Records de la
guerra (1936-1939)
de Jordi
Anglada i Bayés
i altres notícies sobre la revolució social i
la postguerra a Vic.
Pròleg
Xavier Cateura explica a la introducció d’aquest llibre que, l’any 1959,
les autoritats franquistes van multar la família Anglada per escriure en català
l’esquela mortuòria de Manuel Anglada Vilardebó, el pare d’en Jordi Anglada
Bayés, autor dels records sobre la guerra civil recollits en aquest llibre. En
censurar una esquela, s’exercia una insospitada forma de repressió en l’àmbit
familiar, cap a una de les principals famílies de la ciutat de Vic que
lideraven el moviment polític i cultural conegut com a vigatanisme. Un
vigatanisme que no és res més que una expressió local del catalanisme a Vic.
He començat aquest pròleg destacant aquesta multa, imposada vint anys
després del final de la guerra civil, força anys després el moment històric que
recullen les memòries d’en Jordi Anglada, perquè ens porta a preguntar-nos com
és que els franquistes multaven una família que, en esclatar la guerra va haver
de fugir de Vic, d’amagar-se i viure clandestinament fins a poder refugiar-se
fora de Catalunya, primer a la ciutat francesa de Marsella i, més endavant, al
País Basc, a la zona nacional, a la ciutat de Sant Sebastià o Donosti. Com és
que multaven la família d’en Jordi Anglada, que com a soldat va lluitar al
costat de l’exèrcit franquista i va ser ferit en combat al camp de batalla. La
resposta no és altra que la persecució del catalanisme per part del franquisme,
encara que fos en la seva versió conservadora i clerical, com era la del catalanisme
de la família Anglada Vilardebó.
També m’ha influït a començar aquest pròleg amb l’exemple d’aquella
multa repressiva per una esquela en català, perquè en el moment d’escriure’l,
entre els anys 2017 i 2018, a Catalunya estem davant d’un moment històric molt
intens. Com en els temps de la dictadura franquista, tornem a viure una onada
de repressió cap un moviment catalanista que ha derivat, de forma molt àmplia,
cap a l’independentisme. En el moment d’escriure aquestes ratlles, hi ha presos
polítics a les presons espanyoles, el president legítim de la Generalitat amb
part del seu govern són a l’exili, a Brussel·les. El govern espanyol ha aplicat
l’article 155 de la Constitució espanyola per intervenir la Generalitat de
Catalunya. I fins i tot, la Junta Electoral va prohibir el color groc durant
les darreres eleccions al parlament de Catalunya, el dia 21 de desembre de
2017. Una prohibició del color groc que rememora la multa per imprimir esqueles
en català. La història l’escrivim des del present, per això, no puc deixar de veure el que passa en
l’actualitat com un capítol posterior del que tracta aquest llibre, un llibre
que tracta sobre una família catalanista de Vic, però amb influència a tot
Catalunya.
Ens trobem, doncs, amb un llibre sobre la família dels germans Anglada
Vilardebó, sobre una important família catalanista de Vic, amb una història
explicada a partir de les memòries del temps de la guerra civil per part d’un
dels seus membres, en Jordi Anglada Bayés. Una història que narra les seves
vivències personals, però també una història familiar. La introducció a l’obra,
així com les notes a peu de pàgina al llarg del text, ens ajuden en gran manera
a contextualitzar i aclarir molts aspectes de la història familiar, però també
del catalanisme a la ciutat de Vic i a tot el país. En conjunt, a partir de la
recerca i documentació afegida a l’escrit original, l’obra assoleix una
dimensió més àmplia que altres llibres de memòries sobre la guerra civil a Vic.
Uns llibres que, tot i que tenen un gran interès informatiu, no han assolit
aquesta dimensió més àmplia de la qual parlo, com és la de contribuir a
explicar un moviment polític i cultural com el catalanisme a partir d’una
història familiar.[1]
En Xavier Cateura és un historiador que, amb gran professionalitat, ha
posat a la llum pública un bon nombre de dietaris i memòries sobre la guerra
civil espanyola. En l’edició crítica d’aquestes obres de memòria històrica,
aquest historiador ens transcriu els textos originals, aporta també molts
detalls biogràfics de les persones esmentades i, a més, relaciona el que expliquen els seus autors
amb altres obres històriques i documentació de l’època.
Estretament vinculats a la ciutat de Vic, en Xavier Cateura ja té
publicats dos articles a partir de les memòries personals de dos vigatans. Un
és el dietari de mossèn Gaspar Puigneró, centrat en els primers dies de la
revolució, quan era el director de la Casa de Caritat de Vic.[2]
En Gaspar Puigneró havia estat rector de la parròquia de la Castanya, al
Montseny, en una etapa de la seva vida també coneguda i estudiada per aquest
mateix historiador que ja va fer l’edició crítica del seu dietari.[3]
Per tal de completar les memòries de Jordi Anglada, a partir del fons de Gaspar
Puigneró, que es conserva a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, en Xavier
Cateura també ha utilitzat l’abundant correspondència entre mossèn Puigneró i
diversos membres de la família Anglada.
Les altres memòries d’un vigatà publicades per Xavier Cateura són el
dietari i cartes d’Antoni Vall-Llosada.[4]
Un altre jove de la ciutat que va fugir de Vic i va lluitar amb l’exèrcit
franquista. En la introducció d’aquest article hi ha escrit que les “memòries,
dietaris, correspondència, imatges i altres documents d’aquella guerra ens han
fet coneixedors de fets i circumstàncies locals, ens ajuden a entendre’ls i fan
de contrapunt a la visió i als estudis generals que s’havien anat publicant
temps enrere.”[5]
Jo que l’any 1993 vaig publicar l’estudi general més complet del moment sobre la
guerra civil a Vic, coincideixo en destacar les aportacions que han fet
aquestes obres de memòria històrica en el coneixement de la guerra civil.
De moment, en relació a Vic, gairebé totes les memòries i dietaris
publicats dels temps de la guerra civil formen part del grup social i ideològic
que es va oposar als republicans i revolucionaris. Sembla, aparentment, que
tots formaven part d’un mateix bàndol, el conegut com els nacionals o
franquistes. Però, com molt bé demostra aquest llibre, era un bàndol ben
divers, amb enfrontaments interns importants, com també divers i enfrontat era
el bàndol contrari, el republicà. En Jordi Anglada i la seva família, així com
mossèn Gaspar Puigneró, eren una part activa del catalanisme conservador a Vic,
l’Antoni Vall-Llosada era un convençut i reconegut carlí.
La recuperació de memòries de vigatans encara no ens dóna una visió
completa de la realitat de la ciutat. Fa falta, per tenir-la encara més
ajustada, que surtin a la llum altres memòries de vigatans. Memòries de
persones republicanes, catalanistes d’esquerres, socialistes, obreristes,
anarquistes, que també n’hi havia a la ciutat. De moment, en aquest sentit
només comptem amb una autobiografia de Miquel Adillón, un comunista en els seus
anys de joventut.[6]
Es tracta d’una autobiografia, escrita anys després del conflicte que, en haver
passat molt temps, no és exactament el mateix que les memòries i dietaris
escrites en els moments de la guerra civil.
De candidats del bloc republicà i obrerista de Vic habituats a escriure,
en podem trobar molts exemples, com és el cas de Ramon Vilacís, republicà
d’esquerres, articulista del Diari de Vic
i L’Hora Nova, o de Manuel Calafell,
redactor del periòdic anarquista Sembrar.
Dos exemples, sobre els que n’hem fet algunes recerques, però de qui no hem
trobat memòries. No obstant això, tot i les dificultats, cal continuar buscant
en aquesta línia per trobar un ventall més ampli de dietaris i memòries. Cal
seguir buscant memòries dels qui es van oposar directament al franquisme a Vic.
Tan de bo se’n trobin, per tal d’enriquir més la història escrita sobre la
guerra civil a Vic.
A l’hora de classificar les memòries d’en Jordi Anglada, les podem
considerar com una crònica sobre l’inici de la guerra civil, l’exili, la
mobilització militar i el front de batalla, Són els tres o quatre principals
capítols amb els quals es poden agrupar les seves memòries. Una part important
dels seus records estan centrats en el front de guerra, primer servint com a
soldat d’infanteria i, després de ser ferit al braç, de ser hospitalitzat i de
recuperar-se, com a soldat conductor de camions que abastien el front de
batalla. Les seves memòries formen també part del que s’ha anomenat cròniques
del front, que es complementen amb les cròniques escrites per alguns
intel·lectuals i universitaris, que van escriure nombroses cròniques des del
front de batalla.[7]
A
la part de les memòries que en Jordi Anglada escriu sobre el front de guerra,
és quan ens explica més batalletes. No per això, en conjunt, la narració
d’aquesta part decau. Té molt d’interès veure com explica la guerra un soldat
nacional, d’una família catalanista, que lluita en l’exèrcit franquista. Hi ha
una obra catalana de referència sobre cròniques del front, que tracta de les
guerres del Rif, al Marroc, que anys abans de la guerra civil va enfrontar
l’exèrcit espanyol contra els revoltats en contra el domini colonial d’Espanya.[8]
El seu autor, Josep M. Prous Vila, republicà i catalanista, que va ser un
soldat en aquella guerra al Marroc, va escriure les seves memòries simpatitzant
amb l’enemic contra el que va lluitar, ja que considerava que els rifenys
lluitaven per la seva llibertat, com ell, que volia la llibertat de Catalunya.
En el cas de la crònica del front de Jordi Anglada, no trobem
manifestacions clares d’aquest tipus, no hi ha una descripció, i menys encara
una reflexió, sobre qui és l’enemic contra el qual es veu obligat a lluitar
fins la primera línia del front. Sí que hi ha, però, crítiques als militars pel
seu funcionament, ens mostra el sofriment i les penoses condicions de lluita
dels soldats al front de batalla, tot i que és amb l’exèrcit vencedor. De forma
més o menys velada, expressa en alguns moments com els soldats catalans eren
malvistos dins de l’exèrcit franquista. També narra amb cert sentiment, el fet
de poder-se entendre amb civils catalans quan està fent tasques de proveïments
al front del Segre.
Les memòries d’en Jordi Anglada no són, però, només una crònica del
front de guerra. La persecució de la seva família, que els obligarà a
amagar-se, primer en masies de la Plana de Vic i, més endavant, a Barcelona en
cases de parents de la seva extensa família. En espera de poder-se refugiar
fora de Catalunya. Un dels passatges memorables dels records d’en Jordi Anglada
és el que explica el seu viatge a França, com va passar la duana al port de
Barcelona, com es va embarcar i viatjar en el vaixell francès Emerithy rumb a
Marsella, ciutat on l’esperava el seu
tiet, Joan Anglada, i on va reunir-se amb la seva família. D’allí passaren la
frontera cap Espanya per viure a San Sebastian, sota domini nacional. Ens
trobem, per tant, amb una interessant crònica sobre l’exili, d’un exili menys
conegut que altres. Els germans Anglada Vilardebó, amb les seves famílies, van
viure el seu exili marsellès i en certa manera també l’exili donostiarra,
ciutats on van coincidir amb altres famílies catalanes.
En Jordi Anglada va entrar a l’Espanya nacional amb part de la seva
família sense ser gaire investigats, ni ser retinguts en espera d’avals. Van
fer valdre que el seu pare, en Manuel Anglada, era un empleat municipal de Vic,
destituït pels republicans, i que aquest a Marsella havia col·laborat amb els
Serveis d’Intel·ligència Militar (SIM) franquistes. Després d’instal·lar-se a
Sant Sebastià, en Manuel Anglada va ser denunciat per catalanista, sembla que
per part d’un conciutadà de Vic, fet que el va portar a la presó durant 19
dies. La família Anglada havia fugit de Vic i Catalunya en sentir-se perseguits
i, arribats a l’Espanya nacional, continuaven sent perseguits.
Els germans Joan i Manuel Anglada Vilardebó eren perseguits a l’Espanya
nacional per catalanistes, on havien arribat amb les seves famílies fugint de
l’esclat revolucionari que s’havia produït a Catalunya i al seu Vic natal. Un
esclat revolucionari que havia estat desencadenat per l’alçament militar
encapçalat pel general Franco. A Vic i a la Catalunya revolucionària i
republicana els germans Anglada i Vilardebó. en canvi, no eren perseguits per
catalanistes, sinó per ser una important família conservadora i catòlica de
Vic. Era una persecució de tipus social. A Vic, els primers dies de la revolta,
el juliol de 1936, el pis del carrer Verdaguer on vivia en Jordi Anglada va ser
el primer de Vic en ser assaltat pels revolucionaris, que buscaven el seu pare.
En no trobar-lo, van destruir mobles i objectes de la casa.
¿Per què els revolucionaris perseguien els germans Joan i Manuel Anglada
i les seves famílies? En resposta a aquesta pregunta podem tenir en compte la introducció, en
forma de pròleg, que va escriure Joan Anglada en un llibre sobre els Fets
d’Octubre de 1934, publicat abans de les eleccions generals del 16 de febrer de
1936.[9]
En aquest llibre s’explica detalladament com en diverses poblacions catalanes,
aquells Fets d’Octubre van esdevenir una revolució social. Destaca Joan Anglada
que els autors del llibre prologat, els periodistes Joan Costa i Modest Sabaté,
arriben a la conclusió que “la revolta a Catalunya no fou catalanista, sinó
purament social, en el pitjor sentit del mot”. I presenta els fets com si fossin
la mostra, per unes hores, d’una “Catalunya lliurada a la guerra civil”. Una
guerra civil, amb una revolució social associada, que esclataria pocs mesos
després.
A Vic, els Fets d’Octubre van consistir en una vaga i la proclamació de
l’Estat Català des de l’Ajuntament de Vic, emulant la proclamació que havia fet
el president Lluís Companys des del Palau de la Generalitat de Catalunya. La
vaga a Vic, però, va tenir menys força que en algunes poblacions industrials de
la comarca d’Osona. A Torelló van ser molt intensos, els Fets d’Octubre van ser
el “preludi de la revolució obrera”, els obrers armats van intentar prendre el
poder a la població, es van arribar a enfrontar a trets amb les forces d’ordre
públic i l’exèrcit, amb el resultat de dues víctimes mortals.[10]
Era la revolució social que apuntava en Joan Anglada en el pròleg del llibre,
un llibre que recollia fets similars en altres poblacions catalanes, cap de la
comarca d’Osona, però que en Joan Anglada i la seva família havia viscut de ben
a prop.
Com
a conseqüència dels Fets d’Octubre, entre els centenars d’empresonats hi havia
una dotzena de vigatans. Els van tancar als vaixells presó que hi havia al port
de Barcelona, de noms Uruguay, Argentina i Ciudad de Cádiz, a Tarragona també
hi havia el vaixell presó Manuel Arnús, on s’hi van empresonar més persones.[11]
Entre els detinguts i processats a Vic, pels Fets d’Octubre de 1934, hi
predominaven els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya i de les seves
joventuts, les JERC. Aquests formaven part del grup que la tarda del dia 6
d’octubre havien proclamat l’Estat Català i penjat la bandera independentista
al balcó de la casa consistorial. També van empresonar i processar alguns
obrers i masovers de Vic. En destaca l’anarquista Francesc Freixenet, de
l’Associació Obrera de Vic, membre de la FAI, la Federació Anarquista Ibèrica.
Amb l’esclat de la guerra, des del 19 juliol de 1936, en Francesc Freixenet va
ser el president del Comitè Antifeixista de Vic. Diversos testimonis, entre
ells la dona de Jordi Anglada, Rosa M. Puigcerver, recorden a Francesc Freixenet com una de les persones
que dirigien les milícies que perseguien i assaltaven les cases de vigatans de
dretes. En Jordi Anglada, explica en els seu records que un amic li va contar
que quan van assaltar el pis on vivia la família Anglada Bayés, al capçal del
llit dels seus pares van escriure amb lletres grans les sigles FAI.
La figura i pensament de Joan Anglada, el tiet de Jordi Anglada, ens
permet situar ideològicament i socialment els Anglada dins del catalanisme
conservador de l’època. L’advocat Joan Anglada era un destacat dirigent
cultural, social i polític del catalanisme a Vic. Va ser director del periòdic
catalanista La Gazeta de Vich. El seu
pensament, de forma més àmplia, està recollit en un llibre amb pròleg de Josep
Playà, que conté una selecció d’editorials que va publicar en el periòdic que
va dirigir.[12]
A través dels records del seu nebot, Jordi Anglada, hem pogut aproximar i
conèixer més bé aquesta important figura del catalanisme de Vic. En Joan
Anglada és el pare de M. Àngels Anglada, destacada escriptora de la literatura
catalana contemporània, que va estar adherida al partit independentista
Nacionalistes d’Esquerra. També és el pare d’Enriqueta Anglada, que ha sobresortit
en el camp de la música, amb la introducció del cant coral infantil en català
en temps de la dictadura franquista i que, en els darrers anys, forma part de
l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una associació per aconseguir la
independència de Catalunya. Com el seu pare, en l’àmbit cultural, ambdues
filles van seguir l’estela catalanista del seu progenitor, i van esdevenir unes
figures referents de la cultura catalana dins del seu àmbit.
Un altre fill de Joan Anglada, en Josep Maria, va tenir un destacat
paper dins el catalanisme polític i cultural. Enginyer industrial, l’any 1958
va començar a treballar a la Farga Casanova de Campdevànol. Resident a Ripoll,
va ser un dels principals impulsors del moviment cultural i polític
antifranquista d’aquesta població. L’any 1968 va ser un dels principals
promotors de l’Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals (ARIC), que durant
els anys finals de la dictadura i els primers de la democràcia va aglutinar el
moviment polític, social i cultural de Ripoll. Des de l’any 1955, en Josep
Maria Anglada militava clandestinament al partit democratacristià Unió
Democràtica de Catalunya (UDC). Va participar activament en la creació de
l’Assemblea de Catalunya, va ser detingut i va passar tres dies a la comissaria
de la via Laietana de Barcelona. L’any 1979, en les primeres eleccions
municipals de la democràcia, en Josep Maria Anglada va ser elegit regidor a
l’Ajuntament de Ripoll i, més tard, fou
nomenat diputat provincial a la Diputació de Girona. Una carrera política que
va quedar estroncada per la seva prematura mort l’any 1985. Un altre membre
destacat d’una “família molt compromesa amb la cultura catalana”, tal com
escrivia Anton Cañellas, que va ser secretari general d’UDC i Síndic de
Greuges.[13]
Des del punt de vista de la ideologia social i política, la família de
Jordi Anglada no és limita només al catalanisme, en la seva versió
conservadora. Dins de la seva família directa hi ha hagut persones que han
format part d’altres corrents polítics. La dona de Jordi Anglada, Rosa M.
Puigcerver, provenia d’una família tradicionalista, d’arrels carlines. Com
se’ns explica en la introducció del llibre, el sogre de Jordi Anglada era en
Joan Puigcerver, el qual va arribar a ser alcalde de Vic entre 1947 al 1952.
Segons la seva filla, en Joan Puigcerver mai no va voler vestir la camisa blava
dels falangistes. Com ja s’ha apuntat en altres treballs d’història, a Vic hi
havia una evident divisió entre les diferents famílies carlines,
tradicionalistes o integristes.[14]
Amb unes divisions que segurament venien d’abans de la guerra, unes divisions
que explicarien que mentre uns perseguien els Anglada per catalanistes, els
altres s’hi van arribar a emparentar sense problemes.
Una mostra més de la diversitat en l’espectre polític familiar és el cas
d’un dels germans petits de Jordi Anglada, en Manuel Anglada Bayés. Aquest
germà va tenir un fort compromís polític amb les esquerres i per Catalunya a
finals del franquisme i durant els anys de la transició democràtica.[15]
En Manuel Anglada Bayés va formar part d’unes organitzacions polítiques que,
aparentment, presentaven contradiccions amb el catalanisme conservador
predominant en la família dels germans Anglada Vilardebó. L’arquitecte Manuel
Anglada va entrar a formar part del Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC) quan estudiava a la Universitat de Barcelona. L’any 1972 formava part de
la cèl·lula vigatana clandestina del PSUC a Vic. També va participar activament
en l’articulació de l’Assemblea de Catalunya a Osona. L’any 1979, en les
primeres eleccions municipals de la Democràcia,
va ser elegit regidor amb la coalició d’esquerres de nom Entesa
Democràtica de Vic.
En començar aquest pròleg he parlant del pare d’en Jordi Anglada,
l’autor d’aquests records de guerra civil, i l’acabo parlant del seu germà petit. Començo
i acabo parlant de seva família, perquè a través dels records d’en Jordi
Anglada coneixem la seva història personal i també la de la seva família, la
seva ciutat i del nostre país. Els records i la memòria familiar ens mostren,
de primera mà, com es va viure en el passat d’una manera directa i pròxima.
Quan aquestes famílies tenen un cert protagonisme en l’activitat cultural,
econòmica, política o social, la història familiar té un gran interès històric.
En definitiva, en aquest llibre, a través de la història familiar, se’ns donen
a conèixer molts aspectes sobre el catalanisme, la ideologia dominant en la
família, així com de la guerra civil, el moment en què se centren els records
d’en Jordi Anglada.
Vic, 19 gener
de 2018
Josep CASANOVAS I PRAT
Doctor en Història Contemporània.
(Llibre publicat per Çtrencada edicions. Vic, juny de 2019)
NOTES:
[1] Una primera obra de memòries de
la guerra civil a Vic, publicada ja fa anys, és el dietari de BASSAS I CUNÍ,
Antoni. La Guerra civil a Vic. Dietari
1936-1939. Edició a cura de Josep Burgaya. Eumo Editorial. Vic, 1992.
[2] CATEURA I VALLS, Xavier. “Dies
de revolució. Els deu primers dies de la Revolució Marxista (18 de juliol a 27
de juliol de 1936) en la Casa de Caritat de Vich. Notes íntimes”, dins AUSA n. 160, Patronat d’Estudis
Osonencs. Vic, 2007, p. 249-293.
[3] CATEURA I VALLS, Xavier. “Els
germans Puigneró, rectors de la Castanya.” dins Monografies del Montseny n. 29. Amics del Montseny. Viladrau, 2014,
p. 17-54.
[4] CATEURA I VALLS, Xavier. “La
guerra civil d’un vigatà. Dietari de 1938 d’Antoni Vall-Llosada i Costa.”, dins
AUSA n. 173. Patronat d’Estudis
Osonencs. Vic, 2014, p. 779-858.
[5] Íbidem, p. 780.
[7] Vegeu un
ampli recull d’aquest tipus de cròniques a CAMPILLO, Maria (ed.). La Brigada del Vidre. Cròniques del front (1936-1939). L’Avenç.
Barcelona, 2017.
[8] PROUS I
VILA, Josep M. Quatre gotes de sang. Dietari d’un català al Marroc. Llibreria
Catalònia. Barcelona, 1936.
[9] ANGLADA I VILARDEBÓ, Joan.
“Introducció” dins COSTA I DEU, Joan i SABATÉ, Modest. La veritat del 6 d’Octubre. Impremta Clarasó. Barcelona, 1936, p.
5-7. Aquest llibre va ser reeditat el 2006 per Cossetània Edicions,
conjuntament amb un altre llibre anterior dels mateixos autors, La nit del 6 d’Octubre a Barcelona, publicat
originalment el 1935 i que la introducció de Joan Anglada en fa de pròleg
conjuntament de les dues obres.
[10] PUJOL I
BASCO, Ramon. Torelló 1931-1975. Estudi histórico-sociològic d’un poble de la Catalunya
interior. Edició de l’autor. Torelló, 1993, p. 90-95.
[11] LÓPEZ
ESTEVE, Manuel. Els fets del 6
d'octubre de 1934. Editorial Base. Barcelona, 2013. Vegeu l’annex 2 amb la
relació de detinguts i empresonats, per la insurrecció d’octubre, entre
l’octubre de 1934 i el gener de 1935.
[12]
ANGLADA I VILARDEBÓ, Joan. Editorials de “La Gazeta de Vich” (1930-1936). Patronat d’Estudis
Osonencs. Vic, 1992.
[13] CAÑELLAS, Anton. “Josep Maria
Anglada i d’Abadal” a El 9 Nou, 27 de
gener de 2003, p. 16.
[14] Així ho apunta MARÍN CORBERA,
Martí. “El personal polític de l’Ajuntament de Vic durant el franquisme.
Algunes consideracions (1939-1975)” dins AUSA
n. 146. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic, 2001, p. 395.
[15] Manuel Anglada i Bayés, home compromès. 1925-1999. Catàleg editat
per Eumogràfic. Vic, 2002, p. 23 i 27.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada