem llegir aquelles experiències de vida, expressades en paraules, que a banda d’aportar coneixement d’aquella època concreta, claus per entendre aquell conflicte armat a nivell personal i social, de les que possiblement la seva difusió pot ajudar a alliberar o alleujar molts sentiments continguts de tantes persones, com també ajudar a entendre el nostre present.

     Potser aquell silenci imposat i acceptat durant la llarga travessa de la dictadura va ser necessari per a algunes persones per a poder sobreviure. Segurament va ser així. I per fer-ho calia callar perquè ni la seva vida passada, ni res, perjudiqués tampoc ni als fills ni a la família.

     Hi ha testimonis d’aquells anys de la dictadura que manifesten que ells tenien com dues vides, que era com ser dues persones alhora. A casa parlaven sobre allò que havien patit a la guerra, o a la presó, però al sortir al carrer, al lloc de treball, eren uns altres, havien de transformar-se, havien de representar aquella normalitat aparent i grisa. També havien de sobreviure. Però ara ja no cal allargar aquell silenci. Ara tenim l’obligació històrica de fer sentir la veu dels que van haver de callar durant tant de temps.

     Parlar i treballar per a la recuperació de la Memòria Històrica no té res a veure, crec que és prou clar, ni amb un sentiment de revenja, ni amb voler passar comptes amb ningú, en tot cas només amb la nostra memòria col·lectiva i potser amb la nostra història personal.

     Encara queden massa preguntes per respondre, massa fets per aclarir, massa noms sense cognoms, massa morts anònims, massa ossos per recollir i enterrar dignament. Massa dol per passar.

     En el Memorial “Passatges”, que hi ha a Portbou, dedicat a Walter Benjamin, s’hi pot llegir:

«És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom». 

Els dietaris, aquests retalls de vida.

     Diuen que és el passat el que ha de parlar, no un intermediari, com pot ésser l’historiador, ja que aquest ha de comprovar, interpretar, contraposar i completar la informació d’aquells documents o informacions orals que li arribin. ―Documents, cal dir-ho, moltes vegades fora de l’abast dels investigadors, degut a que Espanya té una de les lleis més restrictives pel que fa a l’accés a arxius oficials―, però això no vol dir pas que no sigui imprescindible la tasca de l’historiador, tanmateix si no parlessin les persones, els seus escrits o els documents, quina història hi hauria? D’aquí la importància de la recuperació de les memòries orals o / i escrites.

     Els dietaris o memòries, ens ofereixen a banda de conèixer amb més detall uns fets concrets, una oportunitat per acostar-nos a unes vivències personals úniques, ja que cada dietari és l’experiència d’una vida. Úniques perquè només ens parla llur autor, d’allò que ha vist, del que ha gaudit o patit, de les seves sensacions o emocions, pors, angoixes i sentiments que allò viscut li ha fet sentir.

     Així alguns d’aquells combatents, d’un i altre bàndol enfrontat, que convivien cada dia amb la mort, van voler escriure, dia a dia, o cada vegada que els hi era possible fer-ho, des del front en unes condicions molt difícils, allò que estaven vivint, potser perquè aquell exercici d’escriure els ajudava a poder subsistir entre el perill de la pròpia mort, i qui sap si perquè davant de la possibilitat de no poder tornar a casa, tal vegada fossin aquelles notes, que algú podria trobar si moria, les que encara parlessin d’ell a la seva família.

     D’altres van començar un memoràndum diari des del primer moment de la seva volguda reclusió o evasió per salvar-se. Hi ha qui va voler anotar la seva vida en unes condicions de privació de llibertat, o qui deixà escrit les dificultats de la ruta feta a peu pels Pirineus que el portaria a l’exili. També hi ha qui, després que tot acabés, fos un dels vencedors o un dels vençuts, rememorà davant el paper aquells jorns passats, potser ajudat per unes escadusseres notes apuntades en una petita llibreta o tros de full, on havia anotat dates o llocs, ja que els noms de persones he trobat que sovint són un espai en blanc en el relat, a vegades però afegits en una posterior transcripció del manuscrit.

     Gràcies a tots ells, avui podem entendre més bé què van suposar aquells fets per a les persones que els van viure, ja que la majoria d’aquelles llibretes, quaderns o agendes que portaven a sobre, o la correspondència que enviaven o rebien, ens parlen, a partir de la seva mirada personal i de la seva escriptura sovint malgirbada, no de les grans batalles, no de les tàctiques de guerra, no d’estratègies, no de generals invictes, sinó que aquelles lletres són fetes i ens parlen d’homes senzills que poc abans es dedicaven a la seva feina i a la família, i que van haver de marxar de casa per agafar un fusell o per a salvar-se d’una possible mort.

     I potser caldria pensar que qui va escriure i guardar durant anys les seves notes o correspondència, sense destruir-ho, ho va fer per voler deixar un testimoni que pogués servir per entendre, als que vindrien després d’ell, el temps confús que li va tocar viure.

     Una cosa és l’estudi i la publicació de documents oficials sobre aquells mesos de revolució i guerra, o bé de les memòries de dirigents polítics i militars d’ambdós bàndols enfrontats, i una altra els dietaris personals, que també són una de les fonts per ajudar a comprendre millor els esdeveniments d’aquells dies convulsos,  doncs tenen l’interès i el mèrit, d’haver estat escrits a mesura que els fets relatats s’anaven succeint, sense cap intermediari que els ho expliqués, i evitant així les trampes de la memòria, com passa a vegades en els relats memorialistes.

     Com diu Kapuscinski: «Les persones recorden allò que volen recordar i no el que ha succeït en realitat, ja que cada individu la tenyeix [la història] del color que més li convé i prepara la seva pròpia barreja en el seu gresol particular».

     Perquè aquests dietaris res tenen a veure amb els que s’escriuen en la tranquil·litat de la monotonia quotidiana, per a vanitat personal o com exercici d’afició literària. Tampoc cal buscar-hi una acurada anàlisi del que estava succeint davant els seus ulls, perquè no tenen, generalment, cap pretensió de redactar una anàlisi històrica o ideològica, sinó que en aquests relats s’hi sol trobar el batec vital que sovint es desprèn de les persones que viuen un dels moments més difícils de la seva existència, on està en joc la pròpia vida i la dels seus, bo i que estiguin a la rereguarda.

     Solen ser unes notes fresques i espontànies, sorgides d’una pregona experiència, que per elles mateixes constitueixen una valuosa font de coneixement històric, un coneixement que també aporta llum a fets locals que no es poden trobar en cap document oficial o comunicat de guerra.

     Aquests escriptors anònims sens dubte són els desconeguts de la “gran història”. Aquests notaris sense nom aixecaven acta en una senzilla llibreta dels fets no oficials, de les coses que cada dia passaven al seu voltant, dels petits detalls, d’allò que no apareixerà mai en els llibres d’història.

     No cal dir que aquelles notes, escrites dia a dia, necessiten per a ser publicades contrastar-les amb el que ja sabem gràcies a investigadors i historiadors.

     Cal que recuperem la memòria, però aquesta necessita la paraula. És hora que posem fi al silenci i a les ombres d’un passat que pesa com una llosa sobre la història comuna del nostre present. Fins que no es faci aquell dol tants anys ajornat, aquest país no podrà afrontar els reptes que té davant seu per a construir un nou país veritablement democràtic, just, solidari i lliure.

     Perquè, com deia Ciceró: «La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci».