Els germans Puigneró,
rectors de La Castanya
Fa anys, un religiós claretià, el pare
Domingo Ramonet, va ser enviat pels seus superiors a predicar, en Santa Missió,
a un llogaret encaixat entre les muntanyes del Montseny: La Castanya.
Això va ser a la primeria del mes de
setembre de l’any 1894 quan aquest missioner, resident a Vic, va enfilar el
camí que marxa de davant l’església de sant Martí del Brull cap a Collformic
per, a lloms d’un matxo, arribar a l’església de sant Cristòfol que presideix
la vall de La Castanya.
Des del púlpit d’aquella petita església,
i per espai de varis dies, aquell abrandat orador va adreçar les seves
prèdiques a uns astorats feligresos poc acostumats a escoltar unes paraules tan
directes i contundents.
Molt malament deuria acabar la seva tasca
missionera i molt empipat aquell predicador quan, de tornada cap a Vic, s’aturà
a Collformic uns moments i traient-se les espardenyes que calçava les va
espolsar ben fort per, segons va explicar al rector de La Castanya que
l’acompanyava, no emportar-se d’allà ni la pols de la terra on havia anat a predicar...[1]
La Castanya
Però abans de parlar de la vida dels
germans Puigneró, expliquem breument, per qui no coneix aquella terra
enlairada, que La Castanya és una vall del Montseny que pertany al municipi del
Brull, i que està situada al vessant marítim d’Osona, tocant ja a la comarca
del Vallès Oriental, termenant doncs, amb el municipi del poble del Montseny.[2]
La primera notícia documentada de
l’existència del topònim Castanya ―com a Chastania―
és de l’any 993.
Com és habitual, una església regia aquella
vall. La de La Castanya està dedicada, com hem dit, a sant Cristòfol. Va ser
consagrada el 7 de juny de 1082 pel bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà.[3]
Segons explica el doctor Junyent, el 1576
el pintor Beltran Badia havia fet un retaule per a l’altar major, que més tard
va ser substituït per un de barroc que, com altres objectes de l’església, va
ser destruït durant la Guerra Civil de 1936.[4]
En el famós Diccionario geográfico..., de Pascual Madoz, s’hi diu que La
Castanya està situada: «en terreno alto, al pie de la montaña de Matagallos
o de la Castaña, con buena ventilación y clima sano, y no muy frío. Tiene 16
casas diseminadas por el término; una Iglesia parroquial (San Cristóbal),
servida por 1 cura de ingreso, y varias fuentes de excelentes aguas para el
surtido del vecindario (...). El terreno es montañoso, de inferior calidad, la
mayor parte cubierta de bosques arbolados, especialmente de castaños.»
També hi diu que allà s’hi produïa sègol,
blat i unes bones patates; que s’hi criaven ovelles i cabres, que hi havia poca
cacera de perdius i llebres, però que, en canvi, hi havia molts llops i
senglars que feien molt mal en els sembrats i als ramats.[5]
Per un document datat el febrer de 1858, sobre
l’estat en què estava la casa rectoral d’aquella parròquia, fet per valorar les
obres que s’hi havien de fer, sabem que estava en un estat quasi ruïnós. «La hemos hallado en
tan triste situación y fatalidad que a lo menos deben invertirse dos mil quinientos
reales en la actualidad y que deben hacerse prontamente las obras necesarias
pertenecientes al albañil y carpintero, siendo al contrario estar a peligro de
causar una desgracia.»
Segons la Guia descriptiva del Obispado de Vich, elaborada el 1898 per Joan
Guiu i Casadessús, ens assabentem que a La Castanya llavors hi havien 19 cases,
amb 125 ànimes.
Durant la restauració que va fer el Servei
de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona durant els anys 1986 - 1989, es
van posar al descobert els fragments d’unes pintures gòtiques, que actualment
es troben al Museu Episcopal de Vic.
Una gran font d’informació sobre les
parròquies la trobem en les consuetes[6] redactades per diferents
rectors. Les de Sant Cristòfol de La Castanya, que sortosament s’han pogut
conservar, són les dels anys 1818, 1918 i 1950.[7]
A banda de les pràctiques, costums i
obligacions religioses d’aquella parròquia, en la de 1918 s’hi troben anotades moltes
notícies dels fets ocorreguts dins el terme parroquial, una zona rural,
muntanyosa i aïllada de qualsevol nucli urbà.
També ha estat d’una gran ajuda per
conèixer diverses anècdotes d’aquell lloc i alguns detalls biogràfics dels dos
germans Puigneró, les entrevistes que vàrem poder fer a alguns dels seus
familiars.
En Manel i en Gaspar Puigneró i Bofill van
ser dos germans capellans que, en èpoques diferents, van ser els responsables
d’aquella parròquia montsenyenca, habitant la rectoria que està enganxada a
l’església.[8]
Mossèn Manel
En Manel Puigneró, havia nascut a Vic el 31 de gener de 1877.
Abans d’ordenar-se prevere va haver de
complir el servei militar, ja que era de la lleva de 1894 com a soldat “sorteable”. Va ser destinat a Cuba,
embarcant el 17 de febrer de 1896 a Santander, i arribant el 3 de març al port
de l’Havana. L’any següent va ser enviat a Marianao, al Batalló de Caçadors de
Llerena nº 11, 6ª Cia.
Recordem que aquells anys les tropes
espanyoles estaven lluitant en la Guerra de la Independència de Cuba, que va
durar de 1895 a 1898. A finals d’octubre de 1897 en Manel va sortir de l’Havana,
rumb a Cádiz, degut a què havia agafat “les febres”, tornant a casa com a soldat de primera classe.
El 22 de setembre de 1900, va ser ordenat
sacerdot.
Abans de ser nomenat ecònom de La
Castanya, va ser vicari a Vilanova de
Sau,[9]
i més tard ho va ser de Rajadell.[10]
Després d’atendre aquelles parròquies, el
juliol de 1908 va ser nomenat rector de Sant Cristòfol de La Castanya, però no
va prendre possessió del lloc fins el 4 de gener de 1909.[11]
Hi ha una carta sense data ―però que va
ser escrita el 1908 quan mossèn Manel ja havia estat nomenat rector de La
Castanya― on, després de la salutació inicial, entre d’altres coses deia als
seus pares i germans: «passo a donar-vos
una notícia que em sembla vos ha de causar molta alegria, i és que a l’ofici
del 30 del passat mes he sigut nombrat ecònom de la parròquia de la Castanya,
no tinc de dir-vos que fins el present heu pogut disposar la persona del vostre
fill i germà, ara d’aquí en avant podreu disposar de la casa i tot, puix que lo
meu és tot vostre.
»Ajudant Déu lo dilluns passaré a veure-la
i lo dimarts o dimecres estaré amb vosaltres per a comunicar-vos mes
impressions; mentrestant cuiteu a preparar-me lo necessari per a parar la casa.»[12]
Al final de la carta hi ha una postdata on
diu que entretant el pare comenci a aprendre l’ofici de campaner, en Gaspar
―aleshores encara seminarista― de sagristà, i alguna de les noies de majordona.
Mossèn Manel tenia el tarannà d’un home de
pagès. A La Castanya feia de “metge”, de barber, i del que fos necessari per
ajudar i col·laborar amb els seus feligresos.
Aficionat a la fotografia, tenia una
màquina de retratar, i revelava amb el sol les seves fotografies, fetes amb
clixés de vidre. Gràcies a ell ens han quedat unes molt bones imatges de
l’entorn de l’església de La Castanya d’aquells primers anys dels segle XX.
A la rectoria hi vivia amb la seva germana
Anna, que li feia les feines habituals com a majordona.
Manel Puigneró, com a rector de La
Castanya, va tenir un paper destacat en els actes que es van celebrar, el juny
de 1913, per homenatjar els liberals assassinats pels carlins a Collformic
durant la tercera carlinada; com també per recollir el testimoni de les
persones que van viure aquells fets, anomenats popularment com: “els fets de
Collformic”.
Els
“fets de Collformic”
Són de sobra coneguts aquells fets, anomenats
així des que va haver-hi la escabetxina
de liberals perpetrada per un grup del carlins, que sense contemplació però,
això sí, un cop els havien confessat ―ja que per alguna cosa eren carlins― els
van matar a tots.[13]
S’ha de tenir en compte que els liberals
defensaven la desamortització dels béns eclesiàstics, la llibertat de pensament
i de religió, etc. Al contrari dels partidaris de Carles VII, pretendent al tro
d’Espanya, oposats al rei Amadeu de Savoia, així com als canvis polítics i
socials. El clergat, doncs, juntament amb la majoria dels propietaris rurals,
integristes i catòlics, es van enfrontar als liberals o nacionals, en una espècie
de croada al crit de: “Déu, Pàtria i Rei”.
I és que sense la qüestió catòlica no es pot entendre aquesta darrera carlinada,
que tanta repercussió va tenir a Catalunya.[14]
.JPG)
Tot això va succeir durant el Sexenni
Democràtic de 1868 – 1874, ja que de 1872 a 1876 va durar la tercera guerra
carlina, o sigui, la tercera guerra civil que durant el transcurs del segle XIX es van anar repetint al llarg de la geografia
espanyola.[15]
Arran de l’entrada a Vic, el 10 de gener
de 1874, del capitost dels carlins, el famós Rafel Tristany,[16]
un grup d’uns cent liberals que va poder fugir de la ciutat es van dirigir a
Taradell i d’allà van fer via cap a Seva pujant al Brull per intentar arribar,
a través de Collformic, a Sant Celoni, on estaven segurs que hi trobarien
forces amigues. Potser per aquella dita popular de: “A Sant Celoni i a Puigcerdà, els carlins no hi poden entrar”.
Aquest grup de fugitius de la capital
d’Osona estava format per soldats, gent de la milícia nacional i voluntaris,
que un cop arribats al mas de Santandreu de La Castanya, van menjar i veure i
descansaren una estona després del llarg camí fet, amb tanta mala sort que allà
van ser sorpresos per un escamot de carlins que, assabentats que fugien pels
estreps del Montseny, els havien perseguit. No costa imaginar la gran
desbandada que va haver-hi. Alguns liberals foren abatuts per trets i altres
van ser fets presoners i tot seguit passats per les armes d’una forma, com
apunta mossèn Josep Gudiol: «despietada,
inhumana i anticristiana.»[17]
Segons la crònica
que va fer Gudiol sobre aquells fets, uns vint-i-tres foren enterrats al
cementiri de La Castanya, si bé el nombre exacte d’assassinats no s’ha pogut
determinar amb exactitud.
Hi ha qui parla de cent deu morts.[18]
Pensem que
alguns cossos van ser llançats al pou de glaç de Collformic, altres enterrats al
cementiri del Brull i al de La Castanya, i d’altres deixats tirats per la
muntanya. El responsable directe d’aquella matança va ser en Ramon Vila i
Colomer, àlies Vila de Viladrau, cap d’un petit exèrcit format per uns
tres-cents homes.
El 1879, els cossos dels que havien estat
enterrats foren traslladats al cementiri de Seva, d’on tres anys més tard serien
portats al cementiri de Vic on se’ls hi va fer un mausoleu.[19]
L’any 1912 es va fer, a través de la
premsa, Gazeta Montanyesa, una
subscripció popular per col·locar una creu a Collformic en memòria de tots
aquells liberals que hi van perdre la vida.[20]
Com a rector de La Castanya li va tocar a Manel Puigneró beneir la creu i el
monument. A la benedicció també hi assistí el seu germà mossèn Gaspar. Això va
ser el diumenge, dia 22 de juny de 1913, a les onze del matí.[21]
D’aquell monument n’hem trobat deu
dissenys diferents, entre aquests el que es va escollir. Dissenys que reproduïm
aquí, juntament amb unes curioses fotografies inèdites del mateix dia de la inauguració
del monument i d’altres amb uns excursionistes en el mateix lloc.[22]
Un any abans mossèn Manel va escriure al
seu germà informant-lo sobre els fets ocorreguts el gener de 1874, i que serien
d’utilitat a mossèn Gudiol per escriure el seu conegut opuscle sobre la matança
de Collformic.
«Rdo. Gaspar
Puigneró Pro. Vich
»Estimat germà: Amb la present t’envio quatre notes que les he sentit
per aquestes afraus, per si vols fer-les avinents a Mn. Godayol (sic) o el Pietx per si volen fer una mica de història respecte als fets de
Collformich.
»Los escapats de Vich a l’entrada dels carlins pujaren per les serres d’Espinzella
en número, poc més o menos de quatre-cents arribaren al Montseny molts d’ells
sense armes, dels quals divuit foren sorpresos a St. Andreu per la partida d’en
Vila de Viladrau[23]
la que va rebre la confidència estant en dit poble per un guarda jurat de la
Codina de la Móra que li deien el “Cap pelat”; la sorpresa fou per allà de les
tres de la tarda, sens afusellats a entrada de fosc tots divuit però d’entre
els afusellats se n’escapà un que li deien en “Quelo”.
»L’endemà del fusellament feren veures per tota l’encontrada de la
parròquia de la Castanya i de Montseny matant-ne un número major per les mates,
arribant entre els fusellats i tot fins al número de cinquanta a cinquanta-un.
»Després de morts, ans no foren soterrats, passaren uns vuit dies,
durant els quals alguns desanimats se n’aprofitaren per a robar-los les robes
(principalment dels que anaven més ben vestits) tenint d’ordenar l’autoritat
que embolcallessin sos cossos per a que no es veiessin ses nueses.
»Los disset morts en el fusellament foren tirats dins el pou de neu de
Collformich amb cinc més morts per aquells encontorns i altres vint-i-dos foren
soterrats en el cementiri d’aquesta parròquia i dos en la parròquia de Montseny
més algun de perdut (puix després d’alguns dies fins un gos portava entre ses
dents la cama d’un) resultant poc més o menos lo total del número dit.
»Aquí et copio la partida dels dos soterrats a Montseny que eren para i
fill; dels demés ja tens les notes.
»“A los once
de Enero de mil ochocientos setenta y cuatro, en el cementerio de esta de San
Julián de Montseny, Obispado y provincia de Barcelona, por mandato de la
autoridad civil se dio sepultura eclesiástica a los cadáveres de dos hombres
hallados en el bosque, el uno de unos cuarenta y cinco años y el otro de unos
veintidós, y según informes eran padre e hijo, procedentes de un Batallón de
voluntarios Republicanos de Vich. No se han podido averiguar sus nombres ni
otros requisitos para anotar con la debida formalidad la partida de óbito. Y
por ser así, lo firmo. Miguel Bertran cura-párroco: Rubricado
»(Nota del marge):
Posteriormente he sabido que el padre se llamaba Ramón Pascual, viudo, y el
hijo Juan Pascual, soltero, hijo de Ramón y Balbina Bosch, naturales de
Centelles. A siete de diciembre del año mil ochocientos setenta y cuatro cuando
lo he sabido. M. Bertran
Párroco.”[24]
»Sens més per avui de particular desitjant-vos a tots salut com la
nostre i amb mols records dels pares i meus i tota la família i coneguts se
despedeix ton germà que t’ajuda de cor en Jesús. Manel. Castanya15 febrer 1912.
»PD He sapigut que en Montanyé i companyia volen fer la contra a
l’erecció de la creu.»[25]
Abans de la benedicció del monument, el
rector necessitava el permís del bisbe de Vic, que aleshores era Josep Torras i
Bages.
«Vich, 11
de Junio de 1913
»Por lo que a Nos toca, damos
permiso al Rdo. Cura-Párroco de San Cristóbal de la Castanya para que pueda proceder
a la bendición de la Cruz, a que se refiere la presente instancia; con la
condición de que con motivo de la ceremonia y en aquel lugar sagrado ni se
pronuncien discursos, ni se hagan lecturas, sino piadosas oraciones. Y
concedemos como se solicita cincuenta días de indulgencia en la forma
acostumbrada a los que recen devotamente delante de la referida Cruz el Credo o
el Padrenuestro en sufragio de las almas del Purgatorio.
»Y dése de esta Nuestra
providencia conocimiento al Rdo. Cura-Párroco de la Castanya, a los efectos
consiguientes. José, Obispo de Vich.»[26]
I una vegada fet l’acte d’inauguració i benedicció del
nou monument, mossèn Manel comunica al seu bisbe com es va fer la celebració.
«Ilmo. Sr.
»Tengo el honor de comunicarle,
que en el día de ayer, se verificó la bendición de la nueva Cruz[27]
sita en el Collformich de esta parroquia, conforme lo decretado por V. S. Ilma.
terminando dicho acto el cual se celebró con el mayor orden con un padrenuestro
en sufragio de las almas del Purgatorio a fin de ganar las indulgencias que V.
S. Ilma. tuvo a bien conceder.
»Dios guarde a V. S. Ilma. muchos años por el bien de la Iglesia y de la
Patria.
»Manuel Puigneró, Pbro. La
Castanya 23 de Junio 1913.»[28]
.jpg)
Atès que entre els morts d’aquella jornada del 10 de
gener de 1874 hi havia un tinent i varis soldats del Regiment de Navarra, la
comandància militar de Vic hi va enviar, com a representants, un capità i un
subaltern, que hi anaren en un dels carruatges de l’organització de l’acte.
També el cos de la Guàrdia Civil hi envià un oficial i deu parelles
d’infanteria, per a la “conservació” de l’ordre públic: «al pico de
Collformich, montaña del Montseny, término municipal del Brull.» També s’hi van
desplaçar dues parelles de Mossos d’Esquadra.[29]
Aquell mateix any mossèn Gudiol va
publicar el llibret que hem fet referència i on en la introducció deixa clar el
perquè de publicar-lo. «És ja hora de que
qui vulgui enterar-se puga trobar element de judici i de que no ignorin les
circumstàncies amb que foren fetes les fusellades de Collformich.»
Més endavant escriu unes línies que volem
ressaltar pel que anys més tard tornaria a succeir a la nostra terra: «També el present llibret d’història està
dedicat a mostrar pràcticament i en tot son horror que cosa sia una guerra
civil, una lluita entre germans. Tant debò que ell servís per desarrelar en
certa gent il·lusa l’esperança sinistra en una guerra per adobar els mals de la
Pàtria.»[30]
Però tornem a la vida rectoral de mossèn
Manel. Vam trobar una nota, del 15 d’agost de 1914, en que aquest demanava el trasllat
de La Castanya, sol·licitant el concurs de vacants a altres parròquies. En una
altra nota, del 29 de març de l’any següent, li demanava al seu germà Gaspar
que passés pel bisbat a signar, en nom seu, el document per a les vacants. Ignoràvem
el motiu d’aquesta sol·licitud de trasllat, pensant que potser podria ser
motivada pel mal estat de la rectoria, ja que amb data 12 d’octubre de 1915,
mossèn Manel signa un rebut en el qual s’especifica que ha rebut del bisbe la
quantitat de 500 pessetes per a la restauració de la casa. Després, al llegir
la nota necrològica sobre la seva mort publicada en un diari de Vic ―que
transcrivim més endavant― vàrem saber els motius d’aquesta i d’altres peticions
de trasllat de parròquia.
El 12 d’abril de 1916, uns quants
propietaris van pagar la pavimentació de l‘església i el presbiteri. Els qui ho
van pagar van ser, Maria Bofill vda. de Pons, Francesc Capdevila, Nicolau
Colomer[31]
i «la part més important, lo pobre rector
d’aquella», segons consta en la consueta.
Paga
la pena, al parlar d’un indret tan poc conegut com La Castanya, destacar-ne
algun aspecte de la seva antiga vida quotidiana i dels seus costums.
Quan mossèn Manel va prendre possessió com
a nou rector d’aquella parròquia, i segons podem llegir a la Consueta de 1918, després de les
cerimònies de rigor, anà a la plaça de l’església, i allà va agafar un grapat
de terra i la llançà a l’aire en senyal de possessió i pertinència de totes les
terres de la parròquia.
També s’hi pot llegir que la festa major
de la parròquia es feia per sant Cristòfol (el 10 de juliol) ―de fet com ara,
però traslladada al primer diumenge de juliol― que és el patró del lloc, i que a
la missa major es cantava l’ofici amb el rector de la Móra. També hi havia una
altra festa major, en honor del segon patró de la parròquia, que era sant
Bartomeu (24 d’agost).
En
la darrera consueta de La Castanya, feta cap els anys 50 del segle XX, hi ha, en les
darreres pàgines, un afegit titulat “Otras
notas de interés”, en les quals, entre d’altres coses, s’hi diu: «Desde 1941, la fiesta mayor se
celebra el día 10 de julio, como ya antiguamente dicen que se hacía. Antes de
esta fecha era el día 24 de agosto, festividad de San Bartolomé, segundo patrón
de la Parroquia. Las razones del cambio son, a/ que muchos años o bien
coincide, o bien precede, o sigue a la del Montseny si se celebra el día 24 de
agosto; y b/ la inseguridad del tiempo a fines de dicho mes. Estas razones
compensan el que el 10 de julio ofrece el inconveniente de que muchos años por
esa fecha se está segando. Tratándose sólo de un día de fiesta no se pierde
nada. Digo esto porqué al efectuarse el cambio hubo un par de familias a
quienes sentó mal. Últimamente, empero, se han amoldado a la corriente general.»[32]
Amb els rectors que més relació hi havia
era amb els rectors de La Móra, El Brull, Montseny, Tagamanent i Santa Susanna.
Durant la festa major es convidava al capellà que als estius vivia a Sant
Segimon, fos quin fos aquell capellà. En canvi no hi havia el costum de
convidar al de Viladrau, bo i que el terme del municipi del Brull termeneja, a
dalt del Matagalls, amb aquella població.
A més de l’església i la rectoria, i els
camps de l’entorn, la parròquia tenia l’hort dit de la Verneda,[33]
que segons les notícies escrites sempre va ser un niu de problemes entre els propietaris
veïns (Les Mirones, La Cortada i El Boscàs) i els diferents rectors de la
parròquia, sobretot per l’ús de l’aigua de la font de la Verneda. Altres
possessions eren una peça de terra anomenada Casellas, prop del mas Camprodon,
el Camplà, el camp de l’Obra...
Hi ha un informe de l’estat de la parròquia
de La Castanya, fet el 22 de maig de 1917, després de la visita pastoral que hi
va fer el bisbe Josep Torras i Bages, sent per tant el rector Manel Puigneró,
que entre d’altres coses apunta: «Renta asignada por el gobierno 750 pesetas nominales al año. Recibe
nominales al año del gobierno 250 pesetas. Gasto ordinario por término medio
230 pesetas. El tejado y la pared del Este de la Iglesia parroquial necesitan
una grande reparación. Han hecho la comunión durante el último quinquenio, 14
niños y 11 niñas. Cargos a favor del culto: un campo llamado “Coloma” en el
término de esta parroquia. Cofradías: Nuestra Sra. Rosario, Purísimo Corazón de
María. 18 casas con 96 feligreses.»[34]
En la consueta de 1918,[35]
llegim que durant els anys 1856 - 1857, del 25 de desembre al 6 de gener, el
missioner Josep Reig,[36]
predicà en santa missió. També allà hi podem llegir que per sant Josep (19 de
març) es diu la missa matinal quan el sol arriba a la collada del Llançà,[37]
regint aquest horari fins a l’últim diumenge de setembre inclusiu. I que
l’aplec de Sant Segimon es feia el 30 d’abril.
Per sant Isidre i sant Bartomeu, es feia
una processó. Per sant Marçal, el 30 de juny, si el rector del Montseny el
convidava, el de La Castanya anava a aquella capella on s'hi cantava l’ofici i
després s’hi quedava a dinar.
El dia 1 d’agost era la festa de sant
Feliu de Montseny d’Amunt, i si el rector d’allà convidava al rector de La
Castanya, aquest hi anava per assistir a l’ofici diví que es feia a l’església
de Sant Martí, i un cop acabada anaven a dinar a L’Auladell.
La festa major de Santa Susanna es feia
l’11 d’agost. A la Costa del Montseny la festa major es feia el primer diumenge
de setembre, i el dia 16 del mateix mes era la festa de Sant Cebrià de la Móra.
El quart diumenge de setembre llegim que
hi havia un altre aplec a Sant Segimon.
En aquella parròquia, mossèn Manel va decidir
fundar-hi un novenari d’Ànimes que va ser aprovat pel bisbat l’octubre del
1917, i per aquesta fundació ell va dipositar a la cúria sis obligacions del 3%
del ferrocarril de Barcelona a França.
Una vegada el masover de les Mirones[38]
va anar fins a la rectoria i trobant al pare del rector, que havia anat a viure
a la rectoria amb el seu fill, l’amenaçà de mort per un enfrontament que abans
havia tingut lloc entre mossèn Manel i la dona del de Les Mirones per una de
tantes disputes per l’hort de la Verneda. Davant l’amenaça feta al pare, mossèn
Manel el va anar a trobar i, traient-se la sotana, van anar a cops de puny. A
resultes d’això el de Les Mirones aquesta vegada va amenaçar de mort al rector,
i llavors aquest va anar a denunciar-lo a la Guàrdia Civil de Centelles. Allí
li van recomanar que es comprés una pistola i van afegir: “i si dispara
mati’l”. I es va comprar una pistola. Tot això passava el juliol de 1910.[39]
Això va propiciar que el 22 de juny de
1911, s’inscrivís el tros de terra de l’Hort de la Verneda al Registre de la
Propietat de Vic, i que més endavant es decidís posar-hi una tanca que costà
271,15 pessetes, abonant el bisbat cent pessetes.
I és que Manel Puigneró, malgrat haver
demanat el trasllat a una altra parròquia, va continuar a la rectoria de La
Castanya fins que va morir.
Resulta que un dia, després d’haver anat a
Barcelona, ja en el tren de tornada cap a Vic, es va trobar malament. Quan va
arribar a Vic va anar directament a casa del seu germà Antoni, casat amb Pilar
Boada,[40]
que tenia una merceria a la plaça de les Garses número1, i l’habitatge al pis
de sobre de la botiga. Segons explica el seu nebot, quan va entrar a la casa va
dir a la seva cunyada: “Avisa de seguida un metge que estic molt malalt”.
Mossèn Manel, que tenia 43 anys, va morir
en aquella casa el dia 6 de desembre de 1918, l’any de la terrible malaltia
coneguda com a “grip espanyola” que, segons algunes fonts, durant els anys 1918
– 1919 va produir més de trenta milions de morts al món, i uns tres-cents mil
només a l’Estat Espanyol. Una pandèmia que quan afectava una persona aquesta
podia morir en 48 hores.
En el llibre d’òbits de La Castanya,
corresponent al dia 6 de desembre de 1918, hi ha aquesta anotació:
«A
conseqüència d’un atac de grip amb tota seguretat iniciat en aquesta parròquia,
cuidant els malalts atacats d’aquesta malura que el present any es general i
després d’haver degenerat en un atac fulminant, morí a Vic ahon accidentalment
se trobava a casa d’un germà seu en la Parrq. de Ntra Senyora de la
Pietat...etc.»
La Gazeta de Vich va publicar una necrològica ―on es nota la mà del seu germà Gaspar
col·laborador del diari― en la qual ens va cridar l’atenció un paràgraf, que
val la pena anotar aquí, ja que retrata aquella terra muntanyosa i parla de les
condicions de vida dels rectors que hi eren destinats, a més d’aclarir el
perquè de la sol·licitud de trasllat que hem pogut llegir més amunt i que, per
aquesta nota, sabem que n’havia fet més d’una: «La Castanya tan desavinent, tan faltada de comunicacions, tan de
sacrifici. Ell l’acceptà de gust el sacrifici d’anar-hi, ara fan onze anys, quan
li fou oferta aquella parròquia vacant, després de tres negatives, més o menos
justificades d’altres tants a qui s’hi destinava. Hi anà de gust, com ecònomo,
i de gust s’hi quedà de rector (...) Des de les últimes oposicions desitjava,
com és natural, i esperava sortir-ne; més novament hagué de quedar-se en
aquella parròquia montsenyenca amb el disgust de qui veu decebudes les seves
esperances. Més que per ell, ho sentia per sos pares d’edat avançada, gens a
propòsit ja per viure en terres accidentades i sense les conveniències més
indispensables.»[41]
Mossèn
GASPAR
Gaspar Puigneró i Bofill va néixer a Vic
el 10 de desembre de 1885.
Va
ser ordenat prevere, pel bisbe Torras i Bages, el 23 de setembre de 1911.
Després d’estar un temps sense destí, el 13 d’abril de 1915 va ser nomenat vicari
de Sant Sadurní d’Osormort, en quina església descobriria unes pintures murals
romàniques.
Com deia l’historiador de l’art Josep
Pijoan, el descobriment de les pintures murals romàniques, «com tot el de
Catalunya, fou més un cas de voluntat que de coneixement.»[42]
Va ser així, amb més voluntat que coneixement,
com Gaspar Puigneró trobà, l’any 1915, les conegudes pintures murals romàniques
amagades en aquella església rural i que avui es poden veure al Museu Episcopal
de Vic.
Un bon dia aquell home, que durant tota la
vida va tenir una gran inquietud per la cultura més nostrada, tot endreçant
andròmines i netejant el temple, s’adonà que, per sota l’arrebossat de guix
sobreposat a l’absis de darrere l’altar, s’hi podia veure algun rastre de
decoració acolorida.
I vet aquí que portat per un “entusiasme
impacient i patriòtic”, com diu ell mateix, va anar traient, a poc a poc,
trossos d’aquell guix, que havien posat sobre l’antiga decoració romànica de
l’església, pensant que potser tapava quelcom que, tenint en compte anteriors
troballes en esglesioles de pagès,[43]
podria tenir un interès artístic. I davant els ulls d’aquell arqueòleg
aficionat van aparèixer unes figures que envoltaven l’absis, algunes malmeses
pel temps, la humitat i els degoters, i per la intervenció posterior dels
enguixadors que les havien tapat matusserament, i potser per alguna relliscada
de l’eina i la poca traça d’aquell improvisat capellà operari.
Ens diuen les cròniques d’aquells
anys que membres del Centre Excursionista de Vic, entre els quals hi havia
mossèn Josep Gudiol,[44]
s’hi desplaçaren per veure la troballa i dibuixaren uns croquis d’aquelles
senzilles i originals figures tant temps ocultes que representaven el Creador,
Adam, Eva, el paradís terrenal, l’arbre amb la fruita prohibida i uns apòstols,
entre altres elements.
El descobridor d’aquelles pintures
va voler oferir la feina feta, i el resultat corresponent, als companys de
l’entitat de la qual ell també era soci, el Centre Excursionista de Vic, que,
segons ell, era una «entitat natural i autoritzada en aquest ram de conservació
i descobriment de monuments en la nostra comarca», i afegia «perquè ella hi
faci el que hi falta i aconsegueixi interessar als qui ho deuen fer a fi de que
no es perdin sinó que restin conservades.»[45]
Ben al contrari que el seu germà Manel, en
Gaspar era un home fet per estar a ciutat. Intel·lectual, catalanista i amb
vocació de periodista. Fidel
a la seva ideologia de religió i catalanitat —principis que defensaria al llarg
de la seva vida i que li causarien no pocs disgustos—, a més de defensar
fermament el que en justícia li pertocava, o creia que li corresponia, un
tarannà que va fer que alguns el consideressin un home polèmic, a vegades
conflictiu, però que no s’arronsava.
Va col·laborar ben aviat a la Gazeta de Vich, amb el canonge Jaume
Collell, persona a qui ajudava en les tasques publicitàries i de qui va ser
secretari. [46]
El 19 juny de 1916 es va celebrar un
dinar per homenatjar els col·laboradors de la Gazeta de Vich. Entre els assistents ja hi figura Gaspar Puigneró.
A l’Arxiu de la Cúria
de Vic hi ha una carta del propietari de la “Fábrica de Hilados y Tejidos Colonia
Soldevila”, de Sant Esteve de Balsareny, que porta la data del 16 d’agost de
1916, en la qual demana al bisbe de Vic poder tenir a la colònia un capellà que
fes de mestre a l’escola particular, que hauria de fer classe diàriament al
matí i conferències nocturnes als més grans. A més, dir la missa diàriament,
confessar, predicar i donar la comunió, i sobretot: «cuidarse de la dirección moral de mis obreros procurando lograr sean lo
más religiosos possibles.» La carta també especifica que el capellà rebrà,
a més d’un sou de 125 pessetes mensuals, un pis amb llum gratuïtament, podent
cobrar ell directament un preu per a les conferències dels vespres, i afegeix: «especialmente solicito a Su Iltra. que conociendo
el valer y condiciones del Rvd. D. Gaspar Puigneró y Bofill, actual Vicario de
San Sadurní de Osormort, de este Obispado, tenga la bondad de nombrarle para el
cargo de capellán y maestro de esta colonia (...).» Aquell mateix any hi va ser destinat.[47]
Però el gener de 1919, arran de la mort
del seu germà Manel, va haver d’anar a viure a la parròquia de La Castanya. És
de suposar que a desgrat d’ell, però que el fet de tenir-hi a la seva mare i a una germana, el deuria fer decidir a traslladar-se al
Montseny.
A través de la consueta del 1918 hem pogut
saber, per exemple, que la tarda del diumenge de Rams, si els veïns portaven
l’aigua i la sal, mossèn Gaspar les beneïa i començava el salpàs beneint les
cases, començant per la rectoria i fent aquest recorregut per les cases
habitades de La Castanya i d’altres properes: can Solà, can Pou, can Font, can
Ribas, La Cortada, Les Mirones, El Boscàs, L’Adrobau, El Vilar. El dilluns
continuava anant a Santandreu, Collformic, Serra d’Ossà i El Burgués, on dinava
per seguir la ruta a la tarda cap el Clot, La Figuera i can Figuera. El dimarts
tocava anar cap El Juvany, El Molí de l’Adrobau, L’Isern, Colldebosc, La Besa,
Camprodon i can Geperut.
I és que hi havia el costum ―segons un
acord establert entre els rectors de la zona― de fer el salpàs a L’Isern,
Colldebosc i La Besa, del municipi del Montseny, i Serra d’Ossà i Font de Faig,
del Brull, quan s’anés a Seva. Així com anar a posar la sal a les portes de les
cases i corrals d’El Bellit, quan bonament es pogués. Durant tot aquest
recorregut, el rector solia recollir unes deu o dotze dotzenes d’ous que li
donaven les cases visitades.
Mossèn Gaspar va ser rector d’aquella vall
montsenyenca des del gener de 1919, arran de la mort del seu germà, fins que,
l’octubre de 1922, en va marxar per anar a residir a Vic.
La veritat és que durant el temps que es
va estar a La Castanya de problemes amb els veïns en va tenir molts, ja que no
en deixava passar una davant el que ell creia que era una injustícia. I sempre
va defensar els interessos de la parròquia davant les intrigues, boicots,
amenaces i malifetes que arribarien a fer-li alguns veïns. No dubtant a
enfrontant-s’hi, a prendre mesures dràstiques, com el fet de denunciar al
jutjat alguns dels fets que succeïren. Una bona prova de tot plegat es troba
reflectit en la consueta de l’any 1918 que ja he esmentat.
En aquest manual de regles i costums de la
parròquia sovint s’hi troben anotades les disputes entre alguns veïns i el
rector, com amb en Ramon Blanch, àlies “Soldat”, de can Solà, en Segimon Vila,
del Boscàs, el masover de La Cortada, Salvador Brunet, o el de Les Mirones,
l’Andreu Vila. Durant l’exercici de la seva tasca diocesana, sovint van
haver-hi acusacions davant el jutjat municipal, davant el vicari general,
davant el bisbe.
Del febrer de 1920 hi ha un plet, al
Jutjat Municipal del Brull, entre Gaspar Puigneró i el propietari del mas Boscàs,
en Segimon Vila i Cañellas, per haver arrancat aquest unes fites, a més d’haver
tallat unes alzines, tot dins la propietat de la parròquia.[48]
També hi va haver un altre conflicte amb
uns quants veïns, aquest produït per negar-se a què el mossèn tingués un escolà
que l’ajudés a missa com sempre s’havia fet.[49]
En resposta a aquesta negativa, el rector va suspendre la segona missa que es
feia els dies de precepte. L’autorització del bisbat, signada pel vicari
general és del 13 de gener de 1921,[50]
si bé el maig del mateix any, per la pressió que varen fer una delegació dels
veïns davant el vicari general, un altre ofici del bisbat ordenava al rector
tornar a celebrar la segona missa els diumenges i dies de festa.[51]
El mes de juny de 1921 el rector pensant
que el seu gos s’havia perdut, donà veus per localitzar-lo i finalment se’l va
trobar mort davant la porta de la rectoria, deduint que l’havien matat lluny
d’allà ―per rumors que li havien arribat d’un veí que havia anat dient que mataria
el gos de la rectoria― deixant-lo posteriorment a l’entrada de casa seva. Una
altra atzagaiada que li van fer a aquell rector, va ser robar-li les cadenes que
tenia per lligar les cabres, assabentant-se més tard, qui les havien portat a
vendre al ferrer del Montseny.
Vet aquí un altre fet viscut i explicat pel mateix
rector. «A la matinada del 29 de desembre
de 1920, el gos de la Rectoria m’he donà senyals, verament estranys a pesar
dels quals no em vaig posar a l’aguait, per no maliciar res. En sent de dia i a
l’anar a donar menjar als conills, trobarem la gàbia dels mateixos ben
desembarassadament, comprenent immediatament que no s’havien perdut per tothom.»
Comprenent el lladrucs del gos i veient l’estat de la gàbia que era dins l’hort
de la rectoria, va saber que havien estat robats. Al cap d’unes setmanes va
saber que un home i una dona d’una casa veïna els havien venut a Aiguafreda el
mateix dia del robatori, i en dóna els noms i cognoms a més de deixar clar que
mai els hi va recriminar res. I és que en un poblet tan petit tot s’acaba
sabent.
Un altre fet perpetrat contra el rector,
va ser quan un dia que aquest es trobava regant a l’hort de la Verneda, un fill
de Les Mirones li va tirar unes pedres, que per poc l’encerten de ple. A
resultes d’això la neboda de mossèn Gaspar, la Manela, per por va deixar d’anar
a rentar la roba al safareig de l’obi de l’hort de la Verneda.
La tarda de l’11 d’agost, el rector i l’Antoni,
un nebot seu, havien estat cremant unes herbes del quintar de sobre la
rectoria, i de sobte, el vent va avivar el foc prenent al bosc. L’àvia va
començar a tocar la campana per demanar ajuda. Una dotzena de veïns de La
Cortada, El Boscàs, El Vilar, can Pou i Les Mirones, van acudir-hi de seguida
per apagar el foc que va arribar fins al Puigventós, mentre el de can Geperut i
el del Solà, dos que havien tingut disputes amb el rector, s’ho contemplaven
sense fer res.
De foc, aquells anys, n’hi hagué un de
molt important, i va ser quan a resultes de les guspires d’unes piles
carboneres que tenien enceses des de primers d’agost a la soleia de La Cortada,
feta pels Bassas d’Aiguafreda, el foc es va escampar pels boscos fins arribar
al camí de la Móra. I
és que aleshores, segons ens expliquen, aquells paratges estaven tan plens de piles que a vegades semblava que
els carboners, la majoria tortosins, feien un concert al tallar les alzines.
L’octubre de 1921, el bisbe Francesc Muñoz
havia de fer la visita pastoral a la parròquia. Per preparar aquesta visita
mossèn Gaspar va anar fins Els Bastons, a Sant Jaume de Viladrover, a trobar en
Josep Soler, que era l’alcalde del Brull per comunicar-li la pastoral visita,
però degut a les diferències hagudes entre l’alcalde i el rector, i a les
disputes que aquell sabia que hi havia entre el rector i els veïns de La
Castanya, l’alcalde evità la trobada.
Aquí no es van acabar els entrebancs a
aquella visita, ja que el de can Geperut, trencant un costum, aquesta vegada va
demanar diners per tocar les campanes per anunciar la visita pastoral. El de La
Cortada va excusar la seva assistència a la benvinguda del bisbe. Sort va tenir
el rector que l’amo del Vilar va oferir la seva euga per portar el prelat fins
a La Castanya, fent de guia i guiant-lo l’hereu d’aquell mas, en Ramon Vilar.
Després de la missa i complir amb la
visita pastoral, esmorzaren amb el bisbe els rectors del Brull, el del Montseny
i el de La Móra, que acudiren a La Castanya, marxant el bisbe a continuació cap
a La Móra per seguir amb la visita pastoral.
Algunes
frases dites contra mossèn Gaspar per part d’alguns veïns i de les que aquest se
n’assabentà, eren: “Té de fer la fi de la mula d’en Ribes”,[52]
o “el volem fora, viu o mort”. A conseqüència de dites amenaces cap a la seva
persona, va demanar un permís d’armes ja que se sentia seriosament amenaçat per
alguns veïns.
Degut a tota aquesta situació de
robatoris, atemptats, bretolades, fins arribar a les amenaces de mort, va ser
quan Gaspar Puigneró va decidir demanar al seu bisbe el trasllat a una altra
parròquia i marxar d’aquella terra amb uns feligresos que li feien la vida
impossible a ell, a la seva mare i a la seva germana, que vivien amb ell a la
rectoria.
Personat al palau episcopal s’entrevistà
amb el bisbe Muñoz que, després d’exposar-li el motiu de la petició del
trasllat, aquest li va preguntar: «Vol seguir vostè la carrera parroquial?» Responent
mossèn Gaspar que sí, prosseguí el bisbe: «Doncs bé, el diumenge següent, dia
15, acabada la missa major, vostè s’absenta de la parròquia, prenent abans un
inventari, sumint les sagrades espècies i entregant la clau de l’església i la
rectoria al pàrroco veí de La Móra... i que vagin a missa a Matagalls. Els vull
deixar set o vuit mesos sense capellà i missa. Vull castigar-los.»
Però després de la visita que van fer al
bisbe en Ramon Blanch, de can Solà ―el capitost de la lluita contra el rector,
segons les seves pròpies paraules― i d’algun altre, el prelat es va tirar
enrere en la seva decisió de castigar aquells parroquians deixant-los una temporada
sense rector, i al mateix dia va nomenar un responsable interí per aquella
parròquia, escollint a mossèn Josep Treserra[53]
pel càrrec, manant-li que el dia 1 de novembre estigués ja a La Castanya.
Tenint ja l’autorització del bisbe per marxar
d’aquella parròquia ingovernable, mossèn Gaspar va anar a trobar en Fogàs, un
traginer d’Aiguafreda, perquè li traslladés
els mobles de la rectoria de La Castanya a Vic.
Assabentat mossèn Gaspar pel masover de
can Font, en Miquel Llavina, de que els castanyencs
li preparaven uns esquellots pel dia que marxés, ho comunicà als rectors veïns
i van decidir avisar a la Guàrdia Civil de Centelles. El caporal li va prometre
un parell de guàrdies pel dia de la seva marxa, que seria l’1 de novembre,
festa de Tots Sants, de 1922.
La parella de guàrdies el dia abans van
fer nit a Santandreu. Això va fer que tot el veïnat s’assabentés de la
presència dels civils, i el rector va poder sortir d’aquella parròquia sense
cap entrebanc, i fent-li costat, després d’oir missa, els veïns del Vilar, can
Ribes, can Font, El Jovany, Santandreu i El Molí de L’Adrobau.
El dimarts 31 d’octubre, cinc matxos
portaven cap a Aiguafreda els darrers objectes trets de la rectoria. La mare,
per estalviar-li més tensions, havia marxat el dia 27 amb uns familiars que
l’havien anat a buscar. El rector es va quedar amb dos nebots fins l’últim dia.
Arribat a Vic, mossèn Gaspar caigué malalt
a resultes de les tensions i amenaces passades.
Arran d’això no es va poder presentar, com
era preceptiu, al vicari general, fen-t’ho en el seu lloc el canonge Jaume Collell,
bon amic de mossèn Gaspar.
Al cap d’uns dies Puigneró es va poder presentar
al vicari general, Serra i Jordi, el qual atribuí molta de la culpa de com
havia acabat tot plegat, al bisbe.[54]
Després de què Gaspar Puigneró marxés, es
va nomenar, com hem vist, a mossèn Treserra com a nou responsable d’aquella
feligresia, que només s’hi estaria per poc temps i que va pujar fins a La
Castanya, sembla per la nota que transcrivim tot seguit, per aplanar el terreny
al un nou rector, que seria Josep Griera.[55]
El rector del Brull, Hilari Botines, l’1
de febrer de 1923, va escriure una carta al secretari de cambra del bisbat en
la que, entre d’altres qüestions, li deia: «Realment
en la susdita parròquia se hi ha operat la reacció favorable que era ja
d’esperar després del període turbulent, podríem dir, per el que havia
atravessat aquella feligresia; i tant amb la seva assistència a la Iglesia com
amb les atencions que tenen amb el nou ecònom aquells discutits feligresos
sembla que tracten d’esborrar el mal efecte que haguessin pogut produir les tan
sonades lluites passades. Crec que es pot ben afirmar que en La Castanya se hi
ha restablert completament la normalitat i que en l’actualitat aquella
parròquia esta totalment pacificada (...) Ara falta averiguar si les bones disposicions que demostren en
l’actualitat els feligresos de La Castanya, resistiran la prova del temps. Déu
vulga que així sigui.»[56]
Més tard Gaspar Puigneró va ser elegit per
anar a ocupar un nou càrrec ministerial, aquesta vegada a Sant Joan de les
Abadesses, però hi va renunciar.
«Secretaria
de Cámara y Gobierno. Obispado de Vich.
»En la instancia elevada por V.
a S. E. Ilma. el Obispo mi Sr., presentando la renuncia del cargo de Ecónomo de
un beneficio de concordato vacante en la colegiata de S. Juan de las Abadesas,
y suplicando le fuese aceptada, ha recaído el siguiente decreto:
»Vich, 4 de Abril de 1924.
Teniendo en cuenta las razones expuestas en la presente instancia, venimos en
aceptar al recurrente la renuncia del cargo de Ecónomo de un beneficio de S.
Juan de las Abadesas para el que fue nombrado por Nos, y le concedemos el
tiempo de un mes para atender a su salud en el seno de su familia,
reservándonos una vez terminado ese plazo, el proveer a lo que juzgaremos
conveniente para el servicio de la Diócesis. Francisco Obispo de Vich.
»Por mand. de S. E. I. el Obispo
mi Sr. Ramón Casadevall, Pbro. Secretario
Vich, 4 de abril de 1924.»
L’any 1928 trobem el seu nom com a
secretari de la recent creada Acadèmia Balmes, en la qual també figuren noms
tan destacats com els del doctor Antoni Griera, Josep Gros, Josep Gudiol,
Eduard Junyent i Miquel Vilatimó.[57]
Després de passar uns sis anys altre cop
sense destí, el desembre de 1928 va ser nomenat director de la Casa de Caritat
de Vic,[58] però
aquell nomenament va haver de superar molts problemes i entrebancs, fins i tot
algun plet. Eren els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1930), i a
l’Ajuntament de Vic hi manaven els considerats anticatalanistes.
Finalment, però, va poder prendre possessió
del càrrec el gener de 1931, quan la situació ja havia canviat.
La Felissa, germana de mossèn Gaspar, quan
va quedar vídua va anar a viure amb ell a la Casa de Caritat.[59]
Al cap de deu dies de l’esclat de la
Guerra Civil, Gaspar Puigneró hagué de deixar el càrrec al capdavant de la Casa
de Caritat i va anar a refugiar-se, durant cinc mesos, a casa d’uns familiars
de Vic. Durant aquells mesos va voler deixar constància escrita del que havia
viscut, vist i escoltat durant els primers dies de la revolució a Vic.
Sortosament va conservar el petit quadern que vàrem poder transcriure i anotar,
gràcies a la benevolència de les seves nebodes Marina i Manela.[60]
L'1 de gener de 1937 marxà de Catalunya amb
altres fugitius, travessant a peu els Pirineus fins arribar a França. Desplaçat
fins a Perpinyà, es refugià al convent de les monges vedrunes. Les autoritats
franceses, però, l’obligaren a sortir del seu país. Llavors es dirigí cap a
Sant Sebastià, zona que ja estava controlada per l’exèrcit franquista. Un cop arribat
allà es trobà diversos vigatans ben coneguts com a espanyolistes. Algun d’ells[61] el
denunciaren com a catalanista i pretesament separatista, i li va venir d'un fil
que no l’empresonessin si no hagués estat per la intervenció de Pla i Daniel, aleshores bisbe de la diòcesi de
Salamanca, davant les autoritats militars, que després d’avalar-lo el va
adscriure a l’església de San Martí i a la presó militar de Salamanca, tasca
aquesta darrera que l’angoixava, degut a que havia de confessar als condemnats
a mort. Més tard li va donar el càrrec de rector de les parròquies de Pozos de
Hinojos i de Traguntia, a Vitigurino (Salamanca), prenent possessió el 17 de
desembre de 1937.
Un
cop les tropes franquistes van entrar a Vic es va desplaçar de seguida cap a la
seva ciutat, on hi arribà el 5 de febrer de 1939, reincorporant-se a la Casa de
Caritat com a director, encara que provisionalment, ja que a la primeria d’abril no va poder continuar exercint aquest
càrrec per oposició del nou ajuntament, dirigit per Josep Sala i Molas, que ja
havia estat alcalde durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1924 - 1930).
Gaspar Puigneró, beneficiat de la catedral
de Vic, director honorari de la devoció de les Quaranta Hores, a més de gran
devot i propagador del culte a sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat de
Vic, que aleshores vivia, amb les seves dues nebodes solteres, les senyores
Marina i Manela Bertrán i Puigneró, al carrer de Sant Fidel número 18, de Vic,
va morir el 23 de maig de 1967, als 81 anys.[62]
Els
pares
A La Castanya, com s’ha pogut llegir, mossèn
Manel hi va viure uns anys amb els seus pares i la seva germana (o germanastra)
Anna, que moriria en aquella rectoria, amb només 29 anys, el 2 de febrer de
1910.
El pare d’en Manel i d’en Gaspar, que
tenia la fàbrica al carrer de Sant Sadurní, número 28, durant la guerra europea
del 1914 al 1918, va fer una mica de fortuna, com tants fabricants catalans
durant aquells anys, venent sobretot llana i badana a països europeus. Més
tard, però, va haver de tancar la seva pelleria arran de l’estafa que li va fer
un client francès a qui havia venut una gran comanda de llana que mai va
arribar a cobrar. Aquesta va ser la causa que el 1916 tanqués la fàbrica i anés
a viure, amb la seva esposa, a la rectoria de La Castanya amb el seu fill
Manel.
El pare va fer una habitació per a ell i
la seva dona (una habitació amb alcova) que li va costar 500 pessetes, i va
arreglar el porxo, que el va pagar ell, no pas mossèn Manel, que li va costar
tres mil pessetes.
Manel Bofill i Montmany va morir a la
rectoria de La Castanya el 7 de març de 1918 (uns mesos abans que mossèn Manel)
als 72 anys, i Teresa Bofill moriria el 13 d’abril de 1925 a Vic.
De les entrevistes a un nebot
El senyor Antoni Puigneró i Boada,[65] que va néixer a Vic l’1
de novembre de 1909, moriria a Granollers el 9 de desembre de 2009, amb 99 anys.
Era nebot d’aquells rectors i cada primers de juliol, un cop acabat el curs
escolar, anava a passar un parell de mesos a la rectoria de La Castanya amb
l’oncle capellà, l’àvia i una tia.
Hi va passar sis estius, de 1916 ―quan
tenia 7 anys― a 1922. Ocasionalment alguna altra vegada hi anava, per
Pasqua, quan mataven un porc, o per algun altre motiu especial.
Durant les dues entrevistes que li vàrem
fer el 2004, quan tenia 95 anys, ens va explicar moltes coses de La Castanya,
sobre algunes dels costums i dels fets que va viure allà i de les persones que
hi vivien quan ell era petit, i que cal dir que recordava perfectament, com
vàrem poder comprovar al repassar la relació
de les cases i de les persones que hi vivien en la relació feta pel rector
Gaspar Puigneró l’any 1920, referida al compliment Pasqual, i que reproduïm en
l’annex al final d’aquest treball.
El què ens va explicar eren els records
d’un noi de set a dotze anys que per una temporada vivia en un lloc apartat,
lluny de Vic, rodejat per un paisatge feréstec i una natura desbordant.
Així recordava moltes anècdotes i fets,
alguns ja comentats més amunt i referits pel seu oncle Gaspar en la consueta
citada. De can Pou va dir que és on hi havia la font on anaven a buscar l’aigua,
de la qual el del Solà, se’n cuidava que no es perdés la deu. I d’en Joan, de
can Geperut, del que digué que era un home molt trempat i amable, que vivia tot
sol; i que en aquella casa hi havia dues moreres, una de negre i una de
vermella. Que al Solà tenien abelles, i que l’home era el més intel·lectual de
La Castanya, perquè llegia el diari.
Va explicar també que després de baixar
del tren a l’estació de Balenyà, pujaven a peu cap Seva i d’allà al Brull, i després,
per la Morera cap Collformic on hi havia la casa ja enfonsada.
Baixant de Collformic, per anar a la
rectoria, es passava per can Ribas, on hi havia una espècie de taberna on
anaven els miners de les mines del Remei, el dia que cobraven.
Ens deia que al primer temps de ser a la
rectoria, a les nits tenia molta por per l’udol del vent quan bufava el ponent.
Que des de l’eixida, a vegades veia les barquetes a baix a mar, a l’alçada
d’Arenys; això quan hi havia un dia clar. I que una vegada una truja va caure a
una bassa del Boscàs, i els guillots van quedar a fora i se’ls van menjar.
Mentre se li escapaven els records
d’infància ens va explicar que alguna vegada matava qualque merla o gaig, i que
a vegades amb l’avi anava a un replà, cap El Boscàs, on hi havia un cirerer, a
posar una tela per caçar ocells, i on hi van fer una barraca de faig, i que
abans de la missa, anaven allà a caçar algun gaig que després es menjaven.
També ens va dir que a La Castanya no hi
havia cap perdiu. En canvi, al pla de la Calma n’hi havien moltes, i mossèn
Josep, el rector de La Móra,[66]
on algunes vegades hi havia anat amb el seu oncle, tenia un corral ple de
perdius. Aquell rector li deien “mossèn escopeta”, perquè sempre anava amb l’escopeta.
També va explicar que a can Pots ―de fet el nom correcte de la casa és Campots―
que era abandonada, hi van deixar uns conills que van criar molt i els veïns
els anaven a caçar.
Explica que a la missa de sis del matí hi
solien anar les dones. Després hi havia missa major, que era a les dotze. Els
diumenges tothom solia anar a missa. Pel que explica, es veu que a dins de la rectoria
antigament hi havia una masoveria, que era a la part del darrera.
Per la festa major de sant Cristòfol, o
per la de sant Bartomeu, el de can Ribes portava aiguardent, i hi anava un
músic que tocava el flabiol o l’acordió; es feia una mica de ball, però no hi
havia jovent; després el músic, com a paga, anava a una casa a dinar, mentre
els homes solien anar a can Ribes, on sovint es torraven, acabà dient.
Per les festes venien els capellans del
Montseny, de La Costa i de La Móra, i la seva àvia els hi feia el dinar a la
rectoria. Tots anaven a La Castanya a peu. El rector del Montseny, que era
panxut, recorda, pujava amb un paraigua obert pel sol. Després de dinar fumaven
una fària. El de La Costa del Montseny era un home jove, que era soci del
Barça, i a vegades anava a Barcelona, vestit de paisà, a veure algun partit.
Alguna vegada havia acompanyat al “senyor
oncle rector” a fer el recorregut pel salpàs. Deia que era molt cansat anar casa
per casa, molt lluny; com a donatiu donaven al rector algun tros de cansalada,
una llonganissa o uns ous.
Al Vilar tenien un gran ramat amb un
pastor que pasturava al Puigdrau. Al Boscàs tenien uns bous per llaurar, en canvi al
Vilar ho feien amb una burra.
L’aigua l’anaven a buscar a la font de la
Verneda que sempre rajava, en canvi la de can Pou, a vegades, no rajava.
També va explicar que un estiu, quan ell
hi era, hi va anar mossèn Gudiol acompanyat pel seu nebot, que era una
eminència en art,[67] requerit per mossèn
Gaspar, ja que aquest estava vinculat al Museu Episcopal, per veure unes
pintures. Sembla ser, pel que ens va explicar, que es van emportar, cap al
museu, unes pintures de l’església.
Sobre aquest fet, per tal de saber quines
peces s’haurien ingressat al museu, o s’haurien emportat de l’església de La
Castanya, no hem pogut trobar cap referència, ni en els ingressos al Museu
Episcopal de Vic fets per mossèn Godayol, ni a l’Institut d’Art Hispànic,
fundat per Josep Gudiol i Ricart, de la Fundació Amatller, de Barcelona.
El senyor Puigneró ens continuà explicant
les seves impressions d’aquells anys passats a La Castanya. Deia que era una
terra molt seca i molt magra, i on molt poques vegades passava algú; només alguna
vegada alguna persona hi anava a veure el campanar. Allò era un desert, deia.
Ara, al fil del que explicava aquell avi
amb ulls de nen, hi afegiríem que si no s’hi posa remei, aquell indret tranquil
del nostre Montseny, amb tantes cases ensorrades, on avui només hi viuen unes
poques famílies, corre un seriós perill de desaparèixer. Caldria donar vida a
aquella vall, refer algunes de les antigues masies, propiciar i facilitar que
algunes persones s’hi poguessin instal·lar i guanyar-s’hi la vida, o si més no,
que hi poguessin sobreviure dignament, preservant un territori, amb tot el que
això significa per l’entorn natural, que a més és, i això no cal oblidar-ho,
Parc Natural i Reserva de la Biosfera. Algú en deu ser responsable del seu
present però també, i sobretot, del seu futur. Evidentment parlem de la vall de
La Castanya, on tal vegada caldria fer-hi un estudi sociològic i antropològic actualitzat,
com el que ja fa uns anys van fer un historiador i una antropòloga agafant com
a treball de camp el municipi del Brull, i per extensió, la vall de La Castanya.[68]
Però, també, cal deixar clar que dins el marc del Montseny hi ha altres indrets
amb una situació semblant d’abandonament humà. Es pensa poc en la història humana
d’aquest massís, dels seus homes i dones que durant segles han treballat per
preservar el seu espai natural, conreant la terra, pasturant els seus ramats i
treballant els seus boscos. En fi, aquest seria un altre tema.
Per acabar, el senyor Antoni Puigneró ens va
dir que el seu oncle Gaspar no va voler deixar
res dels Puigneró allà, a La Castanya, ja que fins i tot va desenterrar el seu
pare i la seva germana Anna i els va portar a enterrar al cementiri de Vic.
I això ens va fer venir a la memòria
aquell cas que us hem explicat a l’inici d’aquest treball, l’anècdota del
claretià Domingo Ramonet que quan va arribar a Collformic després haver
predicat a l’església de La Castanya, es va aturar un moment per espolsar-se
les espardenyes per no endur-se ni la pols d’aquell petit veïnat montsenyenc...
Publicat a MONOGRAFIES DEL MONTSENY n. 29. Any 2014.
Publicat a MONOGRAFIES DEL MONTSENY n. 29. Any 2014.
[1] El P. Domingo
Ramonet i Vilar (1833-1903), va ser un predicador claretià molt popular per
l’entusiasme i la contundència que posava en les seves predicacions. Aquest fet
va succeir després de predicar en Santa Missió en aquella parròquia. Pel que fa
a això d’espolsar-se les espardenyes, fa referència al text de l’evangelista
Mateu, quan diu: «I el qui no us
aculli ni escolti les paraules vostres tot sortint fora de la casa o de la ciutat aquella, espolseu-vos la
pols dels peus vostres.» Mt. 10-14.
Transcrivim el text que hem trobat a la consueta de
1918: «De
resultes d'un sermó o sermons exposats al viu pel zel ardorós del missioner,
varen rebotar-se i confabular-se els feligresos de la Castanya donant per
resultat que el dia de la Comunió General de la Santa Missió, ni un home de la
parròquia se acostà a la Santa Taula, i per això pot deduir-se del concurs de
les dones. Diu que el P. Ramonet, al ésser a Collformic, de tornada a llur
residència, se tragué les espardenyes que calçava, i esposant-se-les fortament,
afegí, que d'aquella terra ni se'n volia emportar la pols de la sola del
calçat. Senzillament feu reviure un passatge evangèlic.»
Aleshores
el rector de La Castanya era mossèn Ramon Rota i Camprubí (1859-1929), que va
regir aquella parròquia de 1893 a1908 i que va explicar aquest fet del pare
Ramonet.
[2] Per saber més coses sobre la
història de La Castanya, així com de tot el terme del Brull, vegeu: Pladevall i
Font. El Brull. Un terme entre la Plana
de Vic i el Montseny. Diputació de Barcelona, 1998.
[3] «Berenguer, bisbe d’Osona, acut
al lloc de la Castanya, a prec del vescomte Ramon de Cardona, d’Umbert de les
Agudes, de Berenguer Sanç de Tagamanent i dels altres parroquians, i hi dedica
l’església de Sant Cristòfol. Amb aquest motiu li concedeix les trenta passes
per al cementiri, li confirma les primícies i les obligacions, la sotmet a la
seu de Vic i fixe el seu terme parroquial. Alhora diferents personatges li fan
donacions.» Ordeig i Mata, Ramon. Les
dotalies de les esglésies de Catalunya, vol. II, segona part, p. 252-254.
[4] Junyent i
Subirà , Eduard. “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich.”
Hoja Parroquial (separata) 1945-1952.
Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. (ABEV).
[5] Madoz Ibáñez, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico
de España y sus posesiones de ultramar. Publicat a Madrid el 1845. Reeditat
per Curial edicions. Barcelona, 1985. Aquesta edició correspon al Principat de
Catalunya i porta un pròleg d’Antoni Pladevall i Font.
[6] «Consueta: Llibre de consuetuds,
costums, pràctiques, d’una església, d’una corporació, etc.» Diccionari de la llengua Catalana. IEC,
2007.
[7] Per la primera consueta, del
1818, vegeu: Juncosa i Ginesta, Isabel. “La Consueta de Sant Cristòfol de La
Castanya, un exemple de documentació eclesiàstica del segle XIX”. Dins Miscel·lània litúrgica catalana, vol. VIII,
any 1997, p. 261-269.
[8] Aquells edificis, situats en un
lloc tan remot i amb una comunicació ben difícil i complicada amb la ”civilització”,
devien patir l’isolament i la degradació, ja que sovint s’hi havien de fer
obres, el que també denota que més que obres s’hi deurien fer “pegats”. Així
trobem una nota a la Gazeta de Vic
del 3 de gener de 1931, referida a La Castanya, on s’explica que: «L’esglesieta
i rectorieta amb les obres que s’hi han fet darrerament podran passa una
temporada. Els camins per anar-hi i per a sortir-ne són dels més maixants del
bisbat.» I afegeix : «D’una caseta, istil de barraca, d’aspecte pobre i
habitants miserables, en diuen Lo Cafè. Lo cafeter
acusà al rector davant el Sr. Bisbe de què feia pasturar la burra al cementiri.
¡Tot misèries!» Amb El Cafè, es refereix a la casa, avui un munt de pedres,
situada a la Calma i que pertany a aquella parròquia.
[9] Nomenat l’11 de març de 1901.
[10] El 23 de setembre de 1904.
[11] Va ser nomenat ecònom de la
parròquia de la Castanya el 30 de juliol de 1908. El 9 de desembre de 1908, aquest nomenament va sortir publicat al Butlletí Oficial del bisbat de Vic, n.
1.498. (ABEV).
[12] Arxiu Xavier Cateura i Valls
(AXCV).
[13]
Vegeu: Cateura i Valls, Xavier. “Uns fets del Nadal de 1842 al terme
de la Móra”, dins el Butlletí dels Amics
de Tagamanent n. 56, desembre 2006.
[14] Vegeu: Toledano i González,
Ferran. Carlins i catalanisme. Farell
editors, 2002, p. 63-78.
[15] La primera guerra carlina va
durar de 1833 a 1839; la segona de 1846 a 1849; i la tercera de 1872 a 1876.
[16] Rafel Tristany i Parera
(1814-1899), comandant general de Catalunya de les forces carlines durant la tercera guerra.
[17] Gudiol i
Cunill, Josep. Relació històrica dels
successos ocorreguts desde’l dia 8 al 11 de janer de 1874, ab motiu de
l’entrada dels carlins a Vich. Vic, 1913. També podeu llegir-ho a Monografies del Montseny n. 3, any 1988,
p.13-50.
[18]
Si bé en el llibre d’òbits de la Parròquia de la Castanya el rector hi va
escriure: «Como cura Regente de S.
Cristóbal de la Castanya Provincia de Barcelona Obispado de Vich a los 13 Enero
1874 mandé dar sepultura eclesiástica por orden de un individuo del Ayuntamiento
a 21 cadáveres que hallaron en un bosque llamado las Tortas del Manso San
Andrés de resultas de una batalla que tuvieron el ejército Carlista con el
republicano.» (ABEV).
[19]
Referent a aquest trasllat trobem aquesta altra nota del rector d’aquella parròquia:
«El día 5 Marzo 1879 se presentó una comisión
del Muy Ilustre Ayuntamiento de Vich para hacer la exhumación de los restos
mortales de las 20 víctimas que perecieron en Collformich el día 13 de Enero
del año 1874 para trasladarlos a la ciudad de Vich, y con la autorización del
Ilmo. Sr. Obispo concedí el permiso para dicha traslación la que se verificó
acto continuo. Fueron testigos de este acto, Antonio Vila y Boscàs propietario
y secretario de esta y Francisco Esmerats colono del manso Font de esta Parroquia,
el cual los desenterró el mismo, de este cementerio de San Cristóbal de la
Castanya.» (ABEV).
També podeu
llegir amb detall tots aquests fets a Pladevall i Font, Antoni. Op. Cit., p. 229-243.
[20]
«La Comissió
de Govern d’aquest Ajuntament, en sessió celebrada el dia 25 del finit mes de
setembre va acordar donar el nom de Víctimes de Collformic al carrer de la
Fusina. Lo que es fa públic als efectes de l’article 153 de la vigent llei
municipal i per a que puguin presentar-se les oportunes reclamacions durant el
termini de deu dies, passat el qual no en serà admesa cap. Vic, 8 d’octubre de
1935. L’Alcalde Manuel Gros.» Correspondència Any 1935. Arxiu Municipal de Vic.
(AMV). La Comissió de Govern ho va aprovar el dia 25 del mateix mes i any.
[21] D’aquella inauguració hi ha una nota
feta per mossèn Manel Puigneró que diu: «Lo dia 22 de juny de 1913 amb
assistència de quatre sacerdots, lo Exm. Sr. Alcalde de Vich, tinent d’alcalde
del Brull, representació de la comitiva de l’Ajuntament de Roda, comissió del
Batalló d’Alfons XII destacat a Vich, individus de la comissió nomenada per
l’alçament de la Creu amb concurrència d’unes 600 persones, degudament
autoritzat per nostre Ilm. Prelat Dr. D. Josep Torras i Bages, vaig beneir
solemnement la nova Creu de Collformich d’aquesta parròquia, a la que lo dit
Sr. Bisbe concedí 50 dies de indulgència a tots aquells que devotament davant
d’ella resessin un Credo o un parenostre en sufragi de les ànimes del
Purgatori.» (ABEV).
[22]
El contractista d’obres de
Seva, Josep Crivillé, va ser l’encarregat d’executar les obres. Per la
documentació que s’ha conservat sabem que la creu feia 20 pams d’alçada i el
pedestal 10. En el que sembla un pressupost sobre els costos hi llegim que:
«Transportar la creu des de Vich a son destí, construcció del pedestal,
materials i transport dels mateixos, importarà el total de dues-centes setanta
pessetes.» Encara que en una nota, on es detalla cada concepte de l’obra, es
fixa un cost de 320 pessetes; per la mateixa nota sabem que els paletes van
trigar 17 dies en deixar llest el monument.
També hi ha una factura de l’empresa de articles de
metall d’Alfredo Santamaria, de Barcelona, que porta la data del 31 de desembre
de 1914, per una corona croma oxidada amb inscripció i escut de Vic, que puja
135 pessetes. La creu la va fer en Ramon Collell, de Vic.
[23] En Ramon Vila i Colomer (“Vila
de Viladrau”), com molts altres que van lluitar a favor dels carlins, quan va
acabar aquesta tercera guerra va perdre les seves propietats i va quedar
totalment arruïnat.
[24] Mossèn Miquel Bertran, va ser
rector de la parròquia de Sant Julià del poble del Montseny de 1865 a 1877.
[25] Carta inèdita. (AXCV).
[26] (ABEV).
[27] Això ens fa pensar que potser
abans de col·locar-hi oficialment aquell monument amb la creu, algú n’hi hauria
posat una.
[29] (AMV).
[30] Gudiol i Cunill, J. Op. Cit., p. 13.
[31] Maria Bofill de Compte, vídua
d’Alexandre M. Pons i Serra, propietari, entre altres cases del terme del
Brull, de Casademunt. Nicolau Colomer, veí de Barcelona i amb propietats al
Montseny, com La Cortada, del Brull. Desconeixem
qui era Francesc Capdevila.
[32] (AXCV).
[33] Aquest tros de terra pertany a
la parròquia per un canvi de terres que es va fer el 1562, segons consta en un
document signat entre Mn. Pere Coll i Salvador Boscàs. Hi ha notícia que antics
rectors de La Castanya com Ramon Puigoriol, Pere Moratona, Ramon Rota, etc.,
havien tingut problemes per l’ús indegut que en feien els veïns més propers a
l’hort, havent de presentar-se per dues vegades un parell de guàrdies civils de
Centelles per cridar a l’ordre als veïns implicats. Hi ha el cas de Mn. Rota
que trobant-se al mig de l’hort el boc del ramat del Boscàs, el matà d’un tret.
[34] Arxiu de la Cúria del Bisbat de
Vic. (ACBV).
[35] Aquesta consueta,
conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, és una gran font d’informació sobre
la vida religiosa i els fets quotidians de la parròquia de La Castanya. En la
portada s’hi pot llegir: «Ordenada i adoptada als temps presents per el Rvt.
Gaspar Puigneró i Bofill, Pbe. Ecònom de la Castanya.»
[37] Turó de davant l’església de La
Castanya, on hi havia hagut una casa habitada.
[38] El masover en aquell moment era
l’Andreu Vila i Vila, fill d’en Segimon Vila i Cañellas propietari del Boscàs,
casat amb Concepció Clapés i Serra.
[39] Entrevista al seu nebot, Antoni
Puigneró i Boada.
[40] En el padró d’habitants de Vic
de 1916, trobem que a la Plaça de les Garses, número 1, hi vivien Antoni
Puigneró i Bofill (Vic, 1879) i Pilar Boada i Font (Vic, 1875), amb els seus
fills: Josefa (1905), Jacint (1907), Antoni (1909), Manuela (1910) i Teresa
(1913), tots nascuts a Vic.
[41] Gazeta de Vich, del dia 7 de desembre de 1918.
I és que com va deixar escrit el canonge Mn.
Corbella, antic secretari de diversos bisbes de Vic, en les seves notes sobre
les parròquies del bisbat, quan parla del Brull fa una comparació amb el què ha
vist a La Castanya, i diu: «Aquell terreny (Brull) és bastant trencat i
desigual, però quan s’hi arriba baixant de La Castanya i Collformich, encara
sembla que s’entra en un camí de flors.»
[42] Pijoan i Soteras, Josep. Les pintures
murals romàniques. Vegeu:
Cateura i Valls, X. Les nostres pintures
murals romàniques. El 9Nou dels dies 9 d’agost i 21 de setembre de 2009
(edició Osona-Ripollès).
[43] Uns anys abans ja s’havien posat al
descobert altres pintures murals en esglésies romàniques de la comarca, com les
de Sant Martí Sescorts o les de Sant Martí del Brull.
[44] Josep Gudiol i Cunill (Vic,
1872-1931). Fou ordenat prevere el 1896 i conservador del Museu Episcopal de
Vic el 1898. És autor de nombrosos articles a la premsa de la seva ciutat i en
Butlletí del Centre Excursionista de Vic; també va publicar diversos i
importants estudis sobre arqueologia i art.
[45]
A l’Anuari del Institut d’Estudis Catalans del 1915, es fa referència a la notícia que
mossèn Gaspar va publicar a la Gazeta de
Vich sobre el descobriment d’aquells pintures, i on es fa un breu estudi (Anuari IEC, 1915-1920, p. 771-772).
Vegeu també: Gazeta de Vich, juny de 1915, n. 103, p. 2-5. La Veu de Catalunya n. 302, 1915. Butlletí del Centre Excursionista de Vich,
vol. II, (1915-1917) p. 22-26.
[46] A la Gazeta de Vich n. 4092, del setembre de 1932, es parla d’un
important ingrés a la Biblioteca del Museu Episcopal: «Mossèn Gaspar Puigneró
feu entrega d’un voluminós plec de cartes i comunicacions que amb motiu de
l’homenatge al canonge Collell, celebrant les bodes de platí del periodista, li
foren enviades d’arreu de Catalunya i de terres enllà (...) El difunt canonge
arran de l’homenatge, n’havia constituït arxiver a aquell seu íntim amic, i
aquest, ara, convenientment ordenades, les ha depositades al Museu (...).» I l’article acaba dient: «En
la compilació l’historiador de l’obra de la funesta Dictadura, hi podrà
estudiar fins a quin punt de bogeria i odi, arribà el llapis roig, a
ensanyar-se contra tot lo més innocent i pur que tingués sentor del terrer. Les
galerades de La Veu de Catalunya i de
la Gazeta de Vich, en seran el més
acusador testimoni.»
[47]
Transcrivim l’extracte d’una carta de Mn. Gaspar al seu pare, escrita des de la
Colònia Soldevila de Balsareny, on també es fa referencia a La Castanya. «A. D.
Manuel Puigneró. Estimadíssim pare: He tingut una verdadera alegria amb la
vostra carta en la que em dieu que demà passat dilluns, anireu a La Castanya.
Llàstima que la mare no hagués arribat el dimecres que jo vaig marxar. A la
primera ocasió vindré a La Castanya i llavors parlarem de tot. Mentre tant si
necessiteu per marxar alguna cosa o diners, digueu al Ton que us els doni i que
ho apunti en el meu compte. Aquí vaig tirant. El temps s’ha abonançat bastant.
Només teniu de témer els vents, que Déu vulgui siguin ben benignes.
»Una
volta sereu, demà diumenge a Vich, suposo que anireu a votar i per en Bach i
Planell a qui conec a fondo per les seves idees i a qui li soc deutor i li tinc
d’agrair la manera com em defensà gratis en l’assumpte del noi de cal Hú
(sic) que a. c. s.
»Recados
meus i de la Maria, a la mare i a Mn. Manuel, i a tots els de casa,
encarregant-vos saludeu al canonge Collell i demés companys, si és que els
veieu. (...) Vostre fill en J. I M. Gaspar. C. S. -B- 23-11-1918.» (AXCV).
[48] «Los infrascritos Pio Montañá y Mir y Ramón Blanch y
Mas, vecino el primero de Seva y el segundo del Brull (...) dicen: Que
cumpliendo el encargo que por parte del Sr. Cura Párroco de la Castaña, Rdo.
Gaspar Puigneró y de D. Segismundo Vila y Cañellas, propietario del manso
Boscàs, recibieron para deslindar y amojar las tierras de la respectiva
pertinencia, de la Parroquia de la Castaña y de dicho manso Boscàs y de
determinar los perjuicios que el Sr. Vila hubiese podido causar por cultivo de
tierras y arranque de tocones que pertenecían a la Parroquia, han procedido al
referido deslinde y determinación de los daños y perjuicios (...)
»En cuanto a
la determinación de perjuicios, los fijan las partes en la cantidad de diez
pesetas, que entienden ser el valor de los causados por D. Segismundo Vila, por
el cultivo de tierras y arranque de tocones, pertenecientes a la Parroquia. (…)
»Y para que
conste, firmamos dos ejemplares y otros dos del croquis antedicho, para hacer
entrega a los interesados.» (AXCV). Aquest document porta data del 3 d’octubre
de 1920. (AXCV).
Segimon
Vila-Boscàs i Cañellas, que havia nascut el 1849, va morir el 1921.
[49] Antigament no s’aconsellava
celebrar la missa sense escolà, ja que la celebració eucarística és un acte
participatiu. A partir del Concili Vaticà II, la norma va canviar, i ara
resulta un xic rar veure alguna persona atendre al sacerdot en la celebració de
la missa.
[50] (AXCV).
[51] Ofici del dia 8 de maig de 1921
signat per R. Casadevall, secretari de càmera i govern del bisbat. (AXCV).
[52] Frase dita per en Salvador
Brunet, masover de La Cortada, que va ser avisat per la Guàrdia Civil del què
li podria passar.
[53] Josep Treserra i Molera, natural
de l’Estany. Va ser també el rector de La Móra de 1922 a 1924.
[54] Francisco Muñoz Izquierdo,
nascut a Burjasot (València), va ser bisbe de Vic de 1916 a 1927, patriarca de
les Índies Occidentals, que ha estat qualificat d’excèntric.
[55] Mn. Josep Griera i Ramisa, que
abans havia estat rector de La Móra, també ho va ser de La Castanya des del 1928
fins a l’esclat de la Guerra Civil de 1936.
[56] Fons de La Castanya. (ABEV).
[57] Transcrivim alguns fragments
d’un esborrany de les notes de presentació de l’Acadèmia Balmes on s’apuntava
l’intercanvi amb professors nacionals i estrangers, especialment de Friburg,
Lovaina, Nimega, Milà, Salzburg, etc., la qual considerem que pot interessar:
«La tradició cultural és una de les glòries més interessants de Vich i de la
seva Plana. (...) Les guerres civils perjudicaren molt la cultura de tota la
Plana i contrada i aturaren la nostra embranzida espiritual, arrastrant cap a
la lluita, aparentment de principis, tota una joventut que havia de dedicar el
seu esforç al conreu de la intel·ligència. (...) Aquesta institució, organisme
de cultura superior, la tasca del qual ha de ser viure en comunicació constant
i sistemàtica amb tots aquells vigatans i comarcans, especialment els joves,
que estimin el cultiu de l’esperit i vulguin formar-se una il·lustració
intel·lectual més enlairada que la que dóna la segona ensenyança. (...) » I
acabava la presentació dient: «L’Acadèmia Balmes no s’institueix amb un criteri
acaparador ni té la pretensió de presentar-se com el màxim cenacle cultural de
Vich. Vol solament un lloc entre les institucions que contribueixen a la
continuació vigorosa de la tradició cultural ausetana.» (ABEV).
[58]
Vegeu la Gazeta de Vich del 24 de
desembre de 1928, on es fa referència al
seu nomenament com a director, secretari i capellà de la Casa de Caritat.
Sobre
l’arribada de Mn. Puigneró a aquella casa, Miquel Adillón escriu: Vino entonces un buen hombre,
también beneficiado de la Seu, llamado Gaspar Puigneró, de una conocida familia
vicense. Tenía por ama a su hermana Felisa, viuda creo, que nos dio a todos los
asilados un trato humano y maternal. El día de nuestra onomástica, llamábamos a
la puerta de su vivienda que estaba dentro del asilo y siempre tenía el gesto
amable de obsequiarnos con caramelos o golosinas. Si nos mandaba trabajo o
recado nunca olvidaba hacer un regalo. Adillon i Baucells, Miquel. El último soldado del POUM. Autobiografia.
Edició de l’autor. Vic 2001, p. 24-25.
[59] Felissa Puigneró i Bofill (Vic,
1878-1959), s’havia casat amb Francesc Oñós i Bofill (Vic, 1870), que era
serraller, vivien al carrer de Sant Fidel n. 18.
[60]
Vegeu: Cateura i Valls, X. “Dies de revolució. Els deu
primers dies de la Revolució Marxista (18 de juliol a 27 de juliol de 1936) en
la Casa de Caritat de Vich. Notes íntimes”, dins Ausa n. 160, any 2007, p. 249-293.
[61]
Es tractava d’espanyolistes, carlins recalcitrants de Vic, alguns dels
quals ja l’havien perjudicat durant la dictadura de Primo de Rivera impedint
que prengués possessió com a director de la Casa de Caritat.
[62]
Aquestes nebodes eren les senyores Marina (Manlleu, 1916), que va morir a Vic
el 23 de desembre de 2011, als 95 anys, i la seva germana Manela (Manlleu,
1917), morta a Vic el 13 de gener de 2012, als 93 anys. Eren filles de Josep
Bertran i Munt, i de Roser Puigneró i Bofill.
Volem deixar constància aquí del nostre agraïment
per les atencions i ajuda que ens van donar per tal de poder consultar totes
les cartes, documents i fotografies de Manel i Gaspar Puigneró. Cal deixar
constància també aquí, de la decisió que van prendre en dipositar tota la documentació
i biblioteca del seu oncle Mn. Gaspar, a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.
[63] En l’esquela de la mort de Manel
Puigneró hi podem llegir que era «mestre pellaire del Gremi d’aluders que morí
en la casa rectoral de la Castanya (Montseny) el dia 7 de mars de 1918 als 72
anys de edat.»
[64]
La família Puigneró-Bofill, l’any 1889, havia viscut al carrer de les Teneries,
número 4, 1er. Al padró d’habitants de Vic de l’any 1900, trobem que al
carrer Sant Sadurní n.28, hi vivia el matrimoni
format per Manuel Puigneró i Montmany (Vic, 1848- La Castanya, 1918) i Teresa
Bofill Roca (Vic, 1846-1925), així com els fills: Manuel (1877), Antoni (1879),
Felissa (1878), Anna (1881-1910), Gaspar (1885) i Roser (1890-1931), tots ells
nascuts a Vic. (AMV).
[65] Antoni Puigneró i Boada, que era
mecànic, es va casar amb Maria Gilabert i Mill (St. Vicenç de Torelló, 1915). Vivien
a la Plaça del Peix, número 5, de Vic. Era fill d’Antoni Puigneró i Montmany i
de Pilar Boada i Font.
La seva germana Manela (Vic, 1907), va ser monja Carmelita
de la Caritat, que va estar-se a la Casa de Caritat de Vic, en l’època que
mossèn Gaspar n’era el director. Una altra
germana, fou Filla de la Caritat (Paüla). Altres germans van ser: Jacint Teresa
Pilar, alguns d’ells apareixen en aquest relat.
[66] Es tracta de Josep Castells i
Vinyes, natural de Sant Hipòlit de Voltregà. Va ser rector de la parròquia de
La Móra de 1915 a 1923. Va morir a Vic el 1932, als 57 anys.
[67] Es tractaria de Josep Gudiol i
Ricart (Vic, 1904-Barcelona, 1985), historiador de l’art i arquitecte. Va
fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic, amb seu a Barcelona. Era nebot de
mossèn Josep Gudiol i Cunill.
[68] Breton, F. /
Barruti, L. La família i el parentiu.
Ed. Dopesa, 1978. En aquest llibre també hi ha un estudi dels Sala del Brull.
Bibliografia
Adillon i Baucells, Miquel. El último soldado del POUM. Autobiografia.
Edició de l’autor. Vic 2001.
Breton,
Françoise / Barruti, Lorea. La família i
el parentiu. Ed. Dopesa, 1978.
Canals
Surís, M. Masvidal i Valle, C. Menancho i Solà-Morales, A. “Taula rodona: Les
guerres carlines al Montseny”, dins Monografies
del Montseny n. 4, any 1989.
Codina,
Segimon. La creu de Collformich.
Exemplar manuscrit, que porta la data del 26 de novembre de 1912. (AMV).
Gudiol
i Cunill, Josep. Relació històrica dels
successos ocorreguts desde’l dia 8 al 11 de janer de 1874, ab motiu de
l’entrada dels carlins a Vich. Vic, 1913.
Juncosa
i Ginesta, Isabel. La Consueta de Sant
Cristòfol de La Castanya, un exemple de documentació eclesiàstica del segle XIX.
Dins Miscel·lània litúrgica catalana, vol. VIII, any 1997.
Madoz
Ibáñez, Pascual. Diccionario
geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar.
Publicat a Madrid el 1845. Reeditat per Curial edicions. Barcelona, 1985
Ordeig
i Mata, Ramon. Les dotalies de les
esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Vol. II, segona part. Vic, 1997.
Pladevall
i Font, Antoni. El Brull. Un terme entre
la Plana de Vic i el Montseny. Diputació de Barcelona, 1988.
Prat,
Joan. Folis manuscrits, sense data, sobre els successos de Collforfic. (AMV).
Toledano
i Gonzáles, Ferran. Carlins i
Catalanisme. La defensa dels furs catalans i de la religió a la darrera
carlinada, 1868-1875. Farell editors, 2002.
La Gazeta de Vich
Gazeta Montanyesa
Consueta de la
Parròquia de La Castanya, any 1918.
Consueta de la
Parròquia de La Castanya, anys 1950.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada