Homenatge a un fill de Manlleu.

       Homenatge a un fill de Manlleu.

Lluís Terricabres i Molera

     Mataró dedica una exposició homenatge al manlleuenc Lluís Terricabres i Molera, més conegut com en Terri, amb motiu del centenari del seu naixement: “El Mataró d’en Terri (1918-2000)”, que es podrà veure fins el 19 de maig al Museu de la capital del Maresme. L’ajuntament de la ciutat ja li havia concedit el títol de Fill Adoptiu de la ciutat el 1985.

     En Terri, “el manyà encès”, com l’anomena l’amic Manuel Cuyàs, havia nascut a la ciutat de vora el Ter l’any 1918. Autodidacte inquiet, va ser un gran activista cultural, artesà, escultor, escriptor i promotor de la cultura catalana. Encara que a ell li agradava definir-se senzillament com a manyà d’ofici.

     Era fill d’en Ton de la Perrita i de la Lores de can Xarant. Recordava que quan vivia a Manlleu, al número 7 del que era la carretera de l’Estació i avui és carrer de Santiago Rusiñol, la seva mare, obrera de la fàbrica de filats de can Ramisa, que era a uns tres quilòmetres de la ciutat, “els dissabtes que plegava al migdia, anava a rentar al riu, al canal del Ter, que passava molt a prop de casa. Els rentadors eren a flor de terra, i ella, com les altres dones, s’enduia una mena de reclinatori de fusta que la protegia de caure a l’aigua. Les tardes dels dissabtes, tot un enfilall de dones abocades al riu netejaven roba i passaven bugada dels fets, persones i notícies del poble”.

     Però el 1929 la seva família es va traslladar a viure vora el mar, a Mataró, on el seu pare aconseguí una feina com a guàrdia municipal. Encara que passà la resta de la seva vida fora de la seva ciutat nadiua, en Terri deia que estimava el Manlleu que “em va sentir trencar el plor, perquè és el meu poble, perquè té la plaça més bonica del món, malgrat fos un dels feus d’en Lerroux, l’inventor dels esquirols.”

     A l’arribar a Mataró en Terri era un nen d’onze anys, i es pot dir que quasi no va tenir temps d’anar a l’escola, perquè el març de 1931 entrà a treballar a la Foneria J. Roure, i ben aviat va freqüentar els ambients polítics republicans de la ciutat. El mateix any ingressà a la CNT i després a les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra col·laborà en el diari antifeixista local, Llibertat. Anys a venir militaria a Estat Català, i més endavant formaria part d’una candidatura mataronina d’ERC, si bé sempre va conservar la seva ànima llibertària i va participar en totes les iniciatives de la lluita antifranquista.

     El 1937 va ser cridat per anar al front, i l’1 de gener de 1938 començà a escriure un dietari des del Centre d’Instrucció núm. 42, on va ser comissari polític dels reclutes. Un dietari que encetava escrivint: “Començo avui el diari de la guerra. Aquesta guerra que m’obre un pas agegantat per la meva vida que comença ara, als vint anys. Vull ésser extens en el meu diari i vull que en aquest solament imperi la veritat de la meva ànima, tot quan vegi i tot quan pensi.”

     Formant part de la 22a Brigada Mixta, va ser enviat al front, passant per Terol i Castelló, i va patir el seu bateig de foc a Alcalà de Xivert. Aviat però, va ser fet presoner per les tropes rebels. Va passar per diverses presons, com les de Lleó, Morella i Saragossa, i després per diversos camps de concentració, Camposancos, Bilbao i San Juan Mozarrifar a Saragossa. Va haver de treballar com a mecànic pel cos de l’Aviació Legionària Italiana de l’1 de gener al 30 de maig de 1939, quan va ser posat en llibertat. El juny arribava a casa seva, on va saber que el seu pare havia marxat a l’exili. Va tornar a treballar a la mateixa foneria d’abans de la guerra, fins que un dia la guàrdia civil el va anar a detenir. Va ser torturat i tancat en un convent de la capital del Maresme que servia de camp de presoners. Fins que el desembre es traslladat a la presó Model de Barcelona. Consell de guerra sumaríssim i una condemna de dotze anys de presó, que finalment, gràcies a un indult, en compleix dos.

     Al cap d’un temps de ser de nou a casa, criden la lleva del 39, que era la seva, i és enviat a Àfrica, al 91è Batalló disciplinari de soldats treballadors i penats, on restarà fins l’any 1945. D’aquesta estada en terres africanes, conversador com era, no en volia parlar. De tornada a la seva ciutat adoptiva, el 1949 va fundar el Racó, espai de llibertat on cada dissabte, durant vint-i-nou anys, es van fer conferències, debats i trobades a l’entorn de la cultura catalana. En Terri també col·laborà en la fundació del Cine Club, entre altres, amb el que seria director de cinema Lluís Josep Comeron.

     Participava en les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, a les reunions que es feien al pis de Barcelona del mataroní Josep Puig i Cadafalch, i en altres trobades del bo i millor de la cultura catalana que es feien a la capital. Gràcies al també mataroní Antoni Comas, amb qui l’uní una forta amistat, i que seria el primer catedràtic de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, fa coneixença amb acadèmics que participaran en les tertúlies del Racó, i el conviden a les seves reunions literàries. Organitzador de diverses exposicions dels millors pintors d’aleshores, etc.

     Com a artista plàstic, de ferros vinclats, que deia ell, forjà diverses escultures, algunes col·locades en l’espai públic, o com l’estatueta de sant Jordi trofeu dels premis Sant Jordi de cinematografia. Una de les seves especialitats artístiques van ser els collages amb “cromets” vells. Va escriure contes, narracions, guanyant algun premi, i algun guió de teatre al que era aficionat i on actuà alguna vegada, com també fou actor en alguna pel·lícula. Publicà diversos llibres, amb pròlegs de Paco Candel, Pere Calders o Pilarin Bayés, entre altres.

     El 1982 la Generalitat el va distingir amb la Creu de Sant Jordi.

     Com explicava ell mateix en el llibre El manyà encès: «Els  fills van néixer  en dissabte tots dos. El dissabte ha estat de sempre un dia especial i màgic  per a mi. En dissabte vaig conèixer la dona, un dissabte ens vam casar. El  Racó ha estat una història de vint-i-nou anys de dissabtes. En dissabte vaig   fer un infart i els dissabtes són els dies elegits pels cobradors per trucar a la  porta de casa».

     I va ser precisament un dissabte de l’any 2000 que aquest manlleuenc, que es va mantenir sempre fidel al catalanisme i al republicanisme, va ser enterrat a la ciutat que el va acollir i on va esdevenir destacat activista de la represa cultural del nostre país i pregonament compromès amb la seva llibertat.

Publicat a El 9 Nou, el dia 11 de gener de 2019