Acte d’homenatge al mestre
Joaquim Serra i Corominas (1907-1957)
Bon dia a tothom i gràcies per
la seva assistència.
 |
| Joaquim Serra i Corominas |
Fa uns mesos, vam entrevistar a
casa seva, a Castellterçol, la senyora Joaquima Serra i Lleonsí. Al final
d’aquella xerrada, li vam plantejar la possibilitat de fer un homenatge, aquí
al Brull, al seu pare, el mestre Joaquim Serra, amb motiu de celebrar-se
aleshores el centenari del seu naixement.
Crèiem que el nostre poble
estava en deute amb Joaquim Serra, ja que ell, en compondre, durant la seva
estada al Sanatori del Montseny, la sardana “Roses del Brull”, va col·laborar,
potser com ningú, a donar a conèixer arreu el poble del Brull i a maridar
aquest indret amb la música més nostrada.
Avui, finalment, el Brull celebra aquest
homenatge pendent al músic de la difícil
senzillesa: el mestre Joaquim Serra i Corominas.
Em van fer l’encàrrec de dir
unes paraules en l’acte d’avui. Les notes que els llegiré, per no estendre’m
massa, són un fragment d’un treball més ampli sobre el sanatori antituberculós
que va funcionar al nostre poble.
___________________
El Sanatori del Montseny
A la primeria del segle XX,
davant l’increment i els estralls que feia entre la població, sobretot de les
ciutats, l’anomenada pesta blanca,
l’any 1911 es va obrir el sanatori antituberculós de Torrebonica, a Terrassa,
un altre a Olot el 1913, i encara un altre a Santa Coloma de Gramenet el 1918.
L’any 1913, el famós doctor
Jacint Reventós i Bordoy (aquell que solia repetir que “una cosa és saber
medicina i una altra saber fer de metge”)
i el doctor Joan Darder i Rodés van fundar un sanatori a Olost. Aquest,
però, va haver de tancar les portes només tres anys després per problemes
administratius.
Més tard se’n van obrir
d’altres, com el del Mas Badó, a Sant Quirze de Safaja, l’any 1931, i dos anys
després el de Puig d’Olena, aquest també a Sant Quirze de Safaja.
Aquí, al massís del Montseny,
l’any 1928 ja es va voler construir un conjunt d’edificis que servissin per
acollir les persones afectades per malalties pulmonars. El projecte, però, no
va reeixir.
El del Brull, conegut arreu com
el Sanatori del Montseny, es va obrir
l’any 1931 per iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons (cosí del
doctor Cinto Reventós, ja citat) i Lluís Rosal i Catarineu. Aquest sanatori,
instal·lat a Casademunt, l’antiga mansió del marquès Alexandre M. Pons,
disposava de quaranta llits.
Si a l’inici de 1900 la
tuberculosi va matar molta gent al nostre país, un cop acabada la darrera
guerra civil semblava que el temps feia marxa enrere, ja que el bacil de Koch tornà a fer de les seves i la tuberculosi rebrotà i
s’escampà per tota la península Ibérica.
Val a dir que al Brull, al final de la Guerra Civil i
primeria de la postguerra, es va habilitar un altre centre per al tractament i
repòs de les persones “malaltes del pit”, com es deia, que es trobessin menys
greus. És el que es va conèixer com a Sanatori del Brull, establert a l’edifici
del Brull-Hotel, establiment que havia construït, uns anys abans, el 1933, el
paleta de Seva Josep Crivillé, precisament per allotjar familiars dels
ingressats al Sanatori del Montseny.
Com altres sanatoris, el del
Montseny no era tan sols, per als interns, un lloc d’estar-se sempre reclòs a
l’habitació dins el llit amb mantes i termòmetres, o tombats en una chaise longue fent un descans forçós a la galeria tot prenent el
sol, o passejant pels jardins que envolten l’antiga casa senyorial. Tampoc no
era un lloc tan extraordinari i pompós com els que descriu l’escriptor alemany
Thomas Mann en el seu famós llibre La
muntanya màgica, però, sigui com sigui, els residents al nostre sanatori
procuraven passar-s’ho bé. S’organitzaven festes, balls, campionats, etc.
Hi ha una anècdota, entre
moltes, que ens parla de l’amic d’un intern que tenia una avioneta. Per
distreure’l a ell i als altres interns, passava una vegada i una altra per
sobre Casademunt fent cabrioles en l’aire, fins que un bon dia s’estavellà al
bosc proper del sanatori. No va prendre mal ningú.
Mossèn Antoni Pladevall, en la
monografia que va dedicar al Brull, ja ens va explicar el cas d’aquelles monges
que, als anys trenta, diuen al bisbe de Vic que marxen del sanatori per la poca
moralitat dels malalts i el perill que això representava per a la seva
professió religiosa i per a la seva vida espiritual.[1]
O aquell altre cas, explicat en
les memòries d’un intern de la postguerra, que ens diu com una minyona d’aquell
establiment sanitari, que als matins netejava les cambres dels malalts, va
quedar embarassada d’un intern jovenet amb aire rústec.[2] En fi... se’n podrien explicar moltes,
d’anècdotes.
Un dels fundadors del sanatori,
el Dr. Pep Reventós, va morir d’una hemorràgia cerebral en aquella casa l’any
1956. Uns anys abans havia tancat el sanatori de Puig d’Olena, i, poc després
del traspàs del Dr. Pep Reventós, es tancava per sempre el nostre Sanatori del Montseny.
Mentre altres famosos sanatoris
europeus, com els suïssos, esdevindrien estacions d’esquí, aquests dos centres
—el de Puig d’Olena i el del Montseny— es convertiren en cases de repòs o
convents d’ordes religiosos. Per cert, una germana del Dr. Cinto Reventós es va
fer religiosa de Jesús i Maria, congregació que va adquirir, el juliol de 1956, l’edifici de la Casademunt
del Brull.
Dissortadament, fer un estudi
sobre la incidència, el tractament i el balanç del sanatori és quelcom
dificultós tenint en compte que no s’ha pogut trobar,
de moment, la documentació pertinent, d’una banda, pel canvi d’ús de la Casademunt, i, pel que
fa als primers anys de funcionament, pel fet d’haver-hi hagut una guerra civil.
 |
| Joaquima Serra i lleonsí, filla del mestre en l'acte d'homenatge al seu pare |
Algunes de les persones del
Sanatori del Montseny
Pel Sanatori del Montseny van
passar, durant els quasi vint-i-cinc anys de funcionament, moltes persones.
Algunes de les de renom que van ser ateses en aquell centre al llarg d’aquells
anys són:
Josep M. Millàs-Raurell, dramaturg, poeta, novel·lista i traductor
barceloní.
Rafael Beltran Logroño, escriptor castellà.
Joan Ferrer i Álvarez, important sindicalista del temps de la República.
Josep M. Capdevila i Balançó, escriptor i filòsof cristià.
Josep Mompou i Dencause, pintor, germà del músic Frederic Mompou.
Manuel Grases i Manolita García, pares de la Montserrat Grases, membres
destacats de l’Opus Dei que tenien una casa a Seva.
Jacobo Sureda i Montaner, pintor i poeta mallorquí que va morir al
sanatori.
Vicenç Soler i Jorba, pintor olotí que també va morir al sanatori.
Evarist Vallès i Rovira, pintor de Figueres que, durant la seva convalescència, va decidir
consagrar-se totalment a la pintura.
Núria de Cabanyes, filla del
pintor vilanoví Alexandre de Cabanyes, que va passar la guerra a Seva per estar
a prop de la seva filla.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, famós poeta mallorquí i gran amic de Salvador
Espriu.
Ramon Camprubí i Alemany, més
conegut com “Càrtex” —el mag de la simpatia—, germà del popular Joan Capri.
Dionisio Ridruejo, prohom de la Falange.
Juli Riera, compositor que al sanatori va fer la sardana “La meva
merceneta”, instrumentada per Joaquim Serra.
I Melitó Bover i Rota, músic i compositor, que durant la seva
convalescència al sanatori també va voler dedicar una sardana al poble que el
va acollir en
aquells anys i en circumstàncies personals difícils, llegant-nos la sardana
“La festa major del Brull”.
Cal assenyalar que Melitó Bover,
durant la seva estada al Brull, va conèixer la filla del mestre Serra mentre
aquesta visitava el seu pare malalt, i amb qui més tard es va casar, la senyora
Joaquima Serra, que avui rep l’homenatge que el Brull devia al seu pare.
Aquestes són, entre moltes
altres, algunes de les persones que passaren per la Casademont convertida en
sanatori antituberculós.
Joaquim Serra
I, evidentment, ens falta parlar
de l’homenatjat avui: el gran músic que va ser Joaquim Serra i Corominas. I ho
farem breument, ja que a continuació podrem veure un audiovisual sobre la seva
vida i obra presentat pel músic de Castellterçol Alfons Miró.
El mes de febrer de l’any 1953
Joaquim Serra ingressa al Sanatori del Montseny, on restarà fins al mes
d’octubre d’aquell mateix any.
La primavera de 1953, després de dos anys
de no compondre cap peça musical, Serra escriu, durant la seva estada al
sanatori, la sardana “Roses del Brull’. Això va representar, per a la gent que
l’estimava, que anava recuperant la salut.
La dona i la filla de Serra, que
el visitaven sovint al sanatori, passaren uns quinze dies de l’estiu d’aquell
any 1953 al nostre poble, en una casa que els va llogar la mestra, a l’edifici
que avui allotja l’Ajuntament.
La sardana “Roses del Brull”,
que podrem escoltar i ballar tot seguit, no va ser estrenada al Brull, sinó a
Castellterçol, el dia 28 de juny de 1953.
En canvi, les sardanes “La meva
Merceneta” i “La festa major del Brull”, de Riera i Bover, respectivament, es
van estrenar al Brull, fora de les instal·lacions del sanatori, el dia 29 de
juny de 1953, dia en què també es van interpretar les sardanes “Menudeta”,
“Conxa, cabell daurat” i, per descomptat, “Roses del Brull”, que el dia abans
havia sonat a Castellterçol.
Va ser el 18 de juliol de 1953
—una festa obligada aquells anys— quan es va fer, als jardins del sanatori, un
concorregut homenatge a Joaquim Serra.
La cobla Genisenca, de Taradell,
fundada l’any 1950, va ser qui va participar activament en aquest homenatge. Va
interpretar les sardanes següents: “Roses del Brull”, “La meva Merceneta”,
“Margarida”, “El petit Albert”, “La festa major del Brull” i “Cant de joia”.
A l’homenatge, hi van assistir
els mestres Eduard Toldrà, Joan Manen (el del “Cavaller enamorat”) i el Dr. Pep
Reventós, a més dels interns, amics, familiars i veïns.
El Sr. Joan Tuneu, un dels
fundadors de la Genisenca
i participant com a músic en aquell homenatge, ens ha explicat l’anècdota
següent. Uns quants dies abans de l’homenatge, els tres compositors
convalescents, Juli Riera, Joaquim Serra i Melitó Bover, van anar del Brull a
Taradell en un camió amb
capota, sota una gran pluja, cosa que suposem que no els deuria anar gaire
bé per a la seva malmesa salut. A casa del senyor Tuneu van assajar, amb els
membres de la cobla, les tres noves sardanes que feia poc havien escrit aquells
músics: “La meva merceneta”, “Roses del Brull” i “La festa major del Brull”.
Hem trobat una nota de la premsa
vigatana, del juliol de l’any 1953, en què hi ha inserit un anunci de l’Agrupación Sardanista —així, en el castellà obligat de l’època— que diu:
«Nos comunica esta entidad que abre una suscripción para ayudar en lo
que sea posible al compositor D. Joaquín Serra, gran amigo de nuestra
Agrupación, el cual desde hace bastante tiempo se halla enfermo.
Los
donativos se recibirán hasta el día 30 de Agosto en los lugares que se celebren
las audiciones organizadas por esta Agrupación.»[3]
Cal assenyalar que hi van
actuar, desinteressadament, les cobles Genisenca, Melodians i Muntanyenca.
I és que, assabentats de la
malaltia que patia el mestre Serra i del fet que, per curar-se, havia ingressat
en un sanatori, s’organitzaren actes en diferents llocs per tal de recollir
fons i pagar les despeses de l’internament. El cert és que, en aquell moment,
la magra economia de la família no podia fer front al cost que exigia la
curació, perquè després de la guerra el mestre Serra fou depurat del càrrec de
director musical de Ràdio Associació de Catalunya, segurament a causa del seu
compromís ferm amb la cultura del país.
A tall de mostra, recordarem
només que aquells temps no es trobaven, tan fàcilment com ara, els medicaments
necessaris per combatre la tuberculosi. Com a prova, direm que per un gram
d’estreptomicina s’havien arribat a pagar 800 pessetes de l’època.
Serra es recuperà de la malaltia, però,
tot i això, els metges li recomanaren tranquil·litat i aires que no fossin els
de ciutat. Per aquest motiu, ell i la seva família s’instal·laren a
Castellterçol, on va escriure obres de maduresa, com “Amics genisencs”,
“Recordant Vic” i “Els gegants de Castellterçol”, totes de l’any 1954.
El mestre Serra va dedicar,
també l’any 1954, una sardana al Dr. Antoni Caralps i Masó, i al Congrés Mèdic
de Cor i Pulmó. Es tracta de la sardana “Conte d’infants”. Aquest metge l’havia
operat feia poc a la clínica Platón de Barcelona.
Precisament va ser aquest mateix cirurgià
qui, temps més tard, el va tornar a operar, aquesta vegada a l’Hospital de Sant
Pau de Barcelona. De resultes d’aquesta segona operació quirúrgica, va morir a
l’edat de cinquanta anys, el dia 17 de novembre de 1957.
A manera de testament musical, deixà
escrita l’obra definitiva de la música de cobla, un poema simfònic que resumeix
les harmonies i les instrumentacions que Serra ens ha llegat: “Puigsoliu”, obra
considerada capital de la creació musical per a cobla.
Manel Romaní, fundador i president de la Colla
Riallera de Vic, va encarregar, a meitat dels anys setanta, al compositor
mataroní Joaquim Tristany, una revessa per a un concurs de sardanes a Vic.
Aquesta peça porta per títol “Vic, des del Brull”, i té la particularitat que
els quatre primers compassos són de la sardana “Roses del Brull”, posats com a
homenatge al mestre estimat.
També volem fer notar que la
sardana de Ros Marbà feta amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona té els vuit
primers compassos de “Roses del Brull”.
Paga la pena esmentar que fa
poc, el dia 6 de desembre de 2007, es va estrenar a Vic la sardana “Vic recorda
Joaquim Serra”, escrita per Manel Oltra, prova del reconeixement actual per la
música i el mestratge de Serra.
I és que, sovint, la seva figura es troba
present en el món musical català per la importància del seu llegat. Un llegat,
el de Serra, que no es limitava a la composició de sardanes, sinó que va abastar la música simfònica, per a
piano i orquestra, per a coral, per a ballet, etc.
Segurament, però, les
composicions més conegudes de Joaquim Serra són les sardanes i la música que va
escriure per a cobla. A cap amant de la nostra música no se li escapa la
difícil situació en què es troba la música de cobla i la sardana. Com ens deia
algú fa poc, la gent que en una rotllana sap comptar s’acaba. Totes aquestes
persones són grans, i aquest pot ser un dels grans problemes per a la
supervivència, als nostres carrers i a les nostres places, de la sardana.
La sardana i la música per a
cobla
No fa gaire llegíem, en una
publicació de casa nostra, un article que vam trobar força encertat en
l’anàlisi que feia de l’estat actual de la sardana i, per tant, també de la
música de cobla, després de parlar d’un jove compositor de sardanes amb
nombrosos premis —que es queixava del menyspreu que rebia aquí la nostra
música, mentre que a Suïssa, on viu, no para de rebre encàrrecs—. No ens
resistim a llegir un petit fragment d’aquell article.
“Què passa amb la sardana?
S’esllangueix com a ball popular. Està més de moda apuntar-se a un curs de
tai-txi o de dansa del ventre que no passar un dissabte al vespre en rotllana i
puntejar al ritme de tots som pops.
Ens fascinen els sons ètnics berbers del Marroc o la gaita celta, però, en
canvi, la sardana ens fa vergonya. A la nostra dansa, hi projectem l’autoodi
que patim com a societat. Algú va dir que la nació és la llengua, i ho tenim
magre. Algú altre va afegir que la nació és la voluntat de ser, i, d’això,
també hi ha qui en dubta. Però si algú s’atreveix a dir que la nació és la
sardana, millor que pleguem. Amb el vistiplau de tots, la sardana s’està
morint. No es veuen rotllanes més enllà de la reserva índia. Potser per això
agrada als suïssos, perquè no tenen els
nostres prejudicis i valoren la sardana com el que és: “La més bella de les
danses que es fan i es desfan.”[4]
Crec que no cal afegir-hi res
més, a aquesta valoració del cronista.
___________________
Voldria aprofitar aquest acte
per lliurar, a l’arxiu del nostre Ajuntament, una còpia de dues de les
partitures de les sardanes escrites al nostre poble pels mestres Bover i Riera,
“La festa major del Brull” i “La meva merceneta”. Cal dir que, en l’arxiu
municipal, ja s’hi troba la partitura de “Roses del Brull”.
I, per acabar, una proposta. Com
és evident, el nostre poble creix i creixerà, i, tal vegada, d’aquí a no gaire
podrem dedicar un dels nostres carrers al mestre Joaquim Serra i Corominas,
que, amb la seva música, escampà arreu dels Països Catalans la dolça flaire de
les “Roses del Brull”.
Tot seguit, passo la paraula a
l’amic Alfons Miró.
Bona festa!
_____________________________
Xerrada feta durant la festa major del Brull, agost de 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada