Plovia, era dissabte, corria el mes de març...

Plovia, era dissabte, corria el mes de març...

“Tots aquests moments

es perdran en el temps

com llàgrimes en la pluja.”

(Blade Runner)

     Nosaltres no som replicants com els d’aquella pel·lícula, ja que la nostra memòria sí que és el record de les coses que vàrem viure.

     Si bé és cert que les memòries tenen un regust de melangia degut al pas inexorable del temps, també ho és que els records es desgasten i sovint es deformen. Però recordar el passat és un acte de consciència i potser pensar el temps (passat) ens ajuda a alentir el present que se’ns escapa.

     Fa quaranta anys! Només 40 anys? O potser hauríem de dir, ja fa 40 anys!! Però encara sembla com si fos ahir.

     Hi ha una mena de records que queden fixats a la memòria d’una manera tan forta que potser sí que el temps també n’altera algun tret, però el cert és que no es poden oblidar i menys encara esborrar. Sobretot aquells records que són fruit de vivències personals massa intenses i dures com perquè no ens quedin clavades a la consciència per sempre.

     I ara, a partir d’uns apunts que vaig fer fa 40 anys, rememoro uns fets que vaig viure intensament.

     Va ser un dissabte, però aquell dissabte no era com els altres, si bé vàrem anar a treballar com un dia més. Abans treballàvem els dissabtes al matí. El dia era rúfol, i de bon matí la pluja ja amenaçava.

     Per a molts aquell matí va ser un matí molt especial. La feina i la pluja era el de menys, pendents com estàvem d’una telefonada, de la ràdio, o de la sobtada arribada d’un company que ens portés notícies fiables d’última hora. Feia dies que seguíem i esperàvem, amb el cor encongit, les que amb dificultat ens arribàvem.

     Uns quants companys de la feina, els més compromesos políticament, tot just acabada la jornada laboral, a quarts de dues, vam decidir fer el què feia dies havíem dit.

     Amb pas lleuger vàrem anar al carrer Mallorca-Roger de Llúria. Quan vam entrar al Col·legi d’Advocats de Barcelona, sense saber-ho, intuíem ja el què havia passat. Tot era un silenci cridaner, només es podien escoltar les passes de la gent que corria escales amunt i algun xiuxiueig, preguntant on era la sala de reunions. La sala central del col·legi era plena de gom a gom.

     Mirades de complicitat, gestos amb el cap, o amb els ulls a alguns coneguts de sempre. Uns gestos que en un altre lloc no haguessin volgut dir res, aquí tenien la força de les paraules i ens identificava per l’aprenentatge d’una clandestinitat massa llarga. No calia, doncs, que ens diguéssim res encara que les preguntes se’ns ofegaven a la gola. Sentíem la por a la pell, però encara teníem allò que mai volem perdre: l’esperança...

     El dia abans havíem anat a dormir amb unes paraules que encara ressonaven dins nostre: “El gobierno se ha dado por enterado”.

     Amb prou feines vàrem poder entrar en aquella sala; ens vam haver de quedar a la porta. Només veure les cares dels que havien arribat abans que nosaltres ja vam saber el que no volíem escoltar. Allà al fons, davant de tothom, vaig veure l’Oriol, l’advocat que coneixia d’haver anat alguna nit al bar del carrer Ferran on podíem tenir notícies de primera mà.

     Mentre no parava de pujar gent fins aquell pis, ens vam atrevir a preguntar a la persona que teníem més a prop... “Sí” ―un monosíl·lab va ser la confirmació d’allò que temíem, per afegir-hi després d’una pausa― “a les 9 i 40 d’aquest matí”. Es veu que la ràdio ho havia confirmat cap al migdia.

     El que van sentir els meus companys, no ho sé, però m’ho puc imaginar. La meva sensació a l’escoltar aquella resposta, va ser de ràbia i, per sobre de tot, d’una gran impotència.

     De mica en mica vàrem poder anar entrant a la sala, ja que alguns anaven sortint precipitadament a informar als seus i a coordinar les accions que s’havien decidit. Dins la sala, entre els advocats, podíem veure a companys coneguts que anaven formant grups segons les seves afinitats o militàncies polítiques. Alguns havien passat tota la nit allà, ja que a un quart de nou del vespre del divendres l’Oriol havia rebut una telefonada comunicant-li que l’execució seria al dia següent al matí.

     El Col·legi d’Advocats es va convertir en el centre d’informació, d’on sortien propostes, compromisos i on s’intentava coordinar les accions que aquella assemblea improvisada havia acordat. Aleshores tot i tothom era necessari; tot es convertia en urgent; s’havia de fer tot, menys quedar-se bloquejats; potser alguns llavors van sentir una punxada a la seva consciència militant pels dies passats elaborant anàlisis polítiques i discussions eternes sobre la situació al voltant d’una taula, mentre al carrer, uns pocs, intentaven omplir la nit amb algunes accions desesperades.

     Llavors va ser quan bona part de l’oposició democràtica es va mobilitzar, doncs fins aleshores la resposta havia estat ben freda, per no dir una altra cosa, segurament perquè aquell noi anarquista que acabaven d’executar deien que era “un atracador de bancs”, com en Quico Sabater, o potser perquè la lluita del llibertari pel qual ara ens havíem reunit, més que ser política havia estat contra el capital.

     Jo sabia el què m’esperava al sortir d’aquell edifici, i per això necessitava asserenar-me i cercar les paraules adients, ja que al matí, mentre era a la feina, tal com havíem parlat el dia abans, la Margalida m’havia telefonat, quan encara no se sabia res de les gestions fetes durant la nit per tal d’aconseguir l’indult i, malgrat això, les paraules que ens vàrem dir van ser d’esperança, doncs necessitàvem creure en el que no crèiem, mentre l’espera es feia eterna. Vàrem quedar en trobar-nos a la parada de l’autobús de la plaça Tetuan cap allà quarts de tres, doncs ella volia anar, tant sí com no, a Barcelona.

     El rellotge marcava dos quarts de tres. Havia de marxar de pressa per informar de tot el que s’havia dit allà i planificar les accions a fer a la meva ciutat. Vaig sortir de la sala sense dir res a ningú. Havia d’agafar un autobús per arribar el més aviat possible a Mataró. A fora plovia amb ganes. Sense parar de caminar, buscava un taxi inexistent. El vent i la pluja em van ajudar a relaxar-me, però al mateix temps, aquell dia gris, amb una llum estranya, accentuava encara més la meva sensació de ràbia i d’una impotència massa sovint experimentada, però poques vegades tan sentida com aquell matí plujós del 2 de març de 1974, ara fa 40 anys, quan van matar en Salvador Puig Antich.

Salvador Puig i Antich

     Corria per poder agafar l’autobús que m’havia de portar a la meva ciutat però hagués fet l’impossible per no haver d’anar a aquell lloc, doncs m’angoixava el què havia de dir. Quan vaig arribar a la parada l’autobús en el que venia la Margalida encara no havia arribat.

     Quan la vaig veure arribar em vaig abraçar a ella molt fort. Li havia de dir!, però com? Senzillament li vaig deixar anar: “aquest matí l’han matat”.

     És molt fort, ho sé, però em va sortir així. Jo no controlava les paraules, elles van anar per lliure. Havia oblidat tot un seguit de frases que havia assajat mentre caminava sota la pluja. És fàcil imaginar la reacció d’aquella noia que estimava a cor què vols al seu company executat hores abans.

     Havia de quedar-me ni que fos una estona, fent companyia a l’amiga i companya amb la que durant l’empresonament d’en Salvador tantes estones havíem compartit parlant de literatura, de cinema i triant quins llibres algú li portaria a la presó, o discutint sobre les lluites obreres mentre l’acompanyava en el meu cotxe de Mataró a Barcelona.

     No podia consolar-la, això era impossible, i més en aquelles circumstàncies i en aquell lloc al mig del carrer, davant de tota la gent que esperava un autobús, i que ens mirava, entre estranyada i indiferent, sense entendre què li passava a aquella noia que abraçada a mi no parava de plorar. 

     Sempre més recordaré aquell instant. Aquella mirada. Les seves llàgrimes barrejades amb la pluja que queia sota un cel ingrat i gris de plom. Vaig intentar calmar-la amb paraules improvisades i absurdes. El seu plor era un crit, i jo era incapaç de trobar un sol mot per poder dir-li que jo havia de marxar, ja que a Mataró havíem d’organitzar les acciones que es farien.

     Finalment, no recordo com, ni amb quines paraules, em vaig acomiadar d’ella, patint pel que pogués fer, o pel que li pogués passar, i sense saber a on aniria...

     Mentre m’asseia dins l’autobús vaig guaitar per la finestra com la Margalida, amb el cap cot i sota la pluja, travessava com una somnàmbula el carrer amb el semàfor dels vianants en vermell, després de saber que a en Salvador finalment l’havien assassinat.

     Potser això passava al mateix temps que Segimon Serrallonga escrivia aquells versos dedicats a en Salvador: “Per què no es para tot? Ametllers del Congost, rius innocents! Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos, cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua. Tots amb un hem pogut morir sota el garrot”.

____________

 

Margalida

    La Margalida Bover i Vadell, la “Margalida” de la cançó d’en Joan Isaac, va ser la darrera companya d’en Salvador Puig i Antich. Bo i que va ser una relació breu en el temps, va ser intensa, apassionada i sincera. Només tenien vint i pocs anys.

     Aquest parell de cartes d’en Salvador, adreçades a la Margalida, que es publiquen aquí, van ser escrites des de la cel·la 443 de la Model.

     Aquestes cartes me les va donar la Margalida poc temps després de l’execució del seu company. Abans de retornar-les-hi en vaig fer fotocòpies pensant que algun dia podrien ser un bon testimoni de la personalitat i dels sentiments d’en Salvador.

     Durant tots aquests anys he conservat la còpia d’aquelles cartes, sentint sempre la necessitat de treure-les a la llum, però sense publicar-les ja que entenia que donat el caràcter íntim i personal de les lletres, no ho podia fer fins que ella no m’hi autoritzés.

     Ara, doncs, he pogut satisfer aquella necessitat, que amb el temps se’m va fer obligació. Al cap de molts anys, després del meu retrobament amb la Margalida i de lliurar-li la còpia de les cartes, ja que les havia perdut durant els seus sovintejats canvis de domicili després la mort d’en Salvador, és quan m’ha autoritzat a publicar-les.    

     A la Margalida, que avui té dos fills, aquell fet la va marcar per tota la vida.

     En Salvador avui potser donaria classes de llengües clàssiques, com deia que li agradaria fer.

     No es pot especular amb el futur, però per què no imaginar una altra història per tots aquells revolucionaris romàntics? Ara bé, no oblidem que s’ho jugaven tot, fins i tot la vida, per intentar canviar les coses. Quina llista tant llarga caldria fer!

1974-2014
______________________________________________

PRIMERA CARTA

                                                                               Barcelona, novembre 73

      Hola Xiqueta!

      Com començar? Se’m fa molt estrany escriure’t doncs enyoro els teus ulls entremaliats quan miraven, sense paraules, ens ho dèiem tot.

      No et fagi por enviar-me cartes tristes (com tu dius). Es trista la realitat, però pensa que les teves noticies son un reforçant vital a la meva poc estabilitzada moral. Les teves cartes en les meves mans adquireixen una vivacitat extraordinària. Saber de tu, sentir-te a prop son injeccions de força per mi.

      El dia que -----[1]  va portar-me noticies teves, vaig quedar-me com tonto, emocionat i líric. Era com recobrar-te de nou, sentir els teus gestos... Tenir-te, en una paraula! Tornant a la celda i allí sol (últimament la soletat es una bona amiga) vaig explotar. En un arranc de joia, de sentir-me ple de sentiments profunds escrivia: (copio exactament del meu diari)

“Tot va començar... (quin començament mes ridicul) [paraula tatxada] Sabeu que es “l’amour-eclair”? Doncs això: “Flechazo claro, cierto y preciso”.

Es una dona (terrible, terrible no sóc capaç descriure-la?). No vull ser racional amb els sentiments. Sorgeixen amb espontaneïtat i això es lo vàlid. Carinyosa, molt, moltíssim. D’una imaginació que trenca tots els motllos. Sincera. Espontània. Amb certa capa de duresa (que tots necessitem per “tirar endavant”). Dolça. “Petite voleuse de magasins” (Està d’un car, la vida!). Normal com espanyola, baixeta si entrem al Mercat Comú. Graciosa (Es nota que no estic enamorat, veritat?). M’agrada. Ulls traviesos i dolços. No sé el color, ella sempre mirava el meus. Te un gest amb el nas que esvalota el més pintat (es dir jo). Parla, parla, parla. No pot quedar-se callada. El silenci, esta sola li fa por. Te necessitat immensa de carinyo. Estima perquè li agrada, s’hi troba bé i es plaer. Sap fer l’amor, apassionada i delicada (Salvador i tu?) No sap què fer. El treballar per guanyar diners l’emprenya. I atenció no sap “REPRIMIR-SE”. Veritat Margalida? No ens em reprimit!”

      Desprès la segona carta. Em decideixo a contestar-te. Tinc, tenia, una certa por en escriure’t. Sento el perill de passar-me de ratlla, de posar-me sentimentalment ridícul, o caure en la trampa de “vedette” o víctima.

      Per molt que m’esforci es impossible superar les nostres mirades, rialles o tan mateix els nostres silencis. Parlar de mi, es tant difícil! Com expressar els pensaments, els odis, els sentiments? Voldria dir-t’ho oblidant-me de les frases fetes, dels topics.

      Ara, desprès de tot el batibull de la caiguda, la clínica, els interrogatoris i amenaces, estic en un estat de tranquil•litat aparent. El futur no em fa por. Vingui el que vingui tinc la suficient llibertat d’esperit i confiança amb mi mateix per afrontar-ho. Sé que d’una o altra forma intentaran destruir-me poc a poc, però estic disposat a afrontar totes aquestes probes. Per què?

      Perquè, encara que he tingut moltes equivocacions, crec, creia en el que feia. Perquè sé, per molts esdeveniments dolorosos que passi, que et tinc a tu. Perquè les germanetes es porten meravellosament bé. Perquè ---- [l’Oriol] no sol fa d’advocat sinó que de mica en mica ens anem fent amics. Perquè em faig responsable de tot el que m’acusen però no em sento culpable de res.

      Lamento no haver-te dóna’t confiança en lo que feia i que ara tu i les germanetes tingueu que patir i molestar-vos per mi.

      Tal vegada aquests assassins disfressats de legalitat destrueixin el home però no en Salvador. La lluita serà molt dura, dramàtica a vegades, però en sortiré... Tinc que sortir-me’n!

      I ara tinc que estirar-te un xic les orelles. Es impossible dir-te amb paraules el que tu ets per mi. Tinc la sensació que m’han separat de tu, en el moment que havíem trobat el reforç necessari per afrontar multituds de situacions: (Diari)

“Crec que la nostra sort va ésser que els dos sentíem necessitat de carinyo i dolçor sense límits. Varem donar-nos completament, i varem rebre el màxim. Que importava com es deia, que feia o deia. Estava allà. Varem parlar més pels ulls que per la boca. Es tant difícil concretitzar!”.

      Però vull analitzar detingudament paraules teves. Margalida, no sé com agrair-te el que em diguis que t’hagués agradat quedar-te embarassada. Es un detall, tenint en compte la difícil situació per la que jo travessava, que se’m para la respiració... i penso: Perquè me l’estimo tant!

      Jo també tinc ganes de veure’t, però per mides de seguritat espera que em canviïn de presó, llavors faré els passos necessaris perquè puguis entrar, però no vull que estiris més el braç que la màniga. Si tot surt com esperem entre 10 i 20 anys de presó no me’ls treu ni déu. No exagero. Casar-me? Menys mal que no soc cardíac, però quan ho he llegit, ho he tingut de fer-ho tres vegades. Em sentia entre la rialla i el plor. Entre la realitat i la fantasia. Estirava el braços per abraçar-te... on ets Margalida? em preguntava. Tot i amb això en [et] sentia molt a prop. El teu parlar dolç, el teu nas capritxós, els teus braços, els teus llavis que s’apropaven.

      No, Margalida. El que jo estigui fotut, no té perquè obligar-te a pendre decisions com aquestes. Es pot, espero, arreglar d’altres formes. Ja ho sé que les firmes ens les passem pels collons, però no vull encadenar-te a una situació absurda. Si t’ho penses pausadament veuràs que és un acte completament gratuït.

      Et dic això amb certa vergonya. Com si t’estigués renyant i lo que tindria que fer es donar-te les gràcies. I si tinc aquesta sensació és perquè la teva espontaneïtat (més lluny de lo que jo podria mai suposar-me) arriba a la heroïcitat.

      Xiqueta, donc molt valor, encara que, una vegada més, mi nego, a la teva proposta. Sé la significació que li dones i accepto aquest acte com expressió lírica d’emprenyament i d’impotència al privar-nos de lo que volíem: viure junts. Però la realitat és massa cabrona per ajudar-nos. Xiqueta viu i estima força i sé que en la teva llibertat està la fortalesa dels nostres sentiments.

      I no et sàpiga greu que quatre subnormals t’acusin de “tener amante ... de vivir sin trabajar” i bajanades semblants.

      Una vegada més aquestes “bones consciencies” es queden amb lo més superficial, amb la pantalla. I tu saps positivament que darrera d’aquestes pantalles hi han “films d’amour” que més val guardar-se per un mateix. D’acord?

      Et desitjo que et vagi força bé tan el treball com els estudis. Endavant xiqueta! Gràcies, gràcies, moltes gràcies per la camisa. Sento un xic de la Margalida molt a prop.

      Bé, acabo ja. Sóc el primer sorprès en veure que he omplert dos fulles sense donar-me’n compte.

      Dóna petons i records al ---, ---, ----[2].  Espero que en --- haurà ja trobat la forma de treball que li agrada. Tots ells, de tota manera [paraula tatxada] els enyoro doncs va ser a casa seva... i ens varem entendre molt bé.

      Tu mateixa decideix per donar petons, etc. etc. a la ---, ---, --- [3] etc.

      T’estimo.

      Salvador Puig

P.D.

Com diu Miguel Hernández: «Quien puede ponerle rejas a una sonrisa?»

Salut

---

[1] Oriol Arau, advocat defensor d’en Salvador Puig i Antich

[2] Xavier, Marga i Felip. Es tracta del matrimoni amic d’en Salvador  i del seu fill. Aquests vivien a Mataró. En la casa d’aquest amic de la mili, va se on es van conèixer en Salvador i la Margalida.

[3] Altres noms, També fa referència a les seves germanes.
_______________________________________________________________________________

SEGONA CARTA

Estimada Marga:

      Una vegada mes ens tenim que separar, tal vegada definitivament. El que diguin uns senyors que parlen un llenguatge que no entenc, té tot el caire de venjança. El fet important es que a nivell de sentiments ningú pot trencar-los.

      Comprendràs que se’m fagi molt difícil dir-te tot el que voldria. Las paraules no surten.

      Ànim, xiqueta, serà un cop fort per tu però no dubto que poc a poc t’aniràs afirmant com a persona.

      T’estima

      Salvador Puig

      Salut i anarquia

      Records i gracies al Francesc - Magda - Ricart.

________________________________________________________________________________

Publicat a El 9Nou el 7 de febrer de 2014.