 |
| Bartomeu Rosselló-Pòrcel |
al Brull
“Poques paraules surten
de les boques en calma”
(B. Rosselló-Pòrcel)
El Brull, aquest lloc tranquil repenjat a l’ombra del Montseny, va ser més conegut arreu des que l’any 1931 s’hi va obrir un sanatori per a gent “malalta del pit”, com es deia aleshores, segurament per no utilitzar la paraula que definia una malaltia responsable de la mort de massa gent per anomenar-la amb el seu nom vertader.
La tuberculosi era un mal que feia anys que causava estralls entre la població, en especial la que vivia en grans nuclis urbans.
Ja l’any 1911, per combatre l’anomenada també pesta blanca, es va obrir un sanatori a Terrassa. L’any 1913, el famós doctor Jacint Reventós i el doctor Joan Darder van fundar un sanatori a Olost que tancaria, però, tres anys després. El mateix any se n’obria un altre a Olot, i el 1918 encara un altre a Santa Coloma de Gramenet.
Més tard se’n van obrir d’altres, com el del Mas Badó, l’any 1931, i, dos anys després, el de Puig d’Olena, tots dos a Sant Quirze de Safaja.
Després de fracassar un projecte que preveia construir l’any 1928 al massís del Montseny un conjunt d’edificis que servissin per al tractament i la curació de malalties pulmonars, va obrir les seves instal·lacions al Brull el conegut oficialment com sanatori del Montseny, si bé popularment es parlava del sanatori del Brull. Aquesta iniciativa, dels metges Josep Reventós i Lluís Rosal, es va instal·lar a la Casademunt, l’antiga mansió del marquès Alexandre M. Pons, i disposava de quaranta llits.
.jpg) |
| Sanatori del Montseny, al Brull |
El doctor Reventós va morir en aquella casa l’any 1955, i al cap de poc tancava per sempre, després de vint-i-cinc anys, el sanatori del Montseny. Uns anys abans ja havia tancat el sanatori de Puig d’Olena. Mentre altres famosos sanatoris europeus, com els suïssos, esdevindrien estacions d’esquí, aquests dos centres es convertiren en cases de repòs o convents d’ordes religiosos.
Si a l’inici de 1900 la tuberculosi va matar molta gent al nostre país, un cop acabada la darrera guerra civil el bacil de Koch tornà a escampar-se i la tuberculosi rebrotà amb força.
Algunes de les persones conegudes que van ingressar al sanatori instal·lat al Brull foren:
Josep M. Capdevila, escriptor i filòsof.
Josep Mompou, pintor, germà del músic Frederic Mompou.
Jacobo Sureda, pintor i poeta mallorquí.
Vicenç Soler, pintor olotí.
Evarist Vallès, pintor de Figueres.
Ramon Camprubí, més conegut com “Càrtex”, germà del popular Joan Capri.
Joaquim Serra, músic i compositor, autor de la sardana “Roses del Brull”.
Dionisio Ridruejo, dirigent de la Falange.
El capvespre del dia 5 de gener de 1938 moria, a l’edat de vint-i-cinc anys, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tot just feia tres dies que, davant la gravetat de la seva salut, uns amics el traslladaren al sanatori del Montseny.
El jove poeta havia començat a emmalaltir a finals de novembre de 1937. No va ser, però, fins al 23 de desembre que, davant l’agreujament del seu estat, li van ser fetes unes anàlisis que confirmaren el temut pronòstic: tuberculosi.
Va ser enterrat al cementiri del Brull. Amb motiu del canvi d’ubicació d’aquest cementiri, el 1958 les seves despulles foren portades al cementiri d’Arenys de Mar i dipositades en un nínxol propietat de Salvador Espriu, bon amic de Rosselló, des d’on, l’any 1978, foren novament traslladades, ja de forma definitiva, al cementiri de Palma de Mallorca, la ciutat on havia nascut el 3 d’agost de 1913.
El febrer d’aquell terrible any de guerra de 1938, es va publicar a la Revista de Catalunya el llibre de poemes de Rosselló-Pòrcel Imitació del foc, que no es reeditaria fins al 1949. L’any 1975, després de molts anys de silenci, se’n féu una altra edició que permeté que l’obra d’aquest poeta, molt poc conegut fins aleshores, arribés a un públic més ampli.
No cal dir que el fet que es musiquessin alguns dels poemes de Rosselló, com el poema “Ronda amb fantasmes” o “A Mallorca, durant la guerra civil”, del disc de Maria del Mar Bonet, va ajudar molt a la difusió de l’obra i la vida d’aquest poeta. De fet, es pot dir que no tingué un reconeixement general i normalitzat fins a l’arribada de la democràcia, que ha estat quan s’ha fet manta difusió de la seva producció amb recitals, exposicions, estudis i edicions diverses de les seves obres.
Com deia algú referint-se als que avui en dia justifiquen no conèixer l’obra de Rosselló-Pòrcel: “Ja ningú no podrà al·legar ignorància: qui no conegui el poeta serà per estricte entossudiment. O sia, per obtusa i abjecta prevenció mental. Així de clar.”
L’aixecament militar del 18 de juliol del 1936 l’agafà a Madrid, on havia anat per examinar-se d’oposicions per a professor d’institut. Uns dies més tard va tornar a Barcelona i, ja malaltís, s’apuntà voluntari a l’exèrcit popular, on treballà de tipògraf a la rereguarda. Aquells dies tràgics els passà lluny de la seva terra i de la seva família. Les poesies escrites durant aquell període reflecteixen tot l’horror i tragèdia d’una guerra fratricida. Tal vegada per això deixà escrit que: “Poques paraules surten de les boques en calma.” Unes paraules, les seves, que són un clam sorgit d’un dolor pregon. Uns poemes fets d’enyorança, amor, passió, dolor, mort... En definitiva, ens deixà una escriptura encesa.
De ben segur que ha estat gràcies a Rosselló-Pòrcel, que va haver d’anar a raure —per capricis del destí, o potser fóra millor dir a causa d’una guerra i d’una malaltia— a aquest lloc del Montseny, que el Brull avui és conegut, a banda de pel seu entorn natural, no ja per haver tingut un sanatori per a persones malaltes de tuberculosi, sinó per haver estat el lloc de la mort d’un gran poeta.
___________________
Publicat a El 9 Nou el 5 de gener de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada