Aquell
tren abandonat a Vic (II)
En El 9 Nou del passat 22 de juny, vam poder llegir com en Luis,
aquell ferroviari aragonès de l’estació de Vic, va ajudar a escapar les persones
que volien fugir de les tropes franquistes que ja eren molt a prop. Un cop a
França, tant ell com el seu cunyat Ramon es van poder escapar de les detencions
que els soldats alemanys, ajudats per la policia francesa, feien dels
republicans espanyols.
També van aconseguir escapar dels
camps de refugiats, que el govern francès havia creat per tancar-hi els fugits de
l’Espanya franquista. Gràcies a la manca de mà d’obra masculina, van poder anar
a treballar a una masia de Portvendres. L’Artur, l’altre cunyat d’en Luis, no
va tenir aquesta sort, va ser detingut pels nazis i traslladat al camp de
concentració de Mauthausen, aquell lloc de mort on a la porta d’entrada, sota la
gran àliga hitleriana, hi havia unes lletres de ferro forjat, on s’hi podia
llegir: “Vosaltres que entreu, deixeu aquí tota esperança”. Més tard va ser
assassinat al camp de Gusen.
La Todesstiege, l'escala de 186 graons de la pedrera de Mauthausen. |
El 22 d’abril de 2007, va tenir
lloc a Vic l’assemblea anual de l’Amical Mauthausen, i un dels actes previstos
era la inauguració d’un monument en record de tots els deportats de la comarca
d’Osona als camps de concentració nazis. L’artista Jordi Arévalo tenia feta una
escultura evocant aquella tristament famosa escala de 186 graons, que servia
perquè els presoners hi pugessin sobre les seves espatlles, grans blocs de
pedra de la pedrera del camp i on tants hi van deixar la vida. Però aquella
peça feta de bronze i granit, no s’arribà a posar mai en cap indret de la
ciutat, ja que l’ajuntament, pel que fos, no es va decidir a fer-ho. Ara sembla
que el tema s’està movent, i potser aviat podrà fer-se realitat el
reconeixement i la memòria que mereixen totes aquelles persones que van haver
de patir l’horror o la mort dins aquells camps. Potser s’optarà per posar una
d’aquelles llambordes anomenades “Stolpersteine” (pedra que fa ensopegar), obra
de l’artista alemany Gunter Demnig?
Vigatans morts al camp de Gusen,
entre parèntesi l’any del seu naixement: Artur Piqué i Fargas (1900), Lluís
Serradell i Santanera (1904), Felicià Tona i Bassas (1903), Josep Verdaguer i
Anglada (1903), Joaquim Delgado i Ribaudulla (1901), Joan Franquesa i Vidal
(1890). Tots assassinats durant l’any 1941.
Vigatans que van sobreviure i van
ser alliberats del camp de Mauthausen l’any 1945: Ramir Badia i Quintillà
(1919), Carles Franquesa i Güell (1908), Miquel Gudiol i Rovira (1913), Joan
Rodríguez i Pons (1914).
Vaig tenir la sort de trobar
aquest document que transcric. Es tracta de la carta on es dóna compte de la
mort de l’Artur. Va ser escrita per en Ramon des d’un poble de la Gascunya, on
havia anat a parar durant els primers anys del seu exili forçat, i és adreçada
a la seva germana Teresa.
«Auch, 12 del 12 de 1945
A Teresa Piqué. Vich
Muy apreciada hermana.
En primero es decir que me perdonarás porque
lo que te digo hoy ya podía habértelo dicho antes, pero es que pensaba que
había darte un disgusto que valía más esperar, pero como ahora ya sabes la
desgracia, te doy los detalles de que me mandó el compañero Juan Rodríguez Pons,
conocido por el “paraygüero”, que estaba junto con nuestro inolvidable hermano
Arturo, pues este le asistió hasta el último momento.
Pues nuestro hermano entró el día 26-4-1941
en el campo de Mauthausen, y murió en Gusen el día 8 del 1 del 1942, con el
número 3904. Que en paz descanse.
Teresa, espero que tengas fuerza y
resignación, ya que no podemos hacer nada para él, así es que cuídate que lo
demás ya lo arreglaremos cuando yo venga, que espero que sea bien pronto.
Espero que no dirás nada a nuestro querido padre y mira de conservarlo en todo
lo que puedas.
Si encuentras a la compañera de Siano dale de
saludos de mi parte pues yo era un gran compañero de su marido que en paz
descanse.
Y por hoy nada más. Saludos a los que se
interesan por mí, y muchos besos por la peterrina y a nuestro padre, y tú
recibe un fuerte abrazo de tu hermano que te quiere, Ramón Piqué».
El company a què fa referència en
Ramon a la seva carta, era el vigatà Joan Rodríguez i Pons, fill del
“paraigüer” que aleshores hi havia al carrer dels Màrtirs. En Joan va tenir la
gran sort de sobreviure i ser alliberat per les forces aliades el 5 de maig de
1945. Segons em diuen, es va quedar a viure a França.
En Luis, que seguia fent feines
fora del camp de refugiats, explicava als seus companys d’exili, republicans
espanyols com ell, que havia escoltat rumors que deien que molts dels que
s’emportaven cap a Alemanya eren assassinats, i els advertia del perill que
corrien en cas de ser presos pels soldats alemanys o per la policia francesa.
Potser per això quan, el 29
d’octubre de 1943, en Luis Castán Lasus va morir a Cotlliure, el seu
enterrament va ser una manifestació dels antics combatents republicans
refugiats en terres del Rosselló.
En una altra carta d’en Ramon, aquesta
escrita des del Mas des Capeillans el 25 de novembre de 1943, adreçada al seu
pare i a la seva germana Teresa, dona d’en Luis, els hi explica la mort i
l’enterrament d’en Luis i, entre altres coses, els hi diu que: “tuvo un bonito entierro, pues
en Portvendres y Cotlliure por lo menos trabajan 2.000 españoles y todos fueron
al entierro, pues ha sido el entierro más grande que ha habido en Cotlliure,
pues habían varias corones regaladas por los españoles.”
Aquell antic ferroviari de
l’estació de Vic va ser enterrat al petit cementiri de Cotlliure, el mateix on
uns anys abans havia estat sebollit un altre exiliat republicà, el gran poeta
Antonio Machado, en una tomba pagada entre molts d’aquells refugiats de
“l’altra” Espanya. Un poeta que, potser intuint pròxima la seva fi, va escriure
els seus darrers versos, recordant la seva infantesa sevillana: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
Sobre de la carta del 25 de novembre de 1943 |
En Ramon Piqué i Fargas, com tants
i tants altres exiliats republicans catalans i espanyols, ja no va tornar a
Vic, va refer la seva vida a França on es va casar i on va morir.
Quan, arran de l’aixecament
militar d’una part de l’exercit contra el govern de la República, va començar
la revolució social, en Ramon, membre d’aquella família compromesa amb les idees
de l’esquerra, no va dubtar en participar en la defensa de la legalitat republicana.
El 10 d’octubre de 1936 s’havia
allistat com a voluntari a les Milícies Catalanes i marxà al front junt amb
altres militants d’ERC de la comarca, com els vigatans Isidre Franquesa i Sala,
Pere Cuberta i Bartrone, Ramon Quatrecases i Vila ―que va morir al front de Madrid―, Llàtzer Coma i Cruells, Lluís Marfà i Anglada, Àngel Soler i
Macià, etc.
Mentre, l’1 d’abril de 1939 es va
donar per acabada oficialment aquella guerra mal anomenada civil, la xifra
d’espanyols i catalans exiliats era de quasi mig milió. Molts ja no van tornar
mai més a la seva terra, uns perquè la mort els va trobar refugiats a l’exili,
altres, quasi 5.000 republicans com l’Artur o una quarantena d’osonencs, perquè
van ser assassinats pel feixisme alemany després de patir l’horror dels camps
d’extermini.
Altres van decidir tornar per no
patir més un exili cruel o per no sentir més l’enyor de la família que havien
deixat a casa. Molts d’aquests van haver de patir la presó, el desterrament o
la mort davant d’un escamot d’afusellament després d’un consell de guerra
sumaríssim. Alguns es van mantenir ferms en les seves idees republicanes
aguantant l’exili, i no tornant a Catalunya fins a la mort del dictador.
Però, per tancar la història d’aquesta
família de vigatans, encara falta parlar de l’altre cunyat, en Josep, aquell
que no va pujar al tren i es va quedar a Vic.
Podeu llegir tots tres articles junts a l'adreça: https://el9nou.cat/osona-ripolles/actualitat/aquell-tren-abandonat-a-vic/
El meu fill fa un treball sobre el seu besavi Feliciano tona bassas i m'ha agradat veure qu també s'intenta recordar aquells homes que van patir l'exili i alguns van morir sense poder tornar.
ResponEliminaAnimo al vostre fill en el seu treball sobre l'avi. És molt important que entre tots, i sobretot les generacions més joves, coneguin la història d'aquest país nostre i la vida dels avantpassats.
EliminaM'gradaria, quan l'hagi presentat, poder llegir aquest treball sobre en Felicià Tona.
Lluitem perquè a la ciutat de Vic hi hagi un record públic als que van morir als camps nazis.
Gràcies per la vostra comunicació.
Cordialment,
M'agradaria poder parlar amb tu sobre el que saps del teu avi Feliciano, ja que estic recollint informació sobre els vigatans que van morir als camps d'extermini nazis.
EliminaÉs possible?
M´agradaria saber alguna cosa mes de Luis Castan Lasus. Era el avi de la meva cunyada i agrairia alguna informacio de mes .
ResponEliminaMoltes gracies.
Em podeu dir com es diu la vostra cunyada?
EliminaM'agradarà parlar amb vosaltres.
Gràcies.
Malauradament ja no hi es, queda la seva mare i germanes, preo tinc que dir que son descendents de la primera esposa de Luis Castan. El escrit fa referència a la segona esposa i els seus germans.
EliminaEm sap greu.
ResponEliminaResto, però, a la vostra disposició per si desitjeu parlar amb mi.
No cal dir que m'agradaria poder explicar-vos quelcom més sobre en Luis Castán.
Si voleu, em podeu escriure per privat, en aquesta adreça: xcateura@josoc.cat
Llavors us donaria el número de telèfon. També m'agradaria saber el nom de la vostra cunyada, o el vostre.
Salutacions cordials,
Bones! Estic fent un treball de recerca sobre els osonencs deportats al camp de Mauthausen. Si tingués informació sobre ells i la vulgués compartir li estaria molt agraïda.
ResponEliminaMoltes gràcies. Un gran article!
Bones! Estic fent un treball de recerca sobre els osonencs deportats al camp de Mauthausen. Si tingués informació sobre ells i la vulgués compartir li estaria molt agraïda.
ResponEliminaMoltes gràcies. Un gran article!
Bones! Estic fent un treball de recerca sobre els osonencs deportats al camp de Mauthausen. Si tingués informació sobre ells i la vulgués compartir li estaria molt agraïda.
ResponEliminaMoltes gràcies. Un gran article!
Hola, Natàlia.
EliminaCap problema. Si em dones un número de telèfon, la setmana que ve et faria un truc i en parlaríem. Diga'm les hores que t'aniria bé que telefonés.
Crec que serà millor aixì que no pas per escrit.
Atentament,