Estances de febre. El Sanatori del Montseny (Primera part)

Estances de febre (I part)

«Si la importància d’una malaltia per a la humanitat s’amida

pel nombre de morts que causa, la tuberculosi ha de considerar-se

molt més important que les malalties més temudes.» (Robert Koch)

Introducció

El motiu d’aquest treball és recuperar una part de la memòria històrica més recent del Brull, a través del sanatori antituberculós que s’hi va establir.

Malgrat que els anys que tractarem (1930-1956) són relativament recents, no ens ha estat gens fàcil intentar reconstruir els vint-i-cinc anys de vida del centre que, amb el nom de “Sanatori del Montseny”, va ser un dels establiments més emblemàtics en l’àmbit sanatorial català, en uns anys en què la tuberculosi era un greu problema per a moltes famílies.

La manca d’un arxiu, públic o privat, on es guardessin documents d’aquell centre —com ara històries mèdiques, estadístiques, tractaments, cartes, fotografies, relació dels metges que hi van treballar, etc.— ha dificultat enormement la investigació.

Per començar aquestes notes sobre una institució mèdica especialitzada, hem cregut que, a fi de fer més comprensible el que va significar una malaltia amb un impacte social tan fort i amb un índex de mortalitat tan elevat, hauríem d’explicar, encara que fos breument, què és la tuberculosi i què va significar aquella infecció en uns anys en què no hi havia cap medicament específic per combatre-la i en què la societat estigmatitzava les persones que la patien. Així, doncs, mirarem d’exposar què va representar la construcció de sanatoris per a la salut pública i per a les persones afectades, i a continuació parlarem de diverses persones de renom que hi van estar ingressades i coneixerem alguns dels metges que van atendre els malalts internats al Brull.

També hem considerat convenient incloure uns gràfics que fessin més explícit l’impacte real d’una infecció que va afectar tantes persones de totes les edats, sexes, condició social i procedència geogràfica, així com els anys de més mortalitat en aquell sanatori.

Després de presentar el treball que teniu a les mans, no defallirem en l’intent de continuar investigant sobre la vida d’aquest centre. Tant de bo aquesta publicació pugui arribar a les persones que guarden memòria, oral o escrita, d’aquelles estances de febre i en un futur sigui possible ampliar les dades recollides fins ara per a aquestes Monografies del Montseny.

El Montseny amb la silueta de l'església del sanatori

___________________

El Brull, aquest lloc tranquil repenjat a l’ombra dels cims més alts del Montseny, de ben segur que va ser més conegut arreu des que l’any 1931 s’hi va obrir un sanatori per a gent “malalta del pit”, com es deia aleshores, per no utilitzar la paraula que definia la malaltia responsable de la mort de massa gent per anomenar-la amb el seu nom vertader.

El Brull és un poble com altres petits pobles de la nostra geografia, sense un nucli urbà definit. Tenia, i encara té, les cases —la majoria, antigues masies— disperses pel seu territori, conformat per tres parròquies. A redós de les respectives esglésies romàniques, aquells masos conferien al territori un aspecte de petits pobles que donaven vida a un paisatge envoltat per una natura generosa on pagesos, pastors i carboners sobrevivien amb l’esforç de cada dia.

Aquest lloc plàcid, tan a prop d’una gran ciutat com Barcelona, ben aviat va cridar l’atenció de gent forana per la bellesa del paisatge i les propietats del clima. Així va ser com el Brull va atreure excursionistes i algunes altres persones, a les quals la gent d’aquell tocom anomenaven “senyors de Barcelona”, que decidiren comprar alguna casa o un terreny en aquella zona per fer-s’hi una vivenda on poder passar els estius, o bé per construir-hi algun tipus d’establiment —com serà el cas que tractarem— seduïts per la immillorable situació geogràfica de l’indret, la bona comunicació (amb una estació de ferrocarril ben a prop) i un clima saludable.

Una de les cases que es van construir al Brull o, més ben dit, que va ser comprada per refer-la i ampliar-la, va ser la Casademunt.[1] Aquella antiga masia va canviar d’amos, però sobretot de fisonomia, atès que a partir de l’any 1894, després que es vengués, la casa es transformà en la mansió senyorial que encara avui dia es pot contemplar.

Va ser Carme Casademunt Datzira, hereva de Casademunt, qui, amb l’autorització del seu marit, Joan Clavell i Molist, va vendre la masia a Alexandre M. Pons i Serra,[2] per 62.500 pessetes, el 21 de març de 1894 davant el notari de Vic, Joan Calderó. 

Alexandre M. Pons i Serra

Com la majoria del masos més antics, també Casademunt havia experimentat, al llarg dels segles, diverses transformacions en l’estructura original. A partir d’aquella venda, per voluntat del nou amo de la casa, i atesa l’elevada posició social que ostentava, es projectà una gran casa residencial.

Uns anys més tard, s’afegiren al conjunt de la casa altres construccions i el superb edifici d’una església de gust gòtic, amb elements modernistes, segons la moda de l’època. L’església es va dedicar al Sagrat Cor de Jesús, i el canonge Jaume Collell, en una de les seves homilies en aquell lloc, la definí com «basílica rural del Sagrat Cor». La inauguració va tenir lloc el dia 5 d’agost de l’any 1895.

Si el mestre d’obres d’aquella senyorial mansió va ser un tal Juan Busquets, de Barcelona,[3] l’arquitecte d’aquell temple va ser l’Enric Sagnier.[4] Volem recordar que aquest arquitecte va ser qui va projectar el temple del Tibidabo —també dedicat al Sagrat Cor. Sobre aquest punt, cal dir que aquell temple barceloní fou promogut per doña Dorotea de Chopitea (amb el títol pontifici de marquesa de Villota), vídua del banquer barceloní Josep M. Serra Muñoz, avis materns d’Alexandre M. Pons i Serra.

Als jardins d’aquella casa s’hi solien fer, durant l’època del bon temps, festes i celebracions. En són exemples el concert que, amb motiu de la candidatura d’Alexandre Pons com a diputat a Corts, faria l’Orfeó de Sant Lluís Gonçaga —Els Lluïsos—, de Vic, l’estiu de 1904 amb la companyia del mestre Lluís Millet i Pagès, o bé la celebrada l’any 1905 amb motiu del lliurament de l’estendard de la nova societat coral de Seva —que en la seva constitució és anomenat Orfeó de la falda del Montseny. Fem notar que l’estendard l’havia brodat la filla gran del propietari de Casademunt, Dolors Pons i Bofill.

Aquestes celebracions, fetes enmig del gran prat que forma com la terrassa de Casademunt, sempre les presidia una gran bandera catalana que «desplegava a l’oneig de la marinada sos simpàtics colors», segons el que llegim en les cròniques d’aquells anys.

La tuberculosi

Una malaltia que es batejà com a tuberculosi i que també fou anomenada tisi o pesta blanca, entre d’altres, feia estralls entre la població mundial des de molt antic. Aquí parlarem, només, d’aquesta malaltia que afecta els pulmons, que era la més corrent i és la que ens interessa per a aquest treball sobre el sanatori que es va establir al Brull, i deixarem de banda la resta de manifestacions del bacil causant d’aquest mal.

Sembla que va ser a final del segle XVIII quan la tuberculosi es va escampar amb més força per Europa. A casa nostra va ser sobretot a la fi del segle XIX i fins a la meitat del segle xx —en què es donaria una medecina efectiva que permetia la curació— quan aquesta malaltia infecciosa afectà d’una manera més virulenta la població.

Es produí l’arribada massiva de gent del camp a les grans ciutats i la immigració d’obrers que venien per ocupar els llocs de treball que la revolució industrial oferia als centres fabrils. Les cases es trobaven en unes condicions d’habitabilitat i d’higiene molt penoses. Tot això, unit a un creixement fora mida de les ciutats per tal de donar cabuda a tothom que hi arribava, a més d’unes pèssimes condicions de treball a les fàbriques (amb unes jornades inacabables i una alimentació força precària), va facilitar que el bacil de la tuberculosi s’escampés arreu i afectés, molt especialment, les classes treballadores i les capes més baixes de la societat. Malgrat que aleshores la causa de la tisi es va atribuir a la misèria o la pobresa —resulta evident que, en un principi, existia una estreta relació entre la tuberculosi i la qüestió social—, finalment aquesta malaltia infecciosa va acabar per afectar tots els estaments socials —tinguem present que el bacil causant de la tuberculosi es transmet per quelcom tan “democràtic” com és l’aire que respirem.

Atesa aquesta insalubritat de les ciutats i a dins de les cases, ben aviat la gent va aprofitar els dies de festa per allunyar-se’n i anar a respirar l’aire més pur de les muntanyes. Segons diuen, això va fer créixer el nombre de persones que s’endinsaren cap a l’interior del nostre país, cosa que fomentà l’excursionisme i la proliferació d’entitats relacionades.

Avui dia resulta difícil fer-se una idea exacta del terrible significat que una sola paraula —tuberculosi— representava aleshores, quan aquesta malaltia matava tantíssimes persones. A més, cal subratllar que, a banda de ser una malaltia molt temuda, una persona tuberculosa, o tísica, pràcticament condemnada a mort, era una persona blasmada, marginada per la societat a causa de la por del contagi. Potser per això mai no arribarem a saber exactament el nombre de morts que va causar.

Pensem que, un cop algú era infectat per aquest bacil, la mitjana de persones que morien durant els quatre anys següents de vida era d’un 50%. Els que feien una millora transitòria representaven un 25%, però en relativament poc temps tornaven a recaure i eren ingressats per ser tractats de nou. El 25% restant arrossegaven seqüeles la resta de les seves vides.

Els malalts de tuberculosi pulmonar presentaven una clínica de tos persistent —a vegades amb expectoració de sang—, febre i sudoració nocturna i aprimament, i molts morien a causa d’una hemoptisi, una hemorràgia de sang procedent de les vies respiratòries. La plaga va delmar especialment als adults joves.

No va ser fins a l’any 1882 que Robert Koch (1843-1910) va descobrir el bacil causant d’aquesta malaltia, el qual a partir de llavors rebé el nom del seu descobridor. El 1890 el mateix científic va obtenir la tuberculina, una substància que es creia que podria posar fi a aquella plaga i que va ser molt utilitzada pel tractament de la malaltia com una “immunoteràpia”. Un altre avenç que es va produir aquell mateix any va ser el descobriment dels raigs X, cosa que va contribuir tant a conèixer més aquesta afecció com a millorar la medicina en general.

A la primeria del segle xx, es pot dir que de clíniques privades quasi no n’hi havia, de manera que la majoria de malalts anaven a raure als hospitals per tal de ser guarits, sobretot els que pertanyien a la classe social més humil. Els integrants de la classe més benestant s’enllitaven a casa i cridaven el seu metge de família, que, depenent de la gravetat del cas, els enviaven a la consulta de l’especialista. Això sí, pagant sempre, ja que no existia cap assegurança per malaltia.

Cal dir que una de les característiques d’aquesta malaltia consistia en el fet que sovint semblava que el malalt evolucionava favorablement, com si l’hagués superada, però al cap d’un temps tornava a haver-hi una recaiguda. Per aquest motiu, la tuberculosi es considera una malaltia crònica que evoluciona a brots. Després d’haver fet un altre treball, també sobre la important incidència que la tuberculosi va tenir aquells anys —a partir de les fitxes d’ingressos de l’Hospital de la Santa Creu de Vic—, vàrem constatar que moltes persones malaltes ingressaven en aquell centre una vegada i una altra i passaven fins i tot anys en un llit de l’hospital.

L’any 1924 els doctors Calmette i Guérin, de l’Institut Pasteur, van crear la vacuna BCG[5] amb la finalitat d’intentar prevenir la tuberculosi. Lluís Sayé i Sempere,[6] investigador dotat d’una gran projecció internacional, va ser el científic català més important en la lluita contra la tuberculosi, com també un infatigable treballador en les transcendentals campanyes contra aquesta malaltia fetes a Catalunya.

L’any 1918 la Mancomunitat de Catalunya va crear, sota la direcció de Lluís Sayé, el Servei d’Assistència Social als Tuberculosos. El 1924 aquest metge va viatjar a París per treballar a l’Institut Pasteur, on pogué veure i experimentar directament els efectes de la vacuna BCG (Bacil de Calmette i Guérin) que feia ben poc s’havia desenvolupat. De retorn a Barcelona, va començar una ingent campanya a favor de la vacunació per tot Catalunya —pensem que en aquells anys aquí, a Catalunya, la tuberculosi va ser una de les causes de més mortalitat.[7] Cal remarcar que Sayé va ser el primer a Espanya a aplicar aquella vacuna. El 1930 es va fundar la Societat Catalana de Tisiologia, i uns anys més tard, el 1933, es va crear la càtedra de Tisiologia a càrrec d’aquest reconegut especialista.[8]

 

Des dels anys vint del segle passat, l’únic tractament que s’aplicava era prendre el sol, l’aire pur, el repòs absolut, així com una sobrealimentació, ja que tot altre tractament era inespecífic. Això es traduïa en algunes curacions, però malauradament hi havia moltíssimes més defuncions.[9] Com que no es disposava de medicaments d’eficàcia provada, a vegades es practicaven intervencions o s’aplicaven procediments a les persones ja infectades, de manera un tant improvisada, els quals sovint constituïen més aviat un perill per a la salut que no pas un remei.

Mentre no hi havia cap medicament realment efectiu per combatre la malaltia, s’havien utilitzat, depenent de les èpoques, diferents mètodes de relativa —per no dir dubtosa— efectivitat. A més de l’helioteràpia (banys de sol), el fet de respirar aires sans i una alimentació completa, alguns dels remeis van ser la sanocrisina, curació per mitjà de plata, que, segons deien, tapava els forats o les cavernes del pulmó; les sals d’or (crisoteràpia), utilitzades sense resultats positius; la calcioteràpia, un tractament per mitjà del calci, o l’administració de fàrmacs com el Trombyl, el Biocal o les injeccions de Triom, entre d’altres.

A partir de la meitat dels anys trenta es va generalitzar l’administració de la vacuna BCG. La campanya per a la vacunació dels infants amb aquest nou producte va tenir una transcendència molt important per prevenir i frenar l’expansió del bacil.

Aquells anys es feia un tractament amb un aparell anomenat “pneumotòrax artificial”,[10] que va ser molt utilitzat fins a la meitat dels anys cinquanta. Els tisiòlegs hi van aconseguir molt bons resultats i van salvar moltíssimes vides. El “neumo”, o pneumotècnia, consistia en una punció que servia per injectar aire en la cavitat pleural amb la finalitat de separar els pulmons de les costelles. Aquest tractament a vegades s’havia d’allargar durant anys. Hi havia pacients que rebien sessions de “neumo” un cop per setmana. Sens dubte, aquest va ser el mètode terapèutic més important contra la tuberculosi pulmonar fins a l’aparició de la quimioteràpia.

A vegades es feien intervencions quirúrgiques, com la toracoplàstia. Una altra pràctica va ser la utilització del mètode Jacobeus.[11] També es va emprar una tècnica descoberta per un italià anomenat Monaldi; “el Monaldi”, nom amb què es coneixia aquesta aplicació, era una intervenció que consistia a introduir una sonda dins una caverna pulmonar tuberculosa per col·lapsar-la i així poder-la guarir.

Aquests eren alguns del tractaments i tècniques que s’utilitzaven en aquella època. Al mercat encara no hi havia cap droga eficaç que ataqués l’arrel del problema, el bacil causant de la malaltia.

Si a l’inici del 1900 la tuberculosi va matar molta gent al nostre país, un cop acabada la darrera guerra civil semblava com si el rellotge del temps anés enrere, ja que el bacil de Koch tornà a fer de les seves i la tuberculosi rebrotà amb força.[12]

Durant la Guerra Civil (1936-1939), alguns tisiòlegs catalans van viatjar a Roma amb l’objectiu d’estudiar, al reconegut Institut Forlanini,[13] la lluita antituberculosa que s’aplicava amb èxit allà.

L’any 1936 el govern militar del general Franco va crear el Patronato Nacional Antituberculoso. Va ser, però, a partir de 1943 quan tota persona malalta de tisi va ser controlada per aquell organisme, que també va endegar campanyes contra la malaltia. Una d’aquestes campanyes de lluita contra la tisi va ser l’emissió de segells de correus, com a sobretaxa obligatòria i sense valor de franqueig, que portaven impresa la creu de Lorena, símbol internacional de la lluita contra la tuberculosi.[14]

L’any 1944 l’aparició de l’estreptomicina va possibilitar una gran davallada de la mortalitat. Més endavant s’hi va afegir una altra droga, la PAS.[15] Com que hi havia persones que creaven resistències a algun d’aquests medicaments, cap al 1950 se solien donar aquests dos fàrmacs combinats, als quals es va afegir, un parell d’anys més tard, la isoniazida. La combinació d’aquests tres components específics va permetre controlar més eficaçment les infeccions produïdes pel bacil responsable de tant dolor i mort.[16]

A partir d’aquest moment, amb l’arribada dels antibiòtics al nostre país, la malaltia va remetre dràsticament. Cal dir, però, que, atès que eren anys de postguerra tant aquí com a la resta d’Europa, l’estraperlo va aflorar més que mai, fins i tot durant els anys de la guerra a Europa (1939-1945). Això va significar haver de pagar a preu d’or productes guaridors com la penicil·lina o, en el cas de la tuberculosi, l’estreptomicina. A tall de mostra, podem esmentar que per un gram d’estreptomicina s’havia arribat a pagar 800 pessetes de l’època.[17]

____________________

Publicat a Monografies del Montseny n. 25, any 2010.

---

[1] Sobre Casademunt, vegeu Pladevall i Font, Antoni. «El mas Casademunt del Brull. De mas a sanatori i a casa d’espiritualitat», dins Monografies del Montseny, núm. 12, any 1997, pàg. 15-28.

[2] Alexandre M. Pons i Serra, nascut a Barcelona l’any 1859, va ser diputat a Corts pel districte de Castellterçol. Havia estat regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1904-1906) i formava part de diferents consells d’administració d’empreses industrials com la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i la Compañía de Tabacos de Filipinas, entre d’altres. També va ser vicecònsol de Xile, segurament per influència de la seva àvia materna, que era natural d’aquell país. Alexandre M. Pons va morir d’un atac de cor el 27 de maig de 1907. Estava casat amb Maria Bofill i de Compte, que morí el 18 de novembre de 1917, amb la qual va tenir nou fills.

[3] Pladevall i Font, Antoni. El Brull, un terme entre la Plana de Vic i el Montseny, pàg. 252.

[4] Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), marquès de Sagnier. A Sant Martí de Riudeperes (avui dins el terme de Calldetenes), hi ha la casa senyorial Santa Margarita que va projectar el mateix arquitecte, entre el 1890 i el 1895, propietat, en aquells moments, de Sebastià Pascual i Bofarull, familiar també del propietari de Casademunt. El mateix arquitecte havia fet, entre moltes altres obres, el projecte de la casa Pons (1890-1891) del passeig de Gràcia de Barcelona, on vivien Alexandre M. Pons i la família de Sebastià Pascual. Va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, del Cercle Artístic de Sant Lluc i del Centre Excursionista de Catalunya.

[5] Mètode de vacunació antituberculosa a través del bacil de Calmette i Guérin, més conegut per la sigla BCG.

[6] Lluís Sayé i Sempere (Barcelona, 1888-1975). Llicenciat en medicina l’any 1913. Durant la guerra, Sayé hagué d’exiliar-se i no va retornar a Catalunya fins a l’any 1951, després d’exercir com a professor i metge per diversos països d’Amèrica del Sud. Aquest no és el lloc adient per continuar explicant la formidable vida d’aquest gran científic ni les tristes circumstàncies de la seva mort, després que tornés a Barcelona. El Dispensari Central Antituberculós, del carrer de Torres Amat, de Barcelona, porta el seu nom com a reconeixement a aquest gran lluitador contra la pandèmia de la tuberculosi.

[7] «En el quinquenni 1927-1931, Catalunya va dur a terme un considerable esforç per tal d’incrementar el nombre de llits destinats a malalts de tuberculosi. La mortalitat era tan alta, que es va arribar a dir que el nombre de morts a la ciutat de Barcelona durant vint anys equivalia a perdre una ciutat com Sabadell, Mataró o Manresa.» Jesús Sauret, La cura sanatorial de la tuberculosi, pàg. 203.

[8] Cal dir que: «[...] els nostres metges van fer una sistemàtica i continuada lluita contra la tuberculosi, això sí, molt més viva a l’època pre-antibiòtica, ja que després va decaure en funció de dos factors: l’aparició d’una terapèutica eficaç, i el millorament de les condicions socials en què vivien els obrers. Una lluita en la qual molts s’hi van veure abocats, en comprovar en els seus familiars pròxims els estralls de la pesta blanca.» Calbet i Camarasa, Josep M. Lluita antituberculosa a Catalunya, pàg. 51.

[9] Segons un estudi del Dr. Sayé, l’any 1932 a Catalunya van morir 2.933 tuberculosos. Sayé, Lluís. Les noves orientacions de la lluita antituberculosa i la seva aplicació a Catalunya, pàg. 64.

[10] Aquest instrument, invent de l’italià Carlo Forlanini, va ser introduït a Espanya pels doctors Lluís Sayé i Cinto Reventós.

[11] Tècnica ideada pel metge suec H. C. Jacobeus, per tractar lesions produïdes per cavernes pulmonars .  

[12] «En els anys quaranta i cinquanta la malaltia no té el lànguid estigma de les afeccions romàntiques, sinó que s’associa cruament a la mala alimentació i a la fam. No hi ha medicaments o arriben en dosis mínimes. El malalt de tuberculosi pateix, al costat de la tortura física, una autèntica agonia psicològica.» Pons, Margalida. Blai Bonet: maneres del color, pàg. 86.

[13] Carlo Forlanini (1847-1918), inventor i constructor del pneumotòrax artificial. L’Institut Forlanini, de Roma, disposava de mil cinc-cents llits per a malalts tuberculosos. Segons Raimon d’Abadal, aquella institució era «quasi tota una ciutat i quasi una ciutat de fades». El mateix autor explica que, a Itàlia, la lluita contra aquesta malaltia havia fet baixar el nombre d’afectats de seixanta mil a trenta mil en deu anys.

L’any 1936 el doctor Josep Argemí i Lloveras va estar-se a Roma durant sis mesos becat per Martínez Anido, ja que provenia de l’Espanya de Franco. D’Abadal i Calderó, Raimon. Dietari de guerra, exili i retorn, pàg. 302.

El juliol de 1937 també anaren a l’Institut Forlanini, provinents de l’Espanya nacional, els doctors Lluís Rosal i Catarineu i Cinto Reventós i Bordoy, aquest darrer amb una beca per tal d’estudiar, durant uns mesos, els efectes dels gasos asfixiants.

[14] La creu de Lorena, símbol emprat en les campanyes internacionals contra la tuberculosi, era la creu que figurava a l’estendard que el príncep de Lorena, Godofredo de Bouillon, duia en la presa de Jerusalem l’any 1099, i que es va convertir en el símbol de les croades. D’aquí prové el seu ús en la lluita internacional contra la tuberculosi.

[15] Inicials que serveixen per identificar el compost para-amino-salicílic.

[16] Pensem que, segons dades del Patronato Nacional Antituberculoso, la taxa de mortalitat va baixar d’un 90% l’any 1944 a un 23% l’any 1953. Els millor resultats es van aconseguir amb l’administració als malalts del combinat de tres productes: isoniazida, PAS i estreptomicina.

[17] «Al començament —a la primeria dels anys quaranta— es moren quasi tots; després arriben, de contraban, els primers medicaments... El metges experimenten amb aquests productes, conscients que corren una cursa contra rellotge. Penicil·lina, estreptomicina, “pneumotècnia”, que era un sistema que consistia a passar unes agulles per separar els pulmons de les costelles perquè no s’hi aferressin.» Pons, Margalida. Blai Bonet: maneres del color, pàg. 86.