On és la “llibreta de tapes negres”?

     On és  la “llibreta de tapes negres”? 

     Aquest escrit també l’hagués pogut titular com “on és el dietari de la Maria Aurèlia Capmany?”

     Algú que coneix el meu interès pels dietaris escrits durant la nostra darrera guerra civil, al front o a la rereguarda, em va parlar que la Maria Aurèlia Capmany havia redactat un dietari d’aquells jorns malaurats.

     Es tracta del dietari, inèdit, que va escriure entre el 26 de maig de 1937 i el 28 de febrer de 1939. I pel que he pogut esbrinar, malauradament, s’ha perdut!

     L'escriptora Maria Aurèlia Capmany i Farnés, filla del gran folklorista Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 1868-1954), va morir a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, ciutat on havia nascut el 1918. Enguany doncs, se celebra el centenari del seu naixement, així com el cent cinquantè aniversari del naixement del seu pare.  I per això la Generalitat de Catalunya ha organitzat un seguit d’actes que se celebraran al llarg d’aquest any.

     M. Aurèlia Capmany, va escriure novel·la, teatre i assaig, va ser una incansable lluitadora antifranquista i una gran defensora dels drets de les dones, una feminista convençuda, com avui s’estila més d’anomenar. Va militar al Partit del Socialistes de Catalunya, i va ser també una ferma defensora del catalanisme polític.

     En la seva tasca dins el món de les lletres, va guanyar diversos premis, el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el de la Crítica de Serra d’Or, entre altres. Com a dramaturga fundà, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va ser presidenta del PEN de 1979 a 1983, regidora de Cultura i de les Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona de 1983 fins el 1991, i membre de la Diputació de Barcelona, durant aquells mateixos anys. En resum, podem dir que va dedicar enterament la seva vida a la cultura i a la política.

     Tot buscant aquell dietari, conegut com la “llibreta de tapes negres”, sobre el qual ningú no em sabia donar raó, vaig trobar-ne una referència en el treball sobre "Dones i catalanes = persones oprimides. El feminisme i el nacionalisme de M. Aurèlia Capmany", escrit per Montserrat Palau. Va ser allà on se’m va obrir una escletxa d’esperança al llegir que: "El dietari inèdit es troba al llegat Vidal-Capmany de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili. Tarragona". Encara que allà ja m’havien dit que no hi era.

     Però efectivament, el fons bibliogràfic Vidal-Capmany, documentació de Jaume Vidal i Alcover i de M. Aurèlia Capmany, havia estat lliurat l’any 1999 a l’Arxiu de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Rovira i Virgili.

     Em vaig tornar a dirigir al departament de lletres de la universitat, on només van saber dir-me que no constava en el seu fons de llegats. Tampoc la Fundació M. Aurèlia Capmany, ni altres persones a qui em vaig adreçar, em van saber dir on era aquest dietari. Cap informació. Cap pista...

     Finalment em vaig assabentar que el 2001 es va fer un trasllat a una nova facultat, dins la mateixa universitat Rovira i Virgili, i que potser el dietari s’havia perdut aleshores. També podria ser que hagués desaparegut abans, però ningú sap com ni quan es va “extraviar”.

     Bé, doncs, després de seguir la pista d’aquells escrits del temps de la guerra, vaig arribar a la conclusió que, donat que ningú a qui m’havia adreçat sabia on era, el dietari s’havia “perdut” irremeiablement. Però també podia ser que algú el tingués guardat en un calaix de casa seva. Qui? That is the question! Em costa molt de pensar que senzillament s’hagi perdut!

     La sort és que Montserrat Palau, que és doctora en Filologia Catalana i professora a la Universitat Rovira i Virgili, quan va fer el treball esmentat, cap els anys 90, en va fer fotocòpies, i això ha permès, d’alguna manera, recuperar aquelles lletres de la Capmany i saber què escrivia i sentia la seva autora en aquelles greus circumstàncies, des de la seva finestra de la Rambla de les Flors, on el seu pare hi tenia una botiga de cistells.

     Em diuen que ara una alumna del departament de Filologia Catalana, d’aquella universitat, ha pogut transcriure aquell text, que ha acompanyat amb una introducció, conclusions i bibliografia, per al seu treball de final de grau. I la gran notícia que em dóna la mateixa Montserrat Palau, és que potser aprofitant el ressò de l’any Capmany, es pugui editar. Tan de bo!

     Però de moment, només en podem fer un “tast” en els pocs paràgrafs que va transcriure Palau en el seu estudi sobre el feminisme i el catalanisme de Capmany, o els records del dia de la proclamació de la República que aquesta va escriure el 1977 a la revista l’Avenç que, salvant totes les distàncies, em porten records molt propers.

     “No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses ―noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia― i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: ―Ja la tenim! Ja la tenim! Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents”.

     Hi afegeix: “La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica”.

     Sobre aquell dietari perdut, Palau escriu: “En aquest dietari, escrit de forma irregular, tant pel que fa a la continuïtat com a la forma, i també per les circumstàncies de la guerra i pels constants canvis d’ànim de l’autora, trobem per primer cop tant les seves referències al país com a la seva condició de dona, en aquest ordre”.

     Sobre aquesta malaurada pèrdua, un se segueix preguntant com pot ser que desaparegui un document d’un llegat fet a una institució pública?

Publicat a El 9 Nou, el dia 20.07.2018