LA
Guerra Civil d'un pradenc (1936-1939).
Dietari de Joan Reixach i Fornell
Xavier Cateura i Valls
Roser Reixach i Brià
La veritat
es corromp tant amb la mentida com amb el silenci.
Ciceró
Des de fa uns anys hi ha hagut un interès creixent
per la recerca, l’estudi i la publicació de dietaris personals que expliquen en
primera persona els fets de la nostra darrera guerra, mal anomenada civil.
Una cosa és l’estudi i la publicació dels documents
oficials sobre aquells mesos de revolució i guerra, o bé de les memòries de
dirigents polítics i militars d’ambdós bàndols enfrontats, i una altra és la
investigació i l’estudi de les memòries
personals exposades en petits quaderns on s’expliquen els fets viscuts tant
dels que van combatre al front com dels que van viure la Guerra des de la
rereguarda en pobles o ciutats, estant emboscats o detinguts.
Els dietaris personals són una de les fonts que ajuden a comprendre millor els esdeveniments
d’aquells dies convulsos, ja que tenen l’interès, i el mèrit, d’haver estat
escrits a mesura que els fets relatats anaven succeint, tot explicant al mateix
temps allò que hom sentia i pensava, i evitant així les trampes de la memòria
que es poden trobar de vegades en els relats memorialistes. Com diu Kapuściński:
«Les persones recorden allò que volen recordar i no el que ha succeït en
realitat, ja que cada individu la tenyeix [la història] del color que més li
convé i prepara la seva pròpia barreja en el seu gresol particular».[1]
Molt sovint, les persones que ens han deixat llegir
i publicar els textos escrits per un familiar durant la guerra ens han explicat que va ser quan va
traspassar el seu autor que es van assabentar de l’existència d’aquell quadern
o dietari, que restava ben guardat en un calaix o al fons d’un armari. I és que
després de quasi tres anys de guerra i de la repressió que la va seguir, ningú no volia parlar
dels patiments passats i la por era present arreu. Tot i els anys
transcorreguts des d’aquell 18 de juliol, encara avui dia ens trobem amb
persones que no volen explicar allò que saben.
Aquestes cròniques personals són unes notes
fresques i espontànies, sorgides d’una profunda experiència viscuda, escrites
sense cap pretensió de fer una redacció literària ben brodada, però que per
elles mateixes constitueixen una valuosa font de coneixement històric.
Ben segur que existeixen molts dietaris personals
escrits durant la guerra,
avui encara inèdits, guardats en un calaix o en una capsa entre fotos, cartes i
records, carregats de velles històries de vida.
Sovint, però, aquests testimonis estan fora de
l’abast dels investigadors, ja que resten «confiscats» pels familiars de qui
els va escriure, per una espècie d’escrúpol o de pudor malentès. El mateix
passa amb la correspondència generada durant aquell període, hi ha familiars
que ens diuen que es tracta de «qüestions íntimes»; de fet, tot epistolari, en
principi, no deixa de ser l’expressió d’una relació de certa intimitat entre el
remitent i el destinatari, però tractant-se de cartes escrites durant els mesos
de la guerra
podrien aclarir aspectes encara massa foscos d’aquella època. Dissortadament a
vegades aquests documents són destruïts, sense pensar en el possible valor que
aquest llegat familiar pot tenir per a la memòria local i per tant també per a
la història del nostre país.
Potser caldria pensar que qui va escriure i guardar
durant anys el seu dietari o la seva correspondència sense destruir-los,
després de deixar-los fixats negre sobre blanc per no oblidar vivències i
records, potser ho va fer amb la voluntat de
deixar un testimoni que pogués servir per a ajudar a entendre, als que vindrien
després d’ell, el temps confús que li va tocar viure.
A través dels dietaris personals que es publiquen
ens assabentem tant de les petites coses que succeïen, com d’alguns altres fets
generals més destacats, i fins i tot dels pensaments, les angoixes, les pors, les
nostàlgies i les il·lusions més pregones de l’autor en una situació ben
complicada per a ell i també per als seus.
Perquè aquests dietaris no tenen res a veure amb
els que s’escriuen en la tranquil·litat de la monotonia quotidiana, per vanitat
personal o com a exercici d’afició literària. Tampoc no hi hem de buscar una
anàlisi acurada del que estava succeint davant dels seus ulls, sinó que en
aquests relats s’hi sol trobar el batec vital que sovint es desprèn de les
persones que viuen alguns dels moments més difícils de la seva existència, on
està en joc la pròpia vida, com ho són els viscuts durant una guerra.
Aquests escriptors anònims són els desconeguts de
la «gran història» i massa sovint han estat oblidats per la historiografia, una
disciplina que fins fa poc no ha tingut
gaire en compte aquests notaris sense nom que en una senzilla llibreta aixecaven
acta dels fets no oficials, de les coses que passaven cada dia al seu voltant,
dels petits detalls, d’allò que no apareix mai en la història oficial.
Sortosament, però, d’uns anys cap aquí han vist la
llum diversos dietaris personals que ens aporten una visió diferent dels fets
ocorreguts als pobles i ciutats allunyats del front, i també dins del camp de
batalla.
Cal vetllar perquè aquests petits tresors guardats
en la intimitat familiar no es menystinguin ni es perdin, ja que són una
inestimable font per a qui vulgui endinsar-se en la quotidianitat de la gent
senzilla de qualsevol poble que viu una revolució, de qui està lluitant en una
trinxera o de qui ha estat pres.
Avui que ja queden ben poques persones que ens
puguin explicar de viva veu les seves vivències d’aquell enfrontament armat,
aquests dietaris ens ajuden a conformar les nostres històries locals,
contraposant informació i alhora complementant-la amb documentació fiable, i contribueixen
d’aquesta manera a entendre els grans fets d’un país, com ho són els de la
nostra darrera guerra.
N’és un exemple el dietari que ens ocupa, escrit fa
quasi vuitanta anys i fins avui inèdit.
Introducció
Aquesta és la transcripció del
dietari que va escriure durant la Guerra Civil el pradenc Joan Reixach i
Fornell. Comença quan ell tenia vint-i-sis anys, i recull anotades les
experiències viscudes des que va sortir de Prats de Lluçanès, el 14 de juliol
de 1937, fins que va tornar a casa seva, el 12 de juny de 1939.
Com en tota guerra civil, aquest
enfrontament va comportar una fractura social entre veïns i coneguts, però també
entre membres d’una mateixa família. Els dos bàndols oposats van reclutar els
homes de diferents lleves, i uns es van incorporar a la mobilització del govern
republicà legalment constituït mentre que uns altres van decidir-se pels rebels
de l’anomenat exèrcit nacional. Els pocs testimonis vius que queden recorden
amb pesantor aquesta divisió que va continuar existint molt temps després de
finalitzar el conflicte, amb ferides que en molts casos encara no s’han tancat.
Ells mateixos expliquen que sovint no hi va haver un únic motiu per estar a
favor dels uns o dels altres, excepte en el cas que tinguessin una ideologia o
una afiliació política concreta molt clares. S’hi barrejaven una combinació de
factors polítics, ideològics, religiosos, familiars i socials, i de vegades fins
i tot la inèrcia d’una guerra que s’allargava sense mesura i que els
arrossegava cap a un enfrontament que ells no havien triat ni volgut. Fou per
això, també, que alguns van sentir-s’hi totalment aliens i van fugir per tal d’ocultar-se
durant tota la confrontació en diferents amagatalls més o menys propers al seu
domicili, fins al final de la guerra o durant determinats períodes. Són els
designats com a ‘emboscats’, persones que coneixien el terreny i que comptaven
amb l’ajuda, l’atenció i el suport de moltes masies del territori.[2]
 |
| Joan REixach i Fornell |
A Prats de Lluçanès, els primers
dies de la contesa l’esclat revolucionari es va notar sobretot per l’incendi de
les esglésies del municipi i per la destrucció dels símbols religiosos. Ho van
dur a terme membres de comitès forans acompanyats per altres persones de la
localitat, que a més van obligar els veïns a col·laborar-hi forçant-los a
portar totes les imatges religioses que tinguessin en els domicilis
particulars.[3]
Va ser una mostra de rebuig a tot el que estigués relacionat amb la institució
de l’Església, percebuda com a representant del conservadorisme i com a aliada
dels poders fàctics tradicionals. A més de les fogueres puntuals enmig del
poble, se’n va organitzar una altra als afores, al lloc conegut com la Bassa
dels Bous, i allà s’hi portava tot el que consideraven que calia fer
desaparèixer. Per aquest motiu, després de la Guerra, el 21 de gener del 1943,
es va organitzar en aquest indret un acte batejat com a desgreuge, i s’hi va
anar en processó des del nucli urbà amb la nova imatge de sant Vicenç, patró de
la vila, una talla que tot seguit es va col·locar a l’altar major de l’església
parroquial.[4]
Quan Joan Reixach va marxar del
poble, el juliol del 1937, la vila de Prats de Lluçanès tenia en aquells
moments 1.623 habitants, segons el darrer padró elaborat el 30 d’abril del
1936. L’Ajuntament estava encapçalat per Ramon Argerich i Gilibets, del PSUC
(Partit Socialista Unificat de Catalunya), i els dos tinents d’alcalde eren Pere
Safont i Codinac, de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i Mateu Fusté i
Mayola, d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Era un consistori que
s’havia format el 30 de gener d’aquell mateix any i que només va durar fins al
6 de setembre, data en què se’n va constituir un de nou presidit per Ramon Font
i Plans, que ja havia estat alcalde anteriorment i que havia sigut un dels
impulsors del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, creat el 22 de juliol del
1936.[5]
 |
| Prats de Lluçanès |
A mesura que avançava la Guerra, el
govern de la República va anar ampliant la crida de les diverses lleves per tal
que s’incorporessin al CRIM (Centre de Reclutament, Instrucció i Mobilització),
on els soldats rebien una instrucció elemental abans de sumar-se a l’exèrcit.[6]
També aquest mateix gabinet, encapçalat per Juan Negrín i renovat a partir de
l’abril de 1938 en el que es va anomenar Govern d’Unitat Nacional, on ell
mateix assumia la cartera de Defensa, manava que les autoritats municipals
denunciessin els homes dels reemplaçaments que no s’haguessin presentat. A
l’Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès (AMPLl) es troba detallada la informació
dels bans i edictes que va fer l’Ajuntament de la vila en aquests anys per fer
complir l’ordre de reclutament que es publicava al Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional i al Diari
Oficial de la Generalitat de Catalunya. Igualment s’hi localitzen les
llistes dels reclutes avisats, amb anotacions sobre els seus familiars, la
destinació assignada i també si s’havien presentat o no. Amb la documentació
guardada en aquest arxiu es constata que a Prats de Lluçanès els soldats de la
lleva del 1928 van ser destinats al CRIM número 14, ubicat a Berga; les lleves del
1929 fins al 1940, al número 16, situat a Barcelona, i, finalment, la del 1941,
coneguda com a lleva del biberó, altra vegada al núm. 14.[7]
En rebre la citació de presentar-se,
Reixach va optar per fugar-se, com així consta en alguns documents de l’AMPLl.
El seu nom figura en llistes dels considerats desertors emboscats, la majoria
dels quals sortiran citats en el seu dietari, i amb qui en algun moment o altre
va compartir el temps de guerra. És el cas d’un document sense data on surten
les lleves des del 1923 fins al 1940, amb un total de cent quaranta-vuit homes,
i que es presenta com a Relación nominal
de los individuos que estando comprendidos en las Quintas llamadas por el
gobierno de la República se consideran desertores emboscados, por no estar en
filas como los demás.[8]
Igualment, es troba citat en un altre document, aquest sí amb data, del 17 de
maig del 1938, que porta per nom Relación
nominal de los individuos que estando
comprendidos en las quintas llamadas por el gobierno de la República no se han
presentado y por tanto pueden considerarse como desertores. En aquest hi ha
una relació de les lleves des del 1922 fins al 1940 i a més s’hi observa que
els que pertanyien a les primeres, del 1922 al 1926, que eren els d’edat més
avançada, estaven destinats a construir fortificacions.[9]
És a partir del 1938 quan
s’intensifica el control sobre les lleves per tal que tots els homes
s’incorporin a files. A les actes dels plens de l’Ajuntament de Prats de
Lluçanès hi llegim que n’hi ha molts de no presentats i que «es prendran les
mesures oportunes» per aquest fet.[10]
També, com que es tracta d’un problema general, es convocà els consistoris
osonencs a una reunió a Vic que es va celebrar el 12 de febrer i on es van
prendre una colla d’acords enviats a l’honorable conseller de Governació i Assistència
Social de la Generalitat i al ministre de Defensa Nacional de la República. En
l’escrit es remarca, a part dels acords presos, el suggeriment que «si els ajuntaments
i especialment els alcaldes no tenen l’assistència deguda dels organismes
oficials per acabar amb el problema dels desertors, es posin els càrrecs a
disposició de les superioritats per eludir tota mena de responsabilitats».[11]
Atès que els llibres d’actes entre el febrer del 1938 i el febrer del 1939 es
consideren desapareguts, no es pot saber com continuen aquestes reclamacions a
Prats de Lluçanès. El que sí trobem a l’AMPLl són documents de multes imposades
als familiars dels soldats que van passar a l’Espanya nacional, que podien
arribar a tres-centes cinquanta pessetes, i igualment informes de l’any 1939,
referents als membres que havien format part del comitè antifeixista, on se’ls
acusa de negar el racionament de pa i altres aliments als familiars d’aquests
fugats.[12]
Després de sortir de Prats de
Lluçanès Reixach estigué amagat en diverses masies del terme municipal de les
Llosses fins al 17 d’agost del 1937, un temps en què va col·laborar fent feines
de pagès, però durant el qual també es va trobar amb altres grups de desertors
i alguns companys del mateix poble que tenien el mateix objectiu: fugir cap a
l’anomenada Espanya nacional. Des de les Llosses seguí una ruta cap al Faig
General,[13]
lloc de trobada amb els guies, i d’aquí cap a la muntanya de Rus, la de Toses i
l’obaga de Saltèguet, arribant a zona francesa per la Cerdanya. De Bourg-Madame
viatjà cap a Perpinyà, Besiers, Maruèjols, Toulouse, Tarbes i Hendaia, i entrà
a la zona de l’exèrcit «nacional» per Irun el 9 d’octubre del 1937. En aquesta
mateixa data ens consta que el també pradenc Anselm Gost i Grau passà a Irun, i
podria ser el company amb qui va marxar o el que va trobar uns dies després,
quan era ja a les Llosses, i que cita sense dir-ne el nom en el seu dietari.[14]
 |
| Full del dietari |
Destinat inicialment al Grupo Mixto
de Zapadores destacats a la caserna de Pamplona,[15]
les seves tasques a l’exèrcit van ser les habituals dels sapadors, treballant
en la creació d’infraestructures diverses per a facilitar el moviment de les
tropes, i entre aquestes l’arranjament de carreteres, la preparació de
trinxeres o la col·locació de filats i de mines per a tancs,[16]
tal com explica en el dietari. Va ingressar el 16 d’octubre en aquest cos i el
29 de novembre s’incorporà a la Tercera Companyia amb el capità Luis Aguirre a
Jadraque.[17]
Va participar en diversos fronts de la guerra, primer en el de Guadalajara (entre
el novembre de 1937 i el març de 1938); després al sector de l’Ebre, Horta de
Sant Joan i Gandesa (entre el 22 de setembre i el 6 de novembre del mateix any),
i finalment a Castelló (el març de 1939).[18]
Va ser llicenciat de l’Ejército de Levante el 8 de juny de 1939, segons consta
en una de les fitxes de l’AMPLl del 1940 i en un document guardat a casa seva.
En cadascuna d’aquestes fitxes, que porten el nom de Ficha de clasificación, hi figuren les dades personals, el lloc on
van residir des de l’octubre de 1934, si van servir a l’ejército nacional o a l’ejército
rojo, on eren el juliol del 1936 i quan i per on van passar a l’Espanya
nacional, a part d’una llista de persones que els puguin avalar i els documents
que presentaven com a justificació.[19]
En aquest cas Reixach té la fitxa 149 i el van avalar Joan Grau i Miquel Pi.[20]
De després de la Guerra també hi ha
nombroses llistes en aquest arxiu on es classificaven els soldats de les
diferents quintes, «vistos los informes
individuales de cada uno», com a
addictes, desafectes, encartats o indiferents. I, ja més endavant, relacions
d’excombatents als quals es convidava oficialment cada any a la Fiesta de la
Liberación, que se celebrava el 3 de febrer, data d’entrada de les tropes
rebels a Prats de Lluçanès.
El 5 de febrer del 1939, dos dies
després que arribessin les tropes del general Franco a la vila, es va
constituir la comissió gestora, i fou nomenat alcalde Jaume Rovira i Camps, el
director de la fàbrica de Cal Xiquet, que havia fugit al País Basc i a la casa
del qual Reixach hi féu unes estades de convalescència mentre estava malalt,
concretament a Rentería. Això era l’estiu de l’any 1938, i hi va anar després
d’estar ingressat gairebé cinc mesos en diversos hospitals per problemes de
salut que van motivar la seva baixa temporal de l’exèrcit, fins que va
incorporar-s’hi de nou el 22 d’agost. En aquesta comissió gestora el tinent
d’alcalde va ser Ramon Montañà i Mir i els regidors, Juan Borralleras i Arnaus,
Valentín Fusté i Mayola i Juan Bartrons i Armengou.[21]
El 10 de setembre li va arribar una
notificació des de València, segellada per la 22a Compañía del Grupo de
Zapadores Minadores núm. 5, on se li comunicava la concessió d’una «Cruz Roja»
com a «Medalla de Campaña por sus
elevados méritos en la pasada guerra», segons consta en un document
conservat al seu domicili i també a l’AMPLl.
El 2 d’octubre d’aquest mateix any
va prendre possessió com a fiscal municipal suplent de Prats de Lluçanès, tal
com es llegeix en un carnet que es conserva al domicili familiar, un càrrec
signat a Berga pel jutge de primera instància i instrucció d’aquesta ciutat,
Ramon M. Pujol, i pel secretari d’aquest jutjat, Ramon Sensada. Anteriorment, amb
data del 14 de juliol del mateix any, una carta del Jutjat de primera instància
de Berga demanava a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès una llista de cinc
persones proposades per a exercir càrrecs de jutge i fiscal municipal: «que por su moralidad, prestigio, arraigo
aptitud así como su adhesión al glorioso movimiento nacional sean merecedoras
de ejercer las funciones que la ley encomienda a la justicia municipal».[22]
També se sol·licitava un informe sobre cadascun i amb data del 28 del mateix
mes es troba el següent: «D. Juan Reixach
Fornell, natural y vecino de esta villa, de profesión herrero, de 28 años de
edad, soltero. Antes del 18 de julio de 1936 era conceptuado como persona de
orden y de derechas. Después de dicha fecha y al ser llamado su reemplazo se
pasó a la España nacional donde ingresó en el ejército al que perteneció hasta
la fecha de su licenciamiento. Es persona de prestigio y moralidad reconocidas
reuniendo aptitudes para el desempeño de cargos de justicia».[23]
El dietari
El seu dietari és una llibreta
vertical de fulls quadriculats, escrit a ploma, de 19 x 13 cm, on a
la primera plana hi ha un dibuix fet per ell mateix del jou i les fletxes,
símbol de la Falange. En aquest dietari, a les pàgines davanteres hi trobem la
narració dels fets, mentre que als reversos hi ha alguns poemes d’Amado Nervo[24]
i cançons relacionades amb la Falange o la legió: «Balada de los cuatro luceros»,
«A mi morena», «¿Quién era?», «Viva Cristo Rey», «A mi madre», «El novio de la
muerte», «Himno del zapador», «Las promesas», «Recuerdo a mi madre muerta», «Himno
a los caídos...», la majoria escrites al front de Guadalajara, Cogolludo i
Jadraque, el mes de març del 1938, i a Pamplona l’agost del mateix any.[25]
Igualment al revers hi ha algunes notes complementàries referents a fets
puntuals no especificats a la part davantera. Tal com està redactat sembla que
anava escrivint a estones, quan li permetien les seves obligacions al front, o
en els dies que va passar ingressat en diferents hospitals.
Completant aquest dietari existeix
una altra llibreta petita, de 10,5 x 15,5 cm, amb cobertes toves de
color negre, on figuren noms que en el dietari original eren espais en blanc o
també altres informacions més detallades dels mateixos esdeveniments. En
aquesta llibreta hi ha una llista de diferents companys del poble que van
participar a la Guerra en el mateix bàndol o que van fugir a la zona «nacional»
i també una colla d’adreces d’alguns d’aquests companys destinats a diverses
zones del front.[26]
Juntament amb aquests documents va guardar postals de l’època de llocs per on
va transitar o on va residir, com Maruèjols o San Sebastián, i també la fitxa
d’hospitalització a l’Hospital Militar de Sigüenza, del 1938, on va estar
ingressat per malaltia després de passar abans pels hospitals de Jadraque i
Saragossa, i posteriorment pel de Valladolid.
Aquest dietari va ser trobat anys
després de la seva mort en una calaixera de les golfes del seu domicili,
juntament amb l’altra llibreta, les postals i un llibre de poemes d’Amado
Nervo: La amada inmóvil.[27]
També hi ha en una de les pàgines el recordatori de la Comunión Pascual al
front de Guadalajara (Cogolludo), el 4 de març de 1938, i un paper solt amb
diverses frases bàsiques en basc, segurament per a comunicar-se amb les noies
mentre devia ser a Pamplona i a San Sebastián. Ell mai no mencionava la Guerra
ni tampoc se sabia que hagués escrit aquesta crònica, i cap dels seus companys
amb els quals va compartir part del conflicte no en devia tenir coneixement, ja
que anys més tard van manifestar la seva sorpresa quan se’ls va informar de la
troballa.
Per a la transcripció s’ha respectat
el text original tot i que s’ha optat per regularitzar algunes paraules d’acord
amb la normativa actual, deixant alguns casos que s’han considerat estil propi
de l’autor, com l’ús d’algunes formes verbals, castellanismes o vocabulari
local (per exemple, s’ha canviat ab
per amb, ahont per on, y per i...). També s’ha revisat l’ús de les majúscules i els noms propis,
s’han esmenat alguns errors ortogràfics i, per a facilitar-ne la lectura i la
comprensió, s’ha regularitzat la puntuació i s’han escrit algunes notes entre
claudàtors.
A més, cal esmentar que per a
il·lustrar els fets ocorreguts es compta amb documents i fotografies, dues de
les quals són totalment inèdites. Per aquest motiu en destacaríem el seu gran valor
històric, perquè tot i que de la Guerra Civil en general en coneixem diferents
cròniques fotogràfiques del front, dutes a terme per fotoperiodistes
especialitzats que cobrien la informació per als grans mitjans, no és gaire
habitual que n’hi hagi d’un poble petit com Prats de Lluçanès, que en aquells
moments no arribava als dos mil habitants. Aquestes imatges van ser preses els
primers dies de la contesa per Ramon Boladeras i Casajuana (1893-1957), un
pradenc que exercí de fuster però que va ser un gran aficionat a la fotografia,
a la música i al teatre, pare del també excel·lent fotògraf Ramon Boladeras i Soler,
conegut com a Rambol (1933-1992).
Joan Reixach i Fornell
Nascut el 6 de gener del 1911 a
Prats de Lluçanès, era conegut amb el nom de Nan Ferrer pel seu ofici. Va ser
el petit després de tres germanes, la Roser, la Montserrat i la Pepeta.[28]
Anteriorment, però, hi havia hagut un altre germà amb el seu mateix nom, Joan,
nat el 1899 i que va morir quan només tenia deu anys, el 1909. La seva mare,
molt afectada encara per la mort de l’hereu i per una salut delicada, deixà que
el criés una dida, i les germanes grans foren confiades a altres cases, la
Pepeta amb els avis materns i la Montserrat a pagès, mentre que la Roser es
quedà a casa per ajudar.[29]
Era fill de Josep Reixach i Vilaró,
nascut a Sant Boi de Lluçanès, i de Sabina Fornell Riu, de cal fuster de la Plaça
(Nova), de Prats de Lluçanès.[30]
El seu pare, Josep Reixach, s’establí fent l’ofici de ferrer i veterinari a
Prats de Lluçanès, poble on es casà l’any 1898 i on al cap de deu anys, el
1908, adquirí un habitatge al carrer Major 55, avui 51, juntament amb un nínxol
al cementiri, per dues mil noranta pessetes.[31]
Era una casa amb hort que durant molt temps fou coneguda com a cal Ferrer de la
Sibina,[32]
i més endavant com a cal Nan Ferrer.
La família era profundament
religiosa i practicant. Quan va esclatar la Guerra, les monges dominiques,
veïnes per la part del darrere, a la banda de l’hort, van haver de marxar del
convent i refugiar-se en cases del poble. Això va ser el 23 de juliol del 1936
i van estar-hi amagades fins a primers d’agost. En aquest domicili del carrer
Major, descrit com a «casa del herrero
Reixach», s’hi va allotjar la Gna. Basilisa Bosch.[33]
A més, tres dels oncles, germans del seu pare, es dedicaren a la vida
religiosa: en Bonaventura, la Dolors i l’Antoni. La Dolors va exercir de mestra
i fou directora a l’escola de Taradell durant tota la seva vida, i els dos
religiosos van morir assassinats els primers mesos de la Guerra Civil, en
Bonaventura el 19 d’octubre del 1936 i l’Antoni el 13 d’agost del mateix any.[34]
Aquest darrer vivia a Vic i malgrat que el van convidar a marxar ell s’hi va
negar. El 12 d’agost el van anar a buscar i el van matar juntament amb el
canonge Galobardes i el Dr. Josep M. Ordeig a Lliçà de Vall.[35]
Quant a en Bonaventura, que havia fet la seva professió religiosa el 1881, i que
llavors residia a l’edifici de la Universitat de Cervera, el juliol es
traslladà a l’hospital d’aquesta localitat juntament amb altres germans vells o
malalts. El 2 de setembre els van avisar que marxessin però a causa de la seva
avançada edat no se’n va anar i el dia 17 dos milicians se’l van endur
juntament amb altres vuit religiosos i els afusellaren tots al cementiri de la
ciutat.[36]
El seu pare, Josep, havia mort el 30
de setembre del 1935 i la mare, Sabina, el 3 d’abril del 1937. En el moment de
començar la Guerra Civil les seves germanes ja s’havien casat i per tant quan
va decidir marxar ell vivia sol a la casa continuant l’ofici après del seu
pare.[37]
 |
| El ferrer del carrer Major |
Exercí de ferrer tota la vida, treballant
en un taller que hi havia als baixos del seu domicili. Allà llossava, arreglava
i venia eines del camp, muntava cadenes, frontisses, baranes i alguns elements
de forja per a portes i balcons, i esmolava estris diversos amb una mola
d’aigua. Per a modelar el ferro calent comptava amb una enclusa, situada ben a
prop de la fornal, alimentada amb carbó i amb una gran manxa. Fins que el
carrer Major va ser asfaltat era habitual que posés llantes a les rodes de
carro al mig de la via.
Havia participat activament en la
vida associativa de la localitat. Gran aficionat al teatre, formà part de
l’agrupació Art i Joventut[38]
com a traspunt des de la seva creació, entre el 1931 i el 1932, fins a la seva
dissolució, el 1952: «El Joan Reixach, de cal Ferrer de la Sibina, va ser com
una institució: des de la primera representació fins a la darrera. Amb el
llibre a la mà i una pipa a l’altra, no se li n’escapava ni mitja. I a vegades
renyava els actuants i tot, si no estaven al cas».[39]
A les dècades de 1920 i 1930 jugà a la plantilla del F.C. Pradenc, entitat on
també va coincidir amb altres companys que més endavant es trobaria al front,
com Pere Vallès, Valentí Pérez, Pere Compte, Mingo Cirera, Joan Ballús Sant Hipòlit, Manel Grau, etc., alguns
dels quals surten mencionats en el dietari.
Una altra de les seves aficions fou
la pesca, essent un habitual de la riera de Merlès, indret on arribava amb la
seva inseparable moto, una de les primeres que hi va haver al poble. Interessat
des de jove per la fotografia va captar nombroses instantànies dels llocs que
visitava, encara que posteriorment es decantà cap a les fotografies familiars,
sobretot des que es casà l’any 1960, quan vorejava els cinquanta anys, amb
Palmira Brià i Sañas, matrimoni del qual nasqué la seva única filla, Roser. Va
morir sobtadament l’1 d’abril del 1981 quan tenia setanta anys.
* * *
Dietari de Joan
Reixach i Fornell
14 de juliol de 1937 -
12 de juny de 1939
Era el 14 de juliol de mil nou-cents
trenta-set a la una de la nit que, junt amb un altre company,[40]
marxàvem de casa per a emprendre el camí que ens tenia de portar a una casa del
terme de les Llosses anomenada les Selles.[41]
El camí que férem fou passar cap a la Casanova del Grau, Colldeplana,[42]
on antes d’arribar aquí ens perdérem degut a la fosca i tinguérem que
quedar-nos a dormir unes dues hores per esperar que es fes clar per a tornar a
emprendre el camí, i així continuar passant per la serralada de Salselles fins
arribar a la Tor i Alpens, on passàrem sota una forta calor a les onze i mitja
del migdia. Després d’haver passat aquest poble ens determinàrem a reposar
degut ja al cansanci que portàvem, ens assentàrem, férem un trago, i altra
volta tornar a emprendre el calorós camí fins arribar a la casa ja citada antes,
on ja hi havia un altre company nostre que ja feia dos dies que hi era.[43]
Més a l’arribar allí, confiats que
podríem descansar a la mateixa, ens digueren que no podíem estar-nos allí
perquè degut a que tenien segadors tingueren por que ens descobrissin i ens en
tinguérem d’anar al bosc fins a entrada de fosc, que aleshores fou que ens
digueren que el nostre desig, que era poder sortir el més prompte possible cap
a França, no podrà satisfer-se degut a que la frontera estava completament
tancada i ens proposaren esperar-nos uns quants dies per a veure si era
possible el poder passar, cosa que accedirem amb molt de gust. Més no podent
habitar la mateixa casa ens aconsellaren anar a passar aquests dies a una que
no hi habitava ningú que també era seva. Ens aposentàrem en aquesta i ells,
quan era fosc, ens portaven el menjar per tot el dia següent. Més quan es feia
clar de bon matí ja sortíem, ens emportàvem el menjar i passàvem tot el dia al
bosc fins que era fosc que tornàvem a la nostra casa.
Passàrem així dos dies fins que
corregueren els rumors de que per allí hi havia tres joves de -- [espai en
blanc en el text original] que voltaven per aquells encontorns i fou degut això
que, la mateixa casa, per evitar ser descoberts, ens buscaren una altra casa
per anar i així marxar del perill que per allí passàvem. (Situada en terme de
Matamala.)[44]
Doncs ja tenim una altra casa per
anar! El dia setze, a entrada de fosc i acompanyats pel jove de la mateixa,
emprenguérem el camí per traslladar-nos de domicili on arribàrem tots molls
degut a la pluja que queia durant el desastrós camí que tinguérem de fer.
Arribats doncs a la nova casa tinguérem una gran sorpresa al trobar-hi ja allí
a un altre company veí del nostre poble[45]
que també esperava el mateix que nosaltres. Ens canviàrem el calçat i lo que
portàvem moll. Un cop ja reposats ens serviren el sopar, que amb la gana que
portàvem cregueu que defensàrem el nostre paper, amb una taula de pagès com era
aquella que no hi faltava de res i no teníem de mirar la racció, que ja feia temps
que estàvem al poble. Després férem la disputada, resàrem el rosari i ens
acompanyaren a la nostra cela-cuarto que teníem de dormir, que era compost d’un
llit gran per a poder-hi dormir tots tres junts dins del llit, encara que una
mica justos. Degut a la son que portàvem ens adormirem amb la més santa pau
fins a l’endemà a les vuit o a les nou que ens aixecàrem, ens rentàrem la cara
i ja vàrem començar aquí a fer la vida de pagès, que per cert era agradable.
Ens llevàvem, esmorzàvem i amb molta
precaució ens en anàvem al bosc per esperar l’hora de dinar, sempre vigilant
molt que ningú no ens veiés per no ésser descoberts. Venia doncs l’hora,
dinàvem i altra volta fugir cap al bosc a fer una bona migdiada passant tot el
dia al bosc. Més com que també ens avorríem i trobàvem el temps molt llarg, els
ajudàrem uns quants dies acabant-los uns quants camps de blat de moro i
arreplegant garbes, però vigilant sempre molt també a no ésser descoberts. Fins
que un dia algú que devia veure’ns i per allà, ja va dir-se que en aquella casa
hi havia joves amagats i determinàrem no treballar més i amagar-nos tot lo més
possible de la vista de la gent.
Després d’uns quants dies d’ésser en
aquesta, era un dia després d’haver sopat, quan estàvem allí fent la nostra
xerinola, sentírem algú que picava la porta. Prou espantats que ja estàvem ens
donaren un gran sust, i tot corrent ens ficàrem dins el cuarto parant molta
atenció i escoltant darrera la porta per sapiguer de què es tractava. Més quan
ja estàvem convençuts que venien per nosaltres, poguérem comprendre que es
tractava d’uns quatre joves de -- [espai en blanc] que també buscaven lo mateix
que nosaltres, i fou així que des d’aquest dia ja fórem set que estàvem en
aquesta casa. I tots els dies junts anàvem a fer les nostres típiques
passejades per aquells prats d’herba. Fins vàrem arribar que, algun dia, fent
aquestes excursions, per dintre del bosc, sentírem fressa, ens amagàrem
corrents i resultava que eren joves d’una altra casa que també estaven amagats
i els uns feien por als altres i sempre sustos d’aquests. També ens rentàvem la
roba en un safareig que ens arreglàrem i, entre una cosa i l’altra, passàrem en
aquesta casa uns quinze dies.
Fins que un dia, un dels companys,
junt amb un altre, anaren per a veure si hi havia manera de poder satisfer el
nostre desig. Més a la casa que anaren, degut a l’escassetat d’homes que hi
havia, els digueren si volíem llogar-nos per a batre uns quants dies més. Quan
el company arribà i ens donà la nova ens avinguérem els tres mans a l’obra, ens
determinarem d’anar-nos-hi. I fou el dia dos d’agost. A la migdiada
emprenguérem la marxa de nou per anar a treballar i guanyar-nos si més no les
garrofes. Després d’ésser a un quart de la casa, un dels companys tingué la
missió d’anar a la casa primera que havíem estat per dar-los-hi el recado de
que canviàvem de casa per si sabien alguna cosa així poder-nos-ho comunicar,
doncs aquest company es separà de nosaltres per anar a la casa ja citada i
nosaltres dos que quedàrem, després de quedar on ens esperaríem amb ell,
continuàrem el camí fins al lloc on teníem que esperar el company. Aquí ens
assentàrem, i quan ja feia estona que estàvem allí, començaren a caure gotes.
De moment, creguts que no seria una gran cosa, ens aixoplugàrem a dessota els
arbres. Més veient que la cosa s’emplujava decidírem anar-nos-en dessota una
bauma. I tan fort fou el temporal d’aigua i pedra, que tinguérem d’estar-nos
unes dues hores a la bauma junt amb moltes cabres i bous que també vingueren a
aixoplugar-se allí degut a les pedres que queien; però vingué la calma i parà
de ploure. Sortírem del cau mirant el company si venia. No veient-lo enlloc
esperàrem una mitja hora i veient que no venia determinàrem emprendre altra
volta l’accidentat camí.
Era ja entrada de fosc. Començàrem a
caminar fins que ens atrapà la fosca de la nit, més degut a la nit negra que
quasi no vèiem on posàvem els peus, i molls com anàvem, resistírem caminar fins
que, degut a la gran foscor, i molls com anàvem i cansats, perdérem el camí,
ens desorientàrem i, per fi, veient l’impossible que era continuar el camí,
determinàrem de quedar-nos a dormir i esperar el dia següent per continuar el
viatge i així ho decidírem. Eren les onze i mitja de la nit al bell mig de la
muntanya, i entre dues penyes, arraulits com dos ocells, i amb el paquet per
coixí, només sentint a baix al fondo els bramuls de l’aigua que baixava
esperitada, que semblava que tenia d’emportar-nos-en a nosaltres i tot. Fins
els núvols del cel no volgueren que les estrelles poguessin veure’ns en aquell
estat i tota la nit tinguérem el firmament tapat, i entre fred i malestar
arribà l’hora que tant esperàvem.
L’aubada començà d’eixir i anà
fent-se clar, fins que arribà el moment que poguérem veure la gran equivocació
que tinguérem i el desastrós lloc on anàrem a parar. Fent una gran estirada al
cos ens aixecàrem i de nou anar per tornar a emprendre el tràgic camí. Fins el
sol tingué compassió de nosaltres i sortí rialler, com si volgués riure de la
nostra aventura, i amb els seus raigs volgué que ens eixuguéssim una mica antes
d’arribar a la casa que anàvem i no ens veiessin tan deplorables. Però amb tot
i això, arribàrem a les sis del matí a la casa i bastant molls, on ja tenien la
batuda estesa esperant que arribéssim nosaltres. Més antes de posar-nos a
treballar ens canviàrem la roba molla i menjàrem, cosa que ja ens convenia, que
des del dia antes al dinar no havíem menjat ni begut res. Ja retornats una mica
ens agafàrem a treballar amb una son que no hi vèiem de cap ull degut a la nit
desastrosa que passàrem, esperant al company que encara havia d’arribar.
Després de mirar per tots cantons per si el vèiem, va arribar que ja eren les
nou, quan ens anàvem a esmorzar. Doncs ja som tots tres batent dessota un sol
que, acostumats a treballar a l’ombra, entre l’escalfor de la palla i la pols,
quasi no podíem resistir! Però vaja, arribàrem per fi a la tan esperada hora de
plegar per poder-nos-en anar a dormir, cosa que férem els dos després d’haver
berenat de seguida. Estàvem tan bé, que quan el nostre company vingué per a
dormir no li férem lloc i tingué d’anar-se’n a dormir a la pallissa, cosa que
tinguérem de fer tots tres als dos dies perquè no ens agradava gaire (molt) de
tenir de tocar bastant la guitarra.[46]
Tinguérem de batre quatre dies.
Després d’acabar de batre tinguérem de cavar cols i blat de moro, dallar herba
per aquells marges, cosa que ho fèiem diàriament, allà no teníem de vigilar
tant la gent. Només que si venia algú els hi teníem de dir que érem parents i
havíem vingut a ajudar-los a treballar. El dia 8[47]
vingueren a una casa veïna per si volíem anar a ajudar-los a enterrar una vaca
que se’ls havia mort i hi anàrem, i per no ésser descoberts de què esperàvem el
poder passar la frontera, tinguérem de fer-los-hi creure que érem parents de la
casa que treballàvem per ells. I amb tot això resulta que també eren parents
amb aquella casa i en aquest cas tinguérem d’inventar-nos unes grosses
mentides, resultant ésser dels parents que tenien a un poble veí del nostre,
Santa Eulàlia de Puig-oriol.[48]
Vegeu l’embolic que se’ns presentava. Ens en desempallegàrem com poguérem i
marxàrem comentant amb grans rialles la nostra aventura.
Per a la tarda del mateix dia
proposàrem anar d’excursió. Marxàrem a mig matí, ens emportàrem el dinar i
anàrem a menjar a l’ermita de Gombrèn,[49]
mirant-nos ja el camí que tindríem de fer per al dia de la marxa. Férem
migdiada als Rasos de Llentes.[50]
Després, a l’entrada de fosc, emprenguérem altra volta la retornada cap a la casa,
i en aquest dia fou el que ens digueren que dintre poc podríem emprendre la
nostra desitjada marxa.
Els dies passaven i parlar de marxar
mai, fins que el dia 14 l’amo de la casa ens digué que el dia 17 segurament
seria el dia per poder travessar. Més sabent aquesta grata notícia determinàrem
l’endemà diumenge, dia 15, anar a la casa que havíem estat antes a dar la gran
notícia als companys que allí hi havíem deixat. Emprenguérem el camí a les vuit
del matí i, després de dues hores i mitja de camí, arribàrem a la casa, on els
companys ens esperaven ansiosos, esperant la nova que tan alegrement reberen.
Dinàrem, que per cert fou bo degut a que aquell dia s’esqueia el dia que
celebraven la festa major.[51]
Després del bon dinar tinguérem d’anar també a una casa veïna que hi havia
companys igual que nosaltres esperant lo mateix. Els donàrem la nova que s’apreparessin
per al dia assenyalat per a poder-nos traslladar a França. Un cop ja la feina
feta, tornant a emprendre el camí, retornàrem tot contents a la nostra pensant
només en el dia de la marxa. A l’endemà, pensant poder reposar, tinguérem
encara d’anar a batre per un cunyat de la mestressa, i així s’acabà la nostra
feina de pagès.
Per fi vingué el dia per nosaltres
esperat, el dia 17, dia d’emprendre la gloriosa marxa, i fou a les quatre de la
tarda d’aquest dia que, deixant la casa on tants dies havíem treballat,
emprenguérem el camí vers el punt anomenat Faig General,[52]
on allí teníem de trobar-nos tots els que teníem de formar l’expedició. Després
d’esperar una estona anàrem apareixent les colles amb els seus corresponents
guies i, ja tots allí reunits, començàrem de marxar per caminots guardant el
més absolut silenci fins arribar a la vora de la carretera de Gombrèn on
tinguérem que esperar, mentre els guies, adelantant-se, anaren per mirar si es
podia travessar el perill que allí hi havia per atravessar la carretera. Més no
havent-hi destorbs poguérem travessar alegrement però molt de pressa i silenciosament.
Després de passar, aquí començàrem ja a escalar muntanyes per camins i barrancs
acompanyats per un brillant clar de lluna que semblava també volia
acompanyar-nos a fer aquell desastrós camí, només sentint-se el trapeig d’algun
qui ensopegava amb alguna pedra i travessant boscos i caminots arribàrem
dessota la muntanya de Rus.[53]
Eren les onze i mitja de la nit i
amb el brillant clar de lluna que no ens havia desemparat ni un sol moment, ens
assentàrem, sopàrem, i férem el nostre degut descans per a tornar a emprendre
la penosa marxa i arribar de seguida a l’envista de Dòrria i Nevà, que era per
on teníem de passar. Però per no tenir de pujar tant per al dret, anàrem
costejant la muntanya anant directament al túnel de Toses. Més a l’ésser allí a
prop, veiérem que anàvem a parar a la mateixa casilla dels carrabiners.
Tinguérem de passar per un altre lloc però quasi tocant la mateixa anant a fer
una gran volta. Tinguérem d’escalar un camí bastant desastrós i dret, i poder
d’aquesta manera travessar el túnel per sobre mateix i arribar a la perillosa
carretera, que travessàrem amb molta precaució.
Un cop travessada aquesta,
començàrem a escalar la penosa i llarga muntanya de Toses, on després d’unes
dues hores o més, arribàrem al cim. En aquest moment ja començava a fer-se clar
i, per evitar el perill de ser descoberts, vàrem determinar de passar per dintre
una espessa obaga de pins anomenada obaga de Saltega.[54]
Travessada ja aquesta reposàrem de nou, beguérem aigua que allí baixava, que
degut a la set que teníem semblà reanimar-nos un poc, per acabar d’arribar a
dalt, que amb mitja hora ens hi posàrem admirant ja alguns pobles de la
Cerdanya francesa. Eren les cinc i mitja del matí i travessant un llarg pla on
pasturaven una ramada de guapes eugues, i el sol en aquells moments sortí i amb
els seus raigs va il·luminar-nos per veure com joiosos deixàvem l’Espanya roja,
i endinsar-nos dins el territori francès, on tots, amb gran alegria, com qui es
treu un gran pes del damunt diguérem: «Ja estem salvats».
FRANÇA
Un cop ja en territori francès, lo
primer que férem fou fer un bon foc per eixugar-nos de lo que anàvem molls
degut a la mullena de la nit. Després esmorzàrem del poc que encara ens quedava,
i un cop ja tots una mica retornats, anàrem la primera cosa a l’encontre d’un
poble francès, doncs el primer que trobàrem fou Vallcebollera.[55]
Un cop ja allí, la primera cosa que tinguérem de fer fou anar a la gendarmeria
i allí ens feren un escorcoll als paquets que portàvem, declarar d’on veníem,
els diners que portàvem i moltes coses d’aquestes que nosaltres no hi
comptàvem. Després d’això ens donaren permís per anar a menjar, on trobàrem ja
les primeres conseqüències del canvi de moneda (cinquanta per cent).
Seguidament de tot això ens traslladaren amb un camió a Osseja, d’allí a
Bourg-Madame a on ens feren el bescanvi dels diners que portàvem amb francs.
Tinguérem d’esperar-nos allí fins a les sis de la tarda. Entretant tinguérem
temps de poder dormir, cosa que férem quasi tots degut al cansanci que
portàvem. Seguidament ens traslladàrem a l’estació per portar-nos al nostre
destí. Tinguérem que prendre bitllet, pagant-nos-el nosaltres, que ens costà
cent catorze francs.
Eren les sis i mitja aproximadament
quan sortíem de l’estació passant per Vilafranca, Perpinyà, Narbona, fins
arribar a Béziers,[56]
que eren les onze de la nit. Aquí tinguérem de fer nit per esperar sortir a
l’endemà al matí. Dormíem al mateix anden de l’estació i procurant quan es va
fer clar per trobar quelcom per menjar i beure, que des del matí no havíem
menjat res. Trobàrem pa i alguna altra cosa amb una botella de vi per refer-nos
una mica de la gana que portàvem.
Eren doncs les cinc i mitja del matí
quan altra volta agafàrem el tren per continuar el llarg viatge arribant a les
deu del matí a l’estació del Monestir.[57]
Aquí altra volta tinguérem de baixar per canviar de tren, a on tinguérem
d’esperar-nos fins a la una de la tarda. Aquí, aprofitant l’estona menjàrem
altra volta de lo que portàvem i altra volta agafar el tren per arribar a
l’estació destinada que era Mende,[58]
on arribàrem a les cinc de la tarda. Ens portaren a una escola on ja hi
trobàrem altres companys. Després d’una hora d’arribats ja ens destinaren un
grup d’uns trenta al poble que havia de ser la nostra posada a França. Doncs
altra volta agafar el tren fins arribar a un poble anomenat Marvejols,[59]
a on arribàrem a les nou de la nit. Aquí només vàrem ésser dos dels tres
companys que anàvem junts, l’altre encara es quedà allí. Arribats aquí
reposàrem portant-nos tot seguit al local que va ser la nostra estada per
dormir. Era un local d’unes escoles que degut a les vacances no hi habitava
ningú. Ens donaren palla, unes quantes mantes i així dormíem. El menjar només
fèiem dos àpats al dia, a les onze el dinar i a les sis de la tarda el sopar, a
les nou a dormir. Les altres hores del dia les teníem lliures per anar allà on
volíem, que l’aprofitàvem per anar a passeig, a collir nous i anar a
inspeccionar les costums de França, que per cert no varen satisfer-nos molt.
Després de pocs dies d’ésser allí varen
treure’m el company que estava junt amb mi traslladant-lo a un altre poble que,
segons em digué, no estava molt bé, i això fou degut a que no va complir les
ordres que ens posaren les autoritats, i fou així que els tres companys vàrem
ésser separats l’un de l’altre. Després d’alguns dies sapiguérem que l’altre
company va ésser destinat a un poble veí anomenat St. Elich d’Apcher.[60]
El dia 13 de setembre vareig rebre notícies de casa, que foren les úniques que
vareig tenir. En aquest poble, amb gran sorpresa, vareig trobar-hi un company
del poble que treballava de forner, el Francesc Saló,[61]
doncs l’estada a França no va ésser per a mi molt satisfactòria degut a què les
autoritats eren bastant roges i la gent tampoc no ens tenia en molta bona
opinió. Fins i tot vàrem arribar que si algun volia marxar a l’Espanya de
Franco, no hi havia manera que li concedissin el permís. En canvi, per anar a
Catalunya, de seguida estava tot arreglat per traslladar-t’hi.
I era així que es portaven les
autoritats amb nosaltres, fins i tot un dia que, llegint una nota del diari,
vàrem comprendre que altra volta tots els refugiats tenien que ésser
traslladats a Catalunya. Més tots, envalentits de coratge, proposàrem que
passés lo que volgués no tornaríem a Catalunya. Però va resultar ser una falsa
alarma i els ànimos varen calmar-se altra volta. (L’alcalde ens cridà un dia i
ell ens preguntà a tots on desitjàvem anar, ho anotava i apuntava el nom de
cada un i el destí que desitjava.) Estiguérem a França unes set setmanes fins
el dia que vingué la tan esperada notícia de que cada qual podrà escollir a on
volia anar. Doncs fou el dia 8 d’octubre que, després de proveïts de bon menjar
per emprendre el llarg viatge, agafàrem el tren a la una de la tarda per anar a
l’Espanya nacional, i amb gran alegria i satisfacció ens despediren de
l’estació de Marvejols començant a travessar pobles i més pobles (passàrem
altra volta per Roquefort, on és el lloc de l’anomenada del millor formatge,
després per Béziers, Narbona),[62]
fins arribar a Toulouse. Eren les dotze de la nit. Aquí férem nit per esperar
sortir l’endemà al matí.
Eren les cinc i mitja del matí del
dia 9 a l’hora de marxar, que començava a fer-se clar, quan poguérem veure a la
mateixa estació uns quants trens que transportaven gent del nord entre
canalles, dones i homes. Començàrem a conversar i poguérem sapiguer que anaven
destinats a Catalunya. Més quan sapigueren que nosaltres anàvem amb el Franco varen
començar a saludar-nos amb el puny enlaire, atrevint-se fins i tot
d’amenaçar-nos. I nosaltres per fer-los enfadar més començàrem a saludar amb la
mà estesa, cosa que no podien veure. I fou així, ells amb el puny enlaire i
nosaltres amb la mà estesa, saludant la bandera nacional, ens despedíem
d’aquells que anaven a un lloc que només hi havia fam i malestar.
El tren, amb el seu pas, començà
altra volta la seva ruta passant per Tarbes, i per la tan anomenada capella de
Lourdes, on poguérem admirar la bella ermita on està la Milagrosa Mare de Déu.
Continuant entre planúries i bells paisatges arribàrem a l’estació d’Hendaya. Eren
la una i mitja de la tarda del dia 9 d’octubre. Amb gran sorpresa, al baixar
del tren vàrem trobar-nos amb dos companys del poble que també venien per
combatir amb l’exèrcit nacional. Allí férem la nostra disputada comentant les
nostres tragèdies. Amb gran alegria tots junts vàrem ésser de seguida
transportats amb autocars a la ciutat d’Irun on ens prengueren la deguda
declaració, canvi de moneda, etc. Després d’això vàrem ésser traslladats a un
lloc on unes joves donzelles ens serviren la nostra corresponent llet amb pa i
una lata de sardines.[63]
Estiguérem allí fins a les set del vespre que fou l’hora que vàrem ésser
traslladats amb el tramvia als quarters de Loyola de San Sebastián.
Un cop aquí ens assabentàrem de que
allí hi havia el director de la fàbrica de teixits Noguera del nostre poble.[64]
Anàrem per trobar-lo i un cop aconseguit això ell pogué fer-nos un vale per a
poder sortir del quarter amb el corresponent permís. I fou així que poguérem
lograr poder visitar la bella ciutat de Cantàbria amb la seva admirable platja,
una de les millors d’Espanya (plena de barques que proveeixen la ciutat de
peix).[65]
Entre els dies que estàrem allí també visitàrem el Monte Igueldo, on hi ha
instal·lada l’emissora de ràdio.[66]
També visitàrem el port de Pasajes, cosa també meravellosa, on poguérem veure
encara el lloc on els rojos enfonsaren el vapor per impedir així el pas de les
tropes nacionals.[67]
Veiérem barcos de molts països (italians, alemanys, carregats de tot lo
necessari per l’abasteixement de les ciutats, poguent-ho comprovar quan un es
passeja que de menjar no hi falta res).[68]
En resum, una cosa admirable!
El dia 13 tinguérem d’anar al govern
militar de Sant Sebastià a fer la deguda declaració, doncs la nostra bella
ciutat fou una cosa que ja mai oblidaré. Perquè entre una cosa i l’altra, i
moltes coses que no puc descriure aquí perquè les peripècies que un passa val
més no contar-les, hi passàrem uns vuit dies fins que el dia 16 vàrem tenir que
deixar-la per anar destinats al nostre efectiu cuartel d’Enginyers de Pamplona
només dos. L’altre va ésser destinat a Infanteria a Burgos, els altres dos
companys un a Vitòria i l’altre també a Burgos.[69]
Pamplona, bella ciutat d’hermós atractiu,
degut a la bella aglomeració de soldats que passejaven per les places i carrers,
que era una de les coses que donaven més bon aspecte amb les seves xerinoles,
cantades, que talment semblava que la guerra era lluny de la nostra terra. Sempre
a darrera de les pobres serventes, que per a elles era una bella estona que podien
passejar-se per allí on tots aquells soldats no acabaven mai els piropos per a
les seves gracioses i rialleres cares.[70]
Tot anava molt bé, fins a dintre del quarter, degut a que la nostra companyia
érem uns cent vint, quasi tots catalans, cosa que per a nosaltres era una gran
sort per a poder parlar amb més franquesa entre nosaltres, encara que teníem
rigorosament prohibit parlar el català.[71]
Després, com que cada dia arribaven companys de la nostra terra, i era així que
sempre podíem sapiguer poques o moltes notícies que era lo que més esperàvem.
Al poc d’uns quants dies arribaren al mateix quarter dos companys més del
nostre poble (Garrós i Pérez),[72]
qui ens donaren alguna notícia de les nostres famílies dient-nos que elles
estaven bé no havent-los-hi passat res desagradable, cosa que celebràrem molt.
Uns quants dies més tard arribà també un altre company (Tussell),[73]
explicant-nos les dificultats que tingueren per travessar la frontera degut a
la vigilància que hi havia. Aquesta era la segona experiència, crec que la
primera tingueren de tornar enrera degut a que arribant quasi a dalt els
reberen a tiros els carrabiners i no pogueren passar.
Doncs entre aquestes arriben els
últims d’octubre preparant-se tot Navarra per a celebrar unes grans festes. Doncs
arribà el dia 29 el començament d’elles. Eren les cinc de la tarda, plovia, que
la plaça del Castillo de Pamplona estava aglomerada de gent esperant l’arribada
de les glorioses brigades de Navarra (els conquistadors del Nord),[74]
entrant triomfalment enmig d’una gran ovació i vitorejant-los per la seva gran
victòria. Seguidament l’orquestra ja preparada començà a tocar uns quants
airosos ballables que la gent entusiasmada es posà a ballar al bell mig de la
plaça. I entre això, el discurs del general Solchaga[75]
elogiant les gestes de les famoses brigades, acaba aquesta diada. I tots els
dies poc o molt, fins el dia 9 de novembre, que fou altra diada memorable fou
doncs la visita que vingué a fer-nos el general Franco, on acudí tot Navarra
per retre homenatge al salvador d’Espanya, essent ell qui condecorà el poble de
Navarra amb la Gloriosa Laureada,[76]
que fou molt felicitada per tothom.
Després d’aquestes vingueren dies de
malestar i fou el dia 11 per allà a les dues de la tarda que començaren a sonar
les sirenes en senyal d’alarma notificant que s’aproximaven avions rojos.[77]
I el poble confiat que no podien venir, anava esperant veure’ls, igual
nosaltres férem al cuartel. Més de sobte ja els veiérem a sobre nostre. Tant va
ésser veure’ls com ja començar a descarregar metralla sobre Pamplona vinguent el
moment en que tot semblava que s’ensorrava. Els que estaven dinant deixant-lo,
tot correguent com esperitats anaren en busca d’un lloc segur. Jo trobant-me al
bell mig del pati també esperant, vareig tirar-me tot seguit a terra, evitant
així que la metralla no pogués tocar-me. De la manera que vareig poder vaig
procurar marxar de dintre el cuartel aprofitant la lleugeresa de saltar la
muralla i fugir lluny per evitar possibles perills. Els trimotors que vingueren
foren deu, acompanyats dels seus corresponents caces. Deixaren anar unes
trenta-cinc bombes causant entre morts i ferits un centenar. Del nostre cuartel
en moriren dos. Segons comentaris i proves anaven pels cuartels ja que les
bombes caigueren molt a les vores dels mateixos. Aquell dia sí que ens salvàrem
d’una de bona. El dia següent altra volta les sirenes tornaren a anunciar-nos
que l’aviació tornava, però devien canviar de camí i no els veiérem. El dia 20
altra volta. Aquests foren quatre caces que veiérem venir. Més la serenitat
dels nostres antiaeris no va deixar-los acostar i tingueren de marxar no
poguent satisfer els seus desitjos. El dia 23 altra volta tornaven i aquest dia
fou per dues vegades, però no veiérem tampoc cap avió.
Aquestos eren els moments que ens
tenien més preocupats, però degut a tot i això, passàvem el temps admirablement
divertits. I entre aquests arribà el dia en que teníem que ésser traslladats al
front, que fou el dia 29, que érem portats cap al front de Guadalajara. Marxàrem
aquest mateix dia a les onze del matí anant a passar molt a prop de Zaragoza
fins a Casetas, on tinguérem de canviar de tren per arribar l’endemà a les sis
del matí a un poble anomenat Jadraque.[78]
El nostre treball aquí fou arreglar una carretera, treball no gaire pesat. (Amb
gran sorpresa vingué un dia a veure’ns el Peret Vallés, dient-nos que havien
passat amb el Joan Pérez i que també el Llorenç Correu, i el germà del Sanmartí.)[79]
Aquí en aquest hi vareig trobar també dos companys del poble, o sigui els
germans Obradors, Casimiro i Francesc,[80]
i un de Merlès,[81]
que portaven la munició des de Vitòria allí. Fou en aquest poble que veiérem
per primera vegada les escuadrilles d’avions que voltaven pels alts fronts.
També estiguérem vuit dies a un poble anomenat Matillas[82]
(aquest antes que Jadraque). Entre l’una cosa i l’altra passàrem aquí fins el
dia 8 de gener[83]
que fou aquest dia que fórem traslladats a les línies de foc a un poble
anomenat Arbancon. Aquí anàvem a treballar a les trinxeres, a fer xaboles,
arreglar les trinxeres, a uns dos-cents cinquanta metres de l’enemic. Aquí fou
on sentírem a xiular les primeres bales del foc.
Degut a la pluja que vàrem tenir de
suportar un dia de treball, que vareig caure malalt passant sens treballar un
mes llarg. Acabada allí ja la feina, fórem traslladats a un altre poble
anomenat Cogolludo. Aquí vareig començar altra volta a treballar, treballant de
nit perquè lo que fèiem era posar alambrada i aquesta feina no pot fer-se de
dia degut a que l’enemic és a la vista. També posàvem mines per a tancs a uns
dos-cents metres davant l’alambrada, cosa també molt perillosa, i entre quant
fent petar alguna xerrada amb l’enemic que teníem a les trinxeres del nostre
davant, que degut a la proximitat que érem podíem entendre’ns fàcilment.
El dia primer de març altra volta
fórem traslladats a Jadraque on ja hi havia els companys Garrós i Pérez.
Tinguérem per casa un barracó de fusta, i allí fou la nostra estada on
tinguérem uns deu dies de festa. Estiguérem aquí fins el 9 d’abril on aquest
dia ens traslladaren a Espinosa de Henares, poble de mala estada per la raó que
era batut per l’artilleria.
El dia 11 del mateix vareig caure
malalt, el dia 15, era el Divendres Sant, varen traslladar-me a l’hospital de
la Compañía de Jadraque anomenat Mi Cabaña. Estiguí aquí fins el dia 7 de juny,
que aquest dia em traslladaren a l’Hospital militar de Zaragoza i en aquest
mateix dia ja varen evacuar-me a l’Hospital Militar (Infantes) de Sigüenza,
situat a uns trenta-un quilòmetres de Jadraque. Després d’uns vuit dies d’estar
en aquest, varen fer-me unes anàlisis de sang del dit i, veient que estava un
poc intoxicada (dia 12), el dia 15 varen dar-me la primera injecció d’urotropina.
El dia 16, veient que no anava prou bé, encara me’n donaren una de Neo i el dia
17 una altra d’urotropina.[84]
El dia 20 altra injecció de Neo, el dia 22 al matí una altra de gluconato de
cal i a la tarda vareig anar a l’altre hospital a aplicar-me els raigs X no
trobant-me nada particular. Al dia següent, o sigui, el 23, varen treure’m sang
d’una vena per analitzar-la també. Més no trobant-me nada de particular, varen
continuar donant-me injeccions de gluconato de cal. Altra volta el dia 7 de
juliol varen treure’m sang de la vena per analitzar-la i el dia 10 altra volta,
no trobant tampoc causa. El dia 16 altra volta també fou negativa, el dia 28
altra volta a raigs X. El dia 5 d’agost vareig ésser evacuat amb proposta
d’inutilitat a la ciutat de Valladolid, on arribàrem el dia 6 a la matinada,
ingressant el dia següent a l’Hospital Militar. I al dia següent d’ingressar,
de seguida altra volta raigs X. El dia 14 altra volta als raigs X, i el dia
següent passà pel tribunal i fou declarat segons el fallo útil. El dia 16 em
donaren l’alta.
El dia 17 a les 2 ½ hores de la
matinada vareig agafar el tren per a traslladar-me a San Sebastián, on arribà a
les 10 ½ hores del matí traslladant-me tot seguit amb el tramvia a Rentería, on
vivien el director de Cal Xiquet amb la seva família.[85]
Vareig passar per aquí fins el dia 22, que fou el dia que vareig traslladar-me
altra volta al cuartel a incorporar-me a la companyia de Dipòsit. Després d’uns
quants dies vareig trobar-hi a Pamplona el noi de la Vila, o sigui Pere
Manubens (i a San Sebastián l’hereu Ton de la Font que vàrem marxar el mateix
dia de Rentería).[86]
El dia 22 de setembre altra volta vàrem
sortir per al front traslladant-nos al front de Catalunya, sector Ebre,[87]
on es lluitaven uns combats molt forts estacionant-se al primer poble català
que era Horta de Sant Joan, anant a treballar a les posicions de l’artilleria on
cada dia anàvem amb els camions passant per Gandesa. Estiguí aquí fins el 6 de
novembre i fou aquest dia que altra volta el metge em feu la baixa per
hospitalitzar-me anant el dia següent des de Gandesa hasta Alcañiz per
continuar el dia següent el viatge fins a Zaragoza, on passí dos dies. Després fórem
evacuats a San Sebastián anant a l’Hospital de la Creu Roja. Després de tres dies
altra volta evacuats traslladant-me a Cestona, poble de la costa a 45 km de San
Sebastián. Als dos dies em varen mirar per raig X, trobant-me «Hibrosis iliar
derecha» al costat dret, i començaren a donar-me injeccions de colestirina i
prendre un xarop que per cert era bastant bo. Vareig estar aquí fins el dia 10
de gener,[88]
que fou aquest dia que varen donar-me l’alta, i vareig traslladar-me el mateix
dia a Rentería, a passar la convalescència amb la família Rovira de nostre
poble.[89]
Vareig estar aquí fins el dia 20, que aquest dia vareig traslladar-me altra
volta al cuartel de Pamplona fins el dia 9 de març, que va ser aquest dia que
vàrem sortir altra volta per al front.
Sortírem aproximadament a les dotze
del migdia directe a Calatayud, allà on hi ha la «Dolores»,[90]
on arribàrem el dia 10 a les onze del matí. Sortírem de Calatayud el dia 11 a
les sis de la tarda cap a Teruel, on arribàrem després d’un desastrós viatge el
dia 13 a la matinada. Sortírem (després de passar una nit de molt fred dormint
en un vagó), a l’endemà al matí dia 14 a les 2 ½ de la matinada direcció a
Barracas[91]
on arribàrem de matinada del dia següent i, seguidament i a peu, fórem
traslladats a un poble anomenat el Toro, Castellón. Estiguérem aquí un dia i
d’aquí trasllat altra volta a fer vida de trinxera i a treballar a les
posicions o la vida de campanya. Estiguérem aquí fins el dia 28, el dia de
l’alliberació de Madrid,[92]
el qual aquest dia altra volta al poble del Toro, des d’on sortírem el dia
següent per recórrer el territori que els rojos havien ja abandonat. Marxàrem
per la part de València sortint del Toro a les tres de la tarda i caminàrem
fins entrada ja la nit, que ens quedàrem a dormir a les posicions [paraula il·legible]
Toro.
El dia següent, a punta de dia,
altra volta de peu dret a punt de marxar, emprenguérem el camí amb una nevada
de mig pam que havia caigut aquella nit. Després d’algunes hores de caminar,
nevant encara, arribàrem al primer poble abandonat dels rojos anomenat Abejuela.[93]
Aquí dinàrem per emprendre de nou la caminada direcció a un altre poble
anomenat Hijeruelas[94]
i continuant la marxa fins arribar al poble de la Yesa on férem nit a descansar,
que prou ens convenia. A l’endemà al matí altra volta emprendre la marxa fins
arribar al poble de Chelva.[95]
Aquí ens acomodàrem i estiguérem en aquest fins a últims de maig. Mentre estiguérem
en aquest poble feren una festa; començant amb una missa de campanya i per la
tarda es feu un lluït ball on tenien que concórrer totes les noies del poble, i
la que es negava la portàvem a la Barberia a tallar els cabells. I així fou que
la festa fos una mica més lluïda.[96]
Quan ja estàvem acostumats al
[paraula il·legible] i a les noies, tinguérem d’abandonar altra volta per anar
a parar a Viver de las Aguas,[97]
poble que estiguérem fins el dia que varen començar de llicenciar, o sigui fins
el dia 9 de juny, que fou el dia que varen donar-me l’alegria que feia tant de
temps esperava. El dia del llicenciament del reemplaç del 1932, el qual fou
aquest dia que, despedint-me dels meus companys, emprenguí el camí que portava
altra volta a casa a gosar de la pau i tranquil·litat de la família i deixar ja
la vida rastrera de la trinxera.
Sortírem d’aquest poble amb uns
quants companys a les 6 de la tarda direcció a València, però antes d’anar a
València tinguérem la mala sort de que, en un viratge, el camió que ens portava
donà volta de campana degut de que, la carretera, amb la pluja que queia,
relliscava molt. Però la divina providència no volgué que cap dels que anàvem
llicenciats prengués mal i a peu tinguérem que arribar a una casa per esperar
que passés un altre camió per arribar a València, cosa que tardàrem molt.
Arribats a València a les 9 del vespre, aquí vareig sopar i després vareig anar
al teatre i vareig veure La Dolorosa.
L’endemà vareig anar a veure Los claveles,[98]
i el dia següent emprenguí la marxa directa a Tarragona on arribí a les 5 de la
tarda. Aquí tinguí de fer nit per esperar el dia següent a les 6 del matí per
emprendre el tren que hagué de traslladar-me a Barcelona, on arribí a les 10
del matí i, directament a l’estació agafo el tren fins a Vic, i aquí tinguí de
fer nit perquè no hi havia cotxes per Prats.[99]
Doncs a l’endemà, a les onze del matí, arribava altra volta al poble al mig del
dia i no com el dia que vareig marxar en plena nit, com un criminal. I gràcies
a Déu altra volta enmig de la família, que després de tants treballs i
tribulacions passaren vint-i-tres mesos sens haver-nos vist. I aquí s’acaba la
història de les meves aventures amb un «Gràcies a Déu» com una casa de pagès.
Annexos
Annex 1
Altres
notes del dietari escrites al revers de les pàgines.
-
El
dia primer de novembre de 1937 fou per a mi diada memorable el qual després de
quinze mesos puguí altra volta anar a confessar i combregar a la majestuosa
catedral de Pamplona.
-
El
dia 30 de gener [deu ser del 1938] per mediació del company Garrós que encara
estava a Pamplona m’assabentà de la trista notícia de que havia mort en el
poble el volgut company Marsal Riu (de ca la Tona) i també l’amo de Sta.
Llúcia; també vinguí a veure’ns a Arbancón el Peret Vallés donant-nos la
notícia de que les nostres famílies estaven encara bé i que aquí ja també hi
havia el Juan Perez, Llorenç Grau i de molts altres companys veïns del poble.[100]
-
Avui
10 de març de 1938 en commemoració de l’aniversari de la lliberació d’aquest
poble de Jadraque hem tingut la visita del general Marzo[101]
i en aquest moment s’està celebrant una solemne missa de campanya a on rendeixen
homenatge totes les forces que aquí es troben (són les 12 en punt). Ara estic
escoltant des de l’altaveu. En aquest moment com escoltem a les tropes que lliberaren
la hermosa villa retornant-la a la verdadera Espanya acabant-se amb uns grans
gats degut a que es repartí de franc al mig de la plaça dos bocois de vi.
-
El
dia 27 de març de 1938 després de tres dies de conferència que ens feu el pater de la compañía anàrem a confessar
i combregar a la vila de Jadraque (Guadalajara) a on residíem i treballàvem en
aquests dies de Quaresma.
-
El
dia 30 de maig [1938], festivitat de S. Fernando, patró del cos d’enginyers,
celebrarem a Jadraque una gran festa, que per cert hi havia un gran programa,
coros, futbol i el principal fou que em donaren extraordinari en el menjar.
També es feren grans balls amb una orquestra que hi havia de mallorquins, que
per cert tocaven bastant bé, acabant-se la festa com és de suposar (abundància
de gats).[102]
-
El
dia 13 de juny de 1938 (dia assenyalat per ésser la festa de Sant Antoni de
Pàdua), a les 7 hores de la tarda, les tropes nacionals entraven triomfalment a
la ciutat de Castellón[103]
ocupant el port també com tots els seus contorns i fou per això que a Sigüenza
al dia següent estava de festa engalanant les façanes de les cases i fent una
grandiosa manifestació en honor a la vella ciutat conquistada per les glorioses
tropes de l’Exèrcit Nacional.
-
El
dia 16 de juny [1938], festivitat del Santíssim Corpus, els malalts de
l’hospital foren obsequiats pels requetès de la ciutat de Sigüenza amb un
paquet de cigarros de 0,90, un cigarro puro i una botella de sidra champagne
(bon Corpus).[104]
-
El
dia 17 [juny de 1938] per la tarda al mateix hospital morí un company de la
meva companyia anomenat Jaume Vilarrasa (A.C.S.).[105]
-
El
dia 28 de setembre de 1938 el Duce ens salvà d’una guerra aconsellant al Fürher
que aplaci les hores que té determinades per disparar i així fou.[106]
-
El
dia 6 de novembre de 1938 vareig trobar després de més d’any de no veure’ls,
els companys Grau Llorens i Ballús,[107]
i allí férem la nostra disputada que tant de temps no havíem pogut fer. Aquest
encontre fou a Gandesa, a l’acabar les operacions de l’Ebre. També fou aquest
dia que sapigué que havia caigut presoner dels rojos el Pallari.[108]
Annex 2
Dibuix
de mina per a tancs.
Annex 3
Llista
de cançons i poemes del revers de les pàgines del dietari:
«Balada de los cuatro lucerors».
Cogolludo, 16 de febrer del 1938.
«A mi morena». Cogolludo, 1 de març
del 1938.
«Las promesas». Jadraque, 17 de març
del 1938.
«Viva Cristo Rey (A mi madre
ausente)». Jadraque, 20 de març del 1938.
«¿Quién era?». Jadraque, 23 de març
del 1938.
«A mi madre». Cogolludo, 24 de març
del 1938.
«Todo inútil». Poema de Amado Nervo.
Sense data.
«El novio de la muerte». Sense data.
«Recuerdo a mi madre muerta».
Jadraque, 27 de maig del 1938.
«Himno a los caídos». Pamplona, 30
de juny del 1938.
«Himno del zapador». Pamplona, 30
d’agost del 1938.
«Asómanse dos almas amorosas». Sense
data.
«Pageseta moreneta». Fragment. Sense
data.
Quatre quartetes de versos de títol
i autor desconegut. Sense data.
Himno del Zapador
Zapador minador valeroso
soy de España la noble inmortal
y en vanguardia peleo orgulloso
en defensa de un santo ideal.
Mi bandera de sangre y de oro
es enseña de gloria y honor
para mi es un precioso tesoro
por ella mi sangre daré sin temor.
soy de España la noble inmortal
y en vanguardia peleo orgulloso
en defensa de un santo ideal.
Mi bandera de sangre y de oro
es enseña de gloria y honor
para mi es un precioso tesoro
por ella mi sangre daré sin temor.
Ingeniero
Zapador
con tu pala y tu azadón
haces puesto inexpugnable
de la nueva posición.
con tu pala y tu azadón
haces puesto inexpugnable
de la nueva posición.
Ingeniero
Zapador
en medio de la batalla
trabajando con valor,
Ingeniero Zapador
tú serás siempre el mejor.
en medio de la batalla
trabajando con valor,
Ingeniero Zapador
tú serás siempre el mejor.
Mi glorioso Patrón San Fernando
me protege y me infunde valor.
Y el castillo en mi frente
adornando
es orgullo del fiel zapador.
La trilita y el pico manejo
y el fusil si es preciso luchar
de las tropas el paso despejo,
y destrozo alambradas
es orgullo del fiel zapador.
La trilita y el pico manejo
y el fusil si es preciso luchar
de las tropas el paso despejo,
y destrozo alambradas
cuando hay que avanzar.
Ingeniero Zapador, etc.
(Pamplona, 30-8-1938)
Annex 4
Carta
demanant treballar de ferrer que es troba a la llibreta complementària (ARRB).
Yo Juan Reixach Fornell, natural de la villa de P.
de Ll p. de Bna., de 27 años de edad y hallándose desde hace seis meses
prestando servicio en la España nacional se dirige a V para obtener de su
bondad el poder entrar a trabajar en el taller de Artillería de esta plaza de [paraula
il·legible]
prestándole mis servicios como es mi oficio de cerrajero y forjador esperando
ser atendido en mi demanda se despide su amigo deseándole toda clase de
prosperidades para el bien de nuestra Patria que tan admirablemente está
forjando nuestro Caudillo Franco.
Jadraque, quince de marzo de mil novecientos treinta
y ocho.
Juan
Reixach
Annex 5
Relación nominal de los individuos
que estando comprendidos en las Quintas llamadas por el gobierno de la
República, se consideran desertores emboscados, por no estar en filas como los
demás.[109]
Elaboració
pròpia a partir de la documentació de l’Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès.
Annex 6
Relación nominal de los individuos
que estando comprendidos en las quintas llamadas por el gobierno de la
República no se han presentado y por tanto pueden considerarse como desertores.
Prats de Llusanés 17 de mayo de 1938.
Lleva
|
Nom
|
1r cognom
|
2n cognom
|
Escrit amb llapis
|
1927
|
Angel
|
Costa
|
Vilaclara
|
No presentado
|
1928
|
Domingo
|
Cirera
|
Cortinas
|
No presentado
|
1928
|
Francisco
|
Noguera
|
Fusté
|
No presentado
|
1928
|
José
|
Plarromaní
|
Armengol
|
No presentado
|
1928
|
Juan
|
Soler
|
Sañas
|
|
1929
|
José
|
Noguera
|
Noguera
|
Presentado y fugado
|
1929
|
Miguel
|
Uró
|
Vilaró
|
No presentado
|
1929
|
Antonio
|
Vilamú
|
Blanqué
|
No presentado
|
1930
|
Rosendo
|
Anglada
|
Pujol
|
No presentado
|
1930
|
Joaquin
|
Font
|
Subirana
|
No presentado
|
1930
|
Valentin
|
Pérez
|
Gómez
|
|
1931
|
Enrique
|
Borralleras
|
Fumadó
|
Presentat i fugat
|
1931
|
Jaime
|
Girvent
|
Farré
|
Presentat i fugat
|
1931
|
Juan
|
Rodellas
|
Sala
|
Presentat i fugat
|
1932
|
Juan
|
Plarromaní
|
Armengol
|
Presentado y después fugado
|
1932
|
Juan
|
Reixach
|
Fornell
|
|
1932
|
Eliseo
|
Sanmartí
|
Gost
|
|
1932
|
Ramon
|
Uró
|
Vilaró
|
|
1933
|
Anselmo
|
Gost
|
Grau
|
|
1934
|
Luis
|
Costa
|
Vilaclara
|
|
1935
|
Manuel
|
Bartrons
|
Fañé
|
|
1935
|
Joaquin
|
Fusté
|
Berengueras
|
|
1935
|
Lorenzo
|
Grau
|
Parcerisa
|
|
1936
|
Juan
|
Berengueras
|
Bach
|
|
1936
|
Jaime
|
Casafont
|
Grifell
|
|
1936
|
Francisco
|
Obradors
|
Pregonas
|
|
1936
|
Juan
|
Saló
|
Barbut
|
|
1937
|
Manuel
|
Grau
|
Parcerisa
|
|
1937
|
Manubens
|
Dot[110]
|
||
1937
|
Casimiro
|
Obradors
|
Pregonas
|
|
1937
|
Juan
|
Rovira
|
Puigcercós
|
|
1937
|
Luís
|
Vall
|
Fumaña
|
|
1938
|
José
|
Rodellas
|
Sala
|
|
1938
|
Vicente
|
Rovira
|
Casas
|
|
1938
|
Segismundo
|
Sanmartí
|
Gost
|
|
1939
|
José
|
Serra
|
Vilaró
|
|
1939
|
Ramon
|
Tor
|
Ribó
|
|
1940
|
Juan
|
Camprubí
|
Noguera
|
|
1940
|
Juan
|
Pi
|
Corts
|
|
1940
|
José
|
Serra
|
Rovira
|
|
1940
|
Antonio
|
Subirana
|
Cumellas
|
|
1940
|
Ramon
|
Faura
|
Solé
|
|
1940
|
Joaquin
|
Reig
|
Trulls
|
|
1940
|
Antonio
|
Plarromaní
|
Armengol
|
|
FORTIFICACIONES
|
||||
1926
|
Ramon
|
Soler
|
Sañas
|
|
1925
|
Juan
|
Costa
|
Vilaclara
|
|
1923
|
Ramon
|
Montañà
|
Mir
|
|
1923
|
Juan
|
Freixa
|
Vila
|
|
1923
|
Ramon
|
Rodellas
|
Sala
|
|
1922
|
José
|
Vall
|
Fumaña
|
|
1922
|
Juan
|
Colomer
|
Rovira
|
presentat
|
Elaboració
pròpia a partir de la documentació de l’Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès.
Annex 7
Llista
de noms i adreces de companys de Prats de la llibreta complementària (elaboració
pròpia, ARRB).
Adreces
de companys de Prats que figuren a la llibreta complementària
|
|
Nom
|
Regiment
on van estar adscrits o adreça on vivien
|
Antoni
Vilamú
|
Carnicerías
n. 3 S.I.P.M. Burgos.
|
Manuel
Grau
|
Parque de
Automóviles 2a Compañía Sección Antiaéreos, Córdoba.
|
Anselm
Gost
|
44 Cía
Divisionaria de Automovilismo 4a División de Navarra, Frente de Teruel, Vitòria.
|
Manuel
Bartrons y Juan Berengueras
|
Academia
General Militar 8a Cía de Automóviles, Zaragoza.
|
Lorenzo
Grau
|
Rto.
América nº 23 1ª Agrupación 1ª División de Navarra Ametralladoras 8º Btllon.
Frente de Teruel.
|
Juan Saló
|
Clínica
Militar Escolapios, Sevilla.
|
Casimiro
Obradors
|
3er
Batallón Automóviles 25 Sección Alférez Aranabia, Tordesillas, Valladolid.
|
Jaime
Rovira
|
Fábrica
de tejidos de lino, Rentería, Guipúzcoa.
|
Saturnino
Lacalle
|
Valle de
Lana, Gastiáin, Navarra.
|
José
Berengueras
|
Automovilismo
Marruecos 3ª Cp Expedicionaria División 150, Zaragoza.
|
Ramon
Saló
|
Calle
Emilio Castelar, 9 Hotel Montillano, Montilla, Córdoba.
|
Manuel
Grau
|
Regimiento
de Infantería 22 S. Marcial, Burgos.
|
Anselm
Gost
|
Batallón
Montaña de Flandes nº 5, Vitoria.
|
Jaime
Rovira
|
Calle
Fuenterrabia, 8, S. Sebastián, Guipúzcoa.
|
Annex 8
Llista
d’altres companys de Prats de Lluçanès. Elaboració pròpia a partir dels noms de
la llibreta complementària (ARRB).
Nom al dietari
|
Nom i cognoms
|
Data naixement
|
Data defunció
|
Lleva
|
S. Hipòlit
|
Joan Ballús i Cots
|
12/02/1916
|
11/01/1975
|
1937
|
M. Grau
|
Manel Grau i Parcerisa
|
04/08/1916
|
19/02/2002
|
1937
|
L. Grau
|
Llorenç Grau i Parcerisa
|
29/05/1914
|
13/05/1998
|
1935
|
Ton Pau
|
Antonio Vilamú i Blanqué
|
24/06/1908
|
02/02/1987
|
1929
|
Domingo Cirera
|
Domingo Cirera i Cortinas
|
13/12/1907
|
29/05/1995
|
1928
|
Perussa
|
Anselm Gost i Grau
|
22/01/1912
|
26/05/1978
|
1933
|
Palilla
|
Manel Bartrons i Fañé
|
18/12/1914
|
VIU
|
1935
|
Recader
|
Joan Berengueras i Bach
|
29/10/1915
|
27/02/2012
|
1936
|
Sanmartí
|
Eliso Sanmartí i Gost
|
25/10/1911
|
06/11/1957
|
1932
|
Garrós
|
Ramon Garrós i Canellas
|
17/06/1906
|
18/12/1993
|
1927
|
Pérez V
|
Valentí Pérez i Gómez
|
03/11/1909
|
24/06/1974
|
1930
|
Pérez J
|
Joan Pérez i Gómez
|
08/04/1919
|
22/12/1982
|
1940
|
Nazaret
|
Josep Serra i Rovira
|
26/03/1910
|
14/11/1986
|
1940
|
Faura
|
Ramon Faura i Solé
|
17/12/1919
|
11/02/2012
|
1940
|
Plarromaní
|
Joan Plarromaní i Armengol
|
01/02/1911
|
12/07/1979
|
1932
|
Xava
|
Josep Noguera i Noguera
|
11/10/1908
|
09/04/1994
|
1929
|
Obradors 1r
|
Francisco Obradors i Pregonas
|
01/05/1915
|
28/03/2005
|
1936
|
Obradors 2n
|
Casimiro Obradors i Pregonas
|
15/12/1916
|
18/07/2007
|
1937
|
Saló
|
Ramon Saló i Barbut
|
25/02/1901
|
05/11/1975
|
1922
|
Valentí Fusté
|
Joaquim Fusté i Berengueras
|
16/05/1914
|
21/12/1982
|
1935
|
Vallès
|
Pere Vallès i Bassachs
|
24/06/1904
|
01/01/1981
|
1925
|
Rovira Pallari[111]
|
Vicenç Rovira i Casas
|
08/11/1917
|
?
|
1938
|
Rovira Xiquet
|
Ramon Rovira i Puigcercós
|
01/09/1920
|
01/08/1990
|
1941
|
Rovira Xiquet
|
Joan Rovira i Puigcercós
|
11/06/1916
|
30/01/2016
|
1937
|
Recader Pepet
|
Josep Berengueras i Bach
|
07/08/1914
|
18/01/1996
|
1935
|
Plarromaní Jordi
|
Jordi Plarromaní i Armengol
|
13/12/1912
|
06/01/1992
|
1935
|
Codinac Felip
|
Felip Martín i Costa
|
03/06/1914
|
07/12/1981
|
1935
|
Ton Francisco
|
Antonio Noguera i Fusté
|
29/09/1909
|
24/03/1979
|
1930
|
Tarrai
|
Joan Camprubí i Noguera
|
02/08/1919
|
21/12/1997
|
1940
|
Janet Enric
|
Enric Borralleras i Fumadó
|
13/08/1910
|
09/03/1989
|
1931
|
Camalliga Manel
|
Manel Serrat i Gríful
|
22/01/1899
|
27/07/1980
|
1920
|
Compte Pere
|
Pere Compte i Roca
|
27/04/1912
|
16/02/1957
|
1933
|
Compte Francisco
|
Francisco Compte i Roca
|
21/05/1918
|
17/06/1980
|
1939
|
Plarromaní 1r
|
Josep Plarromaní i Armengol
|
02/05/1907
|
10/05/1976
|
1928
|
Plarromaní 4t
|
Antonio Plarromaní i Armengol
|
03/03/1919
|
15/01/1979
|
1940
|
Itinerari
1. Sortida del poble i
amagatall (del 14-VII-1937 al 17-VIII-1937)
Prats
de Lluçanès - la Casanova del Grau - Colldeplana
- Salselles - La Tor - Alpens i les Llosses
17-VIII:
Faig general - Muntanya de Rus - Túnel de Toses - Obaga de Saltèguet
2. França (del 18-VIII-1937
al 8-X-1937)
18-VIII:
Vallsabollera - Osseja - Bourg Madame
Vilafranca - Perpinyà - Narbona - Besiers
19-VII:
Besiers - Monestir - Mende - Maruèjols
8-X:
Maruèjols - Toulouse
9-X:
Toulouse - Tarbes - Hendaia
3. Espanya nacional (9-X-1937)
9-X:
Irún - San Sebastián
16-X:
Quarter d’enginyers de Pamplona
29-X:
Front de Guadalajara. Matillas i Jadraque
8-I-1938:
Arbancon i, més endavant, Cogolludo
1-III:
Jadraque
9-IV:
Espinosa de Henares
11-IV:
Hospital de Jadraque
7-VI:
Hospital militar de Zaragoza i de Sigüenza
5-VIII:
Hospital militar de Valladolid
17-VIII:
Convalescència a San Sebastián
22-IX:
Front de Catalunya. Sector Ebre. Gandesa i Horta de Sant Joan
6-IX:
Hospital militar de Zaragoza, després San Sebastián i Cestona
10-I-1939:
Convalescència a San Sebastián
20-I-1939
Pamplona
9-III:
Trasllat al front. Calatayud, Teruel, el Toro
29-III:
Abejuela, Figueroles de Domenyo, la Iessa, Xelva i Viver de las Aguas
9-VI:
València. Llicenciament
Bibliografia
Closa
i Salinas, Francesc. «La
instrucció militar republicana durant la Guerra Civil espanyola (1937-1939). El
cas català». Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil
(1936-1939) [Universitat de Barcelona], núm. 3 (2008).
Jackson, Gabriel. Breve historia de la guerra civil española. Barcelona: Grijalbo. 1986.
Pagès
i Blanch, Pelai. La guerra civil (1936-1939). Barcelona: Barcanova,
1993.
Preston, Paul. La Guerra Civil Espanyola. Barcelona: Base, 2013.
Reixach
Vilaró, Antoni. Notes biogràfiques i històriques de la
família Reixach i Vilaró i ses pertenences. Exemplar manuscrit propietat de
la família.
Solé
Sabaté, Josep M.; Villarroya, Joan. Breu història de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Edicions
62, 2005.
Termes, Josep; Cònsul, Arnau. La
guerra civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Pòrtic, 2008.
Torres, Jordi; Salvans, Josep; Corominas,
Josep. Els camins ramaders del Lluçanès.
Lluçà: Solc, Grup de Treball de Transhumància, 2000.
Vila
i Espona, Pere. Mig Oleguer, mig Terracuita. Remembrances de
Prats de Lluçanès. Prats de Lluçanès: Ajuntament de Prats de Lluçanès,
1995. (Les Tres Fonts; 4)
Vilar, Pierre. La guerra civil española. Barcelona: Crítica Grijalbo, 1986.
Fonts digitals
Sigüenza
- La batalla de Guadalajara - WordPress.com. <https://guadalajara1937.wordpress.com/2012/05/25/siguenza/>
Premín
de Iruña: Entre la laureada y la Laureada. Brigadas Navarras. <http://premindeiruna.blogspot.com.es/2013/03/entre-la-laureada-y-la-laureada.html>
Fonts escrites i sigles
Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès
(AMPLl).
Arxiu Municipal de Ribes de Freser
(AMRF).
Arxiu Parroquial de Prats de
Lluçanès (APPLl).
Archivo General Militar de Ávila
(AGMA).
Arxiu Josep M. Vilarmau i Cabanas
(AJMVC).
Arxiu de les Dominiques de
l’Anunciata de Prats de Lluçanès (ADAPLl).
Arxiu Roser Reixach i Brià (ARRB).
Mapa comarcal de Catalunya.
Ripollès. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. Generalitat de
Catalunya, 2006.
Fonts orals (entrevistes)
Manel Bartrons i Fañé, els dies 21
d’agost i 13 d’octubre de 2014 (ARRB).
Joan Rovira i Puigcercós, el dia 28
d’agost de 2014 (ARRB).
Familiars de les persones citades al
dietari.
Imatges i sigles
Arxiu Nacional de Catalunya. Fons
Rambol (ANC).
Arxiu del Grup de Recerca Folklòrica
d’Osona (AGRFO).
Arxiu Roser Reixach i Brià (ARRB).
Arxiu Ricard Roca i Farran (ARRF)
Agraïments
Mn. Josep Casals i Serrat.
Cinta Pujals i Capdevila.
M. Carme Rovira i Plarromaní.
Miquel Sanmartí i Escalé.
Toni Sanmartí i Rovira.
Montse Rovira i Plarromaní.
Germanes Dominiques. Prats de
Lluçanès.
Josep Miret i Mercè.
Josep Llimós i Camprubí.
Florenci Crivillé i Estragués.
Elisabet i Montserrat Boladeras i
Bach.
Montse Benedé. Ajuntament de Ribes
de Freser.
Als familiars de les persones citades
al dietari i als de les esmentades a les llistes de l’Arxiu Municipal de Prats
de Lluçanès per la informació facilitada.
_________________________
Publicat a AUSA n. 177. Any 2016.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/viewFile/315803/405888
Publicat a AUSA n. 177. Any 2016.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/viewFile/315803/405888
[2] Per a una completa informació sobre el tema dels emboscats, vegeu Miralles i Henares, Esther. Emboscats. La guerra dels que no hi van anar. Badalona: Ara Llibres, 2013, i L’Erol. Revista Cultural del Berguedà, núm. 114 (hivern 2012).
[3] Dades obtingudes dels informants, de les fitxes de l’Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès, dels
procediments sumaríssims de l’Arxiu del Tribunal Territorial Militar Tercer de Barcelona i
de Vila i Espona, Pere. Mig Oleguer mig Terracuita. Remembrances de
Prats de Lluçanès. Prats de
Lluçanès: Ajuntament de Prats de Lluçanès, 1995, p. 159-160. (Les Tres Fonts; 4)
[4] Programa de mà de la festa major del 1943: «A LAS SEIS: Procesión de desagravio, que,
partiendo de la Iglesia parroquial, se dirigirá al lugar comunmente denominado
“La bassa dels bous”, dónde fué profanada y quemada la antigua imagen del
glorioso San Vicente, patrón de la Parroquia. En el citado lugar, serà
bendecida por el Rdo. Sr. Cura Ecónomo la nueva imagen, costeada por un devoto
feligrés de la Villa. Acto seguido regresará la procesión que recorrerá las
principales calles de la población: durante el trayecto se rezará el Santo
Rosario. Una vez colocada la nueva imagen en el altar mayor de la Parroquial,
se cantarán en su honor Completas solemnes» (Arxiu Municipal de Prats de
Lluçanès, AMPLl).
[5] Els altres regidors (en aquell moment anomenats consellers), eren
Joan Masramon i Balenyà, d’ERC, Joan Rocosa i Zordia, de la CNT, Pere Canudes i Casals, d’URC (Unió de Rabassaires de Catalunya), Miquel Fornell i Armengol, del PSUC, Ramon Font i Plans, de la CNT, i Josep Capdevila i Roca, d’ERC. Des del 18 de juliol, quan el Comitè de Milícies Antifeixistes va agafar
el poder a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, hi va haver nombrosos canvis al consistori.
Aquest comitè l’encapçalava Ramon Font i Plans, que una vegada dissolt l’Ajuntament, i
constituït el nou, el 2 de setembre, va ser elegit alcalde. I ho va tornar a ser el
24 d’octubre, d’acord amb un decret de la Generalitat del 9 del mateix mes on
s’establia que els consistoris s’havien de regir segons les proporcions dels
partits que integraven el mateix govern de la Generalitat. Però com que no es
complien del tot aquestes proporcions, el 30 de gener del 1937 hi va haver un
nou canvi, i es va triar Ramon
Argerich com a alcalde. Quan el 6 de setembre el PSUC, que tenia dos consellers
a l’Ajuntament,
va decidir retirar-se, dos dies després es va constituir el nou consistori, una altra vegada amb
Ramon Font com a màxima autoritat municipal. Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Prats de
Lluçanès, volum 25, AMPLl.
[6] Els CRIM, Centros de Reclutamiento, Instrucción y Movilización, foren impulsats pel ministre de Defensa Nacional, Indalecio Prieto. Tots els que rebien l’ordre
d’incorporar-s’hi s’havien de presentar al lloc designat amb una motxilla, una
manta, un plat, una cullera i una cantimplora. Fins a principis del 1938 hi
hagué quatre d’aquests centres a Catalunya: a Girona, Barcelona, Tarragona i Manresa, i després arribaren a sis, en afegir-s’hi Berga i Terrassa.
En aquests centres es rebia formació diversa, física, moral i d’instrucció militar.
[7] Llista amb cent setanta-un quintats amb data del 21 de juliol del
1938. Hi figuren el nom complet, els pares, el domicili i també si es van
presentar, es van fugar o van ser declarats inútils, voluntaris, desapareguts o
morts.
[10] Un dels acords del ple del 24 gener del 1938 és el
següent: «Siguent molts els minyons de les lleves cridades per el govern per
tal de complir el seu deure militar que han defugit o han desertat, s’acorda en
fer les denúncies necessàries per tal de poder donar un escarment necessari a
tots els seus familiars per ésser talment una cosa vergonyosa per tot el poble
antifascista» (AMPLl).
[11] Document de l’AMPLl, signat per l’alcalde de Vic, Marià Serra i Badell, i el secretari
municipal, en representació de tots els regidors assistents.
[12] Aquest és un fragment d’un d’aquests informes, redactats el 19 de setembre del 1939, d’un dels considerats desafectes: «Más tarde y en representación de la CNT fue consejero del
ayuntamiento rojo firmando el acta de sesión por acuerdo de la cual se quitaba
el racionamiento de pan y demás alimentos a los familiares de los que se habían
pasado a la España nacional. Durante el tiempo que formaron parte del
ayuntamiento impusieron multas a los familiares citados, entre ellas, una de
350 pesetas, a cada una de dichas familias» (AMPLl).
I entre els documents
referits a les multes, n’hi ha diversos del maig del 1938 on se n’exposaven els
motius: «Havent rebut d’aquest ajuntament el vostre fill... pertanyent a la
lleva del..., la quantitat de TRES-CENTES CINQUANTA PESSETES (350) perquè
pogués adquirir l’equip de soldat per incorporar-se a Files, i enterat aquest
Consell de que no ha complert amb el seu deure.
Per la present se vos ordena
que dintre el termini de dos (2) dies retorneu a aquesta Alcaldia, la quantitat
rebuda, per el vostre fill, més la quantitat de CENT CINQUANTA PESSETES (150)
de multa com a burla de les ordres en les actuals circumstàncies» (AMPLl).
[13] El Faig General, a la comarca del Ripollès, és un indret força
conegut per la gent del Lluçanès ja que forma part d’una de les rutes ramaderes
que travessen la comarca lluçanesa. Concretament és part del camí que arriba
fins a Castellar de n’Hug i el pla d’Anyella.
[14] Anselm Gost i Grau (Prats de Lluçanès, 1912-1978) va passar el 9 d’octubre del 1937 cap a Irun, segons consta en la
Ficha de clasificación núm. 153 de l’AMPLl. Es va llicenciar de la 4a División de Navarra
el 21 de juny del 1939 a Bilbao.
[15] Segons un certificat
conservat al seu domicili i signat pel capitán mayor don Crescente Martínez de Irujo
y Martínez de Morentín, formava part de la Tercera Compañía del Grupo Mixto de
Zapadores Minadores para la División de Caballería y Brigadas de Montaña, al
cap de la qual hi havia el comandant Gabriel Ochoa de Zabalegui y Eyaralar.
[17] Dades extretes de l’informe militar de J.
Reixach, que es troba a l’Archivo General Militar de
Guadalajara.
[18] El 9 de març del 1939 es va incorporar al Grupo de Ingenieros de
las Divisiones 57 i 58, de nova creació, pertanyents a l’Ejército de Levante, a
Calatayud. Informació extreta de la fitxa militar localitzada a l’Archivo
General Militar de Guadalajara.
[20] Tots dos eren veïns i coneguts de la família. Joan Grau, domiciliat a
cal Llorenç, al carrer Major, 47, i Miquel Pi, de cal Pataluga, domiciliat al carrer
Major, 60.
[22] Els noms proposats, a part de Joan Reixach, van ser Josep M. Vall i Fumaña, Joan Costa i Vilaclara, Enric
Borralleras i Fumadó i Saturnino Lacalle i Unamuno (AMPLl).
[27] Nervo, Amado. La amada inmóvil. 3a ed. Madrid: Espasa Calpe, 1941 (Austral). Alguns dels
poemes del llibre són els que també havia escrit en el revers dels fulls del
seu dietari.
[28] Roser, nascuda el 1901; Montserrat, nascuda el 1903, i Pepeta, nascuda el 1906, totes tres a Prats de Lluçanès.
[29] La dida costava trenta pessetes al mes. Reixach i Vilaró, Antoni. Notes biogràfiques
i històriques de la família Reixach i
Vilaró i ses pertenences. Exemplar manuscrit (ARRB).
[30] Josep Reixach i Vilaró (Sant Boi de Lluçanès, 1875 - Prats de
Lluçanès, 1935)
ferrer, i Sabina Fornell i Riu (Prats de Lluçanès, 1881-1937), cosidora pantalonera.
[31] Casa adquirida a Josefa Planas i Vila i al seu fill, Josep Soler i
Pla. Reixach i Vilaró, op. cit.
[32] Sibina era el nom amb què es coneixia popularment la seva mare, Sabina, que
segons s’explica tenia un caràcter molt fort, motiu pel qual la casa de seguida
va ser coneguda amb el nom de cal Ferrer de la Sibina.
[33] Aquesta informació es
troba a la «Crónica o historia» de les Dominiques de Prats de Lluçanès,
començada a redactar el 22 de juny de 1942. Arxiu de les Dominiques de
l’Anunciata. Prats de Lluçanès.
[34] Bonaventura Reixach i Vilaró (Olost, 1860 - Cervera, 1936), de la Congregació de Fills de
l’Immaculat Cor de Maria (claretians). Va viure en diferents cases de la
congregació, a Vic, Santo Domingo de la Calzada, Alagón, Olesa de Montserrat i
finalment Cervera.
Dolors Reixach i Vilaró
(Olost, 1862 - Barcelona, 1917) entrà a l’Institut de Terciàries de Dominiques
de l’Anunciata de Vic el 1881. Amb el títol de mestra de primera ensenyança
regentà durant trenta-quatre anys l’Escola Pública de nenes de Taradell, fins
que el 1916 es traslladà al convent construït per la mateixa congregació.
Antoni Reixach i Vilaró (Sant Boi de Lluçanès,
1872 - Lliçà de Vall, 1936), sacerdot, llicenciat en Teologia i
catedràtic de llatí al Seminari de Vic. Va exercir a Susqueda, Sant Pere de Torelló i a
les Carmelites Descalces de Vic. Va publicar una coneguda gramàtica llatina que
s’utilitzava a molts seminaris d’Espanya i Amèrica, a part del de Vic, i
també escrivia articles pedagògics a la premsa local.
[37] Roser, casada el 1926 amb Rafel Cirera i Cortinas; Montserrat, casada amb
Joan Vilamú i Blanqué el 1927; Pepeta, casada amb Manel Noguera i Euras el 1933. Dades també extretes del Padró
municipal de Prats de Lluçanès del 30 d’abril del 1936 i dels llibres de
registre de la parròquia de Prats de Lluçanès.
[38] L’agrupació Art i Joventut va sorgir als primers anys de la dècada
de 1930 i
fins a la
seva desaparició va oferir al voltant d’un centenar de representacions,
bàsicament obres de teatre, encara que també havien organitzat lectures de
poemes. Treballaren un bon nombre d’autors, alguns en castellà, els primers
anys de la postguerra gairebé per obligació, com els germans Quintero, Pedro Múñoz Seca,
Carlos Arniches, Mariano José de Larra..., però igualment van interpretar els
grans clàssics catalans, com Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Josep M. de Sagarra, Àngel
Guimerà..., sense oblidar els autors locals com Anselm Gost amb la seva renombrada Passió de Jesucrist.
[40] Probablement es tractava d’Anselm Gost i Grau, ja
que a les fitxes conservades a l’Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès hi figura
que tant l’un, Joan Reixach, com l’altre, Anselm Gost, van entrar a l’Espanya
dita nacional per França, el 9 d’octubre del 1937, presentant-se junts a la
frontera d’Irun.
[41] Sabem que aquesta masia era les Selles, al terme
municipal de les Llosses, ja que figura en un quadern a part, que complementa
algunes dades que no sortien en el dietari original. Aquesta masia és a prop de la carretera C-26 que
va de Ripoll a Berga. Es troba al costat del camí ramader que puja cap al pla
d’Anyella. L’any 1937 n’era el propietari Ramon Llimós i Selles. En esclatar la
Guerra Civil estava en construcció la carretera de Ripoll a Berga i precisament
es van aturar les obres en el tram de les Selles, quan només s’havien construït
pocs quilòmetres entre Borredà i aquesta masia.
[42] La Casanova del Grau i Colldeplana, ja en terme
municipal de Lluçà, són dues masies que es troben al costat d’un camí ramader
que segueix fins a la Tor de l’Espà i arriba a Sant Jaume de Frontanyà. Es
dedueix que devien seguir aquesta via, i després van creuar de la Tor cap a
Alpens per seguir una altra de les rutes ramaderes, la que arriba fins a
Castellar de n’Hug i el pla d’Anyella.
[43] Aquest altre company citat per Reixach molt
probablement era Jordi Plarromaní i Armengol, el nom del qual també se cita en
les fitxes de lleves i que va entrar a l’Espanya controlada pels franquistes el
dia 10 d’octubre de 1937, un dia després de Reixach i de Gost.
[45] Pot ser que fos Eliseu
Sanmartí i Gost, ja que el seu fill Jordi ens ha explicat que es va trobar amb
Reixach pel camí i també que van estar junts a França.
[46] Expressió comuna per a indicar
que s’havien de gratar bastant a causa de les puces o els polls.
[48] Santa Eulàlia de
Puig-oriol és el nucli principal del municipi de Lluçà i es troba a uns dotze
quilòmetres de Prats de Lluçanès.
[49] Es deu referir a
l’ermita dedicada a la Mare de Déu de Montgrony. Una mica més amunt hi ha
l’església de Sant Pere de Montgrony.
[52] Coll del Faig General,
dins la comarca del Ripollès, per on transcorre el camí ramader que travessa el
Lluçanès en direcció nord fins a Castellar de n’Hug.
[54] Es tracta de la baga de
Saltèguet, a la pleta del mateix nom, dins el municipi de Ribes de Freser
(Ripollès).
[60] Sanch Èli
d’Apcher, del departament de Losera.
[61] Francesc Saló i Graells
(Prats de Lluçanès, 1872-1941). Casat amb Matilde Barbut i Levigne, de mare
francesa, va obrir el forn de pa de Cal Finus a Prats de Lluçanès.
[63] Segurament aquestes
donzelles, com les menciona, eren joves que pertanyien a l’organització
femenina dels carlins, anomenades Margaritas.
Aquesta organització va ser creada després de la darrera carlinada per
Margarita de Borbó i Borbó. Durant la Guerra Civil van tenir cura dels
hospitals de guerra, del repartiment de roba, dels orfenats, etc. Per als carlins navarresos aquestes eren les margarites
d’Alfonso Carlos, que anaven vestides amb els seus uniformes blancs i la capa
blava, en la qual destacava la creu sagnant de sant Andreu i la boina vermella.
[64] Es tractava de Jaume
Rovira i Camps, que va ser el primer alcalde de Prats després de la Guerra
(entre el febrer de 1939 i l’octubre de 1941). Va néixer a la colònia de
Viladomiu Vell (Gironella) l’any 1893 i va morir el 1979 a Prats de Lluçanès.
La fàbrica era la de Cal Xiquet.
[67] Es tractava del vaixell Astur, de nou-centes quaranta-quatre
tones, que va ser carregat d’explosius amb la intenció d’obstruir l’entrada al
port.
[69] Aquests companys eren
probablement Anselm Gost, que va ser destinat a Vitòria, i Antonio Vilamú Ton Pau, que va ser destinat a Burgos,
igual que Manel Grau, tots de Prats de Lluçanès.
[70] En el quadern
complementari hi trobem aquesta anotació referida a aquell dia: «Aquí a Pamplona
estàvem divinament bé, la nostra companyia som uns 170 i casi tots catalans,
cosa que per a nosaltres és una gran sort per a poguer parlar amb més franquesa».
[71] Aquesta prohibició de
parlar en català, quan no càstig, era una cosa molt habitual entre els
combatents catalans i els procedents d’altres llocs de la Península.
[72] Es tracta de Ramon Garrós i Canellas (Prats de Lluçanès, 1906-1993). Pel que fa
referència a aquest tal Pérez podria ser qualsevol dels germans Pérez Gómez,
Valentí (San Leonardo de Yagüe, Sòria, 1909 - Prats de Lluçanès, 1993) o Joan
(Merlès, 1919 - Prats de Lluçanès, 1982). Sobre aquest darrer en trobarem una
referència més endavant.
[73] Probablement es tracta de Salvador Tusell i
Llorens, nascut el 1909. Era fill de Jaume Tusell i Pagès, que havia sigut
subcap dels Mossos d’Esquadra de la població, i de Concepció Llorens i Font,
vinguts a Prats des de Torelló, procedents de Sant Vicenç dels Horts, i que van
tornar a marxar del poble el 1929. S’hi quedà a viure la Carme, germana d’en Salvador,
que es va casar amb Joan Noguera i Grau, de Cal Xiquet.
[74] Les Brigades de Navarra
estaven formades bàsicament per carlins. Aquí es fa referència a l’homenatge
que es va organitzar a les brigades dels requetès de Navarra, celebrat a
Pamplona el 29 d’octubre de 1937. Aquest homenatge es va fer després del
Decreto de Unificación, segons el qual quedaven dissolts tots els partits,
inclòs per tant el partit carlí, i es creava el partit únic, una situació que
va portar un gran descontentament i rebuig dels carlins, mostrat aquell dia
davant la presència de Franco, ja que alguns d’ells es van oposar a saludar
braç enlaire i negant els aplaudiments al caudillo,
ovacionant, en canvi, el pas dels requetès. Hi va haver, doncs, una consigna:
aplaudiments a les brigades de voluntaris navarresos i silenci davant de
Franco. El 9 de novembre Franco tornaria a Pamplona, aquesta vegada per a imposar
a l’escut de Navarra la «Cruz Laureada de San Fernando», i altre cop els
carlins van manifestar el seu descontentament i rebuig. Com deia un destacat
carlí pamplonica, Navarra va guanyar
la «Laureada» a pesar de Franco, qui sempre va sentir un rebuig cap als
requetès. Vegeu: <http://premindeiruna.blogspot.com.es/2013/03/entre-la-laureada-y-la-laureada.html>.
[75] José Solchaga Zala
(1881-1953). Destinat a Pamplona, va participar en l’aixecament militar contra
el govern de la República sota les ordres del general Mola. Des de 1937
comandava les Brigades de Navarra. El 26 de gener de 1939 va entrar a Barcelona
amb les tropes franquistes. El 1943 va ser un dels signants per la restauració
de la monarquia. Més tard seria nomenat capità general de la IV Regió Militar
amb seu a Barcelona.
[76] Per un decret de 1937,
Franco va concedir la «Cruz Laureada de San Fernando» a Navarra: «por sus gestas heroicas en el Movimiento
Nacional». La fidelitat dels navarresos es va convertir en una espècie de
símbol del franquisme, malgrat que els carlins, la força més nombrosa en aquell
territori, a partir del famós decret d’unificació, desconfiés del nou règim, ja
que van ser marginats del poder polític. Efectivament
el 9 de novembre va ser quan el general Franco va anar a Pamplona per a imposar
aquesta insígnia, si bé, com hem explicat, no tots els navarresos van
homenatjar el caudillo.
[77] El 12 de novembre de
1937 Pamplona va ser bombardejada, causant nou morts i vint ferits. La capital
ja havia patit un altre bombardeig el 22 de maig de 1937, que va matar onze
persones i en va ferir vint-i-cinc. I un tercer bombardeig va ser el 18 de
gener de 1938, amb el resultat d’un mort.
[79] Pere Vallès i Bassachs (Prats de Lluçanès, 1904-1981). Sobre en Joan
Pérez, vegeu la nota núm. 72. En Llorenç «Correu», era Llorenç Grau i Parcerisa
(Prats de Lluçanès, 1914-1998). El germà d’en Sanmartí era Segimon Sanmartí i
Gost (Prats de Lluçanès, 1917-1994).
[80] Casimiro i Francesc
Obradors i Pregonas, propietaris de la fàbrica de teixits Obradors, i un veí de
Merlès que podria ser Josep Puig i Vilanova, director de la fàbrica d’aquest poble,
segons es desprèn d’una carta enviada per Casimiro Obradors a Josep M. Vilarmau
des de Jadraque el 15 de gener de 1938 (arxiu Josep M. Vilarmau i Cabanas).
[81] Fa referència al
municipi veí de Santa Maria de Merlès, a uns vuit quilòmetres de Prats de Lluçanès.
[84] Neomicina, un
antibiòtic. Urotropina, substància sòlida usada com a agent antibacterià de les
vies urinàries.
[85] Es refereix a Jaume Rovira i Camps, de qui ja hem donat dades, i a la seva esposa,
Filomena Puigcercós i Calderé, que possiblement hi tenien els tres fills
petits, Jaume, Carme i Dolors, ja que els dos grans, Joan i Ramon, havien estat
cridats a files. Durant un temps però també hi va ser en Joan, mentre es
recuperava d’una pleura. Ell mateix,
en Joan, explicava que la casa era un continu anar i venir de
catalans i sobretot de veïns i coneguts de Prats de Lluçanès.
[86] El noi de la Vila era
Pere Manubens i Dot (Lluçà, 1916 - Santpedor, 1996). La Vila de Llanars és una
masia situada al terme municipal de Prats de Lluçanès, i que pertany a la
parròquia de Sant Andreu de Llanars. A la masoveria hi vivia la família
Manubens fins fa pocs anys. En Ton de la Font era Antoni Subirana i Comellas
(Prats de Lluçanès, 1919). Va morir a Roda de Ter.
[87] La Batalla de l’Ebre
havia començat el 25 de juliol de 1938. Al setembre les Brigades Internacionals
intervenen per darrera vegada en aquesta famosa batalla que finalment perdrien
les forces lleials a la República, el dia 16 de novembre. Uns combats cruents
que van durar cent quinze dies i que van suposar la caiguda de Catalunya a mans
dels franquistes.
[89] Es refereix a Jaume
Rovira i Camps, director de la fàbrica de Cal Xiquet, de Prats de Lluçanès. Vegeu
les notes 64 i 85.
[90] Aquí Reixach fa al·lusió
al pasdoble «Si vas a Calatayud», una cançó molt popular aquells anys. La
lletra diu: «Si vas a Calatayud, pregunta por la Dolores que una copla la mató
de vergüenza y sinsabores. Di que te lo digo yo, el hijo de la Dolores».
[92] Les forces rebels van
conquerir Madrid el dia 28 de març de 1939, acabant-se així el conegut com a
setge de Madrid que durà tota la Guerra. L’1 d’abril finalitzava, oficialment,
la Guerra Civil.
[94] Figueroles de Domenyo, poble de la província de València, de la comarca dels Serrans, com la Iessa.
[96] Segurament aquí es
refereix a aquelles dones considerades «roges» que eren rapades al zero com un
element més de repressió i per a humiliar-les davant dels seus veïns.
[98] La Dolorosa és una sarsuela que, precisament, s’havia estrenat a la ciutat de València
l’any 1930. Los claveles també és una
sarsuela, en aquest cas s’havia estrenat el 1929.
L’amo de Santa
Llúcia era Josep Bach i Reixach (Prats de Lluçanès, 1886). Estava casat amb Assumpció Calderó i Coronas.
Sobre en Peret Vallès, en Joan Pérez i en Llorenç Grau, vegeu les notes 72 i
79.
[101] Ricardo Marzo Pellicer,
que manava la 54a Divisió, estava bregat en la lluita, ja que havia participat
en les guerres d’Àfrica, com el mateix general Franco. En reconeixement a les
seves accions de guerra a Sigüenza, la bodega de Pedro Domecq li va dedicar una
etiqueta per a les ampolles d’un dels seus vins.
[102] La festa es va celebrar
els dies 30 i 31 de maig. Com era costum també hi va haver una missa que va
oficiar el capellà del Cuartel General de la Divisió 74, Victoriano Temprano
Carnero. I a la plaça de braus de la població hi va haver una becerrada.
[103] Les tropes rebels,
comandades pel general Antonio Aranda Mata (1888-1979), cap del Cos de
l’Exèrcit de Galícia, van prendre Castelló.
[106] El setembre de 1938 hi
va haver una reunió entre Benito Mussolini i Adolf Hitler, propiciada per
aquest darrer, per tal que Polònia i Hongria arribessin a un acord, signat el 2
de novembre, segons el qual Polònia va cedir una part del seu territori a
Hongria. Més tard es van signar els coneguts com a Acords de Munic, segons els quals
Anglaterra i França deixaven que Alemanya s’annexionés els territoris dels
Sudets, una regió de Txecoslovàquia. Això va suposar que s’ajornés per un temps
el començament de la Segona Guerra Mundial.
[107] Sobre Llorenç Grau, vegeu nota
número 79.
Ballús fa referència a Joan Ballús i Cots (Prats de
Lluçanès, 1916- 1975), conegut com el Sant Hipòlit, de la casa del mateix nom situada a la plaça Vella.
[108] «El Pallari» era Vicenç Rovira i Casas (Prats de Lluçanès, 1917).
No tenim la data de la mort. Fill de Tomàs Rovira i Rosa Casas, vivien al
carrer Nou, també amb la seva germana Ramona. Acabada la guerra va exercir
d’agutzil de l’Ajuntament. Segons alguns testimonis el van culpar de
l’apropiació de diners municipals i va marxar a viure a Barcelona sense tornar
més al poble. Va participar al front de Madrid l’abril
del 1938 i posteriorment, el 25 de juliol del mateix any, va ser fet presoner a Ascó i
portat al castell de Cardona fins a l’acabament de la Guerra.
[109] En aquesta llista hi
figuren alguns carrers amb noms canviats durant la República, el carrer Pi i
Margall era el carrer Major, la plaça de la Llibertat o de la República es
refereix a la plaça Sant Jaume o plaça Vella, la plaça Prat de la Riba a la plaça
Major o Nova i la plaça Francesc Macià a la plaça Can Claus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada