Una fuga de la presó de Vic.

       Una fuga de la presó de Vic

     Diu l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, que “S’ha escrit molt de la guerra civil, però encara queda molt per escriure”.

     És ben cert que s’ha escrit manta vegades sobre la nostra darrera guerra civil, però massa sovint sobre aspectes generals i no tant sobre els fets locals o les històries personals.

     És sabut que a Vic hi va haver un preventori correccional, vaja, una presó. Un centre que aleshores era considerat ben segur, ja que en paraules del que va ser director dels serveis correccionals i de readaptació de la Generalitat republicana, en Rafel Tasis:   “A una presó ben guardada com la de Vic, a un establiment construït en un lloc adient, amb finestres ben enreixades i mur de recinte exterior...”, els presos no es podien escapar.

     Però el cert és que al cap de poc, un parell de presos portats des de Barcelona, se les van pirar, així s’explica que de la “sinistra fortalesa medieval de Vic” s’havien escapolit dos reclusos. Tot un desengany pel responsable de les presons, i més quan feia poc que de la de Reus també s’havien escapat, en un sol dia, ni més ni menys que onze interns!

     Arran dels Fets de Maig de 1937 quatre anarquistes, que estaven tancats en una altra presó catalana, es van escapar fent un túnel. A aquests, però, els van enxampar. I on els van portar? Doncs a Vic hi falta gent, ja que els murs de la seva presó eren “com la Bastilla”, que presumia Tasis.

     Durant aquells dies de maig, molts anarquistes foren empresonats en diversos centres penitenciaris de Catalunya, i Vic no va ser una excepció. Diversos membres de la CNT-FAI local foren portats al que havia sigut convent dels caputxins, convertit en presó. D’aquí, alguns foren traslladats a la Model de Barcelona.

     Però vet aquí, que un dels homes que durant la postguerra portaria més de corcoll a la policia i a la guàrdia civil, a finals de juliol de 1938 va ser traslladat de la Model a la presó de Vic, per allò que era “com una Bastilla”. Es tractava de Francisco Sabaté i Llopart,   el que seria famós maqui Quico Sabaté. Va ser portat a Vic, perquè, no endebades, ja s’havia fugat d’una presó, després d’haver lluitat al front d’Aragó per haver-se enfrontat als comunistes que es negaven a proporcionar armes als anarquistes. En Quico era un home d’acció directa.

Quico Sabater i Llopart

     I va demostrar una vegada més, que quan una persona vol ser lliure, no hi ha reixes, ni murs que valguin. Això sí, calen unes quantes complicitats..., i potser també calés. A Vic va saber guanyar-se la confiança d’algun vigilant. Va ser tanta la confiança, que va aconseguir una  cel·la per a ell sol, on rebia la seva amiga ben sovint. Sembla que aquell vigilant es relaxava tant, o es feia el cec gràcies als diners, que en una de les visites, que avui diríem de vis-a-vis, l’amiga li va portar una pistola i una bomba de mà.

     Ara, només li calien alguns companys per organitzar la fugida. Va explicar el seu pla a tres companys de presidi, que acceptaren fugir amb ell.

     Era el mes d’agost quan, el dia assenyalat per fugir, en Quico va cridar un ordenança. Hi va acudir Ali Salok, un moro ex boxejador, que es va trobar amb una pistola al davant de la cara. Amb l’enrenou de neutralitzar-lo, acudí a la cel·la un oficial que amb el raonament de l’arma fou anul·lat i tancat a la cel·la. Ja van tenir dues pistoles.

     Van deixar fora de joc els guardes que van anar trobant, els tancaven i anaven aconseguint més armes. Però, com en les pel·lícules de lladres i serenos, el protagonista que es vol escapar d’un penal sempre té imprevistos, segurament per allò d’afegir una mica d’intriga. Va resultar que es van trobar que en aquell moment arribava el director de la presó i, per més inri, anava acompanyat d’una dona. Sigui perquè aquella dona estava embarassada, per la visió de les armes o pel que sigui, l’home no es va resistir i es va avenir a signar els papers necessaris perquè aquells homes passessin la porta que donava al carrer. Ningú s’assabentà de la fugida fins a l’hora del repartiment del ranxo de la nit. Els diaris, és clar, no en van dir res.

     La documentació generada arran d’aquesta fuga  parla de sis reclusos, no pas de quatre. Es veu que amb el Quico Sabaté, que aleshores tenia 23 anys, hi anaven dos italians, el napolità Nino Pizzano, de 19 anys ―membre de la CNT que havia lluitat al front d’Aragó amb la Columna Durruti i que havia estat detingut a Roda de Ter per increpar uns carrabiners que controlaven la població arran del fets de maig―,  i el sicilià Giuseppe Peione, i tres més de nacionalitat espanyola. Tots van aconseguir escapar i en el procés obert contra ells, van ser declarats en rebel·lia.

     Avui encara és memòria viva, que en Quico Sabaté va ser abatut per la guàrdia civil, el 5 de gener de 1960, a Sant Celoni, després d’anys de ser perseguit per les forces d’ordre franquistes, que no aconseguien detenir-lo.

     A causa d’aquella evasió del preventori vigatà, el seu director, Pedro Llampallas i Camarasa,  que era advocat, va ser detingut per membres del SIM destacats a la ciutat, portat a una txeca de Barcelona i més tard empresonat a la Model, on el van trobar els franquistes quan van ocupar Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser afusellat a Girona, malgrat ser persona de dretes, d’haver afavorit, durant la guerra, els presos d’aquella ideologia quan era director de la presó de Girona i més tard de la de Tarragona. No van servir de res les declaracions al seu favor fetes per testimonis d’ex-presos presentades al tribunal que el va jutjar en consell de guerra sumaríssim.

    I parlant de la presó de Vic, apunto un altre fet:

    Pocs dies després de la caiguda de Barcelona ―ocorreguda el 26 de gener de 1939―, va ser destinat a Vic un personatge peculiar. Era un oficial de presons anomenat Eugenio Vargas Rodríguez,  que l’any 1933, durant el govern de la República, havia ajudat el banquer Joan March, gran mecenes del general Franco durant la guerra, a fugir de la presó d’Alcalá d’Henares i fugar-se fins a Gibraltar.

     A Vic, aquest funcionari va ser l’encarregat d’organitzar l’edifici de la presó on, al cap d’un mes, diuen que hi va fer espai per tancar-hi uns 500 presoners. Va ser ell qui va obrir un expedient als presos que hi va trobar, alguns sense documentació, ignorant doncs a disposició de qui estaven detinguts, va obrir un llibre de registre, amb les entrades i les sortides, etc.

     Aquest individu s’hi va estar fins l’abril de 1939, quan va ser traslladat a Madrid.

Publicat a El 9 Nou, el dia 22 de febrer de 2019