«Immortal a qui els déus
sempre donaren
de cants els més suaus per
onsevulla
que un inspirat desvari
l’emportés...»
(Homer)
 |
| Josep Pijoan i Soteras |
Josep Pijoan i Soteras
Josep Pijoan i Soteras
(Barcelona, 1879– Lausana (Suïssa), 1963). Arquitecte, historiador de l’art,
poeta, assagista, periodista, agitador cultural. Va col·laborar a La
Renaixença, Pèl i Ploma, La Veu de Catalunya i Empori, entre d’altres publicacions.
Després de la Guerra
Civil (1936-1939), col·laborà a Quaderns de l’Exili, de Mèxic.
El 1902 acaba la carrera
d’arquitecte, i l’any següent fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els
estudis; és des d’allí que divulga l’obra de Llull, per qui sent gran
admiració. En tornar d’aquest viatge, Pijoan, home inquiet i entusiasta a
l’hora de fer feina, va tenir un paper destacat en la realització de diferents
iniciatives culturals. Va ser col·laborador d’Enric Prat de la Riba quan aquest va arribar a
la Diputació, i també membre de la
Junta de Museus. Col·laborà en l’organització del I Congrés
Internacional de la
Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1906, i, l’any
següent, en l’Exposició Internacional de Belles Arts. L’any 1907 es va fundar
l’Institut d’Estudis Catalans, del qual impulsà la creació i fou primer
secretari general. També gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d’Art
de Barcelona, que més tard esdevindria el Museu d’Art de Catalunya. Treballà en
la defensa i recuperació de l’art romànic català, al qual va donar ressò
internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya i
secretari, en funcions de director, de l’Escola Espanyola de Roma (que ell va
organitzar) de 1911 a
1913, etc.
El 1913 es traslladà a Toronto
(Canadà), on treballà com a arquitecte i impartí classes a la universitat.
Posteriorment, el 1921, marxà als Estats Units, a Califòrnia, on fou professor
d’història de l’art a Los Angeles, i, més tard, a la Universitat de
Chicago; després es va traslladar a Nova York. També va ser assessor de la Societat de Nacions per a
qüestions culturals.
Alguns llibres seus són: El cançoner (1905); Les pintures murals de Catalunya (1907); Historia del Arte (tres
volums) (1914); Historia del Mundo (tres volums) (1926); El meu Don Joan Maragall (1927); Historia general del arte (1931-1961);
Mi Don Francisco Giner (1932); Les pintures romàniques a Catalunya (1939); Obra Catalana (1963), etc. La seva obra
més ambiciosa, i la més divulgada, va ser Summa
Artis, monumental història de l’art, de la qual va redactar en solitari els
setze volums inicials. Durant tots aquests anys sols féu breus estades a
Barcelona.
Un cop abandonà els Estats
Units, s’instal·là a Suïssa fins a la seva mort,
ocorreguda a Lausana el dia 16 de juny de 1963, quan tenia 84 anys.
Josep Pijoan al Montseny
Cap a l’any 1901, quan Pijoan
era un estudiant d’arquitectura preocupat per les qüestions socials i
polítiques del seu país, inquiet per tot allò que tenia a veure amb l’esperit i
el llenguatge —ja que, com deia Heidegger, “el llenguatge és la casa de
l’ànima”—, havia començat a conrear aquella expressió de l’esperit i el
sentiment anomenada poesia, a la que
més endavant, influït per Maragall, afegiria l’espontaneïtat.
No feia gaire, a la primeria de
1901, havia publicat alguns poemes a Pèl
i Ploma. Això va donar peu al fet que Joan Maragall, mitjançant Eduard
Marquina,[1]
un amic comú, volgués conèixer el jove que havia donat a publicar aquells
primers versos que en prometien d’altres de més feliços i que a un poeta com
ell li havien cridat l’atenció.
Sembla que aquell noi de 20
anys i aquell home de 40 es devien trobar alguna vegada, interessats per unes
inquietuds intel·lectuals semblants, en cercles compromesos pel país i les
lletres. Sabem que de vegades anaven junts a Els Quatre Gats, el local on es
reunien els modernistes.
Sigui com sigui, el cas és que
aquell jove i futur arquitecte va caure malalt i hagué de passar unes
temporades fora de la ciutat per raure en un casalot enlairat del Montseny, on
esperava que uns aires més purs que els de la gran ciutat, unes bones viandes i
el contacte amb la natura li anirien més bé per als seus mals que qualsevol
medicina.
És l’any 1902 quan trobem Josep
Pijoan instal·lat en un “racó de muntanya seca i alterosa”, en una casa de
pagès on, en expressió seva, “presenciava els misteris de la parla i escoltava unes veus que rajaven
clares”. I és que allà, al Montseny d’aquells anys, com assenyalava el mateix
Pijoan, la gent parlava com mossèn Cinto.
Des d’aquella casa, la Figuera
de Tagamanent, Josep Pijoan, que gaudia de temps i tranquil·litat allà vora el
pla de la Calma, a més de dedicar-se a preparar els exàmens per treure’s el
títol d’arquitecte, estudiava filosofia, Kant, Spinoza, entre altres lectures,
a més del seu autor predilecte: Ramon Llull.[2]
Després de passar diverses
temporades en aquella casa, on mentrestant acabà la carrera d’arquitectura, va
escriure la major part de les poesies que conformarien el seu únic llibre de poemes,
titulat El cançoner —que publicaria
l’any 1905 amb un pròleg-poema que Joan Maragall va escriure per l’“amic
febrós”, com l’anomenava—, i va recopilar rondalles i cançons de pagesos,
carboners, pastors i traginers, com també les rondalles que la padrina de la Figuera li contava. De
fet, les temporades en aquella masia del Montseny foren els seus anys
d’aprenentatge, en els que tingué un paper destacat Maragall. Un aprenentatge
que, sobretot, tindria continuïtat en els anys que passaria a Itàlia.
Josep Pijoan i els papers de
Verdaguer
 |
| Mossèn Cinto |
És sabut que Verdaguer, que
havia traspassat el juny de 1902, havia deixat en mans dels seus marmessors, el
doctor Ramon Turró, el mossèn Josep Costa, l’advocat Joan Moles i el comerciant
Rafael Baster[3], els
seus escrits. I és així com Turró es posà en contacte amb Marquina i Pijoan per
plantejar-los la possibilitat que posessin en ordre els papers dispersos del
capellà poeta amb la finalitat d’editar-ne les obres pòstumes.[4]
Va ser durant les seves
llargues estades al Montseny que Pijoan va preparar la publicació verdagueriana
de Colom seguit de Tenerife,[5]
que editaria L’Avenç l’any 1907, i on
trobem un pròleg fet per ell, datat a la Móra el 1903. Cal dir que la masia de
la Figuera és dins el terme parroquial de Sant Cebrià de la Móra.
En el pròleg, Pijoan deixa clar
que ha sentit que Verdaguer segueix viu en el llenguatge de la gent senzilla
d’aquelles muntanyes; que les veus de la gent de muntanya són franques, vives i
lliures, reafirmant allò de la “paraula intensa” maragalliana. «[...] És el
moment santíssim d’una llengua alhora en què es reuneixen la inspirada fantasia
d’un gran poeta i la riquesa verbal de la tradició muntanyesa. Sembla que els
pobres mots arraconats en les afraus de la serra esperin l’hora de renàixer
sortint de la boca del poeta. Meravelleu-vos, gents ciutadanes! Aquestes veus
que admiràrem aquí tant per la fina percepció com per la força en l’expressió
d’un concepte, nosaltres les hem sentit, vives, franques i lliures, com les parla
la gent avui encara en la terra nadiua del poeta. En Verdaguer no féu més que
usar-los amb inspirada justesa, renovant-los al calor de la seva imaginació,
donant al vocable popular una força més intensa, per l’intima relació del
sentiment i la paraula. Sembla que, al dictar el poeta els mots que el poble
pronuncia sense emoció, se renoven en la dita inspirada, com si es dictessin de
nou, com si eixissin a la llum per la primera volta. Heus aquí l’acció més alta
i principal de la poesia: crear el llenguatge ideal, l’ànima del llenguatge,
que vivifica els termes materialitzats en la realitat del dia [...].»[6]
El maig de 1903 Pijoan
necessita explicar al seu amic poeta què ha trobat en els escrits de Verdaguer,
i escriu a Maragall des de la Figuera, on aquest darrer acabava de passar-hi
uns dies i a qui acompanyà, sota la pluja, fins a l’estació de tren
d’Aiguafreda: «L’endemà, aquí va ploure també. Vaig aprofitar-lo per atacar
aquesta tasca de treure en net el que es pugui del Colom, que no és poca la feina que portarà. Han anat sortint nous
fragments del poema definitiu, que augmenten la importància de l’obra. Hi ha un
tros que suposo que serà el començament del cant terç, i un altre de l’arribada
a la illa, millor dit, el desembarc. Ademés, en els borradors o llibretes
primitives hi he trobat moments d’interès tant per la resolució de la llegenda
com per la desbocada fantasia del poeta. És curiós que el temperament català
doni de vegades una mostra d’imaginació tant sense treves, tant estupendament
romàntica. Crec que el cas de mossèn Cinto no és únic en el nostre art i
literatura. En tots nosaltres s’amaga una propensió al romanticisme, per
reacció a la sequedat de nostra raça. Mossèn Cinto, en aquest sentit, s’escapa
de tota ponderació. Al costat del primer Colom,
Victor Hugo es queda curt.
»[...] Mossèn Cinto fou sempre
un poeta romàntic; l’últim pinàcul de l’escola romàntica a Catalunya. Es
necessita tota la cadena dels artistes del Renaixement català per produir un
tipo tan accentuat dintre del seu caràcter com mossèn Cinto.»[7]
Dels articles de Pijoan sobre
els anomenats papers de Verdaguer, es
desprèn que el que més va interessar a Pijoan de Verdaguer, a qui no estalviava
alguna crítica, era l’ús que feia el de Folgueroles del llenguatge de la gent
del poble, de com utilitzava les veus dels senzills camperols i com sabia
aprofitar el vocabulari de les gents de muntanya, en especial el fruit de les
cançons populars, punt coincident, aquest —com hem vist i com veurem més
endavant—, amb ell mateix i amb Maragall.
Durant les seves estades al
Montseny, Josep Pijoan s’interessà sempre per les cançons de pastors, carboners
i pagesos d’aquelles contrades. Sovint aquell “saltacarenes”, com anomenava la
gent del país a Pijoan, anava per les cases del voltant per tal d’anotar les
cançons que li dictaven. En la correspondència entre Pijoan i Maragall, s’hi
troben nombroses referències a la cançó popular, i també hi sovintegen les
al·lusions a Verdaguer per l’interès que li despertaven les cançons del poble.
Així, Pijoan
recordava, a La veritable vida de don
Joan Maragall, un fet que va
tenir lloc en sentir una cançó: «De totes maneres, en Verdaguer se va salvar per la cançó
popular que el perseguia fins quan estava rodejat de Tallaferro i dels Atlans.
Una vegada, amb en Maragall ens vàrem adonar d’aquesta educació inconscient
d’en Verdaguer, quan en una masia del Montseny, excitant les dones perquè ens
cantessin, van començar una cançó de Nadal una mica estranya. La melodia era
tan tendra, que vam demanar qui els l’havia ensenyat, i, amb sorpresa, van
treure un paper d’estrassa imprès a ca l’Anglada de Vich amb la cançó i una
nota dient: Cantis amb la tonada De la
torra xica – de la torra gran. I la lletra era d’en Verdaguer.»
Es
tractava del poema de Verdaguer titulat La
Nadala, que comença així: «D’un roser a l’ombra / d’un roser de maig / n’ha
florit un lliri / la nit de Nadal.»[8]
Com hem vist, la qüestió de la cançó popular interessava tant a Pijoan com a
Maragall, sobre la qual més tard el primer escriví: «Aquests eren els nostres
mestres. Tant per mi com per en Maragall, va ser una revelació veure que la
naturalesa que sembla impassible, gran i hermosa, pro fadada muda, sense veu ni
ànima, se’ns animava i treia un cant viu, tan apropiat a la seva hermosura. El
paisatge i la gent es compenetraven en aquell cant popular, el món se’ns
explicava amb una claredat nova: per què tant treball, tanta misèria com la
d’aquelles cases brutes, mal bastides, sense a penes mobles ni finestres, a on
els nostres pagesos viuen i moren? Doncs per elaborar aquesta llengua nostra,
crear, viure ells també d’art i de bellesa! Aleshores en Maragall i jo vàrem
comprendre que l’art, més ben dit la poesia, no és l’entreteniment vanitós
d’uns quants que s’afanyen per les ciutats, sinó una cosa universal i eterna
que explica satisfactòriament la nostra presència aquí baix a la terra. Ella,
la terra, necessita de nosaltres perquè diguem en veu apropiada el que
representa cada paisatge, o la color del món. Nosaltres necessitem de la terra
per parlar, perquè sens ella serien filagarses etèries, tremolins de llum
blanca, com esgarrifances d’una animeta o follet.
»Aquesta vida carnosa, formosa com deia en Maragall, necessita
del paisatge i el paisatge està encarnat en la cançó popular. En la cançó és la
terra que parla per nosaltres. Sent nosaltres, doncs, quasi inconscients
col·laboradors del gran miracle de la llengua, amb quin respecte no devíem dir
les paraules que ens surten del cor. Aquestes i sols aquestes són poesia. Són
l’expressió de Déu fet natura i humanitat. Al
començament era la Paraula, repetia en Maragall tot abstret de contemplació
en tan gran veritat. Al començament era la paraula i la paraula era Déu. [...]»[9]
Posteriorment a les estades al
Montseny, l’agost de l’any 1903 Pijoan va viatjar per primera vegada a Itàlia,
com hem assenyalat, amb la intenció d’aprofundir en els estudis d’art. Després
de passar per Gènova, Pisa, Florència —on restà uns mesos—, Perusa i Assís,
finalment Pijoan arribà a Roma, on va romandre fins a la meitat de l’any
següent. Cal esmentar que a Roma Pijoan va descobrir, dins l’Arxiu del Sant
Ofici, de la
Biblioteca Vaticana, un original en català de Llull: el Llibre de Santa Maria, que faria
estampar a Catalunya.[10]
Va ser precisament a Roma on
rebé, del marmessor de Verdaguer, Ramon Turró, un parell de cartes referides
als entrebancs per a la publicació de les obres pòstumes del poeta de
Folgueroles. Però deixem que el mateix Pijoan expliqui com va anar la cosa:
«Com que jo no havia tingut mai
amb mossèn Cinto cap tracte ni relació de cap mena, me va venir més de nou
l’encàrrec d’ordenar i classificar les obres del difunt poeta i proposar, junt
amb en Marquina, un pla de publicació. Va ser una feina que el nostre bon amic
comú, el senyor Turró, va voler de totes les passades que la féssim en Marquina
i jo.
»Nosaltres prou que ens en
vàrem excusar, perquè la muntanya del paperam feia basarda. Els qui estiguin
enterats de la manera com mossèn Cinto anava elaborant els seus poemes, copiant
un mateix manuscrit infinitat de vegades, i canviant cada mot segons la
inspiració de cada dia, ja es podran figurar quantes raimes de paper, quantes
llibretes sortiren en confosa barreja, dels dos baguls on mossèn Cinto guardava
els seus documents particulars i escriptures.
»Els marmessors ja havien fet
per endavant una tria de tot el que, al seu judici, pogués tenir algun valor
literari. Allò és el que ens passaren a nosaltres perquè esclaríssim els
textos, poséssim pròlegs on no n’hi havia i restablíssim la bona lectura on hi
podia haver alguna confusió per les variants. Jo vivia aleshores, amb
intermitències, allà dalt, en una masia sobre la plana, i em facilitava molt el
treball sentir cada dia la mateixa llengua en què eren dictats aquells poemes,
rajar clara i abundosa al meu costat per la boca dels nostres muntanyesos.
[...]
»Encara des de lluny vaig voler
gestionar, perquè aquells llibres preciosos se publiquessin. Jo em trobava
aleshores a Roma, en una frenètica activitat d’estudis, llençant conceptes
falsos i prejudicis amb què se m’havia nodrit des de petit, i esforçant-me per
a conquistar-me quan menys un superficial vernís de cultura moderna. [...]
»Allí tot, veient que tot el
nostre esforç, entregat generosament, anava a perdre’s, vaig insistir que no es
retardés més la publicació d’aquelles obres pòstumes, oferint-me a imprimir
aquells llibres, allí mateix a Itàlia. Els gastos de Duanes i transport de
l’edició vindrien compensats per les economies amb què es faria el treball
d’impremta. Jo m’oferia a anar cada diumenge a Città di Castello,[11]
a on encara funcionaven les antigues estamparies de l’Úmbria, amb sos preus
tradicionals inverosímils...
»A poc a poc les cartes van
anar sent més rares, i quan vaig tornar, ja els quatre volums de les “Pòstumes”
corrien de nou disgregats, i fins d’una mateixa obra n’hi havia fragments en
diferents mans. Vaig aconseguir, sempre amb l’ajuda carinyosa del senyor Turró,
reintegrar les obres mutilades, però decidit que aquet fos el meu darrer pas en
l’assumpte.
»¿Per què, doncs, avui torno a
parlar-ne? ¡Ah! Perquè no puc contenir ja més la meva impaciència! No és just,
no és decorós detenir ni un moment més la publicació d’aquests llibres. Obres
com aquestes no són de l’un, ni de l’altre, són de tots... i el nostre esperit
en valdrà menys fins al dia que es publiquin. [...]»[12]
Segurament va ser Turró qui més
afany va posar en el fet que es publiquessin les obres que Verdaguer havia
deixat inèdites. Malgrat les bones intencions de
l’un i de l’altre, el cert és que aquell primer projecte d’edició de les obres
pòstumes de Jacint Verdaguer se’n anà en orris a causa de problemes de
finançament, com tants projectes culturals del nostre país.
Josep Pijoan i Ramon Turró
Ramon Turró i Darder (Malgrat de Mar, 1854 – Barcelona,
1926). Biòleg i filòsof. Va començar els estudis de medicina el 1871,
disciplina que abandonà tres anys després, però acabà els de veterinària.
Traslladat a Madrid, col·laborà a El
Progreso i en diverses revistes de medicina. De retorn a Barcelona,
ingressà al laboratori de Patologia que dirigia el doctor Pi i Sunyer. Fou
nomenat, el 1894, membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, i membre de
l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1912. També fou soci fundador de la Societat de Biologia de
Barcelona, de la qual fou president, i de la Societat Catalana
de Filosofia.
L’any 1912 va publicar la
coneguda obra Els orígens del
coneixement: la fam, on exposa el seu pensament filosòfic.
Després de la mort de mossèn
Cinto Verdaguer, al qual havia tractat també com a metge, Turró va escriure, el
1903, un llibre que amb el títol ja ho diu tot: Verdaguer vindicado por un catalán.[13]
Aquest llibre va aparèixer sense el nom de l’autor i amb un pròleg d’Eduard
Marquina.
Pijoan va conèixer Turró a casa
de Joan Moles, un cop ja havia mort Verdaguer, on començà a fer-se càrrec de la
feina que els havien encarregat a ell i a en Marquina, que era cunyat de Moles.
Però, atès que Marquina marxava a Madrid, fou Pijoan qui s’encarregà de
començar la tasca de classificació dels escrits. Segons explica el mateix
Pijoan, ell solia anar al domicili de Turró, a Barcelona, on discutien sobre
què calia fer amb els papers deixats pel poeta de Folgueroles.
Molts anys més tard, el 1945,
Pijoan encara va escriure un article a la revista Quaderns de l’Exili, editada a Coyoacán (Mèxic) per un grup de
catalans exiliats després de la
Guerra Civil, sobre els manuscrits de mossèn Cinto i Turró.
Entre altres consideracions, Pijoan diu: «Jo no coneixia ni el doctor Turró ni
els altres marmessors; però era íntim amic de l’Eduard Marquina, cunyat del
Joan Moles. Un dia, va venir a trobar-me el Marquina per dir-me si voldria
inventariar els papers de mossèn Cinto. Vaig dir que sí, i va portar-me a can
Turró, que vivia aleshores en un pis al carrer del Doctor Dou. Tot seguit vam
fer-nos amics, i el Turró va confiar-me el paperam. Sembla mentida que es
pogués emportar tot allò quasi d’amagat.»[14]
Recentment hem localitzat una
carta de Josep Pijoan, escrita l’any 1947 des dels Estats Units, en la que
esmenta aquell temps que, gaudint de la pau del Montseny, ordenava els papers
deixats per Verdaguer, i on recordant el Diari
íntim del capellà-poeta, entre d’altres coses, diu: «Coneixem de notícies
verídiques d’aquests estats estranys, que es diuen fenòmens psíquics, perquè no
tenim millor nom per donar-los-hi. Molta gent ha sofert d’aquestes sensacions
anormals i han patit doblement perquè no gosaven confessar-les i no tenien
precedents recordats d’altres semblants. Un cas que conec bé és el de mossèn
Jacinto Verdaguer, del que vaig tenir un diari íntim que varen fer fonedís els
marmessors (Moles, Turró, Coromines).»[15]
Josep Pijoan rep unes cartes
de Turró
Reproduïm aquí un parell de
cartes, inèdites, de Ramon Turró a Josep Pijoan —el qual es trobava a Itàlia,
com hem explicat—, que creiem que aportaran algunes dades més als estudiosos de
l’obra verdagueriana. Aquestes cartes, escrites al final de l’any 1903 i a la
primeria de 1904, parlen precisament de les dificultats monetàries per tirar
endavant la publicació dels escrits pòstums de Verdaguer.
Turró fa referència a la
“vehemència” natural del jove Pijoan, característica que, d’altra banda,
definiria a Pijoan durant tota la seva fecunda activitat cultural futura.
Pijoan troba, a l’Úmbria, un
lloc on editar les obres de Verdaguer a un preu, segons ens diu, més barat que
no pas a Catalunya. Per les cartes ens assabentem, però, que, per damunt de l’oportunitat
de tirar endavant la publicació malgrat
sigui a Itàlia —qüestió en què Turró sembla estar d’acord—, la resta de
marmessors deduïm que no volen fer-ho fora de Catalunya. Potser tot plegat era
una excusa per no escometre una tasca que els hi semblava ingent. El mateix
Turró arriba a reconèixer a Pijoan que la publicació de les obres inèdites de
Verdaguer resulta un qüestió enutjosa i avorrida.
Veurem que Pijoan havia
concebut un pla per tal de publicar les obres inèdites finançades per Turró, si
bé a aquest devia semblar-li un empresa tan gran que finalment reconeix que no
es veu amb cor d’assumir-la tot sol.
___________________
Carta A:
Amigo Pijioan. Recibí a su debido tiempo su extensa carta cuyo proyecto
me gustó salvo algunos detalles referentes a mi persona que estimo modificables. Inmediatamente puse por obra los medios de realizarlo.
Me entendí con Bonay[16] y,
cuando ya todo estaba planeado para convocar el albaceazgo y formalizar el
contrato, me sale con que él no es escritor des del punto [de] vista legal y
que no quiere arrastrar la responsabilidad en que pudiere incurrir, cte, cte.
Entonces di pasos para que los albaceas las editáramos a nuestro cargo,
corriendo con los gastos, dada la exigua cantidad que U. señala, y henos que
cuando yo y Basté[17] [sic]
nos entendíamos, ese se constipa, y espero a que pase la tos, y esta no pasa y
se pone enfermo, y así estamos. Ese proceso ha sido largo y fastidioso con
tanta conferencia, tantas idas y venidas, obstáculos, dudas, vacilaciones, y
demás cosas que salen cuando son varios los que han de resolver un asunto.
Mosén Costa[18]
es actualmente un hombre inútil por lo quebrantado de su salud; Moles unas
veces por lo del gas Strache,[19] otras
por las elecciones, otras por lo del Lerroux,[20] anda
preocupadísimo con sus repúblicas; Basté, hombre de alta banca, con sus
sociedades, sus bancos y sus líos, no es de aquellos que disponga libremente de
un tiempo para disfrutarlo con esas futesas [sic],
y yo con mis negocios, mis microbios, la publicación de mi Notas y otros
líos que me devoran los sesos, tampoco puedo consagrarme a esa tarea en cuerpo
y alma. Con estos datos y otros antecedentes U. puede reconstruir in mente
el proceso de cuanto ha ocurrido, y me ahorra el detallarlo, y verá que no he
olvidado el asunto pero que tampoco se ha llegado a una solución concreta y
práctica, pero creo indudable llegar a ello, pues en último resultado yo
cargaría con el muerto y lo costearía solo y a mis costas. Si U. estuviera aquí
puede que a estas horas ya hubiéramos emprendido por el atajo, pero está U.
lejos, Marquina en Madrid, y con Utrillo no hay que contar, y yo estoy solo.
Mandarle los originales y girarle el dinero para que U. en Roma lo retire es
hoy por hoy imposible, pues no se acordó por los albaceas antes bien dominaba
la tendencia de hacerlo aquí. Total: que hay que esperar a que se enhebre la
aguja y se vuelva a coser. Esas cantidades claro que han de contrariar la
natural vehemencia de sus deseos ¿pero qué remedio queda?... Paciencia...
U.
me dirá ahora: que por qué no contesté a su carta y he dejado transcurrir tanto
tiempo? Yo le contestaré que desde luego no he procedido bien, pero atenúa mi
pecado el hecho de que mis demoras obedecían a que expresaba poderle dar
noticias concretas la semana que viene, y esperaba esta semana, y unas veces
por Bonay y otras por los albaceas, ha transcurrido un mes sin haberle acusado siquiera recibo de la suya. Reconozco que
esto está mal hecho, mas yo no me esperaba que la solución se demorase tanto.
No es que no haya leído y releído su carta ni que haya descuidado su asunto; no
se ha pasado un solo día sin acordarme de esto; es que quería contestarle sin
vaguedades y satisfacer sus anhelos, que son los míos, bien que no tan
impetuosos. U. me perdone y desde luego le enteraré de cuanto de nuevo ocurra,
que algo ocurrirá dentro poco tiempo.
Suyo siempre inalterable
R. Turro
Barna 12/903 Novbe.
R. Turro-Notariado -10.
___________________
Carta B:
Amigo Pijoan. Recibida su postal (siempre escribe U. en postales muy apretado y a veces ininteligible) y me va bien su proyecto, pues contribuye a la obra del poeta. Retratos no tengo más que uno en un cuadro; los otros los he ido regalando conforme me los han pedido. Así es que en esto no puedo servirle, y crea U. que lo siento por el difunto, pues Mosén Cinto tenía una cara que se recomienda. Respecto aquel, arrogante y buen mozo, que se hizo cuando estaba a can Comillas, no lo he tenido nunca, pues entonces lo veía solo de paso: adéu y adiós y se acabó.
En su reseña diga lo que quiera; a mí no me ha de molestar nada de
cuanto U. diga, y sobretodo: piense U. que la verdad es soberana señora y no
hay que sacrificarla a convencionalismos sociales.
Lo de la publicación de las obras inéditas es una cuestión fastidiosa y
aburrida; ahora estoy en tratos por la vía de Bonay con unos señores tan
recelosos como estúpidos. Si U. estuviera aquí, los publicaría por mi cuenta
según su plan (el plan de aquella carta tan larga) y Cristo con todos; pero yo,
cómo me meto solo en esos trotes?
Cuando vendrá U.?
Sabe le quiere de verdad.
Mándeme un ejemplar de lo que publique en esa
Revista.[21]
R. Turro
Barna 28/4 Enero
Mi dirección: R. Turro.
Notariado-10-Barna.
___________________
Per acabar, volem agrair a la
família Pijoan les facilitats donades per a la reproducció d’aquestes cartes de
Ramon Turró.
_____________________
_____________________
Publicat a Ausa n. 164 any 2009.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/188219/250919
[1] Eduard Marquina i Angulo
(1879-1946), escriptor que l’any 1902 s’instal·là a Madrid, on esdevingué un
conegut autor d’obres teatrals. Escriví també un llibre de memòries titulat Días de infancia y adolescencia, en què
explica la seva amistat juvenil a Barcelona amb Josep Pijoan.
[2] «És Llull, per mi, de tota la
gent catalana, la persona que més me ha ensenyat, la que més me ha fet gosar,
obrint-me les potències. Jo, en els llibres, els hi poso voluntat com a les
persones, y voldria trobar sempre la manera de paga’ls-hi el bon temps que
m’han fet passar.» Carta de Pijoan a Joan Maragall, escrita a Roma el 21 de
desembre de 1903.
[3] Josep Costa, Joan Moles i Ramon
Turró, juntament amb Rafael Baster, havien estat nomenats marmessors de mossèn
Cinto Verdaguer en el segon i decisiu testament.
[4] Verdaguer, ja al llit de mort,
lliurà els seus escrits i les seves cartes a Ramon Turró i Darder (metge), Joan
Moles i Ormella (advocat), Mn. Josep Costa i Malet (beneficiat de la parròquia
de Santa Anna de Barcelona) i Mn. Pere Valls (beneficiat de la parròquia de la Concepció de Barcelona).
Els deia, segons va escriure el mateix Moles: «Són documents que no vull que
vagin a parar a mans de gent estranya, i per això us els confio a vosaltres,
amics meus.»
[5] Verdaguer, Jacint. Colom seguit de Tenerife. Col·lecció Obres Pòstumes. L’Avenç. Barcelona. 1907.
[6] Pròleg de Josep Pijoan a Colom seguit de Tenerife.
L’Avenç. Barcelona. 1907.
[7] Carta de Pijoan a Maragall
escrita des de la Figuera
probablement el maig de 1903. Per la correspondència entre Pijoan i Maragall,
referida a aquells anys, vegeu: Blasco i Bardas, Anna. M. Joan Maragall i Josep Pijoan
– Edició i estudi de l’epistolari. Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1992.
De la mateixa autora vegeu: «Josep Pijoan i Jacint
Verdaguer», dins Anuari Verdaguer
1993-1994, p.295-323.
[8] En el seu llibre Biografia de mossèn
Jacinto Verdaguer, Valeri Serra i Boldú diu: «Sabent pels seus companys
d’infantesa i estudis àdhuc per ell mateix, que el poeta era molt cantador i amant de la poesia popular, no és d’estranyar que no deixés
de petge tota persona que pogués ensenyar-li cançons. Un dia diu que li va
agradar tant la tonada i la metrificació d’aquella cançó popular que comença A la torre xica - a la torre gran,
sentida cantar a un fadrí ferrer, que, després d’escriure-la i concentrar-se un
xic, va dir tot content: “Ara tot seguit vaig a compondre una cançó de Nadal
que s’adigui amb aquesta tonada.”»
[9] La
veritable vida de Joan Maragall, transcripció
del llibre d’A. M. Blasco Joan Maragall i
Josep Pijoan – Edició i estudi de l’epistolari, pàg. 564.
[10] Com comenta un redactor de La Veu de Catalunya: «L’original català
s’havia perdut, i en Josep Pijoan, a qui tantes coses deu la renaixença de la
nostra Pàtria, el va trobar, després de seguir-li la pista en condicions
veritablement detectivesques, i més encara – no faltaria més, tractant-se d’en
Pijoan! – pintoresques.»
Aquest llibre de Llull, que fou editat per la impremta de J. Oliva de
Vilanova i la Geltrú
l’any 1905, porta un gravat al boix fet per Josep Pijoan. Va ser la mateixa
impremta la que, aquell mateix any, imprimí la primera edició de l’obra de Pijoan,
El cançoner.
[11] Città di Castello, de la província de Perusa i
dins la regió de l’Úmbria, va ser un lloc amb una important tradició en les
activitats del món de la tipografia i de l’edició.
[12] La Veu de Catalunya, 14 de març de 1906.
[13] Verdaguer
vindicado por un catalán. Librería Española, Barcelona, 1903. L’Ajuntament
de Malgrat de Mar en va fer una edició facsímil, dins els quaderns de la sèrie
“Matinals d’història”, l’octubre de l’any 2002.
[14] “Els manuscrits de Mn. Cinto”, Quaderns de l’Exili, núm. 12, 1945.
[15] Carta de Josep Pijoan a la
senyora de Soler Moreu. Paper amb una capçalera impresa “United States Lines.
S. S. America” i l’adreça, escrita a mà: “64, Morgan Place. North Arlington.
New Jersey. USA. 23 juliol 1947”.
Es tracta d’Emíla Bachs i Pelayo (1892-1984), muller del metge i músic,
Martí Soler i Moreu (1890-1977) que residien a Sant Genís de Vilassar.
Biblioteca de Catalunya, fons de reserva Ms-3111.
[16] Es deu tractar d’Alfons Bonay i
Carbó, arqueòleg, amic d’infància de Verdaguer (la seva família era natural de
Folgueroles), i un del hereus universals que s’anomenaven al penúltim testament
de Verdaguer.
[17] Rafael Baster, un dels marmessors de mossèn
Cinto.
[19] Aquells anys l’Ajuntament de
Barcelona discutia la conveniència d’establir un conveni per a la construcció
de fàbriques d’un gas d’aigua anomenat Strache (ja que la patent era de la Societat Internacional
de Gas Sistema Strache). Moles havia estat vocal de la ponència que defensava
el conveni amb aquesta societat que, després de tres anys de discussions,
finalment fou rebutjat.
[20] Alexandre Lerroux García, anomenat l’Emperador
del Paral·lel. Polític nascut a Andalusia. L’any 1901 obtingué l’acta de
diputat al Congrés, per Barcelona, i el 1903 sortí reelegit per les llistes
republicanes. Aquest mateix any va participar en la reorganització de la Unió Republicana
que, dos anys més tard, aconseguí agrupar la majoria de les formacions
republicanes de la demarcació de Barcelona. L’any 1908 va crear el Partit
Republicà Radical.
El novembre de 1901 Joan Moles havia estat elegit regidor de l’Ajuntament
de Barcelona pels lerrouxistes. El mes de novembre de 1903, data de la carta de
Turró, van haver-hi eleccions municipals. A Barcelona els republicans van
obtenir més de vint-i-vuit mil vots, mentre la Lliga, per exemple, n’obtenia poc més de dotze
mil. Més tard Moles milità a les files del catalanisme polític.
[21] Segurament fa referència a un escrit de Josep
Pijoan a Nuova Antologia, una de les
més prestigioses revistes culturals, de periodicitat quinzenal, creada l’any 1866 a Florència i editada
per Le Monnier, però que el 1878 traslladà la seu a Roma i passà a ser
setmanal. Hi ha dubtes, però, sobre si realment l’escrit de Pijoan fou
finalment publicat.
Vegeu “Els manuscrits de Mn. Cinto”, publicat a Quaderns de l’Exili, núm. 12, 1945.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada