Dies de revolució (1936-1939) I part
Intel·ligència és memòria
De totes les ferides que al
llarg de la història han hagut de patir els ciutadans d’aquest país, les que
han produït una guerra, dita civil, són les més doloroses, aquelles amb què més
costa conviure, o sobreviure, i, sobretot, són les que necessiten més temps per
cicatritzar, si és que mai cicatritzen del tot.
Potser valdria la pena deixar
de parlar sempre de guerra civil. Una
guerra és una guerra, i de civil no en té pas res. O, tal vegada, si acceptem
aquest terme, podríem anomenar la nostra darrera guerra com la Quarta Guerra Civil —tot recordant les
tres carlinades, per no anar més lluny— d’un país massa propens a les lluites
fratricides.
La guerra de 1936 a 1939 es pot
dir que fou una guerra amb moltes guerres dins d’ella mateixa. Una guerra que,
de fet, també fou internacional; camp de proves de material destructiu nou;
intent de materialitzar un nou sistema polític, social i econòmic; i, en molts
casos, un exemple de generositats personals, sovint mogudes per l’idealisme —o
el romanticisme— portat a terme, d'una banda, per gent desfavorida que tenia
l’esperança de veure néixer una nova societat on la igualtat i la justícia
prevalguessin per sobre de les diferències de classe, i, d’altra banda, per
gent disposada a no renunciar al seu estatus social o a les seves creences. Tot
plegat va ser un anunci clar, per a qui volgués adonar-se’n, del terrible
conflicte europeu i mundial que s’apropava.
Cal que els pobles sàpiguen la
seva història. Massa sovint la desmemòria històrica, aquest tret que defineix
la manca d’autoestima d’un país, ha pesat sobre allò que ens defineix com a
col·lectivitat. Si un poble no pot desconèixer les seves arrels més antigues,
tampoc no pot ignorar, ni passar per alt, el seu passat més recent, per tràgic
que aquest hagi estat; tampoc no l'ha d'oblidar, si no vol —com diu un tòpic carregat de
bona intenció—
repetir-lo.
No fa gaire, l’escriptor i
intel·lectual alemany compromès amb el seu temps Günter Grass, premi Nobel de
literatura, deia en una entrevista publicada dins el suplement dominical d’un
diari de Barcelona: «He observat que segueixen debatent sobre la Guerra Civil i
això em sembla bé: els joves tenen dret a saber com es van poder destrossar
tantes vides i tantes consciències. No ho dubtin: també Espanya serà atrapada
per la seva pròpia història.»[1]
Durant molts anys s’ha hagut de
patir la rememoració d’una història unilateral i distorsionada dels fets de la
darrera Guerra Civil. Una història feta a mida dels vencedors; la història
oficial que es va ensenyar i es va fer aprendre de memòria a les escoles, amb
una ocultació total de les conseqüències patides pels altres, els
perdedors. Un fet, d'altra banda, que sembla inevitable per als perdedors de
sempre, els perdedors de tots els conflictes...; tard o d'hora, però, tots som
atrapats per la nostra pròpia història.
Ara, quan de tot arreu
sorgeixen veus que volen exposar a la llum del dia els esdeveniments amagats i
les diverses veritats d’aquella guerra —sobretot les dels qui la van perdre—,
s’han aixecat les veus dels que encara se senten victoriosos i algunes dels que
pensaven que l’havien guanyat, encara que després se sentiren traïts o
desenganyats durant la llarga travessa dins el túnel de la postguerra. N'hi ha
que han posat el crit al cel, presos per una por sense cap justificació, i
prediquen un oblit que, per estèril, no porta enlloc.
Algú va dir que intel·ligència
és memòria.
Tots plegats hauríem de fer un
esforç per tractar d’explicar-nos aquest passat nostre, també els que no van
viure aquells dies, però que van haver de patir-ne les conseqüències sota una
dictadura asfixiant que, entre altres coses, va voler anorrear la nostra
llengua i la nostra cultura. Tot això, cal fer-ho sobretot abans que els
darrers testimonis vius d’aquells dies de revolució, que massa sovint s’ha
volgut deixar bocatancats, desapareguin.
Després de més de setanta anys
d’aquells fets violents, deixem parlar els testimonis: traiem a la llum
dietaris, notes i documents encara amagats, necessaris per entendre el nostre
present i imprescindibles perquè les generacions futures d’estudiosos puguin
tenir un coneixement fidedigne de la realitat de tot plegat i la puguin valorar
de la manera més ajustada possible. Cal exigir el dret a conèixer la nostra
història, i ningú no ens pot arrabassar aquest dret.
Darrerament hem vist com fins i
tot l’Església, com a institució, proclama encara avui la memòria dels seus
màrtirs. Creiem que si bé aquest discurs és legítim des de la seva posició
—després de tants anys de fer-ho i repetir-ho—, a molta gent li pot semblar,
per les connotacions que aquest memorial té amb un passat no tan llunyà, que
encara avui es vol negar el dret que igualment tenen els perdedors d’aquella
croada a parlar i treure de l’oblit els seus morts, o fins i tot podria semblar
que es pretén contrarestar el dret, també legítim, que tenen al dol aliè. Hi ha
qui pensa que aquesta revifalla es deu al fet de voler aprofitar —pels sectors
més ultres de l’Església i la societat— el debat obert per la societat civil
sobre les fosses comunes dels morts de l’altre
costat, amb la intenció de ressuscitar aquell moviment dels “caídos por
Dios y por España”, enfront dels que encara avui, després de tant de temps,
continuen sense tenir ni nom ni lloc en les pàgines de la nostra història.
En una carta
pastoral, Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell, parlava sobre l’obertura del procés
de beatificació dels màrtirs de l’Església, que definia com «expressió viva del
que podria denominar-se un pensament fort. El màrtir és un home íntegre, en el
qual hi ha unitat de pensament i acció». I, parlant dels que van ser
assassinats només pel fet de ser sacerdots, afegia: «La seva beatificació s’escapa
de tota polèmica i encara més de qualsevol utilització interessada o
partidista.»[2]
Si admetem
que els morts de l’Església, com diu el bisbe d’Urgell, ho foren per ser homes
íntegres amb unitat de pensament i acció, creiem que es pot aplicar exactament
el mateix als altres, a molts dels vençuts, homes i dones íntegres i conseqüents
amb la seva ideologia que van morir per tal d’aconseguir un món nou. Deixem,
doncs, que tothom reivindiqui d’una vegada per totes els seus morts —tantes
vides i tantes consciències destrossades— tranquil·lament, sense pors ni
hipocresies.
Per a una
reconciliació autèntica entre aquelles “dues espanyes”, cal que tota l’Església
pensi i faci seu allò que el bisbe Vives continua dient: «Aquests testimonis de
la fe no esborren els mèrits que puguin tenir altres persones que, fidels a les
seves conviccions, també van sofrir repressions i persecucions per les seves
idees. Cal reparar en el que convingui la seva memòria. La beatificació dels
uns no va contra els altres, ni contra ningú, i menys encara contra els qui
també van perdre la vida en aquelles tràgiques circumstàncies.»[3]
Si els que,
després de la guerra, van ser situats al bàndol dels vencedors (els assassinats
pels anomenats pistoleros, els morts
al front, tots aquells englobats sota el lema de “caídos por Dios y por
España”) i van ser honorats durant molts anys com a herois i màrtirs, els altres,
defensors —recordem-ho— d’un govern elegit democràticament, soldats de les lleves mobilitzades,
obligats a anar al front en molts casos contra les seves creences o ideologia,
i que resultaren morts, desapareguts o presoners en camps de concentració o de
treball, i els afusellats injustament en temps de “pau”..., no són també
víctimes que tenen tot el dret a ser reivindicades? La repressió dels “incontrolats” la va seguir la
dels “controlats”. «Quan els guanyadors de la guerra recordaven tots aquests
morts, habitualment començaven la frase amb l’expressió “en el trágico
amanecer...”. Dissortadament, les matinades tràgiques continuarien encara dies
i dies, mesos i anys. I és que aquestes matances eren les darreres d’uns, abans
que s’iniciessin les dels altres.»[4]
Dues cares d’una mateixa violència i tragèdia que va costar tantes vides arreu.
 |
| Antic convent del caputxins i presó de Vic |
Val a dir que aquells anys les
denúncies —anònimes i sovint falses—, les depuracions, els empresonaments i les
venjances tornaren a l’ordre del dia. També s’ha de dir que molts altres no van
tenir la mateixa “sort” que aquells, i senzillament foren afusellats després de
la farsa d’uns judicis sense cap garantia, fets sota jurisdicció militar.
Com a mostra de l’ambient que
es vivia en aquell moment d’eufòria per l’arribada de la “pau”, però d’inici de
la repressió per a tots aquells que sempre defensaren la causa de Catalunya,
paga la pena reproduir aquí les paraules de Maria d’Abadal i Pedrals, muller de
Joan Anglada i Vilardebó: «En acabar la Guerra Civil, férem una petita estada a
Barcelona i després vam tornar a Vic. Llavors vingué la segona sorpresa. En
Joan fou bandejat i el van confinar a cent quilòmetres de la capital vigatana.
Els falangistes locals denunciaren les conviccions catalanistes del meu marit i
l’acusaren d’ésser partícip i propagandista de la causa republicana; fins i tot
li obriren un expedient. En Joan se n’hagué d’anar cap a Barcelona. Novament es
repetia el malson. Vaig dedicar hores i hores a recollir paperassa per
demostrar la innocència del meu marit.»[5]
Manel Casanoves i Casals, un
altre testimoni vigatà que es trobava a Barcelona aquells primers dies de
postguerra, ens explica: «A poc a poc les tropes franquistes es feren amb el
control de la ciutat i s’anà normalitzant la situació. A casa no teníem pas
motius per exiliar-nos [...]. Així que decidírem quedar-nos a Barcelona sense
restar del tot tranquils. I no ens equivocàvem pas gaire, ja que, l’endemà
mateix de l’entrada de les tropes nacionals, s’iniciaren les represàlies contra
la llengua, les tradicions i la cultura catalanes i contra alguns catalans. Les
emissores de ràdio, els carrers i les places, els anuncis i la propaganda, les
escoles i les esglésies, qualsevol manifestació civicocultural i, per
descomptat, els actes oficials canviaren d’idioma i adoptaren la lengua del imperio.»[6]
Pensem que cal fer d’una vegada
la definitiva catarsi col·lectiva, sempre pendent i necessària, entre els
supervivents i els descendents dels anomenats dos bàndols, vencedors i vençuts —com si no haguéssim perdut tots
plegats—. Sapiguem per què van succeir aquells fets i on anar a plorar els
nostres morts, per saber, tots plegats, de quines bogeries ens hem de guardar;
per saber, en definitiva, quin són els nostres "idus de març".
Vic
La història, però, no és pas
única, no té solament una lectura; és complexa. Per sort, d’uns anys ençà s’han
publicat noves aportacions a la història local que donaran més llum a les
inevitables generalitats de la història i a les seves diverses veritats o
interpretacions.
No es pot pas dir: “Aquesta és
la veritat”. Perquè cadascú que va viure aquell darrer enfrontament armat té la
seva part de veritat, com segurament també la seva part de culpa col·lectiva.
Documents com aquest que avui
surt a la llum poden contribuir a ampliar una mica més la visió local d’aquells
dies. Per a qui va viure el que s’hi explica, aquest escrit no deixa de ser un
testimoni, inevitablement subjectiu (una de les veritats), de qui viu aquells
dies en què “l’ordre de tota la vida” és capgirat, en què la realitat que passa
davant els ulls de l’autor d’aquestes notes biogràfiques —escrites, cal dir-ho,
temps després que succeïren— xocava amb les seves conviccions íntimes i
personals —en aquest cas, i sobretot, per les seves conviccions religioses—.
Cal tenir molt present que qui escriu aquestes notes és un capellà; per tant, segons
ell, tot el mal ve de les esquerres, dels "sense Déu", dels qui
pretenen capgirar les coses "de tota la vida” i introduir un ordre nou.
«Vic, una "ciutat de
sants" segons la literatura, però cal recordar que en el Vic d’aquells
dies, seu episcopal i d’on sorgiren diverses fundacions religioses, s’hi aixecaven dinou convents i oratoris, trenta-dues
esglésies, amb uns cinc-cents capellans i religiosos i unes vuit-centes
religioses. És indubtable la incidència, per no dir la força, de l’Església local
en el teixit social i econòmic d’una ciutat de quinze mil i escaig habitants,
segons el cens de 1936. Ja de sempre el clergat vigatà havia exercit un poder
fàctic, i influència ciutadana, defensant els privilegis que durant segles
havia gaudit. Des de finals del segle XIX fins a l’esclat de la revolució del 36, mitjançant
un catalanisme de caire evidentment regionalista i conservador, com a vehicle
de la seva ideologia, ja fos des de la trona o a través de periòdics tan
importants com La Veu de Montserrat o
la Gazeta de Vich. Recordem que la jerarquia de
l’Església havia justificat sempre l’ordre establert i el seu model social,
sermonejant conformisme i obediència. No endebades la setmana tràgica del 1909
i els fets de 1934 eren en la ment de molts.»[7]
Els anys que precediren l’esclat de la
guerra i la revolució havien estat temps de grans tensions socials i
injustícies. Aquells primers dies de l’alçament contra la legalitat del moment
van ser certament els més durs a causa de la repressió indiscriminada. Si
parlem només de la zona anomenada roja
(que és on passen els fets que es relaten), successos com ara venjances,
empresonaments, desaparicions, requises, destruccions de béns, incendis
d’esglésies i execucions de sacerdots, de religiosos i de gent de dretes, i no
tan de dretes, propietaris que havien expulsat els rabassaires que cuidaven les
seves terres, i empresaris, estaven a l’ordre del dia, almenys d’una manera
general, fins a la dissolució dels comitès antifeixistes, o, estirant més, fins
als Fets de Maig de 1937. Ja se sap que les guerres civils tant es desenrotllen
a l'avantguarda, als fronts de combat, com a la reraguarda, als pobles i les
ciutats, i en aquest sentit Vic no fou pas una exempció, sobretot a partir del
dimarts 21 de juliol de 1936. Cal recordar que la guàrdia civil, un cos
destinat en principi a preservar l’ordre, va marxar de Vic, per ordre superior,
al cap de pocs dies de la revolta: la ciutat restà, doncs, en mans d’uns quants
exaltats —per anomenar-los d’alguna
manera— malgrat els intents per controlar la situació que protagonitzà la gent
de l’Ajuntament, amb més seny però amb poca autoritat.
En aquest text, no cal
buscar-hi valors literaris ni interpretacions històriques, sinó solament
l'essència, el que és: un document, un testimoni sincer escrit en primera
persona per un capellà. Hi parla d’uns dies concrets, els deu primers de
l'aixecament militar contra el govern legal de la República, viscuts en una
ciutat, Vic, i ho fa des de la perspectiva d’un indret concret, una institució
pública: la Casa de Caritat.
Donant a conèixer les notes
d’un home molt conegut al Vic del seu temps, col·laborador de la Gazeta de Vich, bon amic i ajudant de
Jaume Collell, fidel a la seva ideologia de religió i catalanitat —principis que defensaria al
llarg de la seva vida i que li causarien no pocs disgustos—, tal vegada haurem aportat un
material que, més enllà del seu valor testimonial, servirà per aprofundir una
mica més en la nostra història més propera, que cal rescabalar. Creiem que
aquest és un deure col·lectiu que convé promoure.
Hem considerat convenient
investigar cadascun dels noms i successos que s'hi esmenten —tasca en la qual ens hem estès
deliberadament— ara que
algunes de les persones que van viure aquells moments encara poden explicar-ne
fets, confirmar-los o fins i tot desmentir-los.
 |
| Gaspar Puigneró i Bofill |
Mossèn Puigneró
Gaspar Puigneró i Bofill va
néixer a Vic el 10 de desembre de 1885, en el si d’una família vigatana. Era
fill de Manel Puigneró i Munmany, pellaire, casat en segones núpcies amb Teresa
Bofill i Roca.
Va ser ordenat prevere, pel
bisbe Torras i Bages, el 23 de setembre de 1911. Després d’estar un temps sense
destí, el 13 d’abril de 1915 va ser nomenat vicari de Sant Sadurní d’Osormort.
El 19 juny de 1916 se celebrà
un dinar per homenatjar els col·laboradors de la Gazeta de Vich. Entre els assistents, ja hi figura Puigneró. Va
col·laborar ben aviat a la Gazeta amb
el canonge Jaume Collell, persona a qui ajudava en les tasques publicitàries.
El 1916 va ser enviat a la
colònia fabril Soldevila de Balsareny. El gener de 1919, a causa de la mort del
seu germà Manel, passà a la parròquia de la Castanya. Va ser rector d’aquella
vall montsenyenca i hi va viure fins que, l’octubre de 1922, en va marxar per
anar a residir a Vic.
L’any 1928 trobem el seu nom
com a secretari de la recent creada Acadèmia Balmes, en la qual també figuren
noms tan destacats com els del doctor Antoni Griera, Josep Gros, Josep Gudiol,
Eduard Junyent i Miquel Vilatimó.
Després de passar uns sis anys altre cop
sense destí, el desembre de 1928 va ser elegit director de la Casa de Caritat de Vic,[8]
càrrec que no va poder exercir fins al gener de 1931,[9]
ja que aquell nomenament va haver de superar molts problemes i entrebancs, fins
i tot algun plet. Eren temps de dictadura.
Al cap de deu dies de l’esclat
de la Guerra Civil, hagué de deixar el càrrec al capdavant de la Casa de
Caritat i va anar a refugiar-se, durant cinc mesos, a casa d’uns familiars de
Vic. L'1 de gener de 1937 marxà amb altres fugitius cap a Perpinyà, on es
refugià al convent de les monges vedrunes. Les autoritats, però, l’obligaren o
bé a tornar cap a Catalunya o bé a anar cap a la zona dita nacional, però fora de França. Llavors es dirigí cap a Sant
Sebastià, zona ja controlada per l’exèrcit franquista. Arribat allà, es trobà
diversos vigatans coneguts; algun d’ells[10]
el denunciaren com a catalanista i pretesament separatista, i li va venir d'un
fil que no l’empresonessin —o encara alguna cosa pitjor— si no hagués estat per la
intervenció de Pla i Daniel davant les autoritats militars.
Enric Pla i Daniel, aleshores
bisbe de la diòcesi de Salamanca, el va avalar i el va adscriure a l’església
de San Martí i a la presó militar de Salamanca. A causa de les tensions que
vivia en aquella presó (on confessava o acompanyava els qui anaven a ser
afusellats), va demanar al cardenal que el traslladés.
Així va ser com Pla i Daniel li
va donar un càrrec de rector de les esglésies de Pozos de Hinojos i de
Traguntia, a Vitigurino (Salamanca). Va prendre possessió de les parròquies el
dia 17 de desembre de 1937, amb la promesa que, quan les tropes franquistes
entressin a Vic, ell podria tornar-se’n de seguida cap a la seva ciutat.
El dia 5 de febrer de 1939
arribà a Vic i es reincorporà a la Casa de Caritat com a director, encara que
provisionalment. A principis d’abril no va poder continuar exercint aquest
càrrec per oposició de l’Ajuntament, dirigit de nou per Josep Sala i Molas, que
ja havia estat alcalde durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera
(1924-1930).[11]
Com hem vist, durant la guerra
els uns l’acusaren per ser sacerdot i després els altres per ser catalanista.
En ser depurat novament per una dictadura va haver de passar un temps sense
destinació concreta, fins que el van nomenar vicari de l’església de Sant
Domènec de Vic, i vicari de la Catedral, el 1941. Més endavant, el maig de
1944, fou beneficiat de la Catedral.
Mossèn Gaspar Puigneró i Bofill
va morir a la seva ciutat natal el dia 23 de maig de 1967, a l'edat de 81 anys.
___________________
El dietari
Es tracta de la transcripció de
les anotacions autògrafes fetes per mossèn Gaspar Puigneró i Bofill en uns
fulls de paper de 21 x 9 cm, la majoria numerats, escrites amb ploma i
recollides amb una goma elàstica, amb un total de 159 fulls escrits.
Sobre la revisió d’aquestes
notes, cal destacar que pel que fa als aspectes de format, hem eliminat del
text una colla de subratllats —que marcaven expressions o bé paraules soltes—
als quals no hem sabut trobar cap justificació. D’altra banda, hem respectat el
criteri d’ús de les majúscules del text original, malgrat que no s’adapta a
l’actual.
Així mateix, en la revisió
ortogràfica hem unificat les qüestions que presentaven alternances
injustificades. Com a exemples, podem esmentar els següents: a) homogeneïtzació de l’ús de l’apòstrof
(tret del cas dels grups que + pronom);
b) homogeneïtzació de l’accentuació
en els pronoms relatius (amb què),
com també en els diacrítics (més/mes),
en els mots esdrúixols (diligències)
o en formes del pretèrit perfet simple d’indicatiu (paràrem); i c)
homogeneïtzació de grafies en paraules de la mateixa família (com ara la b de trobar o la ç en el cas de començar).
 |
| L'església de la Mercè de Vic enderrocada |
Quant a la morfologia i la
sintaxi, el més notable ha estat la millora de la puntuació. En aquest
sentit, hem eliminat una gran quantitat de comes sobreres que dificultaven la
comprensió del text, i, paral·lelament, hi hem afegit les que hem considerat
necessàries amb vista a millorar l’estructura interna de les frases. Tanmateix,
hem mantingut, en general, totes les estructures tant morfològiques com
sintàctiques no adaptades a la normativa actual per tal de no desfigurar
l’autenticitat original del text.
Finalment, tocant al lèxic cal
dir que hem respectat tots els barbarismes i algunes alternances dignes de ser
exposades a la llum del segle XXI (greu/grave),
però hem unificat aquells casos que presentaven canvis menors i sobre els quals
mancava un criteri sòlid (individuo
per individu, per exemple).
Bibliografia consultada
Adillón i Baucells, Miquel. El último
soldado del POUM. Edició de l’autor, 2001.
Bassas i Cuní, Antoni. Guerra Civil a
Vic: Dietari 1936-1939. Editorial Eumo, 1992.
Casanovas i Prat, Josep. Quan les
campanes van emmudir. Patronat d’Estudis Osonencs, 1993.
Junyent i Subirà, Eduard. La ciutat
de Vic i la seva història. Curial, 1976.
Llach i Galilea, M. Teresa. La Casa
de Caritat de Vic. Fundació Casa de Caritat de Vic, 2007.
Nicolau Bauzá, J. El P. Juan Perelló,
Obispo de Vich. Imprenta SS. Corazones. Palma, 1956.
Quibus i Pomar, Jesús. Misioneros mártires. Gráficas Claret, 1942.
Rovira, Josep M., i Ponce, Santi. El
carrer de Gurb. Un barri emblemàtic de Vic. Ajuntament de Vic, 2001.
Tornafoch i Yuste, Xavier. Política,
eleccions i caciquisme a Vic (1900-1931). Tesi doctoral. UAB, 2003.
Viñas i Colomer, Josep M. El
noviciado de Vic durante la revolución de 1936. Recuerdos personales del novicio. Exemplar manuscrit.
Diversos. Osona: testimonis del segle
XX. Consell Comarcal d’Osona, 2007.
Les actes del Ple de
l’Ajuntament de Vic, 20 de juliol de 1936-5 de gener de 1939. Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Vic,
2007.
Estadística biogràfica dels
clergues de la diòcesi. Arxiu de
la Cúria del bisbat de Vic.
Martirologio
vicense: persecución religiosa 1936-1939. Vic, 1945 [1947]
Caídos por Dios y por España
durante la dominación roja 1936-1939, naturales o residentes en esta ciudad de
Vich. Imprenta Portavella, Vich 14
Ocubre 1945.
Butlletí Oficial del Bisbat de Vic
Gazeta de Vich
Ausetania
L’Hora Nova
Diari de Vich
Ideal Vicense
Informaciones Vich
__________________
Publicat a Ausa n. 160, any 2007.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/109774/137309
__________________
Publicat a Ausa n. 160, any 2007.
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/109774/137309
[3] Carta pastoral del 4 d’octubre de 2005.
[4] Solé i Sabaté, J. M.; Villarroya i Font, J. La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), volum I.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989, pàg. 332.
[7] Adillón i Baucells, Miquel. Nota particular.
[8] Vegeu la Gazeta de Vich del 24 de desembre de 1928, on
es fa referència al seu nomenament com a
director, secretari i capellà de la
Casa de Caritat.
[10] Es
tractava d’espanyolistes, carlins recalcitrants de Vic, alguns dels quals ja
l’havien perjudicat durant la dictadura de Primo de Rivera impedint que
prengués possessió com a director de la
Casa de Caritat.
[11] Llibre d’actes de la Casa Caritat. En la
sessió del dia 9 de maig de 1939, hi llegim: «Año de la
Victoria. Extinguido el período de dominación roja...». Després d’aquesta introducció obligatòria, es
destitueix la Junta
de la Casa de
Caritat que hi havia hagut fins aleshores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada