Homenatge a un pastor del pla de la Calma

―Recordant en Funda―

 «La meva ànima és com un pastor,

coneix el vent i el sol

i va de la mà de les Estacions,

seguint i mirant.» (F. Pessoa)

Fundador Rodríguez "Funda"

Fundador Rodríguez González, en Funda, com tothom el coneixia, feia just un mes que havia complert els 65 anys, quaranta dels quals passats entre els paratges del nostre Montseny, i més concretament entre els pastorims, brugues, boixos i ginebrons del pla de la Calma, on pacientment guardava el seu ramat d’ovelles i cabres.

Com a pastor en Funda era un home acostumat a la soledat d’aquell pla enlairat i, potser per això, era una persona acollidora i amable que rebia sempre amicalment als excursionistes que se li acostaven per a saludar-lo i fer-la petar una estona.

La conversa amb ell ―amenitzada amb el so de les esquelles i només interrompuda per donar una ordre al gos d’atura, fer un crit o un xiulet per tal de fer girar un escamot de cabres― era amena i fins i tot divertida degut a aquella franquesa que es desprèn de la gent senzilla.

En Funda tenia la saviesa del que, acostumat a viure al bell mig de la natura, en coneix els secrets i els signes,  ja que com a pastor ha d’estar amatent a aquella veu callada dels espais oberts de la muntanya.

Havent nascut a Santiago de la Espada, un petit poble de la província de Jaén, s’havia identificat de ple amb aquesta terra que va triar per viure-hi i treballar-hi. I aquí, a Catalunya, va entendre què volia dir ser ciutadà d’aquest país, i sense renunciar en absolut a les seves arrels andaluses ni a la seva llengua, va voler integrar-se a la nostra societat.

Ell entenia el català i fins i tot a vegades el parlava una mica, i si no ho feia més sovint segurament era per culpa nostra, ja que tenim aquell vici de canviar de llengua si creiem o notem que l’altre no és d’aquí. I ell ens ho repetia sovint: “No, si te entiendo”.  I encara deia més: “Aunque no hable catalán, me siento catalán”. Penso que aquesta frase ha de ser tinguda molt en compte, perquè, diguem-ho clar, també hi ha qui parla català i en canvi no se sent pas català.

L’atzar va voler que un bon dia pasturant el ramat per la Calma ensopegués amb el president Pujol, mentre en Jordi Évole l’entrevistava. I vet aquí que aquell pastor de la nit al dia va aparèixer a les portades dels diaris i el van anar a entrevistar emissores de ràdio i de televisió. I tot per què? Perquè sent un pastor andalús va dir que ell votaria sí a la independència de Catalunya. I és que ell se sentia català ja que aquí, segons va manifestar, es va sentir acollit i respectat.

A casa seva, en Funda, ensenyava la carta que el president Pujol li havia enviat després d’aquella trobada a la Calma: «Celebré encontrarle en Tagamanent el día de la entrevista de Jordi Évole para la televisión. Y quiero agradecerle sus palabras amables hacia mi persona. Y más todavía hacia Cataluña. Lo que más me complace es que las persones consideren que Cataluña es un país acogedor y con buena convivencia. Los que siempre hemos vivido aquí, los que vinieron de fuera y los hijos y nietos de todos nosotros. Usted dejó claro que esto es realmente así. Gracias.» 

Dissabte passat, a l’horabaixa, en Funda es va trobar malament i des de la Calma va telefonar als seus familiars que l’anessin a buscar. Però ja no hi van ser a temps, doncs quan van arribar allà on pasturava se’l van trobar mort. Un atac de cor fulminant va posar fi a tota una vida de pastor, ja que de ben petit ―tindria uns cinc anys― ja feia de guardador de ramats, com diu el poeta. A l’arribar a Osona va anar a fer de pastor a Viladrau i més tard, domiciliat ja a Centelles, la Calma va ser l’espai del seu trescar per aquest massís.

I l’atzar també va voler que diumenge passat el president Pujol i la seva dona s’acostessin al Bellver i preguntessin per en Funda,  ja que volien saludar-lo. Assabentats que havia mort sobtadament el dia abans, es van fer acompanyar a casa dels seus familiars per donar-los el condol.

Què serà d’aquests paisatges de la Calma quan cap pastor hi porti un ramat? Fa uns anys va traspassar en Pitu, del Molar, i ara és en Funda que hi deixa un buit. Cal que l’Administració, i en aquest cas la Diputació de Barcelona que és qui gestiona el Parc Natural del Montseny, es plantegi molt seriosament ajudar i facilitar que el pastoreig no desapareixi d’aquell indret. Els pastors són els jardiners i garants que la muntanya segueixi viva. Ells mantenen viu el paisatge, i ensems els vells coneixements i les tradicions.

Ara potser encara som a temps de preservar la feina callada que fan els pastors, i així evitar que en un futur s’hagi de fer un altre museu per ensenyar a la mainada què era i què feia un pastor, i haver de representar-lo al costat d’una ovella de cartró...
__________________

Publicat a El 9Nou, el 2 d'agost de 2013.

________________