...i encara porta cua.
A la secretaria
dels bisbats espanyols es va rebre un escrit com aquest que reprodueixo, i
aquests en traslladarien còpia als rectors de les parròquies que gestionaven el
cementiri de cada població. Això passava als anys 50 del segle passat, i ha
portat cua, de moment, fins l’any 18 del nostre segle.
I per mostra, un
“boto”. Aquest és l’ofici que el Govern Civil de Girona va enviar al bisbe de
Vic, que porta data del 17 de febrer de 1959, i que va ser comunicat a la
parròquia de Viladrau.
“Debiendo
procederse al traslado de los restos de los héroes y mártires de la Cruzada al
Valle de los Caídos y siendo necesaria a tenor en lo dispuesto en el párrafo 12
del canon 1.214 del Código de Derecho Canónico, licencia del ordinario del
lugar, solicito de V. E. Rvdma. la oportuna autorización para efectuar la
exhumación de los restos que reuniendo las condiciones para merecer aquel
concepto, se hallan en el cementerio de Viladrau en una fosa común”.
De fet això no era una sol·licitud, sinó
més aviat una ordre que s’havia de complir. Més tard, a aquells herois de la creuada
esmentats en l’ofici del governador civil, s’hi van afegir també, alguns dels
morts de l’altre bàndol, o sia dels anomenats “rojos”. Fixeu-vos que no
s’esmenten els familiars dels morts.
Darrerament s’ha
tornat a parlar sobre aquesta qüestió que s’ha anat repetint des que aquest
país va signar una constitució “democràtica”, ni que fos redactada amb soroll de
sabres de fons. Què fer amb aquell indret anomenat Valle de los Caídos? I la
pregunta encara es complica més, perquè allà hi ha dipositada la mòmia del
“caudillo”. Ei, dic mòmia perquè realment es tracta d’unes restes embalsamades,
que ara es volen treure d’on són. I mira, ja tenim un altre problema!
I és que, ai
Manela! No sé si hem topat amb l’Església o amb els militars, o amb els nostàlgics
dels anys 40, quan estaven de moda les camises blaves. O potser la qüestió està
amb tots plegats. Ja hem vist ara com han aparegut manifestos de militars
posant el crit al cel davant una possible exhumació del seu “generalísimo”, i
com han ressuscitat veus justificant el cop d’estat del 36.
De fet aquell
indret ja va néixer maleit. Uns van aplaudir la idea de construir aquella obra
faraònica, altres però van arrufar el nas, i al llarg dels anys en són més els
que estan convençuts que “allò” no s’havia d’haver fet. Sobretot després que
algú (qui?) decidís que les despulles del dictador s’havien de sebollir en
aquella basílica, entre les restes de milers d’homes morts durant la nostra
darrera guerra civil, no al llit com ell.
 |
| El Valle de los Caídos |
D’entrada ja era
complicat que els “blaus” compartissin lloc amb els “rojos”, aquells “sense
Déu”, i que aquests ho fessin sota una imponent creu de formigó i ciment de
200.000 tones de pes, 150 metres d’altura i uns braços de 46 metres de llargada.
Una obra monumental construïda per presoners polítics, batallons de
treballadors, formats per soldats derrotats i civils a qui van represaliar. Un monument,
santuari del franquisme i lloc de peregrinació de nostàlgics d’aquell règim, que
ha esdevingut una vergonya en aquesta Unió Europea, ja que és l’únic mausoleu dedicat
a algú que ha estat considerat, i reconegut internacionalment, com un dictador.
També en això, Espanya és diferent.
Dubto molt que
aquell lloc pugui ser mai un lloc de vertadera reconciliació com es pretenia.
Ni un lloc per a la memòria històrica com ara somien alguns. Crec que a
aquestes alçades de la història d’Espanya, és impossible que aquell immens
panteó, pugui treure’s de sobre el tuf de mort fratricida i victòria feixista.
Ni que pugui esborrar tant de dolor causat als que hi van haver de treballar durant
els quasi vint anys que va durar la seva construcció.
Molts dels
familiars que hi tenen algun parent, fa temps que van començar a reclamar les restes,
per traslladar-les junt amb els seus difunts. Hi ha una família que durant més
de sis anys ha pledejat per aconseguir treure els seus familiars d’allà. El
Tribunal Suprem i l’Advocacia de l’Estat finalment els va donar la raó, però el
govern del PP i el prior de la basílica, un antic jove falangista, van
obstaculitzar el lliurament de les restes. Aquesta demanda va arribar fins i tot
a l’ONU.
Ara el nou govern
socialista, després de 43 anys de la mort del dictador, ha pres la decisió de
traslladar el general que va encetar una guerra civil que no hauria d’haver
començat mai i que va fer durar el màxim temps possible per poder exterminar
l’enemic, i que encara s’allargà en una postguerra de revenja.
S’arribarà a
executar mai aquest trasllat? I si és així, què en faran d’aquell lloc, del
cementiri privat més gran d’Espanya, d’aquella fossa tan gran? Per molt que
s’esforcin, aquell edifici no podrà ser mai altra cosa que aquella per a la
qual es va edificar, un lloc sinistre. Potser tot això de l’exhumació del
“Caudillo por la gracia de Dios”, acabarà sent un gest polític i res més, i que
aquell indret passi molt temps sent un espai sense cap ús concret, i es vagi degradant
encara més.
Després d’una
transició política, que no s’ha acabat mai de fer, seguim havent de parlar de
reparació i reconeixement moral de totes les víctimes que va causar aquella
guerra. De les 3000 fosses que es calcula que hi ha a l’Estat, massa en resten
oblidades o per obrir. Tots els morts, d’un i altre bàndol, haurien de rebre la
dignitat que es mereixen. Com aquells quasi nens de la lleva del biberó, o els
homes cridats per lleva per anar al front, agafant una arma per defensar unes
idees que potser no eren les seves. Acabada la guerra, els vencedors van lloar
els seus caiguts i màrtirs, aquells “caídos por Dios y por España”. Però i els
altres? Que potser els que creien en els valors republicans no van morir per defensar
la pàtria, fos l’espanyola o la catalana?
Quants familiars
encara busquen les restes dels seus? Alguns tirats al peu d’una carretera, i altres,
d’un i altre bàndol, per un decret franquista desenterrats del lloc on eren, sense
coneixement de la família. Massa vegades vàrem escoltar allò de “por decreto
ley”. Doncs així, per un “ordeno y mando” van ser segrestats la majoria dels
33.847 morts de la guerra, entre els quals uns 12.419 estan dipositats sota
aquell rocam sense ni tan sols haver estat identificats i als que potser encara
algú està buscant en lloc equivocat.
Quants osonencs
va ser trets d’on havien estat sepultats per emprendre un llarg camí sense cap
autorització de les seves famílies? Sabem prou bé que durant la llarga nit de
la dictadura, la por i el silenci va ser el pa que cada dia van haver de
prendre els vençuts. O és que el ressò dels afusellaments no va durar fins el
final de 1975?
I
al final, tot aquest debat sobre aquell lloc i sobre qui hi està enterrat,
qüestiona de nou com es va fer la Transició, i posa de relleu que aquesta
democràcia que tenim no és una democràcia normalitzada.
Però el que
considero més greu de tot plegat, és que durant tots aquests anys, des del 20-N
del 1975, fins ara, ja quasi al 20-N del 2018, l’aprenentatge del que va ser i
representar el franquisme, ha estat i és, una assignatura pendent a escoles,
instituts i universitats. Perquè com deia algú, “les generacions nascudes
després del franquisme, s’haurien de qüestionar la història que han explicat i
escrit els vencedors de la nostra darrera guerra civil”.
