Màrius Torres-Josep Saló. Una amistat en el temps.

     Màrius Torres-Josep Saló. 
   Una amistat en el temps.

     In memoriam Josep Saló i  Serra (1913-2013)

     «L’eternitat és un present que s’eixampla». M. Torres

     El desembre de 1942 moria al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena, el poeta Màrius Torres. Tenia trenta-dos anys, i en feia set que havia ingressat en aquell centre de Sant Quirze Safaja.

     Va ser el diumenge 22 de desembre de 1935 quan per primera vegada traspassava la porta d’aquell edifici, sense imaginar el món poètic que se li obriria entre aquelles quatre parets de dolor. No en va la malaltia li va ser present cada un dels dies que hi va conviure amb els altres interns, conscient de la seva evolució i d’un més que previsible final, no endebades era metge.

     Goethe deia que: “per a conèixer el poeta, s’ha d’anar a la terra del poeta”. En aquest cas per conèixer a fons l’home, en Màrius, i capbussar-se en la seva poesia, és a dir, en el seu món més íntim, crec que es necessari passejar per Puig d’Olena, visitar l’antic sanatori amb el seu jardí, anar al Mas Blanc i als seus entorns, per respirar l’essència del que ens transmet la seva obra poètica. 

Els tres amics: Màris Torres, Mercè Figueras i Josep Saló

     Doncs va ser allà, a Puig d’Olena, on Màrius va escriure la majoria del seu corpus literari. A ben segur que la seva malaltia i l’entorn on va haver de viure reclòs, van tenir molt a veure amb la pregonesa i la dimensió espiritual de l’obra que ens va deixar, sense oblidar la seva extensa i imprescindible correspondència.

     La joia del viure i el dolor, aquests són els dos temes cabdals de la seva curta però fecunda obra, i igualment el pas del temps o la mort, l’esclat de la natura, el sentiment amorós i la presència silenciosa de Déu. De l’adversitat en lleva vitalitat, és a dir, n’extreu el nervi central de la seva poesia que és un cant a l’esperança i a la joia de viure.

     La seva lírica, a més, és musical, ja que la música, que tant li plaïa, va ser una constant en la seva vida i es reflecteix en els seus poemes, unes paraules que transmeten la cadència i l’harmonia habituals d’una cançó, doncs no en va es nodreixen d’ella. 

     La guerra, la nostra darrera guerra civil, com la postguerra, que tant han pesat sobre vàries generacions, també van pesar i molt en els seus escrits. Hi queda reflectit el patiment per la seva família, en zona de lluita o a l’exili, i per la Catalunya republicana anorreada per la força de les armes, ja que bo i estar aïllat al sanatori se sentia compromès, com a republicà i catalanista, amb el moment que li tocava viure, i es mostra preocupat pels esdeveniments polítics i socials. Malaltia, guerra, repressió, tuberculosi, mort..., però malgrat tot això sempre fa rebrotar l’esperança en allò que escriu, perquè ell és, se’ns dubte, el poeta del “Durch Leiden Freude” (pel dolor a la joia). «Potser la nostra vida sigui un mal instrument / però és música, viure!».

     A Puig d’Olena se li faria patent també l’enamorament a través dels ulls blaus d’una de les malaltes, la gironina Mercè Figueras, que esdevindria la Mahalta dels seus poemes, amiga íntima i confident, amb qui compartirà lectures, converses i passeigs pels jardins del sanatori o del Mas Blanc. «Com dos rius paral·lels / fem el mateix camí sota els mateixos cels...»

     Amb qui també va establir un fort lligam amical, va ser amb un altre gironí d’ulls blaus, el metge resident del sanatori, el doctor Josep Saló i Serra. Aquest, sent encara estudiant de medicina, havia ingressat a Puig d’Olena a causa d’una tuberculosi, de la qual es va curar. Un cop acabada la guerra i fins el 1949 va exercir com a metge intern del sanatori, atenent en Màrius fins el darrer moment. També va establir una gran amistat amb Maria Planas, la propietària del centre, amb Mercè Figueras i amb la seva germana Esperança. Ells formaven el cercle íntim del poeta.

     Per la festa de sant Josep, els quatre feliciten el metge amb aquestes lletres d’en Màrius: «Per molts anys el teus ulls tan blaus i tan rodons / puguin, un dematí de març, obrir-se en festa / donant gràcies al Déu que vetlla els bons minyons, / per la llum, per l’amor, i per tota la resta!», a les que segueixen les seves signatures.
 

El Dr. Josep Saló i Serra

     Al llarg dels anys l’amistat amb Màrius es va anar afermant, com demostren tant les cartes que Saló va guardar curosament, com els poemes manuscrits que li va dedicar. A casa seva he pogut veure, a més de les cartes que li va escriure, una obra singular enquadernada amb roba amb el recull de narracions curtes titulat Jardinet persa a la manera de Saadi, text manuscrit d’en Màrius amb uns dibuixos molt delicats del mateix Saló, endreçats a Mercè Figueras amb motiu de la seva onomàstica.

     Aquesta carta inèdita d’en Màrius, de poc temps abans de la seva mort, adreçada al Dr. Saló, va ser escrita al Mas Blanc, on va passar-hi els mesos de juliol a novembre de 1942, després d’estar enllitat per l’agreujament de la malaltia. Allà va poder gaudir dels darrers dies de la pau i la tranquil·litat que tant necessitava, escrivint i traduint alguns poetes en companyia dels seus amics íntims, que a la vesprada recitaven poesies, mentre en Màrius tocava al piano peces de Bach o la “Chanson d’Automme”, que feia poc havia musicat i la Mercè cantava aquest poema de Verlaine.

     Aquesta carta es publica gràcies a la gentilesa de Maria Teresa, vídua del Dr. Saló.

    Mas Blanc.- 29-VII-1942

     Estimat Josep. Et suposo sumit en els abismes de la viduïtat i vinc a consolar-te una mica. Tots seguit (sic) molt bé. Jo aquesta nit he tingut un atac de... cançons! Em vaig ficar al llit, i començar a cantussejar melodies sobre lletres conegudes; m’hi vaig enfrescar tant que a la matinada, si no hagués estat per Dª Teresa m’hauria llevat a buscar-les pel piano. He trobat una melodia que va força bé a una poesia de Verlaine. Li enviaré a en Dalmases perquè me l’harmonitzi, i la Mercè ens la cantarà.

     A la pàgina de darrera escric a la Gna. Josefina. Deixa–l’hi llegir, però que no s’ho quedi.

     Aquest matí he fet una instantània a la Mercè eixugant-se la cabellera estesa a la galeria, en una pose semblant al Desconsol del parc, si bé vestida amb la bata. Veiam què quedarà.

     Apa, t’abraça el

     Màrius

     El dimarts 29 de desembre de 1942, a les dues del migdia, atès pel Dr. Saló i la Germana Josefina, moria al sanatori de Puig d’Olena, el poeta Màrius Torres. «Quan seré mort, ja no tindré més febre. / Seré fred com el marbre o com el cel...».

     Les seves restes reposen al petit cementiri de Sant Quirze Safaja, un lloc tranquil i silenciós, en un nínxol on mai hi falta una flor o un petit homenatge d’algú a qui la poesia d’aquest gran poeta de la llengua catalana ha tocat molt pregonament, perquè en Màrius és un poeta íntimament proper.

Xavier Cateura i Valls

Desembre de 2016

Publicat a El 9 Nou, 30 de desembre de 2016