Esbós biogràfic de Frederic Vila i Bartrolí
En memòria de Lydia Muntal i Vila (1993 - 2012)
«La manca de memòria es paga amb la tornada a l’horror.»
(George Santayana)
La Castanya és la vall
situada al vessant marítim d’Osona, baixant des de Collformic, al límit amb
el Vallès Oriental, entre el pla de la
Calma i el Matagalls. Encara que va tenir municipi propi,
pertany al Brull (Osona) des del 1840.
Aquell indret
del Montseny ja s’esmentava en un document de l’any 993.
Com era
habitual, una església presidia la vall i donava nom a una parròquia. En aquest
cas l’església, que es va consagrar el 1082 i que va ser restaurada fa uns
anys, és la de Sant Cristòfol de la Castanya.
En aquest
veïnat del Brull hi havia hagut aproximadament unes quaranta cases totes
escampades per la seva orografia inclinada, on la seva gent vivia de fer carbó,
de la fusta dels seus boscos d’alzina i del bestiar, majoritàriament oví i
cabrú i dels productes d’una terra massa magra. Durant un temps en un racó
arreplegat en un tros de muntanya, s’hi va explotar una mina, encara que per
poc temps, ja que no resultava rendible haver de transportar el material, a
lloms de matxos per pujar-lo cap al pla de la Calma i després baixar-lo fins a l’estació del
ferrocarril d’Aiguafreda perquè arribés a Barcelona.
Va ser en un
mas d’aquesta vall, conegut com el Boscàs, un dels més antics del lloc, i en el si d’una família
pregonament cristiana, on va néixer Frederic Vila i Bartrolí. El dia 3 de març
de 1884 va veure la llum el fill petit dels amos d’aquell mas: Antoni Vila i
Presseguer i Dolors Bartrolí i Coll.[1]
 |
| El claretià Frederic Vila i Bartrolí |
A més d’en
Frederic, aquell matrimoni va engendrar nou fills més, tots nascuts al Boscàs.
Tres dels fills, però, van morir molt petits per la gran mortaldat infantil que
hi havia en aquells anys.
Com ja és
conegut, aleshores a les masies grans hi vivia molta gent, ja que la família de
la casa convivia amb mossos, pastors, etc.; ben bé hi podien viure plegades
unes vint persones. Si el fill gran era un mascle aquest seria l’hereu de la
casa i de les propietats i, sovint, depenent de l’economia del mas, les filles
anaven a treballar en un altre lloc com a minyones, i els fills, si no eren
necessaris per les feines del camp o pel bestiar, anaven com a mossos a altres
masos més grans. Molt sovint un dels fills anava al seminari perquè pogués
tenir estudis i arribar a ser capellà, fet que donava una seguretat al noi i
també podia aportar-ne a la família. Moltes vegades aquest era l’únic membre de
la família que sabia llegir i escriure.
Aquest va ser
el destí del petit de la família Vila-Bartrolí, que una vegada acabats els
estudis eclesiàstics esdevindria un important intel·lectual i religiós claretià.[2]
Però vet aquí que
arran de la mort del pare va plantejar-se
un plet, al Jutjat d’Arenys de Mar, entre oncle i nebot per la propietat del
Boscàs. El resultat
fou que la família Vila-Bartrolí va haver de marxar de la casa i abandonar les
terres, entrant-hi el nou propietari, en Segimon Vila i Cañellas, un Vila també,
però d’una altra branca familiar, que estava casat amb Dolors Vila i Codina.[3]
Així la mare, juntament amb
els seus fills, es va traslladar a viure al poble veí de Tona. Aleshores en
Frederic només tenia tres anys. Més tard aquest va anar a viure amb una tia
seva, germana de la mare, al mas Vall-llobera, dins del mateix municipi de
Tona. En aquella casa, que tenia un oratori particular, també hi vivia un
capellà ja gran.[4]
Per entendre una mica més l’entorn
religiós on es va criar en Frederic, direm que un oncle seu era rector a Sant Feliu de
Terrassola,[5] poble on sembla que el
petit Vila hi va passar algunes temporades.
El fet és que
després que tres germanes seves es decidissin de fer-se monges dins de la
congregació de les Dominiques de l’Anunciata,[6] i un
seu germà ho fes per ser missioner amb els claretians, en Frederic va voler
estudiar i la mare va demanar al col·legi Sant Josep de Vic, que era el
seminari per a famílies modestes, de poder portar-hi el seu fill petit.[7]
Per tenir una
visió més clara d’aquella família de la Castanya, cal explicar que una altra de les
germanes, es va casar amb l’hereu del mas Cruells, de Tagamanent.[8]
Mentre que en Ramon, el germà gran, va seguir les passes del pare que, a més de
fer de pagès al Boscàs, també havia estat secretari de l’Ajuntament del Brull.[9] Així
en Ramon va ser el secretari de l’Ajuntament de Tona, poble on formà la seva
pròpia família. Anys més tard ell, amb la dona i fills, es traslladaren a viure
a Rubí, exercint també allà com a secretari municipal fins a la seva mort,
ocorreguda l’any 1910.[10]
Però tornem a en Frederic. Quan
va complir els deu anys va entrar al col·legi de Sant Josep, on hi va estar de 1894 a 1896, ja que després
d’unes xerrades d’un claretià que, casualment, era fill de Tona,[11] va
voler continuar els seus estudis al seminari claretià, que aleshores era a Alagón
(Saragossa), i on hi va estar de 1896
a 1898. D’allà passà a Cervera, de 1898 a 1900, on estudià
hebreu i grec, cultivà el gènere literari i on va professà el dia de sant Josep
d’aquell primer any del nou segle.
Frederic Vila
va ser ordenat sacerdot quan encara no havia fet els 24 anys, el dia 21 de
desembre de 1907, a
Aranda de Duero (Valladolid), en ocasió del primer centenari del naixement del
fundador dels claretians, i l’any següent ja feia de professor d’història
natural a la Universitat
de Cervera,[12] on també feia cursets de
llengua francesa i d’arqueologia. Més tard va ser professor de sagrades escriptures.
L’any 1916
escrivia a la “Secció Meteorològica” de la revista quinzenal Nuevo Ambiente, recollint les dades cada
mes de l’estació de l’ex-universitat, que signava amb el pseudònim “Vibart”,
compost per les primeres lletres dels seus cognoms. Un pseudònim que
utilitzaria encara anys més tard, quan el 1935 va publicar uns escrits al diari
La Cruz,
de Tarragona.
A la revista Nuevo
Ambiente, on col·laborava entre d’altres Agustí Duran i Sanpere,[13]
també hi va publicar diversos articles sobre la Universitat de Cervera
i la seva història. Curiosament en aquesta revista s’hi troben sovint notícies
referides a Vic.
El 1917 va ser
destinat a Solsona com a catedràtic de ciències naturals, i després també com a
professor de grec, d’hebreu i de teologia moral. Durant anys va formar part del
govern provincial de Catalunya de l’institut claretià. Al llarg de la seva
estada a Solsona treballà en les campanyes arqueològiques que dirigia Joan
Serra i Vilaró.[14]
El 1921 passà un
any a Alagón, per ensenyar-hi moral, el curs següent va tornar a Solsona, on
s’hi va estar fins el 1925 quan va ser nomenat consultor general de la
província de Catalunya i va tornar a residir a Cervera, encara que per poc
temps, ja que aquell mateix any va anar a Barcelona per ser director del
col·legi de Gràcia.
No citarem
aquí tots els seus llibres i escrits perquè caldria fer una llista massa
llarga. Direm només que el 1913 ja havia reescrit Elementos de Historia Natural,
una obra d’Ignacio Bota que s’havia editat per primera vegada el 1903, i
que va redactar diverses biografies
del pare Claret, a banda de recollir tots els seus escrits i publicacions. Els
estius, aprofitant les vacances, els passava a la casa mare dels claretians, a
l’antic convent de la Mercè
de Vic, ordenant l’Arxiu Pairal.[16]
Durant la seva
fecunda però curta vida, va col·laborar en diverses publicacions de caire
religiós i històric. Va participar també, a partir de 1915 des de Cervera i més
tard des de Solsona, en la recollida de mots per a l’Obra del Diccionari, primer
sota la direcció d’Antoni M. Alcover[17] i
més tard del centellenc Pere Barnils[18],
amic d’infància, segons explica Vila en una carta, segurament de quan
coincidiren els dos al seminari de Vic.
Va intervenir
en la fundació de La
Festa Santificada, on col·laborà en la direcció, així com
en altres publicacions religioses.[19]
Dotat d’una
gran voluntat i memòria, va sorprendre, segons van escriure companys seus de
l’època d’estudiant, la seva intel·ligència amb coneixements de tot tipus, la
seva tasca com a religiós i investigador, i la gran activitat cultural que va
arribar a desenvolupar.
Durant la Setmana Santa de l’any
1932, va voler retornar a la
Castanya i predicar a la seva església parroquial.
Transcrivim la carta que el 31
de març de 1932 va escriure a la seva germana Florentina, Encarnació de nom de
religió.
Recordem que en Frederic havia marxat de la Castanya quan tot just
tenia tres anys.
«Sor
Encarnació Vila. Esparreguera. |
| Mas El Boscàs |
»Apreciada
germana: Vaig a satisfer ta justa curiositat.
»L’excursió
apostòlica a la Castanya
m’ha proporcionat emocions ben satisfactòries les més, i unes poques desagradables.
»Des de
Balenyà fins al Brull amb auto. Amb cavalleria (bé que m’agrada caminar) fins a
la rectoria. Satisfacció em causà conèixer el pas de Collformic i la baixada
següent fins al terme del nostre bressol, tot de mi desconegut; veure l’església
i el cementiri dels nostres pares (a.c.s.) i la llosa de pedra que recorda on
fou sepultat el nostre pare i la
Neus i l’Eudald i encara un altre germà,[20] morts tots petits,
puig porta escrit aquella: “Vas de can Boscàs i dels seus 1630”, encara que vaig tenir
d’arrancar l’herba per llegir-ho; pogué pregar en tots aquells llocs i celebrar
en el seu record la missa, pogué registrar els llibres parroquials de l’arxiu,
i llegir totes les partides de la nostra família que munten més amunt de l’any
1773, com les dels naixements dels germans (dues, la de l’Eudald i la d’un
altre, mort tot seguit de nascut, de mi desconegudes), signades algunes com la
teva, per Mn. Joan Vall-llovera,[21] a qui jo havia ajudat
la missa, sens que ni sapigués que hagués estat ecònom de la Castanya i rector de la Móra; seguir les cases del
Boscàs, Cortada, Vilar i Solà, on de tots vaig ser ben rebut com parent, i de
la darrera com fillol per l’avi Ramon Blanch[22] qui amb tu, em feu de
padrí de baptisme. Contemplar aquelles fondalades i carenes on la naturalesa es
mostra pròdiga d’espectacles feréstecs i sublims, sentir d’aquells habitants
l’interès amb que pregunten pels germans; predicar-los com també als de la
Móra,[23] on hi vaig anar dos
dies ovirant des d’aquells cims Tona, Vall-llovera...[24] etc. Tot això em fou
de gran satisfacció, i realment que m’alegro d’haver conegut i visitat totes
aquestes i semblants coses.
»Naturalment
que amb aitals satisfaccions s’hi barregen molts tocs de tristesa i de
condol... Beneit Déu que ens tragué d’aquells clots i boscúries, on tots els
joves i petits no veuen gaire coses més que ramats i piles de carbó! Llàstima
que els actuals moradors del Boscàs no siguin de bon tros els més exemplars
parroquians com ho foren abans!...
»A la tornada
triarem per Tagamanent, sens pujar al cim; vaig resar de passada per la nostra
germana i dinàrem al Cruells.[25] Quina sorpresa i
satisfacció per en Ramonet i la seva muller i fills!! Em feu prometre de que hi
tornaria més reposadament i m’ha acompanyà a Aiguafreda.
»Altres
detalls seran objecta d’alguna conversa. Encara que mosteïdes i seques t’incloc
algunes violes collides ben a la vora del sot on jeuen el nostres.
Tinc festa el dia 4, però, serà millor no repetir el
viatge de l’any passat. Ja ho supliré a una altra avinentesa de l’estiu. T’ho
prometo. Ara cridaríem l’atenció i no convé.
»Escriuré
l’excursió al Modest.[26] També trencaré el
silenci amb la Dolores,
per més que no em comunicà pas ella la mort de la Carmeta[27] però es portà bé a
l’enterro de la Lluïsa.[28]
»Seran tot seguit celebrades les misses. Ton germà que
t’aprecia.»
A més de ser
catedràtic a Solsona i a Cervera, també ho fou de la Universitat Pontifícia
de Tarragona, on va ser destinat el 1934. Allà, a més de ser nomenat per uns anys superior de la casa que els
claretians hi tenien, també va ser confessor del cardenal Francesc Vidal i
Barraquer.
El 20 de juny
de 1934, amb motiu de les festes de la beatificació del pare Claret, es va
aprovar el projecte de fer una antologia que reunís pràcticament tots els seus
escrits. Aquesta feina es va encarregar a Frederic Vila.
L’any 1936 el
govern general dels claretians el va convidar anar Roma, però els fets d’aquell
estiu van impedir que pogués fer aquell viatge.
Va esclatar la Guerra Civil, i vet
aquí que, la nit del dia 21 de juliol de 1936, Frederic
Vila va sortir del pis on estava amagat per tal de vigilar, des del carrer, la
casa de la comunitat claretiana. Aleshores una patrulla de milicians,
confonent-lo amb el rector del seminari, el va detenir. Després d’interrogar-lo,
però, el van deixar en llibertat.
Però el matí del dia 24, un grup de
milicians es va presentar al pis on s’amagava per fer-hi un registre. Quan ja marxaven,
deixant a la casa el pare Vila, aquest s’hi va acomiadar amb un natural: “adéu-siau”.
Això va servir perquè sospitessin que era un capellà i se l’endugueren detingut
i a
la nit el portessin a les bodegues d’un vaixell, el “Cabo Cullera”, que des del final
de la Primera Guerra
Europea estava ancorat al port de Tarragona i que es feia servir com a presó flotant.
Cap el dia 28 va ser
traslladat a un altre vaixell que també servia de presó, el “Río Segre”, un
vaixell de càrrega, tot ell de ferro, que tenia quatre bodegues en dos pisos on
malvivien uns tres-cents presoners.
Des d’aquella
presó, el pare Vila, aconsellat pel comandant del vaixell, va fer una exposició
del seu empresonament al fiscal, que finalment no serviria de res perquè la matinada del dia 10 a l’11 de novembre de 1936,
el van treure de la bodega número 1 i fou conduit, junt amb vint-i-tres
persones més, entre religiosos i laics, al cementiri de Torredembarra, on tots
ells foren afusellats.[29]
El destí va voler que al cap de poc
de ser mor, arribés una ordre de llibertat per al pare Vila, aconseguida gràcies
a les gestions fetes pel seu amic Agustí Duran i Sanpere amb qui, com hem comentat,
havia col·laborat durant l’època que havia estat professor a la Universitat de
Cervera.[30]
Cal dir que durant el seu
captiveri el pare Vila va escriure un dietari, amb fragments en llatí i grec,
del que existeixen referències publicades durant la postguerra però que fins
ara totes les cerques que hem fet, tant a Tarragona, Barcelona, Vic o Roma, per
tal de poder-lo consultar, han estat infructuoses, ja que sembla que s’ha
perdut.
L’11 de juliol de 1941, el seu cos,
un cop identificat per antics companys de captiveri que van poder sobreviure,
va ser exhumat i traslladat al cementiri de Tarragona. Però el 1959 les seves
restes van ser traslladades de nou, aquest cop a l’església de Sant Agustí de
Tarragona.
Feia anys que
el seu nom figurava en la Causa de Beatificació de l’Arquebisbat
de Tarragona, i finalment el dia 13 d’octubre de 2013,
a les 12 del migdia, serà beatificat.
Ara doncs, fa 77 anys que Frederic Vila i Bartrolí – una víctima més d’aquella guerra que tantes vides va segar i que va
anorrear tot un país – va ser assassinat. Tenia 52 anys.
Un altre
osonenc, el vigatà també claretià, Josep Puigdessens i Pujol,[31] assassinat
també durant la nostra darrera Guerra Civil, referint-se a Frederic Vila, havia
deixat escrit: «El pare Vila de molta imaginació i de fortes passions ha trobat
un remei molt bo contra sí mateix, i aquest remei és la seva gran estima al
treball intel·lectual i la seva
prodigiosa activitat.»[32]
______________________________________
Algunes obres i escrits de Frederic Vila i Bartrolí:
Elementos de Historia Natural. Editorial del Corazón de María, 1913.
Reseña histórica científica y literaria de la Universidad de Cervera. Librería y Tipografía Católica, 1923. Obra reeditada,
amb un pròleg del Miquel Batallori, a
Biblioteca de Cervera y la
Segarra, 1981.
Bosquejo de bibliografía claretiana, Propaganda Claretiana, 1932.
La Beatificación del Padre Claret. Conculsa, 1934.
A la revista Nuevo Ambiente, de Cervera:
N. 121 del 23 de setembre de
1917 “Profanació de l’edifici universitari”.
N. 123 del 28 d’octubre de
1917. “Un deixeble il·lustre de nostra Universitat”.
N. 127 del 6 de gener de 1918.
“D’un infant graduat en nostra universitat”.
N. 129 del 24 de febrer de
1918. “Festes de la traslació del Stm. Misteri a la nova capella” (1)
N. 130 del 17 de març de 1918.
id (2).
N. 131 del 7 d’abril de 1918.
id (3).
N. 132 del 21 d’abril de 1918.
id (4).
N. 133 del 5 de maig de 1918.
“Carta abierta a D. Fausto de Dalmases y Massot”.
N. 142 del 6 d’octubre de 1918.
“Els cabdills cerverins Pau i Josep Miralles” (1).
N. 143 del 27 d’octubre de
1918. id (2ª part).
N. 145 de l’1 de desembre de
1918. “Lo Dr. Miquel Gonzer, catedràtic i canceller de la universitat”.
A la revista Estudis Universitaris Catalans:
N. X de 1917-1918. "Les ciencies naturals a la Universitat de
Cervera".
Al Butlletí de l’Institució Catalana
d’Història Natural:
Volum de 1918-1919. “Riquesa prehistòrica de la
comarca de Solsona”.
_____________________
Publicat a Monografies del Montseny n. 28, any 2013.
_____________________
Publicat a Monografies del Montseny n. 28, any 2013.
[1] Antoni Vila-Boscàs i Presseguer (La Castanya, 1829 - 1887) i
Dolors Bartrolí i Coll, filla dels amos del mas Bartrolí de Vidrà, on va néixer
el 1842. Hi ha uns capítols
matrimonials fets davant del notari de Vic, Piu Mas, que porten la data de 24
de desembre 1862, en els quals es diu que els pares d’ella, Ramon Bartrolí i
Llapart i Bonaventura Coll, li donen un dot de 600 lliures barceloneses. Antoni
Vila i Presseguer, va fer testament el 9 de maig de 1887, estant ja al llit
malalt, davant del notari de Vic, Hermenegildo Pedrals i Cisternas.
[2] Institut de l’Immaculat Cor de Maria, fundat a
Vic per sant Antoni Maria Claret i Clarà (Sallent, 1807 - Fontfreda, 1870).
[3] En Segimon Vila havia estat
masover del Bellit, el Burgués, les Vernedes. A partir de 1887 va passar a
residir al Boscàs. Segons una nota notarial del 17 d’abril de 1887, veiem que
abans d’anar a La Castanya
era veí de Fogars. Del 7 de novembre del mateix any, hi ha un inventari fet dels
béns del Boscàs davant del notari de Vic, Hermenegildo Pedrals i Cisternas.
Del mateix document notarial
copiem aquest fragment sobre aquella propietat. «Heredad manso Buscàs, situada
en la Parroquia
de la Castaña,
distrito municipal del Brull, compuesta de dos casas de campo señaladas con los
números quince y treinta y dos, y de una extensión de terreno de cabida unas
setecientas doce cuarteras iguales a veinte y cinco mil ochocientas veinte y
cuatro áreas, cincuenta centiáreas y setenta decímetros cuadrados, de cuyas
cuarteras diez y ocho son de cultivo, veinte de bosque, quinientas cincuenta de
yermo y las restantes ciento veinte y cuatro de rocales, lindante por el Este
con el manso Vilar, por el Sur con Eudaldo Perramon, por el Este (sic) con N.
Figuera de la Móra
y por el Norte con el manso Cortada y (afegit = antes con) la Mirona o Mironas (afegit =
que hoy forma parte de la misma finca). Su valor capitalizando al cinco por
ciento la riqueza líquida imponible amurallada es de diez y ocho mil
setecientas cincuenta y siete pesetas.» (ABEV).
[4] En aquell moment al mas Vall-llobera hi vivia
Carme Bartrolí i Coll, que era vídua, amb els seus fills. El capellà era Mossèn
Joan Vall-llovera. (Tona, 1822 - 1896), que havia estat ecònom de la Castanya i que després va
passar a la parròquia de la Móra
(Tagamanent). L’any 1887 es va retirar a la seva casa de Tona, on va morir. Sobre
aquest antic mas, vegeu Pladevall i Font, Antoni. Tona, mil
cent anys d’història. Ed. Eumo-Ajuntament de
Tona, 1990.
[5] Aquest rector era mossèn Joaquim Bartrolí i
Llapart (Vidrà, 1828 - 1903).
[6] Congregació fundada pel dominic Francesc Coll i Guitart (Gombrèn, 1812 - Vic,
1875), canonitzat fa pocs anys.
[7] Aquestes germanes eren: Concepció (1872 - 1928), Florentina (1873 - 1935) i
Àngela (1876 - 1934), i en Modest (1880 - 1944), germà llec amb els claretians.
Tots ells nascuts a la
Castanya.
[8] Mercè Vila i Bartrolí
(El Brull, 1868 - Tagamanent, 1897) es va casar amb Pere Masó-Cruells i Nesplé
a Santa Maria de Tagamanent el 7 de juny de 1884. Els testimonis del casament
van ser en Segimon Portet i en Joan Ordeig, aquest darrer torner que vivia al
cim de Tagamanent on el seu oncle, Mn. Joan Ordeig, n’era el rector i que va
ser qui va casar a la parella. En enviudar, Pere Masó es va tornar a casar,
aquesta vegada amb Carme Serra i Salvans.
[9] Hem trobat que Antoni Vila (a)
Boscàs, signa l’acta del ple municipal de l’ajuntament del Brull de primers de
gener de 1856. A
l’Arxiu de l’Ajuntament del Brull també hem pogut veure que l’1 de gener de
1861 Antoni Vila (a) Boscàs, és nomenat secretari del Jutjat de Pau.
[10] Ramon Vila i Bartrolí (La
Castanya, 1964 - Rubí, 1910). Estava casat amb Dolors
Guàrdia i Serra, natural de Tona, amb qui va tenir quatre fills. Arrel de la
seva mort, el diari La Veu
de Catalunya va publicar aquesta nota: «Diumenge tingué lloc a Rubí l’enterro
de qui fou en vida entusiasta patrici i honradíssim funcionari nostre estimat
company de causa D. Ramon Vila, digníssim secretari de l’Ajuntament d’aquella
vila durant una pila d’anys. Dit acte que fou una veritable manifestació de dol
on s’hi revelaren les moltes simpaties que en general, de la vida gosava el
finat, estigué presidit per totes les autoritats locals i concorregut de les representacions
totes de la vida ciutadana. Nosaltres al associar-nos al dol que experimenta
Rubí per la pèrdua de tan bon patrici, al fer vots a Déu per l’ànima del finat,
fem constar a sa digna i atribolada esposa, com a la demés família, l’expressió
del nostre condol i l’afecta de nostra simpatia ja que si Rubí ha perdut un de
sos més dignes i honrats funcionaris, sa família ha perdut un pare amantíssim i
la causa del regionalisme un de sos més decidits defensors.»
[11] Josep Font i Molas (Tona, 1853 - Solsona, 1918).
[12] Frederic Vila va tenir gran interès en formar un
herbari per al museu d’història natural que renovaria. Així hem trobat una
carta, datada el 9 de Febrer de 1915, del botànic Pius Font i Quer (Lleida,
1888 - Barcelona, 1964), on aquest dóna
consells al seu “bon amic” Vila de com fer un herbari, entre d’altres nocions
de botànica, i fins i tot l’introdueix a com construir una premsa per a les
mostres vegetals.
[13] Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 -
Barcelona, 1975). Reconegut historiador, arxiver i arqueòleg. Llicenciat en
lletres i en dret. Col·laborà en la constitució del servei d'investigacions
arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Promogué moltes campanyes
arqueològiques i organitzà l'Arxiu Històric de la Ciutat. Durant la Guerra Civil
Espanyola va estar al capdavant del Servei de Protecció dels Arxius, creat per la Generalitat de
Catalunya. A Cervera va organitzar l'arxiu municipal i creà el museu comarcal i
l’etnològic. Entre altres obres, és l’autor del Llibre de
Cervera. Tàrrega, 1972.
[14] Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 - Tarragona,
1969). Prevere, arqueòleg i medievalista. Va ser un dels pioners de
l’arqueologia a Catalunya. Entre d’altres càrrecs, va ser director del Museu
Arqueològic Diocesà de Solsona, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Real Acadèmia de la Historia de Madrid, de
l’Institut d’Arqueologia de Berlín i de la Pontifícia Acadèmia
Romana d’Arqueologia de Roma.
[15] En aquesta edició, feta l’any 1981, hi llegim
aquesta dedicatòria feta pel professor Ramon Turull: «A la memoria del padre
Federico Vila Bartrolí (1884 - 1936) dedicamos la reedición de esta obra, la
más completa escrita sobre la célebre y discutida Universidad.»
[16] La Gazeta Montanyesa,
periòdic vigatà, dóna noticia (durant els mesos d’estiu dels anys
1921-1922-1928) dels treballs de Frederic Vila en l’arxiu de la casa mare dels
claretians. El claretià pare Joan Sidera i Plana ens explica que: «L'obra
d'ordenació i catalogació de l'Arxiu del P. Claret, a l'Arxiu Pairal claretià
de Vic, que va cridar molt l'atenció per la seva tècnica moderna, està en
dependència de l'amistat del P. Frederic Vila amb el Dr. Duran. Aquest era
especialista arxiver, de carrera i professió. Això em suggereix un coneixement i tracte entre els dos
personatges, que al P. Vila se l'obrí perspectives científiques i modernes d'ordenació
d'Arxius.»
"La perfecta organització de l’Arxiu es una
obra admirable que la actual Congregació, i els qui vindran, sempre agrairan al
particular talent i a l' abnegació inesgotable del P. Frederic Vila. L’obra
d’ordenació de l’arxiu començà a l’estiu de 1920. El P. Vila hi passà tres
estius treballant-hi. En un d'aquests estius és quan va predicar el panegíric
de la festa del Carme a la gran comunitat de l'Escorial, de les germanes
Vedrunes, i va preparar l’homenatge al P. Crusats al mas Coll de Tona.»
[17] Antoni M. Alcover i Sureda (Manacor, 1862 -
Palma, 1932). Eclesiàstic, escriptor, lingüista i folklorista. Gran estudiós de
la nostra llengua. L’any 1901 havia distribuït la seva Lletra de Convit als seus col·laboradors de la seva ingent obra: el
Diccionari de la Llengua Catalana. Va ser l’editor del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1936).
La seva obra més coneguda és el Diccionari Català-valencià-balear, entre
altres moltes obres que va publicar.
[18] Pere Barnils i Giol (Centelles, 1882 - Barcelona,
1933). Als 10 anys ingressà al seminari de Vic on hi estudià fins l’any 1902.
Reconegut filòleg i fonetista. Va ser col·laborador del Butlletí de
Dialectologia Catalana que també va dirigir. Va ser nomenat secretari-redactor
de la Secció
Filològica de l’IEC, i per tant, responsable de recollir el
material pel que esdevindria Diccionari
General de la
Llengua Catalana. Director de l’Oficina del Diccionari General de la Llengua Catalana
de 1913 a
1918. Va col·laborà en la preparació de l’Atles Lingüístic de Catalunya.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres. Va ser director tècnic de l’Escola
Municipal de Sords-muts de Barcelona. A més de publicar nombrosos treballs
sobre la seva especialitat professional,
va escriure un llibre de poemes titulat Les
creus de Centelles (1913).
[19] La Festa Santificada era un full de quatre pàgines,
que es distribuïa a les misses del diumenge per tal de fomentar la instrucció
cristiana bàsica. Va començar a editar-se el gener de 1926. I va assolir el
primer any un tiratge de 7.000 exemplars, fins el 1933 que
se’n van distribuir 62.000 exemplars. El darrer número es publicà el 19 de
juliol de 1936. Acabada la
Guerra Civil tornà a aparèixer però amb el títol i text en
castellà.
[20] Neus (1882 - 1885) morta a causa de cremades.
Eudald (1870 - 1872). Un noi, mort en néixer.
[21] Sobre mossèn Joan Vall-llovera, ja hem donat
notícia.
[22] Ramon Blanch i Masramon, que vivia al Solà, masia
propera al Boscàs.
[23] Terme parroquial de Sant Cebrià de la Móra, dins el municipi de
Tagamanent, on hi ha una església dedicada a sant Cebrià.
[24] Es tracta del mas Vall-llossera, al terme d’Hostalets
de Balenyà.
[25] Mas Cruells, de Tagamanent, on aleshores hi
vivien Ramon, (“Ramonet”) Masó Vila i Rita Mas Salvans amb els seus fills. Vam
poder parlar amb una de les filles, Pilar Masó i Mas, que recordava la visita
de Frederic Vila a casa seva aquell mes de març de 1932, quan ella estava a
punt de fer la primera comunió i el pare Vila li va regalar uns rosaris, que
encara conserva.
[26] Fa referència al seu germà Modest, que havia
estat destinat a la casa que els claretians tenien a Santiago de Xile.
[27] Es tracta de la seva neboda, Carme Vila i
Guàrdia.
[28] Segurament una altra familiar.
[29] L’historiador Antoni Pladevall i
Font parla de: «l’escruixidora xifra de 1541 capellans assassinats només a Catalunya,
que representaven un 30,4% de la clerecia del país (entre ells 277 a la diòcesi de
Barcelona, 137 a
la de Tarragona, 182 a
la de Vic i 60 a
la de Solsona, la menys castigada de Catalunya, només amb un 15,7%) També foren
morts 896 religiosos i religioses.»
[30] Durant els tres primers mesos de guerra, es dóna
la xifra de 218 persones executades, totes provinents dels vaixells presó de
Tarragona. Els afusellaments més nombrosos es concentren els dies i mesos de
1936 següents: 25 d’agost, 23 persones; 28 d’agost, 13 persones; 11 de
novembre, 25 persones. Dades extretes de Gómez Catón, F. La Iglesia de los
mártires. Barcelona, 1989, p. 209.
[31] Josep Puigdessens i Pujol (Vic, 1877 -
1936). Va ser catedràtic de Teologia a la Universitat Pontifícia
de Tarragona, i més tard residí a Solsona. Va ser executat a Vic l’agost de
1936, mentre hi preparava un estudi sobre el pare Claret.
[32] A la província claretiana de Catalunya hi van morir 195
claretians (70 sacerdots, 74 estudiants i 51 germans). Codinachs i Verdaguer, Pere. Els ametllers de
la carena han florit. Editorial Claret, 1995 P. 126.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada