Cartes d’un cantaire de l’Orfeó Català (I)

Una carta d'Àngel Bonet, 
cantaire de l'Orfeó Català

 

Primers cantaires de l'Orfeó Català

        A partir de l’exposició itinerant titulada: La Lola de la Figuera, una història poc coneguda del Montseny, varem poder veure com des de finals dels segle XIX i la primeria del XX, el primers cantaires de l’Orfeó Català —amb el seu director Lluís Millet— pujaven cap al Montseny —tan proper a la capital catalana— per tal de respirar aires més sans que els de la gran ciutat, gaudir d’un entorn natural, menjar bones viandes i, sobretot, per anotar les lletres i les músiques de les cançons que, des de sempre, tant pagesos com pastors i carboners, cantaven mentre feinejaven o quan, a les nits d’estiu, descansaven asseguts vora l’era, o a l’hivern a l’escó, a la vora del foc d’alguna de les masies escampades per aquest massís.

    Allà s’explicaven rondalles i es cantaven les cançons que, generació rere generació, s’anaven repetint. Els traginers i carboners de la Cerdanya, cada temporada podien portar una cançó o una corranda nova i, aleshores, era festa major pels habitants d’aquestes muntanyes.

     Aquells cantaires de l’Orfeó Català, també aprofitaven l’excursió fins a Tagamanent per fer sentir les seves veus i cants en la església del turó, això sí, sempre que el rector no ho impedís.

     En aquella exposició també varem poder llegir unes quantes cartes escrites pels cantaires barcelonins, adreçades sempre a la família Grau, propietària de la masia la Figuera, que, cal remarcar-ho, es troba dins el terme de Tagamanent, ja que sovint es pensa que és dins el municipi d’Aiguafreda. Hi ha qui creu que Tagamanent és solsament el turó i l’església que hi ha allà dalt.

     La majoria de les cartes a que en referim, eren escrites per un tal Àngel Bonet i Ferrer, un dels primer cantaires de l’Orfeó, que sempre les adreçava a en Pepet —Josep Grau i Casals— el fill gran de la Figuera.

     Sobre l’Àngel Bonet en Millet, en la necrològica que li va dedicar, defineix aquell home com un enamorat de la música, de l’entitat on col·laborava i de la pàtria, de la que s’enyorava quan, per feina, havia de viatjar cap a Galícia o el Marroc.

     Però deixem que Millet ens parli: «Era un del millors amics de l’Orfeó Català. Més que amic un enamorat. Va ésser un dels primers socis i un dels primers cantaires. En aquella època, ja un poc llunyana, en que l’Orfeó era ben humil, en tots sentits, vivint per l’entusiasme d’uns quants que teníem per la institució naixent tots els nostres amors de jove, l’Àngel Bonet era un dels més sincers, donant la veu i totes les seves energies dintre aquell petit món de les nostres il·lusions. De temperament actiu i exuberant, l’hauríeu vist no parar mai en la propaganda, i abans i després dels assaigs (que llavors no amidàvem mai, començant a les nou de la vetlla i durant fins a altes hores de la nit) encara aprofitava el temps, amb algun altre entusiasta, arranjant el local i fins fent obres per al seu embelliment. Tot sortia d’aquella joventut beneïda: cants i treballs de manobre. I tot agafava la poesia de la jove il·lusió que engendra les obres més belles i desinteressades —i acaba dient— en Bonet era inesgotable en generositat, en noblesa, en amor per Catalunya del cor i per la música catalana».

     Recordem que l’Orfeó Català, va ser fundat el setembre de l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. La primera carta conservada d’aquells temps, escrites per l’Àngel Bonet, porta la data del 19 de gener de 1896.

___________________

 

Tagamanent

Barcelona 19 Gener 1896

Molt estimat Pepet:

      A son degut temps he rebut las teves estimades del dia 23 i 29 [de] desembre prop passat, las que vaig a contestar-te per parts.

      T’excusaves en la primera d’haver-te sigut impossible lo contestar las meves anteriors per causa de una ratxa de constipats que vos van arreplegar a tots i de la feina que amb la naixença de cabrits tenien, tant lo teu pare com tu, ja saps que jo sé prou de sobres que, los pocs moments que et queden després del treball, no son pas los més a propòsit pera que els emplehis tots molestant-te a escriurem, no obstant de que lo rebre carta teva me dóna sempre molta satisfacció.

      Com veig que en la teva última no em dius pas que la malura dels constipats hagués durat gaire i, per altre part, sé per en Pepet Pascual que no hi ha novetat a casa vostra, sols me resta dir-te, respecte a aquest últim punt, que vos desitjo que sempre sigui així.

      Tu no et deus entendre de feina amb la feram de bestiar que deveu tenir al corral de las cabres.

      Anant a contestar-te la teva última haig de començar per dir-te que, no em tens de dar cap mena de gràcies perquè us hagi demostrat, a tu i als teus germans, que vos recordo. Jo sí que sempre recordaré los bons temps que vaig passar a la Figuera, i, tingues tu la seguretat de que, mai me faltaran desitjos de repetir-los. Ara, lo que farà falta serà que las coses vagin de manera que a mi em siga possible de tornar-hi. En fi, alabat siga Déu.

      No saps tu lo content que estic de que vos hagin caigut tant en gràcia les auques que vaig enviar i, lo únic que sento, es que no m’hagi sigut possible lo trobar-ne més que siguin escrites en català. D’altres prou n’hi han, però totes son escrites en castellà.

      Contestant a lo que‘m preguntes de si em sembla que amb aquelles caixes que vos va portar la iaia, plenes de pessetes n’hi hauria prou per fer la carretera, et diré que no te’n càpiga cap dubte. Mes ben dit, no es necessiten pas las dues caixes, amb una sola n’hi ha prou, ei!, si es que es procuri que sempre estigui plena, encara que se’n tregui, però no de pessetes senzilles com tu dius, sinó, millor encara, de bitllets de banc que són molt més prims i, posats estirats, plans i ben apretats, te dic noi que farien de allò més goig.

      La guia que tu fas de la carretera, mentre parles de lo que ja hi ha fet des de l’estació fins el pont de mitja costa, tot va bé; però minyó, això que em dius de que des del pont, per forta pujada amb 20 minuts s’arriba al pla de mitja costa, i s’hi troba un amable noi que sol portar menestra i mam, això Pepet, no ho creguis que et volen enganyar. Jo t’ho dic perquè, si la memòria no m’enganya, aqueixa pujada l’he feta tres vegades i mitja i sols hi vaig encontrar lo noi de que em parles la mitja vegada que la vaig pujar, i encara et diré que, de la menestra i del mam, amb prou feines vaig poder fer lo senyal de xarricar; bé es veritat que havien passat davant meu una llopada de gent de regadiu que, per lo que es veia, la ganassa i la set només los havia deixat ganes de córrer, però ni esma de dir paraula. Per lo que fa a això s’emplea 20 minuts des de lo pont fins al pla, no ho creguis, no, tampoc perquè los cops que ho he provat, he estat varies vegades 20 minuts per a pujar aqueix tros.

      En canvi jo et donaré un altre camí pera arribar a la Figuera, que pot ser que tu no l’hagis fet mai. Se comença lo camí de la mateixa manera que tu dius fins al pont, però en contes de agafar la pujada de mitja costa, se segueix caminant per la carretera com aquell qui va cap a Picamena. Quant s’arriba al fondo, després d’haver seguit sempre per l’ombra i a frec del riu, aquest se passa i a l’altre banda, hi ha com una placeta en la que no hi entra lo sol per fort que el passi, perquè la tal placeta té uns arbres bon xiquet alts i espessos de brancatge i, endemés, hi ha una fonteta que, per los que no han tastat l’aigua de la font del prat de la Figuera, diuen que és tant bona, però que els que han begut aigua de la font del Gaig, de la que surt de prop de can Figuera, de la que es troba prop del turó de Tagamanent, i de tantes altres com n’hi ha per dalt d’eixos cims, diuen que la font de Pèl de Gat ja es veritat que té l’aigua bona, però que no compon res amb l’aigua de totes aqueixes fonts que t’he anomenat.

      No obstant i això (perquè com tu ja comprendràs, las coses van, segons per lo costat que s’agafen) en aquesta font un dematí hi va trobar un jove unes tres o quatre costelles amb dues llesques de pa bastants regulars i una ampolla de vi. Per això, la veritat es que el jove es va torbar amb tot això perquè ell s’ho portava. Un cop fetes totes les feines que el cos demana, s’agafa un caminet de cabra que comença propet de la font i s’enfila, tot fent esses per lo bac de la muntanya, amunt. Per a no perdre’s per aquest camí, no hi ha com fixar-se en un pi tot sol que hi ha a mitja pujada, que es puja en los minuts que un home necessita per a fer-ho sense cansar-se i se surt a dalt de tot, en unes feixes de blat que es troben darrera del pla del Padró.

      A las hores, si les torres que hi havien de fer uns minyons de Barcelona, que havien de treure la rifa algun any, estan ja acabades, un home ja ha arribat a casa. Però si las torres encara s’han de començar, s’agafa un camí que hi ha davant d’una ermita que es de sant Isidre, i que porta a un casal molt gran, a on no s’hi pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen són de pasta d’Agnus. I com que, encara que es faci aquest camí que jo et dic, també s’ha de passar per aqueixos munts de pedra que tu em retreus, no hi va malament la teva advertència. Perquè com aqueixes torres que s’han de fer un dia ó altre, si Déu ho vol, han de tenir las parets ben gruixudes perquè no hi passi ni el fred ni la calor, per això és que es veuen aqueixos munts i encara no n’hi ha prou, sort que amb la pedra que es traurà per a poder fer una carretera que hi passin dos tartanes de costat, potser se’n arribarà a arreplegar prou per a poder fer las dites parets.

      Veiam si los rectors se fan fugir la mosca del nas o sinó, lo dia que pugem a cantar la missa, si no la volen cantar ni  ens volen deixar l’harmònium, la farem dir per lo bisbe i pujarem l’orgue de la catedral perquè rabïin.

      No en sabia res d’això que et va contestar l’Anita. Calla, deixa-me-la per mi, quan la vegi, que no la he vista des de que la iaia va ésser aquí.

      Noi, amb tot sentiment meu, això de pujar a veure matar lo porc, per ara, m’ho hauré de pintar.

      Las pedres que lo teu pare diu que ja té per los voltants d’alli a on hem de fer la torra, fes lo favor de dir-li que no hi fa res que s’hi estiguin i, que si hi estan bé, que no les toquin. 

      En Montlleó, sempre que m’escriu, m’encarrega que vos doni moltes expressions.

      Los meus pares m’encarreguen que vos ofereixi lo seu nou domicili a Sant Feliu de Guíxols carrer de la Riera nº 8 i, mon germà i jo, vos l’oferim a la dispesa que habitem aquí, carrer de Sant Honorat nº 9 pis 3^er, uns i altres per tot lo que se us pugui oferir i amb tota la bona voluntat de part nostre.

      També m’encarreguen los meus pares i germans expressions molt afectuoses pera la iaia, los teus pares i tots vosaltres germans, a las que faràs lo favor de  afegir-hi las meves, per a tots també i per a tu en particular.

Saps que es teu molt afm. amic i servidor

Àngel Bonet  
__________________

Publicat a Tagamanent, n. 68. Decembre 2010.
________________