«Frescor
tèbia, ombra blanca,
poma
d'olor en un vell calaix de roba blanca...»
(Poesia
de M. Torres dedicada a Josep Saló)
Divendres, 25 d’octubre de 2013, va morir a Manresa
el metge especialista en malalties del pit, Josep Saló i Serra. Havia fet cent
anys.
Des de fa temps, i per atzars de la vida,
el seu nom va quedar íntimament lligat per sempre al del poeta Màrius Torres.
El Dr. Saló havia nascut a Girona el 26
d’abril de 1913, al carrer de la Força. A punt d’acabar la carrera de medecina,
a finals de 1935, se li va diagnosticar una tuberculosi per la qual va
ingressar al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. El primer any al
sanatori el va haver de passar al llit amb febre persistent.
Qui va decidir ser metge i triar
l’especialitat de pneumologia, va haver d’experimentar en carn pròpia què era
ser tuberculós i ser tractat com a tal.
A l’esclat de la Guerra Civil ja era al
sanatori. Això li va salvar la vida, ja que un escamot de milicians l’havia
anat a detenir, per fejocista (Federació de Joves Cristians de Catalunya) del
Grup Sant Narcís de Girona, a la pensió de Barcelona on havia residit mentre
estudiava.
A Puig d’Olena va ser on va començar la
seva pregona amistat amb Màrius Torres. El poeta, que havia ingressat el
desembre de 1935, s’hi passaria set anys, fins a la seva mort ocorreguda el 29
de desembre de 1942. Josep Saló va ser qui el va atendre i acompanyar fins el
darrer moment. Hi ha un dibuix a llapis del poeta mort, fet per en Saló.
Un cop acabada la Guerra Civil, i ja
guarit de la malaltia, Saló va poder llicenciar-se, i decidí desenvolupar la
seva vocació al mateix sanatori que l’havia acollit com a malalt. Allà va
exercir de metge resident.
Si bé va ser alumne del gran tisiòleg
Jacint Reventós, com s’anomenava abans als especialistes de malalties
pulmonars, ell es considerava deixeble del Dr. Gerard Manresa.
 |
| Sanatori de Puig d'Olena, façana sud. 1932 |
El sanatori de Puig d’Olena, fundat el
1932, va ser un dels més avançats i preparats de la seva època. Fundat per
Maria Planas i Cabot, la senyoreta Maria, com l’anomenava tothom. Era, segons
el Dr. Saló, una dona extraordinària, d’una gran qualitat humana, “una santeta
laica”, deia.
Va ser durant els anys de guerra que al
sanatori es va formar el “cenacle”, com li deien els seus components: Màrius
Torres, Maria Planas, Mercè Figueres (la Mahalta dels poemes d’en Màrius), la
seva germana Esperança i el mateix Dr. Saló amb la seva dona, al que a vegades
s’hi afegia algun altre lletraferit, com en Joan Sales i la seva dona. En
aquell grup íntim, reunit a l’habitació d’en Màrius o bé al Mas Blanc, s’hi
llegien les poesies que en Màrius anava fent, es feia algun concert de piano, etc.
Com es sabut, en aquells anys no hi havia
més tractament pels qui patien la tuberculosi que fer molt repòs, prendre el
sol, bons aliments i quatre pastilles que no servien per a res. No va ser fins
a la primeria dels anys 50 del segle passat, amb l’estreptomicina, que aquella
malaltia va deixar de ser mortal. Com deia el Dr. Saló, l’estreptomicina va
tancar els sanatoris.
El novembre de 1941 Josep Saló es va casar, a la capella del sanatori de Puig
d’Olena, amb Dolors Orfila i Cirach. Un dels testimonis d’aquest enllaç va ser Màrius
Torres, que va dedicar-li algunes de les seves poesies, els manuscrits dels
quals Saló va dipositar fa anys a la Biblioteca del Monestir de Montserrat.
Arran del meu treball sobre la incidència
de la tuberculosi en aquells anys i el paper dels sanatoris, el Dr. Saló va
accedir que li fes una entrevista per parlar de Puig d’Olena. Va ser a casa
seva un matí de tardor de 2009.
Durant la llarga estona que va durar
l’agradable i sincera conversa, un moment molt especial va ser quan, a banda
d’explicar-me els darrers moments d’en Màrius, em va explicar, molt emocionat, la
seva relació amb el sacerdot i diplomàtic vigatà el Dr. Antoni Vilaplana i
Forcada, sobretot quan em parlà de la seva mort, ocorreguda la Setmana Santa de
1944.
El Dr. Saló era un metge curull d’humanitat,
el que es necessita per estar al costat del malalt i que dissortadament s’ha
anat perdent. Com molt bé deia el Dr. Moisès Broggi, els metges d’abans potser no
curaven, però consolaven. Ara curen però no consolen...
El 1949 el Dr. Saló va marxar de Puig
d’Olena per instal·lar-se a Manresa. Allà va exercir la seva professió fins que
l’any 2001 va decidir jubilar-se.
A casa seva hi queden trenta mil fitxes,
segons em va dir ell mateix, dels pacients que va atendre a la seva consulta
particular al llarg de la seva dilatada vida com a metge i humanista.
______________________
Publicat a El 9Nou el 8 de novembre
de 2013.
___________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada