Homenatge a Xavier Valls i Mas, fotògraf

La Marxa dels Vigatans 
fa un homenatge a Xavier Valls i Mas

Acte a la Plaça de la Catedral de Vic

Aquest any commemorem el centenari del naixement d’un gran poeta de la nostra parla.

Pocs poetes han aconseguit, com ell, arribar al més pregon de l’ànima humana i al cor dels homes i dones catalans.

Aquest poeta és Màrius Torres, que malgrat els dies terribles de malaltia, guerra i postguerra, que va patir, el dia 5 de març de l’any 1939, pocs dies després de l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, va escriure un poema on ens parla de les il·lusions perdudes de tota una generació, de somnis trencats, de derrota..., d’un país vençut.

Però aquest poema, com tants d’ell, el clou amb una esperança infinita per l’esdevenidor del seu país i una fe irreductible en els seus homes i dones.

Vet aquí el que ens recorda, i encara ens diu avui, en aquest any 2010, aquell poeta enfonsat i malalt.

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de la terra,

Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser, que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

I vet aquí que enguany, la Marxa dels Vigatans ha volgut honorar a un pelegrí de la nostra terra, un excursionista infatigable nascut a Osona. Un home que va veure i viure aquella desfeta del seu poble.

A ben segur que va ser la visió de la ciutat d’ideals aterrada, la que va empènyer a en Xavier Valls a tornar a somniar i a treballar per aixecar la nova arquitectura d’aquesta terra nostra. A treballar per la defensa de la llengua i de les tradicions més nostrades.

Ell ha set un agitador cultural infatigable. Ha sabut estar present allà on calia quan Catalunya ho necessitava.

Què podem destacar de la llarga trajectòria, dels fets i de les obres d’en Xavier Valls i Mas?

En Xavier, amic dels seus amics, ha estat sempre a punt per a col·laborar en les peticions que se l’hi feien, si eren per reafirmar la personalitat del seu país.

Ell, un any i un altre, mentre s’hi anaven afegint noves generacions, ha mantingut encesa, mai millor dit, la flama del Canigó. Perquè ha format part de l’organització i manteniment dels Focs de Sant Joan.

En Xavier, és un dels fundadors de Tradicat, l’associació que vetlla per la recuperació i la conservació de les tradicions populars catalanes.

Com a bon caminador, ha resseguit les muntanyes més altes de la nostra geografia. Entre els centenars de persones que cada segon diumenge de juliol pugen al Matagalls, any rere any han vist en Xavier. Qui no el recorda amb la seva inseparable màquina de fotografiar al coll. No endebades ha estat creador de l’Associació d’Amics de Matagalls.

Ha ajudat a restaurar i a mantenir vives ermites i esglésies, que estaven malmeses o mig oblidades, com Sant Salvador de Bellver, Cabrera, el santuari de Puig-Agut o d’altres. Perquè en Xavier, cal dir-ho, és un home de fe.

Ha format part de diverses entitats culturals de Manlleu, el seu poble d’adopció. Allà, al carrer del Pont, viu amb la Carme, la seva dona des de fa 60 anys. Allà,van pujar els seus fills: la Teresa, en Miquel, en Josep, la M. Carme i en Xavier.

Arrelat a Manlleu com està, qui creieu que va tenir la pensada de donar vida a la llegenda del serpent?

I com no podia ser menys, l’Ajuntament de Manlleu, l’any 1993 li va reconèixer la tasca feta en entitats culturals, esportives i religioses, concedint-li el títol de Fill Adoptiu.

Però cal dir, que en Xavier Valls és fill de Gurb, que va néixer a cal Teixidor. A Manlleu hi va anar acabats de fer els 11 anys, junt amb els seus pares, en Josep, que havia set el campaner de Gurb i la Teresa, que ben orgullosos estarien avui de veure’l aquí dalt amb la motxilla ben plena de les bones obres fetes.

Si ara hagués de parlar de la seva afició a la fotografia, encetada l’any1935, quan tan sols tenia 14 anys i relacionar els premis aconseguits amb la seva càmera, dels llibres que ha fet, o parlar del seu museu de màquines de retratar (com es deia abans), o del nombrós arxiu de fotografies que té, no acabaríem mai.

Perquè diguem-ho clar, en Xavier Valls és un artista de l’art de la llum, un fotògraf reconegut arreu.

Des que va agafar una màquina de retratar, ella va ser la confident fidel del seu rodar per terres catalanes i testimoni mut del seu compromís amb Catalunya. Les imatges captades per ell, sempre ens quedaran, ja que són una part de la nostra història col·lectiva.

A l’hora d’escriure aquestes lletres, vaig pensar com podia definir en poques paraules en Xavier. I després de repassar i preguntar sobre la seva vida i miracles, m’he dit que a banda de ser un lluitador pel dia a dia en temps molt difícils i un defensor de les nostres coses, en Xavier és un home que mira.

Perquè aquell delit de captar l’instant fugaç, aquell núvol fugisser, aquell rierol juganer..., no era solament un divertiment, que també, i un ofici. Aquell mirar portava implícit la presa de consciència de l’humanitat que veia a l’entorn del paisatge.

Potser va passar que mirant i mirant per l’objectiu de la màquina, a força de controlar la llum, crear contrastos i buscar el millor enquadrament, abans que la fotografia fos feta, aquella mirada, ja veia com es perdien les nostres arrels, i en Xavier, home inquiet com és, va decidir comprometre’s junt amb d’altres patriotes de la primera hora, sovint sense fer soroll, però amb braços més lliures, poc a poc, anar llaurant el sòl de la nostra cultura, i maldaven per recordar-nos qui som i d’on venim. I van treballar i lluitar per defensar aquesta parla nostra quan era perseguida i que encara avui, per desgràcia, és tan mal tractada.

Gràcies, Xavier, per la feina que has fet.

Deixeu-me acabar tal com he començat aquestes paraules d’homenatge a un treballador amb el sentit més ampli de la paraula, a un home de dilluns, com diu un amic seu. A un patriota català, a punt de complir els seus 90 anys, amb paraules d’un altre poeta, Joan Maragall, del que aquest any justament es celebra el 150è aniversari del seu naixement.

En el poema ens parla de la terra. De la llibertat. De la solidaritat. Tot això que aquest vespre ens ha portat aquí. Això que estem fent, ara mateix, tots junts.

Escrivia Maragall:

"Solidaritat és la terra, ho sents?

És la terra que s’alça en els seus homes...

I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se.

I mentre duri el crit de la terra

no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric...

Que no ho veieu?

És un alçament."

En nom d’en Xavier Valls, moltes gràcies per aquest reconeixement que enguany heu volgut fer a la seva persona. Gràcies !

Visca Catalunya !!!

Text llegit a Vic el 10 de setembre de 2010.