Francesc
Pujols al Montseny.
Cartes a Joan Maragall i a Josep Pijoan.
―In
memoriam Víctor Serra i Raventós (1939-2013)―
«Poesia és dir bellament les coses; i dir-les
bellament és anunciar la visió que un tinga de Déu en elles». J. Maragall
Francesc Pujols i Morgades (Barcelona,
1882 - Martorell, 1962), va ser un escriptor de temes de filosofia, ciència, art,
novel·la, teatre, poesia, i també periodista. Col·laborador a diverses
publicacions, com Pepitu, del qual va
ser-ne un dels fundadors, El Poble Català,
La Publicidad, Vell i Nou, Las Notícias,
Mirador, L’Esquella de la Torratxa, entre altres.
Com a poeta va guanyar la Flor Natural als
Jocs Florals de Barcelona de l’any 1903, amb el poema “Idil·li” on s’hi pot
apreciar la influència de Joan Maragall, amb qui va tenir una relació amistosa
i intel·lectual. Publicà un únic llibre de poesies que va titular El llibre que conté les poesies de Francesc
Pujols (1904),[1] per al
qual el poeta Joan Maragall en va escriure un pròleg.
Compta amb una extensa bibliografia entre
la que destaca el seu llibre Concepte
General de la Ciència Catalana (1918); un assaig que tingué gran ressò fou La visió artística i religiosa de Gaudí
(1927). A més cal esmentar que va idear un corrent nou de la filosofia que va
denominar Pantologia.
Freqüentà les tertúlies d’Els Quatre Gats
i fou membre de la Junta de Museus de Catalunya, així com secretari de l’Ateneu
Barcelonès.
Acabada la Guerra Civil Espanyola va exiliar-se
a Prada de Conflent, acollit per Pau Casals, per després traslladar-se a Montpeller
on hi arribà a finals de juliol de 1939. Quan va tornar a Catalunya, l’any
1942, va ser empresonat a la Model. Aconseguida la llibertat al cap de poc
temps, s’instal·la a la Torre de les Hores, a Martorell, casa que havia estat
ocupada i saquejada durant la guerra. Una
vivenda que es convertí en el seu refugi i santuari, on hi va passar la
convalescència d’una tuberculosi contreta el 1956, i on també hi va morir el
febrer de 1962.
 |
| Francesc Pujols |
D’ell és aquella cèlebre “profecia” segons
la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de
la veritat: «Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els
seran pagades (...) i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui
fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser
català que milionari».
Per les cartes que publiquem sabem que quan
va decidir conèixer el Montseny va instal·lar-se a Viladrau. Això va ser l’any
1903 quan hi va anar a passar uns dies d’estiu i des d’on va enviar unes missives
al poeta Maragall[2] explicant-li
les excursions que feia al Matagalls, Sant Marçal, Sant Segimon, etc. Pujols tenia
en gran estima a Joan Maragall i ho manifestava d’aquesta manera: «Va ser el meu mestre en ciència, en poesia, en política».
Potser va
voler conèixer aquells paisatges per indicació o influencia d’aquell
“enlluernament per la llum del Montseny” de que parlava Maragall després de la
seva primera estada dalt d’aquelles muntanyes. O potser va ser el seu “amic de
l’ànima”, Pijoan, que passà tant de temps vivint prop del pla de la Calma, al
mas la Figuera,[3]
qui el va convèncer de conèixer aquells cims.
En
aquestes cartes veurem que Pujols també ens en parla de Josep Pijoan[4]
amb el qual l’unia una forta amistat. Aleshores
ell tenia vint-i-un anys i Pijoan vint-i-quatre. Eren dos joves lletraferits,
plens de vida, que a banda d’explicar les seves passejades per indrets
montsenyencs, tenen la necessitat de transmetre els sentiments i les reflexions
experimentades davant una natura exuberant als ulls d’aquests barcelonins
“malalts” de poesia, tal com es reflecteix a les seves cartes.
Maragall, en una carta del mes d’octubre
d’aquell any de 1903, adreçada a Josep Pijoan, ens explica que Pujols l’hi
havia portat «un protocol enorme de versos, dient-me si em
semblava que n’hi hauria prou per a fer-ne un tomo. Almenys se’n poden fer tres
o quatre. Ademés de lo que ja tenia, aquest estiu ha escrit bàrbarament».[5]
D’aquets versos, alguns inspirats al Montseny, va néixer el seu llibre de
poesies ja esmentat.
Hem cregut convenient, a banda de
transcriure les cartes de Pujols a Maragall que fan referència a la seva estada
al Montseny, incloure-hi també algun fragment de les cartes d’aquest responent
a les del seu jove amic. A l’Arxiu Joan Maragall es conserven tretze cartes de
Pujols escrites entre els anys 1903 a 1907, a cada una de les quals deuria
respondre el poeta de la “paraula viva”, si bé només se n’han recuperat cinc.[6]
A l’hora de transcriure aquestes missives ho
hem fet d’acord al català normatiu, corregint-ne els aspectes ortogràfics,
respectant però el vocabulari emprat.
Us deixem amb les impressions i pensaments
recollits al Montseny per aquest català singular, per definir-lo d’alguna
manera, si és que es pot arribar a definir Pujols amb un sol mot. O potser millor
deixem que sigui el gran periodista Josep M. Planes qui ens el retrati: «Quan
temps a venir, els homes s'encarin amb l'obra neta i pelada de Francesc Pujols
i hagi arribat l'hora de jutjar el valor i la potència intel·lectual d'aquest
gran home, no sé pas quin serà el fall de la posteritat. Per a mi, i suposo que
per a molta gent, Pujols és un enigma. L'únic que veig clar és el seu
temperament de poeta. Però, tant li fa: ambiciós, desconcertant, estrafolari,
Francesc Pujols és una glòria de Catalunya. Com a català, em sento orgullós que
aquest home hagi nascut al meu país».[7]
Per la primera carta que transcrivim ens
assabentem que, Pujols, a Viladrau s’hostatjava a ca la Rita,[8]
des d’on exposa la seva impressió del poble i de la fonda així com de la visita
que va fer a la Sala, lloc de naixença del famós bandoler Serrallonga. També de
com va gaudir amb el paisatge que es va trobar anant de l’estació del tren de
sant Miquel de Balenyà fins a Viladrau. En aquesta primera carta observem com
enveja i admira la vida d’aquells que han nascut i viuen al Montseny rodejats
de tanta naturalesa, i a la vegada els sentiments que li genera aquesta visió: «...me sento trist no de ser aquí, sinó per haver-me sigut lluny tota la
vida».
 |
| Estació de Balenyà-Tona-Seva |
En la segona carta, Pujols parla sobre uns
viatges de Pijoan i de Maragall. Del primer, explica que anava a passar una
temporada a Itàlia per aprofundir en els seus estudis d’art, i del segon sobre
la intenció que tenia d’anar a prendre les aigües a un balneari de Cauterets.[9]
De com va anar a Santa Fe i de com la boira li va privar de pujar al turó de l’Home
i a les Agudes, i també que va assistir a missa a Sant Marçal, i de la “soledat
hermosa” de les muntanyes ―com recorden
aquestes paraules aquelles altres maragallianes: “Ai! altes soletats, que en
sou, de dolces”―. Més endavant, en una altra carta, veurem com torna a esmentar
alguna de les idees expressades per Maragall en la poesia “Del Montsey”, inspirada
al pla de la Calma, i que havia estat publicada a la revista I·lustració Catalana, el mes de juny de
1903.
També explica
que a l’endemà vol pujar al Matagalls i anar al Gorg Negre, i anota uns versos
escrits tot pensant en l’amic comú, en Pijoan. Anuncia que a primers d’agost
serà a Barcelona i que més tard anirà a la casa que té a Martorell. A Viladrau
troba l’alcalde de Vic, que hi passa uns dies, i que li facilita poder visitar
el Museu Episcopal, tancat arran d’un robatori recent.
I és que
la nit del 26 al 27 de juny d’aquell any de 1903, hi va haver un important furt
al museu vigatà, emportant-se els lladres unes dues-centes cinquanta-quatre
peces, entre monedes i altres objectes. A partir d’aquest fet la junta del
museu va decidir restringir les visites al públic en general i contractar un
conserge que tingués cura del que s’hi exposava, ja que fins aleshores eren
seminaristes els qui se n’encarregaven.[10]
En la mateixa carta, Pujols esmenta a
Virgili i demana a Maragall que li digui a Pijoan que quan aquest visiti a
Itàlia la tomba del poeta llatí, li faci saber que: «... en
la gran Catalunya hi ha un pobre enamorat que ha viscut un dels seus grans
versos». Aquí es refereix al vers del poeta llatí:
Incipe, parve puer, risu cognoscere
matrem.[11]
I s’acomiada de Maragall desitjant un prompte retrobament amb aquell amb qui es
va “trobar cercant la Bellesa a las palpentes”.
La tercera carta, aquesta escrita ja des
de la Torre de les Hores,[12]
on va residir tant de temps, però que reproduïm per fer referència encara als
dies passats al Montseny, Pujols li confessa l’amor que sent pel seu poble,
Martorell, com des de casa seva pot contemplar Montserrat i el Montseny, com
l’omple el record del que ha vist a dalt d’aquells cims, Matagalls, Sant
Segimon..., i com sent la necessitat d’escriure sobre allò viscut, sobre allò
experimentat. També li confessa que té el desig de tornar a visitar la muntanya
de Montserrat i pensar en fra Garí.[13]
Aprofita aquesta carta per transcriure a
Maragall una llegenda sobre la Font de les Tres Malaltes, que després convertí
en poesia, que inclouria al El llibre que
conté..., i de la que el músic Jaume Arnella en va fer una adaptació
musical. Sembla que aquesta font de Martorell ja existia allà cap el 1400, i
Pujols va voler inventar una llegenda al seu entorn, en la qual gràcies a
l’aigua fresca que hi raja, tres noies cegues poden tornar a veure-hi.
També podem llegir com a finals de juliol
va fer una excursió a Sant Segimon, on visità al pintor Marià Pidelaserra[14]
que hi passava un parell de mesos després d’una estada de dos anys a París i de
fer una exposició a la Sala Parés de Barcelona, però que decebut per la crítica
que va rebre, va decidir marxar de la capital per un temps, aïllant-se a l’esmentat
antic monestir.
Paga la pena parlar una mica d’aquest artista
i de l’exposició que va fer amb les teles que va pintar al Montseny, així com
del paper d’en Pujols en dita mostra. Va ser ell qui el va convèncer que al
tornar a Barcelona podria exhibir a l’Ateneu Barcelonès les teles que estava
pintant al Montseny. I així va ser, l’exposició es va poder visitar del 25 de
novembre al 6 de desembre d’aquell mateix any 1903. Diuen que no va vendre cap
obra i que tampoc aquesta vegada la crítica s’hi mostrà favorable, segurament
per no entendre aquella relativament nova tècnica de la pintura anomenada “puntillisme”.
El 2 de desembre, a l’Ateneu, Pujols va
llegir unes paraules, sota el títol de “Els
quadros d’en Pidelaserra”,[15]
on explicava les seves impressions sobre la pintura del seu amic i recordava la
trobada a Sant Segimon.
Deixem que el mateix Pujols ens expliqui
com va anar el fet que fos ell qui presentés l’obra de Pidelaserra. «En
l’exposició de l’Ateneu presentava una trentena de quadres on predominaven els
paisatges del Montseny, pintat amb una tècnica puntillista que feia puntes, per
jugar amb els mots, a la de Van Gogh, tan airejada i matisada que jo vaig poder
dir, durant la meva conferència, que amb aquell arbre, arrencat de la serra amb
arrels i tot, Pidelaserra s’havia pintat a ell mateix. Devia ser tan espontània
la meva fervor per aquest pintor que, malgrat la timidesa natural en un jove
d’escassa preparació artística, vaig arriscar-me a demanar permís a la junta de
l’Ateneu perquè em permetés de comentar públicament els quadres exposats; de
manera que puc dir que em vaig invitar jo mateix. Com era d’esperar, vaig ser
complagut, però el nom deia tan poca cosa a la gent que només van venir a
escoltar-me una dotzena curta d’ateneistes».[16]
 |
| Joan Maragall |
Volem
fer notar que Maragall, que aleshores presidia l’Ateneu, havia titulat el seu discurs
de pressa de possessió, fet el 15 d’octubre de 1903, “Elogi de la paraula”,
basat en la teoria que ell anomenà com de la “paraula viva”, que precisament va
acabar de conformar durant les estades que va fer al Montseny la tardor de1902
i la primavera de 1903. Anna M. Blasco diu sobre la “paraula viva”: «El
Montseny i més concretament la masia la Figuera i els seus voltants foren, ara
fa un segle, l'escenari privilegiat de la gestació d'aquest important episodi
de la història de la literatura catalana».[17]
Una mostra més de l’atracció i la influència que aquest massís ha tingut sobre
poetes, pintors, literats, folkloristes, científics, etc.
Pujols encara va tornar al Matagalls on
malgrat el sol que feia al sortir de Viladrau, el sorprengué una tempesta
d’aquelles d’estiu. I en aquesta carta fa memòria d’una escena viscuda en
aquell cim, on dos bous es barallaven, i
de quan va preguntar a un pastor si coneixia a un tal Pijoan, de Barcelona que
s’estava a la Figuera, i el desencís de la resposta que obtingué.
També relata el que li va dir l’home de ca
la Rita, que havia estat pastor pel Matagalls, de com havia fet un gran foc la
nit de sant Joan, i com la flaire de ginebre perfumava l’aire d’aquelles
muntanyes.
Carta I, del 23 de juliol de 1903.[18]
Posada de Juan Prat
Casa Rita
Viladrau
Francesc Pujols a D. Joan Maragall. Salut.
Sóc a Casa la Rita que és un hostal d’un
poble vulgar i mal situat. És un hostal molt net però amb pose de Balneari. La situació de Viladrau és tan amanerada que casi
bé apaga els grans espectacles de les muntanyes que s’aixequen al seu davant.
Jo tinc una habitació que dóna a la plaça
del poble. Es veu ressortir el campanar que és punxegut i a la nit, quan toca
les hores, sembla un ombra feréstega i ressonanta.
Vàrem anar a la Sala i a la Sala [sic]
que és la casa pairal de Joan de Serrallonga. Realment aquella situació davant
dels serrals sembla que parli de la formació primera d’aquell lladre, no
precisament de la seva ànima mateixa, sinó de la vista per la llegenda que ens
engrandeix i justifica les visions.
Hem seguit algunes fondalades i com més
ens hem allunyat del poble més hermós ha sorgit el paisatge. Quan veníem a
Viladrau des de Balenyà el camí per on em portaren és un dels més hermosos que
jo he vist en ma vida i que produeix una grandíssima impressió, potser perquè
és un anar-se’n de ciutat.
Jo que sóc aquí amb dos bons companys m’hi
trobo ben sol al mig d’aquestes arbredes desconegudes; ademés la vida a
l’hostal té una fredor misteriosa. L’instint que ens obliga a no posar arrels
no és mai natural i sempre és dolorós. Malgrat la bona companyia que tenim,
entre els quals hi ha el M. Nicolau[19]
amb la seva esposa que és altament agradable i de tracte distingit i franc i
una simpàtica família que té uns nens que en aquest moment (a dos quarts de set
del matí) ja ploren, no de tristesa sinó de ganes de llevar-se i algun que
altre jove més o menos malaltís, un home no troba aquell gran caliu de les
cases.
Com més camino i més m’interno per les
muntanyes, més sento la meva soletat. Les emocions són purament estètiques.
Quan som als grans estatges de la naturalesa a on mai havem estat recordem molt
als amics d’allí el nostre poble a on nos digueren que havien seguit aquests
camins que ara seguim.
Tot lo que l’amor no ha animat només em [sic]
interessa mentalment. Ditxós de l’home que ha nascut i s’ha criat al mig de
tals espectacles;[20]
aquell qui ha posat tot l’amor que nosaltres hem posat al nostre petit jardí és
el que viu intensament, sense adonar-se’n, aquests pasturatges a prop dels
torrents i aquestes grans alçàries dominadores. De tant en tant me sento trist
no de ser aquí, sinó per haver-me sigut lluny tota la vida. Demà començarem a
pujar els cims tantes vegades vistos des del meu poble estimat. Potser el poder
veure a aquest poble meu me’ls farà
semblar més alts i menos sols. Ja li contaré alguna impressió. Penso molt
sovint en V. i també amb en Pijoan a qui dirà si marxa que li desitjo bon
viatge i bona coneixença allí on vagi i si no marxa que m’escrigui.
Déu faci lo que nosaltres no podem fer.
Francesc Pujols
Viladrau, 23 de juliol de 1903.
 |
| Ca la Rita, on s’hostatjava Pujols |
Fragment
de la carta de resposta de Maragall, del 27 de juliol de 1903.
«Estimat Pujols: Les seves lletres em van
alegrar gairebé tant com una visita de vostè, perquè en elles, en la llur gran
sinceritat, vaig veure a vostè mateix. La seva sensació del poble, i de la vida
a l’hostal, la visió sonora del campanar i la del paisatge com de cosa estranya
que sols es pot gaudir mentalment perquè encara no s’hi ha posat l’amor, aquell
sentiment de desempar en les soledats del camp i l’enyorament del nostre poble,
d’aquell que és com una extensió de nosaltres mateixos, me’l mostren a vostè
tan de viu en viu, i ademés m’hi trobo tant jo mateix en les meves impressions
de viatger, que li asseguro que tota la carta m’ha entrat en l’ànima, perquè
m’ha fet reviure molts moments de la meva vida amb l’escreix de l’encantament
meravellós tan personal de vostè i que és com matriu de la seva naturalesa.
Vaig llegir després la carta a en Pijoan,
i no ens cansàvem de dir: Quin xicot, aquest, quin xicot! I d’això no passàvem,
sinó per dir ell que vostè encara faria molts canvis, i sostenir jo que no, que
jo veia la seva naturalesa molt ben determinada i que no faria sinó
desplegar-se el seu fons ja per sempre igual enmig de totes les exteriors
evolucions esdevenidores.
Ara, el bon afecte que li porto resta molt
curiós de conèixer la seva impressió dels cims més alts i de la visió dels
grans espais; veiam si li haurà passat com a mi en ocasions semblants, una mena
de percepció nerviosa i inquieta al ser-hi, com si allò fos massa fort per mi,
un afany per marxar, per retrobar-me en qualsevulla cau hospitalari, per
rumiar-hi delitosament i assimilar amb repòs les grans belleses que de present
m’havien reprès i gairebé fet mal, de massa i massa fortes».
(...) Li adjunto una carta que en Pijoan m’ha donat per vostè. Tant que
ens ha vist, junts, li semblarà natural retrobar-nos plegats a escriure-li. En
Pijoan pensa marxar dilluns cap a Itàlia.[21]
Quina dispersió, ara! Déu ens deixi veure’ns altra vegada reunits tots tres, ja
que anant a les palpentes en busca de la bellesa, nostres mans es trobaran i
s’uniran».[22]
Carta II, del 29 de juliol de 1903.[23]
Francesc Pujols a D. Joan Maragall. Salut.
La carta de V., la d’en Pijoan i potser la
meva són l’anunci d’una gran separació. El bon atzar que m’ha acoplat allí en
la casa de V. ara els crida des del fons de les terres llunyanes potser per a
lligar-nos més fort a la tornada. Tinguin un bon viatge a través de tants
països com seguiran, jo des de la nostra Catalunya els veuré arribant [de]
països que no coneixo.
I quina alegria em va donar rebre aquella
doble carta aquí en aquest hostal a on m’estic. Fa una cosa rebre cartes
d’amics quan se viu entre gent desconeguda. A la taula ja no s’hi assenten cap
d’aquelles famílies de qui li parlava en les meves darreres lletres. Ja n’hi
han altres que ocupen aquell lloc que les primeres havien ocupat. Moltes marxen
algun dia en que són d’excursió i al tornar de veure terres noves en que un
aprofita fins el consol de reveure un conegut recent, ja troben els bons amics
fora. Si tots els homes de la terra ens coneguéssim! Per xo és tan grat rebre
noves de bons amics. I de quins uns tan bons, que són poetes!
Hem fet llargues caminades pels llocs del
gran Montseny. Vam anar a Santa Fe i desgraciadament la boira ens va fer impossible
el pujar el turó del Home i les Agudes. També vàrem anar a Sant Marçal que és a
la falda d’una muntanya. Es un lloc que em va arravatar. Res tan feréstec.
Només hi ha repòs a prop d’unes fonts fresques. Allí vàrem oir missa. Quan vàrem
marxar, a mitja tarda, las boires varen cobrir la feréstega immensitat del paisatge
fent-lo més sol.
 |
| Plaça Major de Viladrau |
I d’ell ens en vàrem emportar la soletat
hermosa deixant-t’hi una senyora malalta que es passeja sola pels camins i a un
capellà jove també malalt que em va referir un cas d’un poble del seu bisbat.
Diu que en una església tenien un Sant Cristo que per estrafet el bisbe el
volia treure i canviar-lo però vet aquí que el senyor rector va cridar el
campaner i aquet va dir: “No me’l toqui senyor bisbe que és un dimoni per les pedregades
aquet San Cristo”. Vet aquí la impressió de S. Marsal. La ermita vetlla feréstegament
la sagrada soletat de les muntanyes. Nosaltres vam marxar camí enllà entre las boires
amb el record claríssim de dos versos dels goigs del sant:
Tras de tantes meravelles
Déu vos revela la mort.
Demà anirem a la Creu de Matagalls i
divendres al Gorg Negre de Viladrau.[24]
Quan retornem de les llargues distàncies que V. recorrereu ja els hi explicaré
tot l’amor que he posat en aquestes muntanyes.
Digui a ne'n Pijoan que penso molt amb ell
sobretot en aquells llocs que ell ha trepitjat[25]
que deuen ser tots els que jo trepitjo. Digui-li que li he fet uns versos:
La font que jo sé no la trobaríeu
És al mig del bosc al peu d’una alzina
Si hi passeu a prop ella us cridaria
Si no em ves cridat jo no la sabria.
Anava pel món de nit i de dia
allí on anava jo ben poc ho sabia
Ella me’n va dir ella me’n diria
L’anar món enllà no et darà alegria
si et quedes aquí jo sóc l’aigua viva.[26]
Digui-li que potser encara el veuré si és
que no marxa fins el dia tres. Si li és possible digui-li que a la tarda seré a
l’Ateneu amb l’Hurtado i en Vendrell[27]
perquè jo no marxaré a Martorell fins el dia 5 d’agost. Dissabte anirem a
passar el dia a Vic. Aquí a Viladrau hi ha l’alcalde de tal ciutat[28]
i m’ha donat una targeta de recomanació per a visitar el museu que des de que
va ser robat no és públic. Més endavant, cap allí a últims d’agost aniré a Sant
Llorenç de Munt a passar tres o quatre dies amb un company meu i més endavant a
Montserrat a on fa molts anys que no hi he estat i tinc desig de reveure més a
més quan és una muntanya que mentres sóc a Martorell cada dia quan me llevo la
veig. M’estaré al meu poble (que així l’anomeno) fins als volts de Tots Sants i
continuaré escrivint la meva estimada prosa de les memòries.[29]
He visitat quasi totes les fonts d’aquests
voltants i m’han agradat molt. El poble és el que no m’ha impressionat gens.
Li torno a dir que li desitjo una bona
estada allí on vagi i que les aigües de Cauterets[30]
li provin força i pugui reveure aquells cims que V. tantes vegades a fet
reviure en les planes dels seus llibres i en les imaginacions assedegades de
naturalesa que esperen que V. obri la boca per a viure’ls.
I a en Pijoan, al bon amic Pijoan, que tan
s’ha recordat de mi i a qui estimo com mai li sabré demostrar, digui-li que
sigui ditxós per aquelles encontrades italianes que quan visiti la tomba de
Virgili que li recordi que en la gran Catalunya hi ha un pobre enamorat que ha
viscut un dels seus grans versos llatins que fan de Virgili un romàntic.
Incipe,
parve puer, risu cognoscere matrem.
És quelcom seu que aquella descripció de
la calma del paisatge i la pau dels pasturatges. Allí, com jo li deia un dia,
ja més la consciència que el sentiment. I que em perdoni el gran llatí que
després ha escrit tan grans i penetrants versos. “Comença, o infant, a conèixer
la teva mare pel seu somrís”.
Perdoni’m Maragall aquestes disquisicions
estranyes sobre coses de que no entenc. V. ja se’n farà càrrec del meu
ensabonament.
Deixi’m repetir aquell consol de V. Déu faci
que ens tornem a trobar després de la nostre caminada com ens vàrem trobar
cercant la Bellesa a las palpentes. Sí, Maragall, abans la cercàvem sols ara la
cerquem en companyia. I si això fa més grat el buscar-la encara farà més grat
el trobar-la. Quan un ha vist un gran espectacle el primer instint es comunicar-la,
dir-la a l’amic que ens acompanya. I aquesta vegada l’amic és en Maragall i en
Pijoan.
Caminem que ens trobarem. Adéu, adéu i
fins a la tornada. Veiam qui portarà la cartera més plena. Pijoan, adéu.
Francesc Pujols
Viladrau, 29 de juliol de 1903
Carta III, del 11 d’agost de 1903.[31]
Francesc Pujols a D. Joan Maragall. Salut.
Fa a prop de vuit dies que sóc aquí a
Martorell i reposant, reposant, el record de la meva estada al Montseny és cada
volta més agradable. Estic en què les terres llunyanes de la nostra des d’allí
on se troben més hermoses és des de casa mateix recordant-les. Un s’hi passeja
sense sentir l’enyorança, la presència allunyada i continua del lloc on hem
viscut sempre.
M’estimo tan el meu poble
que cap més del món m’agrada
només de veure els voltants
ja em sembla que sóc a casa.[32]
M’ha passat una cosa que em fa creure en
aquesta suggestió del lloc estimat. Qualsevol veuria que al tornar per exemple
del Montseny, a l’escriure, si és que un escriu, tindrà necessitat d’evocar-ne
la visió que acaba de tenir, doncs a mi m’ha passat tot lo contrari; quan era
allí la suggestió de lo que he vist sempre des de menut se’m va imposar
de tal manera que em semblava que a tot arreu sentimentalment m’havia de trobar
més bé que al Montseny, i al recordar, entre lo que recordava, a les muntanyes
de Montserrat que vaig fer el propòsit d’anar-hi i a pensar el Joan Garí i
veure que hi pensaré avui li he acabat d’escriure. És aquesta una observació
sobre mi mateix de la que parlaré més en les memòries que em faig.
Ademés he escrit moltes més coses d’aquí
entre elles una llegenda que jo m’he inventat sobre l’origen del nom d’una font
que en diuen de les Malaltes. Aquí va, per si té una estona:
Martorell vila famosa pel Noia i el
Llobregat i també per les fonts fresques que hi ragen a més rajar que en dic
dels entorns que el volten com un jardí conreat i de les bones collites pel
segar i pel veremar.
No dic del Pont del Diable[33]
perquè tot lo món ho sap que ara dic d’una font fresca que gran miracle va
obrar. S’hi n’hi havia tres malaltes res del món les guarirà sinó unes aigües
molt clares que un pont les hi mostrarà. Passant pel Pont del Diable una font
van ovirà, prop del Llobregat cantava com un aucell bosquetà de tan bon raig
que rajava el riu respon-li al cantar. Del mal que elles tres patien veien el
sol entelat i de nits la lluna clara com un niu de fosquetat al dematí i al
capvespre tot el cel ennuvolat quan miraven a la terra no feien sinó plorar.
Arribant a la font clara se’n posen a reposar sota un arbre que hi havia ben
florit i ben regat. La més gran se’n aixecava posa el peu al mig del raig, així
que el peu hi posava veu el cel asserenat.
De tan seré com el veia tots els mals se
li han curat. Les altres se li agenollen com si les hagués de curar. Tot plegat
estén els braços les hi posa les mans al cap. Així que el cel se miraven un
espill se’ls va tornar, totes tres se contemplaven al mig de la claretat d’aquesta
font que ens curava bé ens hem de recordar que la Font de les Malaltes des
d’avui li ha de quedar. Martorell vila famosa pel Noia i el Llobregat i també
per les fonts fresques que hi ragen a tot rajar.[34]
Ara es quan veig clara la impressió que em
va fer el cim de Matagalls. Recordo una gran creu entre las boires voltada d'un
ramat de bous i vaques que pasturen en calma. Una vaca se va acostar a un bou.
Van restar acariciant-se fins que un altre bou si va acostar i es va barallar amb
el primer. Però la baralla va ser calmada com la immensitat que els voltava i encara
els deu voltar ara. El front contra el front. En la quietud del esforç s’hi pressentia
el desarrollo d'una gran força. Vàrem baixar a la font de Matagalls a on els
pastors cremaven ginebra perfumant tot l’espai. Només n’hi havia que [sic]
un a qui vaig preguntar si coneixia a ne’n Pijoan que s’estava a la Figuera i
era de Barcelona. Va moure el cap com agitant-lo en la buidor de lo desconegut.
I jo me’n vaig anar trist de no haver trobat en aquelles immensitats a n'en
Pijoan en la memòria d'un pastor. M'hauria sigut una companyia per aquelles
soletats. Vam baixar a San Segimon a on vaig veure al pintor Pidelaserra. Feia
el dia enterament núvol i ell me va ensenyar els paisatges mateixos que ens voltaven
plens de sol en la emoció dels seus quadres.
 |
| Marià Pidelaserra |
Vaig tornar a Matagalls una altre dia
que feia sol. Tot bon punt arribem a dalt ve un núvol negre sobre de pobres de
nosaltres i en un moment cim i cel tot va ser emboirat. La terra va prendre
un to tan paorós que semblava que el món hagués de finar. Va esclatar una
tormenta de trons i llamps que ens va deixar molls, sort que anàvem amb abric.
Sempre recordaré el cim cobrir-se salvatgement
d'aquella nuvolada. Es un cim a on el pare de la dona del hostaler que havia
sigut pastor un any per la nit de S. Joan hi va encendre un foc que era de
llenya portada durant quinze dies. Se’n va parlar per tot arreu; me va
dir explicant-me el fet recordant-lo a través de 60 anys. Va durar tota la
nit, a punta de dia encara flamejava.[35]
Me va agradar molt coll Pregon
que sembla un bosc cortesà. Aquells faigs que broten pel peu de la soca, i que els
bous retallen com un jardiner les heures dels voltants i aquella herba verda també
retallada pels bous donen l'idea d'un jardí conreat en aquella alçada frente a
les muntanyes dels Pirineus.
Allí a on deu ser V. contemplant el cel i
la terra. Li desitjo que li provi força (igual que el viatge que té projectat.[36]
Jo penso molt sovint en V. i en les seves visions i la necessitat de parlar amb
V. ha fet que jo escrigui aquestes ratlles.
Des de la Torre de les Hores que és a on
m’estic continuaré mirant-me’l i fent que ― [paraula illegible] la meva ànima un amic com V. a qui antes de
conèixer ja m’alegrà.
Francesc Pujols
Martorell, 11 d'Agost de 1903.
Fragment
de la carta de resposta de Maragall, del 22 d’agost de 1903, des de Cauterets.
«Oh, aquells quatre versos sobre el seu
poble, i aquella llegenda de la font meravellosa! Que en són de vostè! Que n’és
de ditxós de posseir tan jove una personalitat tan forta! Les visions del
Matagalls amb el record d’en Pijoan que sembla travessar-les amb la seva ànima
dolça, voldré que em torni a parlar quan ens vegem».[37]
____________________
I
tres cartes inèdites de Francesc Pujols a Josep Pijoan.
Pel seu interès i per fer més patent la
relació Pujols-Pijoan, i aquí podríem afegir-hi Maragall, autors que van tenir
una certa relació literària amb el Montseny durant una etapa de la seva
joventut els dos primers, i ja a la maduresa el darrer, hem volgut afegir la
transcripció de tres cartes inèdites que Pujols va enviar a Josep Pijoan,
gràcies a la gentilesa de l’amic Víctor Serra i Raventós, familiar de Pijoan.
Josep Pijoan, de qui Pujols va dir que
seria “el Virgili català”, va ser arquitecte, historiador de l’art, poeta,
assagista, periodista i, sobretot, gran agitador cultural. Va col·laborar a La Renaixença, Pèl i Ploma, La Veu de
Catalunya, entre d’altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà
a la revista Pèl i Ploma l’any 1901,
i el 1905 va publicar El cançoner.
Si hi ha un lletraferit de la primeria del
segle XX identificat amb el Montseny, amb la seva gent i les seves tradicions,
sens dubte és Pijoan. Allà va ser, durant les seves llargues estades a la
Figuera, on aquell “saltacarenes”, com l’anomenava la gent del pla de la Calma,
va escriure la majoria de les seves poesies, va anotar cançons i rondalles que
li “dictaven” pagesos, pastors i carboners, i des d’on va convidar a Maragall “a
la pobresa sàvia d’una llar de pastors” i a conèixer aquelles muntanyes on es
podia sentir “rajar clara la parla”.[38]
Deia Pujols que: «La figura d’en Maragall va posar un peu damunt del volum de poesies
d’en Pijoan i un altre damunt del nostre, i va deixar dues petjades marcades en
aquella terra pastada amb la poesia popular i la poesia verdagueriana, que en
nosaltres dos s’havien fet carn de la nostra carn. [...] Josep Pijoan i
Francesc Pujols són les dos úniques fonts que ragen en la quietud del redós de
la muntanya poètica catalana, després de les aigües del cel desencadenades per
la lira de l’excels Joan Maragall».[39]
 |
| Josep Pijoan |
La primera carta, escrita des de
Martorell, fou enviada a Pijoan quan aquest feia el seu primer viatge per
terres italianes on va arribar amb vaixell l’agost de 1903. Pujols li parla del
projecte del seu llibre de poesies, que com ja hem apuntat ensenyà a Maragall,
i de les rondalles que Pijoan enviava a Josep Carner, aleshores redactor de La Veu de Catalunya, on es publicaven i
que aquell havia anotat durant les seves estades al pla de la Calma.
En la segona carta, escrita des de
Martorell, Pujols fa avinent al seu amic que ja ha rebut la carta que feia dos
mesos havia enviat a l’Ateneu per a ell.[40]
I que finalment ha anat a casa d’en Maragall per deixar-li el conjunt de
poesies que ha escrit per tal que ell en faci una valoració per saber les que
es podrien agrupar en un futur llibre.
Podem llegir també en aquesta carta que Maragall
li ensenyà, a banda d’unes poesies de Pijoan, una targeta postal amb un gravat
al boix i que el “poeta del sentiment”, qualificà com un “àngel de foc”. Aquest
gravat, d’un àngel de mig cos amb les mans sobre el pit, va ser enviat des de
Florència, l’octubre de 1903, com a targeta postal a en Maragall.
La tercera carta, aquesta ja escrita el
març de 1904, on veiem que el tracte personal ha passat del vós al tu, explica
a l‘”amic llunyà” que Maragall ha guanyat la Flor Natural als Jocs Florals de
Barcelona, i que se li vol fer un homenatge a Sant Llorenç del Munt. Aquest va
ser un aplec dedicat al poeta, que hi va anar acompanyat del músic Joan
Llongueras, i el músic Enric Morera.
Mentrestant,
Maragall seguia escrivint a Pijoan, sobre l’amic comú: «En Pujols de vegades el
veig a l’Ateneu al matí i em promet que vindrà una tarda a casa per a que li
llegeixi la “Ègloga”,[41]
però no ve mai. Està a punt de publicar el llibre. Aprèn de música amb en
Ribera,[42]
i encara fa aquelles riallasses i pateix per les dones.»[43]
Carta
I, del 12 de setembre de 1903.[44]
Estimat Pijoan: Moltes vegades penso en
vós que recorreu la Itàlia.
No us havia escrit més aviat perquè havent
escrit la vostra endreça a l’amic Carner[45]
aquest me va contestar que us respondria lo referent a las rondalles que vós li
trametéreu i que no ha rebudes.[46]
Pro ara m’ha fet la pregunta, un altre volta, de la vostre direcció perquè diu
que ha perdut la primera.
Ara li he escrit i us deurà contestar.
Jo soc aquí Martorell a on m’estaré molts dies
encara.
He escrit molt. Jo mateix m’esgarrifo al
veure el munt dels plecs que hi embrutat.
Fins vull publicar un llibre. Un dia
d’aquets ho consultaré amb en Maragall perquè em digui lo que es pot publicar i
lo que no.[47]
Moltes vegades penso que si vós escriviu
deu ser molt interesant lo que feu des d’aquí dalt en aquets paisatges.
Espero que vós ne formeu un tomo per tenir
un llibre amic. Llibre que encara no he trobat però he endevinat en els versos
que vós heu fet.
Sigueu ditxós. Si em necessitéssiu per
alguna d’aquelles coses que havíem parlat escriviu-me.
Avui he somiat que havíeu tornat d’Itàlia
i ens trobàvem per un camí d’aquí Martorell que jo tinc mol conegut. Que bé hi esquèieu
en aquell lloc que jo estimo.
Escriviu-me si us va bé. Francesc
Pujols
Setembre 12 de 1903
Carta II, del 23 d’octubre de 1903.[48]
Francesc
Pujols al llunyà Pijoan
Oh! amic
Pijoan. I quina cosa m’ha hagut de passar a mi. Mentres en el repòs del meu
poble de Martorell enyorava no tenir gaires lletres vostres vós amb la vostra
bondat des d’Itàlia m’escrivíeu.
Diumenge passat
vaig anar a Barcelona i al vespre a l’Ateneu. Allí me van donar una carta que feia
dos mesos que vós l’havíeu enviada.[49]
Jo que ja vaig conèixer la vostra lletra en el sobrescrit [sic], la vaig llegir
amb afany.
Me preguntàveu
moltes coses i jo no us en vaig respondre cap. Què devia pensar la vostre
bondat de mi.
Però un
gran consol, a l’endemà, vaig obtenir en la vostra carta enviada a casa l’altíssim
Maragall. Hi vaig anar per dur-li unes poesies que he escrit i ell me va donar
la vostra viventa poesia. Era escrita en el doble full de la carta que li vau escriure
i ell va portar el paper, com si ell i jo ens partíssim el pa espiritual que vós
ens enviàreu. I cada un de nosaltres es va
posar en vós.
Per aquet
do jo vaig conèixer que no us havíeu ressentit perquè jo no us contestava
aquella primera carta.
Ara us la
vull respondre!
La primera
jornada.[50] Què
és? Vós ho sabeu més bé que jo. És quelcom que m’acompanya a l’enllà del camí
de la vida. Ens acompanya pel camí, i al capdavall ens donarà el repòs. Las
vostres poesies són promeses de repòs segons escriviu però realitats de repòs
pel que las llegeix.
Me
pregunteu si la gent se n’ha ocupat força. Això no us ho puc dir perquè
diumenge al vespre vaig llegir els vostres versos per primera vegada. Però, ai
pobre gent. Vós crideu i ells són molt lluny. Ells us busquen i no us troben.
Ells pateixen per ells i vós per tots ells.
En Maragall
me va llegir alguns versos que vós li poseu entre las ratlles de les vostres cartes.
Allò no són versos vostres. Allò són versos que duien aquelles naturaleses i
vós les sentiu.
Vaig veure
un àngel gravat vostre. Aquella expressió que té fa mirar cap allà on mira ell.[51]
En la
vostra carta me deia que fins el dia 12 serieu a la ciutat de Florència[52]
i després a la ciutat de Roma. Però no deu ser aixís perquè el mateix Maragall
me va dir que encara no hi éreu.
Ja torno a
ser a Martorell. Hi acabaré de passar l’octubre. Avui fa un gran dia de vent. L’espai
s’eixampla.
Acabo d’escriure
les meves Memòries.
Quan penso
en vós conec que m’arrossego per terra. Us veig molt enlaire.
Oh! ànima
estranya. Fruit del arbre del cel caigut a la terra. Jo us colliré per aliment
de la meva ànima i la dels altres homes.
Sigueu
ditxós a Itàlia. Penseu força en la vostra Pàtria.
Deu us guiï
i l’àngel bo. Escriviu-me quan us vagui i estigueu segur de que us estimo
Francesc Pujols. Torre de les Hores
Martorell, dia 23 d’octubre de l’any 1903.
Carta III, del 9 de març de 1904.[53]
Estimat
Pijoan: Vés qui m’ho havia de dir quan jo escrivia aquests versos que fins els llegirien
a Itàlia, en un lloc que no conec. Quin consol tu devies trobar en aquelles paraules
catalanes. El meu llibre te devia fer l’efecte d’una cosa germana del teu
interior. Sentir paraules amb que se sent, parlant i sentint parlar llengües apreses.
Vet aquí una sensació ben agradable en mig del turment del viatjar.
Perquè m’ho
dius Pijoan si em sap greu del que em dius? Et penses que el bàlsam dels teus
consells els puc trobar fora de tu? Què més voldria que sentir-te sempre parlant-me
com me parles. Tens molta raó quan me dius que em caldria subjectar la meva ànima
a l’estudi però ja saps que la raó mai és piadosa. Jo estimava a una noia que veia
que no em convenia perquè la seva vulgaritat me fastiguejava, però, mai de la
vida vaig gosar a dir-li —Deixem-se. Fredament pensava te’n separaràs, però quan
venia l’hora de dir-li se’m feia un nus a la llengua. I jo continuava sofrint
el fàstic de la seva vulgaritat.
Sí, Pijoan,
en Maragall ha guanyat la Flor Natural aquest any.[54]
Pobre gran mestre! Es va haver d’abraçar amb tota aquella colla de mestres en
Gai Saber. En Carner que ho va veure d’aprop me va explicar que mossèn Collell[55]
a l’anar a abraçar a n’en Maragall va estendre’ls braços i amb ells muntant com
unes ales totes negres i vet aquí que el fer-se l’abraçada el nostre mestre va
desaparèixer entre els plecs d’aquella vesta del clergue. I al cap d’una estona
es va veure el cap d’en Maragall sorgint d’entre aquell home alt i gros i
canonge.
La poesia
quina copia jo l’envio en la Joventut[56] és
com ja veus molt hermosa per molts istils. Hi ha trossos tan bons com els cants
dels trobadors d’aquell temps i de vegades tenen gust d’aquells versos que en deien
sirventesos.[57] Jo
estic tot encantat d’aquells amors per la dona que hi ha radera la muntanya. En
Maragall està molt content d’haver guanyat la Flor Natural perquè diu que és
cosa que se’n sent tot rejovenit. Ell rai que és eternament jove! Vés quin
home, eh, tu? Els joves mai són prou revolucionaris, diu de vegades, parlant de
la vida.
Ni ara, ni
mai t’arrepenteixis d’haver-me dat un consell; ho dic perquè vaig rebre aquella
targeta postal en que em deies que sols jo era el savi. No siguis d’aquesta
manera Pijoan ja saps que els teus consells són sants només perquè són teus.
Només te demano que el dia que vegis que jo faig art per vanitat aleshores
peguem i maltractem. Però quan vegis que faig la poesia que puc, fes com ara
has fet amb el meu llibre. Dóna’m la teva llum.
Tu pateixes
a Itàlia viatjant, jo pateixo aquí en aquestes terres nostres, quiet. Qui no
pateix al món? Jesús, va portar la creu i nosaltres volem gosar?
Diumenge
que ve es prepara una festa a las muntanyes de Sant Llorenç del Munt. Uns quants
joves de Terrassa volen dar una sorpresa a n’en Maragall portant-lo en aquelles
encontrades i davant seu descobrir una roca a on hi haurà escrit el nom d’ell amb
grans lletres.
Jo hi
aniré. Figura’t quina serà la sorpresa d’aquell bon home. Ah! si tu poguessis
ser aquí, com tu gaudiries mirant-te’l. Jo me’l miraré per tu. Pensa-hi diumenge
amb en Maragall.
En les teves
cartes mai parles de venir i fa un efecte sentir-te parlar tan natural i pensar
que ets tan lluny. Encara que no vulguis venir de seguida al menos digue’m quan
penses tornar.[58]
Adéu
Pijoan. Sigues ditxós i no m’escriguis mai unes cartes pensant que has obrat
malament amb mi. Jo t’estimo malgrat el ser imperfecte com sóc.
Francesc
Pujols. Barcelona 9 de mars de 1904.
__________________
Annex:
Impressió dels quadres d'en Pidelaserra exposats a l'Ateneu Barcelonès, llegida
l'any 1903, i publicada a Catalunya,
el 15 de desembre de 1903.
«Vénen
ganes de cridar: En Pidelaserra ha arrencat un arbre i tot! I tant val arrencar
un arbre com una muntanya. I ell n'ha arrencat moltes, de muntanyes. Perquè el
que vol un arbre tindrà grans muntanyes. Jo vaig anar al Montseny i a l'ermita
de Sant Segimon hi vaig trobar a en Pidelaserra que hi vivia. Era un dia que
estava núvol. El vaig trobar esmorzant. Després vam anar al seu quarto i em va
ensenyar una tela amb un paisatge d'aquells grans entorns. I vet-aquí que era
un paisatge assolellat. Jo no feia sinó mirar el quadre i el paisatge tot núvol
que es veia per la finestra. I pensava: I ara, que és diferent! Però mirant
mirant, veureu que la llum del quadre m'assolellava el paisatge ennuvolat. I no
es pot dir que fos ben bé el quadre que me l'assolellava, perquè tot just era
començat. S'ha de dir que eren aquells tres o quatre cops que hi havien donats.
Me'n recordo que en Pidelaserra ens va acompanyar fins a la porta del convent i
nosaltres ens en vam entornar muntanyes avall. Jo, que mai havia estat al
Montseny, mentre hi vaig ser hi vaig trobar a faltar l'escalf d'haver-hi estat
i vet aquí que les seves belleses me semblava que les veia de lluny. Quan vaig
tornar a casa, va ser quan les vaig veure de prop, amb tot l'amor que s'han de
veure les coses. I el record de que en Pidelaserra pintava aquells llocs, va
ser el primer entre els meus records del Montseny. Perquè lo que més estimeu en
terres que no són nostres és lo que és de la nostra terra. I ha succeït que els
quadres d'en Pidelaserra i els meus records s'han trobat plegats aquí i
figureu-vos quina emoció he tingut al veure l'ànima d'aquells paisatges que jo
guardo en els meus records. I potser, també, és per això que jo us he parlat
davant d'aquests quadres. Perquè, com podeu suposar, no és pas el meu intent
fer-ne una crítica ni molt menys fer-vos-els admirar per lo que jo digui. Que
de crítiques jo no en sé fer i d'admiració prou que en produeixen en qui se'ls
mira. Jo només voldria que tots patíssim de no sentir com en Pidelaserra i ell
ens aconsolés a tots amb el seu sentiment. Lo que d'un a un fem tots quan
entrem a contemplar aquestes obres. Vet aquí lo que voldria. Aquell parlar de
la nostra ànima mateixa. Aquell repòs que en ve. Aquella bondat que ens inunda.
Aquella veu pura que tots tenim escoltada per les impureses i convencent-les.
Perquè per a fer-nos purs l'Art ens ha estat donat».
Bibliografia:
ALBESA
I RIBA, Carles. A l’ombra del Montseny.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2010.
BLADÉ
I DESUMVILA, Artur. Francesc Pujols per
ell mateix. Brau edicions. Figueres, 2006.
BLASCO
I BARDAS, Anna M. Joan Maragall i Josep Pijoan.
Edició i estudi de l’epistolari. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Barcelona, 1992.
BRACONS
I CLAPÉS, Josep. “Mn. Gudiol y el Museo Episcopal de Vic. Contribución a la
história de la artigrafía en Cataluña”. Dins D’Art n. 8-9. Any 1983.
CANALS
I SURÍS, Manuel. “Marià Pidelaserra, pintor del Montseny”, dins Monografies del Montseny n. 21.
Barcelona, 2006.
CASASSAS
I YMBERT, Jordi. L’Ateneu Barcelonès.
Dels seus orígens als nostres dies. Edicions La Magrana. Barcelona, 1986.
CATEURA
I VALLS, Xavier. Una història poc
coneguda del Montseny. Farell editors. Sant Vicenç de Castellet, 2013.
CUSCÓ
I CLARASÓ, Joan. Francesc Pujols, el
filòsof heterodox. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.
MARAGALL
I GORINA, Joan. Obres completes I. Obra catalana. Editorial Selecta.
Barcelona, 1970.
PIJOAN
I SOTERAS, Josep. El cançoner. J.
Oliva. Vilanova i la Geltrú, 1905.
PIJOAN
I SOTERAS; Josep. Obra catalana. Ed.
Selecta. Barcelona, 1963.
PUJOLS
I MORGADES, Francesc. Llibre que conté
les poesies de Francesc Pujols. Quaderns Crema. Barcelona, 2004.
REIXACH
I BRIÀ, Roser “El curs de l’any al Montseny segons Joan Amades”, dins Monografies del Montseny n. 31.
Barcelona, 2016.
TERRICABRAS
I NOGUERAS, Josep M. (ed.). Realitat i
veritat en Francesc Pujols. Universitat de Girona. Girona, 2015.
VARIS.
L’Ateneu i Barcelona 1 segle ½ d’acció cultural. RBA
libros. Barcelona, 2006.
Els Jocs
Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1859-1958).
Diputació de Barcelona. Barcelona,1997.
Fons digitals:
Fonts
escrites i sigles:
Arxiu
Família Pijoan (AFP).
Fundació
Francesc Pujols (FFP).
Biblioteca
de Catalunya. Arxiu Joan Maragall. (BC.AJM).
Imatges i
sigles:
Arxiu
Família Pijoan (AFP).
Biblioteca
de Catalunya. Arxiu Joan Maragall (BC.AJM).
Fundació
Francesc Pujols (FFP).
Arxiu
Xavier Jordi i Majem (AXJM).
Arxiu
de Torrellebreta (ATLl).
Arxiu
Collformic (ACF).
Arxiu
Xavier Cateura i Valls (XCV).
Agraïments:
Família
Pijoan
Mariló
Mesa
_____________________
Publicat a MONOGRAFIES DEL MONTSENY n. 32. Any 2017.
_____________________
Publicat a MONOGRAFIES DEL MONTSENY n. 32. Any 2017.
[1] El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols. Tobella i Costa
impressors. Barcelona, 1904. Llibre reeditat l’any 2004 per l’editorial
Quaderns Crema, que inclou també el pròleg que va fer Maragall per a la primera
edició, a més d’un epíleg d’Enric Casasses.
[2] Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 1860-1911).
[3] «La Figuera és una de les cases
rurals situades a l’antiga parròquia de Sant Cebrià de la Móra. Va ser
construïda a prop de la riera de Picamena a l’extrem nord del Pla de la Calma.
Aquesta excepcional situació geogràfica li ha permès la pràctica agrícola dels
camps situats a l’entorn més immediat, practicar una ramaderia extensiva i
explotar els diversos recursos forestals, com altres masies del Montseny
estructurades prop d’una unitat religiosa parroquial. L’estructuració d’aquest
territori queda ben palesa des d’antic tant pel registre fòssil de l’activitat
humana com per les diverses fonts documentals que ens remunten als segles XII i XIV» GÓMEZ I BACH, Anna. “Història de la Figuera”, dins
Una història poc coneguda del Montseny,
p. 54.
[4] Josep Pijoan i Soteras
(Barcelona 1879 – Lausana -Suïssa- 1963).
[5] Carta del 25 d’octubre de 1903.
[6] Vegeu: MARAGALL I GORINA, Joan. Obres Completes vol. I Obra catalana.
Editorial Selecta. Barcelona, 1970, p. 1063-1067.
[7] PLANES I MARTÍ, Josep M.
(Manresa, 1907-Barcelona, 1936). Article titulat “Francesc Pujols”. La Publicitat, 31 de març de 1935.
[8] Paper de carta amb la llegenda:
“Posada de Juan Prat. Casa Rita. Viladrau”. Aquest hostal es trobava al centre
mateix del poble, a la Plaça Major.
[9] A Cauterets, municipi francès de
la regió de Migdia Pirineus, on hi ha l’estació termal, situada a uns trenta
quilòmetres de Lourdes.
[10] Vegeu: BRACONS I CLAPÉS, Josep. “Mn. Gudiol y el Museo Episcopal de
Vic”, dins D’Art n. 8-9. Any, 1983,
p. 179. També, GUDIOL I CUNILL, Josep. “El furt del Museu Episcopal de Vich”,
dins Il·lustració Catalana n. 9,
1903, i la pàgina artística de La Veu de
Catalunya n. 89, de l’any 1911.
[11] Versos finals de l’Ègloga IV de
Virgili, que es pot traduir com: “comença, nen, a conèixer la teva mare amb un
somriure”. Hi ha diverses exegesis sobre l’exacta intenció de Virgili a
l’escriure aquests versos, doncs hi ha qui interpreta, per exemple, que és
justament l’infant que somriu al conèixer la seva mare, i no que el nen coneix
la mare pel seu somriure.
[12] La Torre de les Hores, edifici de
finals del segle XIX, del poble de Martorell. Va ser
construïda per Isidre Pujols i Bofill, pare de Francesc Pujols, com a
residència per passar-hi els estius i on s’hi instal·laria quasi permanentment
a partir de l’any 1926. Segons
ens diu ell mateix: «Sense tenir, ni de bon tros, la fastuositat que jo
somiava, aquella torre als quatre vents, amb un petit jardí, veïna d’altres
torres, situada en bon lloc va ser el desideràtum de la meva infantesa».
[13] Fra Joan Garí és un personatge
de llegenda relacionat amb la fundació del monestir de Montserrat.
[14]
Marià Pidelaserra i Brias
(Barcelona, 1877-1946), aleshores tenia vint-i-cinc anys. Pujols ens diu que:
«En Pidelaserra, a les muntanyes del Montseny, va ésser l’arbre que amb les
branques i les arrels va xuclar el suc per posar-lo a la paleta i a les teles,
tal com els arbres el xuclen per posar-lo a les fulles». Citat per ALBESA I
RIBA, Carles. A l’ombra del Montseny. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Barcelona, 2010, p. 43. Vegeu també: “Marià Pidelaserra pintor del Montseny”,
dins Monografies del Montseny n. 21,
p. 41-46.
[15] «Pro, no hi ha remei, en Pujols
vol un pròleg. Ara vol donar una conferència sobre una col·lecció de pintures
del Montseny que en Pidelaserra a ens ha exposat a l’Ateneo i que són
hermoses. I en Pujols està tot excitat
per lo que n’ha de dir.» BLASCO I BARDAS, Anna M. Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i estudi de l’epistolari.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1992, p. 233.
Vegeu
a l’annex les paraules que Pujols va adreçar al pocs assistents a l’acte.
[16] BLADÉ I DESUMVILA, Artur. Francesc Pujols per ell mateix. Brau
edicions. Figueres, 2006. p. 126.
[17] BLASCO I BARDAS, A.M. “Les
estades de Joan Maragall i Josep Pijoan al Montseny”, dins Una història poc coneguda del Montseny. Farell editors. Sant Vicenç
de Castellet, 2013, p. 299.
[18] Biblioteca de Catalunya. Arxiu
Joan Maragall, Ref. mrgll-Mss. 3-89-4.
[19] Podria tractar-se del mestre Antoni Nicolau i Parera
(Barcelona, 1858-1933), autor, entre d’altres, de “La mort de l’escolà”. Estava
casat amb Mm. Melanie Cosson Touzery.
[20] Exclamació que repeteix en la
seva poesia “Les muntanyes”, possiblement escrita al Montseny, on hi diu:
“Ditxós qui hi ha nascut! / Ditxós qui ha obert els ulls i les ha vistes!”. El llibre que conté..., p. 23-24.
[21] Efectivament per aquestes dates
feia els preparatius pel seu primer viatge per Itàlia, després de les estades
que havia fet al Montseny, i un cop acabats els estudis d’arquitectura.
[22] Vegeu la carta sencera a: MARAGALL
I GORINA, J. Op. Cit., p. 1063-1064.
[23] (BC.AJM) Ref. mrgll-Mss. 3-89-5.
[24] Es refereix al Gorg Negre del
torrent de Rentadors.
[25] Que sapiguem, i la
correspondència amb Maragall és un clar testimoni de per on es va moure en
Pijoan durant el temps que va trepitjar el Montseny, no va visitar els llocs
que esmenta Pujols.
[26] Poesia titulada “La font” que va
publicar a El llibre que conté..., p.
73.
[27] L’Ateneu Barcelonès fundat l’any
1860, inicialment amb el nom d’Ateneu Català , tenia la seva seu a la Rambla,
en una dependència del Teatre Principal. No va ser fins l’any 1906 que es
traslladà a l’antic palau Savassona, al carrer Canuda, seu actual d’aquesta
entitat. Amadeu Hurtado i Miró (Vilanova i la Geltrú, 1875-Barcelona, 1950).
Ernest Vendrell i Vendrell (1872-1907). Precisament aquest fou qui va llegir la
poesia “Idil·li” durant el lliurament de la Flor Natural en els Jocs Florals de
1902 que guanyà Pujols.
[28] L’alcalde de Vic aleshores era
Josep Sala i Molas (Vic, 1869-1940).
[29] Finalment Pujols no arribà a
escriure mai les seves memòries, ho va fer Artur Bladé i Desumvila (Ribera
d’Ebre, 1907-Barcelona, 1995) a partir dels apunts presos durant unes llargues,
intenses i constants converses amb ell a Montpeller, on van compartir un any i
mig d’exili.
[30] Maragall s’hostatjava al Continental
Hotel, un establiment amb fama a tot Europa que havia estat construït el 1882.
Sabem que hi anava per recomanació del Dr. Bartomeu Robert, per tal de fer un
tractament a les termes Cèsar per curar la ronquera crònica que patia. Hi va
fer estades de tres o quatre setmanes els estius de diferents anys. En una carta
explica que allà hi havia “un luxe horrorós, que en les dones arriba fins a lo
ridícul”.
[31] (BC.AJM) Ref. mrgll-Mss. 3-89-6.
[32] Versos arreplegats sota el títol
genèric de “Corrandes”, inclosos al Llibre
que conté..., p. 98
[33] El Pont del Diable, d’origen
romà que era un tram de la Via Augusta, es troba al municipi de Martorell i
sobre el riu Llobregat. Actualment és una obra declarada BCIN i ha esdevingut
el símbol de Martorell.
[34] Podeu trobar aquesta llegenda,
convertida en poesia, amb el mateix títol, a El llibre que conté..., p. 25-27.
[35] Vegeu: REIXACH I BRIÀ, Roser, “El
curs de l’any al Montseny segons Joan Amades”, dins Monografies del Montseny n. 31, p. 89-106.
[36] Es refereix al viatge projectat
per Maragall, després de l’estada a Cauterets d’on va marxar el 25 d’agost, per
anar a visitar les costes de la Península per Sant Sebastià, Vigo, Lisboa,
Cadis, València, etc., ja que segons explica, la grandesa del mar l’atrau
força. De fet quan va marxar de Cauterets va anar a Sant Sebastià i d’allà a Bilbao,
embarcant cap a La Coruña. Però com que en la travessia per mar es va marejar
tant, decidí no tornar a fer-ho mai més, i va anar en tren cap a Madrid,
arribant a Barcelona el 5 de setembre, des d’on a ben segur deuria respondre a
Pujols, si bé de les dotze cartes que aquell li va escriure, només aquestes
tres, i una datada el 1907, s’han conservat.
[37] MARAGALL I GORINA, J. Op. Cit., p. 1064.
[38] Vegeu: CATEURA I VALLS, Xavier. Una història poc coneguda del Montseny.
Farell, editors. Barcelona, 2013, p. 209-277.
[39] Pròleg escrit per Pujols,
titulat “El gran transformador”, MARAGALL I GORINA, J. Op. Cit., p. 1286-1291.
[40] «També li ha escrit a Firenze en
Pujols, segons va dir-me; fa pocs dies va ésser aquí de pas i diu que va trobar
a l’Ateneo una carta de vostè de molts dies erera». Carta de Maragall, del 25
d’octubre de 1903 enviada a Pijoan.
[41] La primera part d’aquesta poesia
de Pijoan li havia enviat a Maragall en una carta datada el 21 del desembre
passat, i al febrer, des de Roma, li envià la continuació d’aquella “Ègloga”
que publicaria amb el títol d’”Èglogues modernes”, a Catalunya el març de 1904. Més tard les inclouria a l’Obra catalana. Editorial Selecta. Barcelona,
1963, p. 231-236.
[42] Podria tractar-se d’Antoni
Ribera i Maneja (Barcelona, 1879-Madrid, 1956).
[44] Carta inèdita. Arxiu Família
Pijoan.
[45] Josep Carner i Puig-Oriol
(Barcelona,
1884-Brusel·les, 1970). «En Pujols se conserva; el Temps no passa per ell. Ja
sabeu que una de les manifestacions més imposantes i més severes de l’Eternitat
es l’Ateneu de Barcelona; doncs en Pujols hi va cada dematí i tarda i es
conserva incorrupte. Ara estudia el grec. Ja se sap l’alfabet i avui l’he
trobat amb una tauleta davant escrivint amb lletres gregues Pujols, Vallcarca,
Barcelona, Novembre. Ara publicarà un llibre de versos, i calcula, se fa
mercantil, demana datos als llibrers, coteja els preus dels impressors. D’altre
banda té por de la crítica; només enviarà el llibre als diaris que li assegurin
benevolència, és a dir s’ha tornat cautelós i totes se les pensa.» Carta a
Josep Pijoan del 12 de novembre de 1903.
[46] Es tracta de les rondalles
anotades al Montseny. Vegeu: ROVIRÓ I ALEMANY, Xavier, “Josep Pijoan. Cançons i
rondalles del Montseny”, dins Una història
poc coneguda del Montseny, p. 264-269.
[47] Ja hem explicat el comentari que
sobre aquest aplec de poesies Maragall fa a Pijoan. «En Pujols va a donar el seu
llibre i em demana un pròleg: prou li he dit lo que penso d’això de les
presentacions de poetes. Diu que té por. Por, un poeta! i de qui? [...] Jo crec
que en això hi ha una vanitat inconscient. Però no hi ha remei, en Pujols vol
un pròleg». Carta de Maragall a Pijoan sense data, però que correspondria a
finals de gener de 1904. MARAGALL I GORINA, J. Op. Cit., p. 1033.
[48] Carta inèdita. (AFP).
[49] «Amic Pujols. Li vaig enviar una
carta a l’Ateneu que temo no haurà rebut. Per això és que vull de nou
saludar-lo des d’aquí, demanant-li que se serveixi recordar del seu amic. Així
mateix li agrairia que si és a Barna fes per veure a n’en Carner demanant-li si
ha rebut un cuento que li vaig enviar des d’aquí. Pijoan». Targeta postal, amb
la reproducció d’una font del Palazzo
Vecchio de Florència, sense data, si bé es pot apreciar en el mata-segells
que és de l’any 1903, adreçada a la Torre de les Hores. Fundació Francesc
Pujols, número de registre 322.
[50] Amb “La primera jornada” Pujols
es refereix aquí a alguna de les dotze poesies que Pijoan reuní sota aquest
lema, i que publicaria dins El cançoner,
el 1905. En la correspondència de Pijoan, sovint s’hi troben algunes poesies
que enviava junt amb la carta a Maragall.
[51] Gravat al boix realitzat per
Pijoan i que Maragall qualificà com un “àngel de foc”. Aquest gravat, d’un
àngel de mig cos amb les mans sobre el pit, va ser enviat des de Florència
l’octubre de 1903, com a targeta postal a Maragall.
[52] A Florència hi va estar un
parell de mesos, residint a la Piazza d’Arno, 4. A finals d’octubre Pijoan era ja
a Roma.
[53] Carta inèdita. (AFP).
[54] Efectivament Joan Maragall va
guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, amb la poesia “Glosa”,
que va llegir l’actor Enric Borràs. Clara Noble, esposa de Maragall, va ser la
reina dels Jocs.
[55] Jaume Collell i Bancells (Vic,
1846-1932). Els Jocs
Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1859-1958),
reprodueix la crònica que va fer Rafel Tasis del lliurament de la Flor Natural
a Joan Maragall. «En ésser proclamat, rebia l’abraçada dels seus companys. (“El
Canonge Collell se l’hi abraona –escriu P. del O.– donant-l’hi una abraçada de
les seves que amb un xic més el deixa premsat com una neula. Altres mestres
l’abracen així mateix, encara que amb més miraments”).» P. del O., era el
pseudònim de Josep Roca i Roca, redactor de L’Esquella
de la Torratxa.
[56] Joventut era una revista setmanal literària-artística, de tendència
catalanista, que publicava als anomenats modernistes. “Glosa”, la poesia de
Maragall guanyadora de la Flor Natural, es va
publicar a la pàgina 288 del n. 221 del 5 de maig de1904. Com hem pogut
llegir, Pujols li va enviar aquest exemplar a Pijoan.
[57] Gènere de la poesia trobadoresca
que es servia, d’aquí el nom, d’una música ja coneguda i així els versos eren
més fàcilment recordats.
[58] D’aquells dies, hi ha una alta targeta
postal amb la reproducció de la Fonte
Nuova, de Florència, que Pijoan va enviar a Pujols on poem llegir: «Amic
Pujols. Vaig rebre la teva carta al moment de marxar. Gràcies! No t’estranyi si
tardo a escriure’t, perquè sóc fora de Roma i no tinc temps per res. Adéu.
Pijoan». (FFP), número de registre 321.
