Presentació de l'exposició itinerant "La Lola de La Figuera a Barcelona

Presentació de l’exposició itinerant La Lola de La Figuera a l'Arxiu Maragall, Barcelona.   

  

El Montseny

      Bona nit a tothom i gràcies per ser avui aquí.

      Sra. Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya;

      Sra. Dolça Tormo, directora d’aquesta casa;

      senyores i senyors, la Lola avui ha tornat a can Maragall. Per fi!

      No és pas agosarat utilitzar aquest verb, tornar, ja que de ben segur que la Lola, Dolors Grau i Casals, havia vingut més d’una vegada a aquesta casa, la llar del seu “Don Joan”, de “Donya Clara” i el seus petits.

      Dissortadament, però, deuria venir quan ja Joan Maragall havia traspassat,ja que la Lola va venir a Barcelona quan es va casar, l’any 1912, i llavors feia poc de la mort del poeta.

      De totes maneres la relació de Maragall amb la família Grau, propietaris de la Figuera, aquella masia montsenyenca de “grandiosa visió i immensa quietud” com la descrivia el poeta, havia començat molts anys abans i va seguir al llarg del temps.

      Recordem, per exemple, la mediació del Maragall advocat en els problemes legals d’aquella gent de pagès. Les cartes de Josep Pijoan adreçades al seu bon amic Maragall intercedint per una bona resolució d’aquells litigis en són una mostra.

      Una altra prova d’aquella relació, bona relació, són les trameses de productes de la terra del Montseny —cistellets de maduixes, algun conill, alguna que altra becada, algun ram de romaní o espígol...— que enviaven els Grau a aquesta casa com a obsequi a la família d’aquell “senyor de Barcelona”.

      I en aquest arxiu precisament s’hi troba una targeta de visita de la Lola i el seu marit, oferint “llur estança” a la família dels Maragall, quan aquells es van traslladar de Sarrià a una caseta que s’acabaven de comprar a la Rambla Volart, al Guinardó. Aquesta atenció és de l’any 1925; per això deia abans que no era agosarat dir que la relació dels Grau amb Joan Maragall, i després amb la seva dona, havia durat més enllà de les esporàdiques visites del poeta al mas de la Figuera.

      Però va ser sobretot amb la Lola que aquesta relació es mantingué viva en el temps. I aquí, en aquesta exposició que avui us presentem, podreu trobar una mostra d’això, especialment en les cartes que la Lola escrivia a Don Joan (o al rossinyolet, com l’anomena en una d’elles), i en les del poeta a aquella nena. 

Llibre dedicat a la Lola

      En l’exposició s’expliquen uns fets que van tenir lloc a la darreria del segle XIX i la primeria del XX al Montseny, i més concretament a la Figuera, aquell “casal molt gran, ahont no s’hi pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen son de pasta d’Agnus”, com la ressenyava ja el 1897, en una carta, un dels primers cantaires de l’Orfeó Català que hi anava sovint. Era el temps en què uns homes, que esdevindrien fonamentals en la cultura catalana, fugien de la bonior de la ciutat per fer estades en aquella casa de vora el pla de la Calma, on acollits per l’àvia Pepa, s’entusiasmaven davant la natura i la senzillesa de la gent d’aquelles muntanyes, pagesos, pastors, carboners... Aquella relació acabaria influint en les seves obres posteriors.

      Joan Maragall, Josep Pijoan, Lluís Millet, Amadeu Vives, Lluís Via, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, els cantaires de l’Orfeó Català..., van ser alguns dels personatges que van passar temporades en aquell indret del Montseny.

      Curiositats o anècdotes a part, va ser precisament en una de les seves estades a la Figuera, que Joan Maragall va concebre la seva teoria poètica coneguda com la “paraula viva”.

      Allà Vives va acabar la seva obra “Bohemios”. Via es recuperava de la seva malmesa salut. Millet, interessat per la cançó popular, anotava les que li cantaven pagesos i pastors. Pijoan recollia les rondalles del lloc, i les lletres de les cançons que anava a cercar per les cases...

      En fi, ja ho veureu a l’exposició.

      Sobre la masia de la Figuera, el Montseny, el terme de la Móra i sobre tots aquests il·lustres intel·lectuals que hi feren estada —curiosament en una mateixa casa— no us en diré pas res jo, que ho deixo per l’Antoni Pladevall, coneixedor com ningú del Montseny i de tots els seus racons més amagats.

      Aprofito ara per agrair d’allò més  al  mossèn, a l’historiador i al bon amic Pladevall la seva gentilesa per haver volgut presentar aquí aquesta exposició. El cert és que sempre que les seves feines, laiques, o no, li ho permeten, està disposat, des de fa anys, a parlar i difondre l’amor i el respecte envers el Montseny, sigui a través de l’Associació d’Amics del Montseny, en nombrosos escrits, en conferències o en actes com el d’avui. Gràcies, Antoni.

      I, ja posats en el capítol d’agraïments, crec que és el meu deure, i més fer-ho avui en aquesta casa, donar les gràcies a totes aquelles persones que durant el temps que he esmerçat a preparar aquesta exposició m’han fet confiança, obrint-me les portes de casa seva i deixant-me accedir a documentació, en molts casos inèdita, que han preservat perquè no es perdés un tros de la història del nostre país. Sovint, si no fos pels arxius particulars, part de la història, possiblement, s’hauria extraviat.

      Així, vull donar les gràcies a les senyores Àngels i Nuri Grau, que han sabut, malgrat els entrebancs, preservar pergamins, cartes, fotografies i altres documents de la Figuera, una casa recordem-ho, de la qual es tenen notícies des de l’any 1200. Segurament si no fos per la seva cura, ara no en sabríem res, de la Lola, i aquest nom continuaria sent solament una cita en les cartes de Maragall i Pijoan, i una referència en els versos de Maragall que van encapçalats amb un “Per la Lola”.

      També el meu agraïment al Sr. Víctor Serra, sempre atent i sol·lícit quan es tracta de parlar i facilitar les cartes, escrits i records del seu “tio Pepe”, Josep Pijoan.

      I a la Sra. Dolors Millet, zelosa guardadora dels papers del seu avi, el mestre Lluís Millet, i de tot el que fa referència a l’Orfeó Català.

      I, per descomptat, també, al suport i a la bona disposició d’aquells arxius públics, d’institucions o d’entitats, que van acceptar col·laborar amb aquesta exposició itinerant, que em permeteren assumir el repte que sempre representa tirar endavant una iniciativa cultural amb recursos migrats.

      En primer lloc, a la Biblioteca de Catalunya, i a la seva directora per permetre que es pugui veure l’exposició a la casa museu on avui ens trobem, i que a través d’aquest Arxiu, amb la seva directora, m’han facilitat els mitjans necessaris perquè aquell projecte fos realitat.

         També a l’Arxiu Comarcal d’Osona, a l’Arxiu Episcopal de Vic, l’Orfeó Català, el Museu Etnològic del Montseny, al Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, etc.

         No vull passar per alt l’aportació de la Margarida Feliu i en Lluís Pagespetit, que van accedir generosament a fer la guia didàctica que acompanya aquesta exposició, i que permet que es puguin fer visites per a les escoles.

Monòlit dedicat a Joan Maragall, al peu de la riera d'Avencó (Tagamanent)

      Però tornem a la Lola, ja que ella és la protagonista, o l’excusa, de l’exposició. La Lola va néixer a la Figuera l’any 1891 (el mateix any, per cert, de la fundació de l’Orfeó Català); per tant tenia uns onze anys quan Josep Pijoan va pujar per primera vegada a aquella casa on faria llargues estades. Aquell jove estudiant d’arquitectura va ser qui li va ensenyar de lletra.

     Gràcies a això aquella nena va poder escriure les cartes, en forma de versos, que enviava a Maragall en resposta a les que li escrivia el poeta.

     La Lola de la Figuera, com he dit abans, es va casar un dia de maig de 1912 amb un jove de Barcelona. Ell es deia Josep Nogueras i Oller, i era germà d’aquell Rafel Nogueras, autor de Les tenebroses. El matrimoni va anar a viure a Barcelona, on van tenir una filla... Però això ja és una altra història.

     Us presentem una exposició que permet, si hom ho vol, aprofundir-hi més, ja que per això s’hi han incorporat uns faristols on es poden veure la reproducció dels originals i llegir, fàcilment i complets, les cartes, les poesies i els documents exposats en els panells. Acompanya també la mostra un documental sobre una de les darreres feines de carboneig fetes al Montseny.

     A més, qui ho desitgi, podrà escoltar un àudio, amb la lectura de fragments de cartes, poemes, les cançons que va recollir Millet al pla de la Calma, i uns poemes de Maragall musicats per Xavier Ribalta.

     Seria llarg enumerar totes i cada una de les persones, i encara em deixaria algú, que van voler col·laborar desinteressadament en aquell projecte de l’exposició que avui arriba a Barcelona, participant en la gravació de l’àudio, cedint imatges o explicant fets i records dels seus avantpassats que vivien en aquelles contrades, però en l’exposició hem deixat constància dels noms de tots ells.

      Al llarg dels anys en què he anat recollint informació sobre la Figuera i el Montseny d’aquella època en què tots aquests personatges s’hi van estar, he tingut l’oportunitat d’accedir a cartes i documentació inèdita, i a d’altre material complementari. Exposar-lo aquí hauria estat, evidentment, massa feixuc per a qui visités aquesta mostra. Per això el senzill catàleg que havia pensat que la complementés, a poc a poc es va convertir en un llibre que reunirà tot aquest material i que, si res no ho impedeix, sortirà, per fi, aviat.

      I és ara que vull regraciar públicament a tots aquells i aquelles que van respondre a la petició per a una col·laboració desinteressada en el llibre, malgrat aguantar el “rotllo” d’un, que sovint no coneixien, que els parlava per telèfon o els enviava un correu electrònic explicant la història d’una nena que escrivia a Maragall, que vivia en una casa del Montseny... En fi... Moltes gràcies a tots.

      I cito sense cap ordre: els senyors Antoni Pladevall, Jordi Castellanos, Pere Maragall, Miquel Desclot, Josep Ma. Roselló, Ramon Pont, Rafel Ginebra, Xavier Roviró, Jordi Tura, Isidre Prades, Enric Vives. I a les senyores Glòria Soler, Dolors Millet, Carola Duran, Anna Gómez, Laia Cateura.

     A la senyora Anna Ma. Blasco, a més de regraciar-li que acceptés participar despresament en el llibre, he de fer-li reconeixement pel seu rigorós i extens treball d’ordenar, datar i anotar la correspondència entre Joan Maragall i Josep Pijoan. Sense el seu estudi possiblement m’hauria extraviat entre l’extensió i         la riquesa d’aquella relació en el dies de les estades a la Figuera. El seu llibre m’ha servit per descabdellar no pocs interrogants, i per transcriure unes cartes plenes d’entusiasme pel Montseny.

      Com li deia Joan Maragall a la Lola en un de les seves cartes: “Jo aquí baix i tu aquí dalt, / cadascú ha anat fent sa vida. / La teva és la que més val. / Veus més cel i tens més sol / i vius més a poc a poc, / tens cada fruita a son temps / i cada cosa a son lloc.”

      Aquest és el Montseny que varen conèixer aquells que passaren per la Figuera en els dies de la Lola, i el que ara ella, amb la seva manera de dir, us explica en aquesta exposició. El “seu” Montseny, el que ella va viure, el de les feines del camp d’una terra inclinada, dels oficis desapareguts, de les rondalles i de les cançons preservades per generacions, d’una forma de vida i mots ara ja extraviats en el temps. El dels personatges que va conèixer, que aquí us parlen a través dels seus escrits, d’aquells dies quan pujaven al pla de la Calma fugint de les ciutats insalubres, buscant l’aire sa i net, gaudir de la natura, i també menjar bones viandes. D’aquells dies d’oci fèrtil, i aquella altra relació amb el temps, que donarien els seus fruits en les seves obres. De quan es passejaven pels camins amples, i els espais eixamplats del Montseny cercant la “puresa de la terra” i el “silenci expressiu”.

      Ja ho havia dit mossèn Cinto, referint-se a aquell Montseny que: “En aquell altar se creuen moltes mirades extàtiques i molts pensaments patriòtics; allí es donen cita, s’hi troben i conversen molts cors enlairats i moltes ànimes somiadores: los aucells de la poesia que poden fugir una estona de la gàbia de la ciutat allà se’n volen, com al plaent reposador de les àligues ferides.”

      I és perquè estàvem en deute amb molts d’aquells que ara fa més de cent anys van pujar al pla de la Calma, que esperem que l’exposició que avui us presentem, i el llibre a punt d’editar-se, serveixin d’homenatge a aquells que van voler i saber portar el reflex montsenyenc a les seves obres. Per la seva estimació a aquell massís i a la seva gent, quan pagesos, pastors, carboners, els qui treballaven als pous de glaç..., encara podien viure en la mateixa terra dels seus avantpassats, recollint els fruits d’aquell tros enlairat.

També volem regraciar a tots els que han volgut preservar, d’una manera o altra, els testimonis escrits, gràfics o orals; en definitiva la memòria històrica, d’una època ja llunyana d’aquest Montseny nostre que hem de preservar.

      No puc pas acabar sense mostrar el meu agraïment als qui han patrocinat aquesta exposició.

     I molt especialment al Patronat d’Estudis Osonencs, pel seu suport generós i decisiu.

      I a tots vostès, gràcies per la seva companyia avui, aquí.
 _____________

La Vall n. 314, novembre 2007