divendres, 3 de febrer del 2012

Aquell Nadal de 1842 a la Calma...


Nadal de 1842 a la Calma

      Va ser un hivern cru, com feia anys que no es veia. De fet, abans els hiverns eren més freds i per aquestes contrades nostres, com tothom sap, nevava molt més que no pas ara.
      Ve-t’ho aquí, doncs, que la vigília del dia de Nadal d’aquell any de trifulgues, com els darrers, queia una nevada que Déu n’hi do! Això era l’any 1842, quan per aquestes terres hi havia partides de gent armada que es dedicaven a fer malifetes. Els uns eren supervivents dels aixecaments carlins, d’altres antics membres de les milícies liberals. Tant eren tolerats, com tot d’un plegat eren perseguits, uns o altres, per els soldats, per els voluntaris liberals o per els sometents que hi havia als diferents pobles.
      Els governs de Madrid s’anaven  succeint un darrera l’altre, conservadors o monàrquics, liberals o progressistes..., tot esquematitzant aquells corrents polítics de l’època. De fet, de 1840 a 1874, els canvis de govern a la capital d’Espanya, depenent del moment, van ésser més que freqüents. I per acabar-ho d’adobar, a una guerra civil en seguia una altra.
      Aquell any de 1842 oficialment no era un any de guerra com els anteriors. Només cal recordar que la primera guerra carlina s’havia perllongat de l’any 1833 al 1840. La segona confrontació civil, coneguda com a Guerra dels Matiners, havia de durar del 1846 al 1849. Però aquest país nostre, que abans, recordem-ho, ja havia patit la invasió francesa, per no recular més, amb totes les convulsions que això va comportar, semblava que no n’havia tingut prou, de guerres i enfrontaments civils, que anys a venir encetaria una altra guerra que sembraria encara més odi entre la gent. Així, la tercera guerra carlina, de 1872 a 1875, portaria encara més tensions, dolor i mort. Pobles enfrontats, famílies dividides, per ser partidaris d’un o d’altre pretendent al tron d’Espanya, o per estar a favor d’una república; cases derruïdes, robatoris, esglésies cremades, persecucions, segrestos, afusellaments, ... 
Collformic, amb el mas de Santandreu
      Aquí cal recordar el monument commemoratiu que es troba a un lloc emblemàtic del Montseny, a Collformic, en memòria dels més de cent voluntaris liberals que, fugint de Vic de camí cap a la costa, s’aturaren a descansar a la casa de Sant Andreu de la parròquia de la Castanya, on van ser sorpresos per un escamot de carlins. Els que no van morir en l’enfrontament foren apressats i, després de confessar, passats per les armes. Això era el mes de gener de l’any 1874 durant la que és considerada darrera guerra carlina.
      El 1842 la primera guerra com a tal ja havia acabat, però encara quedava gent que, amb la seva ideologia política derrotada, sobrevivia per les muntanyes amb més o menys fe i por. Les cases de pagès escampades per la muntanya van ser l’objectiu preferit d’aquells grups armats, ja que l’exèrcit estava massa enfeinat en mantenir l’ordre a les ciutats, i allà resistien aquells nous bandolers. A aquesta gent, antics combatents perseguits per la llei, que s’havien fet escàpols a la justícia del moment, individus incapaços de reintegrar-se a la societat o que senzillament tenien por de tornar al seu poble per les represàlies, se n’hi afegí d’altra que, sense cap mena d’ideal ni escrúpol, robava, segrestava o matava. Passaven d’una muntanya a una altra, on resistien i s’amagaven, en coves o balmes, o en alguna que altra masia aïllada, la qual cosa només podia portar maldecaps al seu propietari o masover, que sovint en pagava les conseqüències, a vegades amb la pròpia vida, al ser considerat per l’autoritat del moment, col·laborador o encobridor, cosa que a vegades resultava certa.
      Aquells grups armats, que no eren en si mateixos una banda organitzada i compacta, com els carlins durant els aixecaments, o com els sometents que cobraven per fer la seva feina ni bon tros com els soldats que els combatien, eren els que es va anomenar trabucaires, mot equivalent, segons el diccionari Alcover, a bandejat o guerriller armat de trabuc’ . (Trabuc: ‘Arma de foc, portàtil, més curta que l’escopeta però més ampla i amb boca acampanada’.)
      Ve-t’ho aquí, doncs, que aquell dissabte a la nit de l’hivern de l’any 1842, vigília de Nadal, un grup d’aquells trabucaires corrien per el pla de la Calma i el terme de la Móra. Segons el relat que deixà escrit en Joan Camps[1] de Seva, els soldats del Comandant de Muntanya, que eren a Vic, acompanyats del sometent de Seva uns 25 homes, més uns 15 que s’hi afegiren en arribar al Brull pujaren aquella nit que nevava d’allò més fort, cap aquell racó del Montseny,  amb la intenció d’agafar aquells trabucaires manats per un tal Josep, de l’Esquís de Taradell, i alliberar l’amo d’un mas que tenien segrestat.
      Sortiren de Seva cap a les quatre del matí, i en arribar a prop del mas de la Móra ja es van sentir trets. En el seu relat Joan Camps explica que el comandant de la tropa, que era Antoni Baixeres, va fer creure que havia fet afusellar per encobridor dels trabucaires al masover del mas Burgués, un tal Francesc Cortada, fet que després van saber que era un estratagema d’aquell oficial.
      Al dia següent, matí de Nadal, ja havia deixat de nevar, i el grup del sometent va arribar a la casa de la Neu, on el comandant, segons en Camps «va dir que havia mort un dels trabucaires que feia més mal, puix que era el seu encobridor, era el masover del Mas[2], que vàrem veure estirat al cementiri, però altres deien que l’havia afusellat perquè no descobrís les seves trampes.»
      Més endavant llegim en el relat d’aquells fets, que la noia del Mas de la Móra va ensenyar als membres del sometent el forat a dins la casa, sota la taula, on s’havien amagat els trabucaires, i que ella els va dir que aquests «s’havien proveït per celebrar el dia de Nadal, dos caps de tossino, una dotzena de coques ensucrades i dos setzens de bon vi blanc, però que els soldats s’ho havien endut tot», i que no sabia res de la mort del seu pare.
      Però, qui era el pare d’aquella noia? Qui era aquell encobridor que havien mort que deien que havia fet tant de mal?
      De fet, va ser afusellar el mateix dia de Nadal de 1842. Però... Qui era aquell que va deixar el blanc de la neu tenyit amb la seva sang?
________________
   
       Aquell que van afusellar el dia de Nadal de 1842 i va deixar el blanc de la neu tenyit amb la seva sang era el propietari del Mas de la Móra, en Jaume Cortada, que segons sembla podria haver col·laborat amb els dits trabucaires.
      Transcrivim aquí el testament dictat per en Jaume Cortada, al rector de la Móra, només instants abans de ser afusellat.

      «Jo Jauma Cortada Propietari de la Parrochia de St. Ciprià de la Mora Bisbat de Vich, fill llegitim y natural de   ----    y ---    Difunts per lo motiu de haber de ser fusillat, y estan en degut enteniment; volen disposar de mos bens; fas y ordeno lo present Testament. =Primerament: Elegesch en Marmasor de est mon Testament, Executors a Jusep Garriga Masover de la Curtada y a Ysidru Tonut Masover de la Parera, als cuals dono ple poder de cumplir y executar lo present mon Testament, conforme esta disposat per mi:
Elegesch sepultura al meu cos feador, en lo Sementiri de esta Parrochia; y vull que en seguida, me sian celebrats tres Oficis, ab asistensia de 3 Saserdots, tan per mi com per la miá Esposa Difunta, la Caritat acostumada, y luego despres algunas Missas, las que se aplicaran per repos de la mia anima y de aquellas per qui debiá jo á Deu pregar = ytem vull y mano que tots los meus deutes, sien pagats, y las injurias satisfetas de mos bens, seons que aquells y aquellas legitimament constará.. = Ytem Hereus de tots los meus bens haguts y per haber, de lo pertañent a Can Cudiana (sic) de Monseny a Reÿmunda Curtada sens quitarly ningun dret y lo que pertañ al Mas de St. Cypriá á           fill meu. Esta és la mia ultima volunta la cual vull que valga Testament o Codicili, o de altre modo que millor en dret puga valer, la cual fas y firmo en dita Parrochia á 25 de Desembre del any mil vuitcens quranta dos: essent per Testimonis per mi cridats, Jose Gomes Sergento primero del Batallon de Baxeras y Ramon de Cors perteneciente al mismo Cuerpo y per no saber de escriurer el testador firmo per el Mn. Thomas Vila Economo de dita Parrochia.
Testament de Jaume Curtada del Mas de St. Cipria. 1842»[i]

      Pel que hem pogut esbrinar en Jaume Cortada era fill de Josep Cortada i de Úrsula Portell, de la Móra. S’havia casat amb Rosa Servitja, també de la Móra, filla de Ramon Servitja, sergent retirat del Regiment de l’Àfrica, i de Margarida Codina, aquests dos de la parròquia de Sant Julià del Montseny.
      Sabem que la dona d’en Jaume Cortada, Rosa, havia mort el 13 de juny de l’any 1833 als 47 anys.
      Aquell matrimoni havia tingut els fills següents: Raymunda, nascuda el 23 d’octubre de 1819; Joseph, nascut el 17 d’abril de 1822, i mort el 15 de setembre de 1822, als 6 mesos; Francisca, que va néixer l’11 de juny de 1824, i que va morir el 31 de juliol de l’any 1826, quan tenia 2 anys; Maria, nascuda el dia 27 de febrer de 1829.[ii]
      En el seu testament, Jaume Cortada, esmenta el béns pertanyents a can Cudiana [sic] de Montseny; en realitat deu referir-se a can Codina, del poble del Montseny, d’on era la seva sogra.
      Com podem veure, els testimonis d’aquest singular testament eren membres de la tropa comandada per Antoni Baixeres, qui em vist que dirigia les operacions dels soldats  i del sometent de Seva en la batuda de la vigília i el dia de Nadal per un nevat pla de la Calma aquell any de 1842.
      Per el que sembla, un cop fet el testament, va confessar, i va ser afusellat a corre-cuita a la vora de la rectoria de l’església de Sant Cebrià, tal com podem llegir en l’anotació del seu enterrament.

      «Dia vint y cinch de Desembre del any mil vuitcents quranta dos. En lo fosar de la Parroquial Yglesia de St. Ciprià de la Mora Bisbat de Vich. Se ha dunat Sepultura Eclesiastica, al cadaver de Jaume Cortada Propietari del Mas de St. Ciprià y fou fusillat prop les parets de la Rectoria, en lo dia expresat de dit mes y any de edat quranta quatre anys; y rabé al St. Sagrament de la Penitencia; y feu testament y se ly han celebrat 3 oficis funerals.»[iii]

      No era pas el nostre propòsit, en encetar aquest escrit, analitzar les conseqüències dels aixecaments carlins, ni els fets socials o polítics d’aquells anys que van portar al ressorgiment de partides armades, com els dits trabucaires, per aquestes muntanyes del Montseny, com ja havia succeït d’altres vegades, sinó explicar un fet concret de la nostra geografia i història més propera, com va ser l’afusellament d’en Jaume Cortada del Mas de la Móra, i reproduir el seu testament, dictat en una de les tantes hores dramàtiques de la nostra història.
      Sobre aquells temps i sobre aquelles lluites entre germans, s’ha n’ha escrit molt i des de tots els punts de vista, i com és lògic n’hi ha per tots els gustos; tot depèn de la tendència ideològica de cadascú a l’hora d’analitzar els fenòmens socials, econòmics, religiosos i, per descomptat, polítics, de cada època.
      Com diu l’historiador Antoni Pladevall en un dels seus escrits sobre els fets d’aquells anys «...ni els liberals eren tots antireligiosos o menjacapellans, ni els carlins eren sants i bona gent perquè anaven a missa i deien el rosari; però, en canvi, acabada la primera guerra carlina, molts antics carlins es tornaren trabucaires i durant les guerres, per no tenir presons afusellaven amb molta facilitat els presoners».
      I mentre uns cantaven allò de «Mare, mare / venen carlins. / Tites, tites, / totes a dins», el meu avi de Palafrugell arreglava les botes del general Savalls, massa gastades per les seves correries. Ja se sap; coses de l’historia. I, com diu aquella dita, «qui dia passa, any empeny».
____________________________

Publicat a La Veu de l'Alt Congost, abril-maig-juny de 2006.

[1]La tercera guerra carlina vista per un liberal. Extractes de la “Crònica” de Joan Camps i Prat, de Seva (1824-1905). Introducció, selecció i transcripció del text per Antoni Pladevall i Font. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic, 2000.
[2] El Mas, casa també coneguda com Mas de la Móra, o de Sant Cebrià.

[i] Testaments de la parròquia de St. Cebrià de la Móra. ABEV
[ii]  Llibre de baptismes de la Móra. ABEV
[iii] Llibre d’òbits de la Móra, D/2 (1839-1856) foli 9. ABEV


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Puig Antich i Mataró en...

  Miguel Guillén Burguillos 2 de març de 2024 (10:42 CET)  CAPGRÒS https://www.capgros.com/ Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del...