Del mas a l'altar

     
Del mas a l'altar

Beat Frederic Vila i Bartrolí, cmf

        Frederic Vila i Bartrolí

     El passat dia 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona una cerimònia en la qual es van beatificar més de cinc-cents sacerdots, religiosos, monges, seminaristes i laics que van ser assassinats durant la nostra darrera guerra, mal anomenada, civil.

     Entre aquests s’hi troben set claretians que el juliol de 1936 eren a la demarcació de Tarragona. Un d’aquests claretians és en Frederic Vila i Bartrolí, un veí del Brull, nascut al mas Boscàs de La Castanya, en ple Montseny, si bé de ben petit va residir a Tona, on va passar la seva infància.

     Allà a Tona, la família Vila-Bartrolí va viure al carrer de Barcelona, però en Frederic, que era el fill més petit, va passar unes temporades al mas Vall-llovera on vivia una tia seva.

     El seu pare, que era natural de La Castanya, s’havia casat amb una filla del propietari del mas Bartrolí, de Vidrà. Aquest matrimoni, pregonament religiós, va donar diversos fills a l’Església.

     Tres filles van decidir de fer-se monges dins de la congregació de les Dominiques de l’Anunciata, del P. Coll, i dos fills van optar per ser missioners claretians.

     Una altra filla d’aquell matrimoni va maridar amb l’hereu del mas Cruells de Tagamanent, i en Ramon, el fill gran, que havia estat secretari de l’Ajuntament del Brull, també ho va ser del de Tona, on es casaria amb la filla d’un fabricant de cadires d’aquell poble de la Plana des d’on, més tard, es traslladà a Rubí, exercint allà també de secretari municipal.

     Als deu anys en Frederic va ingressar al Col·legi de Sant Josep, que era el seminari menor on anaven els fills de les famílies més modestes, i on va coincidir amb el centellenc Pere Barnils i Giol, amb qui anys més tard col·laboraria en la recollida de mots per a l’Obra del Diccionari, dirigida per Antoni M. Alcover.

     Després d’estudiar dos anys a Vic, en Frederic va ingressar al seminari dels claretians, sent ordenat prevere quan encara no havia fet els 24 anys, en ocasió del primer centenari del naixement del fundador dels Fills del Cor de Maria, sant Antoni M. Claret.

     Va arribar a ser professor de grec, hebreu, francès, arqueologia, ciències naturals, sagrades escriptures i teologia, en diverses cases que tenien els claretians, a més de ser un destacat catedràtic a la Universitat de Cervera i a la Pontifícia de Tarragona.

     Frederic Vila va ressaltar per la seva entrega al treball intel·lectual, publicant molts articles en revistes i periòdics, a més de diversos llibres, entre els quals sobresurt la seva coneguda Historia de la Universidad de Cervera.

     A Cervera, a més d’organitzar el museu de ciències naturals de la seva universitat, va fer una gran amistat amb l’arxiver Agustí Duran i Sanpere, una amistat que duraria tota la vida.

     Durant la seva estada a Solsona com a professor, va col·laborar amb Joan Serra i Vilaró en els treballs d’arqueologia que aquest hi estava fent.

     A la casa mare dels claretians, a l’antic convent de la Mercè de Vic, va organitzar i ordenar el seu Arxiu Pairal, a més de recollir els nombrosos escrits del pare Claret de qui va escriure vàries biografies.

     Quan es trobava destinat a Barcelona, va ser l’impulsor de la publicació La Festa Santificada, així com de la impremta claretiana i d’altres iniciatives editorials d’aquella congregació religiosa.

     Dotat d’una gran voluntat i memòria, cridava l’atenció la seva intel·ligència amb coneixements de tot tipus, com també la seva tasca com a religiós i investigador, a més de la gran activitat cultural que va arribar a desenvolupar.

     Durant la Setmana Santa de 1932 va visitar La Castanya (Osona), predicant a la seva església i també a la de La Móra (Tagamanent)..

     En una carta, datada el 1934, que va escriure al seu germà Modest, també claretià, que era a Xile, explica el seu somni per un futur que no podia ni imaginar com seria, però que desitjava que fos tranquil, passant els seus darrers dies en pau tot conreant un hort ―curiós ressò dels seus avantpassats de La Castanya― i esperant que arribés l’hora de la seva mort: «A l’estiu vinent demanaré un hort, on podré cavar un xic, passar tranquil·lament la vellesa que comença i preparar-se pel traspàs. Records als coneguts que ja escassegen.»

     Destinat a Tarragona, l’esclat revolucionari de 1936 va fer que, per la seva condició de sacerdot, s’hagués d’amagar i busqués refugi a casa d’uns coneguts on un dia, després de practicar-hi un registre, fou detingut i empresonat en un vell vaixell amarrat al port, que es feia servir de presó.

     Després de passar uns quatre mesos detingut, la matinada de l’11 de novembre va ser tret d’una de les bodegues del vaixell i portat, juntament amb d’altres presoners, religiosos i laics, al cementiri de Torredembarra, on tots van ser afusellats. Frederic Vila, tenia 52 anys.

     L’atzar va voler que hores més tard que fos mort, arribés una ordre per posar-lo en llibertat gràcies a la gestió feta pel seu bon amic Agustí Duran i Sanpere, aleshores funcionari de la Generalitat.

     El passat dia 17 de setembre les restes del pare Vila van ser traslladades des de l’església de Sant Agustí, de Tarragona, a la de la Mercè, de Vic, on van ser dipositades  a la cripta, prop de les de sant Antoni M. Claret.

     I els altres?

     Aquesta massiva beatificació d’homes i dones d’Església, aquesta l’ha anomenat com a la beatificació de màrtirs de la “persecució religiosa dels anys 30”, segurament per no utilitzar el terme de màrtirs de la Guerra Civil de 1936-1939, si bé és cert que entre els que van ser beatificats n’hi ha alguns que van ser assassinats durant la revolució de 1934 a Astúries, encara que la majoria ho van ser durant la Guerra Civil.

     Ara, quan més es parla de recuperar la memòria històrica, s’ha discutit molt sobre la conveniència o no de fer noves beatificacions de gent de l’Església, ja que acabada la guerra el nacionalcatolicisme va reivindicar i honorar abastament com a «Caídos por Dios y por España» els seus màrtirs, terme utilitzat per definir els assassinats per causa de la fe. Fins i tot des de dins de la mateixa Església hi ha qui ha qüestionat que encara es facin aquestes cerimònies.

     Sobretot s’ha discutit, i criticat, aquesta celebració en uns moments en què es posen tantes dificultats en poder localitzar i obrir les fosses de la Guerra Civil.

     Perquè ara, per justícia, també cal preguntar-se, i els altres? Aquells vençuts de la guerra, soldats de lleva portats al front de combat sovint contra la seva voluntat i consciència. Nois amb esperances i projectes de vida estroncats, massa joves per matar o morir. Executats d’un tret en una cuneta de qualsevol carretera o en una paròdia de judici. Fugitius de les dues bandes morts per un tret quan només volien sobreviure a l’horror. Homes, dones i joves; laics i religiosos; propietaris i treballadors...

     Un assassinat és i serà un assassinat, sigui per causa de les idees polítiques, religioses, de raça o de sexe. Independentment de que les persones puguin ser de dretes o d’esquerres, creients o no creients, no hi ha, ni hi pot haver, cap fet que ho pugui justificar.

     Ens cal el reconeixement moral de totes les víctimes de la nostra darrera guerra civil. Posar noms als morts, quelcom tan senzill com això. Encara massa ferides resten obertes i l’únic gest que pot cicatritzar-les, ara ja després de tants anys, és aquest reconeixement moral, i de justícia, a tots els morts, molts dels quals encara avui dia resten tirats en una fossa comuna o en una cuneta, la memòria dels quals és reivindicada per llurs familiars que reclamen el suport del govern de l’Estat per portar a terme la recuperació dels seus. Tothom té dret a trobar els seus morts per enterrar-los amb dignitat, o senzillament saber on són encara que només sigui per a poder portar-hi unes flors o anar a plorar-los.

     El claretià, Pere Codinachs i Verdaguer, nascut a Sta. Eugènia de Berga (Osona), traspassat fa poc, va escriure, amb tota raó, que: «Han hagut de passar molts anys per a poder tornar a obrir l’arxiu de la vella memòria i els arxius escrits. Avui, asserenats, podem retrobar la reconciliació fent parlar, ja sense passió ni amarguesa, els records i els documents. Sense cap ànsia reivindicativa; però també sense passar més temps en la fosca, en el neguit, en la pregunta sense resposta, en la sospita sobre fets i persones, en la ignorància volguda...»
______________________

Publicat a El 9Nou, el 4 d’octubre de 2013. 

_________________