dimecres, 8 de febrer del 2012

Un estudiant d’arquitectura al Montseny


Uns "senyors de Barcelona" davant la porta del mas La Figuera (Tagamanent)
Un estudiant d'arquitectura al Montseny


«Aquest és el teu bell sojorn de pau,
amic, que vas pel món, tan enfebrat;
per damunt dels volers que et fan esclau,
és aquesta la teva llibertat.» (Joan Maragall)



      En arribar a casa seva, després de visitar per primera vegada el Montseny, Joan Maragall escrivia al seu amic, estudiant d’arquitectura, que passava temporades en aquelles muntanyes: «Vaig arribar aquí escampant l’alegria del Montseny entre els meus, i tots me n’han sabut molt grat, i a vostè principalment per haver sigut el temptador.»[1] I més endavant li confessava: «Encara estic enlluernat de la llum del Montseny.»[2]  
      Al cap d'un mes d’haver tornat d’aquelles muntanyes, a les quals pujaria novament la primavera següent, Maragall tornava a escriure a l’“amic febrós”, com l’anomenava: «
   Per vostè, com per ningú, he vingut a conèixer la puresa de la terra. De tot el que em va dir en els dies paradisíacs que vaig ésser al seu costat, dels cants populars que em va fer assaborir en la font viva...»[3]
      Fruit d’aquella segona estada al pla de la Calma, el poeta del sentiment, enlluernat per la llum del Montseny, com diu, va donar forma a la poesia Del Montseny,[4] que volgué dedicar a l'amic que li va descobrir “aquell encantament”: «Jo volia retornar-li en un cant pur el gran encantament que li devia, i vegi el que ha sortit!»,[5] li va escriure Maragall.
      I és que Maragall havia decidit anar a visitar el seu jove amic després que aquest li insistís a fer-ho en una carta que li havia escrit des de la Figuera, a Tagamanent, la masia on s’estava recuperant de cos i ànima. En aquella epístola, l’amic li deia: «D’aquí dalt li repeteixo les meves invitacions. Ara vostè faci la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soledat, sols em falten poques coses per ser completament feliç. És clar que una d’elles és tenir-lo a vostè aquí, però també em dol arrancar-lo de la pau i benèfica harmonia de la seva estada plena d’amorosa gent. Tot el que jo, en canvi, puc oferir-li, vegi-ho aquí: un racó de muntanya seca i alterosa, l’art popular en sa senzilla expressió i el bon zel d’un amic per fer-li menys pesades les molèsties.»[6]
      Així mateix, el va temptar amb uns versos —ja que aquell amic de Maragall també en feia—, potser per acabar de persuadir-lo de pujar a aquella masia. Així que els va posar en un sobre i els hi va enviar, juntament amb una carta; era la tardor de 1902. Es tractava d’aquest poema, titulat Veniu, senyor:
Veniu, senyor; la terra té dolçura
        de fruita de tardor;
volta la casa, ufana de verdura;
        als cims volta claror!
Com passa el sol per sa ruta encantada,
        contemplo cada jorn;
en boires d’or s’acaba la vesprada,
        perdo de veure el món!
De tanta meravella, defallida
        tinc l’ànima a la nit...
un got de llet eixint de ser munyida,
        me torna l’esperit!
Aleshores, tot sol, és quan començo
        un parlament amb vós;
m’afiguro que us veig, i fins me penso
        sentir vostre respòs...
Veniu, senyor, a la pobresa sàvia
        d’una llar de pastors,
i el sopar que ara a dalt arregla l’àvia
        compartirem tots dos.[7]
      Maragall va aprofitar al màxim les seves dues curtes estades a la Figuera —aquella casa situada a prop del pla de la Calma, dins el terme parroquial de Sant Cebrià de la Móra— per amarar-se del paisatge montsenyenc, de la pregonesa de la seva natura i també de la puresa del llenguatge de la gent senzilla de muntanya: pagesos, pastors, carboners..., escoltant les seves cançons i rondalles.
      Aquell futur arquitecte li havia dit que havia de pujar allí perquè aquella gent parlava com mossèn Cinto; que havia d’anar al Montseny perquè allí sentiria “rajar clara la parla”, i ja sabem com estimava la llengua Maragall. Potser no van ser aquells versos adreçats a l’amic, sinó aquest altre argument sobre la llengua, el que va acabar de convèncer-lo. Sigui com sigui, la qüestió és que seria allà, en aquelles “altes soledats”, on el poeta acabaria de perfilar la seva teoria poètica, aquella que anomenà "de la paraula viva”.[8]
      Anys més tard, Maragall va escriure uns versos com a pòrtic d'El cançoner,[9] el llibre de poemes que el seu amic havia decidit publicar:
«Aquest és el teu bell sojorn de pau,
amic, que vas pel món, tan enfebrat;
per damunt dels volers que et fan esclau,
és aquesta la teva llibertat.
En la suprema esfera d’eix delit
nos trobàrem tu i jo un jorn benaurat,
i ja mai més nos hem descompartit.»
Joan Maragall
      En una carta, en què possiblement li enviava aquest pròleg, Maragall li declarava: «Jo sabia, i ho sabia del cert, que hi havia de fer quelcom, i ho volia fermament, i no se m’acudia sinó un pròleg, i ja sabia ben bé el que hi havia de dir, en aquest pròleg. El que cercava, i no trobava, era el to amb què ho havia de dir. Perquè en un llibre tan pur com aquest, i essent vostè el que és per a mi, que ni vostè mateix s’ho pot figurar, jo no podia pas fer un pròleg merament encomiàstic: havia d’ésser una cosa íntima i pública al mateix temps, un balbuceig d’amistat en què, no obstant, hi fos tot vostè en allò que ha d'interessar a tothom, i hi aparegués també tot el que jo l’estimo d’un modo d’universalitat de sentiment; i això jo no ho trobava, i no podia ésser sinó una poesia: aquí la té.»[10]
      Però, qui era aquell bon amic de Joan Maragall? Qui era aquell “amic febrós”?
      Doncs ni més ni menys que Josep Pijoan i Soteras.
      Aquell estudiant d’arquitectura havia nascut a Barcelona el 25 d’agost de l’any 1879. Fill de Baltasar Pijoan i Vidal, industrial del vidre natural de Reus, i de Maria Soteras i Gabarró, de Barcelona. Jove inquiet per les qüestions socials i polítiques del seu país, ben aviat ingressà al Centre Escolar Catalanista, entitat lligada a la Unió Catalanista i a la Lliga Catalanista.
      Cap al 1901 va publicar els seus primers poemes a la revista Pèl i Ploma. Maragall, que hauria llegit alguna poesia d’aquell jove, va voler conèixer-lo. Qui ho va fer possible fou un amic comú. Va ser a partir de llavors, tal com diria Maragall més tard, que «nos trobàrem tu i jo un jorn benaurat, i ja mai més nos hem descompartit». Aquella va ser una amistat duradora, més enllà de la prematura mort de Maragall.
      A la primavera de l’any 1902, Pijoan va pujar al Montseny, on es va estar fins a finals de juliol de 1903, i baixava de tant en tant a Barcelona per raó dels estudis. El curs acadèmic 1902-1903 va acabar la carrera d’arquitecte.
      Pijoan va exercir d’arquitecte, historiador de l’art, poeta, assagista, periodista, agitador cultural... Va col·laborar amb La Renaixença, Pèl i Ploma, La Veu de Catalunya i Empori, entre altres publicacions.
      L’agost de 1903 fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis d’art. En aquell país es pot dir que sadollà els seus desigs d’aprendre tot allò que anhelava de l’art: arquitectura, pintura, literatura... L'afany investigador, que l’acompanyaria sempre, li va fer descobrir un original en català del seu autor més estimat: Ramon Llull.[11]
      En tornar d’aquest viatge, Pijoan va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals del nostre país. Va ser col·laborador d’Enric Prat de la Riba, quan aquest va arribar a presidir la Diputació. Va entrar a la Junta de Museus, on desplegà la seva gran activitat organitzadora. Col·laborà en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, i l’any següent va fer el mateix en l’Exposició Internacional de Belles Arts. L’any 1907, en gran mesura a iniciativa seva, es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou primer secretari. Gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d’Art de Barcelona, que més tard esdevindria Museu d’Art de Catalunya. Treballà en la defensa i la recuperació de l’art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya, secretari de la Escuela Española de Roma, etc. Va escriure diferents articles i llibres, entre els quals cal destacar la voluminosa obra Summa Artis.
      Pijoan marxà aviat del país. Motius personals, potser polítics, i, sobretot, divergències en la manera d’entendre la política cultural, propiciaren que marxés a l’estranger, de tal manera que retornava a Barcelona per breus períodes. Quan decidí marxar definitivament de Catalunya residí al Canadà i als Estats Units, per instal·lar-se, més tard, a Suïssa.
      Josep Pijoan va morir a Lausana (Suïssa) el dia 16 de juny de 1963, a l'edat de 84 anys.
      Però, què feia aquell home inquiet, febrós, al Montseny, on passava llargues temporades acollit per la família Grau de la Figuera? Deixem que sigui el mateix Pijoan qui ens expliqui la seva anada al pla de la Calma:
      «He dit que vaig patir una malaltia greu i que, per guarir-la, van enviar-me a muntanya. Crec que devia ser una apendicitis, però la manera de tractar-la dóna idea de com era la medicina d’aquell temps. Teníem per metge el famós doctor Cabot, amb molt ull clínic, que volia dir celles espesses i mirada fixa. Estava casat amb una dona molt maca, a qui anomenaven la Reina dels Encenalls, perquè era rossa i filla d’un fuster. Però, com que no era pas ella qui guaria, quasi és xafarderia parlar-ne. Era el doctor Cabot qui em palpava la panxa, on deia que trobava “una mena de taló de bota”. Per amorosir-lo a poc a poc, receptava un ajut d’oli d’oliva i una tela de sagí ben calenta. Portaven els sagins dels moltons acabats de degollar, en uns carretons de dues rodes, uns noiets que corrien com bojos pels carrers per arribar a les cases dels malalts amb la tela del moltó encara tèbia. La meva mare me la plantificava al ventre... i “ben quiet, que no es refredi”. La cambra feia ferum de bèstia morta i el llit quedava untat, però la humitat del sagí o la creència em calmaven els dolors. Al cap de tres mesos d’ajuts per dintre i de sagins per fora, em vaig poder alçar, per portar el ciri a la Bonanova, tan alt com jo, segons s’havia convingut amb la Providència.
      »Vaig quedar tan aixafat, que van haver d’enviar-me a muntanya. Això va ser la meva sort. Vaig passar gairebé tres anys en una masia del pla de la Calma on no venien a veure’m més que en Maragall i la meva mare, de tant en tant. Fruïa molt dels amplis horitzons que des d’allí s’albiraven. Els pastors em deien el Salta-Carenes, perquè tan aviat apareixia dalt d’un serrat com sortia per l’obaga a una altra carena. Però fruïa encara més les vetlles i dies de pluja, assegut a l’escó, vora el foc, escoltant les converses de les dones i de la mainada. Allí vaig llegir, sense que ningú m’empaités, Kant, Spinoza i Ramon Llull, que m’han fet el que sóc. L’un em va ensenyar a pensar, l’altre allò que havia de pensar i l’altre la manera d’expressar-ho. Llegir Ramon Llull voltat d’aquells muntanyencs que parlaven encara com els nostres passats era joia i era lliçó. Amb la salut del cos recobrava la salut de l’ànima. (...)»[12]
      Al cap de molts anys, en una entrevista que li va fer Josep Pla a Suïssa, Pijoan desgranava els records dels dies passats a la Figuera:


Josep Pijoan
«Per la casa, hi passaven anants i vinents, sobretot pastors i traginers. Passaven traginers de Cerdanya amb els seus muls, carregats generalment de patates que transportaven al pla, perquè deien que les patates de Cerdanya no tenien rival; altres traginers venien del pla carregats de vi o de qualsevol altra vitualla. Aquells homes que anaven de camí s’aturaven de vegades a passar la nit a la casa i amb la gent de la masia s’acostaven a la llar. Un o altre cantava cançons i de vegades les cantaven tots plegats: velles cançons de muntanya, que en les terres del litoral havien estat ja oblidades. Els escoltava i si us digués que aquelles cançons m’embadalien us diria ben poca cosa: quedava fascinat. Quines meravelloses cançons! Quina prodigiosa naturalitat! Quina manera d’expressar els sentiments, la realitat, les coses, tan directa i viva!»[13]
      L’any 1903, arran de les seves estades en aquelles muntanyes, Pijoan fa una conferència a l’Orfeó Català titulada La cançó popular catalana. En una nota apareguda a la premsa, hi llegim: «En Pijoan ha corregut per les muntanyes de nostra terra, ha viscut en les serres del Montseny, i de boca dels porqueyrols, dels llenyataires, ha collit hermoses cançons de la terra.»[14]
      I és que des de la Figuera, gràcies a aquell “arxiu inacabable de cançons” que era l’àvia Pepa, a en “Sidro”, a la Marieta, a en Serrallonga, i a tants altres: carboners, pastors, traginers i, per descomptat, saltant carenes i visitant les cases veïnes, Pijoan arreplegà un bon ramell de cançons.[15] Cançons senzilles, plenes de sentiment, que regalaven a aquell xicot vingut de ciutat. Val la pena consignar aquí una de les cançons anotades per Pijoan al Montseny, que té tot el gust bucòlic d’aquells cims a la primeria del segle XX.  Porta per títol Els esclops:
«Els esclops
pa-trip, pa-trap,
sobre la roca,
pat-xip, pat-xap,
al mig del camp!
En l’herba
humida,                                            
en la mullena
es va enfonsant
ma petja plena.
Digui el que el vegi,
senyal marcat:
mireu el rastre
d’un home honrat.
Calents esclops,
amb jaç de palla,
sobrer, balder,
el peu hi balla,
com vora el foc
fa la quitxalla!
Germans bessons,
me feu humil;
senzill calçat,
me fas tranquil;
portes consol
asserenant-me;
porteu virtut,
bo i aplanant-me.
Canteu, canteu,
rústics esclops:
esquellegeu
mes passes franques;
que m’acompanyi
vostre ressò
de fusta seca,
sens temptació.»[16]
      En el llibre que va dedicar a Maragall, Pijoan va explicar la història d’uns homes que tots dos havien conegut al Montseny i que els adelitaven amb les seves cançons: «Un altre cantaire amic nostre era un vell carboner que tocava el violí. Cada any venia de Cerdanya, amb el sarró ple de fato i a sobre lligat el violí abonyegat amb què s’entretenia en les vetllades. Vivia lluny, a l’obaga, en una barraca feta amb troncs i fang prop de la pila. De vegades en les nits clares sentíem el soroll del violí que ens arribava fins a la casa. Un altre era un pastor vell que s’havia tornat cec de cataractes, però que deia que veia encara la lluna del sol i seguia de vegades d’esma el bestiar. El vàrem portar a Barcelona i allí a l'hospital. El visitàrem un dia, tractant de distreure’l i fer-li cantar cançons. En Maragall donà una impressió d’aquella visita en la seva poesia Hospitalàries: el vaquer ens va dictar, tot trist i amoïnat, una cançó dolcíssima que deia el respòs: Collides el dematí – tot lo dia són rosades...»[17]

      Gràcies al delit de cercar i anotar les cançons d’aquells homes i dones, coneixeria els racons i els veïnats més amagats d’aquells paratges. En una carta adreçada a Maragall li relata una d’aquelles descobertes: «Diumenge passat vaig sortir en busca de cançons. Els pilers que jo pensava trobar, i que eren de Cerdanya, havien marxat a la seva terra el dia abans. De manera que no vaig poder sentir cap d’aquestes cançons fresques i gemades de Cerdanya, que són les que m’agraden més. Però a la tarda vaig ser en una casa del poble de la Castanya, a on es solen reunir, a les festes, la gent per fer tabola, i allí trobí una cordialitat i franquesa que no esperava. Excuso dir-li si se’n van cantar, de cançons! Un arreplec de deu o dotze, entre elles algunes de feudals, del més arcaic romantisme. Però, sobretot, el que fou per a mi una revelació va ser la manera de cantar-les. Un grup d’homes voltant el foc emprenien la cançó dictant una posada; un altre grup feia el respòs, i uns quants més, reprenent els dos últims versos de la posada anterior, llançaven una nova estrofa, que a sa vegada era recollida pels primers. Això li treia a la cançó tota la monotonia que té al ser cantada per un sol, i augmentava la atenció dels qui l’escoltaven.»[18]
      Interessat per la cançó popular, sí, però també per les rondalles. Va ser durant les seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de la gent d’aquell país. A Catalunya en va publicar algunes, curiosament amb el pseudònim de “la senyora Pepa”, amb tota probabilitat com a homenatge a l’àvia Pepa (Josefa Godayol i Verdaguer), mestressa i ànima de la Figuera. També la seva néta, la Lola, copiava aquells cuentos —com els anomenaven—, que s’havien explicat generació rere generació, per enviar-los a Pijoan. El 8 de maig de 1903, per exemple, mentre Pijoan es trobava a Barcelona, aquella nena li enviava una carta amb la rondalla La sacsadora de la sal, que apareixeria publicada, el novembre d’aquell mateix any, a Catalunya.[19]
      Uns anys més tard, Pijoan encara seguirà interessat per les rondalles. El 1906, durant unes estades estiuenques a Sant Julià de Vilatorta, es va cuidar de recollir-ne algunes que publicaria, ara ja amb el seu nom, a la revista Empori.
      Ah, però, el parlar d’aquella gent...; com l’enriquia, el contacte amb el que anomenava “puresa de la llengua” per la seva tasca de cantador d’aquellla altra puresa: la de la terra. I és que ell i Maragall creien, tal com llegim en una carta del poeta "de la paraula viva", que: «L’ideal és el que dèiem amb vostè: arribar a un grau de consciència artística que ens doni força per eliminar despietadament tot el que és postís, baldament restin sols quatre paraules cantades amb emoció real, amb la seguretat de no haver perdut ni un gra de glòria; al contrari, d’haver guanyat allò de saber sacrificar la mola de les nostres vanitats literàries o dels nostres prejudicis d’escola. Aquesta ciència la podem ben aprendre del poble, que assimila, grollerament tal vegada, però amb gran seguretat d’instint, poesia pura.»[20]
      Pijoan, en una epístola, reconeix a l’amic la riquesa de llenguatge dels seus veïns muntanyencs: «Ara que [he] fet algun assaig de prosa em meravello més de la riquesa expressiva d’aquesta gent. Quin modo d’estar desperts per apreciar les relacions de les coses! Són poetes de debò. Avui un carboner em deia d’un molt pidolaire que “per belar no perd mai la sal“; d’un altre que és gandul, que “badalla més de son que de gana” i que “la perfídia mata la casa”. En fi, que un s’encanta escoltant-los i a penes s’atreveix a obrir la boca. No goso a escriure més en prosa perquè hauria de copiar punt per punt tot el que diuen, i em sembla que perdria el temps.»[21]
      Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar El cançoner, el seu únic llibre de poemes. Al llarg d’aquesta obra traspua la gran admiració de Pijoan per la vida al camp (amb ressons virgilians), per la senzillesa de la gent de pagès —que, diguem-ho tot, a la primeria del segle XX vivia amb migrats recursos els que més tenien, i quasi en la misèria els altres— i per una natura que captivà un jove provinent d’una gran ciutat com Barcelona. Una poesia amb continguts místics, cercada més en la revelació de l’instant que en la inspiració, molt d’acord amb la teoria maragalliana de l’espontaneïtat com a tret forjador del poema, si bé amb un sentit final diferent de la poètica del mestre. Es tracta d'uns poemes que, en llegir-los, a més de fer sentir el batec de la vida en una masia, els treballs al camp, el feinejar del pastor, el delit del caminant, la fe de la padrina, etc., també fan sentir les penes i els dolors d’uns homes i d'unes dones que viuen en cases humils i solitàries a redós de la muntanya. En definitiva, en els seus poemes Pijoan parla del món rural, sí, de les seves penes i alegries, també de les seves pròpies inquietuds, però tot el que diu és i forma part de la vida, de les persones, o sia, de la humanitat. Podem dir, doncs, que la poesia de Pijoan recollida dins El cançoner és una poesia humanista i ètica.
      Reproduïm aquí un poema seu en què parla dels moments passats en aquell “cim d’enervada calma”, tal com ell l’anomena.



«En les costes del Montseny,                                                 
el cim d’enervada calma,
jo hi pugí per reposar
al faig d’ombra solitària.
De lluny sento un bon pastor
que al vent deia una tonada;
la cançó que altri ha dictat
ell la deia trossejada.
Un per un recullo els mots,
el bell escamp de posades,
i portat de compassió
la refeia altra vegada.
–No hi vingueu, savis del món,
no us pareu aquí a escoltar-la,
que regeix la llei del cor
els misteris de la parla.
Podeu collir mots estranys,
podeu prendre’n dites rares,
però mai tindreu sense amor
eixes veus que ragen clares.
Solsament per l’amic dolç
qui la llengua ha deposada,
faré gaudir el consol
d’aquesta parla encantada.»[22]
      En els sojorns montsenyencs, Pijoan gaudia de la tranquil·litat per estudiar,[23] per contemplar la vida quotidiana a pagès. Va ser ell qui va ensenyar a llegir i a escriure a la pubilla de la casa, la Lola, que més tard enviarà versos a Maragall.[24] A més d’escriure poesia i anotar les cançons i les rondalles d’aquella gent de muntanya, Pijoan preparava els exàmens d’arquitectura i estudiava filosofia. Aquell enamorat de l’obra de Llull també posava en ordre, per encàrrec dels marmessors, els documents deixats per Jacint Verdaguer, traspassat feia poc, per tal de preparar la publicació de les seves obres pòstumes.
      Sabut és que Verdaguer havia deixat en mans dels seus marmessors els seus escrits. I és així com Ramon Turró, un dels marmessors, es posà en contacte amb Josep Pijoan i Eduard Marquina, un amic seu, per plantejar-los que posessin en ordre els papers dispersos del capellà-poeta. Des de la Figuera, Josep Pijoan, que disposava de temps allà vora el pla de la Calma, va preparar la publicació de Colom, seguit de Tenerife,[25] que s’edità amb un  pròleg fet per ell mateix, datat a la Móra el 1903.
      Referint-se a la cançó popular i a Verdaguer, Pijoan recordava: «De totes maneres, en Verdaguer es va salvar per la cançó popular que el perseguia fins quan estava rodejat de Tallaferro i dels Atlants. Una vegada amb en Maragall ens vam donar compte d’aquesta educació inconscient d’en Verdaguer, quan en una masia del Montseny, excitant les dones perquè ens cantessin, van començar una cançó de Nadal una mica estranya. La melodia era tan tendra, que vam demanar qui els l’havia ensenyat, i amb sorpresa van treure un paper d’estrassa imprès a ca l'Anglada de Vic amb la cançó i una nota dient: canti's amb la tonada De la torre xica – de la torre gran. I la lletra era d’en Verdaguer.»[26] Evidentment, es refereix a l’estada a la Figuera en companyia de Maragall.
      Els dies passats al Montseny van servir perquè aquells dos homes, Maragall (amb quaranta-dos anys) i Pijoan (de només vint-i-tres), mestre i deixeble, forgessin una sòlida amistat que no es va trencar ni amb la distància —pensem que Pijoan, a banda de viatjar esporàdicament a Itàlia, va marxar de Catalunya cap al 1910— ni amb la mort de Maragall, ocorreguda l’any 1911, ja que el record de la figura del gran poeta i el seu mestratge van prevaldre més enllà de l’exili voluntari de Pijoan i més enllà dels anys.
      Pla ens parla del tarannà de Pijoan quan ens comenta la relació d’aquell jove amb l’home plenament madur que era Maragall: «(...) mantenia el diàleg espurnejant, per escrit i de paraula, amb don Joan Maragall. De la mateixa manera que s’infiltrava en els somnis i en els entusiasmes del poeta i com un borinot sublim li atabalava els silencis i les meditacions. Pijoan no deixava un os tranquil als erudits, als historiadors i als arqueòlegs, que es preparaven per a un gran moment de la nostra cultura. (...) De vegades com un arcàngel, de vegades com un bruixot, abusant de la seva vertiginosa gimnàstica física o mental, i amb el cornetí d’una veu de titella malcarat, fins a fer-los perdre una mica l’oremus. (...) Magnífic Pijoan, el d’aquell temps! Amb les seves rebequeries, amb les flames del seu geni desvetllador i de la seva eficàcia creadora.»[27]
      L’any 1927 Josep Pijoan donà a la impremta, com a homenatge al mestre, un manuscrit sobre els seus records i les seves vivències amb Maragall. Es tractava d'El meu don Joan Maragall, un text introbable i que, convé dir-ho, caldria reeditar. Pàgina rere pàgina, Pijoan ens va explicant els fets i les circumstàncies d’aquell temps, curts per la mort prematura de Maragall, però curull d’inquietuds i pensaments compartits. També allà apareix, com no podia ser d’altra manera, la “llum del Montseny”, i especifica quins van ser els seus mestres: «Aquests van ésser els nostres mestres. La naturalesa, que semblava fadada i muda, s’animava i treia un cant apropiat a la seva bellesa. El paisatge i la gent es compenetraven; pel cant, cada racó del món explicava la seva ànima. La terra necessita de l’home per dir el que ha de dir, i Déu necessita de la terra i de la veu de l’home per expressar-se.»
      Qualsevol persona interessada a conèixer la intensitat d’aquella amistat que començà al Montseny ha de recórrer a la correspondència[28] que al llarg dels anys van establir tots dos amics. Aquest intercanvi epistolar recull multitud de referències als dies que passaren junts en aquella muntanya, en íntima comunió de sentiments, al bell mig d’una natura que, esbatanada davant els seus ulls, cridava l’espontaneïtat d’aquell llenguatge de l’ànima que és la poesia. I és que les converses sobre la creació poètica, l’estètica i el llenguatge van ser, de ben segur, temes sovintejats en el decurs de les passejades dels dos amics per camins perfumats de romaní, entre flotons d’alzines, bels de xais i el ritme cadenciós de les esquelles.
      Ja en la que sembla que és la primera epístola que Pijoan va escriure a Joan Maragall, cap a la primavera de 1902, el deixeble li expressa la filosofia que mantindria al llarg de la seva vida: «Ah, si nosaltres, amb l'educació que tenim, en les ànsies socials i vagues inquietuds per la finalitat de la vida, i amb el nostre punt de vista superior del món, ens desprenguéssim de tota preocupació postissa, llavors l’obra sortiria intensa i nostra, plena al mateix temps de serenitat artística!»
      D’aquesta manera Pijoan explica l’arribada de Maragall al Montseny[29] i el que va suggerir, per a ambdós, el contacte amb la natura i amb els pagesos, pastors, carboners i traginers d’aquelles muntanyes. Deixem, doncs, que l’amic febrós ens parli del seu mestre, ja que fent-ho ens descriu molt bé la vida en aquell lloc, la seva gent, els costums... Tot plegat, coses de temps ja passats, de quelcom perdut entre aquelles boires, com aquella que, baixant del Matagalls, s’estira mandrosa pel pla de la Calma i que la gent d’allà anomena “correguera”.
      «(...) Jo passava aleshores llargues temporades en una masia del pla de la Calma, i el temptava enviant-li cançons que sentia pel meu vol, invitant-lo persistentment que vingués a fer-me companyia. Quan notava per la seva correspondència que li entraven ganes de venir, li enviava un bon ramet de cançons amb versos meus que l’acabaven de decidir. En un d’ells, que no recordo ara, li deia que vingués a presenciar els misteris de la parla i a sentir eixes veus que ragen clares... No es necessitava gaire més per commoure el poeta... Un altre dia recordo que li deia: veniu senyor, la terra té dolçura (...)[30]
      »Finalment arribava, el sortíem a rebre amb la burra més valenta a baix al pla i sense presses ens enfilàvem viaranys amunt parant-nos a cada pas a escoltar el flabiol, encantant-nos amb els sots que engegaven aquella fragància de boix i romaní. En Maragall solia quedar-se amb nosaltres quatre o cinc dies, que aprofitàvem per visitar tots els carboners i pastors d’aquelles carenes. De vegades, al cap d’una horeta de seguir un corriol pel bosc se’ns descobria una clariana de verd, amb l’era dels carboners, i, d’una barraca feta entre les mates, en sortia en Pau o en Sidro, i sense fer-se pregar, perquè ja ens coneixia, ens regalava amb les últimes cançons que se li havien representat a la memòria; com el Matinet m’en llevo o el M’han fet fer una torre a dintre del mar, etc.

      »En Maragall materialment s’hi desfeia de goig. Quines delícies! Quants en vam sentir, de cants entre uns i altres! Jo preparava els meus amics ja dient-los que la setmana entrant vindria “Don Joan”, i els carboners i les pastores rumiaven quina en cantarien que Don Joan no hagués sentit. Naturalment que cap d’ells sabia que Don Joan fos ningú més que un senyor de Barcelona, potser una mica diferent dels altres —perquè això ja ho coneixien, és clar, desprès de parlar-hi—, però cap d’ells sabia que el Don Joan de Barcelona fes cançons de la mateixa mena de les que ells cantaven.
      »Qui vulgui saber la disbauxa d’espiritual, el regal d’aquelles diades passades junts a dalt de la muntanya, no ha de fer més que llegir la poesia d’en Maragall Del Montseny, que va publicar en l’Enllà. Va ser escrita al tornant a Barcelona representant-se-li una tarda que vam passar davant d’un casinyot espatllat en el cim de dalt de la Calma, veient-se des de allí el sot de la Castanya fins a San Marçal.
Ai, soledats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds...»[31]
      No seria gens estrany que Pijoan coincidís durant les seves estades en aquella masia amb alguns dels personatges que també hi recalaven. La tardor de 1902, per exemple, sabem que tant Lluís Millet i la seva dona com Amadeu Vives, amb dona i fill, hi passaren un mes.
      Una de les preguntes que sovintegen després de conèixer una mica més l'estada de Pijoan i també de Maragall, Millet i altres “senyors de Barcelona” a la Figuera[32] és aquesta: i per què al pla de la Calma?, i per què tota aquesta gent va anar precisament a la Figuera? Malgrat que no hi ha una resposta clara a aquesta pregunta, entenem  que hi pot haver diversos motius que fessin escollir aquell lloc, depenent de cada cas. Per tant, la pregunta genèrica resta oberta, i la resposta —o respostes—, també.
      Centrant-nos en el nostre personatge, també podem preguntar-nos com és que Pijoan va anar precisament a aquell —com diu en una carta un membre de l’Orfeó Català— «casal molt gran, a on no es pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen són de pasta d’Agnus»?
      S’ha dit, i escrit, que la tria venia dada pel fet que la família de Cristòfol Grau —propietari de la Figuera arran del seu casament amb la pubilla Dolors Casals i Godayol, filla de l’àvia Pepa— tenia un negoci de restauració al carrer de la Canuda, a Barcelona, a prop de l’Ateneu, lloc freqüentat per la intel·lectualitat catalana d’aleshores. D’aquí vindria que tant Maragall com Pijoan, Millet, Vives, Via, Rusiñol, Casas, etc., anessin a la Figuera. Paga la pena, però, recordar que aquells anys l’Ateneu tenia el local a la Rambla, just al costat del teatre Principal, i que no es traslladà al carrer de la Canuda, on té la seu actualment, fins a l’any 1906.
      En el cas de Pijoan, nosaltres apuntem que podria ser que conegués la Figuera a través d’un tal Felip Capdevila —citat en una carta de la Lola a Pijoan[33] i en una altra de Lluís Via a Víctor Català[34]—, i que fos ell qui recomanés aquell casalot del Montseny. Qui era aquell home o a què es dedicava és quelcom que desconeixem; només sabem que col·laborava amb la revista La Tralla.
      De totes maneres, cal recordar que Cristòfol Grau i Esteve, nascut a Begues, abans d'anar a viure a la Figuera va residir a Barcelona.
      Pel que hem pogut comprovar, la Figuera va rebre gent a dispesa des de l’any 1895, quan alguns dels primers cantaires de l’Orfeó Català —fundat el 1891, el mateix any què va néixer la Lola de la Figuera—[35] juntament amb el mestre Lluís Millet ja hi feien estades. Les cartes conservades d’Àngel Bonet i Ferrer en són un clar testimoni.
      Sembla que l’any 1910 la família Grau va posar fi a aquelles estades, segons va deixar escrit en les seves notes el rector de la Móra, Josep Castells, quan sota la data del 1910 explica: «Poca diferència en aquest temps, l'Orfeó d’en Millet de Barcelona, que veranejava a la Figuera, cantà un ofici a la parroquial de La Móra aquesta celebritat mundial. Homes cèlebres mundials han estiuejat a la Figuera. Actualment no volen servir de colònia.»[36]
      Sigui com sigui, des de molt aviat la Figuera, sent-ne ja l’àvia Pepa la propietària, va aixoplugar molta gent, malalts o sans, de pas o a dispesa, un costum que seguirien altres cases de pagès i una pràctica que els anava pler bé per sobreviure en una terra inclinada i més aviat erma.
      I és que a la darreria del segle XIX i la primeria del XX van ser diversos els viatgers, geògrafs, científics, escriptors, artistes, músics, etc., que s’acostaven a aquestes muntanyes, tan pròximes a la capital catalana, no tan sols per submergir-se en la seva natura i captar-ne sensacions, la llum, els colors, els mots i les tonades, sinó també per respirar l’aire fresc i sa del seus cims més alts, a banda de menjar les bones viandes que allí hi creixien. Val a dir que Barcelona sovint va estar sota els efectes de les epidèmies, com la del còlera, fins ben bé el 1885, a més de patir problemes relacionats amb l’aigua i la higiene d’unes cases resclosides i uns carrers insalubres.
      La publicació de la guia del Montseny d’Artur Osona el 1879 de ben segur esperonà més d’un a córrer la mateixa aventura de descobrir aquell massís. Indubtablement, l’arribada del ferrocarril als peus d’aquelles muntanyes —l’any 1860 a Sant Celoni, i l’any 1876, pel que fa a la línia Barcelona-Vic—, així com una nova edició de la guia (aquesta, de 1886), havia d’acabar ampliant el ventall de persones que volien conèixer aquell món fins aleshores desconegut i passar-hi uns dies, si era possible, per gaudir-ne plenament.
      En una carta adreçada a Maragall escrita el 1903, després de passar uns dies pel Montseny, Francesc Pujols ens amplia una mica més la nòmina de personatges que hi pujaven: «Ara és quan veig clara la impressió que em va fer el cim de Matagalls. Recordo una gran creu entre les boires voltada d'un ramat de bous i vaques que pasturen en calma. Una vaca es va acostar a un bou. Van restar acariciant-se fins que un altre bou s'hi va acostar i es va barallar amb el primer. Però la baralla va ser calmada com la immensitat que els voltava i encara els deu voltar ara. El front contra el front. En la quietud de l'esforç es pressentia el desarrollo d'una gran força. Vàrem baixar a la font de Matagalls a on els pastors cremaven ginebra perfumant tot l’espai. Només n'hi havia un, a qui vaig preguntar si coneixia en Pijoan que s’estava a la Figuera i era de Barcelona. Va moure el cap com agitant-lo en la buidor del desconegut. I jo me'n vaig anar trist de no haver trobat en aquelles immensitats en Pijoan en la memòria d'un pastor. M'hauria sigut una companyia per aquelles soledats. Vam baixar a Sant Segimon, a on vàreig veure el pintor Pidelaserra. Feia el dia enterament núvol i ell em va ensenyar els paisatges mateixos que ens voltaven plens de sol en l'emoció dels seus quadros.»[37]
      En fi... Pensem que amb aquest escrit haurem contribuït a fer conèixer, una mica més, la figura d’un català universal però pràcticament desconegut al seu país. Desconeguda fou la seva insigne tasca cultural en temps de Prat de la Riba, i més desconeguda encara és l'etapa de vida i de formació transcorreguda al Montseny, que de ben segur va servir per a ajudar a formar aquest gran home, agitador de la cultura i la consciència catalanes. Un home, un treballador cultural com pocs ha tingut el nostre país... Ja és hora que es reconegui d’una manera oficial la tasca que dugué a terme a casa nostra, així com la feina pel coneixement de la cultura, l'art i la llengua del país que va fer fora de Catalunya. Tal vegada així es contribueixi a fer conèixer com cal a Pijoan i tothom conegui la seva obra.
      Aquest home, que es pot dir que va fer el seu aprenentatge estètic i espiritual al Montseny, deia d’aquestes muntanyes nostres: «Les hores de claredat succeeixen a les diades de boira, tornant-me aquesta beneïda pau que disfruto tan dolçament. En veritat que no comprenc què he fet jo per ésser digne de tanta delícia, tanta bellesa com tenen aquestes muntanyes.»
      Hi ha una petita anècdota que il·lustra una mica més el tipus d’home del qual estem parlant. Va passar cap als anys trenta del segle passat, mentre Pijoan residia a Amèrica, quan va substituir un venedor ambulant de cacauets —que tenia la parada davant la universitat on ell treballava—. Pel que sembla, aquest venedor estava molt malalt i mancat de diners, i finalment va fer-lo ingressar, mentre ell el substituïa, davant l’estranyesa de la gent que el coneixia.
      Ens agradaria tancar aquest escrit amb unes darreres paraules referides a l’home que les ha motivat: Josep Pijoan i Soteras. Es tracta de les paraules que va recollir Pla en l’entrevista que li féu a Suïssa poc abans de morir, i que constitueixen un retrat clar de l’home, ja ancià, però conseqüent, malgrat els anys d’exili, amb els anhels i els ideals de la seva jovenesa i l’amor al seu país: Catalunya.
      «L’important, el que és més urgent –em digué diverses vegades– és fer el país. El català parla massa i de vegades tinc la impressió que escriu massa, però no fa res. Fa el seu treball particular, personal, però potser encara no s’ha fet prou càrrec que la cosa primera, essencial, urgent, és fer el país. Prat tingué aquesta obsessió. Jo també. Aquesta feina, serà portada a cap? Es farà algun dia? Nosaltres férem el Museu, l’Institut d’Estudis, la Biblioteca de Catalunya, enviàrem gent a l’estranger, creàrem l’Escola de Bibliotecàries, creàrem l’Escola de Roma, amb la representació catalana fundacionalment establerta... Però hi ha tantes coses a fer! Cal fer tot el país, remoure i transformar el material humà, aprofitar totes les intel·ligències. Es farà algun dia? Jo no ho sé pas. De vegades no ho veig gaire clar. Com que és l’única revolució autèntica, hi funcionarà sempre en contra el pes mort del país.»[38] 
___________________

Apèndix

Carta de Pijoan a la seva germana[39]

«Estimada germana:
      Avui hem celebrat Corpus a la Móra. Enmig d’un dia rúfol ha sortit la processó travessant el cementiri, i els pastorims de davant la rectoria; i reculant després pel mateix camí. Ja veus si era curta! La major part dels habitants de les cinc cases del terme hi érem. Tots fèiem algun ofici: l’un escampant flors per sobre aquell herbei florit, que no les necessitava; els altres portant tàlems, pendons, etc. Ningú s’ho mirava; tan sols aquells cims altíssims, que no paren mai d’investigar els nostres actes. Allí he pensat en tu, que avui en certa manera celebres una festa, ja que et complaus, vestint-te i rebent els amics que vénen per casa. Quant sento no ser-hi per gosar-hi de la teva alegria. Déu meu, com he canviat! Recordo que l’any passat, amb mitges ganes de tafanejar l’espectacle, vàreig fugir, per no estar junt amb vosaltres; avui, amb tot el que no pots comprendre, m’haguera ofès aquell record de Cristo passejat entre baionetes, i, enmig la cridòria frívola d’aquestos imbècils dels balcons, sento no ser-hi per alegrar-me amb vosaltres.
     I veig que la cosa haurà anat bé. El cel s’ha netejat i veig el blau estendre’s, fins per sobre el Tibidabo. Hauràs pogut gosar-te del dia de processó. Creu que n'estic satisfet! (...) Res de nou succeeix per aquí. És a dir, de nou, no, però de notable, sí. Aquesta primavera és preciosa. T’espero a tu o al meu germà. Salut. A tots us fa un petó a cada galta en Pep.» 
____________________


Publicat a Monografies del Montseny n. 24, any 2009.


[1] Carta del 28 d’octubre de 1902.
[2] Ibíd.
[3] Carta del 3 de novembre de 1902.
[4] Poesia publicada per primera vegada a La Il·lustració Catalana, el 7 de juliol de 1903.
[5] Carta de Maragall del maig de 1903.
[6] Carta d’octubre de 1902.
[7] Poesia adreçada a Maragall com a invitació a pujar a la Figuera del Montseny. Inclosa dins Obra catalana. Editorial Selecta, 1963.
[8] En el discurs com a nou president de l’Ateneu Barcelonès, llegit el 15 d’octubre de l’any 1903, Maragall deia: «Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu dels pastors i dels mariners.» Més tard, aquell text li serví per a publicar Elogi de la paraula, on es recullen les seves idees estètiques.
[9] El cançoner. Estampa J. Oliva. Vilanova i la Geltrú, 1905. N'hi ha una edició, feta per el fills de Maragall, de l’any 1947 d’editorial Edimar de Barcelona. Avui dia és un llibre introbable. Confiem que algú es decideixi a fer-ne una reedició.
[10] Carta de Maragall escrita des d’Olot el 18 de setembre de 1905.
[11] Durant les seves visites a la Biblioteca Vaticana, interessat pels llibres escrits en català o d’autors catalans, trobà un original en català: el Libre de Santa Maria, de Ramon Llull, un dels seus autors preferits i que estudiava a la Figuera.
[12] Josep Pijoan i Soteras. El Llibre de Sancta Maria, dins Quaderns de l’Exili, II, núm. 26. Març-abril de 1947.
[13] Josep Pla i Casadevall. Obra completa, vol. X. Tres biografies: Maragall, Pijoan, Pujols. Editorial Destino, 1968.
[14] Montserrat, agost de 1903.
[15] Referint-se al recull de cançons que va fer al pla de la Calma, Pijoan diu: «(...) Allà vaig tenir la revelació de les cançons populars que havia sentit a ciutat harmonitzades pels músics professionals. Però a muntanya, no sols les sentia, sinó que com aquell qui diu les veia néixer de la boca dels pastors i de les pagesetes. Les deien [que volia dir que les cantaven] diferentment d’una masia a l’altra; moltes eren dites amb imperfecció, de vegades sense l’acabament o bé com amb exclusió d’algunes posades; sovint una cançó era la barreja de dues o de tres que es cantaven amb la mateixa tonada i que s’interferien per raó de falles de memòria. Però fins en les més mutilades i més fragmentàries, de cop saltava una ratlla plena d’esperit de la llengua nostra.» Obra Catalana. Ed. Selecta, 1963.
[16] Els esclops va ser musicada pel mestre Francesc Pujol i Pons (1878-1945). Poema inclòs dins El cançoner. Existeix un altre poema de Pijoan, El bastó, musicat l’any 1920 per Jaume Pahissa i Jo (1880-1969).
[17] El meu don Joan Maragall. Llibreria Catalònia, 1927.
[18] Carta de març o abril de 1903.
[19] La Lola «era una nena petita, de dotze anys, a qui jo havia ensenyat de llegir i escriure, però que no sabia res del que passava o havia passat més enllà d’aquells cimberis. Tenia un do estrany per recordar contes i cançons i fins improvisava versos en escriure a En Maragall, que li contestava també en vers (...)». El meu don Joan Maragall.
[20] Carta de Maragall a Pijoan del maig de 1903.
[21] Carta de Pijoan a Maragall de finals de febrer de 1903.
[22] Poesia enviada a Maragall aproximadament el juliol de 1902. També es troba publicada sota el títol “Ofrena de mestratge a la cançó popular”, si bé amb alguna variació, en el volum Obra catalana. Ed. Selecta, 1963.
[23] En una carta de la Lola a Maragall, la nena li explica: «Això que em diu d’en Pijoan / tot lo dia s’està amb el llibre / davant i per aturar-lo d’estudiar / hasta m'hi tinc d’enfadar. / Dinant, sopant, tota hora amb / el llibre  davant.»
[24] «La nena m’ha rebut i m’ha conduït davant de la pissarra. Allí hi havien les mateixes lletres que, copiades per ella, van també en aquest mateix correu. La miro i ella em mira... També per aquí havia passat el vent que em doblegava a mi... L’aixeco, l’abraço, li faig un petó i la torno a mirar ple de respecte... Immediatament veig que dóna proves de gran alegria: és que ha comprès que el seu escrit m’agradava. I tant com m’agrada! Quines lliçons de senzillesa, bondat i puresa!» Carta de Pijoan a Maragall escrita per Tots Sants de 1902.
[25] Jacint Verdaguer i Santaló. Colom, seguit de Tenerife. L’Avenç, 1907.
[26] Josep Pijoan i Soteras. La veritable vida de don Joan Maragall. Fragments inclosos dins Joan Maragall i Josep Pijoan (edició i estudi de l’epistolari). Anna M. Blasco i Bardas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.
[27] Josep Pla i Casadevall. Obra completa, vol. X.
[28] Recomanem la lectura de Joan Maragall i Josep Pijoan (edició i estudi de l’epistolari), d’Anna M. Blasco i Bardas, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992. Aquest llibre inclou un capítol dedicat a l’estada dels dos amics al Montseny.
[29] Sobre les estades de Maragall i altres il·lustres estadants de la Figuera, vegeu: Cruells i Padrós, Albert de S. Joan Maragall, Tagamanent i la masia de la Figuera. Monografies del Montseny, núm. 3, 1988. Canals i Surís, Manuel. Estada de Joan Maragall a la Figuera. Monografies del Montseny, núm. 17, 2002.
[30] Es tracta del poema Veniu, senyor.
[31] Primers versos de la poesia de Maragall Del Montseny. Records de Josep Pijoan publicats a El meu don Joan Maragall.
[32] Vegeu l'exposició “La Lola de la Figuera, una història poc coneguda del Montseny”, que ha estat itinerant durant tres anys i ara es pot visitar de forma permanent a la Casa Museu l’Agustí, de Tagamanent. Aquesta història també es pot conèixer a través de la web www.lafiguera.net.
[33] Carta de Lola Grau a Josep Pijoan del 8 de maig de 1903. Les cartes de la Lola a Pijoan i a Maragall, fins ara inèdites, es poden veure a l’exposició permanent a la Casa Museu l’Agustí.
[34] Cartes de Lluís Via i Pagès a Caterina Albert (Víctor Català), del desembre de 1906 i del 22 de gener de 1907. Publicades a: Irene Muñoz i Pairet, Epistolari de Víctor Català, volum I. Ed. Curbet, 2005.
[35] Dolors Grau i Casals (1891-1970). Filla dels propietaris, aleshores, de la Figuera.
[36] Notas per al resident Prevere de

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Puig Antich i Mataró en...

  Miguel Guillén Burguillos 2 de març de 2024 (10:42 CET)  CAPGRÒS https://www.capgros.com/ Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del...