Senzillament, Vinyoli

Senzillament, Vinyoli  

“He caminat fins arribar al profund         

Joan Vinyoli

del bosc de la paraula, per on llisquen

les aigües del silenci...” (J. Vinyoli)           

     Vinyoli és “un minyó correctíssim, simpàtic, assenyat i extraordinàriament intel·ligent.”

     Això ho escrivia Marià Manent després d’una de les visites de Vinyoli a Ca  l’Herbolari, la casa de Viladrau on es van estar els Manent durant la Guerra Civil, gràcies a la gentilesa del seu amic Jaume Bofill i Ferro, i a on alguna vegada, hi va anar el poeta Vinyoli.

     Joan Vinyoli i Pladevall, havia nascut el 3 de juliol de 1914, al barcelonès Passeig de Gràcia. Enguany, doncs, hauria complert cent anys.

     Vinyoli, que el 1937 ja havia publicat un llibre de poemes (Primer desenllaç) durant la tardor de 1938, quan feia un parell d’anys que no sortia de Barcelona, va voler visitar el Montseny, doncs segons deia “no havia sentit olor d’arbres”. Unes paraules que ens recorden aquells versos del seu poemari titulat El Callat, on diu: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc / cridat per una veu de mar fonda.”

     Vinyoli, juntament amb Manent i Jaume Bofill, aquells dies van fer diverses excursions per l’entorn de Viladrau, com el bosc de Vilarmau, el sot de Cerdans, Borderiol, etc. Això ho sabem llegint El vel de Maia, el dietari que, de gener de 1937 fins el febrer de 1939, recull les anotacions que Marià Manent feia durant aquells temps convulsos.

     Als capvespres, quan el fred ja començava a fer-se present, es reunien en aquell casal modernista de la zona de les Paitides, Ca l’Herbolari, on vora el foc parlaven de literatura i, a ben segur, de la marxa de la guerra que havia truncat llurs projectes en el món de les lletres.

     En el dietari de Manent hi podem trobar vàries referències a Vinyoli de quan aquest s’acostava al Montseny per passar-hi uns dies fugint de la gran ciutat que bullia d’esperit revolucionari i de les bombes de l’aviació feixista.

     Un dels temes tractats durant aquells vespres de tardor pel jove Vinyoli, era sobre aquell poeta que tant admirava i que tant l’influiria al llarg de la seva tasca poètica i del que ja l’any 1934, havia traduït diverses poesies: Rainer Maria Rilke.

     “Vinyoli em parla de Rilke. Quina maduresa, quina acuïtat extraordinària, aquest minyó de 24 anys! M’hauria agradat de poder transcriure literalment les seves reflexions”, explica Manent.

     Rilke era per Vinyoli, aquell poeta que admirava, entre d’altres motius, per la seva vida completament autònoma “com un arbre”, segons aquesta figura tan vinyoliana.

     Els poetes de llengua alemanya, Hölderlin i Rilke, van tenir una gran influència en Vinyoli, poeta autodidacte que depurava l’escriptura fins a límits d’una gran perfecció, després d’una tasca minuciosa per aconseguir vestir un poema amb una senzillesa que els fa sobris i alhora sublims.

     Malgrat aquesta admiració de Vinyoli per la poesia de Rilke, aquell creia, segons apunta Manent en les seves notes, que el poeta de Praga explicava “més plenament la pròpia essència en la seva obra de pensador (en les lletres, les crítiques, els llibres en prosa) que en la seva poesia.”

     Sabem, per exemple com analitzava el personatge creat per Rilke en els Quaderns de Malte, un llibre que va ser tota una descoberta per un jove Vinyoli, del que un aspecte que en destacava era la idea expressada pel poeta alemany de que “el qui és estimat passa; el qui estima perdura”. O sobre la conclusió del jove Malte quan parla de la paràbola del fill pròdig, deduint que en el fons aquell fill pròdig que va marxar de la casa paterna no volia ser estimat... Aquest era, segons Vinyoli, l’ideal de Rilke, estimar, no pas ser estimat.

     El 4 de desembre de 1938, Vinyoli torna a Viladrau, on s’hi està fins el dia 6. Aquesta vegada hi arriba en un camió d’aquells que transportaven els fons dels arxius de Barcelona per salvaguardar-los de les destrosses i dels bombardejos de la guerra. I és que Viladrau, i concretament el Noguer, la casa dels Bofill, havia estat un dels llocs escollit per Agustí Duran i Sanpere, que va ser el responsable nomenat per la Generalitat per a la salvaguarda dels arxius oficials i públics.

     El tema de la natura, el mar, l’amor, el passat, la mort..., solen ser temes que sovintegen en l’obra de Vinyoli, un poeta que es pot dir que ja en vida va gaudir de cert reconeixement, encara que només en els àmbits on la cultura hi era més present, i en aquells ambients, no cal dir-ho, fou prou llegit, recitat i fins i tot musicat. Però va ser sobretot amb la recuperació de la democràcia que l’obra de Vinyoli va ser més reconeguda i de retruc, reeditada.

     Permeteu-me una modesta recomanació, llegiu Passeig d’aniversari, Ara que és tard, Vent d’Aram, Llibre d’Amic..., o qualsevol altre llibre seu, i a ben segur que gaudireu amb la pregonesa del seu íntim cant.

     O si sentiu curiositat pel seu admirat poeta alemany, també podeu llegir un formós llibre amb les traduccions que en va fer Vinyoli titulat: Versions de Rilke.

     Deixeu-me dir, amb mots populars, que Vinyoli va ser un poeta de cap a peus, un poeta que va saber copsar el fons de l’ànima humana i els secrets de la seva existència, fent palès allò de que la poesia és el llenguatge de l’ànima. Un poeta autèntic, com autèntic, intens i líric va ser el seu cant. Sempre fidel a la seva terra i a la seva llengua, i ja sabem que no era fàcil ser poeta en llengua catalana en els anys durs de la postguerra.

     Joan Vinyoli va ser aquell gran poeta de la nostra llengua que feu exclamar a un altre gran de les nostres lletres, Salvador Espriu: “donaria tota la meva obra per un vers de Vinyoli.”

     El poeta que, com Rilke, feia del seu cant una celebració i que sempre escoltà la veu de la natura, com va fer durant aquells dies que va passar al Montseny, va morir el 30 de novembre de 1984.

     La Institució de les Lletres Catalanes aquest 2014 ha organitzat l’Any Vinyoli per tal de commemorar i celebrar el centenari del seu naixement.

     El millor homenatge que li podem fer és llegir un dels seus llibres.

Publicat a El 9Nou el 25 d'abril de 2014.