 |
| Màrius Torres i Pereña |
Màrius
«El llenguatge és la casa de l’ésser.»
«El llenguatge és la casa de l’ésser.»
(Friedrich Hölderlin)
Els poetes són homes i, doncs, la poesia és feta per homes. Però alguns poetes, justament per la pregonesa de la seva poesia, es converteixen en mestres espirituals.
Hi ha un poeta català que ha esdevingut un mestre espiritual per a molta gent. Jo vaig tenir la joia de trobar-lo en una d’aquelles hores en què la vida se’t torna, com deia Rilke, esquívola. Això era l’any 1992, quan un sotrac de la salut em va fer veure la relativitat de moltes coses, per dir-ho curt i ras.
Va ser aleshores —vés a saber per quin caprici de l’atzar— que vaig agafar un llibre seu de la meva biblioteca i, fullejant-lo per veure si s’adeia amb el moment que vivia i amb el que sentia, ja no el vaig poder deixar. Podria dir que jo no vaig escollir aquell llibre; més aviat va ser el poeta, a través de la seva obra, tant temps adormida a la prestatgeria, qui em va triar a mi. D’aleshores ençà, sempre més m’ha acompanyat.
I ara, avui, a punt d’encetar un nou any, voldria recordar que aquest 2010 en farà cent que va néixer aquest gran poeta. Un dels més grans poetes de parla catalana i, val a dir, de producció més curta.
Farà, doncs, un segle que a la ciutat de Lleida naixia Màrius Torres i Pereña. Això passava el 30 d’agost de 1910. Aviat va conrear el que anomenen poesia, terme que ha estat definit, entre moltes altres maneres, com el llenguatge de l’ànima.
Màrius Torres estudià medicina, una professió que es pot dir que no va tenir temps d’exercir, ja que només va viure 32 anys. Però va ser justament quan la malaltia l’atacà i quan, a causa d’això, va haver d’ingressar en un sanatori, que la seva poesia va florir amb més força.
El 22 de desembre de 1935 li diagnosticaren una tuberculosi i va ingressar al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja, amb l’esperança de recuperar-se i poder retornar, un cop guarit, a la seva consulta de Lleida.
Al cap de pocs mesos de ser allà, esclatava la Guerra Civil. El 29 de setembre de 1936, com un crit sorgit de la premonició d’allò que havia caigut sobre el seu país i sobre ell mateix, escrivia aquells versos que comencen amb un prec ben amarg: «Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val que vinguis ara...» Són paraules d’un home que ho ha perdut tot, d’un home amb tot el futur “sembrat de sal”, com ell mateix el defineix.
I és que allò que havia somniat el poeta per al seu país desapareixia. Catalunya era finalment anorreada: «Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats...» Temps més tard, la seva família va haver d’abandonar la casa de Lleida i marxar a l’exili.
Mentrestant, imagineu aquell poeta, sense recursos, en una pobresa absoluta, lluny dels seus, pràcticament abandonat a la casa del dolor, fitant, cara a cara, la mort, que sovint es presentava per emportar-se algun internat. Com devien ser per a Màrius Torres aquells dies de postguerra, reclòs en aquell sanatori, on les normes del nou règim havien fet canviar els costums dels malalts, en especial els dels que se sabien vençuts, com el nostre poeta...? El maig de 1940 hi havia al sanatori setze militars ingressats...
En entrar en aquell lloc, els revoltats van voler endur-se detingut el fill del diputat d’ERC que escrivia en una revista republicana i que tenia uns ideals democràtics i catalanistes (el seu pare era Humbert Torres, metge, filòsof i polític que va ser alcalde de Lleida, així com diputat al Parlament de Catalunya i a les Corts Espanyoles). Ell, que havia escrit en el dietari, dedicat al seu germà, aleshores al front de guerra: «A vegades penso què passaria si perdéssim. Aleshores, tot, fins els teus perills, es tornen pàl·lids. Guanyarem. Guanyarem! No pot ser que tot allò que hi ha de vivent, de prometedor, d’idealista, en aquesta Espanya, es vegi arrasat fins a la rel. Guanyarem!» Sempre restava l’esperança, el desig que el feia escriure aquests versos: «...tan profundament la seva arrel s’allarga / que floriria encara si aquesta terra amarga un dia fos coberta d’una crosta de sal...»
De juliol a novembre de l’any 1942, després de passar mesos reclòs a la seva habitació, enllitat per un agreujament de la malaltia, va poder gaudir en una masia propera al sanatori, el Mas Blanc, dels darrers dies de pau espiritual que tant necessitava. Ho va fer llegint els seus poemes, tocant el piano, tothora en companyia de persones amigues amb qui compartia afinitats.
Set anys va restar tancat en aquell sanatori —ell deia que «l’eternitat és un present que s’eixampla»—, i va ser allà on va escriure la major part de la seva poesia, on va traduir els seus autors predilectes i on va compondre música sobre lletra de poetes afins.
Màrius Torres no va fer pas una poesia trista, com a resultat dels anys de malaltia que va patir, ans al contrari: malgrat tot, ell és el poeta de la joia, del constant renéixer. És un poeta d’una esperança infinita, el poeta que sempre té un “si no fos”, un “gairebé”, com a punt de partença de la dissort cap a l’alegria. El seu treball és ben serè i, sens dubte, una de les poesies més sòlides dins la literatura catalana del darrer segle, bo i que durant molt de temps fou desconeguda pel gran públic. El motiu d’això foren les especials circumstàncies en què l’obra va ser creada (en temps de guerra, en una llengua prohibida d’un país ensorrat i en un sanatori apartat de tot). Fins a l’any 1947 no es publicaren els seus versos, cosa que s’hagué de fer a Mèxic.
La seva poesia és un itinerari de recerca personal. Una poesia que ens sacseja. Un pouar cap endins d’un mateix. Crec que són pocs els poetes que, cercant un sentit a la vida i a la pròpia existència, arriben tan lluny, tan endins de l’ànima humana: Màrius Torres ens posa en contacte amb l’inconscient. Us encoratjo a llegir aquest poeta; de ben segur que el llibre de Màrius Torres serà un dels vostres llibres de capçalera.
 |
__________________
Publicat al "Quadern de Cultura" de l'AVUI el 4 de febrer de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada