Vic: 19 de juliol

Vic: 19 de juliol

“El periodisme és el primer esborrany de la història.”

          Diumenge 19 de juliol de 1936. A Vic les hores d’aquell diumenge passaven lentes i feixugues. La calor es feia notar pesadament als carrers. Tot semblava tranquil. Però aquell silenci dels diumenges, quan l’activitat laboral resta quieta, només era trencat per les veus que s’escapaven dels aparells de ràdio dels cafès on els homes s’agrupaven al seu entorn. Tot eren rumors i especulacions. Malgrat que La Vanguardia el dia abans havia assegurat que l’ordre era total a Barcelona, la gent ho dubtava recordant com les gasten els militars, fins que al  vespre la ràdio va dir que a la ciutat Comtal el general Goded, que havia arribat de Mallorca per dirigir les tropes contra la Generalitat, s’havia rendit. Sospirs d’alleujament per uns i pors per altres pensant el que potser podria passar, ja que a desgrat de que a Barcelona la rebel·lió s’havia esclafat, els carres havien estat ocupats per una munió de persones determinades a assegurar la victòria sobre els sollevats i a defensar la República i el Govern de Catalunya.

          El diari El Diluvio explicava que aquell diumenge l’Esbart Dansaire Vigatà, amb tretze parelles de balladors, amb els gegants i nans de la ciutat, viatjarien a Barcelona per a participar a la inauguració de l’Olimpíada Popular que tindria lloc a les quatre de la tarda a l’estadi de Montjuic. Recordem que Barcelona s’havia postulat per organitzar els Jocs de 1936 però qui va guanyar va ser la candidatura de la ciutat de Berlín.  Aquella delegació vigatana sembla que no van poder arribar al seu destí ja que a La Garriga una patrulla de control els va fer tornar cap a la seva ciutat. A la ciutat Comtal tot era a punt per a la inauguració d’uns Jocs que finalment es van haver de suspendre per aquell aixecament d’una part de l’exèrcit contra el govern republicà. Una Olimpíada Popular que es volia que fos una resposta a les Olimpíades que es farien a partir de l’1 d’agost a la capital d’Alemanya que ja es trobava governada pel partit nazi i que servirien per a major glòria del Führer i on no hi va participar cap esportista espanyol.

     El mateix dia, a la secció dedicada a notícies de la Plana d’aquell periòdic també s’hi podia llegir la notícia de la mort, mentre es banyava al riu Llobregat, de Josep Bonich, davanter centre del Vich F.C. Tot seguit el corresponsal a la comarca del diari, Joseph Sala i Alier, explicava que aquell trist succés, ocorregut feia uns dies, va causar una trista impressió en el local del club, i van posar un crespó negre en senyal de dol a l’escut de l’entitat, mentre que la directiva amb alguns jugadors van desplaçar-se a Viladecans, poble on vivia el futbolista, portant una “monumental” corona de flors per tal d’homenatjar al qui va ésser “model de jugadors”.

     Aquell diumenge, però, quedaria marcat per a la història com el de la derrota de l’”Alzamiento” a Catalunya, ja que un dia abans, el 18 de juliol, un dissabte de mercat tranquil a Vic, va ser quan un grup de militars s’havia aixecat en armes contra el govern democràticament elegit.

     Va ser arran de l’assassinat de Calvo Sotelo que la gent preocupada per l’ambient polític que es vivia a Espanya els últims temps, amb conspiracions polítiques i militars contra el govern republicà, seguien amatents les notícies que arribaven a través de les ondes.

     Perquè qui va tenir un paper destacat aquells dies va ser la ràdio, ja que saber el que realment passava tant a Catalunya com a la resta d’Espanya era  molt difícil. La gent escoltava Ràdio Associació de Catalunya que anava informant dels fets que succeïen a Barcelona, retransmetent les paraules del general Goded després de la rendició de les tropes rebels, o les del president Companys. Alguns també connectaven amb Ràdio Unión, que emetia des de Sevilla, per escoltar el general colpista Queipo de Llano, que es faria famós durant la guerra per les seves arengues radiofòniques.

     De la mateixa manera que El Público el dia 17 de juliol cridava l’atenció de les autoritats republicanes per una frase dita a Ràdio Madrid, una emissora que havia estat multada pel Govern per la seva tendència política, aquell dia després dels anuncis havia dit que “Hay que seleccionar el equipo nacional de fútbol”, fent sospitar al diari que allò era una consigna feixista. No en va, dies abans, una altra emissora, Ràdio València, havia estat assaltada per falangistes prometent pels micròfons que la seva veu aviat s’escoltaria per tota Espanya.

     “Alea iacta est”, la sort i la vida de tots plegats ja no depenia de cadascú, havia començat una guerra que per escarni nostra se’n diria civil. Una guerra més entre veïns i familiars d’aquest país nostre que massa sovint les ha hagut de patir i que marcaria, com tots els enfrontaments civils passats, la vida a vàries generacions.

      A Vic la revolució, aquell clam d’una part del poble per acabar amb l’explotació de l’home per l’home, i de l’altre els que volien preservar “l’ordre de tota la vida”, esclataria el dimarts dia 22, mentre al front la guerra, que es pensava que seria curta, va anar allargant-se segant vides, anorreant el país i les aspiracions de llibertat per a Catalunya.

     En moments decisius de la història, com la del juliol del 36 la comunicació, sigui pel mitjà que sigui, sempre ha resultat decisiva. Recordem sinó aquella llarga nit del 23 de febrer de 1981...

     I és que ja diuen que el periodisme és el primer esborrany de la història.

Publicat a El 9 Nou el 29 de juliol de 2016.