Aquell tren abandonat a Vic (i III)

Aquell tren abandonat a Vic (i III)

Luis Castán, aquell sobreestant d’obres de l’estació de Vic que va haver de conduir un tren ple de refugiats cap a la frontera perquè el maquinista estava malalt, va morir a Cotlliure l’any 1943, tal com vaig explicar a El 9 Nou del divendres passat. Bo i que la família va rebre la carta d’en Ramon en què explicava el seu enterrament i deia que havia mort d’un atac de cor, després van poder saber que els alemanys l’havien afusellat. Això ho van conèixer per una carta que un veí exiliat, que  també era a Cotlliure i que ho havia presenciat, va escriure a la seva dona, i aquesta va córrer a explicar-ho a la Teresa, la muller d’en Luis. Més tard el mateix Ramon, veient que no ho podia amagar, va confessar la veritat a la seva germana.

De totes maneres, en Luis, que era militant de la CNT i que havia estat detingut a Vic durant els Fets d’Octubre del 34, encara era buscat dins de l’Estat espanyol on tenia una ordre de cerca i captura a causa d’un judici sumaríssim obert per ser considerat desafecte al Movimiento Nacional, i se’l comminava a presentar-se al Jutjat Militar Eventual de Vic, al carrer de Manlleu núm. 55.

Dins de les entrevistes que vaig fer per estirar el fil de les vivències d’aquests vigatans que van haver de marxar de la seva ciutat i del seu país per les seves idees republicanes (sobre els quals se’n podria fer una pel·lícula, com segurament sobre moltes altres famílies que van haver de patir la guerra a un o altre costat d’un país dividit entre “rojos” i “blancs”), ara toca parlar d’en Josep, el cunyat d’en Luis i germà d’en Ramon i de l’Artur, que era el que no va pujar en aquell tren abandonat a l’estació de Vic.

En Josep també vivia amb la seva família al barri de l’estació, on treballava de carregador de vagons. El primer temps de la revolució que va seguir a l’alçament militar va fer de milicià del Comitè Antifeixista de Vic. Més tard va ser enviat a fer fortificacions a les carreteres de l’entorn de la ciutat i durant un temps es va estar a les oficines del Comitè, segons ell mateix explicava, potser per no haver d’anar al front.

Davant de l’avanç dels “nacionals”, el 7 de gener de 1939 va marxar de Vic i, com tants republicans durant aquells dies de retirada, va passar la frontera francesa per Puigcerdà. Més tard va decidir retornar a Espanya, i el 30 de juliol travessava el pont internacional d’Hendaia-Irun. Però el 6 d’agost era capturat i tancat al camp de presoners de La Magdalena, a Santander, fins que el novembre el van traslladar a la presó de la Tabacalera, també a Santander. El desembre del 39 van començar les actuacions judicials i el van acusar d’auxili a la rebel·lió militar i d’estar afiliat a la CNT (en va ser president del Comitè de Transports Ferroviaris) i de ser militant d’ERC durant la “dominación rojo-separatista”. El gener de 1941 el van portar a la presó de Vic, i el juny del mateix any el van dur a la presó Model de Barcelona. 

Antiga presó de Vic

El maig de 1941, mossèn Joan Lladó demanava al jutge militar que accelerés el seu judici, perquè l’acusat ja havia estat detingut vint mesos a Santander més els que portava a la presó de Vic, i que “la seva pobra dona té sis fills, la més gran de disset anys, que és la que, quan pot, treballa”. Fins i tot l’ecònom de la catedral, el Dr. Carles Masferrer, segons “informes de personas fidedignas”, va advocar per ell. També el propietari de la fàbrica de farines “La Teresita” de Vic, on en Josep havia treballat, va intercedir per ell.

Finalment, el 19 de juliol de 1943 se li va fer un consell de guerra sumaríssim, en què se’l va condemnar a 18 anys de presó menor. Però l’octubre del mateix any, se li va concedir la llibertat condicional vigilada. Malgrat que la pena no s’extingiria fins l’agost de 1957.

M’expliquen, que al cap d’uns anys d’haver estat posat en llibertat, tenia el projecte de treure’s el carnet de conduir per a poder portar un camió i així guanyar-se més bé la vida, doncs a l’estació la feina no anava massa bé, perquè sovint hi havien robatoris als vagons que arribaven a Vic, degut a la misèria que hi havia.

Però el dia 7 de juny de 1947, cap a les sis de la tarda, de nou va ser detingut. Aquesta vegada va ser la Guàrdia Municipal de Vic qui se l’endugué al quartelillo que tenien als baixos de l’ajuntament. Sembla que en aquesta ocasió el motiu de la detenció va ser per la denúncia d’un veí que descobrí que en Josep es dedicava a imprimir octavetes contra el règim franquista.

En Josep Piqué i Fargas que havia nascut a Vic el 1896, va morir la tarda del 9 de juny de 1947 a la cel·la de l’ajuntament a causa de les pallisses rebudes, tot i que oficialment es va fer constar que s’havia suïcidat. En aquests casos s’obligava els familiars a fer l’enterrament fora del recinte del cementiri catòlic. Alguns familiars m’expliquen que el Dr. Federico Casimiro no va voler signar l’autòpsia que se li practicà, i que es va voler entrevistar amb el bisbe per explicar-li la veritat del cas i demanar que se’l pogués enterrar en terra sagrada, cosa que es va fer el 10 de juny.

Arran d’aquest fet, i per les pressions de les autoritats franquistes del moment, la seva dona es va veure obligada a marxar de la ciutat amb els seus fills. La filla gran, de 17 anys, va ser acomiadada de la botiga on treballava, i les monges van fer fora del col·legi una cosina seva. Altres familiars que es quedaren a Vic, també van patir les conseqüències de ser assenyalats com a “rojos”. Era temps de postguerra, on la por, la denúncia, la calumnia, la revenja i la misèria moral, física i econòmica, era el pa que més sovintejava.

El Caudillo havia visitat Vic per primera vegada una setmana abans.

          Quin paper van tenir els “camises blaves” (velles o noves) de la ciutat en aquest trist succés?

Publicat a El 9 Nou, el dia 6 de juliol de 2018 

Podeu llegir tots tres articles junts a l'adreça: https://el9nou.cat/osona-ripolles/actualitat/aquell-tren-abandonat-a-vic/