Aquell tren abandonat a Vic (I)

Aquell tren abandonat a Vic (I)

Era finals de gener de 1939. Les tropes sollevades comandades per García Valiño, eren molt a prop de Vic.

A l’estació, un grup molt nombrós de gent, dones, criatures, refugiats d’altres indrets de la Península, omplien l’andana on hi havia un tren abandonat en una de les vies. Entre aquests, alguns homes uniformats i altres persones compromeses amb el Front Popular.

Tota aquella munió de gent volia fugir de la ciutat per anar cap a Puigcerdà, o el més a prop possible de la frontera amb l’esperança d’arribar a França i així veure’s salvats de l’exèrcit franquista que deien que s’acostava per la banda del Lluçanès.

Estaven desesperats. Dins del seu cap encara ressonaven les explosions dels darrers bombardejos de l’aviació italiana sobre la ciutat. De l’últim feia pocs dies i tothom en recordava els morts provocats.

El tren està aturat a la via però no hi ha cap maquinista per fer-lo anar. Allà on sigui, però prou lluny pel que temen que pugui passar si no marxen aviat de Vic. Saben prou bé el que els espera en cas de ser apressats, ja han tingut prou notícies durant els mesos de guerra de la repressió d’aquells que “alliberen” els pobles i les ciutats “roges”, especialment de la violència de les forces mores i de la legió, que solen ser les primeres en entrar a les poblacions conquerides.

La sala d’espera és un caos. La gent discuteix sobre la conveniència de fer una cosa o una altra. Alguns, cansats d’esperar, pensen que com que no han fet cap mal, el millor potser seria tornar cap a casa o cap allà on estaven refugiats. D’altres no defalleixen i busquen alternatives al davant d’un tren que no dóna senyals de moure’s. N’hi ha que busquen un camió, un cotxe, un carro, el que sigui per allunyar-se més aviat d’aquella ciutat. Unes dones no troben la criatura, perduda enmig de la gentada. La majoria criden desesperats suplicant que algú posi en marxa aquell tren i poder marxar de pressa nord enllà.

Un home que arriba esbufegant explica que els feixistes ja són a dalt del turó de Sant Sebastià, i que s’escolten trets... Un altre el fa callar perquè ha vingut de la Guixa i allà no s’han sentit trets de tant a prop, però soroll de canons llunyans, sí. Tampoc han vist cap soldat dels “nacionals”. Però malgrat el desmentit, els nervis i l’angoixa creixen a cada minut que passa, perquè són conscients que la victòria de l’exèrcit sollevat ja és inevitable.

Finalment un home, en veure la desesperació general, sobretot a les cares de les dones amb criatures, pren una decisió. S’enfila sobre un munt de caixes, demana calma i una mica de silenci a tothom, i cridant a cor què vols, diu que encara que ell no és maquinista de trens, sap com fer-los funcionar, i que amb l’ajuda dels seus cunyats miraran de portar-los el més a prop de la frontera que es pugui arribar. Els que són de Vic coneixen aquell home de veure’l per l’estació, és en Luis, un ferroviari aragonès que fa temps que treballa al moll de descàrrega de mercaderies i que viu al barri de l’estació amb la seva família.

Quasi no l’han deixat acabar de dir el que volia, que tothom ha començat a envair les vies i s’han enfilat al tren. Crits, empentes, paquets per terra... Al cap d’una estona, molt llarga pels que ja eren dins dels vagons, en Luis fa sonar el xiulet de la locomotora i la posa en marxa ajudat per l’Artur i en Ramon, dos dels seus cunyats, el tercer, en Josep, es queda a la ciutat. Per fi el tren surt de l’estació i tots poden respirar una mica més bé, però encara tenen l’angúnia que el tren no sigui objecte de l’atac d’algun avió enemic.

Finalment, però, aquell tren arriba a Puigcerdà sense gaire problemes. Un cop a l’estació, una corrua de gent, dones, vells, criatures i alguns homes, comencen a caminar carregats amb caixes, paquets, maletes, mocadors de fer farcells que deixen entreveure el que amaguen, fòtils amb tota classe de coses, moltes de les quals seran abandonades al cap d’uns metres de caminar, perquè es fa massa feixuc fer-ho amb aquell pes.

Exiliats republicans arribant a la platja d'Argelers

En creuar la frontera són inspeccionats pels gendarmes, els requisen les armes que alguns homes no havien volgut abandonar i són conduits a un indret improvisat amb la prohibició explícita que ningú no marxi d’allà. Ben aviat però, la majoria són traslladats al camp d’Argelers, un camp que el govern francès havia obert el 5 de febrer, només quatre dies després que els franquistes haguessin entrat a Vic. Per alguns començava aleshores el trist vagar entre diversos camps de concentració improvisats per tancar-hi l’allau de refugiats espanyols que no paraven d’arribar: Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes, Septfonds, Bram, Agde, etc.

Al cap d’uns mesos, en Luis i els seus dos cunyats, després de passar per diversos camps, van anar a parar al de Cotlliure. El temps va anar passant i van tenir la sort de poder anar a treballar per a un pagès de la zona. Allò els va ser un respir perquè podien menjar una mica més bé i aconseguir alguns francs.  

Però el maig de 1940 les tropes alemanyes van ocupar França, i el Rosselló va ser part del territori controlat pel govern col·laboracionista de Vichy. Al cap de poc, començava la deportació de republicans espanyols als camps de concentració alemanys. Els primers 398 són lliurats per la policia francesa  als alemanys, que van anar a parar al camp de Mauthausen, on es calcula que n’hi van ser conduits uns 10.000, entre aquests, més de 2000 catalans.

En Luis, aquell improvisat maquinista de trens, es va poder escapolir de les detencions massives, com també el seu cunyat Ramon, però l’altre, l’Artur, no va tenir aquella sort i va ser obligat a pujar a un d’aquells vagons de transport de bestiar plens d’homes i dones tancats amb forrellat.

Va ser un trajecte llarg, el tren només circulava de nit, de dia restava aturat a qualsevol estació i les condicions a dins dels vagons eren inhumanes. En arribar al destí, tot eren crits, lladrucs dels gossos, empentes, potades, cops de culata de fusell... Ja hem vist manta vegades aquestes escenes al cinema. L’Artur va ser tancat al stalag o presó XI-A, a Altengrabow, a Alemanya. El 26 d’abril de 1941, va ser deportat junt amb d’altres al camp de Mauthausen, en territori austríac, un camp creat el 1938, on se’l controla amb la matrícula número 3904. Més tard, el 20 d’octubre, torna a ser traslladat, aquest cop al camp de Gusen, i allà se li assigna el número 13888.

Finalment, el 8 de gener de 1942 mor, i es converteix en un més dels milers i milers de persones assassinades en una espècie de bogeria col·lectiva que ha marcat la història d’aquesta Europa nostra, que sempre ha presumit de ser bressol de cultura i de civilització.

Aquest veí de Vic era l’Artur Piqué i Fargas. Havia nascut el 15 de setembre de 1900, i és un dels sis vigatans morts als camps de concentració del nazisme. Uns altres sis conciutadans van poder sobreviure alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945.

5 de maig de 1945, les tropes aliades alliberen els presoners del camp de Mauthausen

Potser fóra hora que Vic recordés el sacrifici d’aquells homes en algun lloc públic, com ja han fet altres pobles i ciutats de Catalunya.

Enguany, en complir-se el 73è aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen, cal que recordem aquells vigatans que van morir en aquells camps de mort, on es deia que Déu havia abandonat els homes allà tancats.

Mentre uns deien això, d’altres miraven de sobreviure escoltant dins seu precisament aquell Déu al que altres recriminaven el seu “silenci”. Em permeto recomanar aquí l’extraordinari testimoni d’Etty Hillesum, recollit en les cartes publicades sota el títol “El cor pensant dels barracons”, on podem llegir paraules tan sentides com aquestes: “El sofriment humà de què hem estat testimonis en el darrer mig any, i que encara veiem dia rere dia, supera de llarg el que una persona pot assumir en aquest temps. Per això és habitual sentir, en tots els tons possibles: No volem pensar, no volem sentir, volem oblidar com més aviat millor. I trobo que això és un gran perill”.

Publicat a El 9 Nou, el dia 22 de juny de 2018 

Podeu llegir tots tres articles junts a l'adreça: https://el9nou.cat/osona-ripolles/actualitat/aquell-tren-abandonat-a-vic/