De Tortosa a Vic (i III)

     De Tortosa a Vic (i III)

     A la ciutat de Vic, després de l’entrada de les tropes franquistes, el 2 de febrer de 1939, la gent intentava sobreviure com podia en una postguerra de fam, estraperlo i misèria. Si la vida era difícil pels vigatans, més ho era per aquella colla de refugiats arribats de vora l’Ebre que ara veien davant seu un futur sense feina ni mitjans de vida.

     La llengua catalana va ser prohibida, mentre proliferaven les denúncies, consells de guerra, desterraments, confiscacions, empresonaments, por... I no gaire lluny, al camp de la Bota, se seguia afusellant a homes i dones després d’un judici sense cap garantia.

     Tornar a Tortosa era pràcticament una fita massa difícil. La ciutat havia estat massacrada pels bombardejos i la cruenta batalla que hi havia hagut en tota la zona del riu Ebre, feia molt difícil l’enyorat retorn a la seva terra. I és que, com diu la dona d’una de les famílies que es va quedar a Vic: “Tota Tortosa, acabada la guerra, era com un escarabat, tothom anava de negre”. La ciutat estava desfeta, tot eren runes, tot s’havia de refer, cases i vides.

     En acabar la guerra, els tallers de Construcciones Navales y Terrestres van passar a ser de Moreta i Anglada, i més endavant dels germans Joaquim i Xavier Bau i Nolla, que van conservar el nom de l’empresa. En Joaquim Bau, que havia sigut ministre de Comerç i Proveïments de Franco durant la guerra, va nomenar com a gerent dels tallers de Vic al també tortosí Lluís Daufí i Zaporta, que abans de la guerra havia treballat per una empresa d’en Bau al poble de Tardienta. Durant la guerra havia estat empresonat, salvant-se de ser afusellat per un grup dels que en deien “incontrolats”. Poc temps abans que acabés, es va estar a l’antic convent de Sant Tomàs de Riudeperes, tenint cura d’una colla de nois i noies de diversos punts de la Península que hi estaven refugiats. Durant la festa del 18 de juliol de 1942, els treballadors van organitzar un homenatge al Sr. Daufí, en testimoni de gratitud i afecte.
     El 1945, un total de 104 persones tenien el seu domicili a la colònia tortosina.

     Més endavant aquells tallers van passar a mans d’en Moreta, de Sant Hipòlit de Voltregà, que feia societat amb un tal Anglada de Barcelona. Després passaren a ser dels Tallers Serra de Manlleu, que va fer societat amb una empresa nord-americana. Fins que el 1967 foren comprats per la família Girbau. Avui dia encara es pot veure una part de l’antic edifici de can Gudiol prop de la carretera de Manlleu.

     Als tallers de Vic hi va haver tortosins fins els anys 70. Alguns, pocs, malgrat les dificultats del moment, havien volgut tornar a la seva ciutat. Però la majoria dels que havien arribat a finals de 1937 es quedarien a viure a Vic la resta de les seves vides. Poc a poc, havien anat deixant els locals dels tallers, on al final s’hi havien construït uns habitatges per als treballadors, per anar a viure en pisos amb unes condicions més dignes. Alguns van anar a viure al bloc d’habitatges coneguts com els de “Sánchez-Arjona”, nom del que havia sigut ministre de l’habitatge del govern franquista.

     Però aquells “rojos”, com massa sovint anomenaven alguns vigatans a les famílies que arribaren de vora l’Ebre, no oblidaren pas mai la seva ciutat ni la seva patrona, la Mare de Déu de la Cinta. Amb les beines de Màuser que havien fabricat per a l’exèrcit popular de la República, en van fer una fosa per a la imatge que havien encarregat a l’escultor tortosí Ricardo Cerveto, que en va fer el motllo. I l’1 de setembre de 1940, festa de la Cinta, van col·locar davant la porta dels tallers la imatge, que va beneir el bisbe Perelló. Avui aquella imatge és a l’església del Remei.

El bisbe de Vic, Joan Perelló, fa la benedicció de la imatge de la Mare de Déu de la Cinta, 1 de setembre de 1940

     M’expliquen que el primer any de la festa, hi va anar Mn. Domingo Federico Cervera, canonge de la catedral de Tortosa, i que hi va haver missa solemne al matí i processó a la tarda. Al vespre, a la plaça davant dels tallers, s’hi va celebrar un ball popular al que van assistir alguns vigatans.

     Una d’aquelles xiquetes, ara mare de família, explica que els treballadors havien construït una cucafera, que sortia la vigila de la festa de la Cinta, mentre les pubilles tortosines repartien el “panoli”. I a tall d’anècdota, recorda que amb la gent que va sortir de Tortosa en plena guerra, també va arribar un gos, aleshores un cadell, al que cridaven amb el nom de “Fai”. Un nom que, un cop acabada la guerra, es clar, li van haver de canviar pel de “Blai”, que al gos li devia sonar igual. Fins i tot una cosa tan senzilla com aquesta podia comportar problemes a l’amo d’un animal. Un home que havia posat el nom de “Lenin” i “Trotski” a les seves mascotes, va ser empresonat durant mesos com a sospitós de ser comunista. Així anaven les coses... 

     Aquells bons operaris es van haver de ressituar, molts van poder seguir fent el seu ofici, però ara arranjant maquinària tèxtil, torns, etc.  

     Vic va voler dedicar un record a tots aquells homes i dones que en unes condicions tan difícils van ser desplaçats a la força de casa seva i van arribar a la ciutat. L’ajuntament va inaugurar un espai verd prop d’on havien treballat, i el van anomenar Parc dels tortosins. Era tanta la relació d’amistat entre tortosins i vigatans, que el 1983 van fundar una associació que duia per nom Colònia tortosina. No endebades alguns d’aquells nois i noies que van arribar amb els seus pares a la capital d’Osona en aquella caravana de camions, van formar una família. Avui dia, encara viuen a Vic sis dones i tres homes, que van arribar sent unes criatures i que quan es troben rememoren aquells anys difícils. Ells, junt amb els que van néixer aquí, i els seus descendents, són els vigatans-tortosins, com se’ls ha anomenat. Se senten orgullosos quan encara els anomenen “tortosins”, i quan visiten Tortosa, defensen la seva arrel vigatana.

Tortosins davant la porta de l'ermita de Puig-l'agulla

     Però, qui van ser aquells obrers tortosins?

     Gràcies a persones que tenen cura de guardar vells i preuats records, com: fotos, postals, cartes i papers diversos, és que podem donar una relació dels noms dels homes que havien treballat als tallers de Vic, on s’especifica la tasca que hi feien. La majoria eren fills de Tortosa, però també n’hi havia de Reus, Roquetes, Tarragona, l’Ametlla de Mar, o de pobles de les demarcacions de Terol, València i Castelló. Potser la relació no és completa, o pot ser que alguns cognoms no fossin transcrits correctament, però paga la pena de reivindicar els noms i la vida d’aquells treballadors que van arribar a Vic en un dels moments més tràgics de la nostra història recent.

Relació d’alguns dels treballadors de la “Colònia tortosina” de Vic.

Nom	Cognoms	Ofici
Amador	Andreu Fontcuberta	paleta
Joan	Arasa Cid	ajustador
Josep	Armengol Font	jornaler
Josep	Armengol Roig	torner
Gonçal	Ballés Castellà	ajustador
Josep	Bandellora Salanguera	mecànic
Josep	Batiste Altadill	aprenent
Francisco	Batiste Altadill	torner
Pascual	Bellido Marco	fuster
Josep	Bernal Chavarría	mecànic
Alfredo	Blasco Pérez	mecànic
Rafael	Canalda Arasa	torner
David	Canalda Gil	ferrer
Manuel	Canalda Prades	mecànic
Josep	Cano Buj	mecànic
Josep	Casadevall Bartrons	mecànic
Josep	Codinach Icart	mecànic
Josep	Colom Ollé	fonador
Lluís	Daufí Zaporta	gerent
Manuel	Escoda Pascual	ajustador
Josep	Forés Martí	torner
Ramon	Garcia Gisbert	mecànic
Joan	Garcia Gisbert	pintor
Ramon	Garcia Sales	mecànic
Josep	Gombau Valls	ajustador
Josep	Grau Aguiló	escrivent
Joan B.	Lapeira Aragonés	esbravador
Martí	Lapeira Aragonés	fonador
Apol·loni	Lapeira Aragonés	mecànic
Manuel	Lleixà Roc	mecànic
Joaquim	Martí Catxot	torner
Enric	Martín Perales	mecànic
Joan	Mauri  Bellambí	ajustador
Manuel	Mauri Sech	mecànic
Manuel	Mola Bernadà	fonedor
Josep	Mola Bernadó	aprenent
Josep	Mola Vidiella	fonedor
Ramon	Mola Vidiella	fonador
Manuel	Montesó Balagué	aprenent
Dámaso	Nandez Gamio	mecànic
Francisco	Navarro Colomer	mecànic
Joan	Piñol Monclús	mecànic
Francisco	Pla Comí	ajustador
Domingo	Risa Blanch	ajustador
Joan	Roger Batista	fonador
Josep	Sales Gellida	comptable
Francisco	Sales Gellida	mecànic
Josep	Vila Estrada	mecànic
Víctor	Vilà Vilalta	mecànic
Miquel	Vilaseca Nono	mecànic
Ramon	Vivet Codina	aprenent

Treballadors de Construcciones Navales y Terrestres a Montserrat, 20 d'abril de 1940

     Avui, vuitanta anys d’acabada la guerra, mentre algunes famílies encara esperen trobar les restes dels seus caiguts en aquelles terres, sobre una de les pilastres de l’antic pont sobre el riu, dit de la Cinta, encara es pot veure el monument a la Batalla de l’Ebre que el general Franco va inaugurar el 1966...

Publicat a El 9 Nou, el dia 17 de maig de 2019