Josep Xifré, vigatà il·lustre, emprenedor d’una gran obra
Conferència llegida a la Sala
de la Columna de l’Ajuntament de Vic
17 de febrer de 2017
Bona tarda a tothom.
Sra. Carme Bover, regidora.
Dr. Romà Casanova, bisbe de Vic.
Father Mathew Vattamattam.
Pare Ricard Costa-Jussà.
Membres de la família claretiana.
 |
| Josep Xifré i Mussach |
Senyores i senyors.
Deixin que comenci reconeixent que jo no
sóc pas la persona més adient per parlar-los d’aquest vigatà il·lustre que és
el P. Josep Xifré i Mussach.
Però quan els benvolguts amics claretians
em van proposar fer un record d’ell avui i aquí, d’entrada vaig dubtar
d’acceptar la seva invitació, però després els vaig donar el meu acord per
l’honor que em feien de poder parlar d’aquest el seu cofundador i indispensable
col·laborador del P. Claret.
També ho faig per la confiança que m’han
fet i per l’estima que tinc pels claretians de Catalunya, als quals agraeixo
des d’aquí la seva invitació.
Sigui com sigui, ara estic aquí davant de
vostès, en aquesta Sala de la Columna i, la veritat, em sento una mica confús,
ja que parlar d’aquest il·lustre prohom davant de persones que en saben molt,
em fa sentir un xic incòmode.
Aquí mateix hi ha el P. Jaume Sidera que
no fa gaire ha publicat una extensíssima biografia del P. Xifré, ni més ni
menys que en tres grans volums!
És un goig, però, poder ser aquí i
participar en aquest acte.
La meva exposició parteix, com no pot ser
d’altra manera, de la visió que des de fora de la congregació claretiana tinc
de la figura de Xifré, i per tant de la seva obra.
Es tracta doncs del punt de vista d’un
laic que se sent identificat amb la tasca que fan els claretians d’avui, al
segle XXI.
És evident que aquí no és el lloc per a
fer una exposició pregona de la vida de Xifré, ni tampoc hi hauria prou temps
amb el que m’han donat per parlar-los, i això ho puc dir després de
capbussar-me en l’estudi dels trets de la seva vida, i sobretot en la història de la congregació
que ell va servir des que es va fundar, en un edifici no gaire lluny d’aquí,
fins a la seva mort.
Per tant intentaré fer una pinzellada del
que va ser la seva vida fins arribar a que se’l distingís com a fil il·lustre
de la ciutat de Vic.
He volgut subtitular aquesta exposició
sobre el P. Xifré, posant al costat del seu nom i del qualificatiu de vigatà
il·lustre, l’adjectiu d’emprenedor, ja que crec que si una cosa queda clara
quan s’ha llegit la seva vida, és que va ser un gran emprenedor.
El Diccionari de l’IEC defineix el mot
emprenedor com el qui: “no vacil·la en posar en execució els seus designis, que
no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves
empreses”.
També defineix emprendre com: “posar-se a
fer, començar una cosa especialment que suposa un esforç considerable, que
inclou dificultats, riscos, etc.”
Bé, doncs, començaré fent notar que en
aquesta Galeria de Vigatans Il·lustres hi ha col·locat un quadre amb la seva
imatge.
Aquest no és pas el primer homenatge que
l’ajuntament d’aquesta, la seva ciutat, ha volgut rendir-li.
El primer que se li va dedicar es va fer
l’1 de gener de 1924, amb motiu precisament de la col·locació del seu retrat,
pintat pel que aleshores era estudiant claretià, Isaac Retes, a aquesta galeria
d’il·lustres conciutadans.
El fill de Vic el P. Josep
Puigdessens, en va fer homenatge amb la
lectura de la seva biografia. L’acte havia estat promogut per un altre vigatà
il·lustre, el canonge Jaume Collell.
Homenatge que el consistori va voler
repetir el 1947 per tal de tornar a posar al lloc d’honor que li corresponia el
seu retrat, doncs durant la darrera guerra civil havia estat destruït.
 |
| Retrat que es troba a la Sala de Vigatans Il·lustres |
En aquella ocasió la conferència
s’encarregà al taradallenc P. Lluís Pujol.
Aquell nou retrat era obra del pintor vigatà Josep M. Selva i
Villaret, i és el que avui podem
contemplar.
S’ha de dir que l’any 1999, aquesta vegada
amb motiu del centenari de la seva mort, es va fer un senzill acte aquí mateix
que també va servir per “re-col·locar” de nou aquest quadre al seu lloc, doncs
l’havien despenjat, vés a saber per quin absurd motiu...
Enguany doncs, se li vol retre un nou
homenatge a aquest il·lustre vigatà que va ser Josep Xifré, i es fa amb motiu
del bicentenari del seu naixement, i quan ja en fa cent-seixanta-vuit anys de
la fundació de l’Institut Claretià, dins del qual ell hi va tenir un paper
fonamental per al seu creixement.
Una institució religiosa que segurament no
seria la que és avui sense l’esperit emprenedor i el bon fer del considerat
“segon fundador”, després del P. Claret.
_______________________
Si a Catalunya hi ha una terra que hagi
donat fruits a l’Església catòlica aquesta és sens dubte la Plana de Vic.
Aquí
hi han nascut homes i dones que l’han engrandit i han portat el seu missatge
arreu del món.
Aquí han fruitat congregacions religioses
prou conegudes, com també ho són els seus fundadors i fundadores, alguns
nascuts fora de la comarca, però que van haver d’arribar aquí, a aquest bisbat,
per posar els fonaments dels seus somnis i per fer-los realitat.
I ja saben que aquesta ciutat té fama de
ser la “ciutat dels sants”.
Si miréssim la Plana de Vic amb un dron d’aquests que últimament fan volar
per sobre dels nostres caps, podríem veure aquí i allà tot el territori tacat
de velles masies que han sobreviscut als temps rodejant l’antiga capital
d’Ausona.
Doncs en una d’aquestes petites masies,
una molt petita masoveria, és on va néixer qui seria un íntim col·laborador de
Claret.
La casa és coneguda com can Sibiu ―encara que anteriorment sembla que va tenir
altres noms― i es troba en l’antic camí Ral entre Vic, municipi al que pertany,
i el poble de Taradell, lloc conegut avui com el sector de l’Horta Vermella.
 |
| Can Sibiu |
Diuen que s’anomena Sibiu per una
llegenda, com n’hi ha tantes sobre les cases del nostre país, amb motius, noms o
malnoms, que vés a saber d’on vénen però que perduren en la tradició oral dels
pobles.
S’explica, no em resisteixo a explicar-ho,
que un dia l’home de can Sibiu va haver de marxar a treballar la terra d’una
altra casa i s’acomiadà de la seva muller dient-li: «T’encomano el porc, l’ase
i el noi si viu, i sinó, fes-lo enterrar, que jo ja el pagaré».
No
deixa de ser una curiosa explicació de l’origen del nom de la casa.
Un nom en tot cas, anterior a l’arribada
dels Xifré, segons que va investigar el P. Joan Sidera.
Bé, després d’aquest parèntesi per parlar
del nom popular de la casa, em remetré a un primer historiador de la
congregació claretiana i biògraf de Xifré que fa aquesta descripció de la
situació de la casa.
A ponent hi ha el mas Tolosa i una mica
més enllà la muntanya de Serra Xica.
A Migdia hi ha el mas Maravella, i des d’allà es pot veure el poble de Santa
Eugènia de Berga i més enllà el Montseny.
Amb aquesta explicació podem intuir quin
era l’entorn i el paisatge del nostre homenatjat quan era petit.
L’any 1923 es va col·locar una placa a la
façana de la casa, assenyalant que allà hi va néixer Josep Xifré i
Mussach.
Una placa de marbre que anys després va
desaparèixer i on demà està previst posar-ne una altra.
En aquell lloc els seus pares s’hi van
estar de 1808, en temps de la guerra del francès, fins el 1837 mentre el país
es trobava al mig de la primera carlinada.
Aquell mateix any la família es va
traslladar, com feien tants masovers, a una altra casa més gran, en aquest cas a
Serra Xica, que no era massa lluny de can Sibiu.
El pare va morir de tuberculosi aquell
mateix any, mentre el seu fill estava estudiant Teologia.
El 1841, trobem la família de Xifré vivint
al Mas Cortinas, situada també en aquell sector de terres de conreu prop de la
ciutat.
Més tard van anar a viure a Vespella, dins el terme municipal de Gurb.
Anys després es traslladaren de nou,
aquesta vegada al mas Pujol de Sant Bartomeu del Grau, on morí la mare als
noranta anys.
________________________
No es pot parlar de la biografia d’una
persona sense tenir present l’època que li va tocar viure.
Sense fer esment dels fets polítics,
socials i culturals i, en aquest cas, tampoc es pot deixar de tenir en compte
els esdeveniments que van afectar aquells anys l’Església al nostre país, no es
podria entendre la seva vida.
Per això al parlar de la trajectòria vital
i religiosa de l’home que esdevindrà peça fonamental per entendre el que avui
és i representa aquest institut missioner, s’ha de tenir en compte l’època en
què va viure Xifré, i al parlar de la seva vida també ho haurem de fer de la
del P. Claret, perquè resulta impossible parlar de Xifré sense fer-ho de
Claret.
Al dir això em refereixo a l’ambient polític
i social dels anys que van de 1835 a 1900, encara que podríem recular a l’any
1800 amb el que va significar la invasió francesa de la Península, i sobretot les
seves conseqüències en la vida i en les idees de les persones.
Però no pateixin, que no aniré tant
enrere.
A banda de bullangues i pronunciaments
militars, pensem en la proclamació de la Constitució liberal, “La Pepa”, i
l’enfrontament que va provocar entre liberals i conservadors.
L’arribada de Ferran VII, la d’Isabel II
al tro d’Espanya i el seu posterior destronament, la revolta de la Jamància, el
seguit d’enfrontaments civils polític-dinàstics, la revolució de 1854, la del
1868 també coneguda com La Gloriosa, fins l’arribada d’Alfons XII...
Però sobretot cal tenir en compte, al mig
d’aquest batibull de lluites, les dues concepcions ideològiques enfrontades per
predominar en la societat espanyola.
Ja saben vostès que aquest país nostre és
una terra que ha hagut de patir diverses guerres mal anomenades civils cada dos
per tres.
Tres carlinades i la darrera guerra de
1936-39.
Tot plegat anys de persecucions, mort, fam
i misèries de tot tipus, econòmiques, físiques i morals.
A més de la prohibició d’actes religiosos,
expulsió de les ordres conventuals, desamortització dels béns eclesiàstics,
etc.
No es tractava pas de fer aquí un repàs
dels fets històrics, dels enfrontaments civils i la convulsió social d’aquella
llarga sèrie d’anys, però sí de recordar-los perquè ens poden servir per
entendre com al mig d’aquells anys agitats, uns homes s’esforçaven com podien
per difondre i mantenir viu el missatge de l’Evangeli.
_______________________
Josep Xifré va néixer doncs a Vic el 19 de
febrer de 1817, per tant demà passat es compliran els dos-cents anys del
naixement del quart fill del matrimoni de Josep Xifré i Serra, natural de Sant
Martí de Riudeperes, avui dins el terme de Calldetenes, i de Teresa Mussach i
Vinyets, de Malla, casats feia dotze
anys a la nostra catedral, i que a banda d’en Josep van concebre sis fills més.
El petit Josep va ser batejat a la
catedral amb els noms de Josep, Joan i Pere, noms aquests darrers, junt amb el
cognom matern, que utilitzarà en la seva correspondència quan s’hagi de
refugiar a França i escrigui als seus germans missioners.
Diferents testimonis d’aquell temps diuen
que els seus pares eren pregonament religiosos, pobres, i com a tals, senzills,
que amb prou feines podien tirar endavant aquella família nombrosa.
Més o menys com la majoria de la gent del
camp d’Osona d’aleshores.
 |
| Nova placa col·locada a la façana de can Sibiu, el 18 de febrer de 2017 |
En aquella llar en Josep va saber des del
primer dia el què era viure amb poc, ajudar en les feines de casa i de la
terra, i aprendre els manaments i la conducta d’un bon cristià.
Les primeres lletres i números sembla que
les va aprendre en alguna de les escoles gratuïtes de Vic.
O sia que cada dia havia d’anar de casa
que, recordem-ho, era a les afores, fins al centre de la ciutat.
Ben aviat però va demanar al seu pare
poder estudiar de veritat, però ja sabem que les feines del camp necessiten
totes les mans d’una casa i no poden esperar, i si el pare, com és el cas,
havia d’anar a treballar a altres masies per treure’s un jornal, més que més.
Però el noi va insistir, i al final,
gràcies a la intercessió de la mare, va aconseguir el permís patern.
Expliquen els seus biògrafs que anava a
l’escola, possiblement una de primària que hi havia al seminari, portant una
olla per anar a buscar el farro, aquella sopa de blat de moro i parracs, que el
bisbat repartia als pobres, i que sovint compartia amb els de casa.
Aquest em sembla l’exemple més clar de la
pobresa d’aquella llar.
________________________
Als dotze anys el futur missioner va entrar al Seminari de
Vic, aquell que hi havia al carrer de
Sant Just i que havia albergat més de mil estudiants.
No cal repetir aquí la fama i el renom tan
important que va tenir aquest seminari dins i fora de l’Església.
Per aquelles parets passaren els homes que
fundarien el Círcol literari i l'Esbart
de Vic, i fou també un espai on es van
formar joves que arribarien a tenir un paper cabdal en la societat vigatana i
catalana dins la història, la cultura i la llengua del nostre poble.
 |
| Antic Seminari de Vic |
Allà també hi va estudiar Claret, que hi
va entrar quan tenia vint-i-dos anys.
Xifré com la majoria d’estudiants del
seminari era alumne extern.
Allà va estudiar llatí, retòrica,
filosofia i els primers cursos de teologia.
Als estius exercia d’allò que en deien
“senyor mestre” a una casa de pagès, com feien alguns seminaristes en temps de
vacances, una època en la que també s’havia d’ajudar a les feines de casa dels
pares.
Xifré ensenyava a la canalla del mas Pla
de la Sala, de Gurb.
Anaven passant els anys i ell anava
avançant els cursos, fins que el 1835 els va d’haver de continuar a casa, doncs
degut a la guerra el seminari va ser ocupat per l’exèrcit.
Aquí començava a saber què era ser
perseguit per causa de la religió.
Tenia divuit anys.
_______________________
Mentre estava estudiant al seminari,
doncs, va començar la Primera Guerra Carlina
o Guerra dels Set Anys.
Aquesta guerra, com és sabut, va portar
les persecucions religioses, la fi de la vida monàstica i la desamortització
dels béns de la Església.
A Barcelona grups d’homes van començar a
cremar els convents que anaven trobant al seu pas.
Allò es va conèixer com la primera
bullanga, i és que en aquest país, com molt bé saben vostès, les revoltes
sempre comencen cremant esglésies i convents.
Aquells anys d’integrisme on la fe i la
política en mala hora es van ajuntar, quan es creia que per ser catòlic s’havia
de ser carlí, el jove Xifré va ser temptat d’allistar-se a les files dels que
cridaven allò de “Visca Carles, Visca la Religió” al que alguns afegien “i la
Inquisició”, doncs simpatitzava, com no podia ser d’altra manera, amb la causa
de don Carles i l’aniquilament del liberalisme que atacava els fidels.
Tot plegat, al llarg dels anys següents,
allò portaria a la divisió dels catòlics.
Bo i estar d’acord amb la ideologia dels
que defensaven ―a la Plana potser més que altre lloc, la tradició i sobretot la
defensa de la religió catòlica― ell va optar per seguir el camí que s’havia
marcat, o sigui, la crida de Déu.
Molts companys seus que van prendre les
armes van acabar abandonant el seminari.
S’ha de tenir en compte que Xifré va
néixer, com he explicat, dins una societat com la vigatana tan influïda per les
corrents del carlisme, un ambient conservador i eminentment catòlic, unes idees
que han sobreviscut, amb més o menys sort, al llarg dels segles.
No va ser però fins a la publicació de
l’encíclica de Lleó XIII, Cum multa, que els catòlics no van escoltar, de veu més
que autoritzada, que en tots els partits polítics hi poden haver bons
catòlics.
Va ser aleshores quan Xifré va saber
veure, i així ho va deixar escrit, que els religiosos i sacerdots no havien
d’entrar en les qüestions o lluites polítiques, ja que això eren coses dels que
vivien en el segle, com es deia abans, i que cap opció política pot
identificar-se amb la causa de la religió.
Qüestió aquesta que hauria de valdre per a
totes les èpoques.
Abans de complir els vint-i-quatre anys,
se li va donar permís per a ser ordenat, malgrat no tenir l’edat establerta per
a ser-ho i no haver acabat encara els estudis de teologia moral.
Però el Govern d’Espanya prohibí que els
bisbes conferissin les ordres sacerdotals als futurs mossens.
_______________________
Aquell va ser el primer entrebanc de molts
que en tindria al llarg de la seva vida religiosa.
Per tant, si volia ser ordenat havia de
marxar d’Espanya.
Aconsellat pels seus superiors, decidí
anar cap a Roma, com ja abans havia hagut de fer Claret.
Degut a la situació econòmica de la
família, va ser l’amo de Serra Xica, on
en aquell moment residia la seva família, qui va pagar i signar el patrimoni
d’ordenació davant de notari.
Aquest propietari era Llucià Cortinas, un
guanter que vivia a la Plaça Reial d’aquesta ciutat.
Amb vuitanta pessetes a la butxaca, que
li havia deixat un company, va marxar a peu, almenys fins a la frontera
francesa, amb dos seminaristes més.
Un cop a la Ciutat Eterna, es van
instal·lar al convent de sant Basili on
es veu que hi havia altres joves que esperaven ordenar-se.
Aquell jove novici que era aleshores Xifré, va
passar moltes privacions, i sort en va tenir, altra vegada, de l’ajuda
econòmica que li va fer un company, que era de Sant Pere de Torelló.
A Roma s’hi va estar uns quatre mesos
dedicant-se als estudis, fent exercicis espirituals amb els pares Paüls i
preparant-se per rebre les ordres.
No costa gaire pensar que va ser just allà
on Xifré deuria conèixer la persona que seria més important en la seva vida, Anton
M. Claret, quan aquest feia una visita als joves novicis catalans al convent de
Sant Basili.
Finalment el diumenge 16 de febrer de
1840, en l’església de la Companyia de Jesús de Roma, Xifré va ser ordenat
prevere.
Uns dies després, vestit de paisà tal com
havia hagut de sortir de Catalunya, va emprendre viatge de tornada cap a Vic,
on hi arribà uns mesos abans que Claret.
Un cop a la seva ciutat el primer que va
fer va ser anar a casa del sastre de la Guixa perquè li confeccionés una
sotana, i també en aquesta ocasió el va haver d’ajudar el seu amic de Sant Pere
de Torelló, tal era la pobresa del nostre home il·lustre.
I finalment a la ciutat que el va veure
néixer va poder celebrar la primera missa acompanyat de la mare i dels germans.
Era el dia de sant Josep.
Recordem
però que encara havia de continuar els seus estudis de teologia moral, tasca
aquesta a la que es dedicà en els anys següents.
_______________________
 |
| Església de Prats de Lluçanès |
Prats havia patit com pocs pobles els
estralls de la guerra, la primera carlinada, que duraria set anys, i la
situació que es va trobar va ser bastant complicada, entre altres coses perquè
degut a l’estat de la rectoria, rector i vicari van haver d’anar a viure a la
casa Bujons, al carrer de la Presó, situada uns metres més enllà en el mateix
carrer.
Doncs «L’any 1837 en Benet Tristany [capitost carlí] manà aterrar el campanar de
la parroquial, que s’havia convertit en el punt neuràlgic de la fortificació i
de la resistència pradenca. (...) Per acabar-ho de reblar, diguem també que la
destrucció fou tan gran a la rectoria, que fins deu anys més tard, el 1847, no
quedà novament habitable.»
Allà, en aquestes circumstàncies, el nou
mossèn va assumir les feines pròpies de la parròquia.
Cada dia es llevava a les quatre del matí,
costum que mantindria al llarg de la seva vida, feia una hora de meditació,
celebrava missa, confessava, batejava, etc., sense oblidar la seva vocació de
predicador que feia pels pobles de l’entorn.
Com apunta Puigdessens, amb una frase que
trobo molt encertada, Xifré a Prats estava “dedicat als exercicis d’atletisme
espiritual”.
Però vet aquí que el setembre de 1846
començà la Segona Guerra Carlina o
Guerra dels Matiners.
El poble de Prats de nou es va veure
immers en les lluites.
Degut a les pressions dels sectors
liberals de la vila, que li posaven traves a la seva tasca evangelitzadora, va
sol·licitar el trasllat de parròquia, concedint-se-li un lloc a Sant Quirze de
Besora.
En aquest nou destí parroquial, on s’hi va
estar uns dos anys i mig, va aprofitar el temps que li deixava la feina
d’atenció als feligresos per aprofundir en l’estudi de la Suma Teològica de
sant Tomàs d’Aquino.
Al cap d’uns anys de ser a Sant Quirze, li
van oferir una parròquia més importat, però ell va respondre al·ludint a la
seva pobresa econòmica que li privava de bastir com caldria una rectoria.
L’any 1847, Claret va anar a predicar a
Sant Quirze de Besora.
Ja he dit que al parlar de Xifré sovint
apareix la figura de Claret, doncs un i altre són com dos camins paral·lels.
Van trobar-se de nou aquells que s’havien
conegut feia uns anys a Roma? Penso que sí, no és pas estrany imaginar-ho.
Temps més tard va ser el bisbe Llucià
Casadevall qui parlà a Claret de mossèn Xifré, destacant-ne el seu esperit i
fervor religiós així com de les seves qualitats personals, a més del desig del
jove capellà de ser missioner.
El P. Claret, que així ja l’anomenava la gent
dels pobles per on anava a predicar, sembla que li escriví una carta
proposant-li entrar a formar part d’aquell reduït nombre de preveres animats a
crear una “gran obra” missionera. I el
bisbe li autoritzà.
________________________
I arribem al dia 16 de juliol de 1849,
festa de la Mare de Déu del Carme, una data històrica per a tota la família
claretiana.
Aquell va ser el dia que es van pronunciar
aquelles paraules: «Avui comença una gran obra», unes paraules que avui encara
ressonen.
Aquesta “gran obra” no era sinó la fundació
de la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria.
I
el lloc on es van pronunciar va ser al Seminari de Vic on s’havien reunit, a
les tres de la tarda, amb el P. Claret, els osonencs Josep Xifré, Esteve Sala,
Domènec Fàbregas, Manel Vilaró i el
manresà Jaume Clotet.
No tenien casa, ni mitjans econòmics, però
eren joves i estaven decidits a tirar endavant el missatge de la joia de
l’Evangeli amb les disposicions que Claret els va difondre, animant-los a
superar les dificultats que la tasca i els temps els hi posés al davant.
I ja veuen vostès com allò que va començar
a Vic a meitat del segle XIX, s’ha estès per tot el món, i aquí avui en tenim
una prova.
El govern de Madrid va cedir al bisbe de
Vic el convent de la Mercè, que durant la desamortització no havia estat venut,
i allà s’establiria la congregació Cormariana.
L’antic convent de la Mercè, que després
de la requisa que va fer el Govern de torn havia estat presó i jutjat
municipal, esdevindria la casa mare de la nova congregació i lloc d’acollida
dels joves futurs missioners.
El seminari de Vic, doncs, havia sigut el
seu bressol.
Però allò que, “l’home proposa, però Déu
disposa”, es va fer realitat de nou.
El 4 d’agost del mateix any de la
fundació, Claret va ser cridat a palau, on el bisbe Casadevall li va comunicar
que havia estat nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, honor que primer
rebutjà, doncs calia assentar ben bé els fonaments de la nova congregació i els
de la Llibreria Religiosa acabada de fundar, encara que després, per l’obediència
deguda, el 6 d’octubre seria consagrat a la nostra catedral, i el 28 de
desembre de 1850 sortia de Barcelona per embarcar cap a la seva
arxidiòcesi.
Claret personalment i des del primer dia de
la fundació havia treballat per fer realitat una casa d’exercicis.
Al maig d’aquell mateix any emprenia la
reforma d’una part del convent per fer-hi noves habitacions per als exercitants
amb l’ajuda de donatius que va aconseguir.
Aquests ocupaven doncs una de les ales de
l’edifici de la Mercè que amb el pas del temps quedà petita, fins que en època
del generalat de Xifré es va construir, a l’hort del convent, un edifici
dedicat a casa d’exercicis.
De totes maneres, com escriu el biògraf de
Xifré, el P. Jaume Sidera, “Sabem molt poc de la vida de la primera comunitat
vigatana”.
Per desgràcia molta documentació que
podria aportar aquest coneixement es va perdre, sobretot en la crema i destrucció
de la Mercè durant la revolució de 1936.
I Vic també va perdre un tros de la seva
pròpia història.
_______________________
I de nou un altre daltabaix a causa d’un
nou enfrontament civil, la revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa o La
Setembrina.
Va ser aquell any que a la casa de la
Selva del Camp, moria assassinat el tonenc Francesc Crusats i Franch sent el primer
màrtir claretià.
Mentrestant, Xifré s’esforçava per
mantenir la congregació viva malgrat les persecucions i amenaces de mort.
Amagant-se primer a Sentfores, a la
rectoria de Muntanyola o a la de Gurb.
A vegades apareixia per Vic o travessava a
peu els Pirineus per passar a França com i quan podia, i enviant cartes als
missioners de l’interior que signava, com he apuntat al principi, amb el seu
segon o tercer nom i el cognom matern.
El 1869, quan els missioners vivien
exiliats a Prada, se’ls va oferir la possibilitat d’obrir una casa a Alger, per
atendre espiritualment als residents valencians i mallorquins en la seva pròpia
llengua.
Anys
més tard, es van tornar a escoltar els crits de “Déu, Pàtria i Rei”, havia
començat la tercera carlinada.
Les tropes comandades per en Rafael
Tristany, van entrar a Vic on s’enfrontaren amb els liberals que eren dins la
ciutat.
Aquesta era la situació d’aquells moments
que es vivia a la capital d’Osona, sent ocupada per uns o altres.
I aquells dies precisament, Xifré es trobava
a Vic.
Arran de tots aquests fets la congregació
havia quedat suspesa i els seus membres dispersos.
La Mercè es va fer servir com a caserna
per als bombers i per situar-hi un Ateneu popular i també serví per a caserna
de la milícia.
Començava una altra persecució
antireligiosa.
El nostre P. Xifré va haver d’anar a la
casa que la congregació havia obert a Prada de Conflent, on també s’hi hagué de
refugiar el bisbe Claret, encara que més tard el Fundador a causa de la
persecució va haver marxar cap el monestir de Fontfreda, on va morir.
L’any següent la congregació va comprar un
antic convent dels franciscans a Tuïr, a
la comarca del Rosselló, on va obrir un seminari, que era prop del monestir de
Fontfreda on ja hi havia enterrat el P. Claret.
Allà es van traslladar els membres de la
comunitat de Prada, quan aquesta es va clausurar, i on a partir d’aleshores
s’hi instal·là el govern general.
Al cap de nou anys però, es va haver
d’abandonar la casa de Tuïr, ja que els seus habitants van ser expulsats per
les noves disposicions anticlericals, aquest cop del Govern francès, passant
tots a residir a la casa de Gràcia, a Barcelona.
El 20 de novembre de 1875 s’anunciava la
fi de la guerra.
I de nou arribà l’hora de les
reclamacions. La història es tornava a repetir. Es va haver d’exigir el retorn
del convent de la Mercè. Ara començava un llarg i feixuc plet contra
l’Ajuntament de Vic.
Un contenciós endegat per tal de recuperar
aquell espai de l’ala nord de l’edifici que en deien “l’Ala del dibuix”,
aquella part de la casa que el consistori s’havia arrogat durant la revolució,
on hi va obrir un espai retolat com “Escoles de la Ciutat” i que es negava a
retornar, així com la pretensió d’ocupar altres espais de la casa, propietat
del bisbat i que havia estat cedit als claretians.
La reclamació d’aquell espai de “l’ala del
dibuix” durà deu anys, fins que l’ajuntament, per mitjà del delegat del Govern
Civil, va lliurar les claus de l’edifici.
Deu anys de maldecaps per Xifré que va
haver de lluitar de valent, en mig d’anys de baralles polítiques tant al Govern
de Madrid com al municipal de Vic, per recuperar el que legalment pertanyia a
la congregació.
Ell deia que quan hi ha pel mig la
justícia i la veritat, “el silenci és un crim i la defensa una obligació”.
Després d’aquella important tempesta
política, social i religiosa va arribar la calma.
Xifré aconseguí recuperar també les cases
de la Península que havien estat tancades, i va encetar un altre període de
noves fundacions.
I quan menys s’ho esperava, el Govern de
Madrid li va proposar obrir alguna nova casa a la Guinea. La llavor
s’escampava.
________________________
Isaac Retes, l’autor del quadre primitiu
de la Galeria d’Il·lustres d’aquesta ciutat, després de pintar diverses vegades
el seu retrat, el veu com: «Un vertader gegant d’acer. Alt, molt alt, una mica
encorbat, eixut de carns i de cara morena, ulls vius i penetrants, nas
aguilenc, dominador, boca arquejada i no petita, celles poblades i front
elevat, com potent façana d’un gran talent. Nota genuïna i característica va
ésser el no tenir ni una sola línia o traça horitzontal».
També Fortià Solà en fa una altra
semblança, que versifica, i ens diu:
«Un sol cop
us viu en vida, i mai més us he oblidat, / que la vostra fesomia dins el pit se
m’ha estampat: / éreu alt, eixut de cara i d’un continent auster, / com el
caire de les roques d’algun espadat guiller. / I acalats dúieu els ulls;
aquells ulls llampeguejants, / que traïen, sens pensar-ho, l’amplitud de
vostres plans».
Bo i aquestes descripció del seu físic no
és menys cert que sovint patia xacres, potser perquè s’exigia massa a si mateix
i coneixem que no feia gaire cas al que li deien els metges.
Com aquell de Cervera que li va dir, “si
vostè no afluixa i no es retira a descansar, no viurà ni sis mesos”. Quaranta
anys més tard ho recordava i li comentava a un estudiant: “No hi ha que fer cas
de tot el que diuen els metges. El de Cervera ja és mort i jo encara sóc viu”
No es preocupava de la seva salut malgrat
que massa sovint el cos li passava factura pels esforços fets.
Diversos escrits que parlen de la vida i
el caràcter de Xifré, el defineixen com un home disciplinat, que també exigia
aquesta qualitat als demés, que tenia en molt l’obediència, i com totes
aquestes virtuts contrastaven amb la seva generositat i humilitat.
Un missioner escrivia que a la congregació
l’havien tingut com: «Home “aspre i dur” ple d’autoritat, d’energia, d’empreses
missioneres agosarades i d’una inflexible seguretat en les decisions. I hem
oblidat el cor generós, ple d’afecte que bategava dins un posat ferreny que
unes fotografies no gaire afortunades ens han transmès».
I el Puigdessens deixà escrit que Xifré
«era d’aquells homes que saben el que volen i ho volen absolutament sense
comptar els obstacles ni els sacrificis...
Els homes forts, igual que la torrentada, si no troben córrec ells
mateixos se’l fan...». Afegint, amb la seva capacitat d’anàlisi psicològica,
que: «en cadascun de nosaltres hi ha un poema i una història, sovint ben
diferents i distanciats: Allò que somiem i volem ser, i allò que som i assolim
en realitat».
I continua: «el P. Xifré va tenir la
suprema satisfacció de veure el seu poema primaveral convertit en història
perquè va posar al servei de l’ideal una força de voluntat i un esperit de sacrifici
dignes d’un heroi...»
Aquest “home fort” que havia vist
realitzat el seu antic somni de predicar l’evangeli al món, seria elegit
Superior General l’1 de maig de 1858.
A partir d’aquell dia exercí una
responsabilitat a la qual dedicaria quaranta-dos anys de la seva vida. Seria
reelegit general en els tres capítols generals següents.
Al ser escollit per primera vegada, el P.
Claret li fa unes recomanacions pel bon govern: «Me n’alegro molt que el
nomenament hagi caigut en Vostè. Ja m’ho esperava i confio que així ho ha
disposat la divina Providència per a bé de la Congregació. No dubto que V. se
servirà d’aquell lluc i prudència santa que ha de tenir un superior per dirigir
i governar bé una Comunitat fent que sempre progressi en santedat i lletres
caminant sempre al capdavant amb el bon exemple, fent més que no pas manant. És
veritat que la nostra Congregació és petiteta, però tant li fa; val més que
siguem pocs, ben units i fervorosos, que molts i malavinguts. Amb el temps ja
creixerà».
I tant que va créixer!
_______________________
Després de llegir els diversos escrits,
d’èpoques diferents, sobre la trajectòria vital i apostòlica de Xifré, diria
que si alguna paraula el defineix com a home és la d’ésser pràctic, de ser un
dirigent i un gran organitzador, que sabia la feina que havia de fer, per a la
qual no escatimava esforços i per a la qual havia estat escollit, primer pel
Fundador, i més tard pels seus germans de religió.
Un home que no dubtà en escometre el repte
que des de ben jove es plantejà, malgrat viure en una època prou difícil com
hem vist, ja que tenia un gran caràcter i era home d’una sola idea, que ho
sacrificava tot, per complir la seva missió, a la que segons ell mateix
explica, l’havia cridat Déu.
Ja abans de ser nomenat general les seves
dots de director es manifestaven, com en aquella ocasió en què va aconsellar al
P. Sala, que en aquell moment era el superior general, que deixés la direcció
de les monges vedrunes perquè allò li restava massa temps per atendre la congregació
i que això era molt més important.
O també quan Sala, que
estava proposat per succeir a Claret
en l’arquebisbat de Cuba, li va comentar que volia emportar-se amb ell tres o
quatre missioners, que aleshores formaven part del grup inicial de la congregació
acabada de fundar, i Xifré li digué, com qui no diu res: “Està bé, si vostè vol
acabar amb la Congregació, ho pot fer”.
Xifré va ser qui proposar, o imposar, al
P. Claret que escrivís la seva pròpia biografia. Aquella Autobiografia,
que és un llibre de capçalera fonamental tant per als membres de l’Institut
Claretià com per a tota persona que s’acosti o vulgui viure el seu carisma.
Una vegada, un prelat li va oferir un
càrrec que li hagués permès tenir més seguretat i estabilitat econòmica, però
ell li va contestar: «Ni em vaig ordenar sacerdot per ocupar dignitats o
càrrecs honorífics, ni per passar la vida còmodament, i molt més des que vaig
començar la carrera de Missioner. Sempre he cregut que no em faltarà un racó
d’hospital per morir, i si fins i tot si això em manqués, també li va faltar a
Jesucrist».
Va haver de viure, ho hem vist, guerres,
revolucions, persecucions, malalties, pobresa, privacions de tota mena, superat
tot sempre pel seu esperit de sacrifici i la ferma voluntat de continuar la
seva missió de fer créixer la congregació.
Va tenir enemics exteriors, que el
calumniaven i endegaven campanyes en contra seva i contra la congregació. I com
que “errare humanum est” també ell, a vegades es va equivocar en l’exercici del
càrrec, i això va fer que a dins la seva pròpia casa, els “antixifrerians”, com
els anomena Sidera, li amarguessin prou l’existència dels darrers anys,
acusant-lo “d’autoritarisme i de governar sol, sense províncies ni
provincials”.
Però com es pot veure en les cròniques
sobre la història d’aquesta congregació, a la balança va pesar més el plat dels
encerts de les seves decisions que no pas el dels desencerts, i bona prova en
són els resultats obtinguts.
Hem de tenir en compte que quan Xifré va
accedir al generalat només eren una dotzena d’homes i una casa, la de Vic.
Quan
va morir va deixar una congregació que havia crescut fins a tenir un total de mil set-cents vuitanta-dos
homes i seixanta-una cases, a Espanya, Itàlia, Portugal,
Guinea Equatorial, Xile, Mèxic i Brasil.
Segurament un dels temes més importants
que va tractar i que finalment va saber resoldre, va ser la separació de
províncies, quedant articulada la congregació en dues, la de Catalunya i la de
Castella.
Els reunits en aquest Capítol General de
1885, van voler que constés en l’acte el reconeixement a la ingent obra feta i
l’adhesió i estima a qui l’havia endegat i consolidat, segurament per tancar
l’episodi que he esmentat sobre els crítics a la seva gestió.
Referent als viatges que va fer Xifré, les
cròniques diuen que: «La dècada dels 90 comença amb un impressionant periple
per Mèxic i Xile, passant per Puerto Rico, Nova Orleans, Guatemala, Hondures,
Costa Rica i Panamà. Que va acabar el viatge primer a la gropa d’un cavall i
després en tren a través dels Andes fins a Buenos Aires». Pensem que ja havia complert setanta-cinc
anys.
De 1871 a 1892 va fer set viatges a
Amèrica, que va recórrer de punta a punta tres vegades. Va viatjar a Cuba i a
Puerto Rico. També realitzà quatre viatges a la que abans era la Guinea
Espanyola, a banda del viatges fets a les Canàries i no cal dir les
sovintejades visites que va fer a les diverses cases de la Península.
_______________________
«T’he estimat tant com he pogut, fins a la
fi, i no t’oblidaré en tota l’eternitat. He viscut exclusivament per a Tu».
Paraules que Xifré va deixar escrites al final de la seva vida.
 |
| Universitat de Cervera |
El 3 de novembre de 1899 al migdia, moria,
als 82 anys a la casa de Cervera, aquest home de Déu, gran missioner, que és
considerat segon fundador i que va ser el tercer superior general dels Fills
del Cor de Maria.
Es podria dir que fins a la seva mort, la
congregació i Xifré han caminat tant aparellats que pràcticament parlar de
Xifré és parlar de la congregació mateixa.
El juny de 1917, amb motiu del centenari
del seu naixement, la nostra ciutat el va homenatjar amb una vetllada
literària-musical, on Jaume Collell va proposar que el seu cos fos traslladat a
la seva ciutat nadiua, al costat del de Claret, doncs al traspassar havia estat
enterrat al cementiri de la capital de la Segarra.
Van haver de passar molts anys perquè
aquella proposta es fes realitat, ja que no va ser fins el 6 de novembre de
1999 que es portaren a Vic, on des d’aleshores reposen a la cripta de
l’església de la Mercè, ben a prop del seu estimat Fundador.
Tan sols dos dies després de la seva mort
es va començar a fer unes anotacions biogràfiques que, entre d’altres coses,
deien profèticament: «Abans de mig segle, la figura històrica del P. Xifré
s’haurà engrandit immensament dins la Congregació i fora d’ella».
Malgrat això, va haver de passar molt
temps perquè la vida, i sobretot la seva feina fos valorada pels seus mateixos
germans missioners.
_______________________
 |
| Biografia escrita per Jaume Sidera |
Segurament la gran figura de Claret massa
sovint ha amagat la de Xifré, i la gran tasca que va fer pel creixement i
consolidació d’aquesta congregació.
No es pot parlar d’aquests missioners
sense tenir en compte el gran paper que ha tingut en la difusió escrita de
l’ideal cristià en tots els seus vessants.
El P. Claret va ser el gran publicista del
missatge de Jesús, que a més de les seves innumerables predicacions populars
per tota la geografia catalana, ens va deixar una gran quantitat d’escrits.
Ja en vida seva es van editar uns deu
milions d’exemplars, entre llibres i fullets, etc., contribuint així també a la
difusió de la Paraula expressada en català, la llengua del poble, tal com feia
en les prèdiques, ajudant, com diu el P. Sidera, a que “el poble prengués
consciència de les seves arrels culturals”.
Recordem també com el nostre bisbe Torras
i Bages va proclamar la necessitat que s’utilitzés el català en la difusió de la
doctrina cristiana.
El mateix bisbe que va escriure: «...
aquests Missioners en la forma exterior, en el tracte, en les seves maneres,
conserven perfectament l’aire del país, la seva manera d’ésser és la general
del nostre poble cristià».
En un temps on les Humanitats han quedat
bandejades de la formació integral de les persones, ara que la crisi de valors
ens ofega i el laïcisme intenta envair-ho tot, és més necessari que mai la
tasca que fan els claretians en el sector editorial, visual i digital.
I aquí vull fer una especial menció als
Claretians de Catalunya per la seva difusió de continguts en la nostra llengua,
massa sovint menystinguda en altres àmbits culturals.
Penso que un dels grans actius d’aquesta congregació
és la creació de l’Editorial Claret, que, com ells mateixos expliquen: «té com
a missió promoure el desvetllament, la iniciació, la formació i la transmissió
de la fe cristiana, i en general de valors humanitzadors, a través de l’edició,
venda i distribució de llibres i materials audiovisuals».
Segurament és la més important en aquest
segment de la cultura.
__________________
Portem uns anys de canvis en el món i dins
l’Església, que vol ser el reflex d’una societat que ha canviat d’uns anys ençà
d’una manera que m’atreviria a dir que ha estat vertiginosa. “Un món que
necessita l’alegria de l’Evangeli que li ompli la vida de sentit i
d’esperança”.
Deia el P. Puigdessens que la vida
religiosa és un exercici continuat de idealisme, perquè és una elevació de l’ànima.
Crec que aquesta congregació, que va començar els seus dies amb l’idealisme de
sis persones, ha aconseguit al llarg dels anys i de patir no pocs entrebancs,
la finalitat per a la qual fou fundada gràcies al seu carisma. Ells són “testimonis
de joia i d’esperança”.
El Papa Francesc, que ha escrit aquella
exhortació apostòlica de La joia de l’Evangeli,
ha empès a l’Església a sortir dels recintes tancats. Bona notícia!
Es tracta, doncs, de sortir cap enfora,
cap allò que s’ha n’ha dit “perifèries humanes”. Un repte que aquesta
congregació missionera està portant a terme.
Acabo, i ho faig regraciant una vegada més
la confiança i l’honor que m’ha fet la família claretiana per tal de poder
participar en aquest homenatge al P. Xifré, que també ho és a la tasca que
estan fent, tant d’acompanyament espiritual com d’ajuda material arreu, avui
que vivim en societats cada vegada més plurals, complexes, i sobretot
multiculturals i plurireligioses.
M’agradaria destacar, ja que som a Vic, el
treball i el suport que avui, des d’aquell antic convent de la Mercè donen als
nouvinguts, a aquests immigrants que arriben a casa nostra amb l’esperança
d’aconseguir una vida més plena i més digna.
Aquesta ha estat la meva humil aportació,
el meu granet de sorra, a aquests actes que es celebraran al llarg d’aquest
any, amb motiu dels dos-cents anys del naixement d’aquest vigatà il·lustre, i
que serviran, no tant sols per parlar de la seva vida, sinó també de la seva
obra, una obra que va néixer i créixer des d’aquesta ciutat.
Voldria acabar amb aquestes paraules
dites per una persona que coneix com pocs la història dels Missioners de
l’Immaculat Cor de Maria, el P. Jaume Sidera, que quan li van preguntar què
seria la Congregació Claretiana avui dia sense la figura del P. Xifré, va
respondre ras i curt: “senzillament, no seria”.
Moltes gràcies.
Aquesta conferència està traduïda al castellà i publicada a Studia Claretiana, volum XXXII, Roma, 2017.
Traducción castellana:
Enllaç/Enlace:
Traducción castellana:
Enllaç/Enlace:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada