Les històries amagades

Històries amagades

«I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.» (Joan Isaac)

     Ara fa just 40 anys, era el 2 de març de 1974, quan van executar en Salvador Puig Antich. Ell va ser la darrera persona executada a Espanya amb el garrot vil. No va ser pas, però, la darrera mostra violenta del franquisme, ja que uns mesos abans de la mort del general Franco, el 27 de setembre de 1975, mentre aquest ja estava agonitzant, van ser afusellats cinc joves antifranquistes més.

     Arran del meu article, “Plovia, era dissabte, corria el mes de març...”, publicat a El 9 Nou, el passat 7 de febrer, en Marc, un bon amic nascut cap a la segona meitat dels anys 70, després de llegir-lo em comentava, tot estranyat, com era possible que durant els fets que van portar en Puig Antich a ser condemnat a la pena de mort, no sabéssim què succeïa i, sobretot, es preguntava com podia ser que, fora dels seus advocats i família, no se sabés que el matarien.

     Les seves preguntes em van fer reflexionar sobre quelcom que avui dia sembla tan evident quan les notícies volen d’una punta a l’altra del món al mateix instant en què es produeixen a través de les xarxes socials.

     Resulta difícil a les generacions més joves entendre aquell buit informatiu, aquell silenci imposat. No va ser fins a tres quarts de 8 del vespre del divendres dia 1, que el jutge instructor, un tinent coronel, va telefonar a l’Oriol Arau, l’advocat d’en Salvador, dient-li taxativament que a dos quarts de nou del matí del dia següent estigués a la presó.

     El mateix Oriol explicava la seva frustració al no poder convèncer al responsable del programa ’”Hora 25” de Ràdio Barcelona (un informatiu de nit) que donessin la notícia que al cap de poques hores executarien en Salvador a la presó Model. Davant la negativa de l’emissora, i mentre es prenia un cafè en un bar del Passeig de Gràcia, va escriure en uns quants tovallons de paper, que va deixar sobre les taules: ”Aquesta nit executen en Salvador Puig Antich”, per tal que algú se’n pogués assabentar i així fer córrer la notícia.

     La “propaganda” clandestina; octavetes, pintades a les parets, etc., era l’única manera de fer saber el que el govern no volia informar, l’únic mètode per combatre el silenci informatiu. Fa uns anys vaig participar en l’organització d’una exposició sobre la lluita antifranquista que vaig titular: “Trencant el silenci”, doncs això és, justament, el que es pretenia amb les accions clandestines de propaganda fetes durant aquells anys, trencar el silenci imposat per la dictadura.

     No va ser fins a quarts de deu de la nit del divendres, que el ministre d’”Información y Turismo” va comunicar per ràdio que el consell de ministres (que s’havia celebrat al matí) havia donat l’”enterado” a la sol·licitud de pena de mort del tribunal militar. El retard en comunicar la notícia evidentment va ser intencionat, així s’evitava que la notícia tingués ressò i es dificultava la possible reacció popular, al menys fins el dia següent. Aquella nit va ser molt llarga per aquells que van moure cel i terra per aconseguir l’indult.

     En aquell mateix consell de ministres, es va indultar a un guàrdia civil que, l’octubre de 1973, havia matat a trets el capità de la seva caserna.

     Cal recordar que el matí del dia 2, a la presó de Tarragona, va ser executat, també al garrot vil, un noi que anys més tard es va saber que es deia Georg M. Wetzel, i que era un exiliat de l’Alemanya de l'Est que, ironies del destí, havia estat detingut vàries vegades al seu país per intentar fugir d’un estat comunista.

     Tot el que s’hauria i s’hagués pogut fer abans que condemnessin a mort en Salvador, amb mobilitzacions populars de pressió i de protesta, no es van fer fins el mateix matí del dia 2, quan ja l’havien executat.

     No cal explicar aquí les mobilitzacions que hi va haver en diferents pobles i ciutats, en fàbriques, a la universitat, o als instituts. Va haver-hi forts enfrontaments amb la policia, actes violents, explosions, etc., que produïren diverses detencions.

     Al dia següent de la mort d’en Salvador, diumenge al matí, molta gent, va intentar anar fins el cementiri de Montjuïc amb la intenció d’assistir a l’enterrament, però va resultar impossible acostar-s’hi degut al gran desplegament de forces especials de la policia armada, a peu i a cavall, i policies de paisà que ho impedien. Va haver-hi càrregues, corredisses, crits d’”assassins!”, detencions.... Uns pocs vàrem poder arribar a dalt de la muntanya prop del cementiri, des d’on podíem veure com a baix, al Passeig de Can Tunis, la gent corria i cridava davant les escomeses dels “grisos”.

     El mateix matí, durant la missa celebrada a la catedral de Barcelona, el cardenal Narcís Jubany es referí a l’execució. El mateix es va fer durant l’homilia en altres esglésies del país.

     A les vuit del vespre, es va fer un funeral a la memòria d’en Salvador a l’església de Sant Just i Pastor, de Barcelona, que es va omplir de gom a gom. El sacerdot va manifestar que: “Com a religiós i home poso Crist per testimoni que s’ha comès una gran injustícia”. A fora de l’església la policia vigilava a les moltes persones que no van poder accedir-hi. No hi va haver cap incident.

     Malgrat els diferents governs que hi hagut a Espanya des de la mort del dictador, cap s’ha atrevit a posar sobre la taula la revisió dels nombrosos judicis (consells de guerra sumaríssims, etc.) de les execucions fetes durant la postguerra o durant els 39 anys de franquisme.

     Els anys han passat per a tots, i els que vàrem viure aquells temps, com d’altres que van viure moments tràgics de la nostra història, serem oblidats, però aquelles víctimes que un temps ha necessitat glorificar, malgrat les mateixes víctimes, fins i tot traint els principis pels quals van lluitar i morir, continuaran vius en la memòria popular.

     La història d’en Puig Antich no és pas de les que no es coneixen, al contrari, segur que és un dels fets tràgics més coneguts de la llarga lluita antifranquista. Però quantes històries silenciades i amagades no hi ha?

     Ves a saber per què, quan recordo aquells anys em vénen a la memòria les paraules de Joan Sales a Incerta glòria: “Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació”.

     La meva generació va tenir la sort de no viure la Guerra Civil, però no es va lliurar de viure quasi quaranta anys sota una dictadura, amb tot el què això ha representat per a les persones i per al nostre país.

Publicat a El 9Nou el 28 de febrer de 2014.