Ara fa 105 anys...
«Veniu,
senyor; la terra té dolçura
de fruita de tardor;
volta
la casa, ufana de verdura;
als cims volta claror!»
J.
Pijoan
Enguany fa cent cinc anys que el
poeta Joan Maragall i Gorina va pujar per primera vegada al Montseny. Va ser l'octubre
de l'any 1902, precisament a Tagamanent.
___________________
Era
qüestió de decidir-se, ja que aviat no podria fer aquell viatge que havia
promès al seu jove amic, perquè començava a fer fred. Feia poc havia rebut la
carta que el convidava a conèixer el Montseny: «D'aquí dalt li repeteixo les
meves invitacions. Ara vostè faci la seva conveniència. No es violenti per mi
ni em compadeixi. En la meva soledat, sols me falten poques coses per ser
completament feliç. És clar que una d'elles és tenir-lo a vostè aquí, però
també em dol arrencar-lo de la pau i benèfica harmonia de la seva estada plena
d'amorosa gent. Tot el que jo, en canvi, puc oferir-li, vegi-ho aquí: un racó
de muntanya seca i alterosa, l'art popular en sa senzilla expressió i el bon
zel d'un amic per fer-li menys pesades les molèsties. El temps se va sostenint,
si bé el fred comença a apuntar en alguna manxada de vent. Abrigui's bé per
dins i acompanyi's d'una manta. Jo no esperaria gaire. La setmana entrant és possible
que continuï fent bon temps. No es retardi més. Si vol passar aquí la missa i
el diumenge, el millor dia seria divendres.»[1]
 |
| Josep Pijoan |
Un divendres de la segona quinzena d'octubre,
després d'esmorzar bé, sortia de casa seva, a Sant Gervasi, per agafar el tren
de tres quarts de dotze del migdia que el portaria fins als peus del Montseny.
Després
d'una hora llarga de viatge, des de la finestreta del tren veié les muntanyes, al
fons, que retallaven un paisatge sota un cel blau intens. L'esperava un mosso
amb un matxo per portar-lo fins aquella masia enlairada on, segons li
explicaven les cartes de l'amic, sentiria “rajar clara la parla”.
Guardà el llibre i la manta amb què s'havia proveït
per por de passar fred, tal com li aconsellaven en la carta, i baixà del tren a
l'estació que anomenaven d'Aiguafreda, encara que aquell poblet, segons va
poder llegir en un cartell, es deia l'Abella.
Pujant pel costat de la riera d'Avencó, costa
amunt, al cap d'una bona estona arribà davant un casalot on el lladrar dels
gossos el va “despertar” de l'encantament amb què contemplava una natura ara ja
un xic esmorteïda, però curulla de colors de tardor.
Allí l'esperava Josep Pijoan, aquell a qui anomenaria
“l'amic febrós” per les seves inquietuds tant espirituals com terrenals.
A l'entrada de la casa, la padrina —la que anys
després diria, recordant el qui s'hostatjà a casa seva, que “don Joan tenia una resplendor”— també
esperava aquell “senyor de Barcelona”. Al costat de l'àvia Pepa, la Lola, la néta
d'onze anys que seria la destinatària de no poques cartes del poeta i a qui
ella escriuria epístoles amb uns versos dels quals el poeta parlava així:
«Aqueixa meravellosa criatureta que em parla amb una poesia que m'avergonyeix,
i me sento indigne de contestar, la meva ànima n'ha tret unes ales que se l'enduen
amunt, amunt...»[2]
En aquella casa, la Figuera, situada a prop del pla
de la Calma, Joan Maragall hi va passar uns dies en companyia de Josep Pijoan,
que en aquell “racó de muntanya seca i alterosa” passava temporades fent versos,[3]
anotant les rondalles que li contava la senyora Pepa i escoltant les cançons de
pastors i carboners, alguns d'ells vinguts des de la Cerdanya.
Maragall, ja de retorn a
Barcelona, va escriure a Pijoan: «Amb el meu magnífic sentit d'orientació sols
vaig haver de demanar sis o set vegades el camí per arribar a l'estació del
tren; però encara vaig arribar amb tres quarts de temps. Vaig arribar aquí
escampant l'alegria del Montseny entre els meus, i tots me n'han sabut molt
grat, i a vostè principalment per haver sigut el temptador.»[4]
 |
| Joan Maragall |
L'any següent, el poeta del
sentiment va voler tornar al Montseny, així que el maig de 1903 va anar altra
vegada a passar uns dies a la Figuera amb el “Saltacarenes” —així era anomenat
Pijoan per la gent d'aquelles contrades—. Durant aquella primavera, enlluernat
per la llum del Montseny, a Maragall l'emoció el prengué al pla de la Calma. Tot
contemplant, allà al fons, les Agudes, el turó de l'Home i el Matagalls, va
sentir:
«Aquell encantament de cap al tard
(allà
en els plans més alts,
al
peu dels cims augustes
del
coló esmortuït de l'hora baixa)
me
reprèn i em rodona
la
tristesa feconda.
Ai!
Altes soletats, que en sou, de dolces
amb
els herbatges verds
on
canta l'esquellot de la ramada,
i
el bosc silenciós
i
la masia lassa!...
Després
ja hi anirem, a la masia;
mes
ara els cims davant descolorint-se,
i
al costat l'amic febrós
que
en la gran quietud de l'hora baixa
me
parla amb la veu velada
per
una febre divina.»[5]
Era el començament de la poesia
que, com a remembrança d'aquella visió, titulà Del Montseny.
Referint-se a aquesta poesia,
Maragall confessa a Pijoan: «És molt just el que em diu del meu reflex
montsenyenc. El que no crec és que jo pogués donar-lo millor deixant-lo estar més
a dins. No em vaig precipitar a fer-lo, ni pensava en la publicació quan vaig
escriure'l per a vostè. Ja no es podia fer més quan va empènyer de sobte per
sortir enfora. Les visions són ràpides i breument dites. Així entraren, i així
havien de sortir. A més, hi ha aquesta irresistible propensió meva a suggerir
un món amb una sola paraula intensa, que per a mi és l'ideal de la poesia.»[6]
Seguint el discurs encetat en aquella carta sobre
com creia que hauria de ser la creació poètica, Maragall fa una altra
declaració escrita a Pijoan —que aleshores estava ordenant, a la Figuera, els
papers de Jacint Verdaguer, mort poc abans, per tal que se'n publiquessin les obres
pòstumes—:[7]
«Ara he rebut la seva carta i veig com ha aprofitat el temps, penetrant amb
gran interès en l'obra de mossèn Cinto. Ell n'és veritablement una gran
personificació, d'aquesta tendència nostra a un ultraromanticisme, per contrast
amb la sequedat fonamental del nostre caràcter. Altrament, la reacció actual és
ben natural; és com una oscil·lació instintiva de l'esperit cap a la
naturalesa: així que es troba massa allunyat d'ella, esmaperdut. Però en l'artista
verdader, fins dintre dels més grans esgarriaments d'escola, hi batega el
sentit directe de la vida que pitja enfora al través de tot allò sobreposat. L'ideal
és el que dèiem amb vostè: arribar a un grau de consciència artística que ens
doni força per eliminar despietadament tot el que és postís, baldament restin
sols quatre paraules cantades amb emoció real, amb la seguretat de no haver
perdut ni un gra de glòria; al contrari, d'haver guanyat allò de saber
sacrificar la mola de les nostres vanitats literàries o dels nostres prejudicis
d'escola. Aquesta ciència la podem ben aprendre del poble, que assimila,
grollerament tal vegada, però amb gran seguretat d'instint, poesia pura.»[8]
Va ser durant la segona estada de Maragall a la
Figuera, com hem vist, que el poeta va acabar de perfilar la teoria poètica que
anomenà “de la paraula viva”, la qual donaria pas al seu conegut assaig Elogi de la paraula.[9]
En la intervenció de Maragall en el I Congrés
Internacional de la Llengua Catalana, trobem reflexions sobre el llenguatge
popular com aquesta: «I no trobo pas res més bell que amb amor d'un cert llenguatge
anar recorrent la terra que el parla per la boca de sos naturals. I encontrada
per encontrada, poble per poble, casa per casa, trobar el pul·lulant de
varietats, senyal de vida; veure el gest dels llavis suaument canviar d'un lloc
a l'altre amb la naturalesa del terrer i les menes de conreus i altres
treballs: sentir el so vocal obrir-se i tancar-se com els plans i les
muntanyes, gradualment o de sobte, mes sempre amb una música nova; i tota la
frase girar-se vivament en mil positures tan gracioses com impensades; i el
goig de descobrir com flors desconegudes paraules sempre noves per a dir unes
coses mateixes, i també com una mateixa paraula cobra i perd i recobra tants
valors i vol dir tantes coses distintes: enfonsar delitosament el sentit en el
bon dialecte, que serva el tresor immens de l'expressió humana.»[10]
Aquest va ser el resultat de sentir parlar carboners, pastors, pagesos i
traginers, com també d'escoltar les seves cançons i rondalles, a més d'amarar-se
amb la pregonesa de la natura del nostre pla de la Calma.
Hem cregut que pagava la pena recordar que enguany
es compleixen cent cinc anys de la primera ascensió del poeta Joan Maragall i
Gorina al Montseny. Ja hem vist com les estades al pla de la Calma van influir
en l'esperit del poeta, reafirmant-ne el pensament poètic, i de quina manera va
voler plasmar aquell sentiment, aquell “reflex” montsenyenc, en els seus
escrits.[11]
Maragall va voler agrair a Pijoan els moments
passats al Montseny amb aquestes paraules: «
Per vostè, com per ningú, he vingut a conèixer la puresa de la terra.»[12]
Des de les pàgines d'aquest
Butlletí, fem una crida per tal que l'Ajuntament
de Tagamanent actuï perquè, en un indret tan emblemàtic del nostre Montseny com
és el pla de la Calma, s'hi recordi el
pas d'un dels poetes més grans i estimats de Catalunya.
______________________
Publicat a Tagamanent. Butlletí dels Amics de Tagamanent n. 59, el desembre de 2007.
[1] Carta de Josep Pijoan a
Maragall datada l'octubre de 1902. Va ser també aleshores quan Pijoan li va
adreçar la invitació per tal que pugés al Montseny, en forma de versos: «Veniu,
senyor; la terra té dolçura [...].»
[2] Carta de Joan Maragall a Pijoan datada el 3 de
novembre de 1902.
[3] Les poesies de Josep Pijoan, la majoria escrites
al Montseny, estan reunides en un llibret, molt difícil de trobar actualment,
titulat Cançoner, publicat l'any
1905.
[4] Carta de Maragall datada el 28 d'octubre de 1902.
[5] La primera versió d'aquella descripció
montsenyenca es troba en una carta de Maragall a Josep Pijoan datada el maig de
1903. Més tard en féu una versió en vers que es va publicar a la revista La Il·lustració Catalana el 7 de juny de
1903.
[6] Carta del dia 30 de maig de 1903.
[7] Existeix una edició de l'obra de Verdaguer
titulada Colom seguit de Tenerife,
editada per L'Avenç l'any 1907, en la
qual trobem un pròleg a càrrec de Josep
Pijoan datat a la Móra
l'any 1903.
[8] Carta de Maragall, sense
data, escrita després de la seva segona estada al Montseny, el maig de 1903.
[10] I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Barcelona. Octubre de 1906. Estampa J. Horta. Barcelona, 1908.
[11] Acabat d'arribar del Montseny, Maragall necessita comunicar també aquell
sentiment als seus amics. El 29 d'octubre de 1902 escriu a
Pere Corominas: «Acabo de passar una curta temporada al Montseny, en una masia
sola a dalt del pla de la
Calma. Oh! La nostra muntanya catalana! Que me n'ha dit de
coses semblants a les que vós em dèieu! Neta, eixuta i enlairada, sembla que en
ella viu en tota sa puresa l'esperit de la nostra raça. He sentit una cançó
d'en Serrallonga!»
El 22 de maig de 1903 Joan Maragall escriu al seu amic
Antoni Roura: «Jo vinc de passar quatre dies al Montseny en la grandiosa visió
i immensa quietud, sols trencada pel continuat diàleg sobre tot el que hi ha al
món amb el febrós amic; i ara torno a estar pres per les coses d'aquí,
sol·licitacions de col·laboració escrita, himnes a banderes (que ja es veu que
totes han d'ésser cantades per en Millet i jo), al·locucions per demanar diners
per obres patriòtiques, etc.»
[12] Carta del dia 3 de novembre de 1902.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada