De Tortosa a Vic (II)
Un itinerari que marcaria la vida de diverses
famílies per sempre.
Ja diuen que les
desgràcies no vénen mai soles. I a Tortosa, la gent que suportava els efectes
de la guerra ja feia temps, el 29 d’octubre de 1937 va patir una gran inundació
provocada pel desbordament de l’Ebre. Van haver de marxar de casa cap a zones
més elevades de la ciutat, per restar-hi durant dies. Molts veïns ho van perdre
tot, les collites d’arròs, també. Quan el 5 de novembre les aigües van baixar,
va ser tot un fangar que va durar dies i dies.
La situació va
ser tan desesperada, que l’alcalde accidental d’aquells moments, va haver
d’enviar un telegrama al president Companys: “Inundació catastròfica. Ebre té
ciutat sense provisions, menjar de cap mena, població civil units a milers
passatgers trens detinguts estació, pels carrers demanen menjar sense que
puguem assistir-los. Precisa auxilis vostres: carn, farina, llet. Altrament
serà impossible contenir poble famèlic dos dies sense menjar”.
A causa dels
intensos bombardejos de l’aviació i de l’artilleria feixista, que no parava de
llançar projectils sobre Tortosa, i per la proximitat del front, les autoritats
republicanes van ordenar l’evacuació de la població civil.
El 18 d’abril de
1938, les tropes italianes ja havien arribat al barri de Ferreries, on hi havia
els Tallers Sales, una industria metal·lúrgica fundada el 1870, dedicada a
construir premses d’oli, bombes hidràuliques, molins, màquines de vapor, entre
altres peces, i que havia arribat a tenir quasi dos-cents treballadors. En esclatar
la guerra, l’empresa va ser confiscada pel govern i el seu personal,
militaritzat. Des d’aleshores va passar a denominar-se Construcciones Navales y
Terrestres, i va començar a produir material militar per proveir l’Exèrcit
Popular de la República. Però, com que la situació bèl·lica anava a mal borràs
per les forces republicanes, i els tallers corrien perill de caure en mans de
l’enemic, els treballadors de l’antiga foneria Sales també van haver de marxar de
la ciutat. Era primordial salvaguardar la producció bèl·lica.
Aquell abril, des de Tortosa, Hemingway
escrivia: «Damunt dels nostres caps, al cel alt i sense núvols, flota
rere flota de bombarders volava amb estrèpit sobre Tortosa. Quan van deixar
caure el sobtat fragor de les seves càrregues, la petita ciutat a la vora de
l’Ebre va desaparèixer en un creixent núvol de pols groga. La pols no va
arribar a posar-se, ja que van arribar més bombarders i, finalment, va surar
com una boira groguenca sobre tota la vall de l’Ebre. Els grans bombarders
Savoia-Marchetti brillaven al sol, blancs i platejats, i quan un grup
s’allunyava, un altre el substituïa».
A finals de 1937,
prop d’una cinquantena de camions militars foren carregats amb la maquinària i el
material dels tallers, per traslladar la producció cap a un indret declarat
secret. Els treballadors, mecànics, fresadors, fusters, pintors, etc., foren
obligats a marxar amb aquella expedició juntament amb les seves famílies i els
atuells que van poder arreplegar. Així va començar un viatge de tres dies enmig
dels perills de la guerra aèria i amb destí desconegut. Un altre efecte
d’aquella guerra fratricida: ara expulsava de casa unes quantes famílies de
Tortosa i dels pobles de l’entorn.
Va ser un viatge
llarg, feixuc i perillós pels atacs de l’enemic, ple d’incidències, però
finalment van arribar a la capital catalana. Es van concentrar a Montjuic, i la
caravana hi va romandre un parell de dies, tot esperant els camions que pel
camí havien patit alguna averia. Allà, homes, dones i criatures van poder finalment
menjar alguna cosa, després del llarg recorregut fet per carreteres assolades
per la guerra.
 |
| Bombardeig sobre Tortosa |
Un cop reunits de
nou tots els camions, sortiren de Barcelona en direcció cap a l’interior del
país. Passaren per Granollers, on van fer marrada, i un cop allà els van
informar que havien de seguir el viatge en direcció a Vic. Arribats a aquesta
ciutat, la corrua de camions fou dirigida als afores, cap a la carretera de
Manlleu, prop de la qual, als terrenys del mas Berguedà, hi havia l’edifici de
l’antiga pelleria dels Gudiol, prou gran per poder-hi muntar els tallers i
seguir produint material per a la guerra.
No cal tenir
massa imaginació per intuir com devien haver de viure aquelles famílies allà,
en unes naus sense condicions per ser habitades. Homes, dones i criatures,
convivien en un espai insalubre i sense les mínimes condicions de vida ni
d’higiene. Segons l’historiador Joan Otero, eren unes 129 persones, 31
matrimonis (amb 39 nens i nenes, 42 dones i 48 obrers). Més de cent persones,
doncs, convivint sense cap intimitat. Amb el temps es van poder anar arreglant
i compartimentant aquell espai del pis superior de l’edifici. Cada família en
un àmbit tancat, a falta d’obra, amb uns llençols.
Diuen que a la
ciutat, l’arribada dels forasters de vora l’Ebre no va ser ben rebuda per a
tothom. Feia temps que a Vic hi havien arribat refugiats d’altres llocs de la
península, assetjats per la guerra o perquè els seus pobles havien estat
ocupats per les forces rebels. Ara veien arribar uns camions carregats amb més
refugiats de totes les edats, que alguns miraven de reüll, perquè els veien com
a “rojos”.
L’abril de 1938, Carme
Ferré amb la seva filla de 2 anys, marxaven de Cambrils, on s’havien refugiat
degut als bombardejos sobre Tortosa, cap a Vic. Van fer el viatge en un dels
camions que anaven a recollir màquines i més material als tallers abandonats de
Tortosa per traslladar-los a Vic. El cap de família havia arribat a la ciutat a
finals de l’any anterior amb l’expedició de camions. L’home, Josep Gombau i
Valls, que era mecànic, no havia volgut que l’acompanyessin sense haver vist
abans on els portaven i amb quines condicions es trobarien.
Aquella família,
però, fou enviada cap a Malla i allotjada al Ricart, perquè el propietari havia
fugit i la casa havia estat requisada. Allà hi van residir durant un temps unes
vuit famílies, mentre, els homes, cada dia anaven a peu o amb bicicleta, a
treballar als tallers de Vic. Aquella antiga adoberia, ara tallers mecànics per
a la industria de guerra, ben aviat fou coneguda a la ciutat com la colònia
dels tortosins.
Tres de les dones
d’aquells obrers, que van marxar de casa seva estant embarassades, van tenir els
seus fills a Vic. Una altra, l’octubre de 1938, va tenir bessons al Ricart de
Malla, els petits Josep M. i Lluís M. Sol i Sans.
Mentre Tortosa era
convertida en un munt de runes i l’Ebre transformat en un riu tenyit de sang,
les tropes rebels conquerien la ciutat. Enmig de detonacions i canonades cada
cop més llunyanes, els crits i les cançons dels conqueridors s’escampaven per
una ciutat fantasma d’on la gent havia fugit.
En un dels carrers,
entre pedres d’edificis destruïts, ferros retorçats i fustes cremades, un grup
de soldats “nacionals” cantaven una cobla composta per un falangista, que també
es ballava en una jota: “Cuando llegues a Tortosa / Ebro del color de sangre, /
verás las olas vestidas / del color de la Falange”...
 |
| Les tropes sollevades arriben a la mediterrània per Vinaròs |
Les tropes del
general Franco entraren a la capital de Catalunya el 26 de gener de 1939, pocs
dies més tard, el 10 de febrer, arriben a la frontera francesa.
La guerra, però,
no s’havia acabat. Madrid després de vint-i-vuit mesos de setge per part dels
feixistes, encara resistia. I mentre uns celebraven cantant i ballant una jota
haver conquerit la ciutat de Tortosa, lluny d’allà encara es podia escoltar com
alguns cantaven, ara amb molt poc entusiasme: “Los moros que trajo Franco / en
Madrid quieren entrar / mientras queden milicianos / los moros no pasarán”...
Però van passar.
I el 28 de març, Madrid era ocupada per l’exèrcit rebel. Acabava així una
guerra que havia durat trenta-tres llargs mesos, i començava una nova dictadura
militar que havia de durar quasi quaranta anys.
A Vic, com a
totes les ciutats i pobles de Catalunya, es va patir una llarga postguerra.
Aquells primers anys van estar marcats per la repressió contra els enemics,
reals o no, del nou règim. Tothom era sospitós. Alguns d’aquells tortosins arribats
a Vic no van quedar pas al marge de les sospites, ja que foren reclamats des de
la seva ciutat per passar comptes de la seva actuació durant la República. Tothom
necessitava un aval com addicte al “Glorioso Movimiento Nacional”. I si no el
tenies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada